Orígens històrics del fervor religiós a Andalusia

Us heu preguntat mai la raó de la desmesura histriònica i ultrabarroca amb que es viu la Setmana Santa a Andalusia? Hom pensaria que ens trobem davant d’un fenomen de fanatisme de masses, alienació col·lectiva o bogeria irracional sense causa aparent. Res més lluny de la veritat!!

Andalusia, paradoxalment, va ser el darrer territori de la península ibèrica en ser re-cristianitzat; els regne de Granada, com tots sabem, va viure sota control polític de l’islam fins el 1492 (tot i que el cristianisme seguia molt present sota la ègida musulmana), any en que també s’inicia l’expulsió de jueus i musulmans. El que en aparença pot semblar una contradicció en realitat es tracta del perquè de tot plegat.

Els Reis Catòlics varen encomanar als frares dominics Miguel de Morillo i Juan de San Martín, la tasca de dirigir la Inquisició en aquests territoris des del tribunal de Sevilla, a partir d’un edicte signat l’any 1480 pel Papa Sixto IV. La brutalitat ferotge amb que s’acarnissen es materialitza en tota mena d’excessos: empresonaments, tortures salvatges, condemnes a mort sense cap mena de prova de qualsevol sospitós d’heretge (morisc o fals convers) i confiscació de tots els seus bens.

A tall d’exemple: L’any 1504 a Còrdova es produeix l’acte més salvatge de tota la Història de la Inquisició, cremant vives a 107 persones sospitoses de ser jueves. A partir dels inicis del s. XVI el baptisme és obligatori i s’obliga a emigrar a qui s’hi oposi. El 1568 hi ha una rebel·lió a les Alpujarras en contra de la ferocitat inquisidora que acaba amb expulsions cap a València i el 1593 es realitza un “auto de fe” en contra dels jueus que acaba amb 100 condemnats, entre ells un inquisidor.

La Inquisició andalusa es va mantenir activa inclús al s.XVIII, quan aquesta institució ja estava en vies de desaparició a la resta d’Espanya, reprimint presumptes bígams, homosexuals així com censurant qualsevol ideologia que pogués resultar remotament herètica.

Aquesta fúria totalitària va acabar degenerant en una paranoia persecutòria on els ciutadans s’havien d’esforçar i esmerçar fins a l’extenuació per  deixar ben clar davant de tothom i a tothora que eren cristians de debò: menjant tapes de pernil en llocs públics (els musulmans tenen prohibit el porc), bevent vi (els musulmans tenen prohibit l’alcohol) o teatralitzant el seu fervor religiós fins a la exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives per tal de no acabar engruixint la llista de potencials sospitosos a torturar.

I d’aquí ve aquesta tradició tan peculiar i curiosa!

PD: El professor d’Antropologia Social de la UB Manuel Delgado, ha contestat aquest post amb un article al seu blog, que podeu llegir aquí