Posts Tagged ‘independència’

h1

Apunts sobre Feixisme i Nacionalisme a Catalunya

febrer 27, 2017

Darrerament s’han publicat textos on s’acusa Societat Civil Catalana, entitat que bàsicament té el suport de PSC, PP i Ciutadans (es a dir, del 39% de l’electorat català), de ser feixistes. Per altre banda, han vist la llum  diversos articles on s’adverteix de la presència d’una nova ultradreta dins l’independentisme català. Permeteu-me que, com a activista antifeixista, federalista global  i catalanista que es manté allunyat dels dos extrems del populisme identitari, comparteixi algunes reflexions al respecte amb vosaltres:

zzzz-roto

1.- Feixisme no es una etiqueta on encabir tot allò que no ens agrada. Si tot es feixisme, res ho és. Si banalitzem tant aquest terme, quan tenim davant un fatxa de debò no el sabrem reconèixer. No tota la dreta es feixista, ni molt menys! Afortunadament tenim una gran majoria de persones neoliberals o conservadores, tant dins la dreta independentista com espanyolista, molt allunyades de l’extremisme ultra.

El feixisme es caracteritza per canalitzar el malestar social envers les minories més dèbils de la societat (polítiques, religioses, ètniques, lingüístiques, sexuals, econòmiques…), per tal d’evitar que l’odi social es dirigeixi contra les elits i la oligarquia. Sovint ho fan de forma violenta, però darrerament es disfressen de demòcrates i regurgiten el seu odi través de les xarxes socials o els mitjans de comunicació. La minoria escollida es el de menys, sovint varia en el temps. Els que abans odiaven els jueus, ara detesten als musulmans. Tan es, sempre i quan sigui una minoria dèbil contra la qual sigui fàcil dirigir rumors, estereotips i noticies falses per crear un caldo de cultiu de l’odi social.

A mi em van apallissar uns skins per ser gai amb 16 anys fins a deixar-me inconscient. He estat amenaçat i assetjat per regidors neonazis de PxC, fet que ha estat denunciat fins a dos cops als mossos. He rebut diverses amenaces a les xarxes i comentaris homòfobs per part d’ultradretans exaltats espanyolistes i independentistes. Soc fundador i activista d’Unitat Contra el Feixisme de L’Hospitalet. Sé reconèixer a un feixista quan el veig, creieu-me. I el puc distingir perfectament de qui no ho és.

aaaaaavilawebpsc

Article a Vilaweb acusant al PSC de feixista per no donar suport al dret a decidir.

2.- Ni ANC ni SCC son entitats feixistes en absolut, tot i tindre en el seu interior alguns elements aïllats fatxes. De la mateixa forma que els Boixos Nois o les Brigadas Blanquiazules son clarament grups de hooligans amb actituds neonazis, però òbviament no tots els seguidors del Barça o l’Espanyol ho són. Això es fer una fal·làcia metonímica. El millor que podrien fer SCC i ANC es aïllar, expulsar i desvincular-se dels seus elements ultradretans per tal de poder tindre un debat sobre l’eix nacional serè i democràtic, amb arguments i no amb assetjament o desqualificacions personals. Cap partit amb representació parlamentaria a Catalunya es feixista, tot i que alguns membres puguin fer puntualment declaracions que poden ser considerades com a tal.

aaaaaquin-torra

Comentaris etnicistes de Quim Torra, ex-President d’Omnium Cultural, que va ser discretament apartat del càrrec.

3.- Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides o minories ètniques. L’odi que una part minoritària del processime té envers contra els espanyols, els dissidents al seu projecte o els castellanoparlants, com el que s’ha expressat en el Manifest Koinè (entre moltíssims altres textos i declaracions demonitzant la classe obrera “xarnega”) comença a ser preocupant. Com també ho es cert anticatalanisme furibund que es veu en certs mitjans espanyolistes. Si aquest odi es portat a un extrem cau en el feixisme. I es evident que dins de moviments tan amplis i transversals com el procecisme i l’espanyolisme n’hi han. Negar o minimitzar la seva existència tan sols permet que aquests creixin i es reprodueixin.

4.- El nacionalisme català durant molt temps ha alimentat la doble equació “Catalunya = Democràcia+Esquerra” i “Espanya = Feixisme+Dreta“. A part de ser un infame insult denigrant per tots els milions d’espanyols demòcrates (alguns dels quals van donar la seva vida lluitant contra el feixisme i encara resten sepultats en cunetes); aquest fals sil·logisme ha permès crear una impunitat absoluta envers la ultradreta processista. L’extrema dreta independentista passa completament desapercebuda simplement per parlar en català i ser de classe mitja culta, tot i que les seves idees siguin tinguin la mateixa essència que les d’un skin head tatuat de PxC. Voler que Catalunya sigui un estat independent no es cap garantia de ser respectuós amb els drets de les minories. Afirmar que la sobirania nacional recau exclusivament en el Congrés dels Diputats és tan respectable com defensar que aquesta pertany al Parlament. Pretendre ser l’encarnació del concepte de democràcia en exclusiva expulsa, de facto, a qualsevol dissident o discrepant fora de l’àmbit democràtic i impossibilita cap diàleg o acord entre els dos bàndols.

aaaaademocracia

Acte de la ANC on s’insisteix descaradament en l’apropiació del concepte de democràcia

5.- Les diferències entre la ultradreta catalana i espanyola son moltes en la forma i poques en el fons. La ultradreta espanyolista agafa el model del feixisme clàssic: nostàlgia pel franquisme, conservadurisme religiós, masclisme i homofòbia evident, caps rapats, racisme i islamofòbia; tenen una base de classe obrera no qualificada d’origen migrat de la resta de la península. Son molt pocs, no estan gens mobilitzats i amb prou feines poden fer un acte amb 1.000 persones el 12O. Després de perdre la majoria de regidors de PxC o l’alcaldia de Badalona, pràcticament no tenen veu a les institucions. Potencialment la ultradreta espanyolista es molt més perillosa que la catalana, però al ser tan pocs i tan fàcils de reconèixer per la seva aparença, el perill minva.

