#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

Ni Procés Ni Rajoy. Prou Fal·làcia de la Falsa Dicotomia

El Processisme està desesperat. Davant l’imminent fracàs del seu segon simulacre de Pseudoreferendum necessiten que algun votant del NO despistat participi en el seu frau sense garanties del 1O, per tal d’aconseguir com sigui que el 1O tingui més vots que el 9N, per tal de mantenir viu el Procés i la dreta al poder. Per això estan recorrent a la única idea que han estat capaços d’elaborar: Si no votes a la farsa del 1O, estàs amb Rajoy, amb el feixisme i contra la democràcia.

Aquesta ridícula idea es tracta del clàssic exemple de la “Fal·làcia de la falsa dicotomia o del fals dilema“, la definició de la qual es la següent:

“La fal·làcia lògica del fals dilema involucra una situació en què es presenten dos punts de vista com les úniques opcions possibles, quan en realitat hi ha una o més opcions alternatives que no han estat considerades. Les dues alternatives són amb freqüència, encara que no sempre, els punts de vista més extrems dins d’un espectre de possibilitats”

Avui n’hem vist una nova demostració, quan un grup de cuperos i troskonvergents han llençat una lamentable campanya acusant de franquistes a tots els que no vulguin votar al 1O. Una campanya que ha rebut el suport entusiasta de la Fundación Francisco Franco. Curiosament la comparació amb el feixisme no inclou als que votin pel NO, doncs a aquests els necessiten desesperadament per donar certa pàtina de veracitat a la seva performance propagandística que simularà ser una votació. Una terrible banalització del feixisme i un insult a la memòria històrica que, de nou, ens recorda com l’independentisme va fugir a l’exili el 1940 mentre el PSUC plantava cara al feixisme en solitari.

De fet, dona la casualitat que va ser el mateix Franco  va ser el primer en emprar aquesta fal·làcia del fals dilema per cridar a la participació en un referèndum sense garanties. Aquest frau democràtic es va realitzar el 1966, per ratificar la Llei Orgànica de l’Estat, on els vots a favor van arribar al 95,6%, amb una suposada participació del 88%. Que creïble oi? Es el que tenen les votacions sense garanties, que son molt fàcilment manipulables.

No es el primer cop que alguns processites demostren la seva mediocritat intel·lectual emprant aquestes comparacions tan barroeres. Com és l’únic argument que han aconseguit elaborar per cridar a la participació, el repeteixen fins al deliri. No donen per més.  Aquí podem veure com la diputada de la CUP Mireia Boya, filla d’una diputada convergent i germana d’un alt càrrec de la Generalitat, comparava alegrement a les persones d’esquerres dissidents al règim processista amb el partit feixista PxC

 

No es l’únic lloc que passa. No tenim el monopoli dels fraus en lògica retòrica. Fa poc a Turquia, Erdogan va convocar un Referèndum per reformar diversos articles de la Constitució per tal d’augmentar el poder presidencial i poder purgar a la oposició. Doncs bé, durant tota la campanya el seu gran argument va ser que qui votés que no estava donant suport al terrorisme.

Durant la Guerra d’Irak, el President Georges W. Bush es va dedicar a repetir en diversos actes que els milions de manifestants del “No a la Guerra” estaven al costat d’Osama Bin Laden, ja que les úniques opcions eren estar amb ell o contra ell.

Si aquesta fal·làcia fos certa, tenint en compte que el simulacre de votació del 9N va tindre una participació del 37,02%, això significaria que a Catalunya hi ha aproximadament un 62,98% de franquistes o votants del PP. Curiosament quan arriben les eleccions amb garanties democràtiques a Catalunya la ultradreta mai passa del 1% i el PP es queda amb un 8,5%. On son la resta? Han desaparegut? Màgia!

Aquells que no votarem al 1O ho fem per molts diversos motius i raons. Alguns creiem que el 1O es una farsa propagandística sense cap garantia, mentre altres pensen que es un cop d’estat o bé una mobilització legítima, però no una votació. Conec a molts independentistes honestos que no pensen participar en una performance que no servirà absolutament per res més que mantenir a Puigdemont a la cadira.

I, estic segur que molts dels que el 1O ens quedarem a casa el 2O seguirem lluitant per un referèndum legal i vinculant, que passa si o si, per fer fora a Rajoy de la Moncloa.

PD: Gràcies a @inforiovn1  per haver-me ajudat a fer aquest post suggerint-me exemples de fal·làcies!

Les meves 15 Condicions Innegociables per participar al 9N

Estic disposat a reconsiderar la meva fòbia a la nova i dubtosa modalitat de participació al 9N, en el cas de que es donin aquestes 15 condicions que detallo a continuació. Cap d’elles es negociable, ja la democràcia no admet ombres de dubte; considero que son demandes d’estricte sentit comú, totes elles afecten a competències de la Generalitat, son perfectament legals i han estat presents en tots els processos democràtics previs celebrats a Catalunya.

CONDICIÓ Nº1- La Comissió de Control serà plural i neutral.

