La Història NO és una suma de biografies

Durant el franquisme la Història es plantejava com una mera successió de biografies de personatges il·lustres: llistes de Reis Gots, hagiografies de Sants, vides de Reis o gestes de celebèrrims militars; sempre homes, per descomptat. El curs d’una civilització estaria marcat, doncs, per la mera voluntat d’herois destacats que sobresurten del ramat per guiar al poble com a xaiets dòcils en el fosc esdevenir dels temps. Una concepció de la realitat social similar a la d’una caserna militar: patriarcal, individualista i que veu en la força bruta com a únic motor de canvi i evolució.

Avui dia, afortunadament, la Història és considerada de forma unànime com una Ciència Social, es a dir, el seu objecte d’estudi és la societat, com a ens indivisible i des d’una perspectiva objectiva, racional i empírica. De la mateixa forma que ningú entendria que la demografia estudiessin tan sols la natalitat o la mortalitat de personatges distingits, fer-ho en la Història és igual d’absurd.

Això no vol dir que, en algunes ocasions, calgui prestar alguna atenció a certs personatges que han tingut tan poder acumulat com per determinar o condicionar les causes econòmiques, culturals i polítiques de tota una societat. Per exemple: al estudiar el nazisme hem de fer esment obligatòriament a Adolf Hitler i la seva trajectòria, però no resulta suficient, ni molt menys, per entendre la globalitat del fenomen; cal tenir en compte la situació de postguerra d’Alemanya, el seu context econòmic després del crack del 29, així com la seva conjuntura política i cultural.

Un defecte més que tenen els casposos nacionalistes i patriotismes variats és la necessitat imperiosa de  venerar Messies i Herois de la Pàtria a qui posar flors en dates destacades, tergiversant o amagant qualsevol defecte que pugui tacar aquesta immaculada icona en qui projectar els seus complexes d’inferioritat actuals. Una prova més de la incompatibilitat absoluta de tot sentimentalisme identitari amb el materialisme històric i el rigor científic.

Escrutar en els detalles morbosos de la vida privada de sers determinats, pot tenir la seva gràcia o interès com a entreteniment. Confesso que, com a fan histèrica que soc, podria recitar de memòria les biografies de Bowie, Courtney Love, Morrissey, Madonna, Alaska o Kurt Cobain, però mai se’m passaria pel cap considerar aquest hobbie del menor interès acadèmic.

Igual és que jo, al ser especialista en Prehistòria, estic acostumat a investigar cronologies remotes de les quals no ens ha quedat cap nom propi, unes societats caçadores o agricultores,  sense jerarquies més enllà de l’edat i l’experiència adquirida. Clar que, als fans de la historiografia arcaica, patriotera, casposa i militar, no els hi deu fer gaire gràcia saber que una societat sense explotació ni lideratges va existir durant quatre milions d’anys…

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

23 coses curioses sobre el 23F

1- El 7 d’Agost de 1980 el diari d’ultradreta El Heraldo Español publicava un article, sota el pseudònim de Fernando Latorre, on s’animava a donar un cop d’estat contra el Congrés i proposava al General Armada com a líder.

2- A mitjans de 1980 el general Armada va enviar un informe polític al Rei en el qual proposava rellevar a Adolfo Suarez de la presidència del Govern mitjançant una moció de censura amb el suport de dissidents d’UCD, PSOE i AP. El govern podria estar presidit per una autoritat militar. El text es va filtrar a la premsa tot i que no es va arribar a publicar. Suarez va arribar a declarar que la opció de posar un militar al Govern amb el suport del PSOE era un pla descabellat.

3- El 22 d’Octubre de 1980, el General Aramada es va reunir en secret a Lleida amb Enrique Múgica, nº2 del PSOE. Armada assegura que Múgica veia amb bons ulls posar un militar de cap d’estat. Jordi Pujol va confessar recentment que Múgica l’havia sondejat sobre la possibilitat de situar un militar al front del govern

4- El 12 de Novembre de 1980 el General Armada es reuneix amb el Rei en un refugi de muntanya de la Vall d’Aran, durant llargues hores. Es desconeix el contingut de la conversa.

5- El 5 de Febrer de 1981, Manuel Fraga, líder d’AP, va anotar al seu diari: “Todo son rumores. Una vidente menciona un golpe de estado para el dia 24”.

