Posts Tagged ‘franquisme’

h1

Els Alcaldes Franquistes de Convergència

Mai 21, 2018
Josep Gomis, roda de premsa sobre els límits Vila-Seca i Salou. Març del 1.990. foto Cristina Calderer

Josep Gomis, alcalde franquista de Montblanc i procurador a les Corts Franquistes. En democràcia torna a ser alcalde per CiU i també serà President de la Diputació de Tarragona, diputat per CIU al Congrés, Conseller de Governació,  Delegat de la Generalitat a Madrid i president del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili.

Coincidint amb l’elecció del 10é President democràtic de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, precedit de nombroses declaracions clarament supremacistes contra els espanyols i els castellanoparlants, hem pogut comprovar com certs “antifeixistes” miraven cap a una altre banda o bé posaven matisos, excusetes i peròs a la condemna del seu passat ultra. El motiu? A Catalunya el processisme ha inculcat la idea de que el feixisme es sinònim d’Espanya i que tots els nacionalistes catalans son demòcrates per essència. Fins i tot hi ha certs pseudo-historiadors revisionistes que s’atreveixen a dir que a Guerra Civil va ser simplement un mer conflicte nacional entre Catalunya i Espanya i no una lluita de classes socials, com realment va ser.

Es per aquest motiu que m’he decidit a publicar- per fi!!- un article sobre les arrels franquistes de Convergència o, el que és el mateix, com molts càrrecs i polítics del franquisme en zones rurals de Catalunya van passar-se tranquil·lament a CiU per tal de seguir al poder en democràcia.

La repesca d’alcaldes franquistes en democràcia

CiU es la formació política que més alcaldes franquistes va absorbir a Catalunya amb diferència abismal amb la dreta espanyolista, UCD i Aliança Popular (el futur PP). Convergència també re-aprofita una gran quantitat d’edils provinents de la desfeta de la UCD d’Adolfo Suarez, tot i que el 1979 CIU havia signat un pacte amb el PSUC i el PSC per rebutjar pactes amb la UCD, ja que els consideren hereus del franquisme. Un cop col·lapsa la UCD el 1981-82, però, aquests alcaldes majoritàriament es passen a CIU en les eleccions de 1983.

En primer lloc, cal dir que a Catalunya gairebé 1/4 dels alcaldes franquistes es tornen a presentar a les eleccions en democràcia. Un percentatge especialment elevat a les províncies de Tarragona i Lleida.

Alcaldes

QUADRE I. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per províncies.

De tots aquests 219 alcaldes que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983, la principal formació política que els recluta es CIU, (95 de 219, un 43,3%)  molt per sobre del partit oficial del règim (la UCD de Suàrez) que en repesca 22 (10%) o de la dreta més ultra, la AP (futur PP), que n’absorbeix 10 (4,5%) També n’hi han 2 que van a parar al PSC i un a ERC.

Alcaldes amb algún càrrec

QUADRE II. Total d’alcaldes del període no democràtic que es presenten a les eleccions de 1979 i/o 1983 a Catalunya per afiliació política

De tots aquests 219 que es presenten, un total de 75 son re-escollits alcaldes en democràcia dos cops, el 1979 i posteriorment ho fan un segon cop, el 1983. D’aquests, el 64% ho fan per CIU i el 5,3% per AP, la resta son independents.

Alcaldes Franquistes CIU

QUADRE III. Alcaldes del període no democràtic que han repetit càrrec el 1979 i son re-escollits alcaldes per segon cop el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però al 1983 hi va haver una segona repesca de franquistes que el 1979 no s’havien presentat. Un total de 8 alcaldes amb passat no-democràtic tornen de nou a la vida política als segons comicis municipals. De nou, CIU es la formació que més franquistes recluta 3/8, el 37,5%

Alcaldes Franquistes CIU 1983

QUADRE IV. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1983 i no s’havien presentat el 1979, per províncies i afiliacions polítiques

També tenim alcaldes franquistes que van ser re-escollits en democràcia el 1979 i ja no es van tronar a presentar el 1983. Tot i que la majoria son independents, de nou veiem com entre els que tenen militància política destaca CIU, amb 29 alcaldes de 89 (32,5%). La desaparició i el col·lapse del Govern d’Adolfo Suàrez el 1981 explica la pèrdua del càrrec del 100% dels 22 edils ex-franquistes de la UDC.