La ultradreta catalana, en canvi, es molt més subtil i dissimulada, ja que estèticament no encaixa gens amb l’estereotip clàssic del “fatxa”. Els seus membres son de classe mitja culte i odien exclusivament als espanyols i als catalans no nacionalistes. Només son homòfobs o masclistes quan ataquen a un gai o una dona no independentistes, com jo mateix vaig poder comprovar. Donen suport a l’arribada d’immigrants, sempre i quan no siguin de la resta d’Espanya, ja que llavors serien “colons franquistes”. Són una minoria cridanera, però quantitativament moltíssims més que els espanyolistes. Estan molt ben organitzats a les xarxes, així com  infiltrats dins el processisme, participant en actes amb milions de persones on passen totalment desapercebuts. També dins del partit que actualment governa la Generalitat que, tot i no ser feixista, en tolera i incentiva la seva presència. Suposo que esperen recollir els fruits electorals del seu odi. Una jugada perillosa i suïcida que pot ser letal per la nostre convivència!

Un exemple claríssim d’això es Mark Serra, militant del PDECat. Va insinuar en un repugnant tweet que calia expulsar “els espanyols” per fer lloc als refugiats. Posteriorment ell explica que no es feixista ja que es gai, li agraden els animals, es va liar amb un negre i ha adoptat un nen d’Ucraïna. Tot això en el mateix text on assenyala periodistes desafectes amb el Govern i atia un odi extrem i visceral contra espanyols i l’esquerra no nacionalista catalana, a qui arriba a comparar l’ocupació nazi de França.

avolemacollir3

aaaaamark-serra

Text de Mark Serra, explicant perquè ell no es feixista, alhora que atia l’odi violent contra l’esquerra federalista i els espanyols.

6.- En el fons el que succeeix es que el processisme, per una banda, i la intransigència del Govern del PP per l’altre, han dividit a la societat en dos blocs identitaris que es neguen a acceptar a l’altre com a interlocutor democràtic. S’han trencat tots els ponts de diàleg entre catalans i es nega la simple possibilitat de que l’altre meitat de Catalunya tingui una part de raó. Quan es detecta un comentari d’algú que dissenteix dels postulats més radicals i extremistes se’l titlla de traïdor i se l’assetja i difama sense treva. Però quin debat hi pot haver si en comptes de rebatre arguments ens dediquem a destruir personalment a l’interlocutor?

A la meva ciutat la seu de Ciutadans ha estat atacada violentament fins a 7 cops i el seu portaveu ha estat agredit violentament en un acte públic. Les seus de CDC i ERC també han rebut atacs i pintades recentment. La llavor del odi està sembrada i cada dia se la va regant amb benzina. A mi, la veritat, això em comença a fer por. Si hi ha un “xoc de trens” no serà un conflicte entre l’Estat Espanyol i la Generalitat, serà una guerra entre catalans. A mi no m’hi espereu! L’alternativa a un conflicte violent és, o bé seguir marejant la perdiu sense fer res, com fins ara, o bé construir un projecte que sigui inclusiu on s’hi senti representada tota la població i no una meitat contra l’altre. Quan ens adonarem que la solució al Procés no vindrà dels sectors extremistes, sinó a partir del pacte, el diàleg, el reconeixement al altre i la capacitat de fer renuncies i concessions per arribar a un ampli consens moderat?

7.- I com a apunt final alertar sobre les amistats perilloses. Si tan demòcrata es el Procés… com es que els únics suports internacionals que aconsegueix el Govern son ultres de la Lliga Nord, el Tea Party o la ultradreta finlandesa? No s’adonen que aquestes sinistres companyies en comptes de sumar resten?  Els únics líders internacionals d’esquerres que s’han manifestat favorables al Referèndum (com la portaveu dels Verds Europeus Ska Keller, per exemple) han vingut a través de partits de la oposició no nacionalistes com ICV o IU als quals tant critiquen!

h1

La Insuportable Lleugeresa del Procés.

Desembre 12, 2016

anc

En l’excel·lent llibre “La insuportable lleugeresa de l’ésser” (1989), el seu autor Milan Kundera ens fa una interessant reflexió en el primer capítol: Si la història es basa en el mite de l’etern retorn, com plantejava Nietzche, i estem condemnats a repetir eternament els mateixos actes i accions, com Sissif pujant una roca a la muntanya per deixar-la caure i tornar-la a buscar un cop i un altre, els nostres actes son una ombra banal i fútil, sense cap pes ni transcendència, doncs tindrem infinites oportunitats per esmenar els nostres errors. Si la Revolució Francesa o l’Holocaust es repetissin cada 5 anys, les gestes heroiques de Robespierre o les atrocitats de Hitler no haurien atret l’atenció de cap historiador. L’esser seria, doncs, lleuger al no tindre la càrrega de la responsabilitat per cap dels seus actes.

El millor exemple d’això és el Procés, la roda de hamster en el qual es troba girant absurdament la política catalana des de l’any 2012. Per tal de tindre a les seves bases permanentment acrítiques i sumisses alhora que mobilitzades i sobreexcitades, els partits nacionalistes s’han basat en la mentida de la imminència. Segons ells la independència ja la tenim a tocar, falta molt poc per arribar-hi, només una miqueta més i ja està. I porten 4 anys fent creure que en pocs mesos serem un estat independent i que, per tant, en aquest context tan excepcional els parits presumptament d’esquerres com ERC i CUP poden investir presidents de dretes i aprovar pressupostos amb retallades ja que, total, son els darrers de la Catalunya autonòmica.

darrers-pressupostos

Noticia del 05/11/2013

El Bucle del Procés segueix una roda previsible que es basa en la infinita repetició, amb lleugeres variacions, d’aquest esquema en un cicle ritual que sol trigar aproximadament uns 3 anys en completar-se i tornar a l’inici:

1.- Un President convergent demana que, canvi de fer un referèndum, li aprovin els pressupostos amb retallades, que seran els darrers de la Catalunya autonòmica.

2.- Es fan unes cimeres molt pomposes on s’acorda fer un Referèndum de mentideta no vinculant ni pactat, sense cap transcendència ni valor.

3.- Es fa el simulacre de pseudo-Refèndum de mentideta. El Govern d’Espanya, la justícia i la premsa de dretes espanyolista munten el seu previsible numeret (a ells també els encanta el Procés). Els partits nacionalistes diuen que ja han guanyat i que ja som independents.

4.- Com absolutament ningú reconeix el resultat del pseudo-Referendum, el President convergent convoca unes eleccions autonòmiques dient que en realitat son plebiscitaries, on només la seva candidatura representa el SI, fent xantatge a la resta de partits nacionalistes per tal que li donin suport i vagin a la seva llista.

5.- Es fan eleccions autonòmiques normals i corrents, on els partits nacionalistes diuen que el Referèndum es una pantalla passada i que qui ho plantegi es un botifler espanyolista, prometent ells faran una DUI al minut després de les eleccions.

