26J Anatomia d’una Derrota: Ha començat la por al Canvi?

Si, hem perdut. El nostre objectiu era liderar un govern d’esquerres alternatiu al PP i no ha estat possible, per tant això suposa una derrota. Punt. No crec en conspiracions. No s’ha manipulat el vot per correu, ni el recompte. La gent no es tonta ni ignorant i si ha votat el que ha votat es per algun motiu que no hem sabut entendre durant la campanya.

S’han perdut vots per l’esquerra o per la dreta? Per IU o per Podem? Per Iglesias o per Garzón? Per la pàtria o per les banderes roges? Pel referèndum o per no investir Sanchez? Proposo que no ens perdem en els detalls superficials i anem més enllà. Defujo anàlisis simplistes i en aquest post procuraré fer-ne un de més profund i estructural.

Amb l’arribada de la crisi a tot el mon occidental es configuren dos espais de ruptura amb l’estatu quo antitètics que, a cada lloc, tenen la seva traducció local.

1.- Per una banda tenim el replegament sobiranista i identitari de rebuig a la globalització, que en alguns indrets es tradueix en moviments nacionalistes o fiscal-sobiranistes i en altres xenòfobs, majoritàriament de dreta o ultradreta. Aquest espai sembla tenir molt bona salud, amb victòries importants com el Brexit a Anglaterra, la quasi victòria del FPÖ a les eleccions presidencials de Austria, els bons resultats del FN a França i la nominació de Donald Trump a USA. En quant als moviments sobiranistes independentistes: Escòcia va perdre el Referèndum però ara sembla que en podrien fer un segon i el Procés es troba estancat i amb un futur incert.

2.-Per altre banda tenim l‘esquerra alternativa anti-austeritat que vol una globalització més justa i igualitària, contraria al neoliberalisme. En aquest espai no parem d’acumular derrotes dramàtiques: Tsipras agenollat a la Troika a Grècia, Corbyn amb una revolta interna al seu grup parlamentari que li exigeix la dimissió, Sanders derrotat a les primaries demòcrates (tot i un resultat històric per l’esquerra americana) i Podem s’ha estancat, tot i l’aliança amb IU i les confluències. Veurem que passa a França amb les revoltes de Nuit Debout i si acaba tenint traducció política.

Les dues corrents tenen algunes coses en comú: son rupturistes, volen un canvi radical de caràcter quasi mil·lenarista, tenen hiperlideratges messiànics, representen una renovació del sistema polític (en alguns casos generacional) i, sobretot, son una conseqüència directe de la crisi econòmica i la desconfiança en el “establishment”.

La gran pregunta que fa temps que em formulo és: que passarà quan les circumstancies de la crisi vagin pal·liant i la gent comenci a viure millor? Aquests espais han sorgit per quedar-se o bé la gent tornarà a confiar en les forces del estatu quo tradicionals?

A Catalunya es l’únic lloc d’Espanya on tenim els dos moviments rupturistes en paral·lel: un de identitari sobiranista (CDC-ERC-CUP) i un d’esquerra alternativa (ICV-EUIA/CSQP/En Comú Podem), els dos enfrontats a les forces que defensen conservar el sistema amb alguna reforma superficial (PP-PSC-Cs). vegem com han evolucionat aquests tres espais des de 2012, quan s’inicia el Procés.

Així doncs sembla que el Procés es troba estancat i en clar retrocés des del passat 27S, amb uns 850.000 votants menys i molt per sota de les forces que representen l’estatu quo, tan en vots com en escons. Per altre banda En Comú Podem, consolida un espai entorn al 24%, però ha aturat el seu creixement que semblava imparable. I l’estatu quo espanyolista comença una tímida recuperació.

El darrer any l’atur ha baixat un 12,94% a Catalunya, i unes 95.000 persones han trobat feina. Tot i així és del 17,44% amb unes altes xifres de temporalitat i precarietat. La percepció de l’economia segueix sent molt dolenta, però poc a poc va millorant; la prima de risc està molt baixa, les retallades més bèsties s’han pres un respir i fins i tot comencem a veure pressupostos augmentant la despesa social. Els desnonaments hipotecaris segueixen existint però en clar retrocés.