Després de la dimissió de Quim Brugué (ICV-EUiA), davant la manca absoluta de garanties democràtiques, l’actual Comissió està formada exclusivament per membres de partits nacionalistes partidaris del SI-SI. Exigeixo que hi hagin membres de tots els partits i opcions, inclosos representants del NO, i del SI-NO, en igual nombre que del SI-SI. Les seves funcions es limitaran a vetllar pel respecte al compliment de les normes, per tal que cap de les opcions tingui avantatges sobre la resta. Aquesta Comissió tindrà accés directe al control de dades i xifres durant la jornada electoral i el recompte

CONDICIÓ Nº2- La Campanya Electoral garantirà la representació i la informació de totes les opcions.

La campanya electoral tindrà 15 dies, amb blocs electorals a les noticies i espots en els mitjans públics catalans amb un espai informatiu exactament idèntic a les 3 opcions SI-SI, SI-NO i NO. Els espais per fer actes polítics o per enganxar cartells als carrers es repartiran en una proporció estricte  de 1/3 per a cada opció o bé en proporció a la representació electoral dels partits polítics respecte a les eleccions autonòmiques de 2012. En cap cas hi haurà propaganda institucional per una opció concreta. Durant la Jornada de Reflexió no es podrà fer cap acte polític ni demanar el vot.

CONDICIÓ Nº3- TV3 i Catalunya Radio deixaran de fer apologia barroera  i propaganda sectària del SI-SI, per passar a donar informació plural, objectiva i mesurada.

No es possible ni sa que un debat com el Punt Cat tingui 6 tertulians independentistes d’un total 7, que s’emprin tots els programes a totes hores per fer propaganda nacionalista, que programes d’humor com Polònia es dediquin a ridiculitzar desproporcionadament només a aquells partits que no defensen el SI-SI o que el 3/24 emeti en directe cada acte de l’ANC i Omnium. Ja no demano que els mitjans subvencionats (Grup Godó, Ara, Punt/Avui…) segueixin criteris democràtics, que seria convenient. Només exigeixo que d’aquí al 9N els diferents mitjans públics donin informació plural, neutral, assessorada i realista de totes les opcions per igual.

CONDICIÓ Nº4-  Durant la campanya es faran debats entre membres de les diferents opcions

Obligatòriament s’hauran de fer debats en mitjans públics amb una representació equilibrada entre representants de les 3 opcions, amb un moderador neutral acceptat per unanimitat per tots els participants i s’emetrà en prime time per TV3 i Catalunya Ràdio.

CONDICIÓ Nº5- Els representants dels partits i moviments socials evitaran cap mena de linxament públic al dissident.

Els lamentables i repugnants espectacles que hem vist recentment, amb el Portaveu del Govern Quico Homs insultant a Joan Herrera i comparant-lo amb el PP, no es poden repetir mai més sota cap circumstància. La campanya electoral es durà a terme amb un espai de màxima cordialitat i respecte, al menys  entre representants públics de partits i moviments socials nacionalistes dels dos costats.

CONDICIÓ Nº6- El cens de persones que poden participar serà precís i inequívoc

La Vicepresidenta Joana Ortega va afirmar recentment que els cens Provisional del 9N estarà format per 5,4 milions de persones, però això no quadra per enlloc, ja que aquesta xifra és pràcticament idèntica  a la del cens a les recents eleccions europees a Catalunya (5.318.296 persones). Tenint en compte que en aquests comicis tenen dret a vot les persones migrades empadronades, així com els menors de 16 i 17 anys, estaríem parlant de 6,2 milions de persones, segons càlculs d’El Periòdico. En tot cas, caldria una xifra exacte, objectiva i acceptada per tothom sobre la qual es calcularà la participació i l’abstenció, que seran les dades més importants de la jornada.

CONDICIÓ Nº7- Cada persona només podrà votar un sol cop i en un sol lloc.

 Cada persona estarà informada del col·legi i mesa en el qual ha d’anar a votar i no es podrà canviar sota cap circumstància. Els ordinadors que facin el registre de votants estaran connectats en tot moment entre ells de forma virtual en temps real, per tal d’evitar cap possible duplicitat. Els ordinadors podran saber si aquella persona ha de votar en aquella mesa i, si no ho pot fer, impediran que es doni per vàlid el vot, alertant al sistema d’una possible tupinada.

CONDICIÓ Nº 8- Els col·legis electorals no tindran propaganda política de cap mena

Els llocs on es van dur a terme referèndums de mentideta de 2009-2011 estaven plens d’estelades, banderes i emblemes independentistes. En aquesta ocasió exigeixo una escrupolosa neutralitat, cap col·legi podrà tenir el menor símbol polític de cap mena, incloent la vestimenta dels voluntaris que participin a les meses.

CONDICIÓ Nº 9- Les meses electorals estaran controlades per interventors o apoderats de totes les opcions. Hi hauran observadors internacionals plurals.