6- El dia 13 de Febrer de 1981, la policia rep l‘informe d’un confident que apunta a un cop d’estat pel dia 23. No li donen cap credibilitat.

7- El dia 18 de Febrer de 1981 la revista “Spic”, d’aviació i turisme, en un article firmat pel seu director es rumoreja amb la possibilitat d’un cop d’estat pel dia 23 de Febrer.

8- Entre el 15 i el 20 de Febrer de 1981: l’influent periodista Emlio Romero, que havia estat acomiadat per Suarez com a cap de premsa del Movimiento, proposava obertament, en una columna del diari  conservador ABC,  donar un cop d’estat i posar al General Armada al front.

9- El 19 de Febrer Manuel Fraga (AP) anota al seu diari: “Si se quiere dar el golpe de timón, el cambio de rumbo que todos sabemos que és necesario, se nos encontrará dispuestos a colaborar.”

10- Els dies previs al cop d’estat l’ambaixada americana rep informes de la CIA sobre la imminència del cop d’estat. L’ambaixador és un tal Terence Todman, ultradretà i anticomunista qua havia finançat cops d’estat a llatinoamèrica. El dia 13 de Febrer Todman es reuneix amb el General Armada a Logroño.

11- El 20 de Febrer de 1981 les bases americanes de Rota, Torrejón, Morón i Saragossa estaven en estat d’alerta.  Vaixells americans de la IV Flota van patrullar el litoral Mediterrani i el mateix 23F un avió yanki d’intel·ligència electrònica va sobrevolar la península.

12- El 22 de febrer de 1981, el dia abans del cop, el diari d’extrema dreta El Alcazar publicava una foto buida del congrés amb una fletxa. Si s’unia la fletxa amb el text de l’article  es podia llegir la frase “Antes de que suenen las 18:30 del próximo Lunes” Aquesta és la hora exacta en que Tejero va entrar al Congrés.

13- Els autocars on van anar els militars fins al Congrés van ser escortats per la unitat d’elit del CESID, dirigida pel comandant José Luís Cortina, un ex-falangista que havia simpatitzat  amb Manuel Fraga en un gabinet d’estudis del qual va sorgir Alianza Popular, l’embrió del PP.

14- Els únics mitjans de comunicació que van publicar una edició especial condemnant de forma rotunda el cop d’estat i defensant la democràcia sense matisos des del minut zero van ser El País (amb 6edicions especials des de les 21:00h) i Diario 16 (edició especial a els 24:00h).

15- L’únic partit polític en tot l’estat que va fer un comunicat de condemna del cop va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i els  sindicats, la Unió Sindical de Policies i CCOO qui va convocar una vaga general aquella mateixa nit (gràcies Joan Coscubiela per aquest detall que desconeixia).

16- 4.000 persones es varen manifestar a favor de la democràcia a la carretera de San Jerònimo (Madrid), a pocs metres del Congrés, durant tota la nit del 23F amb algun incident per part de grups d’extrema dreta

17-Dues de les tres úniques persones que no es van seure durant el tiroteig , Santiago Carrillo (PCE) i Gutierrez Mellado (UCD), ja havien coincidit anteriorment en un altre cop d’estat: el 18 de Juliol de 1936, quan ambdós es trobaven a Madrid. Mellado era un dels líders de la 5a columna feixista que atacava la ciutat  i Carrillo era responsable de la seva defensa.

18- Tejero va intentar presentar-se a les eleccions amb un partit d’extrema dreta anomenat”Solidaridad Española” amb el lema “Mete a Tejero en el Congreso“. Afortunadament va ser un fracàs estrepitós.

19- El 19 de Febrer de 1982 es va celebrar el judici contra els autors del 23F. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo va limitar al màxim la llista d’implicats (tan sols 33) per no tornar a enfurismar a l’exèrcit. Va ser un judici militar, amb un tribunal endogàmic i el més llarg realitzat mai a la Història d’Espanya fins a la data d’avui.

20- El 14 de Juny de 1982 hi va haver un estrany atemptat quàdruple contra 4 seus del CSID que, tot i ser adjudicats a ETA, molts sospiten que en realitat es tractava d’una advertència dels sectors més ultres del mateix CSID per tal que no s’investigués la seva relació amb el 23F.

21- Tejero i Milans del Bosch van acusar en tot moment al Rei d’estar al darrere del cop. Armada va jurar fidelitat absoluta a la Corona i, paradoxalment,  la va desvincular del cop.