Alcaldes franquistes 1979 no 1983

QUADRE V. Alcaldes del període no democràtic que han estat re-escollits el 1979 i no es tornen a presentar el 1983, per províncies i afiliacions polítiques

Però no tots els càrrecs franquistes van ser alcaldes, alguns d’ells van continuar als seus municipis com a regidors de la oposició al perdre les eleccions. En el moment de fer-se l’estudi (l’any 1986) encara hi havien 143 polítics franquistes dins la política activa catalana. I si, ho heu endevinat! De nou la formació guanyadora per golejada es CIU (70 de 143, el 48,9%) a una distància abismal d’AP (9%).

Alcaldes franquistes 1986

QUADRE VI. Alcaldes del període no democràtic que encara tenien algun càrrec municipal (alcalde o regidor) el 1986

La repesca d’alcaldes de la UCD el 1983

Però CIU no només va pescar alcaldes franquistes. Quan entre el 1981 i el 1982 col·lapsa la UCD d’Adolfo Suàrez, aquest partit suposadament “de centre” liderat per velles glòries franquistes, tenia 127 alcaldes a Catalunya i molts d’ells es tornen a presentar el 1983, mentre que 49 abandonen la política. Dels que continuen la majoria ho fan per CIU (42 alcaldes i 8 regidors el 39% del total i el 64% dels que continuen en política municipal), molt per sobre de cap altre grup polític.

Alcaldes UCD
QUADRE VII: Alcaldes que tenia la UCD a Catalunya el 1979, segons la seva afiliació política i càrrec després de els eleccions municipals de 1983

Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU el 1979/1983 per províncies

A les eleccions de 1979 CIU presenta 422 llistes municipals de les quals 92 estaven liderades per alcaldes franquistes, el 21,8% del total.

A) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU i son escollits alcaldes el 1979 i re-escollits el 1983

BARCELONA: Argençola, Bellprat, Bigues i Riells, Borreda, Castellnou de Bages, Marganell, Les Masies de Roda, Les Masies de Voltregà, Orís, Rellinars i Sant Cebrià de Vallalta

TARRAGONA: Aleixar, Bonastre, La Figuera, Ginestar, Godall, Santa Barbarà, la Secuita, Vallclara, Vallfogona de Riucorb i Vilaverd.

LLEIDA: Alòs de Balaguer, Anglesola, Biosca, Cabanabona, Cervera, Coll de Nargó, Esterri d’Aneu, Farrera, Montornès de Segarra, La Coma i la Pedra, Puiggròs, Ribera d’Ondara, Sant Guim de la Plana ), Tarrés i Vilanova de l’Aguda.

GIRONA: Cantallops, Peratallada, Jafre, Les Lloses, Madremanya, Mieres, Ogassa  Rabós, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Susqueda, Vilaür.

B) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1983 i no s’havien presentat el 1979. La “Segona Repesca”.

LLEIDA: Llavorsí.

GIRONA: Beuda i Calonge.

C) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979 i no es tornen a presentar el 1983

BARCELONA: Avinyó, Castellcir, Castellgalí, Montmajor, Sant Feliu Sasserra, Sant Quirze Safaja, Cercs , La Torre de Claramunt i Santa Cecilia de Voltregà.

TARRAGONA:  Almoster, Banyeres del Penedès, Bràfim, Calafell, Capafons, Llorach, Montblanc, i Vilella Alta.

LLEIDA:  Cava, Granyena de Segarra  i Juncosa.

GIRONA: Albons, Begur, Cadaqués, Campelles, Hostalric, La Jonquera, Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Palau Sator i Serinyà.

D) Poblacions amb alcaldes franquistes que es passen a CIU, son escollits alcaldes el 1979, es tornen a presentar el 1983 però perden l’alcaldia i continuen exercint com a regidors de la oposició.

BARCELONA: Caldes de Montbui , Calonge de Segarra,  Montcada i Reixac, Olesa de Bonesvalls i Sant Pere de Sallavinera.

TARRAGONA: Cambrils i Forès.