Cada mesa electoral haurà de tindre apoderats o interventors de les tres opcions que estaran presents des de la constitució de la taula al recompte final i vetllaran per que cap voluntari o votant faci cap mena de trampa durant la jornada. Un interventor o apoderat podrà impugnar una urna davant la Comissió de Control en el cas que hi hagi el menor dubte d’una trampa. En el cas que hi hagin observadors internacionals, aquests no podran ser només de partits secessionistes d’arreu, sinó que hauran de tenir una representació equilibrada de les 3 opcions.

CONDICIÓ Nº 10- Es realitzaran actes de constitució, sessió i escrutini

S’aixecaran tres actes diferents per cada mesa: una de constitució, en el moment que s’obrin els col·legis, una de sessió que recollirà tots els possibles incidents de la jornada, i una d’escrutini, amb el recompte de vots i les dades de participació. Aquestes actes hauran d’anar signades per tots els voluntaris, interventors i apoderats presents al col·legi i s’entregarà còpia a tots ells. En el cas que una acta falti o no estigui correctament omplerta i signada, les urnes d’aquella mesa es declararan nul·les. Aquestes actes seran publiques i accessibles on line.

CONDICIÓ Nº 11- El sistema de recompte de les dues preguntes serà clar i consensuat

Un dels grans misteris del sistema amb dues preguntes es com comptar correctament els vots. Cal sumar el no a la segona pregunta al no de la primera? Jo crec que s’hauria d’establir una forma de comput clara i diàfana, no tendenciosa, que mostri clarament quanta gent hi ha partidària de cada una de les 3 opcions, evitant cap trampa al solitari.

CONDICIÓ Nº 12- El recompte de vots i les dades de participació es faran públics en temps real.

La web de la Generalitat donarà totes els dades a temps real de forma pública i accessible. El recompte provisional serà a temps real a mida que es validin les actes d’escrutini. També es faran públics tots els possibles incidents i intents de tupinada de la jornada.

CONDICIÓ Nº 13- Les votacions a posteriori i a l’estranger tindran les mateixes condicions que la resta.

Tant en les urnes que la Generalitat posarà arreu del món, com les que podran votar els 15 dies posteriors, en cas que duguin justificant mèdic, tindran exactament les mateixes condicions que la resta d’urnes. En cas que no es puguin garantir, les dades es donaran per separat i no es sumaran al còmput global.

CONDICIÓ Nº 14- Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana vetllaran per l’ordre i l’estricte compliment d’aquestes condicions

Les diferents forces de seguretat, nacional i local, tindran potestat per fer complir les condicions, podent expulsar a votants o voluntaris en cas de tupinada o d’incidents que pertorbin la jornada, podent tancar col·legis en el cas que no es doni una estricta neutralitat de l’espai. Podran actuar en qualsevol moment a iniciativa pròpia o a instància de la denuncia d’un interventor, apoderat o voluntari.

CONDICIÓ Nº 15– Ningú podrà ser coaccionat per participar o no participar

Cap funcionari, administratiu, director d’institut ni conserge podrà ser obligat a estar involucrats en aquesta jornada contra la seva voluntat, ja que podrien ser acusats de prevaricació en el probable cas que es demostri que aquest procés no té cap mena de base legal. A ningú se li podrà negar el dret a ser voluntari, si així ho desitja, sense cap restricció.

La democràcia no es basa en urnes i paparetes, es fonamenta en l’estricte respecte a la llibertat i igualtat dels ciutadans (que no de les nacions o altres conceptes metafísics irreals) en absoluta igualtat de de totes les opcions polítiques possibles. En el cas que algú tracti de prostituir el dret a decidir, canviant-lo per una burda imitació de segona mà, clarament estarà tractant de eradicar la pluralitat parlamentaria, canviant-la per un sistema cabdillista messiànic i populista, basat en l’adhesió incondicional de les masses enfurismades a un líder totalitari. Es per això que si les 15 condicions abans exposades no es compleixen escrupolosament i en la seva integritat literal, decidiré no participar en la votació del 9N i faré campanya activa per l’abstenció, ja que consideraré que es la millor forma de defensar el veritable Dret a Decidir.

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

Gràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

– Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

– Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

– Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

– Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

– Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

Que ha passat en els darrers 5 processos d’Independència en el Món?

Ara que sembla que ja tenim en marxa un pressumpte procés de  sobirania a Catalunya, amb una possible data de 2014, he pensat que estaria bé donar un cop d’ull a com s’han desenvolupat històricament els darrers cinc processos d’independència arreu del planeta, quins obstacles han trobat, quants morts han deixat pel camí i quines conseqüències ha tingut per la seva economia. Evidentment cada situació es molt particular i resultaria una folla quimera establir analogies amb Catalunya i, en cap cas, es la intenció d’aquest article, que tan sols pretén realitzar un mer repas històric.

República de Palau (independent des de l’1 d’Octubre de 1994)

Petit estat insular format per 300 illes d’origen volcànic prop de Filipines. Formava part de l’Imperi Nipó, amb el qual es va desenvolupar industrialment fins a finals de la II Guerra Mundial, quan passa a estar sota tutela de la ONU i administrada pels EUA. Van escollir en referèndum ser independents l’any 1981, iniciant les negociacions amb els nord-americans, que van durar 14 anys. El principal escull era si els vaixells americans amb armes nuclears podien atracar als ports de Palau o no. Finalment van signar un Tractat de Lliure Associació entre ambdós estats, acceptant que Palau fos el primer país anti-nuclear del món en la seva Constitució.