22- El Tribunal Militar va condemnar a Tejero i Milans a 30 anys de presó i Armada a només 6, mentre que tots els membres del CSID van ser declarats innocents. El Govern va recorrer la sentència (excepte pels del CSID) i Armada va ser condemnat també a 30 anys.

 23- 1991. Deu anys després del cop d’estat dos diputats de UCD vàren fer pública una suposada llista amb el Govern Provisional que Armada havia proposat als diputats tancats al Congrés, amb membres de tots els partits polítics. Es la següent: President- Armada (militar) , Vicepresident Polític- Felipe Gonzalez (PSOE), Vicepresident Econòmic- López de Letona (ex-governador Banc d’Espanya), Economia- Ramón Tamames (PCE) Exteriors- Arleiza (AP), Defensa- Manuel Fraga (AP), Obras Públicas- José Luís Álvarez (UCD), Justícia – Gregório Peces Barba (PSOE), Hacienda- Pío Cabanillas (UCD), Trabajo- Jordi Solé Tura (PSUC/PCE), Comerç- Ferrer Salat (president CEOE), Sanitat- Enrique Múgica (PSOE), Informació-  Luís María Anson (Agència EFE), Educació- Herrero de Miñón (UCD), entre altres.

FONT: “Anatomía de un Instante“, de Javier Cercas

Cal conèixer el context per entendre una obra?

Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?

“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud

Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.

A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.

Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa,  Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?

Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.

Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.

Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?

La destrucció de la Vila Romana de la Sagrera

Aquesta setmana, segons informa El Pais,  s’han iniciat ja els treballs de desmuntatge de la vila romana apareguda en el seguiment arqueològic del traçat de l’AVE pel barri de Sant Andreu, just al costat d’on he estat jo excavant durant dos anys.

Sembla que molts han descobert la sopa d’all al voltant d’aquesta noticia. Doncs si amics, el 99,9% de les restes immobles aparegudes en una excavació arqueològica son immediatament destruïdes, sota supervisió científica. De no ser així els habitants de Ciutat Vella, Badalona, Gavà o Tarragona, entre d’altres no tindrien aigua, llum, gas, electricitat, telèfon, clavegueres, edificis amb fonaments o metro, així que més els valdria emigrar i regalar aquestes ciutats a un grup d’investigadors que tindrien feina assegurada la resta de la seva vida. Resulta evident que cal fer compatible el patrimoni arqueològic amb el desenvolupament futur de les urbs i que a tots ens agrada que surti aigua de l’aixeta.

El quid de la qüestió és molt més profund que això, m’explico:

– No hi ha pressupost per subvencions a excavacions programades o prospeccions en llocs que no estiguin afectats per una obra, pública o privada, imminent i per tant TOTES les restes que trobem son una nosa i, o bé es destrueixen, o bé queden com un bolet en un soterrani ple de pols, on no hi va mai ningú a mirar-ho.

– Les excavacions preventives s’haurien de fer sempre amb anterioritat a l’inici d’una obra, d’aquesta forma els plànols de la construcció es podrien adaptar a les restes trobades. La realitat es ben diferent: es posa a un sofert arqueòleg davant les excavadores que quan veu quelcom ha de parar tota la intervenció, generant pèrdues i nerviosisme en la constructora i presses en l’excavació. Sempre és l’arqueologia la que s’ha d’adaptar a la construcció i mai al revés. Així ens va!

– L’arqueologia és una disciplina científica que busca obtenir informació objectiva del passat. Per tant a mi el que em preocupa realment no és si la vila és conserva in situ o s’en fa una maqueta al museu, sinó les dades que s’en podrà extreure: hi hauran diners per fer analítiques de la pasta ceràmica? I de l’arqueozoologia? Es podran fer flotacions de sediment  i mostres de pol·len i fitòlits per veure quin tipus de vegetals es cultivaven? Es farà divulgació dels resultats? Com això no es contempla quasi mai als pressupostos, normalment els materials acaben en una capsa del magatzem esperant que algun becari del futur ho faci gratis.

Resulta evident que, per desgràcia, no som a temps de canviar el traçat de l’AVE a aquestes alçades i, de fet, quan jo vaig estar excavant al tram del costat (on van aparèixer restes bastant més antigues per cert), el primer dia ja va quedar clar que res del que trobéssim es podria conservar al lloc.

