Posts Tagged ‘CDC’

h1

Els Alcaldes Franquistes de Convergència

Mai 21, 2018
Josep Gomis, roda de premsa sobre els límits Vila-Seca i Salou. Març del 1.990. foto Cristina Calderer

Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació,  Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Coincidint amb l’elecció del 10é President democràtic de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, precedit de nombroses declaracions clarament supremacistes contra els espanyols i els castellanoparlants, hem pogut comprovar com certs “antifeixistes” miraven cap a una altre banda o bé posaven matisos, excusetes i peròs a la condemna del seu passat ultra. El motiu? A Catalunya el processisme ha inculcat la idea de que el feixisme es sinònim d’Espanya i que tots els nacionalistes catalans son demòcrates per essència. Fins i tot hi ha certs pseudo-historiadors revisionistes que s’atreveixen a dir que a Guerra Civil va ser simplement un mer conflicte nacional entre Catalunya i Espanya i no una lluita de classes socials, com realment va ser.

Es per aquest motiu que m’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.

La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia

CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.

En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.

Alcaldes

QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.

De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%)  molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.

Alcaldes amb algún càrrec

QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política

De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.

Alcaldes Franquistes CIU

QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%

Alcaldes Franquistes CIU 1983

QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques

També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.

Alcaldes franquistes 1979 no 1983

QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).

Alcaldes franquistes 1986

QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986

La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983

Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.

Alcaldes UCD
QUADRE VII: Alcaldes que tenia la UCD a Catalunya el 1979, segons la seva afiliació política i càrrec després de els eleccions municipals de 1983

Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies

A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.

A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983

BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta

TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.

LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.

GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa  Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.

B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.

LLEIDA: Llavorsí.

GIRONA: Beuda i Calonge.

C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983

BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.

TARRAGONA:  Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.

LLEIDA:  Cava, Granyena de Segarra  i Juncosa.

GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.

D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.

BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra,  Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.

TARRAGONA: Cambrils i Forès.

LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.

GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.

Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies

BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny,  L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.

TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.

LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.

GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.

Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.

Conclusions

En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.

CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font).

Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid  i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).

Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.

Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.

BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.

Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja@esunen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post. 

 

Anuncis
h1

Sobre la sagnant traïció de Raül Romeva

Juliol 16, 2015

Cèsar apunyalat pel seu fillastre Brutus, als idus de Març.

He votat dos cops al proper cap de llista de Convergència. No al seu presidenciable, però, qui s’ha amaga com un covard en el nº4 de la llista per tal de fer-nos oblidar les seves nefastes polítiques neoliberals, corruptes i privatitzadores al servei de la oligarquia catalana. Una llista dictada pel seu veritable amo i senyor, Artur Mas, en un fosc despatx de la Generalitat, sense la menor participació popular ni democràtica. La voluntat del poble? Jo més aviat hi veig l’obediència del ramat. També comptarà amb la presència d’ERC i dels representants de ANC i Omnium, demostrant definitivament que no son més que instruments del Règim per tal de domesticar a les masses enfurismades per la crisi. Finalment també hi torbarem un variat catàleg de traïdors i trànsfugues buscapoltrones de PSC i UDC que no varen acceptar les resolucions democràtiques del seus respectius ex-partits.

Gràcies al meu vot Raül Romeva va estar durant 10 anys cobrant més de 6.000 euros mensuals com a eurodiputat. Durant la darrera campanya res feia pensar en una futura traïció: Va basar el seu discurs el l’eix social atacant la xenofòbia de Convergència equiparant-la amb Aleix Vidal Quadras, comparant el nacionalisme del candidat Tremosa amb el feixisme independentista flamenc de Vlaams Belang, entre altres titulars sucosos com aquest:

#aRomeva

Després de ser l’eurodiputat català més actiu al Parlament Europeu en polítiques mediambientals i LGBT, els darrers anys de la seva segona legislatura va començar a donar algunes senyals preocupants. Aliat amb el sector més liberal del Partit Verd Europeu (com Daniel Colh Bendit) va donar suport als bombardejos de la OTAN a Líbia  (sense consultar-ho prèviament a les bases d’ICV) i va ajudar a crear el partit espanyol EQUO per tal de competir electoralment amb IU a Espanya (partit federalista, que no reconeix el dret d’autodeterminació de Catalunya, per cert). Quina raó que teníeu companys d’EUiA quan ens advertíeu sobre les seva deriva cap a la dreta! Nosaltres estàvem tan embadalits contemplant els seus apol·linis pectorals que no ens en volíem adonar.

