Posts Tagged ‘Catedral’

h1

EL BARRI (NEO)GÒTIC: La Falsificació Romàntica de Barcelona

febrer 12, 2015

NOTA: Aquest article l’he realitzat partir de la lectura de la molt recomanable Tesi Doctoral d’Agustin Cocola, El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca (2010) per la UB.

Catedral

Catedral de Barcelona

El Barri Gòtic de Barcelona es una creació falsa i fantasiosa, realitzada a començaments del s.XX, per tal de convertir Ciutat Vella en un parc temàtic ideal per nostàlgics de les gestes imperialistes de Jaume I, així com d’incauts turistes. Es, doncs, el veritable origen de la injuriada “Marca Barcelona” molt abans que  les forces progressistes governessin el seu Ajuntament. De fet, fins al s.XX el concepte de “Barri Gòtic” no existia i se l’anomenava simplement “Barri de la Catedral”.

Ens trobem davant el que Hobsbawm anomena una “invenció de la tradició”. Quan la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en realitat té una antiguitat mil·lenaria i gloriosa. Un altre clar exemple d’això seria la falsa llegenda patriòtica del Fossar de els Moreres.

Carcassone

Carcassone

El veritable ideòleg de la falsificació patriòtica de monuments històrics es el francès Viollet-Le-Duc i les seves fantasioses “restauracions” de Carcassone, la Nôtre Dame de París o del Castell de Roquetaillade. Ell creia que el restaurador s’havia de posar dins al pell del artista i recrear la obra en la seva màxima esplendor, inventant per complert totes aquelles parts que no s’han conservat sense diferenciar, en cap cas, la fase original de la moderna. Es el que avui anomenem “un fals històric”.

Ripoll

Monestir de Santa Maria de Ripoll

A Catalunya, el primer procés de restauració fantasiosa va ser el Monestir de Santa Maria Ripoll, fundat per Guifre el Pilós i tomba dels antics Comtes Barcelona i Besalú, destruït durant les guerres carlines i re-inventat i falsificat en gran part el 1863 per la Comissió de Monuments de Girona. Dins l’òptica romàntica de la Renaixença aquest santuari encarnava el naixement de l’ànima de Catalunya i del seu bucòlic passat feudal; per tant, calia donar-li majestuositat, encara que fos a base de falsejar el patrimoni cultural.

A Barcelona, arrel de la Exposició Universal de 1888 se’ls va ocórrer en fer quelcom semblant amb la Catedral de Santa Eulàlia i, inspirant-se amb traces i esquemes del s.XV, el promotor Manuel Girona i l’arquitecte Oriol Mestres van refer per complert la façana amb un estil gòtic, sense diferenciar en cap cas la part antiga de la nova.

Centre excusionista

Centre Excursionista

 Aquest fet va inspirar la creació del Barri Gòtic, ideat per la ment de Josep Puig i Cadafalch, arquitecte i arqueòleg, regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista (dreta nacionalista catalana), posteriorment president de la Mancomunitat i fervorós admirador de Viollet-Le-Duc. Segons ell, les bases d’una nació eren la llengua i l’arquitectura. A ell li hem d’agrair l’excavació del jaciment greco-romà d’Empuries o el descobriment de les columnes del Temple d’August a Barcino. Amb la recuperació medieval de Barcelona, però, se li va anar un xic la mà.

La creació del fals gòtic va anar acompanyada del Pla Baixeras, una modificació urbanística que consistia en l’obertura de la Via Laietana, demolint i destruint  centenars de casals i palaus gòtics autèntics. Les runes i pedres d’aquells edificis varen esdevindre matreial constructiu per les falsificacions en indrets on no molestessin a la higienització, gentrificació i modernització de la urbs. El procés de destrucció de la part medieval autèntica i la falsificació del nou Barri Gòtic van anar en paral·lel, a partir de Març de 1907, en unes obres finançades pel Banc Hispano Colonial.

