Crònica de la XI Assemblea Nacional d’ICV.

Si vostè no sap el significat del concepte esotèric “esmena transaccionada” es perquè definitivament no forma part del minúscul grup de persones que avui milita en un partit polític, de tradició marxista, i que es reuneix de forma cíclica en un gran recinte per fer un cerimoniós ritual, en el qual posa al dia les seves idees i direcció política.

Han passat només 3 anys des de l’anterior Assemblea Nacional d’ICV, celebrada a Viladecans, però políticament sembla que hagi estat un segle. Un cop més es demostra que els ecosocialistes som la viva encarnació del Mite de Cassandra: tenim el do de veure el futur, però la maledicció de què ben poca gent ens faci mai cas. Ja parlàvem de Rodalies quan tothom estava entusiasmat amb l’AVE o de dació en pagament en plena bombolla immobiliària. El 2013, en la passada Assemblea, vam preveure que el Referèndum seria la idea central per superar en conflicte de sobiranies entre Catalunya i Espanya; doncs bé, a les eleccions catalanes ben poca gent va comprar la idea, deixant-se enlluernar per desconnexions màgiques, que no eren més que  fum i jocs de trilers, com ja s’està demostrant. També parlàvem llavors de confluència i d’un nou subjecte polític hegemònic de l’esquerra. Faltava un any pel sorgiment de Podemos i Ada Colau era una simple activista de la PAH.

Tot i l’accelerat Tsumani polític, el cert es que la realitat segueix  sent estructuralment molt semblant a 2013, amb l’honrosa excepció d’alguns ajuntaments com Barcelona. Seguim dins les polítiques austeritàries de la Troika, en una Unió Europea que no vol esdevindre una eina vàlida per redistribuir la riquesa o el deute  i camina en la perillosa direcció del replegament identitari dels estats-nació. Rajoy encara viu a la Moncloa, en funcions però sense una majoria alternativa que doni solució als conflictes socials i territorials de l’estat. I a Catalunya, continuem amb Convergència al poder, immersos en el monotemàtic debat del Procés. No hem millorat l’autogovern ni en una coma, però ens distreuen les declaracions en paper mullat, els dies històrics de fireta i les desconnexions simbòliques que no duen enlloc. Donem voltes en cercle, mentre la dreta europea, catalana i espanyola segueixen retallant drets i privatitzant el bé comú.

Qui si vol mutar radicalment es l’esquerra catalana que ni per activa ni per passiva ha fet mai President a algú de dretes. Les diferents formacions polítiques que van guanyar a les urnes el passat 20D es troben immerses en un procés de confluència per la creació d’un nou espai polític que, com es va demostrar empíricament, té la capacitat potencial d’esdevindre la primera força política a Catalunya.

Intervenció de la delegació de L’Hospitalet

Aquest cap de setmana, doncs, hem viscut la primera cerimònia d’un ritual de pas que ha de culminar donant llum a aquest nou subjecte. Si hem de fer cas al model teòric, establert el 1909 per l’antropòleg francès  Arnold van Gennep, la primera fase d’un ritual de pas s’anomena “fase preliminar“, en la qual un ésser deixa de ser per esdevindre un no-ser, abans de que a la “fase liminar” el no-ser culmini la seva mutació simbòlica creuant una línia de no retorn i, ja a la “fase post-liminar“, esdevingui plenament el nou ésser, completament renovat.

ICV, però, aquest cap de setmana ha deixat clar que, tot i comprometre’s absolutament en la construcció del nou ésser polític, no vol deixar d’existir. I, tant Pablo Iglèsias, com Ada Colau i Joan Josep Nuet, han corroborat aquest punt: es possible, i desitjable, arribar a la “fase liminar” en la qual s’encarnarà simbòlicament el nou subjecte, sense que els elements anteriors s’hagin de dissoldre en el no res. Simplement han de transformar-se completament per deixar de viure en la comoditat del seu espai de confort i preparar-se per esdevindre tan sols una part de quelcom molt més gran, plural i divers. ICV serà doncs, un esser i alhora part essencial d’un espai que avui encara es un no-esser. No està escrit enlloc que hagi d’anar bé o culminar amb èxit, però ICV ha deixat clar que aquest es l’únic escenari que contempla.

En tot cas agrair el reconeixement rebut per part de tots els nostres futurs (i presents) aliats, en les seves intervencions. Un element clau i imprescindible sense el qual no hi podria haver cap mena d’entesa. Aquells que hem intentat confluències amb la CUP a nivell municipal, sabem perfectament que aquest (i no cap altre) es l’abisme insalvable que ha dut al fracàs qualsevol intent d’aproximació.