El cop de gràcia que ens va fer obrir els ulls, però, va ser quan es va dedicar a fotografiar-se convulsivament al costat dels eurodiputats de CDC i ERC, Tremosa i Junqueras, per proposar coses tan sorprenents com denunciar una suposada invasió militar per part d’Espanya, ja que un dia va veure un avió caça sobrevolant el cel. Des d’aleshores tothom va donar per acabada la seva trajectòria al partit preparant el seu relleu amb una persona que havia estat assessor seu, però li donava mil voltes en coherència i solidesa  ideològica o preparació intel·lectual: Ernest Urtasun.

Poc després de deixar el càrrec, la dreta li va obrir de bat a bat les portes a la seva endogàmica casta mediàtica, esdevenint la primera  i única persona d’ICV que té el dubtós privilegi de ser columnista al Diari Ara i tertulià al Punt Cat.

L’excusa per marxar del partit va ser la darrera Convenció Nacional d’ICV, on les posicions confederalistes van arrasar amb una contundència insultant, superior al 75% del vot de la militància. Ell ni tan sols es va molestar a participar-hi, ni a fer el menor acte de presència. Al matí següent va anunciar a la premsa que deixava ICV, però que no formaria part de cap altre llista electoral. Qui sap si llavors ja tenia pactat el seu càrrec a Convergència. Tothom es lliure de buscar feina com bonament pugui; vendre’s els ideals a l’enemic per un plat de llenties es una forma com una altre. Res que no haguem vist abans al PSUC-ICV/PCE amb Jimenez Losantos, Pio Moa, Josep Piqué, Ana Birulés, Muriel Casals,  Magda Oranich o Ferran Mascarell.

Amb aquesta burda maniobra Convergència demostra que té terror a la confluència d’esquerres i ens situa com a l’enemic a batre. La veritable finalitat d’aquest Front Nacional es evitar una revolta social, com la que va succeir a Barcelona a les municipals, que posi en perill els interessos de les classes dirigents; la independència es tan sols un McGuffin. Voleu guerra?  Perfecte, estic disposat a lluitar. Sé que serà una batalla completament injusta i desequilibrada, on els mitjans de comunicació públics i subvencionats esdevindran armes de manipulació i agitació constant de l’aparell convergent i que fora de l’Àrea Metropolitana fer campanya en llibertat serà complicat per als dissidents d’esquerres, però després d’aquesta sagnant punyalada la dreta no ens deixa cap altre opció que sortir a guanyar o morir.

PD: Comparació entre el vot de Romeva i el d’Urtasun a les eleccions europees a Catalunya, en percentatge de vot vàlid.

#aRomeva3

h1

La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent

Juliol 28, 2014

##pujol

El 31 de Maig de 1984 una embogida massa enfurismada formada per Consellers, Regidors o simples Cacics, així com simpatitzats de la seva crossa i fidel palangana ERC, es van manifestar des de Plaça Sant Jaume fins al Parlament per demanar que la justícia no investigués i deixés impune la corrupció del patriarca nacionalista Jordi Pujol, pel cas Banca Catalana, on havien desaparegut centenars de milions de pessetes. Es van dedicar a escridassar i agredir amb insòlita violència a diputats del PSC i del PSUC. Ningú va ser detingut, a diferència del Setge al Parlament de 2011. Pujol es va dirigir a la massa de lobotomitzats seguidors que esperaven assedegats les paraules del seu Messies, com si fos un Bukake,  amb aquests mots:

“Som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. A partir d’ara quan algú parli d’ètica i moral serem nosaltres”

##pujol2

El Padrí

El Clan Pujol havia aconseguit que els seus mesquins i corruptes interessos particulars s’identifiquessin amb els d’un suposat poble-nació, embolcallant-se d’una mística màgico-religiosa plena de romanticisme decimonònic. Segons aquesta irracional lògica pre-il·lustrada (inspirada en el sionisme), som un poble escollit, suposadament ocupat, i el messies (Pujol, llavors, Mas ara) que ens ha de dur a la terra promesa està per sobre de la llei i la justícia, ja que atacar-lo a ell es atacar al conjunt del poble.