LLEIDA: Artesa de Segre, La Guingueta i Jou, El Pont de Suert, Prats i Sansor Riner.

GIRONA: Bellcaire, Besalú, Breda i Sant Feliu de Guíxols.

Poblacions amb alcaldes escollits per la UCD el 1979 que es passen a CIU el 1983 per províncies

BARCELONA: Argençola, Calonge de Segarra, Castellar del Riu, Castell de l’Areny,  L’Espunyola, Montclar, Montmaneu i Vallcebre.

TARRAGONA: Masllorenç, Mont-Ral, Rodonyà, Salomó i Vilanova de Prades.

LLEIDA: Alfés, Alòs de Balaguer, La Sentiu de Sió, La Baronia de Rialp, Bellaguarda (La Pobla de Granadella), Biosca, Cabanabona, Corbins, Espot, La Floresta, Fondarella, La Granja d’Escarp, Montoliu de Lleida, Montornès de Segarra , Oliana, Els Omellons, Ossó de Sió, Peramola, La Pobla de Cérvoles, Sanaüja, Talarn, Tarrés.

GIRONA: Cistella, Colomer, Jafre, Ogassa, Rabós, Riumors, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Campmajor, Sant Pau de Seguries, Santa Llogaia d’Àlguema, Torrent, Vilafant i Vilopriu.

Altres alts càrrecs provinents de la UCD que es passen a CIU entre 1981/83 (font): els diputats Vicens Capdevila i Santiago Guillén ocupen dues direccions generals de la Generalitat amb Pujol; Caries Sentís membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Radio i Televisió; Robert Graupera ex governador civil de Tarragona es recicla com alt càrrec a la Conselleria d’Agricultura, mentre que Josep Sánchez Llibre o Julian Valón seran dirigents d’Unió.

Conclusions

En moltes zones rurals de Catalunya les estructures de poder polític caciquils del franquisme, sorgides el 1939 dels guanyadors de la guerra, es mantenen intactes en democràcia gràcies al reciclatge que en fa CIU, un partit on més d’un 1/5 dels seus candidats a alcalde a les primeres eleccions democràtiques ja tenien el mateix càrrec polític en el règim franquista i falangista.

CIU també recluta líders feixistes que no havien estat prèviament alcaldes, com Primitivo Forastero, alcalde per CIU de Camarles el 1979, combatent voluntari a la División Azul i destacat líder falangista a Tortosa, durant la dictadura i que el 1977 s’havia presentat com a candidat al Senat pel partit d’ultradreta Círculos de José Antonio (font).

Altes alcaldes franquistes es van reciclar en altres càrrecs no municipals per CIU. Alguns van arribar a diputats al Congrés, Delegats de la Generalitat a Madrid  i Consellers de la Generalitat, com és el cas de Josep Gomis (Montblanc). Altres son reciclats com a diputats del Parlament com Miquel Montanya, (Lleida), Enric Olivè (Tarragona) o Josep Maria Coll (Sant Celoni).

Això demostra que bona part de la dreta rural nacionalista catalana estava molt a gust amb el franquisme, on ja ocupava càrrecs de poder, i el furibund anti-catalanisme del règim feixista no va ser cap impediment per tal d’ocupar un càrrec polític. I, no contents amb això, el 1983 van fer una segona repesca d’alcaldes franquistes, així com d’edils provinents de la UCD.

Mentre estant, alguns militants comunistes catalans amb cognoms com Nuñez, Gutierrez, Coscubiela o Camacho, entre altres, eren torturats, represaliats i empresonats per la dictadura feixista per tal que Catalunya recuperés el seu autogovern. Ara reflexioneu sobre els mites del nacionalisme processista més radical que presenta als catalans com l’essència de la democràcia i als migrats de classe obrera vinguts de la resta de la península com a “colons franquistes”.

BIBLIOGRAFIA: Tota la informació d’aquest post sorgeix de l’estudi de Francesc Baiges i Carles Esteban, en col·laboració amb el professor de dret de la UAB i ex-diputat del PSC Joan Marcet, publicat a la revista “Opinió Socialista” nº2 de 1986, així com del llibre “Convergència democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític” (1984), de Joan Marcet.

