Història del Tabú Alimentari sobre la carn de Cavall

Aquest text forma part d’un estudi arqueozoològic molt més ampli que estic realitzant, però he considerat que aquest curiós apartat, podia ser del vostre interès

Els èquids son una espècie molt difícil de criar ja que, al no ser remugants, tenen una menor eficiència a l’hora de digerir la herba i requereixen d’un 33% més de pastura per la seva criança en comparació als ramats ovins i bovins. També consumeixen calories molt més ràpid i, a més, no es sol aprofitar la seva llet davant la perillositat de munyir una euga. Per aquest motiu, el cavall no es domestica fins a l’edat del ferro (tot i que alguns estudis recents apunten a una proto-domesticació entre el neolític final-calcolític) seleccionant els individus amb una utilitat bàsicament bèl·lica o com a mitjà de transport i no pel consum de la seva carn.

Els primers tabús alimentaris antiequins apareixen ja en els grans imperis de l’antiguitat a Pròxim Orient; al llibre de Job a la Bíblia ja especifica que el cavall té un valor com a arma de guerra i no per la cuina. Aquests tabús no responen, en cap cas, a una predisposició genètica de l’ésser humà contra el gust de la carn d’èquid, doncs durant el Paleolític Superior trobem nombrosos jaciments, com per exemple els nivells solutrians de la cova de l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany), amb grans acumulacions d’ossos de cavalls salvatges consumits per grups de caçadors humans.

Cavalls a la cova de Chauvet, Paleolític Superior

Els èquids son els grans absents a les elaborades receptes culinàries d‘època romana i diversos investigadors apunten a que els bàrbars van poder acabar amb l’Imperi Romà, degut a la seva superioritat en nombre de cavalls. En època tardo-antiga i alt-medieval s’han documentat nombrosos jaciments amb sacrificis i enterraments rituals de cavalls a Anglaterra, Holanda o Alemanya, especialment entre el 450 i el 650 dC, que s’han vinculat a un culte d’origen escandinau envers el Deu Odin/Woden . Aquest ritual es manté fins al s. VIII en alguns indrets de les illes britàniques i fins al any 1.000 entre els víkings d’Islàndia .

L’any 732 el Papa Gregori III escriu una carta a Sant Bonifaci, apòstol als germànics, on prohibeix terminantment qualsevol culte al cavall, així com el consum de carn d’èquid, que ho atribueix a una costum impura i detestable. Aquest tabú tindria una doble funció: per una banda simbòlic-social, per tal de crear una identitat de grup dels cristians envers als pagans, i per l’altre econòmica, per tal de que els cavalls s’empressin exclusivament per la guerra contra l’avenç del Islam; recordem que aquell mateix any s’havia viscut la Batalla de Poitiers.

Així doncs, durant l’edat mitjà en territori cristià, en teoria, tan sols es sacrifiquen èquids vells o malalts; de ben segur, però, les classes més baixes el menjaven d’amagat o el venien de forma clandestina, com passa amb la vaca a l’Índia. Tenim documentats alguns jaciments de cronologia medieval amb ossos de cavall amb marques de cuinat i consum humà, com a Winchester , així com documents que ens parlen de consum d’èquids salvatges per part de monjos a Suïssa durant el segle XI o festins de carn de cavall, ja en època moderna, a Dinamarca o a l’armada espanyola al s. XVI.

Cavalls gravats en un palau de Nimrod, Siria, s. IX ANE

En època medieval el cavall passa a ser un bé de prestigi, amb l’emergència de la figura del cavaller, un dels tres estaments en que s’estructurarà la societat feudal, i que seran els encarregats de protegir per la força a la població dels enemics externs i interns, així com de garantir el sistema de vassallatges i plusvàlues amb que es mantenia l’economia i la política d’aquest període.

A partir de la baixa edat mitja a Europa el cavall i l’ase s’introdueixen a l’agricultura, substituint al bou per llaurar el camp, donant millors rendiments d’explotació del terreny. Aquest canvi provocarà que calgui augmentar la producció de civada per tal d’alimentar els ramats equins, el que acaba produint una àmplia transformació agrícola amb la introducció d’un sistema rotatiu de tres camps. Aquesta tècnica, més eficient, requereix d’una menor demanda de força de treball al camp, generant un exili de ma d’obra cap a les ciutats i un augment de les desigualtats econòmiques. Al s. XIV un cavall costava més que un esclau.

A l‘Edat Moderna els equins seguiran sent una element clau per a la guerra i el transport, com ho demostra el fet que Lluís XIV importés 30.000 cavalls cada any per tal de mantindre les seves campanyes militars, o que entre 1735 i 1780 tinguem documentats fins a 4 Reials Decrets a França prohibint taxativament el consum de carn de cavall.

Després de la invenció del cotxe i el tractor aquest tabú esdevé absurd en el món industrialitzat, però tot i així, els segles de prohibició han deixat marques culturals, com ho demostra el recent escàndol sobre traces de carn de cavall en la carn d’alguns embotits i canelons.