6.- El candidat convergent guanya les eleccions i demana als partits d’esquerres nacionalistes que l’investeixin amb un full de ruta per tal de proclamar la DUI i la desconnexió total d’Espanya en pocs mesos.

7.- Un cop investit, el President fa alguna declaració parlamentaria o llei inconstitucional per dissimular una mica, omplir l’expedient i provocar alguna sentència adversa amb la qual dramatitzar victimisme sobreactuat. Poc després reconeix que no té prou suport per fer la DUI, que el que cal es fer es un Referèndum. Torna al punt 1.

Com els processistes viuen tancats dins una bombolla periodística on totes les noticies son bones i qualsevol ombra de dubte es sospitosa de traïció, tenen la sensació de que realment estan avançant en línia recte, quan es evident que no fan més que donar voltes concèntriques entorn al mateix punt. La culpa del seu fracàs,  òbviament, sempre es dels altres, ells son l’immaculat Poble Escollit, paradigma de totes les virtuts.

aerc

Notícia de Desembre de 2015

I que hi guanyen amb aquest pensament mil·lenarista on el Paradís sempre està apunt d’arribar en una data màgica en la qual mai passa absolutament res? Doncs es una mentida útil que permet que la dreta segueixi manant i retallant impunement ja que, total, només serà uns pocs mesos. Un pressupost més i cap a casa. Una investidura més i ja haurem arribat.

Cap partit nacionalista s’ha atrevit, fins ara, a donar un cop a la taula i trencar aquesta espiral. La CUP semblava que podria arribar a fer-ho durant els debats i assemblees entorn la investidura de Mas, però al final van acabar rendint-se i claudicant a la dreta, fent un anecdòtic canvi estètic i superficial en el nom del President, per un posar-ne un altre d’idèntica ideologia. I a seguir rodant en cercles!.

Però, com afirmava Kundera, en cada repetició la transcendència de cada acte perd importància. Tenim una inflació de dies històrics, on el seu valor tendeix a la baixa. Un exemple objectiu d’això el trobem a Google. Si mirem l’evolució de la frase “Independència de Catalunya” en els darrers 5 anys del buscador veiem com aquesta frase té cert impacte cada 11 de Setembre, però cada any sol recollir una atenció un xic menor que l’anterior, fins al punt que el darrer 11S de 2016 el pic d’interès pràcticament va desaparèixer.

google-trends-independencia-catalunya

Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre 2011 i 2016 a tot el mon.

google-trends-independencia-catalunya3

ZOOM: Busques a Google per “Independència de Catalunya” entre agost de 2015 i desembre 2016 a tot el mon.

Ja a ningú li sorprenen les macromanifestacions de l’ANC, es un previsible un ritual cíclic com les processons de Setmana Santa; forma part del paisatge i  al cap de 2 o 3 dies tothom ho ha oblidat. Es com anar a veure els Pastorets, cada Nadal Lluquet i Rovelló troben el portal, acaba naixent Jesús i l’Arcàngel Gabriel derrota a Satanàs. Oh! De debò? No m’ho esperava!

La política catalana ha caigut en la lleugeresa absoluta on res té cap transcendència, més enllà del relat autocomplaent.  Quina importància té anar o no a una cimera si en tindrem infinites i ja en sabem el resultat? Que més dona anar a votar o no a un pseudo-Referendum si cada 3 o 4 anys en convocaran un de nou i el resultat no serà valid per ningú? A qui li importa si assistim a la manifestació del 11S si cada Setembre n’hi haurà una idèntica l’anterior? Perquè matar-nos a fer un programa electoral si mai s’arriba a aplicar ja que les legislatures duren 2 anys i estan completament monopolitzades sempre pel mateix tema?  Perquè dramatitzar amb cada sentencia antidemocràtica del Tribunal Constitucional si ja sabem que son l’esperada excusa perfecte que el Govern necessita per tal tornar, un cop més, a la casella de sortida?

Aquí no estem debatent en cap moment de forma seriosa sobre una eventual independència de Catalunya. El Procés no té absolutament res a veure amb cap República Catalana, per molt que afirmi el contrari. Com ja he explicat molts cops, es simplement una forma de vehicular el descontentament per la crisi contra l’esquerra internacionalsita i en suport incondicional a la dreta catalana. La traducció local del populisme identitari com a reacció visceral davant la crisi econòmica, la globalització, els fluxos migratoris, la postindustrialització i la desaparició de l’estat-nació que s’està donant arreu d’Occident i que en altres indrets es diu Trump, Le Pen o Brexit.

Karl Marx deia que la història es repeteix dos cops, un com a tragèdia i el segon com a farsa. El que no ens va explicar és en que es converteix la farsa quan aquesta es torna a representar de forma insistent un cop i un altre. Comèdia? Vodevil? Astracanada?

h1

Son els estats petits més eficients?

Agost 24, 2015

###play

Un dels arguments recurrents per part del nacionalisme català es que els estats petits, dins el context europeu, son més rics, eficients, tenen millor benestar i son més igualitaris. Per tal de justificar això normalment es tendeix a cometre “cherry picking” o la “fal·làcia de l’evidència incomplerta“, es a dir, s’escullen tan sols aquelles evidències que validen la hipòtesi (Noruega, Mònaco, Luxemburg), ocultant deliberadament aquelles que la refuten (Albània, Macedònia, Xipre, Moldàvia, Malta o Bòsnia).  Per tal de contrastar aquesta hipòtesi d’una forma científica i objectiva he decidit fer un experiment estadístic que qualsevol persona pot repetir, si així ho vol.

Metodologia

He creat una base de dades amb el programa d’estadística SPSS 15.0 a partir dels índex demogràfics i econòmics extrets de la web d’indicadors del Banc Mundial. He escollit tots els estats plenament reconeguts per la ONU dins del continent europeu situats entre Portugal i Rússia (ambdós inclosos), així com els diversos estats insulars perifèrics (Xipre, Malta, Regne Unit, Irlanda i Islàndia); tan sols he exclòs els micro-estats de Sant Marino i del Vaticà, dels quals no existeix pràcticament cap dada econòmica publicada. Per tal de mesurar la mida dels estats he escollit la variable “Número d’Habitants” i la he creuat amb diversos indicadors econòmics amb diagrames de dispersió; després he calculat l’index de regressió lineal, que mesura quina correlació hi ha entre dues variables on 0 es cap i 1 es total.

Son els estats petits més rics?