Aquest cap de setmana hem viscut amb emoció el primer pas d’aquest rite de transformació: acomiadant a dos grans líders i amics com el Joan Herrera i la Dolors Camats. Dues persones que han estat prou hàbils per saber llegir el moment polític i sacrificar-se personalment en un altar, per tal de que el projecte col·lectiu seguís tenint sentit en un nou escenari. I hem donat la benvinguda al trident que ens ha de conduir cap a la següent fase d’aquesta unitat: David Cid, Marta Ribes i Ernest Urtasun.  Tres persones de la meva generació, que hem viscut les mateixes batalles i partim d’uns elements referencials idèntics. Tenen la meva confiança per tal de culminar amb encert aquest apassionant viatge.

Però com deia Gramsci, les idees no viuen sense organització, però tampoc les organitzacions poden viure sense idees. No podrem basar mai un projecte tan sols en emocions o lideratges carismàtics, doncs tindria unes bases molt poc sòlides sobre les quals créixer; tot i que tampoc volem un marc ideològic massa encorsetat, que impedeixi obrir-nos a cada cop més gent. En aquesta assemblea hem volgut reafirmar els nostres forts principis i valors ideològics, el principal capital que aportarem a la confluència: catalanisme social i referèndum fugint de l’identitarisme excloent del Manifest Koinè, un full de ruta per transformar la Unió Europea rebutjant tot populisme euroescèptic, feminisme, anti-racisme, ecologia, decreixement, fiscalitat justa, repartiment de la riquesa o rebuig al TTIP entre molts d’altres.

I, finalment, em pregunto si tot aquest complex cerimonial de l’Assemblea Nacional amb els seus propis codis i símbols, informes de gestió, delegacions territorials i sectorials, debats d’esmenes o resolucions, tindrà sentit quan, en la següent fase d’aquest ritual de pas, ens trobem amb els altres essers polítics que venen d’un paradigma on tot això sona a paleolític. Haurem d’inventar noves fórmules o donarem un nou nom a les antigues? Sens dubte serà un repte apassionant.

Apunts sobre la Vaga del Metro a Barcelona

“Hi ha una dreta que creu que les vagues sempre son injustificables i una esquerra que creu que els treballadors sempre tenen la raó. I cansen” @moragasai

En primer lloc dir que a mi, personalment, no se m’hi ha perdut res en aquesta vaga i que prou feina tinc amb la política municipal hospitalenca com per ficar el nas a la barcelonina. Però m’ha cridat l’atenció el típic conflicte d’interessos entre dos grups amb demandes justes, però contraposades: els treballadors volen una pujada de sou i els usuaris demanden un bitllet més barat. Un dilema shakespearià que perfectament podria servir per un capítol de la sèrie danesa Borgen.

Intentaré posar un xic de llum a l’assumpte, endreçant les dades objectives que he anat seguint per la premsa i defugint de tot maniqueisme dogmàtic.

1.- (Auto)crítica. Es evident que aquest conflicte ha posat de relleu els límits de la nova esquerra post-moderna davant el mon del treball i sindical. No passa res, precisament per això van confluir diverses cultures polítiques. Colau ja va reconèixer que va ser un error demanar que s’aturés la vaga abans de començar a negociar. Un altre error va ser dir que les vagues només poden ser defensives davant una retallada, o titllar-la de “desproporcionada”. També poden ser ofensives, faltaria més. Els treballadors de TMB tenen plena legitimitat d’emprar aquesta eina per reivindicar millores en el seu conveni. I durant MWC, quan té més repercussió, doncs perfecte d’això es tracta. La vaga es adient quan i com els treballadors ho considerin, punt. En tot cas podrem jutjar la idoneïtat de la demanda concreta, no de la vaga com a eina en si. I menys en un context de neoliberalisme autoritari on s’està qüestionant aquest dret. A l’entrevista de RAC1 d’aquest matí, el relat de Colau en aquest aspecte ha estat infinitament més encertat. Ho celebro. En quant al sou dels treballadors, ja eren públics molt abans de la vaga i no hi te res a veure. L’augment de serveis mínims els ha decidit la Generalitat, sense que l’Ajuntament hi hagi dit res. Per altre banda us recomano les encertades reflexions de Joan Coscubiela al seu blog, sobre la normalitat de la vaga i el perill que pot suposar enfrontar a treballadors entre si, o de culpar als funcionaris de la precarietat dels aturats.