Agraïments: Aquest post no hauria estat possible sense l’ajuda d’alguns twitaires que m’han ajudat a recopilar dades i bibliografia, especialment @DaniSosak qui es va posar en contacte amb el professor emèrit de la UAB Joan Marcet el qual ens va guiar cap a la bibliografia indispensable. També m’han passat algunes dades rellevants @diana_alforja@esunen. El meu novio em va aconseguir un exemplar del llibre de Joan Marcet. I finalment agrair a un seguidor de Facebook A.Quiroz que em donés la idea per fer el post. 

 

Anuncis
h1

ERC, PSUC i l’Antifranquisme. Resposta a @BlogSocietat

Agost 11, 2016
a PSUC 1977

Míting del PSUC el 1977, poc després de la seva legalització

Benvolgut (o no) Àlex de @BlogSocietat:

He llegit l’article que m’has dedicat al teu blog on, sorprenentment, no hi ha cap amenaça de mort, insult homòfob ni fotografies del meu rostre amb un punt de mira, com ja es tradició en les publicacions que l’extrema dreta processista em dedica habitualment. Tot i que jo crec que el diàleg entre l’esquerra racional i la fé messiànica nacionalista es impossible, donaré una darrera oportunitat a la dialèctica.

(Per si algú s’ha perdut l’article es una resposta al meu tweet on deia literalment “Que tots els presos del franquisme ens donin suport igual te a veure amb que som els únics que vam plantar cara al franquisme, mentre ERC fugia a l’exili“.)

El primer que sorprèn del teu article, Àlex, es la absència total de context. Sembla que jo hagi fet aquesta piulada per pura espontaneïtat. Res més lluny de la veritat. Sense context es impossible entendre res. El meu tweet feia referència a la campanya de befes, insults i assetjament envers l’Associació d’Expresos del Franquisme, per part de destacats twittaires processistes dom Gabriel Rufian, Trinitró o Jordi Borras. El motiu es que l’associació havia fet un document donant suport a la exposició antifranquista i antifeixista del Govern d’Ada Colau al Born. Com els inquisidors processistes creuen que aquest jaciment es un terreny sagrat per la seva religió nacionalista, consideren un sacrilegi i un tabú la presència d’elements aliens al seu culte i es veuen legitimats per assetjar, difamar i faltar al respecte a qualsevol heretge que se’ls posi per davant. Inclòs si aquests son herois que van ser torturats per una dictadura feixista.

Òbviament jo no vaig lluitar contra Franco, bàsicament perquè vaig néixer en democràcia. Mai he dit ni he insinuat el contrari. He fet servir una figura retòrica anomenada “plural corporatiu” que bàsicament serveix per fer referència inclusiva a un col·lectiu al qual es pertany. Concretament jo milito a ICV, partit hereu del PSUC, que va ser la força hegemònica durant l’antifranquisme a l’interior. Tan tan hegemònica que hom es referia a ell com “El Partit“, doncs ja es donava per sobreentès a quin es referia. A la meva agrupació local hi han militants actius que van ser empresonats i torturats, que editaven propaganda clandestina, feien vages i tota mena de mobilitzacions. Es un orgull comptar amb la seva experiència i saviesa, espero que per molts anys.

No pretenc fer una tesis sobre les notables diferències del paper d’ERC i del PSUC durant el franquisme, però es evident que son nombroses. Es cert que, com bé assenyales, quaranta-cinc alcaldes, dos diputats i un president de la Generalitat d’ERC van ser afusellats. Però això va ser durant la Guerra Civil (1936-1939) o en la immediata postguerra, no el franquisme com a tal. Entre l’afusellament de Lluís Companys el 1940 i el retorn de Tarradellas de l’exili el 1977, la presència d’ERC a l’interior de Catalunya era pràcticament irrellevant i anecdòtica. La web oficial d’ERC destaca com a únic esdeveniment antifranquista organitzat per ERC la Diada de 1964, que va aplegar 3.000 persones a Barcelona. Un esdeveniment on va participar Heribert Barrera d’ERC (conegut anys més tard pels seus comentaris racistes), però que estava organitzat per un Comitè Unitari, amb presencia de diferents formacions polítiques. Aquest Comitè a partir de 1967 passa a estar liderat pel PSUC i CCOO. La Diada es realitzarà clandestinament durant els darrers anys del franquisme gràcies a persones que tenien cognoms com Lòpez Raimundo, Nuñez o Gutierrez. Persones migrades que van lluitar molt més per Catalunya que altres amb catalaníssims cognoms com Cambó o Samaranch. Ves quina cosa!

ERC va decidir que el seu paper durant la dictadura era exclusivament el de mantenir encesa la flama del record de les institucions catalanes, en algun lloc de l’exili tranquil i calmat, on estiguessin ben protegides del franquisme. Tan es així que el President de la Generalitat Josep Irla no va trepitjar terra catalana ni un sol minut del seus 14 anys de mandat entre 1940 i 1954. En un primer moment Irla va tractar de mantenir la unitat de l’antifranquisme, fent un Govern a l’exili amb presència dels seus tradicionals aliats del PSUC, on Joan Comorera era Conseller (com ho havia estat durant tota la República). El 1948 es dissol aquest executiu simbòlic i no n’hi haurà cap altre fins a la democràcia. ERC volia mantenir en exclusiva la il·lusió d’un poder virtual i fictici a l’exili, fins al punt que Tarradellas (un anticomunista radical) va trencar tota comunicació amb la resta de forces catalanes, les quals creia que formaven un complot comunista en contra seva.

Hi havien militants d’ERC a l’interior? Es possible. Però no estaven en absolut organitzats, ni tenien cap mena d’activitat orgànica ni política coneguda o ressenyable. No dic que marxar a l’exili fos millor o pitjor, simplement es un fet objectiu i empíric que va succeir.

El PSUC tindrà des del primer al darrer dia de la dictadura una organització molt forta a l’interior (i també a l’exili). Des de 1940 tè una emissora de Ràdio, Radio España Independiente. El programa català serà en mans d’Emili Vilaseca, de Jordi Solé Tura i de Marcel Plans, successivament. Des de 1943 es publica també el diari de partit “Treball“, així com altres publicacions com “Lluita“, “Horitzons” o “Universitat“. El 1944 un grup de maquis comunistes fins i tot envaeixen la Vall d’Aran; ni un sol dels seus 7.000 participants motivat pel nacionalisme català. També el 1944 es constitueix, impulsada pel PSUC, l’Agrupació Guerrillera de Catalunya sota la direcció política de Miguel Núñez; més de 100 persones van ser detingudes. El 1947 el PSUC organitza vagues a Manresa, amb repercussions al Vallès, al Maresme i al Barcelonès, així com vagues al metall i químiques de Barcelona, Vallès Occidental, Baix Llobregat i Maresme. El 1953 Panyella, Solsona i Moreno, enllaços del PSUC, moren a Besalú en un enfrontament armat amb la Guàrdia Civil, de camí cap a la frontera. El 1959 PSUC, MSC i FLP convoquem una Vaga Nacional Pacífica de 24 hores; més de 90 militants del PSUC seran detinguts a Sabadell. El 1963 es realitzen les primeres eleccions sindicals; gent del PSUC i catòlics progressistes concorren i surten elegits als comicis sindicals. El 1964 es crea CCOO com a braç sindical del PSUC i el 1965 el 75% dels enllaços i jurats formen part de llistes no oficials i properes a CCOO. El PSUC impulsa l’Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Les comparacions son odioses oi?

a PSUC festa treball

Festa del Treball (PSUC), any 1977

Quan acaba la dictadura el PSUC tenia 40.000 militants actius. Cap altre formació política democràtica catalana de cap mena ha tingut mai, ni remotament, el pes de l’hegemonia política,  sindical, intel·lectual i estudiantil del PSUC durant el franquisme i la transició. Òbviament que el suport d’una superpotència com la URSS hi ha tindre molt a veure, i més en el context de la Guerra Freda. I segur que entre les nombroses coses que va fer el PSUC hi van haver molts errors greus. Moltíssims. Però només qui no es posa a  fregar plats no en trenca mai cap.

Que ningú vingui ara a reinterpretar la història o a humiliar el nostre llegat. Nosaltres (i de nou empro el plural corporatiu) vam ser el pal de paller de la resistència catalanista al franquisme i ho vam fer en nom de la classe obrera internacional i antifeixista, no de cap odi supremacista envers als espanyols o castellanoparlants, que també van plantar cara al franquisme sota les sigles del partit germà PCE.

Salut!

Arqueòleg.

PD: Aquesta ha estat la resposta d’Àlex. Efectivament no, no es possible cap diàleg entre Fé i Raó. Ha estat una il·lusió efímera.

a blog societat

h1

Era possible una Revolució a la Transició?

Març 26, 2014
zz pactos moncloa

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típicafal·lacia de l’historiador” o prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme (en un context internacional de l’Edat d’Or del Capitalisme i el major impuls de la història de l’estat del benestar i el repartiment de la riquesa per tal d’aturar el comunisme)  generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista (ni a la URSS li interessen revolucions fora del Teló d’Acer). Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70’s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

h1

“El lector de Julio Verne” i els maquis de Jaén

Juliol 9, 2012

Diuen els llibres d’Història que la Guerra Civil espanyola va acabar un 1 d’Abril de 1939 i, sí, efectivament, en aquella fatídica data el General Franco va publicar el darrer part donant el conflicte bèl·lic oficialment per acabat i al bàndol feixista per vencedor però, en molts indrets de la geografia ibèrica, la violència armada no havia fet més que començar.

Almudena Grandes ja ens va explicar en el primer volum de la saga “Espisodios de una Guerra Interminable” com un valerós grup de 8.000 guerrillers comunistes, provinents de la resistència francesa, van envair la Vall d’Aran a l’Octubre de 1944 quedant-se a ben poc de proclamar la III República a Viella, al magnific llibre “Inés y la alegría” i, en aquesta segona part, ens trasllada a la serra de Jaén de 1948, on un grup d’aguerrits rojos seguia combatent el feixisme en plena post-guerra.

El Lector de Juio Verne” ens posa la narració en boca d’un nen d’onze anys, fill d’un guàrdia civil destinat a Fuentsanta de Martos, una petita vila de Jaén amb la particularitat d’estar rodejada per tots cantons per incansables maquis. En “Nino“, doncs així es diu el protagonista, veu com poc a poc se li esberla el món on ha crescut al escoltar nit rere nit, des del seu llit, els crits de les tortures als sospitosos de col·laborar amb “els de la muntanya”. Poc a poc va lligant caps i descobrint, quasi per atzar, la trama de complicitats i traïdories al poble, per part tan dels bandolers com dels feixistes.

Aquesta  història és també un petit homenatge a molts  lluitadors oblidats, una cerca arqueològica en el rastre del mític “Cencerro“, el pseudònim d’un maqui llegendari que va desafiar a les forces de l’ordre franquista esdevenint tot un heroi local, així com de tants altres renoms que Grandes ha rescatat de la memòria: “Regalito”, “Saltacharquitos”, “Pesetilla” o “Pocarropa” entre molts d’altres guerrillers que van deixar-se la joventut entre tortures i calabossos en una batalla perduda contra una ferotge dictadura.

PD: Gràcies Ana Gonzalez per recomanar-me aquest llibre, tot fent piquets en una freda matinada de Vaga General.

h1

El passat franquista de Samaranch

Abril 21, 2010

SAMARANCH FRANQUISTA

Joan Antoni Samaranch, un altre falangista confés i orgullós que mor al llit mentre els mass media ens venen la seva immaculada hagiografia, com si el seu passat criminal d’alt carreg en una dictadura feixista fos un petit detall sense importància. Vaja, el mateix que hem vist fa poc a Polònia, amb el seu silenciat Règim de Terror Homòfob, mentre la justícia espanyola apunta i dispara contra qualsevol que vulgui remoure aquell passat recent sobre el qual es va construir l’actual democràcia.

Aquí un petit resum del passat feixista de Samaranch, sempre a la primera fila del règim, tal com ha denunciat la plataforma “Democràcia i Dignitat a l’Esport” (Manifest AQUÍ):

-Va néixer l’any 1920 a una família burgesa ultraconservadora propietària d’una fàbrica tèxtil. Evita la guerra civil amagat per no servir al bàndol republicà.

-Va iniciar la seva carrera política, després d’afiliar-se a la Falange, com a conseller d’esports de l’Ajuntament de Barcelona (1955-1962). Va aconseguir el carreg fent de confident i espia per Ramón Serrano Suñer (cunyat de Franco) primer, i Carrero Blanco (President del Govern i campió mundial de salts d’alçada) després, a qui coneixia en prostíbuls d’alt standing per a alts burgesos. Les seves orgies son famoses a la jerarquia franquista

-Es nomenat Delegat Nacional d’Educació Física i esports (1967)

-Guanya una acte de diputat a les Corts Franquistes durant tres legislatures, fins a l’arribada de la democràcia.

-Es proclamat President de la Diputació de Barcelona (1973)

-Crea partit falangista Concordia Catalana, ja en democràcia. Afortunadament és un fracás.

El Comitè Olímpic Internacional va depurar als anys 50 a tots els seus membres col·laboradors amb Hitler o Mussolini, peró no se li van caure els anells per acceptar com a President a un alt carreg franquista, desitjós de rentar-se la cara.

Durant la seva presidència ha estat vinculat als següents escàndols de corrupció relacionats amb la compra de vots de delegats per celebrar dels Jocs d’Hivern a Salt Lake City, dóping, suborns varis o compra i venta irregular de terrenys.

h1

Franco i la dreta espanyola, avui

Abril 14, 2010

Algú s’imagina a la Presidenta d’Alemanya, la conservadora Àngela Merkel, reivindicant la figura política d‘Adolf Hitler, culpant als jueus de provocar l’Holocaust nazi, o instant a la justícia germana a no investigar als culpables del extermini nacionalsocialista, deixant els milions de cadàvers soterrats i amagats a la llum de la Història? O al Partit Nazi portant als tribunals a un jutge alemany que investigués Austwitch?

Doncs bé, al nostre país això succeeix! Quan, per fi, tenim un govern socialista que fa una Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica i un brillant jutge, en coherència amb aquest marc legal, posa en marxa les mesures pertinents per executar aquesta norma, resulta que els mateixos feixistes tan rampants, Falange Española i el seu pseudosindicat afí “Manos Limpias”, aconsegueixen que el Tribunal Suprem inhabiliti al jutge, en comptes d’il·legalitzar als falangistes.

La dreta espanyola majoritària ha perdut tot complexe a l’hora de parlar del passat recent i de reivindicar la dictadura franquista: gràcies al revisionisme històric perpetrat per un assassí confés i exterrorista, el farsant Pio Moa, han reinventat i autojustificat la dictadura descarregant tota el seu complexe de culpa en les seves víctimes. Aquestes son les seves mentides:

-La guerra civil va començar el 1934 amb la vaga general a Astúries.
Clar, ara resulta que durant dos anys hi va haver un conflicte bèl·lic i ningú se’n va adonar!!Si que eren despistats els nostres avis!

L’alçament militar va ser culpa del clima de crispació provocat pel Front Popular.
Mira que guanyar unes eleccions democràtiques, quines coses de fer aquests progres! En comptes d’estar tot el dia demanat per radio la mort de tot militant d’esquerres, com feia Queipo de Llano!

La sanguinària  i brutal repressió franquista estava justificada, ja que al bàndol republicà també van matar gent.
Amb dues petites diferències: 1)els nacionals van tenir 40 anys per venjar-se, excavar les seves foses i enterrar als seus morts 2) la violència a la rereguarda republicana estava impulsada per grupuscles ultres, no organitzada amb detall i alevosia pel govern legal de la República.

I en un país on tenim una esquerra d’orxata a les venes, atemorida i acomplexada davant la desmelenada caverna mediàtica, quan per fi es fa un acte antifeixista de veritat, com el que ahir van convocar en suport a Garzón UGT, CCOO i les Mares de la Plaza de Mayo, entre altres, a la Universitat Complutense, el putrefacte Tribunal Suprem, segrestat ideològicament pels mateixos que van assassinar a Lorca, posa el crit al cel i, com no, tots els mitjans de comunicació afins al PP, en comptes de demanar perdó a la humanitat per ser hereus ideològics de la dictadura, vomiten el seu odi contra la democràcia.