El que si es podria canviar és la política arqueològica, destinant més diners a fer excavacions en llocs no afectats per obres, donant més pressupost a analítiques i difusió o realitzant les excavacions preventives amb anterioritat a l’inici de els obres.

I de nou aquesta noticia ha servit per evidenciar el nivell d’ignorància d’alguns polítics que sovint s’omplen la boca defensant la cultura catalana:

· Jaume Ciurana, Tinent de Cultura de Barcelona (CIU) afirmant que aquesta vila romana, amb un conjunt termal i mosaics intactes no tenia “valor patrimonial”. Ah val! Doncs res, resulta que segons el seu currículum aquest senyor és “Diplomat en Arqueologia i Prehistòria Hispànica“, titulació acadèmica que mai ha existit, doncs l’arqueologia sempre ha estat una especialitat de la Llicenciatura d’Història, amb la qual cosa sospito que no ha acabat la carrera, explicació possible per les seves deplorables declaracions.

· Jordi Portabella (ERC) ha demanat una segona fase d’excavacions. Com?? Si ja està tot excavat i desmuntat! Ho tornem a soterrar i comencem de nou? O ens esperem que passi l’AVE? Bé a aquest encara el podem perdonar, que és biòleg, però seria recomanable prudència alhora d’abordar temes científics, si un no és especialista en la matèria.

Que és una “Nació”?

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

Conversa delirant amb un Camioner Paranoic

Estava jo ahir tan tranquil·lament dinant al bar del costat d’on treballo, quan un home grassonet i rialler, d’uns 50 anys, se m’apropa decidit. De seguida l’he reconegut com un dels camioners nous que havien entrat a la obra on faig el control arqueològic, però mai hauria imaginat que es tractaria d’una de les criatures més surrealistes i conspiranoiques que mai he conegut. Us deixo amb una transcripció de fragments de la conversa que vam tenir! He pensat que valia la pena compartir-ho amb vosaltres!

Camioner Paranoic – Hola bones! Tu ets l’arqueòleg de la obra, no? Puc seure?

Arqueòleg Glamurós- Oi tant!!

CP- Es que veuràs… jo soc un gran erudit interessat en la cultura, tot i que mai he llegit un llibre, ja que tots estan manipulats. Jo soc autodidacta i l’arqueologia m’interessa molt! Sense anar més lluny  he descobert com van arribar els romans a la Península!

AG- Si, bé… això ja es sap de fa molt! Durant la Segona Guerra Púnica …

CP– NOOOO!!! MENTIDAAA!! Això és el que t’expliquen “ells” als llibres!! Tot fals! Els romans varen entrar per Andalusia fa 7.000 anys per construir els dòlmens quan aquí encara no hi havia ningú!

AG– Pfffffff!! Què??? Dòlmens romans??? Com???

CP- Com ho sents! I t’ho puc garantir! A mi m’és igual el que diguin aquesta colla de fills de puta dels científics! Jo i el meu cosí vàrem veure una escultura tallada en diamant del cap de Neró… o Ciceró, ara no ho recordo, dins un dolmen, al meu poble a prop de Sevilla! Clar, tu no ho saps perquè com aquí a Catalunya no teniu restes romanes…

AG– Nooo claaar! Tarraco, Barcino, Iluro, Baetulo…

CP– Això es tot un muntatge! Els romans tan sols van estar a Andalusia! Tu has visitat les runes d’Itàlica? No? Doncs llavors no saps res! Que innocent! Tu també et deus creure això de que els homes vivien a les coves com Altamira o Atapuerca, no?

AG- No és que ho cregui… és que hi he excavat i ho he vist amb els meus propis ulls!! Jo he treballat en coves de fa 150.000 anys amb restes d’animals ja extingits i puntes de sílex fetes per neanderthals…

CP– No home no!! Aquests ossos els van posar els moros quan van vindre aquí, amb animals d’Àfrica. No veus que a les coves hi fa molt fred ? No hi podia pas haver vida! I els ossos es fan malbé!! La clau de tot està a Andalusia… perquè et creus que els americans van fer les bases a Rota i Morón? Per amagar-nos la veritat!! Vols que t’hi porti un dia amb el camió?

AG– No, de veritat, no cal!