2.- El problema de fons: El passat desembre va acabar el conveni del Metro i ara els seus treballadors, liderats pel sindicat majoritari CGT, demanden una pujada de sou del 3%. En cap cas s’està parlant de retallar res ni d’acomiadar ningú, en un col·lectiu que ni tan sols va perdre en el seu dia la paga extra. Quin es el problema? El Tribunal de Comptes només permet a les administracions públiques una pujada màxima de salaris de l’1%. La legislatura passada ja van decretar il·legal una pujada superior a aquest límit. TMB ha proposat a canvi complements salarials de productivitat, però CGT s’hi ha mostrat absolutament inflexible. Per altre banda TMB també està a punt de tancar el conveni a l’autobús (ja hi ha un preacord que dintre de poc han de votar els treballadors) i qualsevol millora pels operaris del metro, que no estigui recollida al conveni del bus, faria perillar el preacord ja que exigirien millores similars.

3.- D’on treure els diners? En el cas que fos legal la demanda del 3% d’augment de salari que demana CGT d’on sortiria el pressupost? Hi han diverses opcions: apujar el bitllet, eliminar inversions en maquinaria o bé amb partides d’altres llocs del pressupost municipal, ja sigui en retallades en rescat social o bé apujant impostos. Totes i cada una d’aquestes opcions repercuteixen directament sobre la ciutadania en general i fan pagar un augment de salari a les persones més desafavorides i que tenen unes condicions socials i econòmiques objectivament molt pitjors. A mi no em semblaria just, la veritat.

4.- Que deia el Programa de BeC al respecte? Barcelona en Comú es va posicionar al seu programa a favor de baixades tarifaries del transport públic a persones amb un atur superior als 3 mesos o amb un salari inferior al mínim interprofessional. Pel que fa als drets dels treballadors, tan sols proposava reduir la temporalitat i l’eventualitat. En cap cas es va comprometre amb una pujada de salaris i menys per sobre del límit de l’1% permès pel Tribunal de Comptes.

5.- Els sous dels alts càrrecs: Tot i que em consta que aquest tema pràcticament NO s’ha posat en sobre la taula de negociació, si que s’ha emprat de cara a la comunicació política de la vaga per part de la CUP. Es cert, TMB te alts càrrecs amb sous elevats. Des de fa uns 20 anys, amb uns contractes blindats i clàusules de confidencialitat que impedeixen fins i tot divulgar el que cobren. L’únic alt càrrec al qual se li pot modificar el sou (el gerent) se li ha retallat un 40%. Des de l’entrada de Barcelona en Comú a TMB no s’ha apujat ni un cèntim a cap d’aquests directius. Qualsevol mesura al respecte s’hauria de prendre al plenari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el PSC té una àmplia majoria, així com la Vicepresidència. I, com sospitareu, no té la menor intenció de fer fora als seus endollats. Es un problema que cal afrontar políticament, no amb una vaga. De moment s’està posant en marxa una agència de transparència on es publicaran els sous dels directius, sense que afecti la confidencialitat o la protecció de dades. No es pot exigir que en 8 mesos es faci el que no s’ha fet en 20 anys.

5.- En quina guerra està batallant CGT-COS de TMB? Perquè aquesta inusitada bel·ligerància sobtada contra un Govern d’esquerres? Perquè no van fer vaga als passats Movile, quan hi havien exactament els mateixos alts càrrecs i el mateix conveni però un alcalde de CIU? Perquè ara aquesta inflexibilitat tan extremadament intransigent a l’hora de negociar? Cal recordar que aquests sindicats tenen una trajectòria força curiosa: El 7 de novembre de 2010 van convocar una Vaga contra la visita del Papa Benet XVI a Barcleona, causa molt justa però que res té a veure amb els drets dels treballadors. El 2012 es van negar a secundar la Vaga General, fent d’esquirols escortats pels mossos i enfrontant-se violentament amb els piquets de CCOO a les cotxeres de TMB. Llavors tenien de portaveu a Josep Garganté i Closa, el qual avui dia es regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i treballador a temps parcial a TMB busos alhora. Resulta molt temptador preguntar-se si realment CGT i COS estan defensant els seus treballadors o simplement es limiten a fer de corretja de transmissió d’ordres polítiques de la CUP, en el marc d’una estratègia per desgastar la única oposició real al Govern de dretes de la Generalitat, al qual ells donen suport. Es un dubte molt inquietant, la veritat. També aprofito per condemnar els arguments masclistes i completament fora de lloc que CGT ha fet servir a les xarxes per atacar a la regidora Merche Vidal; així com que Garganté s’hagi referit a Colau com “la patronal” la qual cosa evidencia un analfabetisme total sobre les relacions laborals en una empresa pública, doncs es evident que l’alcaldessa no es queda la plusvàlua de ningú, sinó que té una nòmina com un treballador més. I finalment, no deixa de ser paradoxal que la CUP sortís de la confluència amb BeC pel sou “elevat” dels polítics al seu codi ètic, que es molt més baix del que ara ells mateixos defensen en el conveni del metro.