#pib

Índex de Regressió: 0,01

Per tal de mesurar la riquesa dels estats he escollit la variable “PIB per Capita“, es a dir la divisió de la riquesa total d’un estat entre el seu número d’habitants, mesurat en dòlars americans. Com es pot veure en el gràfic no existeix cap mena de correlació entre els dues variables. Existeixen països molt petits molt pobres (Moldàvia amb 3,5 milions d’habitants té 2.233 $/habitant, Montenegro amb 620.000 habitants té 5.370 $/habitant) i molt petits molt rics (Mònaco amb 30.000 habitants té 163.060 $/habitant), de la mateixa forma que existeixen països molt grans molt pobres (Ucraïna amb 43M habitants te 3.082 $/habitant) i d’altres molt grans i molt rics (Alemanya amb 80M d’habitants té 47.623 $/habitant).

Son els estats petits més igualitaris?

#GINI

Índex de Regressió: 0

Hom podria pensar que si bé els estats petits no tenen perqué ser més rics però al menys poden més igualitaris, ja que son menys a repartir, com havien estat ser les comunitats pre-estatals. Es això cert? Per tal de mesurar la desigualtat he escollit la variable “Index GINI“, el resultat de multiplicar el Coeficient GINI per 100. Aquest coeficient mesura la desigualtat entre els ingressos de les persones més pobres i les més riques on 0 es la igualtat total i 1 la desigualtat màxima. Com podem veure al gràfic, l’índex de regressió es 0, es a dir, no existeix cap mena de correlació entre ambdues variables. L’estat amb una major desigualtat interna es ben petit, Bòsnia-Hezergovina (3,8M habitants, Index GINI 46), mentre que un altre estat petit com Islàndia té un índex molt baix (320.000 habitants, Index GINI 26,3), molt semblant a un estat gran com Ucraïna (45,3M habitants, Índex GINI 24,8).

NOTA: Aquesta variable no està disponible ni actualitzada per tots els estats europeus, però si per la immensa majoria.

Tenen els estats petits menys atur?

#atur

Índex de Regressió: 0,03

També podríem pensar que en els estats petits, al ser menys gent es més fàcil repartir la feina. Per mesurar això he escollit el percentatge d’atur sobre el total de la població treballadora registrat en l’any 2014. Com podem observar, de nou no existeix pràcticament cap correlació entre les dues variables.  A un estat petit com la Ex-República Iugoslava de Macedònia (2,1M d’habitants) hi ha un 29% d’atur, mentre que a Luxemburg amb 550.000 habitants tenen tan sols un 5,9% d’atur. Entre els estats grans també veiem com l’atur va del 5,3% d’Alemanya (80M d’habitants) al 27,3% de Grècia (10,3M d’habitants) o el 26,6% d’Espanya (46,4 M d’habitants).

Tenen els estats petits un major benestar?

Algú podria pensar que es més senzill crear un estat del benestar eficient per menys persones. Aquest aspecte es un tant complex de mesurar; així doncs he tingut en compte tres variables diferents i complementaries en torn a l’aspecte més essencial del benestar, la Sanitat:  Esperança de vida al nàixer, diners que es destinen a la sanitat per habitant en dòlars americans (indiferentment si la sanitat es pública o privada) i finalment el nombre de llits hospitalaris per cada mil habitants.

#esp

Índex de Regressió: 0

#sal

Índex de Regressió: 0

#llits

Índex de Regressió: 0

De nou ens trobem vanat tres variables sense absolutament cap mena de correlació amb el número d’habitants.  Hi han estats molt grans amb molts llits d’hospital, com Ucraïna (9 llits/1000 habitants) , o molt petits com Mònaco (13,8 llits/1.000 habitants), així com hi han estats petits amb pocs llits com Albània (2,8M habitants, 2,6 llits/1.000 habitants) i també grans amb pocs llits com Regne Unit (64,5M d’habitants, 2,9 llits/1.000 habitants). El mateix observem a les altres variables.

Conclusions

No existeix absolutament cap argument racional, científic i objectiu que permeti afirmar que es millor viure en un estat petit que gran. No hi ha cap mena d’evidència documentada dins l’Europa actual que vinculi la mida dels països amb el seu nivell de riquesa, igualtat, benestar o treball; qui així ho afirmi s’estarà deixant dur per la demagògia, els perjudicis, la fe dogmàtica, el pensament positiu o la irracionalitat. Així doncs, en comptes d’estar ficats dins l’estèril debat Catalunya-Espanya hauríem d’estar bastant més preocupats pel tipus de polítiques que es fan en en el seu interior i parlant de propostes ideològiques en un eix esquerra-dreta i no en la malaltissa obsessió identitària per la mida de les fronteres.

Jo, per la meva part, segueixo pensant que davant el mercat globalitzat cal una hisenda única europea lligada amb una fiscalitat justa i progressiva, per tal de redistribuir el deute i la riquesa d’una forma eficient al continent europeu. Una fragmentació en petits estats pot generar una dinàmica de competitivitat fiscal neoliberal, un major “dumping” d’impostos baixos i paradisos fiscals per atreure les grans fortunes, com de fet ja fan els microestats més rics d’Europa Liechestein, Luxemburg, Mònaco i Andorra, així com de baixos sous i precarietat laboral per tal d’atreure inversions industrials no qualificades.

PD: Per si algú vol comprovar possibles errors o creuar les variables d’una altre forma, us deixo amb la base de dades en format excel (que es més manejable que el SPSS) per que us la pugueu descarregar ->Base dades Mida estats

h1

Pseudo-Estats Fallits que han fet una DUI fracassada.

Juliol 7, 2015

DUI Sign Isolated

Segons el discurs nacionalista majoritari a Catalunya fer un referèndum amb condicions democràtiques, com defensem en exclusiva els federalistes i confederalistes, es impossible amb el Govern del PP i per això defensen una DUI (Declaració Unilateral d’Independència). Segons ells, la DUI ve a ser com una espècie de conjur màgic que, un cop formulat, invoca de forma instantània a l’esperit de la Nació que es materialitza sobtadament encarnada i posseïda en el cos d’un Estat i tots els governs del món cauen de genolls extasiats en un orgasme patriòtic reconeixent la seva sobirania, sense cap obstacle ni dificultat. El Comissionat per a la Transició Nacional diu que tan sols cal pitjar “el botó de la desconnexió“. Fàcil oi?

Aquells que encara ens regim per la lògica racional i no per la fe i la mística religiosa sabem que la cosa no es ni de lluny tan senzilla. Al llarg de la història les DUIs s’han produït sempre com a conseqüència de conflictes bèl·lics o per la descolonització/desmembrament de grans imperis. A continuació veurem alguns exemples de Pseudo-Estats Fallits que han fet DUIs no reconegudes i les consequències que aquestes han tingut. En cap cas pretenc fer cap mena de comparació amb Catalunya, simplement m’agradaria fer reflexionar sobre si la unilateralitat es tan fàcil com els nacionalistes plantegen.

