Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? Mite vs Arqueologia

Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així? Quines evidències empíriques tenim?

Acte nacionalista al Fossar de les Moreres, 1978

Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806.

Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic

A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament.

Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001.

La realitat arqueològica

Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60’s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714.

La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714. Tot i això ella en cap moment cita cap font bibliogràfica per demostrar l’existència de la fossa, simplement dona per fet que aquesta  existeix i que allí es troba. La memòria, per cert, no inclou planimetria dels enterraments a la fossa, ni fotografies de detall de com es van trobar els ossos, ni tampoc cap estudi antropològic sobre les restes humanes.

Imatge del perfil de la suposada fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:

1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cadàvers s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.

2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.

3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat.

4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta.

Restes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani.

6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor.

Conclusions

Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents.

Es possible que hi hagi al menys una persona de 1714 enterrada? Sí, si dividim el nombre de víctimes entre el de foses que hi havien a la ciutat, estadísticament ens indica una alta possibilitat de que al menys un mort d’aquell conflicte tingui allí la sepultura, igual que en qualsevol altre fosa de la ciutat, ni més ni menys.

Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor. Potser que ens ho féssim mirar, no?

Apunts d’urgència sobre el nou Crani de Dmanisi

Ahir va saltar a la premsa que el jaciment estrella del Paleolític Inferior, Dmanisi a Geòrgia,  ha trobat un nou crani homínid de 1,7-1,8 milions d’anys, el millor conservat d’aquest període després del nº5 de Sima dels Ossos (Atapuerca) tot i aquest aquest es molt més recent (entre 200.000 i 400.000 ANE).

El més interessant d’aquesta troballa es que és el cinqué crani humà aparegut en el mateix jaciment, amb la qual cosa per primer cop s’ha pogut comparar la diversitat morfològica en un mateix moment i… sorpresa! Resulta que aquests cinc individus tenen molta més variabilitat heterogènia entre ells que entre els fòssils africans d’Homo Habilis i Rudolfensis (2 milions d’anys ANE) i la resta d’europeus com l’Antecesor d’Atapuerca (800.000 ANE) o fins i tot l’Erectus (500.000 ANE). Per tant… amb quin criteri decidim que es una espècie i que no?

Que significa això? Doncs molt senzill: una sonora bufetada a la cara a la desvergonyida política científica imperant als grups d’investigació del Paleolític Inferior, basada en inventar una nova espècie cada cop que es troba un fòssil, per tal de vendre-la als mitjans de comunicació i aconseguir així més subvencions, convertint l’arbre evolutiu del Paleolític Inferior europeu en un enrevessat galimaties del tot incomprensible.

Per exemple: l’any 1994 l’equip d’Atapuerca va anunciar a bombo i plateret una nova espècie humana l’Homo Antecesor, a partir de les restes (molt fragmentaries) trobades al nivell TD6 de Gran Dolina. Mentre que la comunitat internacional asseverava que en realitat era un Erectus més, l’equip d’Atapuerca, pel contrari, afirmava en la portada de la revista “Science” que l’Erectus era una branca sense importància i que l’Antecessor era l’avantpassat comú de neanderthals i sápiens. Teoria que es van haver de menjar amb patates i retractar-se públicament a mida que en els congressos internacionals rebutjaven cada cop amb més contundència que aquella espècie tingués res a veure amb la línia sapiens.

Es a dir, el criteri pel quan s’han elaborat els arbres filogenètics amb anterioritat al neanderthal, ha sorgit d‘interpretacions subjectives i amb cap rigor a partir de la morfologia i la descripció cranial, en base a l’autoritat o el poder mediàtic i acadèmic dels autors, no amb una sòlida objectivitat científica; de la mateixa forma que els capellans històrico-culturals de començaments del s.XX, com Henri Breuil i Hugo Obermaier van subdividir el Paleolític Mitjà i Superior en períodes i províncies culturals a partir de tipologies inventades pel seu arbitrari criteri sobre els objectes de pedra. Que si Solutrià, que si Aurinyacià… pura metafísica hegeliana!

Afortunadament tenim una nova eina analítica: els anàlisis d’ADN. L’any 2006 l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva de Liepzig, juntament amb una empresa americana, va iniciar el projecte “Genoma Neandertal“. Els resultats els van publicar dos equips d’investigació paral·lels, amb la mateixa base de dades però seguint metodologies diferents. Tot i que els resultats encara no son definitius, un equip apunta a la possibilitat d’una petita hibridació sàpiens-neanderthal, mentre que l’altre creu que la possibilitat es molt remota. Ambdós  grups van concloure que hi ha un avantpassat comú sàpiens-neanderthal, però no està gens clara la cronologia en que es produeix (entre 700.000 i 35.000 ANE). Es a dir, queda molta feina per fer en un nou camp del qual tan sols n’acabem d’obrir la porta.

Així doncs esperem que els avenços científics permetin posar ordre empíric, per fi, a tant desgavell de subjectivisme!