CP- Has de saber que jo tinc un poder especial que em permet llegir missatges ocults a les estrelles! Aquí no em funciona, ja que els astres son diferents dels sevillans… però és un  do que he heretat de la meva família, una dinastia  de grans savis, una raça superior de filòsofs! Com per exemple:  la meva mare era cantant de flamenc!

AG- Ah val! Això ho explica tot! Haver començat per aquí!!

10 preguntes per NO fer a un arqueòleg

Com ja estic fart de que sempre em facin les mateixes qüestions impertinents cada cop que parlo amb algú profà a l’arqueologia, m’he decidit a respondre d’una vegada per totes aquells dubtes més recurrents, esperant que d’aquesta forma tothom tingui una idea més realista i menys romàntica del que és excavar jaciments avui dia a Catalunya

1.- La teva feina deu ser molt descansada no? Sempre amb el pinzellet…

-> EL pinzell pràcticament no s’empra en arqueologia, més enllà de netejar restes òssies humanes o peces singulars. Les nostres eines més habituals són les màquines excavadores, els pics i les pales, que ja us dic ara que de descansats no en tenen res, sinó pregunteu-li a les vèrtebres lumbars que em queden!

2.- Has trobat mai cap tresor?

->Típica i tòpica pregunteta impertinent que en cada jaciment ens veiem obligats a respondre centenars de cops. L’arqueologia professional és una ciència que cerca informació, no tresors. El més valuós que podríem trobar seria un abocador d’escombraries, ple de d’objectes i restes de consum. El prestigi personal el podem arribar a obtindre publicant gratis les conclusions de la nostre feina en memòries o articles que mai llegirà ningú.

3.- Peró no coneixem ja tot el passat? Cal excavar-ho tot?

->Les restes arqueològiques, per ínfimes que siguin, son part del Patrimoni Cultural que hem heretat de les generacions que ens han precedit i, per tant, estem obligats a conservar-les per les posteriors. Cada resta material del passat serveix per donar noves dades sobre les relacions socials i econòmiques d’un carrer, d’un poble, d’una societat i, per tant, de la Cultura  Humana. La única forma objectiva de reconstruir la història, especialment de els cronologies on no tenim documents o aquests son molt escassos, és a partir de l’anàlisi global de totes aquestes dades.

4.- Que feu amb els ossos i la ceràmica que trobeu? Ho veneu? Us ho endueu a casa?

-> Tot el material arqueològic (que tingui més de 100 anys) pertany en exclusiva a l’estat, no es pot compar ni vendre; el tràfic d’antiguitats és un delicte penal. Cada fragment que trobem és rentat, siglat, inventariat, dibuixat, fotografiat i dipositat en el museu d’història local més proper. Tot i així algun cop ens hem d’endur feina a casa… jo ara mateix tinc un esquelet humà en un armari!

5.- Has excavat mai un dinosaure?

-> No, ja que això no és feina d’un arqueòleg, sinó d’un paleontòleg, nosaltres tan sols estudiem el pas de l’home per la terra i els primers homínids van sorgir milions d’anys després de la mort del darrer gran sauri. Les feines dels arqueòlegs i dels paleontòlegs poden solapar-se en jaciments del Paleolític inferior on apareguin grans restes de fauna, tot i que un arqueozooleg (jo ho soc) sempre observarà les traces de carnisseria i cocció sobre els ossos, mentre que els nostres col·legues tan sols es fixen en les característiques morfològiques de l’animal.

6.- Però encara queden jaciments per excavar a Catalunya?

-> Oi tant! Heu de pensar que tan sols al casc antic de Barcelona s’han dut a terme 2.500 intervencions arqueològiques (3 dirigides per mi). De fet, la Generalitat tan sols dona permisos per excavar aquells jaciments que estiguin afectats per una obra (el 96%), o bé que s’hi estigui duent a terme un projecte d’investigació a llarg plaç.

7.- Tu deus ser funcionari i des cobrar molt no?

-> L’arqueologia a Catalunya és absolutament privada i depenent d’empreses que operen sota control tècnic i administratiu de la Generalitat i les Museus d’Història locals. El meu primer sou, ja llicenciat i cursant un doctorat, va ser de 711 euros en ple boom urbanístic. Des de l’aprovació del conveni del nostre sector estem un xic millor, però a anys llum del salari d’un camioner o d’un encofrador analfabet. Si em donessin un euro cada cop que he estat temptat de deixar la meva professió, ara seria milionari.

