Impacte arqueològic d’Eurovegas al Baix Llobregat

Fa uns dies vaig llegir que un grup d’arqueòlegs madrilenys va denunciar que el projecte d’Eurovegas, en el cas d’instal·lar-se a Madrid suposaria la destrucció d’un gran nombre de jaciments arqueològics, ja que el projecte preveu modificar la Llei de Patrimoni per tal de no incloure cap mesura de sondejos o prospeccions arqueològiques prèvies en el territori. I com Catalunya no pot ser menys, dedicaré aquest article a explicar com Eurovegas podria devastar el nostre Patrimoni Arqueològic en cas de que s’ubiqui finalment al Delta del Llobregat.

El que avui coneixem com el Delta del Llobregat és una formació geològica creada al segles VII-VIII dC a partir de l’acumulació d’abocaments de terres al riu, arrel de les remocions del terreny per a la plantació de vinya en època romana i alt-medieval. Això vol dir que en època prehistòrica, ibèrica i romana aquest terreny era mar; concretament un port d’ancoratge (és adir sense estructures portuàries, on els vaixells empren barquetes per arribar fins a la costa), conegut pels arqueòlegs com “El Port de les Sorres” amb una cronologia entre el IV aC i el V dC i amb una gran quantitat de restes de vaixells enfonsats així com dels seus carregaments.

Aquest jaciment portuari es va destruir en part de forma incontrolada durant el “desarrollismo” dels anys 60-70, qua s’extreia sorra massivament del delta per tal de fer formigó. Durant aquesta època desenes de vaixells romans i medievals es van trinxar per les màquines excavadores i moltes àmfores romanes decoraven locals a Gavà i Viladecans. Ja en democràcia l’arqueòleg Pere Izquierdo es va dedicar a recuperar part d’aquestes restes ceràmiques  per tal de fer-ne un estudi científic i establir les fases d’ocupació del jaciment que serien les següents:

1)Fase Ibèrica (IV-II aC): En aquesta fase del jaciment els romans comercien amb la població ibèrica local intercanviant àmfores i ceràmica grega o púnica a canvi  del ferro que els ibers extreien de les mines a la Serra de les Ferreres a Gavà o a la Plaça de la Constitució a Sant Boi.

2) Fase Republicana (II aC-I dC): Aquí és produeix un ús més intensiu del jaciment, amb un gran nombre d’importacions ceràmiques procedents de diferents punts del Mediterrani, com Eivissa, Campania o el Laci.

3) Fase Alt Imperial (I-II dC): Es generalitza l’ús de la Vinya i es passa d’importar a exportar vi, amb una gran quantitat de restes d’àmfora vitícola que s’exporta amb destinació al sud de França i Roma.

4) Fase Baix Imperial (III-V dC): S’importen nombroses quantitats d’àmfores d’oli bètic del sud de la Península i vi del nord d’Àfrica. El port cau en desús progressivament per motius econòmics, al abandonar-se els centres productius i consumidors a la zona.

A partir del segle VII-VIII es forma el Delta del Llobregat i aquests terrenys passen a formar part de la propietat dels barons de l’Eramprunyà que els consideren massa pantanosos per les feines agrícoles, mantenint-los improductius fins al s.XVIII, moment en el que es parcel·len i s’entreguen a pagesos que els cultiven i edifiquen nombroses masies a la zona.

Com a conclusió podem afirmar que la construcció d’Eurovegas pot afectar a un jaciment arqueològic de primer ordre, fonamental per entendre les rutes comercials al Mediterrani  en cronologies iberoromanes. Tenint en compte les exigències de Sheldon Adelson i  la nul·la sensibilitat per la cultura i el patrimoni català que té l’actual govern de CIU (que va destruir incontroladament fa poc el jaciment més antic de Catalunya per posar un peatge d’Abertis) el més probable es que totes aquestes restes es destrueixin de forma il·legal i sense cap mena de documentació científica, perdent així una part fonamental del nostre passat.

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (I): Antiguitat Clàssica

1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)

Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.

2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)

Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics  Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors.  El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.

3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)

El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.

4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)

L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar  d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.

(continuarà…)

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 4.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.

IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925

Ruta per la Barcino Romana!

Us preguntareu que ha estat de la meva vida en aquests dies en que no he actualitzat el blog, oi? Doncs bé la resposta és ben senzilla: he fet un viatge de 2.000 anys en el passat per visitar les runes romanes encara visibles d’una ciutat avui anomenada Barcelona, però que en el seu dia portava el topònim de “Colonia Agusta Faventia Paterna Barcino”.

Segur que ara el dubte que us assalta és quina màquina del temps he emprat per fer aquest estrany viatge. No us hi escarrasseu, és més senzill que la física quàntica! Tan sols m’ha calgut la vista i els meus coneixements arqueològics per anar descobrint darrere cada cantonada del barri gòtic una nova pista de com vivien senyors i esclaus a les seves domus fa, tan sols, dos mil•lennis.

Per començar ens plantem en un bon lloc cèntric:La Plaça Catedral, on encara resta en peus parts d’un aqüeducte reconstruït que canalitzava aigua a la colònia al s.I i que avui forma part de la paret del temple cristià.

Seguint la pista dels aqüeductes de la ciutat hem anat a parar al carrer Duran i Bas on, entre les pedres de la paret d’un edifici encara en us, observem esmaperduts com s’amaguen, ben camuflades, les arcades  d’aquesta singular construcció hídrica hidràulica.

Però deixem-nos de tanta aigua i submergim-nos de ple en el món sagrat amb les majestoses columnes Temple d’Agust, que s’alcen imponents en un pati de veïns d’un Centre Excursionista darrera la Plaça Sant Jaume, on estava situat el Fòrum a l’antiguitat… en el fons no ha canviat tant la cosa no? El centre polític del poder segueix situat exactament al mateix lloc!

I ja que estem místiques, que tal si donem un cop d’ull al cementiri de la Plaça Vila de Madrid? Aquí arrenglerats veiem els coloristes sarcòfags que contenen celosos les urnes senyorials un cop incinerats, ja que, cal recordar-ho, la inhumació no entrarà en vigor fins al cristianisme.

Però clar que una vila romana no es res sense la seva respectiva muralla! Les originals, que daten de la fundació colonial, han desaparegut pràcticament sota l’asfalt urbà, però les del s.III encara se’ns mostren ben visibles en alguns racons del casc antic, com aquest, a pocs metres de la Catedral, on veiem parts d’una de les torres emmurallades.

Els fragments de muralla visibles son molt nombrosos, però jo em quedo amb aquesta porta que, camuflada al Carrer de la Palla Regomir, acomiada aquest  diacrònic viatge, sense que abans us recomani de tot cor realitzar pel vostre peu aquesta ruta, acabant el recorregut amb d’una obligada visita a les excel•lentment museïtzades runes del Museu d’Història de la Ciutat, aprofitant que els diumenges a la tarda ara es gratuït!

PD: Text, imatges i retocs made by me, que soc un motivat de la vida! Gràcies F.M. per acompanyar-me i evitar que el meu nefast sentit de la orientació em fes acabar a Cuenca!