índice

.

República de Somalilandia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

L’any 1991 després de la massacre i els bombardejos de Hargeisa, amb més de 50.000 morts, l’estat de Somàlia entra en col·lapse i això es aprofitat per alguns clans per proclamar la independència d’aquesta regió. Tenen un govern  i moneda propis que a dia d’avui ningú reconeix, per tant, no poden fer transaccions internacionals o obrir ambaixades; a la pràctica s’utilitza la moneda somali. L’any 2007 la Unió Europea i la Unió Africana van enviar delegacions prometent estudiar la possibilitat de reconeixement de la seva DUI, cosa que a dia d’avui no s’ha produït. La ONU considera aquest territori, amb 3,5 milions d’habitants, com “semiautònom” de Somàlia

Flag_of_Nagorno-Karabakh.svg

.

República de Nagorno Karabaj. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després del col·lapse de la URSS, aquest territori d’ètnia armènia es proclama independent d’Azerbaidjan, amb d’un referèndum unilateral, provocant una guerra entre Armènia i Azerbaidjan pel control del territori.  El 1994 Rússia dictamina un alto al foc i aquest territori queda en un limbo legal. Actualment utilitza la moneda armènia i està protegit per les tropes d’aquest país, però la comunitat internacional es nega a reconèixer-lo com a territori independent d’Azerbaitjan.  El 2006 es va realitzar una consulta per tal d’elaborar una Constitució pròpia, amb el 98% de vots favorables; la UE i la OSCDE no van reconèixer cap legitimitat a la consulta ja que no estava acordada amb el govern d’Azerbaidjan i van considerar-la molt nociva per a la resolució del conflicte.

Flag_of_Transnistria_(state).svg

.

Transinistria o República Moldava Pridnestroviana Data de la DUI: 1990. Nombre de països que la reconeixen: 0

Després de la dissolució de la URSS i la re-configuració de les fronteres a Europa de l’Est, aquest territori es declara independent de Moldàvia el 1990 produint un conflicte bèl·lic el 1992 on finalment Rússia dictamina un alto al foc; les tropes russes, a dia d’avui, encara ocupen part del territori. Disposa d’un govern i estructures d’estat (Govern, constitució, moneda i exèrcit), però no té cap reconeixement internacional. Mitjançant un acord entre Ucraïna, Moldàvia i la UE les empreses que realitzen importacions han d’estar registrades com a moldaves i els ciutadans que viatgin a l’estranger han de dur passaport moldau. El 2006 es va realitzar un referèndum per ratificar la independència del territori obtenint un 97% de vots a favor, però ni Moldàvia ni Rússia han reconegut la seva validesa. Segons el Departament d’Estat dels EUA del 2006, el Govern de Transinistria aplica la tortura, detencions il·legals, no existeix la llibertat d’expressió i existeix una persecució brutal contra gais i lesbianes.

188px-Flag_of_the_Turkish_Republic_of_Northern_Cyprus.svg

.

República Turca de Xipre del Nord. Data de la DUI: 1983. Nombre de països que la reconeixen: 1

Únic pseudoestat situat dins de la Unió Europea, que mai ha reconegut la seva DUI. Va proclamar la seva independència després de que Turquia envaís militarment un terç de la illa per tal de protegir a la minoria turco-xipriota del nou govern de Xipre. El 1999 Grècia va amenaçar en vetar a Turquia dins de la UE si es reconeixia la DUI i no la possibilitat de reunificació de la illa. El 2002 la ONU va presentar una proposta d’acord segons la qual la illa passaria a ser la federació de 2 estats, el 2004 es va sotmetre a referèndum; els turco-xipriotes ho van aprovar amb un 65%, però els greco-xipriotes ho van rebutjar ja que exigien el retorn de refugiats i de propietats als exiliats per la invasió turca. El 2004 la UE va fer un acord de comerç amb la República Turca, però Xipre el va vetar. Actualment es troba en un limbo legal, tan sols Turquia reconeix la seva DUI.

600px-Flag_of_South_Ossetia.svg

.

República d’Osetia del Sud Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

Un altre territori sorgit arrel de la caiguda de la URSS, quan va declarar-se independent de Geòrgia, provocant una guerra que duraria dos anys amb més de 1.800 morts i 4.000 refugiats. El 2006 fa un referèndum per ratificar la seva independència i annexionar-se a Rússia, amb un 91% de participació i un 99% de vots favorables, resultat que cap país va prendre seriosament i que acabaria provocant una nova guerra contra Geòrgia el 2008 El 2011 una candidatura pro-Georgiana va guanyar les eleccions presidencials i aquestes varen ser anul·lades i repetides fins a 4 cops consecutius fins que el candidat pro-rus va resultar vencedor. Tots els països del G7 van fer un comunicat contra la DUI d’aquest pseudoestat, acusant-lo de violar la integritat territorial de Geòrgia i que el seu reconeixement per part de Rússia viola les resolucions de la ONU. Geòrgia ha tallat el subministrament elèctric a la regió, que viu en la fam i la misèria gràcies a l’agricultura de subsistència. La seva màxima fita ha estat aconseguir que els seus atletes competeixin a les olimpíades sota la bandera de Rússia i no de Geòrgia.

1024px-Flag_of_Abkhazia.svg

.

República d’Abjasia. Data de la DUI: 1991. Nombre de països que la reconeixen: 4

La seva història es pràcticament idèntica a la d’Osètia del Sud: territori que tracta de separar-se de Geòrgia quan cau la URSS, i que des de 1991 ha patit diversos atacs militars per part de Rússia i Geòrgia per tractar de tindre el territori sota la seva influència. Cal fer esment a les atrocitats que els independentistes han comés contra la minoria d’ètnia georgiana: el 1994 1.500 persones van ser exterminades i més de 4.000 deportades; el 1995 la ONU denuncia tortures i assassinats; el 1998 es produeix una nova matança a Gali. El 2004 les eleccions es van declarar nul·les després de la victòria d’un candidat pro-georgià, provocant una insurrecció civil i la ocupació del Parlament i la Televisió. La ONU i la UE han defensat sempre que aquest territori es part de Geòrgia i que la seva DUI no té cap validesa.

bandera sahara

.

