S’està tancant la Finestra d’Oportunitat per la Ultradreta a Europa?

Aquest es el típic post que es possible m’hagi de menjar amb patates dintre d’uns mesos; de ben segur que la turba de trolls processistes de Twitter m’ho estarà recordant fins a la sacietat. Però bé, com aquests psicòpates obsessius m’assetjaran igual, tinguin motiu o no, em llenço a la piscina: Tinc la sensació que la victòria del Brexit i de de Trump a EEUU ha provocat un efecte bumerang a Europa, fent que les opcions electorals de la ultradreta nacionalista, xenòfoba i euroescèptica es vegin frenades en sec i fins i tot comencin a recular. Exactament el contrari al que hom pensava que podria ocórrer, amb un temut efecte dominó que acabaria desintegrant la Unió Europea al llarg d’aquest 2017, en ruptures del sistema que provindrien de la dreta més extrema i feixistoide, canalitzant l’odi contra els més dèbils, per deixar impunes als poderosos.

En que em baso per dir que està canviant la tendència? Doncs bàsicament en els dos exemples electorals que hem tingut fins al moment: Austria i Holanda, així com en l’evolució dels sondejos als principals estats europeus.

Austria

A Austria es van haver de repetir les eleccions a la Presidència, degut a que la ultradreta va impugnar els resultats. La primera votació es va realitzar el dia 22 de Maig de 2016, un més abans del Referèndum del Brexit i 6 mesos abans de les eleccions americanes, quan la victòria de Trump semblava una quimera. En aquestes votacions el candidat de la ultradreta (FPÖ) Norbert Hofer va obtindre el 49,7% de vot, 2,220,654 sufragis. La diferència amb el guanyador, l’ecologista Van der Bellen va ser de menys de 31.000 vots.

Aquesta votació es declarada nul·la pel Tribunal Constitucional d’Austria i es repeteix el dia 4 de Desembre de 2016, es a dir, menys d’un més després de les eleccions presidencials americanes, quan Trump era ja President Electe. El resultat es substancialment diferent: el candidat ultra Hofer treu un 46,2% de vot i 2,124,661 sufragis; en 7 mesos havia perdut 95.993 vots, el 3,5% dels electors.

Mitjana d’enquestes a les eleccions legislatives austríaques des de 2014. El color blau correspon a la ultradreta FPÖ

Pel que fa a les enquestes per les Eleccions Legislatives, es veu com FPÖ s’ha estancat. Els diversos sondejos realitzats des de els eleccions presidencials apunten a un ressorgiment amb força de la socialdemocràcia i un lleuger desgast de la ultradreta, que comença a decaure, quan tot el 2016 ara havia tingut un auge imparable. La diferència actual entre FPÖ i SPÖ actualment es de només 4%, quan a mitjans del 2016 havia estat de fins a 14%.

Holanda

Evolució dels sondejos a Holanda la darrera legislatura. El color gris correspon a la ultradreta PVV

A les eleccions holandeses celebrades aquest passat dijous dia 15 de Març, el candidat de la ultradreta xenòfoba i euroescèptica Geert Wilders del Partit per la Llibertat (PVV) va obtindre el 20% de vots, quedant en segon lloc quasi empatat amb altres dos partits.

Aquest resultat es infinitament menor del que tots els sondejos havien previst durant 2016. En el seu punt més àlgid, febrer de 2016, els sondejos situaven al PVV en una còmode primera plaça entre el 39 i el 42% de vot, 20 punts per sobre dels liberals de VVD, dels quals finalment han quedat 13% per sota. Després del Referèndum del Brexit ja té una primera sotragada passant del 34 al 27%, de la qual després torna a remuntar. Però el seu enfonsament accelerat es produeix a partir del moment que Trump és escollit i, especialment, a partir de Gener quan arriba a la Casa Blanca i comença a governar.

NOTA: A partir d’aquí ja estem parlant exclusivament de sondejos, així que cal agafar-ho amb pinces.

Alemanya

Evolució dels sondejos a Alemanya la darrera legislatura. El color blau correspon a la ultradreta de AfD

La ultradretana Alternative für Deuchland (AfD) arriba al seu màxim auge just abans de la votació del Brexit, un 16%. Després té una davallada de la qual es torna a recuperar en torn a Octubre de 2016. A partir de l’arribada de Trump al poder comença una lleugera davallada. Actualment li pronostiquen uns resultats situats entre el 8 i el 11%, quasi la meitat que fa mig any. Tot i això, segueixen en tercera posició degut a una caiguda dels Verds i Die Linke, possiblement una conseqüència de la inesperada resurrecció electoral de la socialdemocràcia del SPD.

Regne Unit

Evolució dels sondejos a Regne Unit la darrera legislatura. La línia lila correspon a la ultradretana UKIP

Curiosament el partit que més a favor ha estat del Brexit, la ultradretana UKIP, després d’assolir la victòria al Referèndum comença una tendència cap al seu enfonsament electoral, que clarament ha beneficiat als Conservadors. Cal aclarir que el canvi de lideratge hi pot haver tingut molt a veure.