Dit això, espero que s’arribi ben aviat a un acord que sigui legal i satisfactori pels treballadors, sense que aquest repercuteixi de forma negativa en el preu del bitllet o la qualitat del servei.

Valoració dels Resultats del 20D. Crònica d’una Victòria Insospitada.

 

Celebrant la victòria a L’Hospitalet

Fins ahir la única cosa que jo havia guanyat en política eren assemblees i primaries internes o, tirant llarg, el Referèndum de l’Estatut. La sensació de victòria inesperada es quelcom tan rar que encara no m’ho acabo de creure. Tres mesos després de la galleda d’aigua freda que va suposar el 27S ahir vam aconseguir la major victòria de l’esquerra a Catalunya des de la II República. Hem superat en 4 diputats al millor resultat del PSUC. Del PSUC!! Aquella referència quasi llegendària a la qual els militants de més edat sempre es remeten, un passat gloriós del qual resulta complicat separar mite i història. Seré jo qui expliqui a joves militants d’aquí 40 anys aquell 20D on En Comú Podem va arrasar Catalunya?

Reflexió 1- Hem guanyat a L’Hospitalet amb quasi 37.000 vots a 5.000 per sobre del PSC, que mai havia perdut unes eleccions generals a la ciutat, guanyant a tots els barris excepte Pubilla Cases, Florida i Can Serra. Ha estat la campanya més austera que recordo: des de la campanya nacional ens van dur 15 pancartes, uns 1.000 cartells, unes 2.000 octavetes i 50 enganxines i vam fer un sol míting al Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. Uns 30 activistes voluntaris amb un rollo de celo, dos pots de cola i uns metres de corda hem derrotat la megalòmana campanya de PSC i Ciutadans, que han s’han deixat una burrada incalculable de diners, contra la qual no podíem competir. Però la dignitat i la il·lusió no es compren ni es venen. Comencem ja a treballar amb un projecte que reculli la mateixa il·lusió per un gran canvi a les properes municipals.

Reflexió 2– Hem guanyat a Catalunya fregant el milió de vots. Per primer cop en molts anys la classe obrera catalana ha tornat a votar a l’esquerra. Hem arrasat a Bellvitge, a Badia del Vallés, a Nou Barris, al Gornal… Hem empoderat a les classes populars sense adoctrinar-los en les profunditats teòriques del marxisme, sinó posant uns objectius comuns per sobre de sigles i dogmes, amb una iconografia i estètica adaptada al segle XXI. Però a diferència del 27S també hem tingut un bon resultat en barris de classe mitja i en zones rurals, com a l’Eixample, a Gràcia, al cap de Lleida o Tarragona. En aquestes zones el vot útil per un referèndum ha calat molt millor que el pensament màgic de la “desconnexió mental”. Som el pal de paller de l’esquerra i la casa gran del catalanisme, allò que pretenia ser ERC abans d’esdevenir una mera crossa d’Artur Mas.  I tot això amb tots els mitjans de comunicació catalans en contra.  Catalunya es més d’esquerres que mai i no mereix que Artur Mas, líder de la quarta força catalana, sigui investit president.

Reflexió 3- L’Espanya Federal és més possible que mai abans. Set milions d’espanyols han avalat candidatures que donen suport al dret d’autodeterminació d’Espanya, des d’un pont de vista democràtic i defugint l’etnicisme folklòric i caspós del Procés. Podemos i les seves confluències han esdevingut la gran força de l’esquerra plurinacional, amb els millors resultats a Catalunya, País Valencià, Euskadi, Navarra, Balears i Galícia, tot i que també a Madrid, on van aclamar a Ada Colau amb crits de “Visca Catalunya!“. Ha estat l’única formació que ha entès que la unitat d’Espanya només passa pel respecte mutu i la lliure adhesió.