República Àrab Saharahui Democràtica Data de la DUI: 1976. Nombre de països que la reconeixen: 84-64(aprox)

Després de proclamar la seva independència respecte a Espanya, proclamada pel Front Polisari, va ser colonitzada pel Regne de Marroc, que reclama drets històrics sobre el territori, originant un conflicte bèl·lic fins a 1991, quan s’estableix un alto al foc. La ONU va proposar el 1997, als Acords de Houston, un pla per tal de realitzar un referèndum per la seva independència el 1998. La pressió per part de Marroc ha impedit que la consulta s’hagi pogut realitzar a dia d’avui. Més de 20 països que havien reconegut la seva DUI han deixat de fer-ho per pressions marroquines.

Bandera_Palestina

.

Palestina Data de la DUI: 1988. Nombre de països que la reconeixen: 137

Un clar exemple de que un reconeixement massiu per part de molts països pot no servir absolutament de res, si EEUU i Israel decideixen vetar-te. La OLP va proclamar la DUI el 1988, sense que tingués efecte algún. L’any 1994, gràcies als Acords d’Oslo entre l’Estat d’Israel i la OLP es va establir l’Autoritat nacional palestina, un govern semi-autonòmic amb unes competències limitades. El 2011 la DUI va ser reconeguda per la UNESCO, el 2012 la ONU va admetre Palestina com a “Estat observador no membre”, el 2014 els Parlament Europeu va fer una resolució de caràcter simbòlic reconeixent la DUI. Res d’això ha servit en absolut perqué els territoris palestins s’alliberin de la opressió sionista, al contrari: la franges de Gaza  i Cisjordania es troben rodejades per un murs, valles i torres de control, amb un dels bloquejos econòmics més llargs i injustos del món. La seva població agonitza en una situació d’emergència humanitària extrema, on el 80% dels ciutadans viuen de l’ajuda internacional d’ONGs i els hospitals només tenen 8h d’electricitat diària.

Queda perfectament demostrat l’èxit d’una DUI depèn exclusivament dels interessos geopolítics dels estats més poderosos econòmica i militarment que son qui decideixen davant la ONU qui es o no un estat. En absolut té res a veure amb la voluntat, l’entusiasme o la il·lusió dels seus defensors, ni amb el resultat de cap referèndum o elecció plebiscitària i qui digui el contrari menteix, ja sigui per maldat o per ignorància. Es molt més senzill arribar a un acord amb un Govern d’Espanya d’esquerres que accepti el dret a decidir, com IU o Podem i fer un referèndum legal i acordat com Quebec o Escòcia.

PD: Aquí podeu llegir un altre article sobre la situació econòmica i social en els 5 darrers estats que SI han aconseguit proclamar la seva DUI amb èxit. No estan gaire millor, per cert…

PPD: Gràcies a Twitter he descobert que a la “Padania” (nord d’Italia) la ultradreta italiana Lliga Nord també va fer una DUI el 1996, per no pagar impostos al sud més pobre. Va tenir tan poc èxit i repercussió que ni tan sols en fa esment cap web de política internacional. Podeu veure el video aquí

h1

Els meus sentiments el 9N

Novembre 9, 2014

Be Diferent

No recordo si era una final del Barça a la Eurocopa o de la Selecció Espanyola al Mundial. Pel cas, tan es. Estava jo en un bar, d’esquenes a la televisió, que tenia a tothom embadalit, quan de sobte va esclatar en un èxtasis massiu cridant “GOOOL”. Tothom estava molt feliç ja que “havíem” guanyat una títol, que era molt important, i “érem” els millors del món. Jo m’ho mirava amb una apàtica indiferència, incapaç d’entendre aquest contagi d’il·lusió i histèria, per un fet que res tenia a veure amb la meva vida real i jo, sens dubte, no em considerava part d’un col·lectiu que hagués guanyat res.

Quelcom semblant em passa avui. No comprenc res del que succeeix al meu voltant. Igual resulta que el materialisme històric i el mètode científic m’han moldejat en una persona freda i hieràtica, com un robot mecànic, però em resulta incomprensible estar rodejat de tanta gent que avui viurà tan apassionadament un simulacre de referèndum com si fos la presa de la Bastilla o l’assalt del Palau d’Hivern i a partir de demà visquéssim en un planeta diferent. Igual soc jo el que viu en una dimensió paral·lela i no me n’he adonat…

Jo ja he dit molts cops que estic a favor del dret a decidir, que em semblava bé fer un referèndum, però que exigia tan sols que es donessin unes mínimes condicions democràtiques. Ningú s’ha molestat no ja a contestar-me, sinó tan sols a guardar una mínimes aparences de pluralitat i neutralitat durant la campanya. La meva opció (el SI-NO) no ha tingut ni un acte, ni un cartell, ni un anunci, res. Es, doncs, un acte ritual, muntat per independentistes per a independentistes, per tal d’invocar un Nou País i fer un exorcisme col·lectiu de l’Espanya malèfica. No em sento, doncs, convocat a participar-hi.

Avui a Twitter una independentista deia que es sentia com un nen esperant els Reis Mags. Sincerament, no se’m podria haver ocorregut una millor metàfora, doncs la única campanya electoral que hi ha hagut (Ara es l’Hora) ha prescindit de cap programa raonat, ni de cap explicació objectiva dels pros i dels contres de la independència, per fer una espècie de pou dels desitjos, on tot era possible. Una Carta als Reis on hi tenia cabuda des d’acabar amb l’atur, els impostos, la corrupció fins a rebre gelats de postre cada dia. Realment fa enveja veure la seva càndida il·lusió, com la d’un vailet assistint a la cavalcada la nit del 5 de Gener. Quina pena saber que els reis son els pares…

Realment es entranyable aquesta fe en el pensament positiu i màgic; molt millor que l’odi o el ressentiment, sens dubte. O fins i tot preferible a l’escepticisme cínic i antropològic amb que jo m’ho miro, tot encuriosit. Em recorda, també, a quan vaig estar a Israel i veia persones plorant d’emoció, desmaiant-se esglaiada davant els llocs sagrats de Terra Santa. On jo veia unes restes arqueològiques del s.I dC (bastant vulgaretes, tot sigui dit), ells contemplaven el lloc sagrat on el seu messies havia nascut o l’havien crucificat i em miraven esparverats pel simple fet de no compartir el seu misticisme, mentre omplien garrafes d’aigua del riu Jordà.

Doncs res. Respecto que esteu tots tan feliços i espero que la jornada transcorri sense incidents i que els Reis us portin aquest meravellós país ple de virtuts i sense cap defecte que heu invocat amb tanta convicció. Tan sols us demano que respecteu la meva llibertat per decidir, de moment, mantindre’m al marge.

