Posts Tagged ‘Rebel Hearth’

h1

Crònica del Concert de Madonna a Barcelona. Rebel Hearth Tour 2015

Novembre 26, 2015

##madonna1

No havia vist mai tantes mesures de seguretat des de que vaig visitar l’Explanada de les Mesquites a Jerusalem. Carreteres tallades des de Plaça Espanya, dos escorcolls (amb magreig inclòs), registres de bosses amb llanterna… Es el preu que hem pagat els fans de Madonna, per la seva valenta gosadia de no cancel·lar cap dels seus shows de la gira a Europa, com si han fet molts altres artistes. Ni l’ISIS pot amb ella. Tot plegat va representar 1:15h d’endarreriment, això si, tot millor organitzat que quan em vaig colar a la zona VIP del seu concert a un pàrquing a Cheste, o a la seva darrera visita al Palau Sant Jordi.

Al públic poques novetats: noies i gais de 30 en amunt. Madonna porta una dècada sense un hit trenca-pistes (des de “Hung Up” el 2005) i ha desconnectat completament de les generacions joves (possiblement més afins a Lady Gaga, Rihanna o Kate Perry). Una injustícia doncs els seu darrer àlbum, “Rebel Heart” es una veritable joia que ha estat absolutament marginat de les radiofórmules pel simple fet de que ella ja té més de 50 anys.

Però Madonna està disposada a desafiar tots els límits de l’edat i ens va demostrat que als seus 57 anys segueix sent la millor performer de la història del pop. El seus concerts son molt més que simple música: es tracta d’un macro musical molt més proper a Broadway que al rock, una òpera wagneriana amb ritmes electrònics, on l’escenari, el vestuari i les coreografies canvien per complert de cançó a cançó i on la dansa eclipsa per complert als instruments. De fet resulta complexe centrar la vista en un sol punt i prestar atenció davant l’allau d’efectes, imatges i acrobàcies que es succeeixen a velocitat d’infart.

L’obertura de l’espectacle, tot i no ser tan sorprenent com en anteriors gires, va ser el gran moment àlgid: els ballarins vestits de samurais mentre ella baixava del sostre dins una gàbia disfressada de glamourosa ciber-gheisha al ritme de “Iconic“. Ràpidament l’espectacle va canviar a un convent, rodejat de monges eròtiques, on Madonna va demostrar la seva forma atlètica, fet una barra americana de cap per avall mentre cantava un mix de “Holy Water” i “Vogue“, que derivar en un irreverent Sant Sopar.

El seu setlist va alternar cançons del seu darrer àlbum amb hits i cançons força rebuscades de seva inabastable discografia a través de 35 anys de carrera. La gran sorpresa va ser escoltar la mítica “True Blue” per primer cop en directe des de 1987, un èxit que la Diva havia condemnat a l’ostracisme, ja que li recordava a la seva ruptura amb Sean Penn. També va rescatar joies oblidades en anteriors tours com “Material Girl“, “Deeper and deeper“, “Love doesn’t live here anymore”, “Don’t Tell Me“, “Candy Shop”, “Dress you up”, “Burning up”, “Lucky Star” o “Who’s that Girl“.

Madonna es va reivindicar no només com a performer i ballarina, sinó també com a cantant, davant els rumors d’algunes males llengües que l’acusen falsament de playback. Va interpretar diverses cançons a capela, o amb una guitarra o ukelele, entre elles una original versió de “Ma Vie en Rose” en francès.

El moment més petardo de l’espectacle va arribar amb “Living for love“, on va repetir l’actuació de la desafortunada caiguda als Britt Awards. Vestida de torero canyí amb capa i montera, l’escenari va derivar a un tablao flamenc, on va arrencar una “Isla Bonita” molt rumbera.

Cal destacar que, a diferència dels altres concerts que he vist, Madonna va interactuar molt amb el públic, amb bromes iròniques i picants, com quan va llençar un ram de núvia al públic per escollir marit i es va fer la sorpresa al veure que que el noi que el va agafar ja tenia xicot.

##madonnaLa part final de l’espectacle estava ambientada en el cabaret, amb una camaleònica versió swing-electònica de “Music” i que va acabar amb la sorprenent aparició sobre l’escenari del supermodel Jon Kortajarena, qui ja havia aparegut en els videoclips de “Girl gone wild” i “Bitch I’m Madonna” i amb qui es va acabar menjant una poma a mitges.

Tal com imaginava, a falta d’un hit recent, el concert va tancar amb el seu primer èxit “Holiday“, com a la seva mítica gira “Blonde Ambition Tour” en la seva primera visita a Barcelona el 1991, a l’Estadi Olímpic, una cançó que es va publicar poc després del meu naixement.

Sens dubte Madonna ha estat (i és) una de les bandes sonores de la meva vida i associo cada una de les seves camaleòniques transformacions a les diverses fases  de la meva existència. Difícilment podrem trobar cap altre artista en  amb una capacitat de crear tants himnes mítics durant quatre dècades seguides.  Tan sols lamentar l’absència de cançons de “Ray of light“, l’àlbum amb que em vaig convertir amb talifan seu.

Abans de  començar el concert molts ens preguntàvem si seria aquesta la darrera gira de Madonna, quan va acabar estavem del tot convençuts que a Sa Majestat la Reina del Pop encara li queda corda per rato i segueix estant molt més en forma que cap de els seves efímeres imitadores de vitn-i-tants, oferint una posada en escena infinitament més espectacular que cap cantant que coroni les actuals llistes de ventes entre adolescents.