h1

7 Lliçons de la derrota de Hillary Clinton.

Novembre 14, 2016

aaa-clinton-sad

El vell mon es mor, el nou triga en aparèixer. I en el clarobscur sorgeixen els monstresGramsci.

Donald Trump no ha guanyat les eleccions, les ha perdudes Hillary Clinton. Tot i que Clinton ha obtingut una lleugera victòria en vot popular, ha estat un detall insuficient per pal·liar la hecatombe que ha sofert en tots i cada un dels swing states, a excepció de Virginia i New Hampsire. Donald Trump ha obtingut 900.000 vots menys que el republicà Mitt Romney el 2012 i ha igualat els desastrosos resultats de McCain el 208, mentre que Clinton ha perdut 5.900.000 respecte els resultats d’Obama de 2012 i 9.400.000 respecte els de 2008.

aaavote

Així doncs que ha fet tan malament Clinton per ensorrar el seu partit? Estic segur que si analitzem els seus errors podrem treure algunes lliçons que, de ben segur poden servir per als partits democràtics que s’enfrontin a candidatures d’ultradreta populista a Europa en els propers mesos o anys. No espereu que ho facin els assessors de la campanya de Clinton, els quals es neguen a reconèixer cap error i seguiran culpant al FBI en exclusiva de la seva derrota.

1.- Fer una campanya exclusivament en negatiu

El 90% de vídeos, tweets i missatges de la campanya de Clinton eren “No votis Trump“. Els demòcrates han passat de la il·lusió i el pensament màgic i positiu del “Yes we can” a una campanya del terror.  No han donat pràcticament cap motiu per votar en positiu a Clinton, com si ja acceptessin d’entrada que era una candidata patètica i sense cap idea ni programa propi que no fos evitar l’arribada de l’extrema dreta.

Òbviament si, era necessari denunciar i confrontar radicalment el discurs racista i misogin de Trump i Clinton va fer un excel·lent discurs denunciant les seves vinculacions amb la ultradreta més radical, probablement el moment més encertat de tota la campanya demòcrata. Hagués estat infinitament pitjor fer com Hollande i l’acomplexat socialisme francès que, davant l’auge del racisme de Le Pen, ha optat per copiar les seves polítiques en una versió moderada, fet que ha legitimat i donat centralitat al discurs del odi del Front Nacional.

Però no es suficient en atacar l’enemic. De fet, al gastar-se tantíssims milions en fer vídeos sobre les sortides de to de Trump, li ha donat una gran visibilitat mediàtica, fins al punt que les eleccions semblaven un plebiscit sobre la seva persona, com si ell fos ja de fet el President que es presentava a la reelecció.  Mirem, per exemple, la diferència entre les busques a Google entre els dos candidats en el darrer any: Trump pràcticament triplica Clinton.

google-trends-clinton-trump

Google Trends per Clinton i Trump durant 2016

2.- Demonitzar i insultar als votants blancs obrers, en comptes d’oferir-los un relat alternatiu. 

Clinton va dir, en mig de la campanya, que la meitat dels votants de Trump eren un munt de persones deplorables. Possiblement ho siguin, però atacant-los amb aquesta agressivitat l’únic que s’aconsegueix es reforçar-los en les seves conviccions. A EUA hi han molts mitjans de comunicació liberals, tan a Nova York com a Califòrnia, que gaudeixen enormement mofant-se de com d’estúpids i analfabets son els votants obrers blancs dels poblets del interior, que mai han trepitjat una universitat, com ells. Un estereotip ple de perjudicis classistes i urbanites, amb una superioritat moral que acaba sent un caldo de cultiu del ressentiment.

L’exemple més clar es el late show “Real Time with Bill Maher” (HBO); he de reconèixer que em pixo de riure amb com es mofa dels valors religiosos, de les teories conspiranoiques o del racisme dels seguidors de Trump. No té cap complexe de titllar-los d’ignorants o d’escòria, amb una divertida ironia. Als obrers blancs no els hi fa punyetera gràcia i aquesta ofensa no fa més que radicalitzar-los, Bill Maher es carnassa pels mitjans de dretes. De fet el cap de campanya de Trump dirigeix una web d’ultradreta paranoide, on s’assenyala cada cop que algun famós es mofa dels votants republicans.

aaa-bill-maher

Els periodistes pensàvem que els seguidors de Trump estaven fora de la realitat. Al final va resultar ser completament a l’inrevés “, escrivia amb gran encert Jim Rutengberg al New York Times. Els votants de Trump possiblement es mereixin ser tractats així o pitjor, però si el que volem es que deixin de votar-lo, aquesta no es la manera. Cal entendre el seu malestar contra el sistema i oferir un relat alternatiu que canalitzi la ràbia contra els milionaris privilegiats (com Trump) i no contra els elements més dèbils de la societat, com les persones migrades.  Mirem, per exemple, quina diferència de discurs té el senador Bernie Sanders, líder de l’ala esquerra dels demòcrates i rival de Clinton a les primaries.

aasanders

3.- Buscar desesperadament la centralitat, la moderació, els somriures naïf i el bonrollisme

aaa-clinton-tim-kaine

Tim Kaine, el candidat Teletubbie.