8.- Com sabeu on hi han jaciments?

-> Cada ajuntament té, o hauria de tindre si fos competent, una carta arqueològica delimitant zones d’expectativa dintre de les quals teòricament s’hauria de realitzar un exhaustiu control de tots els rebaixos de terra que es realitzin i aquesta excavació l’ha de pagar íntegrament el promotor de la obra sigui públic o privat. A la pràctica això depèn exclusivament de l’interès que hi tinguin els museus locals i l’arqueòleg territorial de la zona.

9.-Els promotors de les obres us intenten pressionar per que feu la vista grossa?

–> Curiosament sempre opten per amenaçar-nos i mai pel suborn! En el 80% de casos sol haver-hi discussions greus a cada reunió d’obra, ja que per cada constructor sensible a la història n’hi han mil que serien capaços d’endur-se Atapuerca i la Vall dels Reis amb una excavadora per tal de poder edificar-hi pisos a sobre! Aixo és sol traduir en una font inesgotable de conflictes i tensions laborals; aquells arqueòlegs o empreses que excaven pitjor, més ràpid i exploten als treballadors competint a la baixa en salaris i condicions, sempre tenen feina.

10.- T’agrada la teva feina?

-> Mmmmm… Com diria Fangoria “Ni contigo ni sin ti”. La veritat és que m’encanta excavar i el procés científic que comporta, però donaria el que fos per poder-ho fer allunyat de promotors urbanístics, tècnics de seguretat, regulacions de plantilla constants,  presses, enveges, intrigues i tensions a les que, per molts anys que passin, mai m’hi acabaré d’immunitzar.

EN TENIU CAP ALTRE?

Lluís Companys i José Montilla: ànimes bessones?

La passada setmana es va complir el 70é aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, a mans de les tropes franquistes, esdevenint així la única execució d’un president democràtic a Europa durant tot el S.XX. I com jo soc molt de celebrar efemèrides, m’ha donat per llegir-me la biografia d’aquest personatge realitzada per Enric Vila i que du per títol “Lluís Comanys. La veritat no necessita màrtirs“, frase amb la qual no podria estar més d’acord.

I com més m’endinso en el coneixement d’aquest històric dirigent, més semblances hi trobo amb l’actual inquilí de la Pça St.Jaume, el cordovès José Montilla:

-Tots dos varen cursar la carrera de dret, sense gaire fortuna: Montilla la va deixar a segon i Companys va trigar 9 anys a llicenciar-se.

– Companys pertanyia a la ala més d’esquerres i menys nacionalista d’ERC. De fet ell venia del Partit Republicà Reformista Català, on dirigia la seva publicació “La Lucha“, treballa d’advocat laboralista durant els anys del pistolerisme ; NO va donar suport als fets de Prats de Montlló, on Macià intentava envair Catalunya, i el 14 d’Abril del 1931 va proclamar la República Espanyola (i no catalana), una hora abans que Macià el rectifiqués. Al integrar-se dins ERC sempre va estar profundament enemistat amb els sectors ultranacionalistes provinents d‘Estat Català. A Montilla li passa quelcom semblant, doncs sempre és vist molt menys catalanista que el seu predecessor Maragall i dins el seu partit els sectors més nacionalistes s’el miren amb recel o directament demanen el vot per Mas, com Sobrequés.

-Ambdós comencen la seva carrera política a l‘àmbit del municipalisme: Montilla com a regidor d’Hisenda a St.Joan Despí (amb només 25 anys) i posteriorment com a alcalde de Cornellà amb àmplies majories absolutes durant 19 anys. Companys és escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà l’any 1917 i el 1931 per ERC.

– Tant Companys com Montilla van ser Ministros del Gobierno de España: Companys va dirigir durant part de 1933 el Ministeri de Marina, on va conèixer a Francisco Franco en un acte a Mallorca i es van caure mútuament bé. Montilla va ocupar la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme entre 2004 i 2006, on es va destacar per la opa a Gas Natural o el domini “.cat” a Internet.