Durant els mesos de maig i juny del 2016, previs a la votació del Brexit, la UKIP es mou en torn a una intenció de vot del 17-19% de vot. Just després de la victòria euroescèptica canvien de lideratge i retrocedeixen fins al 13-14% de vot on s’estanquen. Les darreres enquestes publicades aquest més de març els situen entre el 6-9% de vot, la meitat que fa mig any.

França

Evolució de les enquestes a la primera volta de els eleccions franceses.

La tendència que hem vist a la resta d’Europa sembla no aplicar-se a la ultradreta francesa. la candidata del Front Nacional, Marine Le Pen, es troba estancada en una intenció de vot constant sense pujades, però tampoc baixades, entre el 24 i el 26% amb variacions anecdòtiques sempre dins del marge d’error. La única novetat destacable es l’enfonsament del candidat de la dreta moderada François Fillon (degut a un cas de corrupció) i l’auge del candidat centrista Macron que es troba tan sols a 0,5% de disputar la primera plaça a Le Pen, quan fa 2 mesos estava a 17% de distància. En una segona volta no hi ha el menor lloc a dubte, Macron es situaria un 20% per sobre de Le Pen.

Conclusions

Davant aquests fets podem arribar a diverses conclusions ben diferents:

1) No hi ha un fenomen estructural global. Les tendències a cada estat responen a conjuntures de caire local sense cap relació causa efecte amb Trump o el Brexit. Tot es pura coincidència.

2) Hipòtesis materialista econòmica: Tal com ja vaig apuntar a les darreres eleccions espanyoles,  davant la lleugera millora de les expectatives macro-econòmiques i laborals s’han frenat les expectatives i les ànsies rupturistes (d’esquerres o d’ultradreta) i gran part del electorat torna a confiar en els pilars bipartidistes del statu quo, que en alguns llocs son els conservadors i en altres els socialdemòcrates o liberals. La població torna a tindre por als canvis sobtats que li puguin prendre el poquet que ha recuperat aquest any, respecte al pitjor de la crisi.

3) Una part dels votants, que havien apostat per la ultradreta com un vot simbòlic de protesta contra l’establishment, s’ha adonat de que amb el Brexit i, especialment, amb Trump la cosa anava de debò i que les conseqüències d’aquest vot poden ser dramàtiques i no aportaven absolutament cap millora real per a les seves condicions materials. Una altre part de l’electorat, abstencionistes crònics, han vist com el seu passotisme es podia traduir en una possibilitat real de deixar governar a formacions feixistoides. El que era tan sols un perill remot i teòric ha esdevingut una amenaça real i imminent amb les victòries de Trump i el Brexit i els ha arrossegat a les urnes, encara que sigui a contracor.

No pretenc fer una crida entusiasta o triomfalista, ni molt menys. Tan sols vull analitzar que està passant i veure si hi ha o no una corrent de fons que està canviant les tendències polítiques. El que està clar es que les causes profundes i estructurals de l’auge de la ultradreta i del replegament identitari (la crisi del estat nació davant el mercat global, les desigualtats provocades pel neoliberalisme, el lloc de la classe treballadora no qualificada davant la postindustrialització) segueixen exactament igual i no han millorat en res. I, el que es pitjor, moltes de les idees racistes o euròfobes han estat assumides per tota mena partits democràtics, amb la absurda idea suïcida que comprant el seu  discurs atrauran als seus votants.

Per tant, caldrà seguir atents per veure si la ultradreta europea s’acaba evaporant, com va passar amb PxC a Catalunya, o bé tan sols ha estat un petit escull temporal per les seves expectatives futures.  I, de pas, no estaria malament bastir alternatives rupturistes per l’esquerra europeista, que canalitzi la frustració de la classe treballadora no qualificada contra els poderosos i no contra els diferents, així com bastir moviments antifeixistes unitaris a escala europea.

GAL – TAN: El nou eix identitari de la Política Europea

Recentment estem veient com a bona part d’Europa el debat ha deixat de centrar-se en un eix esquerra/dreta, per abordar una nova dimensió identitària, en funció de si s’està més o menys d’acord amb la integració a Europa, la immigració, la globalització o la redistribució de la riquesa més enllà de les fronteres dels estats. Amb el referèndum sobre el Brexit, el debat sobre com afrontar el terrorisme global (que sovint ha derivat en islamofòbia) o el drama dels refugiats, aquest eix cada cop ha cobrat més rellevant.

Es el que alguns politòlegs estan anomenant eix GAL/TAN, on GAL (Green, Alternative, Libertarian) serien els internacionalistes, partidaris de superar el marc dels estats i les nacions per una major integració europea o lliure circulació de persones. A l’altre extrem de l’eix trobem als partits TAN (Traditional, Autoritarian, Nationalist) partidaris de tancar fronteres, protegir el mercat intern sortir de la Unió Europea, expulsar immigrants, no redistribuir la riquesa i defensar els valors nacionalistes tradicionals.