Clinton hauria estat una excel·lent candidata… pels anys 90’s, com ho va ser el seu marit. Quin sentit tenia posar a un moderadet centrista com Tim Kaine de candidat a la Vicepresidència, en comptes d’un membre de l’ala esquerra com Bernie Sanders o Elizabeth Warren? Li ha servit per guanyar a Virginia (on Kaine era Governador i Senador) però s’ha ensorrat en els estats del “cinturó del òxid”, zones industrials, obreres, plenes de fàbriques tancades, com Wisconsin, Michigan, Ohio i Pensilvania, indrets històricament demòcrates i sindicalistes que s’han llençat en mans de l’extrema dreta. De fet, Clinton estava tan confiada en guanyar Wisconsin que ni tan sols considerava la possibilitat de perdre (es el primer cop que guanyen els republicans en 32 anys) i no havia trepitjat l’estat des d’Abril. Obama ja sabia perfectament que això podia passar i per això va posar de Vicepresident a Joe Biden, un candidat d’un estat industrial (Delaware) amb molt bona relació amb els sindicats.

Molts republicans moderats, especialment vinculats amb l’administració de Bush fill, havien demanat el vot per Clinton. De que li ha servit? De res. I possiblement hagi espantat més votants progressistes que no vots moderats li ha aportat. El centrisme ha col·lapsat. Les eleccions ja no es guanyen portant els moderats a les urnes, sinó als descreguts abstencionistes antipolítics que desconfien del sistema.

A Espanya ja vam veure a les eleccions del 26J com la moderació, els somriures i la transversalitat de Podem no només no els va servir per rascar cap vot al PSOE sinó que va deixar a més d’un milió d’electors a casa. No es pot guanyar el vot cabrejat amb el discurs políticament correcte, els somriures, amabilitat, bonrollisme i abraçades teletubbies. No en aquest moment.

4.- Confrontar al vot de raça blanca al d’hispans i afroamericans, en comptes de fer un discurs de classe/poble

Trump ha fet una campanya supremacista, on la seva candidatura ha esdevingut el nacionalisme de la raça blanca, de nostàlgics d’un estatus social que tenien els homes obrers blancs als anys 50’s, amb la segregació dels afroamericans, en una època de capitalisme industrial on la força manual era lúnic requisit per l’èxit laboral.

Davant d’això Clinton ha contraposat un empoderament de dones, llatins i afroamericans, creient que per pura demografia, el vot de les minories l’acabaria beneficiant. No dic que no calgui empoderar a les minories, al contrari! Però vistos els resultats es evident que no ho ha fet prou bé; en comptes de proposar en positiu mesures que els beneficiessin, simplement alertava de com racista es Trump, com si els demòcrates no haguessin deportat mai cap llatí o no fossin responsables de la violència policial contra els afroamericans. Les minories no han votat per Trump, però tampoc s’han sentit prou motivats per fer-ho per Clinton. Aquesta guerra ètnica era un terreny abonat per la dreta, situar-lo en l’epicentre de la campanya era situar-se en el frame republicà.

Els demòcrates podien haver escollit confrontar el “nacionalisme blanc” amb un discurs de classe o de poble, confrontant al 99% de la població al 1% de bilionaris, en uns conceptes que apel·laven a una majoria transversal ètnicament que podria haver atret a gran part del vot obrer blanc, en contra dels privilegis d’un multimilionari com Trump, proposant plans econòmics i d’infraestructures per reindustrialitzar l’economia. Clar que Clinton possiblement no hauria tingut cap credibilitat en aquest discurs, després de rebre milionàries donacions de Wall Street.

5.- Semblar el partit del establishment, de les elits i del statu quo

No podem ser un partit que s’entén amb Wall Street, recapta diners dels multimilionaris i es col·loca amb les famílies treballadores. Hem de triar un costat. El Partit Demòcrata ha d’estar centrat en les bases i no en fer còctels amb milionaris.” Aquestes paraules de Berine Sanders resumeixen perfectament la crisi dels demòcrates a USA. Un partit de cantants de Hollywood, actors, universitaris i polítics professionals. El partit al que donaven suport tots els diaris i televisions del continent, que rebia donatius multimilionaris del fundador de Facebook o Goldman Sachs. Un partit que té un sistema de “superdelegats”, dona un privilegi a les elits del  partit sobre les bases i on va haver de dimitir la cúpula del partit per jugar brut en les primaries per beneficiar a Clinton.

