Orígens històrics del fervor religiós a Andalusia

Us heu preguntat mai la raó de la desmesura histriònica i ultrabarroca amb que es viu la Setmana Santa a Andalusia? Hom pensaria que ens trobem davant d’un fenomen de fanatisme de masses, alienació col·lectiva o bogeria irracional sense causa aparent. Res més lluny de la veritat!!

Andalusia, paradoxalment, va ser el darrer territori de la península ibèrica en ser re-cristianitzat; els regne de Granada, com tots sabem, va viure sota control polític de l’islam fins el 1492 (tot i que el cristianisme seguia molt present sota la ègida musulmana), any en que també s’inicia l’expulsió de jueus i musulmans. El que en aparença pot semblar una contradicció en realitat es tracta del perquè de tot plegat.

Els Reis Catòlics varen encomanar als frares dominics Miguel de Morillo i Juan de San Martín, la tasca de dirigir la Inquisició en aquests territoris des del tribunal de Sevilla, a partir d’un edicte signat l’any 1480 pel Papa Sixto IV. La brutalitat ferotge amb que s’acarnissen es materialitza en tota mena d’excessos: empresonaments, tortures salvatges, condemnes a mort sense cap mena de prova de qualsevol sospitós d’heretge (morisc o fals convers) i confiscació de tots els seus bens.

A tall d’exemple: L’any 1504 a Còrdova es produeix l’acte més salvatge de tota la Història de la Inquisició, cremant vives a 107 persones sospitoses de ser jueves. A partir dels inicis del s. XVI el baptisme és obligatori i s’obliga a emigrar a qui s’hi oposi. El 1568 hi ha una rebel·lió a les Alpujarras en contra de la ferocitat inquisidora que acaba amb expulsions cap a València i el 1593 es realitza un “auto de fe” en contra dels jueus que acaba amb 100 condemnats, entre ells un inquisidor.

La Inquisició andalusa es va mantenir activa inclús al s.XVIII, quan aquesta institució ja estava en vies de desaparició a la resta d’Espanya, reprimint presumptes bígams, homosexuals així com censurant qualsevol ideologia que pogués resultar remotament herètica.

Aquesta fúria totalitària va acabar degenerant en una paranoia persecutòria on els ciutadans s’havien d’esforçar i esmerçar fins a l’extenuació per  deixar ben clar davant de tothom i a tothora que eren cristians de debò: menjant tapes de pernil en llocs públics (els musulmans tenen prohibit el porc), bevent vi (els musulmans tenen prohibit l’alcohol) o teatralitzant el seu fervor religiós fins a la exageració delirant: cantant “saetas”, vestint a les Verges amb or i decoracions rococó, plorant al seu pas i fent processons massives per tal de no acabar engruixint la llista de potencials sospitosos a torturar.

I d’aquí ve aquesta tradició tan peculiar i curiosa!

PD: El professor d’Antropologia Social de la UB Manuel Delgado, ha contestat aquest post amb un article al seu blog, que podeu llegir aquí

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 4.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.

IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).

Arrels de la homofòbia a l’Espanya medieval i moderna

La homofòbia és un mètode per impulsar el creixement demogràfic que sorgeix dins la cultura jueva i es generalitza a tot Europa a partir del segle IV dC arran de la pujada al poder del cristianisme mitjançant l‘Edicte de Milà, posant fi a la tolerància i fins i tot institucionalització envers a les pràctiques homosexuals que es vivia en l’època clàssica i prehistòrica a Europa.

Durant la Hispània Visigoda ja apareixen les primeres normatives prohibint i castigant la homosexualitat passiva, peró degut a la invasió islàmica de la Península el verí de la homofòbia va trigar més en calar. Encara que sembli inversemblant, degut a la contaminació islamofòbica en la que vivim avui dia,  el domini d’Al-Andalus va suposar un període de respecte absolut envers les pràctiques homosexuals i diversos governants com Abderramán III, Al-Hakem II, Hisham II i Al-Mutamid van mantindre obertament relacions amb persones del seu mateix sexe.

No serà fins a la reconquesta cristiana i, sobretot, amb l’aparició de la Inquisició quan l’odi envers la homosexualitat anirà  arrelant dins la societat poc a poc esdevenint un principi hegemònic, que no serà qüestionat fins a finals del segle XX.

         Inquisidors torturant un homosexual, gravat del segle XVIII

A continuació faré un petit repas a com el cristianofeixisme medieval va engendrar la homofòbia:

– Al segle XII, el català Sant Ramon de Penyafort estableix la definició del terme “contra natura” com tot aquell acte carnal que no es faci entre un home i una dona, definint-ho com a pecat que ha de ser durament rebutjat. Arrel d’això s’estableix la pena de mort contra la sodomia, tot i que aquesta llei no es farà servir massivament fins al segle XV.

– Las “Siete Partidas“, un compendi legal aprovat a Castella sota el regnat d‘Alfons X (1252-1254), estableix que els desastres naturals son una evidència del disgust de Deu enfront les practiques homosexuals, prohibint aquestes sota càstig de castració.

– EL “Directorium Inquisitorium” (Avinyó, 1376), un influent manual redactat per Nicolau Eimeric, inquisidor general de Catalunya, estableix el procediment de persecució contra la sodomia basant-se en el passatge del Gènesi on s’explica el càstig diví envers Sodoma. Eimeric estableix que el Papa, com a representant de Deu sobre la terra ha de prendre el seu exemple i exterminar als homosexuals, no només de l’Europa cristiana, sinó en totes les civilitzacions.

– L’any 1494 es publica a València el “Diccionario de los inquisidores” on es planteja una estranya llegenda segons la qual tots els homosexuals varen morir el dia que Jesucrist va néixer. Aquest mite està basat en  presumptes cites de Sant Agustí i Sant Jeroni que mai han estat localitzades i, per tant, ens fan sospitar que es tracta de pura invenció. Cito textualment:

“La llum d’aquella nit va ser tan potent que va destruir a tots aquells que havien estat practicants d’aquell vici; aquest va ser el treball de Crist, portant a l’extirpació d’aquesta immundícia de la capa de la terra”

– El 1495 un viatger alemany, anomenat Hieronymmus Münzer, descriu en una crònica com en una localitat d’Almeria es tortura fins a la mort a sis persones sospitoses d’homosexualitat arrencat-lis els testicles i col·locant-los sobre el seu coll.

– Els Reis Catòlics estableixen a la Pragmàtica Sanció de 1497 un enduriment de la persecució envers la homosexualitat, equiparant-la a l’heretgia i establint la tortura com un mecanisme de persecució contra sodomites, inclús si aquests son nobles o clergues.

– L’any 1519, a València un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia, fet que es considera un dels desencadenants de la Revolta de les Germanies.

– L’any 1524 el Papa Clement VII atorga una “llicència de caça” en contra dels homosexuals als tribunals inquisitorials  dels territoris de la Corona d’Aragó, associant la sodomia a l’islam i als moriscos de ser els culpables de la seva expansió, així com de la decadència de la humanitat.

– Els Tribunals de la Santa Inquisició dels territoris de la Corona d’Aragó, els més cruels i obsessionats amb la  sodomia, varen condemnar a més de 1000 homosexuals a la foguera entre els segles XVI i XVII, un 12% del total de casos tractats.