PD- Acabo amb una cita de Hanna Arendt “Es verdad. Yo no amo al pueblo judío. Yo no amo a ningún pueblo. Yo amo a mi familia, a mis amigos, a mis alumnos, a mis compañeros filósofos, a los que me escriben cartas. Yo siempre amo a personas. Nunca a pueblos”.

h1

Voràgine i Democràcia no son compatibles

Novembre 3, 2014

la-esc-de-aristoteles

Tenim pressa, diuen. Però no es possible prendre decisions de forma democràtica amb un ritme tan vertiginós i kaòtic dels esdeveniments, en un món tan efímer i mutant com una actualització de Twitter. Ens trobem davant d’un escenari polític efervescent i imprevisible, on resolucions d’extrema transcendència pel futur col·lectiu es prenen en cimeres secretes, sense rodes de premsa, d’esquenes de la ciutadania i en nom d’un procés presumptament popular. Canvis, però, estètics que no varien en res les condicions objectives de la misèria popular, com una politja boja que fa molt soroll però no es mou del lloc.

Tenim pressa, diuen. Però de tant reclamar una Democràcia Real hem caigut just a les antípodes, on ni el més assembleari dels partits es pren la lleugera molèstia de sotmetre a un debat calmat, serè i tranquil les decisions que pren. Ens fem un fart d’anunciar l’arribada imminent d’una Nova Política i de moment només veig un replegament dels vicis més vells, antics i foscos que recordo. Una democràcia fast food de baixa qualitat, no apte per les digestions calmades. Es normal que m’hagi d’assabentar dels canvis constants de criteri i opinió del partit en el qual milito a través dels titulars de la premsa?

Tenim pressa, diuen. Però la propaganda ha substituït la informació objectiva i la visceralitat gutural de la massa enfurismada, a qui la histèria ha convocat, arracona tota possibilitat d’una dialèctica basada en l’intercanvi d’arguments i no d’escopinades de bilis. El buit que ha deixat la racionalitat s’omple de dogmes infal·libles,  no hi ha lloc pel dubte o pel matís, i els dissidents que tenim el vici de qüestionar-ho tot som arraconats per hooligans del maniqueisme que somnien en blanc i negre.

Tenim pressa, diuen. Però els que de debò tenen pressa, perqué no tenen feina, menjar o casa han d’esperar. Els problemes reals de la classe obrera no son prou interessants com per destorbar al relat mediàtic, al servei d’unes classes mitges i altes que no tenen res més a fer que barallar-se per les essències de la seva identitat. La xusma proletària d’extraradi i les seves misèries de desnutrició i atur desllueixen alegres actes plens d’il·lusió i somriures. En el mateix moment que es publicarà aquest article estan programats 16 desnonaments només a Nou Barris.

Tenim pressa, diuen. Igual resulta que ens hem cregut la profecia mil·lenarista segons la qual en el moment que el comptador de Plaça Sant Jaume arribi a la seva fi, s’obriran els cels i esdevindrà un Apocalipsi regenerador. I total, perqué? Si ja sabem tots que fins que no hi arribin les Eleccions Generals no hi haurà el menor canvi ni el remot trencament de l’statu quo. O igual per aquest motiu alguns tenen tanta pressa, no fos cas que desaparegui Rajoy – el malvat enemic necessari, sobre el qual descansa el mite de la malèfica Espanya intolerant amb la qual és impossible dialogar-  i arribi una veritable Revolució que posi en perill els privilegis de la casta nacionalista catalana.

h1

Les meves 15 Condicions Innegociables per participar al 9N

Octubre 25, 2014

Estic disposat a reconsiderar la meva fòbia a la nova i dubtosa modalitat de participació al 9N, en el cas de que es donin aquestes 15 condicions que detallo a continuació. Cap d’elles es negociable, ja la democràcia no admet ombres de dubte; considero que son demandes d’estricte sentit comú, totes elles afecten a competències de la Generalitat, son perfectament legals i han estat presents en tots els processos democràtics previs celebrats a Catalunya.

##democracy

CONDICIÓ Nº1- La Comissió de Control serà plural i neutral.

Després de la dimissió de Quim Brugué (ICV-EUiA), davant la manca absoluta de garanties democràtiques, l’actual Comissió està formada exclusivament per membres de partits nacionalistes partidaris del SI-SI. Exigeixo que hi hagin membres de tots els partits i opcions, inclosos representants del NO, i del SI-NO, en igual nombre que del SI-SI. Les seves funcions es limitaran a vetllar pel respecte al compliment de les normes, per tal que cap de les opcions tingui avantatges sobre la resta. Aquesta Comissió tindrà accés directe al control de dades i xifres durant la jornada electoral i el recompte

CONDICIÓ Nº2- La Campanya Electoral garantirà la representació i la informació de totes les opcions.

La campanya electoral tindrà 15 dies, amb blocs electorals a les noticies i espots en els mitjans públics catalans amb un espai informatiu exactament idèntic a les 3 opcions SI-SI, SI-NO i NO. Els espais per fer actes polítics o per enganxar cartells als carrers es repartiran en una proporció estricte  de 1/3 per a cada opció o bé en proporció a la representació electoral dels partits polítics respecte a les eleccions autonòmiques de 2012. En cap cas hi haurà propaganda institucional per una opció concreta. Durant la Jornada de Reflexió no es podrà fer cap acte polític ni demanar el vot.

CONDICIÓ Nº3- TV3 i Catalunya Radio deixaran de fer apologia barroera  i propaganda sectària del SI-SI, per passar a donar informació plural, objectiva i mesurada.

No es possible ni sa que un debat com el Punt Cat tingui 6 tertulians independentistes d’un total 7, que s’emprin tots els programes a totes hores per fer propaganda nacionalista, que programes d’humor com Polònia es dediquin a ridiculitzar desproporcionadament només a aquells partits que no defensen el SI-SI o que el 3/24 emeti en directe cada acte de l’ANC i Omnium. Ja no demano que els mitjans subvencionats (Grup Godó, Ara, Punt/Avui…) segueixin criteris democràtics, que seria convenient. Només exigeixo que d’aquí al 9N els diferents mitjans públics donin informació plural, neutral, assessorada i realista de totes les opcions per igual.

CONDICIÓ Nº4-  Durant la campanya es faran debats entre membres de les diferents opcions

Obligatòriament s’hauran de fer debats en mitjans públics amb una representació equilibrada entre representants de les 3 opcions, amb un moderador neutral acceptat per unanimitat per tots els participants i s’emetrà en prime time per TV3 i Catalunya Ràdio.

