Posts Tagged ‘Andalusia’

h1

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

Juny 6, 2013

images

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

h1

Orígens històrics del fervor religiós a Andalusia

Març 28, 2013

Us heu preguntat mai la raó de la desmesura histriònica i ultrabarroca amb que es viu la Setmana Santa a Andalusia? Hom pensaria que ens trobem davant d’un fenomen de fanatisme de masses, alienació col·lectiva o bogeria irracional sense causa aparent. Res més lluny de la veritat!!

___VIRGEN-ROCIO-UNA--644x362

Andalusia, paradoxalment, va ser el darrer territori de la península ibèrica en ser re-cristianitzat; els regne de Granada, com tots sabem, va viure sota control polític de l’islam fins el 1492 (tot i que el cristianisme seguia molt present sota la ègida musulmana), any en que també s’inicia l’expulsió de jueus i musulmans. El que en aparença pot semblar una contradicció en realitat es tracta del perquè de tot plegat.

Els Reis Catòlics varen encomanar als frares dominics Miguel de Morillo i Juan de San Martín, la tasca de dirigir la Inquisició en aquests territoris des del tribunal de Sevilla, a partir d’un edicte signat l’any 1480 pel Papa Sixto IV. La brutalitat ferotge amb que s’acarnissen es materialitza en tota mena d’excessos: empresonaments, tortures salvatges, condemnes a mort sense cap mena de prova de qualsevol sospitós d’heretge (morisc o fals convers) i confiscació de tots els seus bens.

A tall d’exemple: L’any 1504 a Còrdova es produeix l’acte més salvatge de tota la Història de la Inquisició, cremant vives a 107 persones sospitoses de ser jueves. A partir dels inicis del s. XVI el baptisme és obligatori i s’obliga a emigrar a qui s’hi oposi. El 1568 hi ha una rebel·lió a les Alpujarras en contra de la ferocitat inquisidora que acaba amb expulsions cap a València i el 1593 es realitza un “auto de fe” en contra dels jueus que acaba amb 100 condemnats, entre ells un inquisidor.

La Inquisició andalusa es va mantenir activa inclús al s.XVIII, quan aquesta institució ja estava en vies de desaparició a la resta d’Espanya, reprimint presumptes bígams, homosexuals així com censurant qualsevol ideologia que pogués resultar remotament herètica.

Aquesta fúria totalitària va acabar degenerant en una paranoia persecutòria on els ciutadans s’havien d’esforçar i esmerçar fins a l’extenuació per  deixar ben clar davant de tothom i a tothora que eren cristians de debò: menjant tapes de pernil en llocs públics (els musulmans tenen prohibit el porc), bevent vi (els musulmans tenen prohibit l’alcohol) o teatralitzant el seu fervor religiós fins a la exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives per tal de no acabar engruixint la llista de potencials sospitosos a torturar.

I d’aquí ve aquesta tradició tan peculiar i curiosa!

PD: El professor d’Antropologia Social de la UB Manuel Delgado, ha contestat aquest post amb un article al seu blog, que podeu llegir aquí

h1

El dilema d’IU a Andalusia

Març 26, 2012

Superant tots els auguris de les enquestes Izquierda Unida –  Los Verdes va aconseguir un resultat històric de 12 diputats, amb 120.000 vots més que a les anteriors autonòmiques, esdevenint la única força que creix en vots en aquesta comunitat, amb resultats tan espectaculars com el 67% de vot a Marinaleda, esdevenint el dic de contenció a la dreta i la clau del Govern.

Queda clar, per una banda, que ara mateix no hi ha espai per més d’una força política a l’esquerra del PSOE:  eQuo ha estat un bluf amb un 0,5% de vot, perdent suport des del 20N. Les idees estrictament ecologistes, sense un marc d’esquerres, no tenen cabuda ara mateix dins un context de reformes laborals i rescats bancaris; no és d’estranyar tampoc que Europe Ecologie tingui un 2% d’intenció de vot a França, quan havien arribat a un 14% als comicis europeus, o que Die Grunhe ahir mateix es quedés a la vora de ser extraparlamentari a les eleccions regionals del Sarre. Equo faria bé d’integrar-se com una corrent interna d’IU, ampliant la seva pluralitat, o bé sumar-s’hi en una coalició a la catalana. La resta d’opcions d’extrema esquerra no passen d’una marginalitat anecdòtica.

Que pot fer IU davant el pacte amb el PSOE? Quines opcions té?

1) Entrar al Govern: Al meu ajuntament existeix un pacte PSC + ICV-EUiA, on constantment hem de torejar els contradiccions que això representa cada cop que els companys socialistes actuen de forma deslleial, fent retallades amb nocturnitat i traïdoria sense consultar als seus socis, bàsicament perqué porten arrossegant els vicis i corrupteles de 30 anys de poder. Governar en temps de crisis es molt complexe, gens agraït, i canviar els engranatges de les xarxes clientelars anquilosades és una eina hercúlia i titànica. Si IU opta per aquesta via cal que posi les bases per estar present en els llocs on es prenguin les decisions econòmiques i urbanístiques fonamentals i exigeixi càrrecs de pes que li permetin introduir canvis estructurals, com per exemple acabar amb el latifundisme; així com visualitzar el seu pes dins l’administració, evitant per una banda la sensació d'”olla de grills” i per l’altre la de ser una mera comparsa.

2) Donar  suport a Griñan des del Parlament:  Aquesta seria la opció més fàcil, negociant cada mesura, llei i pressupost, sense desgastar-se per governar, però sense entrar a la cuina del poder i tocar els fils estructurals del sistema. Tenint en compte, però, que el PSOE a la mínima pot acabar negociant mesures neoliberals amb el PP i que la inestabilitat parlamentaria pot acabar produint un avançament electoral com a Astúries, donant la culpa a IU per la seva immaduresa ideològica i la manca de preparació per governar.

3) Deixar que governi el PP: El retorn de la “pinça” d’Anguita o un escenari extremeny que seria nefasta per IU, com ja ho va ser als 90’s. Cayo Lara ja ha negat la possibilitat que això succeeixi , però també ho va dir a Extremadura i algun sector intern de l’ala més radical (CUT) ja ha amenaçat amb escindir-se si hi ha pacte amb el PSOE. Possiblement els serviria per apropar-se a sectors del 15M i anti-capitalsites que no veuen diferències entre el PP i el PSOE, però perdria tota la credibilitat com a força per aturar la dreta. Confio que no passarà, però tampoc posaria la ma al foc!

Les tres opcions, com hem vist, tenen els seus pros i contres, riscos i potencialitats. Suggereixo, doncs, que s’actuí amb prudència, responsabilitat i primant en tot moment la política per sobre dels càrrecs polítics, sense airejar les discrepàncies internes, però comptant amb les bases en tot moment.