Poc després de la seva independència, l’any 1996, es va ensorrar el pont Koror-Babeldaob, deixant a la capital aïllada de la resta del país. La majoria de la població va sofrir mancances d’aigua, energia o telecomunicacions i, finalment, van demanar al Japó 25 milions de dòlars per construir un nou pont. Palau va tornar a ser polèmica l’any 2009 quan va rebre 200 milions de dòlars per part del govern dels EUA a canvi que l’estat insular acollís a 17 presoners de Guantànamo.

República Democràtica de Timor Oriental (independent des del 20 de Maig de 2002)

El primer país del segle XXI es troba al sud-est d’Àsia i ocupa la meitat de l’illa de Timor. Colònia portuguesa des del s.XVI es va independitzar per primer cop el 1975 aprofitant la revolució dels clavells, però va ser ràpidament envaïda per Indonèsia, fet condemnat per la ONU. Indonèsia va perpetrar un veritable genocidi a la illa, emprant Napalm en bombardejos massius contra els poblets resistents a la invasió.

La causa independentista es va començar a expressar en movilitzacions ciutadanes a finals dels anys 90’s i finalment Portugal i Indonèsia van pactar celebrar una consulta sobre la seva autodetermincació, supervisada per la ONU. Tot i el terror escampat per milícies de l’exèrcit indonesi, el 98% va anar a les urnes i el 78,5% va donar suport a la independència, fet que va desencadenar una matança per part dels militars incontrolats al conèixer els resultats.

L’any 2006, poc després d’assolir l’estat propi, esclata una rebel·lió interna contra el nou govern, amb desercions militars, pillatge i assassinats; va ser necessària la intervenció militar de forces internacionals per provocar la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions.

República de Montenegro (independent des del Juny de 2006)

El desmembrament de la República Socialista de Iugoslàvia a partir de 1992 va acabar desembocant en un conflicte bèl·lic entre les diferents parts i regions del país: Sèrbia-Montenegro, Croàcia, Kosovo i Bòsnia, deixant pel camí a milers de morts, neteges ètniques violacions en massa i genocidis investigats pel Tribunal Penal Internacional. Montenegro el 2002 acaba sent la única regió que encara forma part del mateix estat de Sèrbia, però aquesta unió tan sols dura 4 anys.

El 2006 es realitza un referèndum per a la independència, amb un 55% de vots a favor i finalment el Parlament en proclama l’estat propi mesos després, sent reconegut per la mateixa Sèrbia i la ONU. El 2010 el Consell Europeu va acceptar la seva sol·licitud a ser un “candidat oficial” per entrar a la UE.

Montenegro actualment és un dels països més pobres d’Europa, amb una renda per capita de 3.800 dòlars i una pobresa extrema del 16%. El seu creixement econòmic anterior a la separació era del 4,4 i actualment és del 2,5% del PIB, tot i que just després de la seva independència va viure un efímer “boom” turístic que el va dur a créixer un 10,5% el 2008, però la crisi internacional ha afectat a la seva producció d’alumini produint el tancament de molta indústria metal·lúrgica.

República de Kosovo (independent des del 17 de Febrer de 2008)

Després d’una cruenta Guerra amb Sèrbia amb assassinats massius (s’han exhumat més de 2.000 cosos en foses comunes, per part del Tribunal Penal Internacional), una intervenció de la OTAN amb uns bombardejos que van deixar 300.000 morts, i un èxode de 848.000 refugiats, Kosovo passa a ser un territori administrat i controlat per forces de la ONU.

Durant aquests anys de control militar de la ONU es segueixen produint atacs venjatius per part de la població albano-kosovar, produint un nou èxode, aquest cop dels serbis, amb més de 65.000 desplaçats. Progressivament la ONU va retornant l’autonomia introduint institucions d’autogovern i a partir de 2004 es convoquen eleccions legislatives i executives. La ONU, amb un suport total dels EUA i Regne Unit, va plantejar la independència d’aquesta regió el 2008, sent vetada per Rússia i finalment es va proclamar de forma unilateral pel seu Parlament. Encara hi han nombrosos països, com Espanya, que no el reconeixen com a estat.

Kosovo és la regió més pobre d’Europa amb diferència abismal, la seva renda per capita son tan sols 1.500 dòlars, patint mancances d’energia i una economia submergida brutal dedicada al contraban de gasolina, tabac o ciment. La mateixa ONU va alertar el 2010 sobre el creixement incontrolat de les màfies internacionals i el mateix Governador del Banc Central de Kosovo va ser detingut recentment per corrupció, blanqueig de diner i evasió fiscal. Actualment es considera Kosovo com un “Estat Fallit” o “Narcoestat”.

República de Sudan del Sud (independent des del 9 de Juliol de 2011)

Després de ser una colònia belga i anglesa, acaba formant un únic estat amb Sudan el 1955, com a conseqüència de la descolonització africana, fet que genera una Primera Guerra Civil per motius ètnics i religiosos aquell mateix any entre el sud i el nord, que no acabarà fins el 1972 amb un protocol de Pau a Adis Abeba, que dona autonomia al Sud. A finals dels anys 80’s, el govern de Yaafar al-Numeiry proclama l’estat islàmic i la sharia, provocant una Segona Guerra Civil.

Aquest nou conflicte bèl·lic acaba el 2005 amb el restabliment de l’autonomia al Sud i la celebració d’un referèndum l’any 2011 que dona una  victòria al SI amb el 98,83% de vots, sent acceptada pel Govern del Nord.

La independència, però, ha desencadenat nous conflictes ètnics i tribals entre grups del sud, així com onades de violència contra la població civil. Actualment 80.000 persones viuen en camps de refugiats; l’aigua potable és molt escassa i la majoria de la seva població es víctima de la malària, la diarrea o la desnutrició; la mortalitat infantil es de 2,8 morts per 10.000 nens al dia, superant així l’índex d’emergència humanitària (situat en 2/10.000).

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.

10A: Una caça de bruixes?

Llegia l’altre dia unes declaracions de Miquel Roca demanant que l’enèsim simulacre referèndum independentista que es celebra avui a Barcelona no esdevingues un exàmen de catalanisme, idea amb la qual estic absolutament d’acord, per un cop a la vida, amb un representant de la dreta ultraliberal que fa més de 100 dies destrueix Catalunya.

Es força possible que un dels motius ocults d’aquesta intranscendent teatralització d’uns comicis sigui la d’establir una Llista Negre de dissidents a la unívoca veritat que vol crear un estat  a partir d’una llengua, com si encara estiguéssim al segle XIX i les migracions, la globalització i la multiculturalitat no existíssim i tots forméssim una única ètnia homogènia.

Per exemple, Joan Herrera va declarar que ell personalment no participaria en aquesta performance de dubtosa transparència democràtica (a diferència d‘altres membres de la plural i diversa coalició ICV-EUiA), al no incloure una opció federalista, reduint les opcions a un maniqueu SI/NO. Doncs bé, immediatament en els fòrums més patriòtics i rencorosos van començar la orgia inquisitorial de desqualificacions personals i violentes amenaces envers el líder ecosocialsita:

“menjaflors, subnormal, ruc,  patètic, mediocre, espanyolista, totalment apallissable, ximple útil del nacionalisme espanyol, gamarús, va del bracet de la Falange, ens recordarem per sempre més”

El diputat del Grup Mixt Uriel Bertran va acusar també al diari Ara, La Vanguardia, EL Periòdico o a TV3 d’espanyolistes per no informar prou dels actes del 10A. Vaja, segons aquests il·luminats o estas amb ells o amb la Falange. Si? Segur? Recordem que la participació que han assolit fins ara aquests xous folklòrics arriba al 13%… es a dir aquesta gent vol crear un estat a un territori on hi viuen un 87% de falangistes irredempts!! No els hi sortiria més a compte emigrar?

Josep Anglada, després de votar al referèndum independentista de Vic

Clar que de fer caces de bruixes jo també en sé… i podria recordar que a Vic va anar a votar el líder neonazi Josep Anglada de PxC, o que els skin heads  feixistes d’UNC i els islamòfobs racistes d’Identitat Catalana formen part de la organització de l’esdeveniment. Podria, fins i tot, citar les declaracions de Toni Strubell (SI) posant com a referent del 10A al nacionalisme flamenc, que ha estat liderat sempre per l’extrema dreta.

Peró no ho faré! Si ells son feliços amb les seves paperetes i les seves urnetes, doncs felicitats! Ho respecto plenament però prefereixo celebrar que el 58% d’islandesos van decidir ahir en un altre referèndum, un xic més seriós, no pagar el rescat bancari de la seva butxaca. Aquí qui no es contenta es perquè no vol!

PD: Tot i això, felicitats per la modesta però significativa participació!

Referèndum Diagonal vs Referèndums independentistes

Tenen dret les ciutats i les nacions a fer el ridícul, demostrant gratuïtament davant la resta de l’univers fins a on arriba la seva manca de vergonya? Doncs a Catalunya es veu que ens encanta i no perdem ocasió per perpetrar una nova ofensa a la democràcia, pretenent-la substituir per una burda farsa manipulada, més semblant al sistema de nominacions de Gran Hermano que a unes eleccions de veritat.

Primer van ser un grup de folklòriques avorrides les que van posar de moda els pseudo-referèndums per tal de que exclusivament els nacionalistes més exaltats poguessin posar un paperet en una urna i posteriorment l’Ajuntament de Barcelona el que s’ha dedicat a despilfarrar diner públic per tal de saber si la Diagonal havia de ser un Bulevard o una Rambla… apassionant, no?

A començament dels anys 90’s la ciutat brasilera de Porto Alegre va posar de moda els “pressupostos participatius”, on la ciutadania decidia com s’invertien els recursos municipals en un procés  innovador, a base de debats i assemblees amb  ciutadans,  sindicats,  treballadors i  tècnics municipals: La experiència va resultar molt enriquidora i l’esquerra alternativa va pensar que aquesta era una via per renovar la democràcia; un bon exemple proper de com això ha funcionat correctament és l’Ajuntament de Rivasvaciamadrid (IU), com ja es va explicar en un altre post d’aquest blog.