Reflexió 4- Estem al mateix escenari de Grècia el Maig del 2012, quan Syriza va irrompre amb molta força, però no va poder derrotar a la dreta de Nova Democràcia, la qual va seguir governant amb el suport dels socialistes del PASOK. El partit socialista va implosionar i, finalment Syriza va guanyar i va arribar al Govern. Com justificarà tal pacte antinatura el PSOE? Fàcil. Dintre de poc, la inestabilitat provocarà una baixada de la borsa o un augment de la prima de risc. Brussel·les i els grans poders fàctics urgiran a un pacte i a la responsabilitat institucional. Llavors es posarà en marxa la “Operación Menina“,  Rajoy deixarà pas a Soraya per tal que pugui ser investida amb la abstenció de PSOE i Ciutadans. Serà en aquest moment quan s’obrirà la gran finestra d’oportunitat de Podem i els seus aliats podran fer el gran salt i esdevindre primera força.

Reflexió 5– La confluència no té marxa enrere ni alternativa possible; aquells que es quedin al marge els passarà el tren de la història per sobre. Per molt bé que em pugui caure Alberto Garzón no puc deixar de lamentar que els vots de la seva candidatura hagin servit tan sols per regalar al PSOE la 2a plaça. Ara no em val que IU es queixi de com costa treure un diputat; ho sabien perfectament. Ha fet una campanya genial… per al segle XX, anant a buscar el votant tradicional de l’esquerra clàssica anterior al 15M (clar que no els quedava altre competint contra Podem). EUiA ha obtingut el mateix nombre de diputats dins d’En Comú Podem que Unitat Popular a la resta de l’estat. Al col·legi on jo estava molts votants preguntaven per Garzón, li explicava que a Catalunya anàvem junts i cap problema. La unitat hauria funcionat perfectament, hauria multiplicat el resultat i no hauria restat cap vot. Reflexioneu companys! No vull saber de qui es la culpa, però mai més dividits. Objectius comuns per sobre de sigles.

Reflexió 6– Ada Colau es la líder indiscutible de l’esquerra catalana, la veritable cap de la oposició, la única que pot liderar i cohesionar aquest nou espai hegemònic de confluència d’esquerres. I, de fet, és la política catalana amb major ressò mundial. Quan el món ens mira, ho fa a Barcelona, no al Procés. Mireu sinó les estadístiques de Google, on la victòria municipal de Colau ha triplicat el ressò de qualsevol menció a Artur Mas.

Reflexió 7– El Procés queda molt tocat. 460.000 persones que van votar a Junts pel Si el 27S ara no han votat ni a ERC ni a DiLL, dos partits que, amb la llei a la mà, no poden formar grup parlamentari propi al no arribar al 15% a Barcelona. Convergència ha obtingut el pitjor resultat de la seva història, quedant en quart lloc. A L’Hospitalet obtenen un ridícul 4,5% i esdevindrien extraparlamentaris en unes municipals. A Badia del Vallés DiLL va obtindre un 1,5% quedant per sota del PACMA. Amb aquest escenari Mas no pot ser President ni de la seva escala i si l’assemblea de la CUP l’investeix implosionarà per sempre més, deixant-nos encara més espai per créixer. La suma de ERC i DiLL queda un diputat per sota de la suma de PSC-PP-C’s, el percentatge de catalans que creuen en una desconnexió màgica de Catalunya es tan sols del 31% quan fa tres mesos era del 48%, 790.000 votants menys. Amb aquestes xifres una DUI es absolutament ridícula i impensable. O reconeixen d’una vegada que aquest camí de pensament màgic es absurd i retornen al dret a decidir o ja s’ho faran!

Seguim i endavant!! Si que es pot!

Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.

Els 10 encerts de la PAH

1.- Qüestionar que  la propietat privada estigui per sobre del dret a l’habitatge:  La clau de volta del model neoliberal de creixement insostenible que hem tingut a Espanya des de 1996 ha estat la creença irracional que el dret a la propietat privada està per sobre del de l’habitatge. Sobre aquesta idea s’ha sostingut el sistema financer, productiu i laboral els darrers 20 anys duent-nos a la pitjor crisi de la nostre història. Donar-li la volta és fonamental per tal de generar un nou mode de producció just i sostenible.

2.- Assenyalar als veritables culpables: Mentre alguns desorientats rodegen Parlaments, deslegitimant la democràcia i no el capitalisme,  preparant així el terreny a l’arribada dels Tecnòcrates, la PAH entra dins els òrgans legislatius per posar l’economia i no la democràcia al punt de mira, mentre ha empapera  i ocupa seus bancaries.