Per si fos poc Clinton s’ha vist atrapada en una espiral de casos de possible corrupció, vinculats a les filtracions dels seus mails i en burdes manipulacions per guanyar les primaries. Clinton no s’ha cansat de presumir de la seva llarguíssima experiència política com a Primera Dama, Senadora i Secretaria d’Estat. Això l’ha situat com a una membre de la casta política que porta anys parasitant dels pressupostos públics, quan la gent el que demanava a crits eren cares noves: preferien un canvi envers el desconegut, que quatre anys més del mateix.

Trump era vist com un outsider i un vot terratrèmol per l’establishment de Washington. Els demòcrates han deixat que aquesta idea calés, en comptes de combatre-la, mostrant com Trump es un membre de la elit, del 1% més privilegiat i que els seus plans fiscals tan sols busquen el seu benefici personal. Els primers passos de Trump un cop escollit President ha estat rodejar-se de lobbistes de grans corporacions per dissenyar el seu executiu.  Però ara ja es tard per denunciar-ho.

 6.- No tindre un discurs propi sobre la globalització neoliberal.

Trump proposa una solució màgica i nacionalista als reptes de la globalització: un mur a Mèxic, deportar migrants il·legals, sortir dels tractats de lliure comerç i posar tasses proteccionistes a les importacions. Un proteccionisme sense més l’únic que produeix es un increment del preu dels productes bàsics, la disminució de la capacitat adquisitiva de la classe treballadors. Les empreses no tornaran a USA només pel fet que els baixi els impostos, ho faran si baixa els sous i les condicions laborals son tan deplorables que poden competir amb Xina o Brasil. El comerç internacional i la globalització no s’aturaran mentre existeixi Internet.

Cal un discurs alternatiu d’esquerres que plantegi una globalització alternativa al neoliberalisme. Rebutjar els tractats de lliure comerç per si sol no es suficient, cal plantejar alternatives de regulació pública del comerç internacional, per redistribuir la riquesa i el deute amb impostos i fiscalitat justa a nivell internacional.

Hillary ha  estat constantment canviant d’opinió sobre el TPP i el TTIP, aquests dubtes i aquesta mancança de claredat en un tema clau ha estat letal.

7.- No tindre un lideratge sòlid i messiànic.

No m’agraden els líders messiànics i els líders populistes. Però en moments de crisi son electoralment infal·libles i, em temo, que inevitables. Ho sento. I si no ho fa l’esquerra, ho farà la dreta. Fer una campanya coral, rodejada amb altres líders carismàtics que pràcticament eclipsaven Hillary ha estat un error. Tot i que fer-la en solitari potser hauria estat pitjor. Clinton no tenia un lideratge carismàtic capaç de liderar masses, ni de construir un moviment social al seu voltant. Ni de conya. De res serveix ser la més llesta dels debats, si ets percebut com una màquina freda de governar l’administració, incapaç de transmetre cap emoció en un discurs.

11 comentaris

  1. Els globalistes que us voldrieu carregar nacions històriques en favor de ves a saber quines mandangues progres mundials perdreu elecció rere elecció. No podreu acabar amb la pàtria catalana, una nació de les més antigues d’europa!


    • Acabes d’escriure una frase sense cap fonament històric. Totes les nacions del món es creen a l’Època Contemporània, bàsicament durant el segle XIX. Evidentment, tota nació necessita mites discursius, entre ells el d’un origen remot…


      • Exacte. Cap nació té més de 200 anys.


        • Per sort guanyarà la Le Pen i els globalistes que voldrieu omplir Europa de musulmans (que maten dones i gays) només per rebentar els valors catòlics us quedareu amb un pam de nas


          • Només desitjo que la Le Pen es foti la patacada que s’hauria d’haver fotut en Trump per poder-te dedicar una bona botifarra.

            Francesos, no ens defraudeu!!!


  2. El gran problema que tenim des de l’esquerra és la complexitat del procés de globalització.

    -El neoliberalisme només pensa en els benificis, només busca la globalització per els grans empresaris. Mobilitat de capitals i de directius. No accepten la mobilitat de treballadors, ja que les lleis dels països d’origen posen més dificil la precarietat (salari mínim, indemnitzacions per acomiadament, baixes per maternitat o enfermetat, seguretat social etc.). Només accepten la mobilitat per treballadors migrats precaris, que competeixen amb treballadors locals precaris. Aquesta és la situació actual.