Casa dels Canònges

Casa dels Canonges (imatge cortesia de Barcelona Despareguda)

Curiosament la burgesia catalana del s.XX es dedica a transformar edificis que havien estat humils tallers gremials, on s’havien forjat les arrels de la primera burgesia baixmedieval, en sumptuosos palaus aristocràtics. La nova oligarquia sorgida de la Revolució Industrial tenia pressa en substituir a l’Antic Règim i ocupar el seu lloc? S’avergonyien de les seves pròpies arrels? O simplement es van deixar endur per la rauxa èpica del romanticisme wagnerià i, des de la seva llotja del Liceu, ja s’imaginaven encarnant a Persifal o Sigfrid, rodejats de valkiries, nibelungs, dracs, princeses i mags?

Pont Bisbe

Carrer del Bisbe

Però la cosa encara podria haver estat molt pitjor. El deixeble de Gaudí Joan Rubió i Bellber, també regidor barceloní de la dreta nacionalista de la Lliga, tenia un pla encara més demencial i descabellat per remodelar els carrers situats entre Plaça Sant Jaume i la Catedral. Pretenia tornar pel complert a l’esplendor medieval que ell imaginava que hauria tingut la Ciutat Comtal al s.XIII, derruint tot els edificis moderns i reconstruint-los amb torreons punxeguts, gàrgoles i ponts llevadissos, rollo Disneylandia. Per sort, aquesta quimera medieval va ser aturada a temps quan tan sols havia perpetrat una petita part del seu deliri: el pont situat entre el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges, al carrer del Bisbe.

El butlletí de la “Sociedad de Atracción de Forasteros” va ser l’encarregada de popularitzar aquesta Barcelona romàntica com a esquer pel turisme, proposant rutes guiades des de 1911. Es aquesta publicació la que encunya la marca “Barri Gòtic” per primer cop i fa difusió a bombo i plateret de cada nova restauració. Tot plegat, però, va ser motiu constant d’escarni, riota i burla per part dels humoristes gràfics, especialment al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa”, que en va fer un seguit d’acudits el 1927.

esquella de la torratxa

L’Esquella de la Torratxa, 8/4/1927

Imprimir

Tesi d’Agustín Cocola

Us recomano que us descarregueu la tesi doctoral d’Agustín Cocola i feu una repassada per la llarga llista d’edificis que van esdevindre sobtadament palaus medievals en ple s.XX. Cocola ha documentat esfereïdors exemples al passeig del Born, a la Plaça del Rei, al portal de l’Àngel i sobretot al carrer Montcada, on la fantasia va córrer sense frenada. Un projecte que es va perllongar tranquil·lament durant la dictadura franquista, doncs curiosament el feixisme va donar carta blanca als seus aliats de la burgesia catalana per tal de seguir falsificant, maquillant i embellint els seus monuments nacionals.

Montcada n15

Carrer Montcada nº15

Se que a molts els pot semblar bé aquesta falsificació, com una forma de crear bellesa urbana i atraure el turisme. A mi no, gens. El patrimoni històric no té com a funció principal generar atracció de visitants, ni ser una obra d’art. Les restes materials del passat serveixen per entendre científicament l’evolució de les societats, fer-ne difusió acurada i rigorosa per tal d’esbrinar els orígens dels problemes actuals. Quin es doncs el sentit de tenir un patrimoni falsejat? Doncs òbviament la manipulació i divulgació d’una història falsa que doni versemblança a certs discursos patriòtics enfocats a legitimar el poder de la oligarquia burgesa que avui dirigeix Catalunya. La culminació d’aquest despropòsit pseudohistòric va arribar el passat 2014 amb el Tricentenari, on la burgesia catalana pretenia fer-nos creure (un cop més) la rondalla romàntica de que el feudalisme i l’Antic Règim, un sistema que ells mateixos varen destruir per substituir-lo pel capitalisme i la democràcia liberal, es l’essència original de la llibertat i la voluntat del poble.

PD: Nova foto que he trobat de la Plaça del Rei

# Plaça del REI