Ossos

…metacarps, pelvis, astràgals…

El dia que el vaig conèixer, ja sabia que aquell tipus baixet, repentinat, vestit amb uns desfassadíssims pantalons de pana grisos i un jersei vermell i rosa descolorit em cauria malament. I no va trigar ni mig minut en demostrar-me que la meva impressió inicial era encertada: “Hola, em dic Rudolf. m’agrada llegir enciclopèdies, el meu volum favorit es el de la “B”, i el teu?”

…húmers, fèmur, sacre…

Durant les dues setmanes que varem coincidir en aquella feina es va dedicar a seguir-me cada dia fins a casa meva. Clar, com era la única ànima caritativa que no es mofava d’ell a la cara, creia que ja havíem de ser amics per sempre. Una hora de camí diari en la que m’explicava com la seva pròpia mare l’havia iniciat en el sexe o les seves inverosímils converses amb extraterrestres.

…radi, cúbit, occipital, mandíbula…

A la feina era un absolut desastre; en comptes d’ajudar-me en la meva labor investigadora es quedava completament paralitzat, amb la seva mirada, un xic guenya, fixada en el meu rostre i rient a ple pulmó sense cap motiu aparent. Això quan no aprofitava la menor ocasió per fotre’m ma descaradament, aprofitant qualsevol excusa idiota com: “ui, es que he relliscat”. Allò havia anat massa lluny!

…escafoides, temporal, tíbia, carp…

El meu sentiment d’odi cap a ell anava creixent minut a minut, fins al punt de no retorn en que ell, davant els meus ulls, va deixar de ser un ésser humà. Era incapaç d’imaginar que aquella criatura pudenta, llefiscosa i estúpida, alhora que pedant, pertanyés a la mateixa espècie animal que jo. Per tant, matar-lo no tindria més repercussions morals en la meva consciència que si hagués esclafat un escarabat pel carrer. Total… qui el trobaria a faltar? Els extraterrestres?

… tarsials, escàpoles, atles, axis, falanges…

Havia estat tan fàcil fer-li creure que tenia alguna possibilitat amb mi. Que divertit veure la seva cara ofegar-se lentament dins la meva àmplia banyera. Què insultantment senzill que havia estat separar la seva carn del seu esquelet, ja sabia jo que la meva cultura gore havia de tenir alguna utilitat!

… metatarsos, vèrtebres i costelles… a veure… diria que no em deixo res…

La meva exposició d’ossos humans, suposadament prehistòrics, havia quedat impecable: ni el millor antropòleg físic podria apreciar la diferència amb la resta d’esquelets que havíem trobat en aquell jaciment. Ara només faltava acabar de donar el toc especial a aquell suposat paté que, de ben segur, faria furor en el sopar nadalenc de monitors del meu antic esplai.

Un xic d’autobombo…

Com aquesta és la meva web i si no ho faig jo, ningú ho farà, el post d’avui és pura auto-propaganda, doncs no passa cada dia que a un el convidin des d’un Ajuntament a fer una conferència sobre un tema que l’apassiona.

Doncs si! Demà Dimecres dia 10 de Septembre estaré realitzant una xerrada a Figuerola del Camp (Alt Camp, prop de Valls) a les 20:00h a la Sala d’actes de la Cooperativa, que versarà sobre “Rituals funeraris a la Prehistòria“. És absolutament gratis i a un nivell de difusió, és a dir, no empraré cap tipus de terminologia científica enrevessada, ni res per l’estil, sinó que serà tot molt amé i entenedor! Si per un casual de la vida esteu a prop i no teniu plans, ja sabeu!

No puc dissimular la passió que em desperta que el misteriós i complexe tema de la mort en les cronologies prehistòriques, d’on no ens ha arribat cap document escrit: tan sols ossos, pedres o ceràmica. Després d’excavar en una cova sepulcral i de visitar els gegantins túmuls de Newgrange i Knowth a Irlanda, cada cop estic més motivat per aquest camp de l’arqueologia i, de fet, m’he apuntat a un interessant curs d’Antropologia Física i Paleopatologies per augmentar els meus coneixements sobre la interpretació dels esquelets humans.

Es increïble la quantitat de coses que ens pot dir una tomba doncs, en el fons, el tractament que fa de la mort una societat no és més que el reflexe de com es troba organitzada la seva vida. Els rituals emprats, les ofrenes, el tipus de sepulcre o el tractament del esquelet son elements diagnòstics que ens reflexen  les pautes  dins l’economia, de les relacions socials, o de l’univers simbòlic i ideològic d’aquells que varen realitzar l’enterrament; no oblidem mai que un ritual funeràri està orientat exclusivament als vius (el mort ja no es pot queixar, el pobre) i a perpetuar les esrtuctures socials vigents en cada moment històric.

A veure que tal va! M’he currat un peaaazo powerpoint amb 50 diapositives, espero que el projector funcioni!!