-Els dos accedeixen a la Presidència de la Generalitat, succeint a figures extremadament carismàtiques (Macià i Maragall), encapçalant governs d’esquerres molt inestables i amb enemistats internes. Companys governa amb ERC, PSUC, POUM, CNT i USC, arribant a un grau d’enfrontament tal que acaben a trets i amb 500 morts el Maig del 1937. Montilla pacta amb PSC, ERC i ICV-EUIA, amb fortes tensions i enemistats internes arran de l’Estatut, el Quart Cinturó, la educació concertada, els referèndums-farsa indepes…

-Tot i la seva poca fervor catalanista en moments molt concrets dels seus mandats, els dos acaben fent actes simbòlics extremadament arriscats i de signe quasi independentista: Companys proclama la República catalana dins la República Espanyola l’Octubre de 1934 en solidaritat a la Vaga General Revolucionària de PSOE-UGT a Astúries contra l’entrada del partit filo-feixista CEDA al Govern, fet que acaba portant la suspensió de la Generalitat fins al 1936 i l’empresonament de tot el Govern autònom. Montilla va encapçalar recentment la manifestació nacionalista més multitudinària de la història de reivindicació independentista, en front a les retallades de l’Estatut, sent agredit per grupuscles violents.

– Els dos pacten amb l’esquerra espanyola per derrotar a la dreta catalana, en tot moment: Companys, forma part del govern republicà espanyol, dona suport als governs d’esquerres a Madrid, posteriorment es presenta de cap de llista pel Front Popular el 1936, amb el PSOE i el PCE i dirigeix tota la Guerra civil contra la burgesia catalana de la Lliga Catalanista, que havia boicotejat totes les lleis de la Generalitat i no dubta en finançar el cop d’estat franquista. Montilla impedeix que el PSOE l’obligui a pactar amb CIU i fa un front d’esquerres, donant suport també al Govern Zapatero.

-Els dos han de fer front a un Estatut d’Autonomia retallat lleugerament a Madrid després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, acceptant en tots dos casos les retallades com a mal menor (molt més bèsties les  retallades del 1932, ja us ho dic ara!!)

-Els dos governen en moments de gran crisi econòmica i social, en una desconfiança generalitzada cap a la democràcia parlamentària i en un context en el que a Europa creix una dreta extrema que basa els seus preceptes ideològics en la xenofòbia populista.

-I ja a nivell anecdòtic afegir que tots dos son divorciats i reajuntats amb dones més joves, arriben al Govern a l’edat de 50 anys i l’exerceixen durant una legislatura (de moment).

Home, deu n’hi do les coincidències! I que quedi clar que jo no he votat a cap dels dos. Tan sols espero que la oligarquia burgesa catalana tingui el detall de no afusellar a Montilla al Castell de Montjuïc, amb un judici fals, si el proper Novembre no té prou vots per retornar al poder de forma democràtica. Seria tot un detall!

Vagues que han canviat la Història

“La Història és nostre i la fan els pobles“

Salvador Allende

Un dels arguments amb que la patronal i la dreta, a través dels seus portaveus esquirols, ens han bombardejat es darrers dies es que les vagues no serveixen per res, que la lluita obrera col·lectiva no ha existit  mai i que no hi han alternatives a la submissió de la democràcia al capitalisme salvatge. Doncs bé, aquesta vomitiva insídia es una mentida històrica del mateix calibre que la negació de l’Holocaust o el creacionisme bíblic, com a continuació veurem.

Marx ja va demostrar científicament com el conflicte de classes és el motor de la història , així com que les causes econòmiques o de repartició del treball es troben darrere de tots i cada un dels fets que han transformat la existència de la societat des de la Revolució Neolítica fins avui dia. I, estimats lectors, la vaga és l’instrument més efectiu per aprofundir en la contradicció treball-capital, aconseguint així modificar l’explotació econòmica de la classe treballadora.

Anem a repassar breument la Història de les Vagues al nostre estat:

–Vaga General del 2 de Juliol de 1855: La 1a de la nostre història, convocada després de la repressió militar realitzada pel general Juan Zapatero, que havia prohibit les Societats Obreres i els convenis col·lectius. La revolta culmina amb l’assassinat de l’industrial Josep Sal i Paradís. El Govern es veu obligat a legalitzar els sindicats i reduir les jornades laborals a infants i adolescents.

-Setmana Tràgica, 26 de Juliol de 1909: Vaga General convocada per Solidaritat Obrera contra l’enviament de tres lleves militars a les aventures imperialistes del Nord d’Àfrica. La vaga es descontrola en atacs a propietats religioses i a Sabadell es proclama la república. La repressió militar culmina amb 5 penes de mort, entre les quals la del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, així com la clausura de les escoles laiques.

