S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

Per què arrasa Angela Merkel?

La crisi econòmica s’ha endut per davant a 20 presidents europeus i, en canvi, ha catapultat fins quasi a la majoria absoluta (el millor resultat de la CDU des de 1957) a la Canceller alemanya  Àngela Merkel. Quins son els factors que ho han fet possible? A partir de les taules de dades de Der Spieguel, he arribat a les següents conclusions:

–> Cruspir-se als aliats: Com si es tractés de “Saturn devorant als seus fills”, Merkel s’alimenta dels vots d’aquells partits amb qui Governa. Primer li va tocar el rebre al SPD i ara als Liberals. La CDU ha xuclat 2 milions de vots de la seva crossa FDP, quasi 2/3 parts del que va obtindre aquest partit en els anteriors comicis. Ha expulsat del parlament al partit frontissa per excel·lència, que des de 1949 havia arbitrat el poder entre SPD i CDU, participant en els executius d’Ardenauer, Willy Brandt o Helmut Kohl. Fet que hauria de servir d’advertència a verds i socialistes. Segur que voleu ser els següents?

->Cruspir-se a tothom en general: No només ha rapinyat el vot liberal. Merkel s’ha endut 460.000 vots dels Verds, partit que hauria de reflexionar si la seva ideologia ecoliberal, gens crítica amb l’austeritat envers el sud d’Europa, no ha servit perqué els seus votants preferissin l’original a la còpia en verd. Merkel també s’endú 300.000 vots socialistes i 160.000 de L’Esquerra, possiblement de persones que han vist millorar la seva economia, encara que sigui amb mini-jobs malpagats, i ara passen d’experiments.

-> Edat: Merkel es la més votada en totes les franges d’edat, però és imbatible entre els jubilats, on té el 50% de vot, mentre que entre els joves de 18-24 anys la distància amb els socialistes és molt més curta (31 a 24%). Als Verds, en canvi, els passa just al contrari, tenen un bon resultat entre els joves (11%), però no rasquen bola en la tercera edat (4%). La resta de formacions tenen una representació més o menys constant a les diverses franges.

–> Gènere: El rol de la dona poderosa té el seu públic. Merkel ha obtingut el 44% del vot de les dones per tan sols el 39% dels homes. En la resta de partits el vot masculí supera al femení, excepte en els Verds, tot i que la diferència és menys evident (7 a 9%) i és més lògica, doncs és el partit que ha fet més bandera del feminisme. El partit amb vot més masculinitzat ha estat l’extrema dreta euròfoba del AfD (6 a 4%)

-> Treball: Merkel tan sols no és la més votada entre els aturats (24%), col·lectiu que ha votat a SPD (26%) i a L’Esquerra (23%); però en un país on l’atur, a dia d’avui, és del 5,3%, diguéssim que no es un sector gaire significatiu.  La CDU té la gran massa de votants sobretot entre jubilats (50%), autònoms i empresaris (49%) i funcionaris (45%).

-> El “vot antisistema” no s’acaba d’ubicar, el vot conservador si: Els votants que volen un fer un “vot protesta” van una mica perduts. Ara que el Partit Pirata ja no és novetat, ha centrat l’atenció AfD, una formació sobiranista de ultradreta anti-Euro que, curiosament, s’ha endut 360.000 vots de Die Linke, la principal fuga de vots del partit de l’Esquerra, la qual cosa dona una pista de la desorientació ideològica de cert electorat populista, que tan sols vol votar NO a tot, al preu que sigui. En canvi el votant conservador, sobiranista, insolidari i nacionalista, que no vol cap canvi ara que les coses li van un xic millor que als seus veïns, ha votat Merkel.

 Com a conclusió, apuntaria a que el votant alemany, en general, ha anat a les urnes amb por als canvis. Merkel ha sabut vendre una idea de que la crisi son els altres i que el millor que poden fer es refugiar-se en el seu individualisme proteccionsita. Ha convençut a la població que la fosca austeritat luterana és el camí a seguir, amb la submisa docilitat de l’oposició, a excepció de l’Esquerra. Ha repartit el treball amb precaris minijobs, que ara molts temen perdre i acabar com els dropos sud-europeus. Tot i això, no té majoria absoluta, però com si la tingués, ja que la dretanització de verds i socialistes i la històrica i histèrica fòbia entre l’SPD i Die Linke, dels temps de l’assassinat de Rosa de Luxemburg el 1919, impedeix cap alternativa d’esquerres. Ja el 1932 les reticències entre socialistes i comunistes van impedir sumar una majoria alternativa a Adolf Hitler i, en pocs mesos, es retrobaven en un forn crematori. Igual va sent hora d’enterrar la destral de guerra no?

PD: No us perdeu aquest gràfic sobre el vot a Berlín ciutat. Sembla que no hagi caigut el mur!!