    -El conservadurisme i el nacionalisme rebutgen cap tipus de globalització. Volen tornar a l’Estat-Nació del segle XIX, cosa quasi impossible amb internet, avions comercials, trens, vaixells, línees de comunicació i la multiculturalitat actuals. D’altra banda, les empreses poden deslocalitzar en massa, i marxar a països menys proteccionistes. Si això últim es vol impedir, serà necessari superar les constitucions i lleis actuals i tornar a una competència bestial en la qual només uns quants països i empreses sortirien hipotèticament beneficiats. La resta del món entraria en una espiral d’empobriment de conseqüències previsibles: misèria, drama humanitari i immigració massiva cap a les escasses zones excedentàries. El Mur de Trump seria escàs per evitar la marea humana que vindria.

    -L’esquerra no sembla tenir una proposta coordinada o coherent. Hi ha esquerres internacionalistes, però la majoria encara és reticent. Entenc que la clau està en mantenir la globalització, ja que la proposta conservadora em sembla un disbarat. No sembla ser valenta defensant la integració política dels estats en una estructura fiscal i laboral comuna, no necessàriament de tot el poder polític, sino d’elements clau i sempre mantenint la representativitat dels habitants en les institucions locals i comunes. O potenciem aquest relat o anem al drama humanitari de la segona opció, la qual cosa no és acceptable al segle XXI.


    • Si que té propostes! El que passa es que no son tan immediates i fàcils com el populisme reaccionari del nacionalisme.
      La gran alternativa a Europa es el moviment DIEM25 i a EEUU Bernie Sanders


  3. Molt bona reflexió, en el meu cas he preferit reflexionar sobre alguns motius històrics que han portat a Trump a ser president, i és en part perque representa una part de la tradició nacional nordamericana. Aquí l’enllaç a la reflexió: https://serhistorico.net/2016/11/15/trump-es-una-anomalia-en-la-historia-de-los-estados-unidos/

    I enhorabona amb el blog, és de molta qualitat.


  4. Parecerá una broma pero nadie ha desactivado el populismo como Rajoy con la táctica de decir obviedades tautológicas (hay que hacer lo que hay que hacer y cosas así) y no hacer nada.


  5. Llegeixo en un blog francès “Les américains se sont ‘trumpés'” (fent un joc de paraules amb “se tromper”, “equivocar-se”), i jo també ho penso. Sóc dels que s’han clavat la gran “trumpada” per confondre els meus desitjos amb la realitat.

    Ens semblava impossible que Trump pogués ser elegit, però algú tan poc sospitós de simpatitzar amb els republicans com Michael Moore ja ho va advertir en un article recent. I encara s’ha recordat un vell episodi dels Simpson que es basava en aquesta possibilitat, i ha resultat profètic.

    En fi, que ara ens toca aguantar ultradretans a la Casa Blanca durant una temporada. Ja veurem com serà de divertit…


  6. A banda d’aquestes qüestions que esmentes de forma concreta, de les quals penso que sobretot la 1a és crucial i la 3a i la 7a generarien força debat en un sentit o altre, crec que l’important que es desprèn de forma més general és que en un moment en què la societat està fortament polaritzada i hi ha els dos blocs històrics en conflicte, efectivament el bloc progressista només pot sobreposar-se refermant la lluita per la democràcia i amb estratègies inclusives i populars. Dit d’una altra manera: no guanya la dreta per mèrits propis (dreta radicalitzada en aquests moments en què estem), sinó que guanya pel fracàs del projecte progressista, la qual cosa enceta un temps de reacció.
    No és el primer cop a la història que ha passat (per exemple a la República espanyola), de fet diria que és la paula usual en aquests contextos de polarització, i això és quelcom que l’esquerra ha de tenir molt present. Ara bé, penso que és quelcom que a EUA serà més difícil encara que es produeixi. És un estat amb unes característiques peculiars. En en sóc un expert, però puc posar aquest exemple extrem que enllaça amb la confrontació dels blocs històrics: diversos pensadors marxistes van sostenir en el seu moment que EUA seria el país que més fàcilment podria caure en el feixisme, precisament per ser el lloc on el capitalisme estava més desenvolupat. Altres, en canvi, deien tot el contrari: el liberalisme hi està massa arrelat i, de tipus conservador o no, serà impossible que el feixisme hi cali, així com potser un populisme reaccionari, en aquest país que és bressol, d’altra banda, del populisme d’esquerres (a les primeres dècades del XX). Són dues visions completament antagòniques que si s’han dit i no s’han complert és precisament, al meu entendre, per les particularitats d’EUA. I per això crec que serà allà més difícil que no pas a Europa que se segueixen les “solucions” que proposes en cada un dels 7 punts.



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: