Crònica del concert de MADONNA a Barcelona 2012

Per a un gai anar a un concert de Madonna és com per un musulmà visitar la Meca: quelcom que s’ha de fer per devoció al menys un cop a la vida, doncs es tracta de l’espectacle musical més impressionant mai vist. I aquesta ha estat la meva segona ocasió, després d’assistir el 2008 al surrealista concert en un pàrquing de Cheste (València), on vaig acabar colant-me a la zona VIP,  davant el caos absolut que regnava en l’organització.

Aquesta vegada amb menys cues i aglomeracions, vàrem poder entrar a la pista de seguida, rodejats com no, d’exèrcits de musculocas i reinones amb una mitjana d’edat ostensiblement superior a les fans de Lady Gaga i també bastant menys freaks i disfressades; mentre el Dj Martin Solveig amenitzava l’espera amb una sessió de dance força previsible.

Sa Majestat va aparèixer a l’escenari vestida de Verge Moreneta amb una metralleta, penjada dins un confessionari i en mig d’un decorat virtual que simulava una catedral gòtica, mentre els ballarins vestits de monjos i gàrgoles feien anar un “botafumeiro” per l’escenari, per convertir-se en pocs instants en travestis amb tacons mentre Madonna, ja de cuir, ballava el seu recent hit “Girls Gone Wild“. Una escena que semblava extreta d’ “Entre Tinieblas” d’Almodovar; ens dubte la barreja entre religió i sexe sempre se li ha donat genial.

Com ja es tradició en les seves gires, l’espectacle es divideix en blocs temàtics amb constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles, músics volant pel sostre i provocacions constants, com un streaptease on, a diferència de Roma i Turquia no va ensenyar res o  la versió de “Born This Way” de Lady Gaga intercalada amb “Express Yourself” (cançó a la que acusen a Gaga d’haver plagiat) i “She is not me“, una sanguinolenta punyalada de la Reina a la Princesa aspirant i un toc d’atenció a les seves imitadores.

El set-list alternava cançons del seu desconegut darrer àlbum, MDNA,  que ha passat amb més pena que glòria per les llistes d’èxits i de la època dels 80’s i començaments dels 90’s, amb molts números que semblaven plagiats del mític “Blond Ambition Tour” de 1991 (com “Voge”, “Papa don’t preach” “Like a Virgin” o “Like a Prayer”)o del “Girlie Show” amb un cabaret burlesque que alternava “Erotica” amb “Human Nature” i “Candy Shop”.

Es va atrevir, fins i tot, a cantar una cançó en euskera (“Sagarra Jo“) amb una glamurosa txapela, acompanyada d’una banda de folk tradicional del País Basc anomenada Kalakan, amb la que també va interpretar en acustic “Open Your Hearth” i “Masterpiece“, fent una coreografia inspirada en  l’Aurresku . També va tenir temps de cantar quelcom en hindú, en una espècie de numeret Hare Krishna, amb panderetes incluïdes o de ballar amb el seu fill Rocco disfressat de punk.

En l’interludi ens va delectar amb uns vídeos quasi millors que els seus videoclips i plens de missatges polítics, com la cara de Marine Le Pen amb una svastika al front o la del Papa al costat d’imatges d’adolescents gais que s’havien suïcidat pel bulling homòfob; fins i tot li vaig perdonar l’oblid total dels hits dels meus àlbums favorits “Music” i “Ray of Light”, mentre que del Confessions tan sols va tocar una raruna versió de “Hung Up” en mig d’un ritual Vudú.

El moment més apoteòsic va ser, sens dubte, “Like a Prayer” amb un cor gospel, tal com a la gira original d’aquest àlbum, corejat fins a l’afonia pel públic entregat fins al deliri, i un accelerat final amb el dance de “Celebration“. Queda demostrat definitivament, que la Diva inverteix molt més talent i ganes en la preparació dels seus espectacles que en la gavació dels àlbums. S’ha tornat una artista de directes?