Excepte en els 7 anys d’honradesa i decència que va durar el Gloriós Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria, Catalunya ha estat en mans d’una màfia que bàsicament operava de la forma següent:

1) Xarxa Caciquil: Convergència va reciclar el caciquisme rural de la dictadura franquista, rehabilitant en democràcia a molts alcaldes de Franco. Un cas molt exemplar seria el del alcalde de Montblanc, Josep Gomis, qui va ser  batlle amb la Falange el 1966 i ho va continuar sent amb CIU fins al 1988, quan va ser designat per Pujol Conseller de Governació, des d’on dirigia el tràfic de favors i inversions a canvi de vots, amb la resta de cacics rurals. CIU a dia d’avui té una tupida estructura de poder en 433 petites alcaldies. En la majoria és la única llista que es presenta als comicis, en mans de les mateixes famílies i clans que han manegat el poder ininterrompudament des de la fi de la Guerra Civil. Aquesta forma de treballar seria similar a la Cosa Nostra siciliana, una estructura amb una forta base rural,  per tal d’aconseguir favors a canvi de garantir una bossa de votants fidels.

2) Trama de Concessions Públiques: A nivell urbà funciona un xic diferent. El “Sector Negocis” de CIU bàsicament opera des dels despatxos de les Conselleries de la Generalitat, on donen concessions a determinades empreses a canvi de comissions irregulars (Trama ITV, Cas Turisme, Cas Treball, Cas Palau), condonar deutes al partit (Trama ABERTIS- Peatges) o blanquejar diner negre provinent de la especulació (Cas Pretòria). Aquí ens trobaríem amb una forma de treballar ja estaria més a prop de l’actual Camorra napolitana, casos similars son descrits per Roberto Saviano al llibre “Gomorra”, on es difícil separar que es estat, que empresa i que màfia. Es per aquest motiu que quan el Tripartit va pujar al poder, Marta Ferrussola va dir que es sentia com si li entressin a robar a casa: la Primera Dama havia perdut completament la noció del límit entre Família-Partit-Generalitat-Nació.

La base de que tot aquest entramat criminal funcioni, a part de tota la litúrgia nacionalista que aliena a la població, es la Omertà. Es tracta d’una Llei del Silenci o Codi d’Honor sicilià que impedeix denunciar públicament aquests crims encara que n’hagis estat testimoni, si no vols rebre conseqüències. A Catalunya funciona un conglomerat de mitjans de comunicació públics o subvencionats per la trama mafiosa que ni informen, ni investiguen ni denuncien cap d’aquestes pràctiques, sinó que les justifiquen i aplaudeixen amb entusiasme. Així com tota una cort de paràsits apoltronats i mesells bufons que, davant el temor de ser apartats de la mamella, corren a mostrar la seva adhesió al règim, com el cas d’aquesta paparra agraïda:

##Pasola RataI quan un professional o mitjà s’atreveix  a trencar aquesta Llei del Silenci, a part de veure’s privat de tota subvenció pública, immediatament  se l’acusa de ser un traïdor a la pàtria (es a dir al Clan que l’ha convertit en el seu negoci), sobreactuant un lacrimogen i penós discurset victimista. Això per no parlar dels atacs i pressions envers la Justícia, de la que en poden donar fe Carlos Jimenez Vilalrejo o Jose Maria Mena fiscals del Cas Banca Catalana.

Es per això que ha causat tan rebombori que el mateix Patriarca, el fundador de la trama, s’hagi atrevit a trencar la seva pròpia Omertà. Suposadament per regularitzar una herència del seu pare (mentida, els herències no declarades prescriuen en 5 anys, no en 35) que en realitat es una minúscula part del botí que es va endur de Banca Catalana, del “Correo catalán”, del Cas Casinos o ves a saber de quina constructora o empresa depenent de la Generalitat i que ha deixat en herència a les seves cries, un cop el delicte ha prescrit.

Sento molta vergonya de tot plegat. Una Vergonya en majúscules, concretament amb una “V” molt gran, enorme i que em distancia, amb més força encara, de tot aquest submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa que algún dia trobarà la seva llosa de marbre per sempre més.

h1

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Març 13, 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

Ada_Colau_01

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.