CONDICIÓ Nº5- Els representants dels partits i moviments socials evitaran cap mena de linxament públic al dissident.

Els lamentables i repugnants espectacles que hem vist recentment, amb el Portaveu del Govern Quico Homs insultant a Joan Herrera i comparant-lo amb el PP, no es poden repetir mai més sota cap circumstància. La campanya electoral es durà a terme amb un espai de màxima cordialitat i respecte, al menys  entre representants públics de partits i moviments socials nacionalistes dels dos costats.

CONDICIÓ Nº6- El cens de persones que poden participar serà precís i inequívoc

La Vicepresidenta Joana Ortega va afirmar recentment que els cens Provisional del 9N estarà format per 5,4 milions de persones, però això no quadra per enlloc, ja que aquesta xifra és pràcticament idèntica  a la del cens a les recents eleccions europees a Catalunya (5.318.296 persones). Tenint en compte que en aquests comicis tenen dret a vot les persones migrades empadronades, així com els menors de 16 i 17 anys, estaríem parlant de 6,2 milions de persones, segons càlculs d’El Periòdico. En tot cas, caldria una xifra exacte, objectiva i acceptada per tothom sobre la qual es calcularà la participació i l’abstenció, que seran les dades més importants de la jornada.

CONDICIÓ Nº7- Cada persona només podrà votar un sol cop i en un sol lloc.

 Cada persona estarà informada del col·legi i mesa en el qual ha d’anar a votar i no es podrà canviar sota cap circumstància. Els ordinadors que facin el registre de votants estaran connectats en tot moment entre ells de forma virtual en temps real, per tal d’evitar cap possible duplicitat. Els ordinadors podran saber si aquella persona ha de votar en aquella mesa i, si no ho pot fer, impediran que es doni per vàlid el vot, alertant al sistema d’una possible tupinada.

CONDICIÓ Nº 8- Els col·legis electorals no tindran propaganda política de cap mena

Els llocs on es van dur a terme referèndums de mentideta de 2009-2011 estaven plens d’estelades, banderes i emblemes independentistes. En aquesta ocasió exigeixo una escrupolosa neutralitat, cap col·legi podrà tenir el menor símbol polític de cap mena, incloent la vestimenta dels voluntaris que participin a les meses.

CONDICIÓ Nº 9- Les meses electorals estaran controlades per interventors o apoderats de totes les opcions. Hi hauran observadors internacionals plurals.

Cada mesa electoral haurà de tindre apoderats o interventors de les tres opcions que estaran presents des de la constitució de la taula al recompte final i vetllaran per que cap voluntari o votant faci cap mena de trampa durant la jornada. Un interventor o apoderat podrà impugnar una urna davant la Comissió de Control en el cas que hi hagi el menor dubte d’una trampa. En el cas que hi hagin observadors internacionals, aquests no podran ser només de partits secessionistes d’arreu, sinó que hauran de tenir una representació equilibrada de les 3 opcions.

CONDICIÓ Nº 10- Es realitzaran actes de constitució, sessió i escrutini

S’aixecaran tres actes diferents per cada mesa: una de constitució, en el moment que s’obrin els col·legis, una de sessió que recollirà tots els possibles incidents de la jornada, i una d’escrutini, amb el recompte de vots i les dades de participació. Aquestes actes hauran d’anar signades per tots els voluntaris, interventors i apoderats presents al col·legi i s’entregarà còpia a tots ells. En el cas que una acta falti o no estigui correctament omplerta i signada, les urnes d’aquella mesa es declararan nul·les. Aquestes actes seran publiques i accessibles on line.

CONDICIÓ Nº 11- El sistema de recompte de les dues preguntes serà clar i consensuat

Un dels grans misteris del sistema amb dues preguntes es com comptar correctament els vots. Cal sumar el no a la segona pregunta al no de la primera? Jo crec que s’hauria d’establir una forma de comput clara i diàfana, no tendenciosa, que mostri clarament quanta gent hi ha partidària de cada una de les 3 opcions, evitant cap trampa al solitari.

CONDICIÓ Nº 12- El recompte de vots i les dades de participació es faran públics en temps real.

La web de la Generalitat donarà totes els dades a temps real de forma pública i accessible. El recompte provisional serà a temps real a mida que es validin les actes d’escrutini. També es faran públics tots els possibles incidents i intents de tupinada de la jornada.

CONDICIÓ Nº 13- Les votacions a posteriori i a l’estranger tindran les mateixes condicions que la resta.

Tant en les urnes que la Generalitat posarà arreu del món, com les que podran votar els 15 dies posteriors, en cas que duguin justificant mèdic, tindran exactament les mateixes condicions que la resta d’urnes. En cas que no es puguin garantir, les dades es donaran per separat i no es sumaran al còmput global.

CONDICIÓ Nº 14- Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana vetllaran per l’ordre i l’estricte compliment d’aquestes condicions

Les diferents forces de seguretat, nacional i local, tindran potestat per fer complir les condicions, podent expulsar a votants o voluntaris en cas de tupinada o d’incidents que pertorbin la jornada, podent tancar col·legis en el cas que no es doni una estricta neutralitat de l’espai. Podran actuar en qualsevol moment a iniciativa pròpia o a instància de la denuncia d’un interventor, apoderat o voluntari.

CONDICIÓ Nº 15– Ningú podrà ser coaccionat per participar o no participar

Cap funcionari, administratiu, director d’institut ni conserge podrà ser obligat a estar involucrats en aquesta jornada contra la seva voluntat, ja que podrien ser acusats de prevaricació en el probable cas que es demostri que aquest procés no té cap mena de base legal. A ningú se li podrà negar el dret a ser voluntari, si així ho desitja, sense cap restricció.

La democràcia no es basa en urnes i paparetes, es fonamenta en l’estricte respecte a la llibertat i igualtat dels ciutadans (que no de les nacions o altres conceptes metafísics irreals) en absoluta igualtat de de totes les opcions polítiques possibles. En el cas que algú tracti de prostituir el dret a decidir, canviant-lo per una burda imitació de segona mà, clarament estarà tractant de eradicar la pluralitat parlamentaria, canviant-la per un sistema cabdillista messiànic i populista, basat en l’adhesió incondicional de les masses enfurismades a un líder totalitari. Es per això que si les 15 condicions abans exposades no es compleixen escrupolosament i en la seva integritat literal, decidiré no participar en la votació del 9N i faré campanya activa per l’abstenció, ja que consideraré que es la millor forma de defensar el veritable Dret a Decidir.