Pot estar provocant això una frenada en sec del creixement dels moviments rupturistes, ja siguin nacionalistes o d’esquerres? Pot ser que molta gent hagi deixat de veure el canvi amb esperança i el comenci a veure amb por i conservadorisme tant al Procés com a Podem? Es una possibilitat molt certa, tant per Catalunya com per Espanya. No sé de que riuen ni de que s’alegren els processites, la veritat. L’auge del estatu quo s’està donant arreu, també a casa nostre: el PP ha guanyat 40.000 vots, més que cap altre partit català, tot i l’escàndol de Fernandez Diaz.

En aquesta campanya Units Podem bàsicament ha tractat de no perdre terreny davant la campanya de la por al canvi que han fet PP, PSOE, Cs, ERC, CDC i tots els seus mitjans afins, començant per TV3. Hem estat tan a la defensiva que no hem estat capaços de poder fer una campanya il·lusionant i en positiu, per molt que ens hi esforçàvem. Al debat Iglesias va estar centrat en aturar atacs barroers i demagogs de PSOE i Cs, mentre Rajoy en sortia il·lès. Quelcom similar va passar al debat català amb Domenech centrat a aturar els atacs de Rufian.

La por al canvi, pot haver acabat calant entre aquells que estan un xic millor que els darrers anys, per poc que sigui. Ha desmobilitzat al nostre electorat i ha motivat al més conservador a tornar al PP, preferint la corrupció a un canvi incert.

Tot i haver frenat l’ascens en sec, i haver deixat un milió de vots pel camí, no oblidem que hem consolidat la major quantitat de diputats d’esquerra alternativa de la història recent d’Espanya. Jo vaig començar a militar que a la meva ciutat érem cinquena forma i triem un 8% de vot, ahir vam repetir victòria amb un 29%. Absolutament inimaginable fa només 2 anys. Donem un cop d’ull a l’evolució en escons del PCE-PSUC- ICV/IU- Podem/IU/ECP. Estem millor que mai, tot i esperar més.

Ningú va dir que fos fàcil. No podem ser tan sols un moviment de Resistencia a les retallades, cal que tinguem un model alternatiu creïble i il·lusionant. Tenim el govern dels principals Ajuntaments, un lloc ideal per posar-ho en praxis i demostrar que en som capaços. I, sobretot, hem de tindre ben clar que el nostre projecte no és el del replegament identitari  sobiranista, no podem caure en euroescepticismes, xenofòbies o nacionalismes. Ni tampoc hem de confiar en el pensament màgic voluntarista i pensar que la victòria es produirà només amb desitjar-ho molt fort, cal que es donin unes condicions materials que ho facin possible.

La bonança econòmica entre 1996 i 2008 va tornar a les classes populars conservadores, defugint tota ànsia rupturista o revolucionaria, on el proletariat semblava estar encantat amb el neoliberalisme especulador i es creia classe mitja gràcies a tenir una hipoteca. Ara estem davant un canvi molt més profund: el pas d’una economia industrial a un capitalisme de bens i serveis, on es requereix menys ma d’obra no qualificada. Això provocarà altes bosses d’atur estructural i classes populars que viuran al marge del sistema, davant una classe mitja que anirà recuperant el seu benestar paulatinament i que s’aniran tornant més conservadores, defugint tot canvi radical.

Veurem com es tradueix això políticament, però jo crec que un espai d’esquerra alternativa pot tenir futur i no quedar-se com a fenomen efímer i efervescent si aconsegueix proposar un canvi realista, pragmàtic i possibilista que sigui bo per les generacions d’estudiants precaris o treballadors no qualificats i que no generi por a les classes mitges.

Apunts sobre la Vaga del Metro a Barcelona

“Hi ha una dreta que creu que les vagues sempre son injustificables i una esquerra que creu que els treballadors sempre tenen la raó. I cansen” @moragasai

En primer lloc dir que a mi, personalment, no se m’hi ha perdut res en aquesta vaga i que prou feina tinc amb la política municipal hospitalenca com per ficar el nas a la barcelonina. Però m’ha cridat l’atenció el típic conflicte d’interessos entre dos grups amb demandes justes, però contraposades: els treballadors volen una pujada de sou i els usuaris demanden un bitllet més barat. Un dilema shakespearià que perfectament podria servir per un capítol de la sèrie danesa Borgen.

Intentaré posar un xic de llum a l’assumpte, endreçant les dades objectives que he anat seguint per la premsa i defugint de tot maniqueisme dogmàtic.

1.- (Auto)crítica. Es evident que aquest conflicte ha posat de relleu els límits de la nova esquerra post-moderna davant el mon del treball i sindical. No passa res, precisament per això van confluir diverses cultures polítiques. Colau ja va reconèixer que va ser un error demanar que s’aturés la vaga abans de començar a negociar. Un altre error va ser dir que les vagues només poden ser defensives davant una retallada, o titllar-la de “desproporcionada”. També poden ser ofensives, faltaria més. Els treballadors de TMB tenen plena legitimitat d’emprar aquesta eina per reivindicar millores en el seu conveni. I durant MWC, quan té més repercussió, doncs perfecte d’això es tracta. La vaga es adient quan i com els treballadors ho considerin, punt. En tot cas podrem jutjar la idoneïtat de la demanda concreta, no de la vaga com a eina en si. I menys en un context de neoliberalisme autoritari on s’està qüestionant aquest dret. A l’entrevista de RAC1 d’aquest matí, el relat de Colau en aquest aspecte ha estat infinitament més encertat. Ho celebro. En quant al sou dels treballadors, ja eren públics molt abans de la vaga i no hi te res a veure. L’augment de serveis mínims els ha decidit la Generalitat, sense que l’Ajuntament hi hagi dit res. Per altre banda us recomano les encertades reflexions de Joan Coscubiela al seu blog, sobre la normalitat de la vaga i el perill que pot suposar enfrontar a treballadors entre si, o de culpar als funcionaris de la precarietat dels aturats.

2.- El problema de fons: El passat desembre va acabar el conveni del Metro i ara els seus treballadors, liderats pel sindicat majoritari CGT, demanden una pujada de sou del 3%. En cap cas s’està parlant de retallar res ni d’acomiadar ningú, en un col·lectiu que ni tan sols va perdre en el seu dia la paga extra. Quin es el problema? El Tribunal de Comptes només permet a les administracions públiques una pujada màxima de salaris de l’1%. La legislatura passada ja van decretar il·legal una pujada superior a aquest límit. TMB ha proposat a canvi complements salarials de productivitat, però CGT s’hi ha mostrat absolutament inflexible. Per altre banda TMB també està a punt de tancar el conveni a l’autobús (ja hi ha un preacord que dintre de poc han de votar els treballadors) i qualsevol millora pels operaris del metro, que no estigui recollida al conveni del bus, faria perillar el preacord ja que exigirien millores similars.

3.- D’on treure els diners? En el cas que fos legal la demanda del 3% d’augment de salari que demana CGT d’on sortiria el pressupost? Hi han diverses opcions: apujar el bitllet, eliminar inversions en maquinaria o bé amb partides d’altres llocs del pressupost municipal, ja sigui en retallades en rescat social o bé apujant impostos. Totes i cada una d’aquestes opcions repercuteixen directament sobre la ciutadania en general i fan pagar un augment de salari a les persones més desafavorides i que tenen unes condicions socials i econòmiques objectivament molt pitjors. A mi no em semblaria just, la veritat.

4.- Que deia el Programa de BeC al respecte? Barcelona en Comú es va posicionar al seu programa a favor de baixades tarifaries del transport públic a persones amb un atur superior als 3 mesos o amb un salari inferior al mínim interprofessional. Pel que fa als drets dels treballadors, tan sols proposava reduir la temporalitat i l’eventualitat. En cap cas es va comprometre amb una pujada de salaris i menys per sobre del límit de l’1% permès pel Tribunal de Comptes.