Si la idea és bona perquè a Catalunya, doncs, els referèndums independentistes i el de la reforma de la Diagonal han fracassat tan estrepitosament, obtenint participacions molt per sota del 20%? Analitzem-ho!

1.- No era el moment: Us imagineu que en mig de l’enfonsament del Titànic algú es plantegés si les cortines del Saló havien de ser blaves o vermelles? Es evident que amb la que està caient a sobre la ciutadania té preocupacions infinitament més importants que l’essència de la pàtria catalana o la reforma de la Diagonal.

2.-No era la forma: Si els patriotes volien saber quanta gent compartia la seva ideologia etnicista… perquè no feien una recollida de firmes? S’haurien estalviant temps i el ridícul! El mateix per l’Hereu: calia muntar un sarau tan gran per una miserable reforma urbanística, amb un sistema de vot electrònic que fallava més que una escopeta de fira? No n’hi havia prou en convocar una assemblea de districte, o una reunió amb els representants de totes les entitats cíviques? Quina obsessió amb la urnitis, sembla que si no es penetra la ranura d’una caixa de vidre amb un troç de paper no hi ha democràcia!

3.-No era el tema: No tingueu por que mai ens preguntaran res sobre els temes econòmics veritablement transcendentals (retallades pressupostàries, impostos als rics, endarreriment de la jubilació, poder de la banca…), en això la nostre opinió pinta una puta merda, clar. Només ens venen a preguntar per bestieses folklòriques i detalls urbanístics superficials.

4.- La ciutadania no és idiota: Els indepes no volien fer un referèndum, volia que guanyés el SI a tota costa, per aixó van fer campanya per una sola opció, van convidar observadors internacionals exclusivament partidaris del nacionalisme secessionista i van controlar el recompte els mateixos interessats en la victòria de la opció afirmativa. Exactament el mateix ha fet l’Ajuntament de Barcelona: eclipsar deliberadament la opció “C”, la que negava a les altres dues, en tota la propaganda institucional, fent que aquesta es convertís en un vot de càstig a la classe política per la crisi econòmica i guanyant amb un 80% del vot emes.

5.- El cutrerio fa pena: Si el referèndum independentista semblava un apleg sardanista, amb festes majors rurals i ple de messies salva-pàtries ansiosos per treure el nas en qualsevol fotografia, el sistema de vot a Barcelona semblava dissenyat per un boicotejador professional, amb errors i caigudes constants del sistema, que deixaven a Somàlia com una democràcia avançada al nostre costat.

6.- La democràcia actual és un sistema parlamentari: Si estem pagant a un caríssim poder legislatiu perquè prengui les decisions i a tota una àmplia administració pública perquè les executi… cal que ens vinguin a preguntar la opinió per cada decisió que ells han de prendre??? No cobren per això? Doncs que facin la seva feina o que substitueixin el Parlament per un sistema assembleari o de referèndums setmanals. Els partidaris de la independència, poden expressar la seva opinió votant per algun dels centenars de grupuscles patrioterils que concorren a les eleccions i de ben segur que l’Ajuntament troba formules més adients, pràctiques i econòmiques per consultar a la societat civil sense causar una riota planetària, faria bé de mirar el projecte de Rivas o Porto Alegre!

Aixó si, em sembla perfecte que en ambdós llocs hagin deixat participar a inmigrants i nanos de 16/17 anys!

Anàlisi objectiu dels resultats del referèndum independentista

No pretenc fer llenya de l’arbre catgut, ni furgar a la ferida del espectacular èxit que la meva opció, l’abstenció (entesa en clau apàtrida internacionalista), ha assolit aquest diumenge als referèndums independentistes.
Respecto i acompanyo en el sentiment als lectors d’aquest blog, que tanta il•lusió havien bolcat en aquest esdeveniment (Higini, Arcangelo, RS…). Així és la democràcia, uns cops es guanya i altres es perd! Que hi farem! Si no volíeu saber la opinió del poble, no haver-li preguntat …o haver fixat objectius més assequibles que superar el 40% del referèndum del Estatut!

El meu propòsit en aquest post no és altre que realitzar un anàlisi objectiu dels resultats electorals. Com estic en contra tan del nacionalisme català com del espanyol i soc acusat de traïdor a la pàtria tan per les dues parts, em considero la persona més idònia per tal d’assenyalar els punts positius i negatius que ha tingut la consulta.

Punts Positius

–Tothom està content: els independentistes catalans perquè han votat, la caverna mediàtica espanyola s’ha fet un bon tip de riure i els apàtrides hem vist com l’abstenció ha arrasat sense que haguem de moure un dit!

-Els immigrants han pogut votar, encara que es trobessin en situació irregular. Trobo que aquest es el punt més positiu de la consulta i felicito cordialment als impulsors d’aquesta idea, com l’Àngel Colom, que va arrossegar als sectors més catalanistes de la Junta Islàmica Catalana a les urnes. Això no va impedir, però, que la ultradreta de Joan Anglada s’apuntés al referèndum de forma entusiasta, com podeu veure a la foto.

Josep Anglada el líder de la ultradreta xenòfoba després d’exercir el seu dret a vot a VIC

-Les persones menors amb 16 anys van poder exercir també el seu dret a vot. Una iniciativa interessant per obrir el debat sobre la rebaixa de la majoria d’edat.

-Ara ja sabem exactament quina força real té l’independentisme a la societat catalana: un de cada quatre electors dels poblets més recondits de Catalunya i feus habituals d’ERC o CIU, cosa que posa de manifest que hi ha molts votants dels partits nacionalistes que no donen suport a la independència. Els meus tiets, convergents de tota la vida,. preferirien veure a Duran de ministre de Rajoy que a Mas de President del Estat Català!

– Fer coincidir la data consulta amb la Marató de TV3 va ser una idea genial per eclipsar completament el procés! A qui se li va ocórrer?? Medalla!! La propera convocatòria (si es fa) proposo realitzar-la en un pont o en un Barça-Madrid!

– La reacció moderada per part del Govern, la passivitat del PSOE i el fet que la Falange es manifestés a Barcelona, on no es votava, van desmobilitzar al nacionalisme català, que necessita alimentar-se de enfrontament constant amb l’espanyolisme, per tenir una raó de ser.

Punts Neutrals

-La participació tan sols ha superat el 50% en pobles de menys de 500 habitants. En grans ciutats del Vallès Oriental a dures penes es va passar del 15%, evidenciant un cop més que els nuclis proletaris urbans son internacionalistes. Això ens porta a pensar que la consulta programada per Barcelona el 25 d’abril pot arribar, amb un xic de sort, al 90% d’abstenció (fora de Sarrià – Sant Gervasi, of course!)

– Fer 166 referèndums el mateix dia va ser una bestiesa: es evident que els polítics oportunistes, els fatxes despistats i el diari Aviu no tenen encara el do de la múltiple ubicuïtat!

Punts Negatius

–Dualisme maniqueu: SI o NO, Boixos Nois o Ultrasur, CIU o PP, Salvador Sostres o Curry Valenzuela. No hi havia lloc per expressar el sentiment majoritari a Catalunya: més autonomia dins una Espanya Federal.

–Control del procés democràtic per una sola de els opcions polítiques representades: Els partidaris del SI tenien poder exclusiu sobre la participació, el cens, les urnes i el recompte. Tots els observadors internacionals eren també partidaris del SI. Els electors potencials de les altres opcions s’havien de limitar a confiar cegament en la bondat nacionalista o directament no votar, que es el que van fer. El fet que en alguns fòrums patriòtics es publiquessin llistes negres amb votants del NO, es una senyal veritablement preocupant.

–Coacció electoral: Les senyeres estelades van ser omnipresents a molts col•legis electorals, com veiem a la foto. En unes eleccions de veritat està absolutament prohibit fer campanya el dia de les eleccions o introduir símbols polítics dins el col•legi electoral.

–Els organitzadors de la campanya no han trigat ni 24h en tirar-se els plats pel cap: Pocs, mal avinguts i dividits. No havíem fet prou el ridícul davant la premsa cavernària madrilenya per seguir enfonsant la dignitat de Catalunya?? Lopez Tena ha acusat avui a Uriel Bertran de manipular les dades: m’encanta! Els internacionalistes no hem de moure un dit: ells mateixos ja s’encarreguen de dividir-se i escindir-se ad eternum!

–Messies Salvapàtries a tutti pleni : Joan Laporta, Carretero, Uriel Bertran, Josep Anglada, Felip Puig, Puigcercós… Sort que la consulta es feia al marge dels polítics eh!!

– Com pot ser que el recompte s’allargués fins passada mitjanit amb una participació tan extremadament baixa? Jo he treballat de representant de l’administració en unes generals, participació del 80%, 7 urnes de més de 1000 electors, Senat i Congrés i a les 11 estavem omplint actes d’escrutini! Si la majoria de pobles amb prou feines tenien 300 electors!! Jo tinc la teoria que cada 10 vots pel SI s’aturaven a cantar els Segadors amb la ma al pit!!

Acabaré amb una cita del meu amic Martí Aviñoa, que ha estrenat blog fa poc i us recomano que visiteu:

“Una majoria de catalans i catalanes estem convençuts de que preferim una España federal governada per Julio Anguita que una Catalunya independent governada per un pacte entre CiU i ERC.”

COMPARACIONS ODIOSES …*by Toni, ex-arqueòleg*

Després d’una llarga temporada sense col·laboracions, per fi algú s’anima a publicar de nou un cameo en aquet blog! Es tracta del Toni, un antic company de feina que, desafortunadament per l’arqueologia, ha abandonat la professió. Avui ens parlarà sobre un altre tipus de referèndums municipals: els que es realitzen a Rivas Vaciamadrid, tot i que, com ell diu, les comparacions son odioses!