La gran pregunta es si aquest eix “nacional” o “identitari” té alguna correlació amb l’eix tradicional esquerra/dreta en el que s’ha mogut la democràcia al vell continent des de la Revolució Francesa. El tema es força complicat. Mirem un moment els següents gràfics:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Espanya, any 2006 (font)

A Espanya, abans de la crisis, de la irrupció del Procés Sobiranista i de l’arribada de Podem, tot semblava indicar que el nacionalisme era una cosa de la dreta mentre que els votants dels partits d’esquerres eren partidaris d’una major integració europea i obertura de fronteres. Es una pena que no tinguem aquest estudi actualitzat per Catalunya, on la crisi i el replegament identitari del Procés ha fet emergir partits d’extrema esquerra i ultranacionalsiets euroescèptics alhora, com la CUP.

Ara donem un cop d’ull al que passa a la resta de Europa Occidental, en un estudi fet també en temps de pre-crisi (any 2004):

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Occidental, any 2004 (font)

De nou ens trobem amb una correlació molt evident entre els dos eixos, on els partits liberals son els únics descentrats i els partits d’esquerra radical nacionalistes euroescèptics  son una única excepció irrellevant.

Però curiosament, a Europa de l’Est passa exactament el contrari. Mirem el cas de Hongria:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Hongria, any 2006 (font)

Quelcom similar veiem a tota Europa Central i de l’Est:

Correlació eix GAL/TAN amb Esquerra/Dreta a Europa Central i de l’Est, any 2004 (font)

De fet, podríem arribar a afirmar que com més a l’Est, més nacionalista es l’esquerra i com més a l’Oest més ho es la dreta. Observem el següent gràfic on, curiosament, Espanya es l’estat on l’esquerra es menys nacionalista de tot el continent:

Correlació entre els eixos GAL/TAN i Esquerra/Dreta per països (font)

Perquè succeeix això? Bè, la Unió Europea es va crear com un projecte dels partits de “centre” o del statu quo (liberals, socialdemòcrates i democratacristians), al marge tant de l’extrema dreta (que veu la obertura de fronteres com una desvertebració dels seus valors nacionals o tradicionals) com de l’esquerra alternativa (on el projecte europeu es vist om una elit buròcrata capitalista que perjudica els interessos de les classes populars).

Però a Europa Occidental l’esquerra alternativa (post-comunista o verda) tradicionalment ha demanat transformar aquesta Europa amb major integració, regulació dels mercats, redistribució del deute i de la riquesa, en cap cas demana trencar amb ella. Arrel de la crisi i el fracàs de Syriza per canviar les polítiques del deute de la UE, això podria estar canviant, però no d’una forma estructural (encara). El discurs euroescèptic a Europa Occidental  ha estat dominat per partits ultradretans, racistes i nacionalistes (UKIP, FN, AfD) clarament oposats a la dreta neoliberal de tota la vida, amb fort suport entre la classe obrera blanca no qualificada que es veu empesa a competir en ajudes i llocs de treball precari amb persones migrades.

En canvi a Europa de l’Est, els països que han viscut una transició del comunisme soviètic a la Unió Europea passa just el contrari. Els partits d’extrema esquerra tenen una visió idealitzada d’un passat igualitari, autoritari i paternalista, amb un estat centralitzat i fort, amb les fronteres tancades a cal i canto. La dreta, pel contrari, veu a la integració europea una ruptura amb el seu passat dictatorial, i identifiquen la integració amb la Unió Europea amb major llibertat i democràcia. En aquests estats, però també trobem una destacada presència de ultradreta racista euroescèptica (El Partit de la Justícia i Vida, comparteix euroescepticisme amb l’extrema esquerra del Partit dels Treballadors a Hongria).

Amb un panorama així el paper de l’esquerra es molt complicat. Resulta molt complexe forjar una alternativa per transformar les institucions europees des de dins, quan tota l’esquerra de l’est el que vol es destruir-la. Però sumar-se al carro del euroescepticisme i el nacionalisme es una aposta suïcida, ja que es un terreny ideològic on l’extrema dreta sempre sortirà guanyant. Com s’ha vist arrel del debat del Brexit, el suport d’una minúscula part de l’esquerra a l’euroescepticisme (els autoanomenats “Lexit”) tan sols han servit per reforçar al UKIP i a les pallisses racistes contra immigrants.

Jo personalment, segueixo creient que l’esquerra (tot i les evidents dificultats a curt plaç) ha d’apostar clarament per un Federalisme Global que es situï amb fermesa i sense complexes a les antípodes ideològiques del nacionalisme euroescèptic i el racisme populista , però explicant que volem transformar aquesta UE dels mercats per posar-la al servei de les persones i les classes populars i treballar de cara a una redistribució global de la riquesa que permeti reduir les desigualtats a escala planetària. Plantejar una alternativa al neoliberalisme global dins una microsobirania es una idea tan irracional com pretendre viatjar en el temps al mon anterior a 1980. Només des d’estructures supraestatals es pot regular un mercat d’abast mundial. Transformar el món mai ha estat fàcil i no per això hem deixat de lluitar.

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

Seriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.