3.- Negar la legitimitat d’un deute irracional: A diferència de la resta de països a Espanya entregar un habitatge no és suficient per pagar el deute hipotecari. Evidenciar aquesta absurda legislació i fer que la societat es vagi qüestionant la base de l’austeritat i la dictadura del deute, no ja a nivell familiar, sinó estatal o europeu, es fonamental per sortir de l’espiral de crisi i retallades i engegar un cicle de keynesianisme i creixement social en benestar i treball.

4.- No deixar-se instrumentalitzar per cap partit polític: A diferència d’altres moviments socials, que han acabat esdevenint mers tentacles d’unes sigles determinades vetant a qui no hi combregui (com l’ANC entre altres) , la PAH s’ha mantingut com una força transversal defugint el tacticisme curt de mires per afavorir a una opció política, amb la qual cosa les simpaties envers aquest moviment han crescut en totes direccions. Ada Colau va fer molt bé de rebutjar les ofertes tant de ICV-EUiA, com de CUP-AE per anar a les seves llistes. Tot i que ens hem perdut una excel·lent diputada, hem guanyat un moviment social unitari i veritablement plural.

5.- No caure en l’Antipolítica: A diferència del sectari Moviment Okupa dels 90’s, que es va tancar a en si mateix renunciant a transformar la societat, la PAH ha optat per emprar totes aquelles eines de la legislació vigent que li permetien aconseguir els seus objectius, entrant dins les institucions, buscant aliats entre els diputats afins, intervenint en el Congrés, presentant ILP o mocions als ajuntaments, assenyalant a aquells polítics veritablement culpables dels desnonaments en comptes de posar-los a tots al mateix sac.

6.- Fer d’Oposició al carrer: Mentre Junqueras, Rubalcaba o Navarro fan una submisa oposició basada en el palanganerisme mesell a la dreta amb complicitat a les retallades i la veritable esquerra parlamentària encara no té suficients mitjans de comunicació per fer-se escoltar, la PAH ha desfermat la ira de la caverna mediàtica. Tants lladrucs no son fruit del atzar: la PAH ha donat al clau i ha trepitjat l’ull de poll de les classes dirigents qüestionant l’origen de la riquesa basada en l’especulació immobiliària i està fent trontollar algunes bases del discurs del Govern a peu de carrer.

7.- Empoderar a les persones desnonades: Quan algú queda a l’atur i es expulsat de casa seva, deixant la seva família al carrer i un deute per tota la vida, cau en una situació psicològica de destrucció total de l’autoestima, augmentant les possibilitats de suïcidi o de violència desfermada. La PAH ha socialitzat aquestes persones, els ha tornat l’orgull i canalitzat la seva ràbia no contra ells mateixos, sinó contra un objectiu comú.

8.- Cohesionar la classe obrera nacional i les persones d’origen migrat: Un dels grans perills de la crisi es que s’estableixi una competència pels recursos escassos (especialment treball i ajudes socials) entre treballadors migrats i nascuts aquí, augmentant el racisme i donant espai a forces polítiques d’ultradreta que proposin com a falses solucions mesures de discriminació ètnica dins l’economia. Cal reconèixer a la PAH un gran mèrit en aquest aspecte, doncs la participació de ciutadans migrats es altíssima a diferència del que varen suposar les assembles del 15M en el seu dia. Trencar fronteres culturals envers un objectiu comú es el millor antídot al racisme!

9.- Evidenciar la violència estructural davant la simbòlica: La criminalització per part del PP i UPyD de la PAH, comparant els seus “escraches” amb el terrorisme, ha estat tan barroera i fal·laç que hom s’ha acabat adonant com aquests escarnis públics son detalls superficials en comparació a la brutal violència que empra el sistema capitalista i les polítiques neoliberals fent fora a les persones de casa seva al quedar-se a l’atur.

10.- Polititzar i mobilitzar la societat: Davant un 15M que dona evidents senyals d’esgotament i que ja no té la força de les macro-movilitzacions de 2011, la PAH té cada cop més múscul i força, amb noves assemblees i accions diàries, presència mediàtica constant, fent un bon ús de els xarxes socials i marcant l’agenda política. De ben segur que la clau del seu èxit resideix en centrar-se en una qüestió molt concreta en comptes de divagar en mil assumptes alhora.

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d'”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)– Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)– Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.