Estava de visita per Rivas Vaciamdrid, a casa de la meva tieta, quan em trobo una carta de l’Ajuntament que, amb el permís de la propietària, obro per llegir-se-la.

Jo esperava que fos alguna cosa propagandística, com un anunci sobre xerrades que habitualment fan per allà. La darrera  a la que vaig assistir va ser molt interessant: tractava sobre el conflicte basc,  i anava a càrreg de  Juan Pablo Fusi, (catedràtic de Història Contemporànea a la Complutense, especialista en el tema de nacions i nacionalismes), tot i que els temes més habituals versen sobre conflictes econòmics i socials, des de les condicions de vida dels camperols a Guatemala, fins xerrades sobre el comerç just o la economia sostenible.

Però vet aquí que, quan la començo a llegir, em quedo a quadres o a cercles… no sé.

El que em vaig trobar era una espècie de tríptic, com es pot veure a les fotos, on s’anuncien 100 suggeriments que es proposen des de l’Ajuntament, els partits polítics (IU, que governa amb majoria absoluta, PSOE i PP), així com les associacions de veïns i els particulars, per tal d’elaborar el pressupost municipal. Totes les propostes es divideixen en actuacions per barri o per tot el municipi.

Es a dir, que la meva tieta, com qualsevol ciutadà de Rivas, pot agafar el tríptic en qüestió, triar les idees que més li agradin pel seu barri o pel poble en general i enviar-ho a l’Ajuntament (evidentment, qualsevol no pot fer-ho, per això obliguen a posar totes les dades personals).

No sé que faran amb tots aquests “vots” però, pel que comenten, tenen molt pes a l’hora de fer el pressupost. És a dir, que és el poble el que decideix on i en què es gasten els seus calerons, o com a mínim té una influència capdal (la meva tieta m’ho confirma).

Evidentment, aquests suggeriments no tracten sobre coses que no li pertoca decidir a l’Ajuntament, com per exemple la independència de la Comunidad de Madrid respecte al Sistema Solar (amb tanta estrella de furbo quasi podrien fer una galaxia pròpia!!), i no van més enllà de invertir en enllumenat públic, en algun acte solidari o cultural, realitzar propostes socials… es a dir, al que normalment es dedica a un Consistori Municipal.

Passat uns dies, arribo a Blanes… i sé que les comparacions són odioses… però no puc deixar de confrontar els llocs on he viscut, per si algun dia em dona per independitzar-me amb la meva parella. Així doncs començo a donar voltes pel meu estimat poble…

El primer que em trobo és que el jardí botànic Pinya de Rosa (no fa gaire declarat paisatge protegit per la Generalitat) s’ha venut a un propietari privat per a que l’exploti. El primer que fa aquest es posar una tanca metàl·lica que envolta tot el terreny, sense tenir en compte tota la fauna que viu allà i que ara no pot creuar d’una banda a l’altre del bosc.

També contemplo esmaperdut com la urbanització San Francesc, que està al costat d’una cala que no fa gaire era quasi verge, cada cop es fa més i més gran, i el bosc que hi havia ho substitueix unes grans mansions burgeses (que ríete tú de la Moraleja).

A més, em trobo que l’únic lloc per aparcar que hi havia al poble de Blanes, ara es de pagament, cosa que no van anunciar en lloc… només a TV Blanes i a l’Ajuntament… es a dir, hem de tenir com a pàgina web d’inici la web municipal, si no pobret del que només estigui pel poble els cap de setmana. El millor es que si pagues els impostos a Blanes és gratuït… però per aixó necessites un cartell cutre amb la matrícula pintada amb “taquer” que et donen a una secció de l’Ajuntament de 9 a 14 de dilluns a divendres. Així doncs, he de perdre un dia de feina per anar a buscar un cartellot?… Bé que quan pasen els impostos sempre se’n recorden d’on visc… perquè no em poden enviar la merda de rètol? Han perdut la meva direcció?

I per postres els carrers de Blanes tallats perquè fan obres. Cosa que em sembla magnífic però que, quan vas amb el cotxe i has de fer tota una volta per carrerons estrets per sortir del poble, trigues 20 minuts més.

Per finalitzar… vull fer una reflexió. Realment es necessiten molts diners per fer les coses bé? Els que demanen més finançament, o que diuen que suposadament ens roben, no estàn amagant la seva incapacitat de solucionar els problemes reals de les persones? No és de cobards i d’irresponsables el de donar-li la culpa al veí de que un mateix sigui un incapaç, individualment i/o colectivament parlant?

Rivas (Madrid) té 65.000 habitants, Blanes (Girona) té 40.000. Crec que el pressupost municipal d’aquestes poblacions hauria de ser semblant  i, des de la meva opinió, a la pràctica son com el sol i la lluna.  No cal disposar de molts calers per fer correctament les coses, trobar solucions o, com a mínim, si les fan malament que t’informin.

Perquè nassos hi ha persones que, davant la menor dificultat, només busquen enemics fantasmals exteriors i no dins seu? De veritat es creuen tan perfectes?

*by Toni…. ex-arqueòleg*