Es podria repetir l’Holocaust?

Per tercer any consecutiu els companys de ICV de Sant Boi m’han convidat a parlar en l’homenatge a les víctimes de l’Holocaust que es fa en aquesta ciutat. En les dues ocasions anteriors he centrat la meva intervenció en la invisibilitat i la marginació de les víctimes LGBT. Aquesta ocasió m’he decidit per fer una reflexió més àmplia.

Primo Levi ens presenta en la seva obra un testimoni de l’Holocaust des de l’horror més absolut, com un mal en estat pur, on no tenen cabuda justificacions i on n’era responsable la societat alemanya en el seu conjunt. Segons Levi no es possible investigar les causes socials, polítiques o econòmiques del Genocidi nazi, ja que això implicaria justificar d’alguna forma que aquell malson es dugués a terme. Una visió similar a la que veiem en molts documentals o films de Holywood sobre el tema.

Des d’aquest punt de vista idealista, els historiadors estem fora de lloc. Hauríem d’explicar el nazisme com una sobtada i inexplicable encarnació del Mal Absolut sobre la terra. Com un parèntesi en la racionalitat humana en el qual milers de persones van ser posseïdes per una bogeria malèfica, sense més.

Sense desmerèixer a Levi, no puc estar gens d’acord amb aquesta opinió, doncs implicaria buscar les causes d’un fenomen històric en la metafísica religiosa, o en la psiquiatria de masses. Es una visió que, a més, té un punt d’etnocentrisme. No es que Occident fallés com a civilització, simplement va patir un breu trastorn d’alienació temporal, recuperant miraculosament les seves facultats amb l’arribada dels tancs nord-americans. Com si l’Holocaust hagués passat en un altre planeta i en un temps remot que no tingués res a veure amb nosaltres.

Assumir aquesta premissa també implica estudiar el fanatisme nazi com quelcom irrepetible i excepcional, del qual ens podem sentir plenament allunyats i segurs de que nosaltres no faríem mai res semblant. I aquí és on està el problema; quan ens trobem davant un context econòmic i social similar i amb un nou ressorgiment d’ideologies de l’odi identitari, no ho sabem reconèixer i no fem res per impedir que es torni a repetir un nou Holocaust.

Al llarg de la història hem vist com, davant crisis econòmiques profundes, les classes dirigents han canalitzat l’odi envers les minories més febles: els atacs als calls jueus al s. XIV davant la pesta negre en serien un exemple, o també les caceres de bruixes al s. XVI. I que va ser la Inquisició sinó un òrgan burocràtic de les elits per canalitzar l’odi envers minories marginals?

Que té d’innovador l’Holocaust, doncs? El sociòleg Zygmut Bauman afirma que Holocaust no va ser un esdeveniment singular, ni una manifestació puntual de malèfic ‘barbarisme’. Va ser un fenomen estretament relacionat amb les característiques pròpies de la modernitat; es va gestar i es va posar en pràctica en la nostra societat moderna i racional, en el moment culminant de la nostra cultura. És, per tant, un problema d’aquesta societat, d’aquesta civilització i d’aquesta cultura occidental. L’Holocaust, segons Bauman, es fruït de l’avanç de la racionalitat científica, la burocratització dels sistemes productius i de les organitzacions. No hagués estat possible matar a tanta gent en tan poc temps sense una eficient i eficaç administració burocràtica. Una diferència quantitativa que no van tindre les matances de les dictadures del Con Sud a Amèrica Llatina.

Això es precisament el que Hanna Arendt ens va mostrar a la seva polèmica obra “Eichmann a Jerusalem” on exposa la seva teoria de “la banalitat del mal”. Durant el judici que va realitzar l’estat d’Israel al funcionari nazi Eichmann, Arendt s’adona que aquest home no es una monstruosa criatura pèrfida i malèfica, ni tampoc d’un trastornat o posseït. Molt pitjor. Era un simple i gris buròcrata que es va limitar a obeir ordres dins un modern i eficaç complexe administratiu. En cap moment es va qüestionar per la moralitat de les seves accions, sinó per les conseqüències de desobeir la legalitat vigent llavors. Era simplement una ovella del ramat que es limitava a obeir fidelment al pastor, com li havien ensenyat.

Estem vacunats contra un nou Holocaust? Desgraciadament em temo que no. L’any 1963 un psicòleg social va dur a terme l’Experiment de Milgram, per comprovar si la gent estava disposada a obeir cegament ordres d’una autoritat superior, encara que aquestes anessin en contra de qualsevol límit ètic o moral. Els resultats van ser esfereïdors. El 65% dels participants van donar descàrregues elèctriques de 450 volts a un altre membre, simplement perqué la veu d’una autoritat els hi deia que ho fessin.

De nou avui a Europa ens trobem amb un escenari europeu amb una forta crisi econòmica i populismes identitaris que busquen canalitzar el cabreig social envers els elements més dèbils de la societat. Ara les víctimes no seran jueus o gitanos, sinó musulmans o refugiats. Tant es, sempre i quan siguin col·lectius marginals als quals sigui fàcil atacar. Mentre estant els estats, amparats i legitimats en la lluita contra el terrorisme, endureixen el seu autoritarisme i donen cada cop més poder a uns aparells policials i represors que, en cas d’estar en mans de fanàtics, no sabem de qué podrien ser capaços.

La incomprensible bogeria d’Israel

“Tot el mon té els seus jueus i per Israel son els palestins”
Primo Levi, escriptor jueu.

Resulta del tot incomprensible i desesperant veure com Israel ha oblidat del tot la seva pròpia història i, com si d’un fill maltractat es tractés, planteja venjar-se del seu passat fent exactament el mateix que Hitler: convertint la franja de Gaza en un nou Ghetto de Varsòvia.

Es del tot cínic comparar els quatre morts causats pels coets de Hamas amb la desproporcionadíssima invasió militar i la conseqüent massacre contra la població civil. No vull, en cap cas justificar el terrorisme palestí, però us imagineu que cada cop que ETA realitza un atemptat l’estat espanyol bombardegés Bilbao, llençant míssils sobre guarderies i mercats?

Mai he entès tampoc la estranya identificació d’una bona part del nacionalisme català amb el sionisme: només calia llegir ahir les cartes al director del diari Avui titllant als pocs palestins que deuen quedar vius o moribunds “d’islamofeixistes” (clar, els jueus ortodoxos son superprogres, no?) i declarant l’amor al estat israelita! Que serà el proper? Celebrar l’escabetxina de Txetxenia?

En fi, la veritat es que és una veritable llàstima que els pacifistes d’ambdós costats, que existir existeixen, no donin un cop de puny sobre la taula i exigeixin la possibilitat de viure en pau, cedint en el que faci falta, ja que una vida humana serà sempre més important que cap Deu (es digui Alà o Jahvé) o tros de terra.

Recordaré sempre amb molta nostàlgia el meu viatge a Jerusalem, Tel Aviv i Betlem: em fa molta ràbia que aquell paradís de l’arqueologia i el patrimoni històric i artístic hagi anat a parar en mans d’una espiral d’odi idealista i fanàtic.

Ara tan sols ens queda esperar a veure que passa amb la presidència d’Obama i desitjar que la coincidència emergent de l’actualitat amb la seva investidura serveixi perquè aquest es posi mans a la obra per aconseguir una treva definitiva des del primer minut del seu mandat i no ho deixi pel final com Clinton o Bush.

I res, recordar-vos que demà dissabte a les 17:00h tenim la manifestació a Pça Universitat per aturar aquest nou horror de la història.