–Vaga General Tèxtil de 1912: Vaga exclusivament femenina i convocada pel sindicat anarquista “La Constància“, aconsegueix que la legislació proteccionista dels treballadors  aprovada el 1900 es faci efectiva.

–Vaga General del 19 de Juliol de 1917: convocada per UGT i CNT per tal de provocar un canvi de règim polític, culmina amb una duríssima repressió militar de 37 morts i 64 ferits. Els republicans Lerroux i Macià han de marxar a l’exili. Cau el govern conservador de Dato i el succeeix un executiu de coalició amb membres de la Lliga Regionalista.

–Vaga del sector elèctric de 1919: Realitzada per la CNT, els sindicalistes s’apoderen de la fàbrica elèctrica “La Canadenca”. El govern acaba cedint i aprovant la jornada laboral de 8h. Salvador Segui, alies “el noi del sucre”, exigeix la llibertat immediata de tots els presos o amenaça amb convocar una Vaga general. No ho aconsegueix i es expulsat del país.Dimiteix el Govern Romanones i es substituït per Maura.

–Vaga General Revolucionària d’Astúries, Octubre de 1934: Revolta obrera armada convocada per CNT, PCE i UGT-PSOE, en contra de l’entrada de la ultradreta de la CEDA al govern republicà de Lerroux. Els enfrontaments violents duren 15 dies on es proclama la fí del capitalisme i la República Socialista d’Astúries. La repressió, comandada pel General Franco, acaba amb 2.000 morts.

-Vaga General contra l’Alzameinto Nacional del 18-23 de Juliol de 1936: Convocada per UGT i CNT en contra del cop d’estat militar feixista per destruir la República Espanyola. La victòria sindical a les principals ciutats espanyoles aconsegueix parar el feixisme i origina la Guerra Civil Espanyola.

–Vaga General de 1951: convocada després d’un boicot massiu al tramvia, per la pujada abusiva del preu del bitllet, es declaren 3 dies de vaga general en la que participen 250.000 treballadors. Es va convocar de forma espontània i pacífica, tot i ser durament reprimida.

– Vagues de 1956 al tèxtil i el metall: s’aconsegueix que el franquisme aprovi la Llei dels Convenis Col·lectius, permetent la negociació directa de les condicions salarials entre patrons i delegats sindicals.

–Vagues sectorials i locals al tardo-franquisme: Entre 1969 i 1975 es convoquen una mitjana de 400 petites vagues cada any. Finalment els empresaris acaben negociant directament amb el nou sindicat CC.OO., ometent l’obsolet sindicalisme vertical oficial.

–Vaga General al País Basc del 3 de Març de 1976 (coneguda com els “Successos de Vitoria”): Convocada per demanar millores laborals, un grup de treballadors es trobava reunit a l’Església de San Francisco de Vitoria per fer una assemblea laboral quan les tropes feixistes, per ordre de Manuel Fraga, entren a matar dins l’edifici causant sis morts per bala i centenars de ferits greus. Es considera el conflicte més greu i violent de tota la Transició espanyola.

–Vaga General del 14 de Desembre de 1988: Sense cap lloc a dubte la Vaga amb més èxit de tota l’historia d’Espanya, convocada en contra de la Reforma Laboral de Felipe Gonzalez, basada en l’abaratiment de l’acomiadament i els contractes temporals juvenils.   L’inesperada tallada d’emissions de TVE (la única emissora del moment)  origina una reacció en cadena, provocant un seguiment massiu i una parada total. Gonzalez rectifica i comença una política d’ampliació de les inversions públiques. Contra Felipe Gonzalez també es es vàren celebrar exitoses aturades generals el 1985, el 1992 i el 1994.

-Vaga General del 20 de Juny de 2002: Convocada en contra del decret laboral de José Maria Aznar, que pretenia retallar drets als treballadors. Tot i els intents de TVE de minimitzar la protesta, acaba dimitint el Ministre de Treball Juan Carlos Aparicio i es retiren 10 dels 12 punts del decret.

Com seria avui la nostre realitat social i laboral si els treballadors del passat s’haguessin rendit al capital? Que hauria passat si els sindicats no haguessin liderat la lluita obrera pels nostres drets? Si no ho voleu saber, aquest dimecres teniu una nova oportunitat per ser protagonistes de la Història! NO PASSARAN!