Aquí un breu popurri d’epítets qualificatius amb que els principals mitjans de la dreta espanyola (Razon, ABC,COPE, El Mundo i Libertad Digital) es refereixen al acte en solidaritat al Jutge Garzón d’ahir:

“aquelarre republicano-comunista, totalitario, fanático, antidemocrático, guerracivilista, despreciable, estofado indigesto propio de otros tiempos, caïnita, horda de memoriantes garzonitas, uno de los episodios más bochornosos de la história de España, un proceso de aniquilación de la legalidad, esbirros bien pagados haciendole el trabajo súcio a zETAp, guateque transnochado asqueroso, revanchismo de la caterva sociata, ladrido de los perros perdedores de una guerra justa y cómplices del 11M, degenerados marxistas amigos de Stalin, una demostración de la porqueria que impregna nuestra nación, meros voceros al servicio del Gamberro de la Moncloa, sinvergüenzas vividores a cuenta del estado y los trabajadores, asoman las fauces de la izquierda asquerosa, los mismos que perpetraron un genocidio contra católicos decentes, liberticidas apologetas del terrorismo, la misma chusma sindical de siempre…

En fi! Us deixo amb l’excel·lent discurs del flamant ex-Fiscal General Anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo! Tan de bo l’esquerra espanyola tingués polítics amb un discurs tan valent i coherent com el seu!

 

h1

Esglesia Catòlica S.A.

febrer 12, 2009

amoney-copia

Hi ha una empresa que no notarà aquesta crisi, com tampoc va notar les anteriors en els seus 2.000 anys d’existència. Una empresa que té sucursals fins al poble més recòndit de la nostre geografia, que té un logotip cruciforme perfectament reconegut arreu del planeta, que gaudeix d’estat propi i que, per tant, és la única societat capitalista del món amb representació directa a la ONU; una empresa que rep diners directament de la declaració del IRPF i ven un producte (la salvació eterna) amb cost de producció zero i un interès social elevadíssim entre els seus mil milions de clients registrats. El seu nom és, òbviament, Església Catòlica.

Durant la dictadura feixista el catolicisme es va convertir en la multinacional amb un monopoli total del mercat i, gràcies al seu sector més ultra (Opus Dei), va entrar directament a seure al Consell de Ministres on, segons el mateix Carrero Blanco, va rebre més de 300.000.000 de pessetes en subvencions públiques.

Ja a la democràcia l’estat ha seguit amamantant el negoci a raó de 141.469.680 euros anuals (any 2005) i hem vist com el poder terrenal del negoci eclesial invertia en societats i fons d’inversió de capital d’alt risc com Gescartera, Vayomer, Umasges o Gran Premiere, a través de les quals compra accions a diverses empreses com BBVA, Repsol YPF, Banco Santander, Endesa, Altadis, Telefónica, Indra o Mapfre. Això per no parlar del seu banc privat (Banco Popular, controlat directament per l’Opus), que és el sisè banc més gran d’Espanya i que l’any passat va obtenir uns beneficis nets de 322,5 milions d’euros, la qual cosa va suposar un augment del 12%, tot i la crisi. A nivell internacional controla accions d’IBM, Disney, General Motors, Control, Durex o Focus-On Line.

I sort que no ens posem a valorar el seu fons artístic o els seus bens immobles! El catolicisme disposa d’uns 100.000 edificis nomes al nostre país, arribant a ocupar el 70% de sòl edificable a ciutats com Toledo o el 33% a Roma.

Mai sabrem tampoc per quan va sortir la brometa de la visita del Papa a València; segons fons independents estaria valorada en uns 30 milions d’euros, sufragats pels pressupostos de la Generalitat Valenciana (PP), tot i que aquesta, en un acte de transparència administrativa, va decidir amagar la xifra als seus propis contribuents.

Per quant la Tercera Desamortització?

Mireu i guardeu-vos de tota avarícia, perquè la vida del home no consisteix en l’abundància dels bens que posseeix
Lluc 12:13-15

PD: Molt recomanable el film “Camino” per entendre com funciona la lògica i el raonament dels membres del Opus Dei.