5.- Els sous dels alts càrrecs: Tot i que em consta que aquest tema pràcticament NO s’ha posat en sobre la taula de negociació, si que s’ha emprat de cara a la comunicació política de la vaga per part de la CUP. Es cert, TMB te alts càrrecs amb sous elevats. Des de fa uns 20 anys, amb uns contractes blindats i clàusules de confidencialitat que impedeixen fins i tot divulgar el que cobren. L’únic alt càrrec al qual se li pot modificar el sou (el gerent) se li ha retallat un 40%. Des de l’entrada de Barcelona en Comú a TMB no s’ha apujat ni un cèntim a cap d’aquests directius. Qualsevol mesura al respecte s’hauria de prendre al plenari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el PSC té una àmplia majoria, així com la Vicepresidència. I, com sospitareu, no té la menor intenció de fer fora als seus endollats. Es un problema que cal afrontar políticament, no amb una vaga. De moment s’està posant en marxa una agència de transparència on es publicaran els sous dels directius, sense que afecti la confidencialitat o la protecció de dades. No es pot exigir que en 8 mesos es faci el que no s’ha fet en 20 anys.

5.- En quina guerra està batallant CGT-COS de TMB? Perquè aquesta inusitada bel·ligerància sobtada contra un Govern d’esquerres? Perquè no van fer vaga als passats Movile, quan hi havien exactament els mateixos alts càrrecs i el mateix conveni però un alcalde de CIU? Perquè ara aquesta inflexibilitat tan extremadament intransigent a l’hora de negociar? Cal recordar que aquests sindicats tenen una trajectòria força curiosa: El 7 de novembre de 2010 van convocar una Vaga contra la visita del Papa Benet XVI a Barcleona, causa molt justa però que res té a veure amb els drets dels treballadors. El 2012 es van negar a secundar la Vaga General, fent d’esquirols escortats pels mossos i enfrontant-se violentament amb els piquets de CCOO a les cotxeres de TMB. Llavors tenien de portaveu a Josep Garganté i Closa, el qual avui dia es regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i treballador a temps parcial a TMB busos alhora. Resulta molt temptador preguntar-se si realment CGT i COS estan defensant els seus treballadors o simplement es limiten a fer de corretja de transmissió d’ordres polítiques de la CUP, en el marc d’una estratègia per desgastar la única oposició real al Govern de dretes de la Generalitat, al qual ells donen suport. Es un dubte molt inquietant, la veritat. També aprofito per condemnar els arguments masclistes i completament fora de lloc que CGT ha fet servir a les xarxes per atacar a la regidora Merche Vidal; així com que Garganté s’hagi referit a Colau com “la patronal” la qual cosa evidencia un analfabetisme total sobre les relacions laborals en una empresa pública, doncs es evident que l’alcaldessa no es queda la plusvàlua de ningú, sinó que té una nòmina com un treballador més. I finalment, no deixa de ser paradoxal que la CUP sortís de la confluència amb BeC pel sou “elevat” dels polítics al seu codi ètic, que es molt més baix del que ara ells mateixos defensen en el conveni del metro.

Dit això, espero que s’arribi ben aviat a un acord que sigui legal i satisfactori pels treballadors, sense que aquest repercuteixi de forma negativa en el preu del bitllet o la qualitat del servei.

Els típics errors de l’esquerra al poder que Ada Colau no hauria de repetir

Com bé sabem els arqueòlegs marxistes, l’estat i totes les seves institucions públiques es van crear fa uns 4.000 anys per part de la classe oligarca a fi de perpetuar i legitimar els seus privilegis en el temps i l’espai, fent creure que els seus interessos particulars eren els de tota la societat en general. Al llarg d’aquests mil·lenis hem tingut diversos relleus entre elits a l’hora de dirigir l’administració pública: els guerrers prehistòrics i ibers, els patricis romans, els aristòcrates islàmics, els senyors feudals o la burgesia industrial i financera.

A partir de la instauració del sufragi universal, en algunes ocasions puntuals (Segona República, primers ajuntaments democràtics, Tripartit…) les forces polítiques que representen a les classes populars han accedit a gestionar les institucions públiques, la qual cosa representa una subversió del concepte d’estat en si mateix. La classe explotadora, però, segueix disposant del poder econòmic, entén que l’aparell administratiu existeix exclusivament per protegir la seva propietat, no es queda de braços creuats i en poc temps retorna al poder, aprofitant també els errors de l’esquerra. A continuació faré un petit repas històric de quins han estat els més freqüents, segons el meu criteri.

Allende i Pinochet

1) Infravalorar a les forces repressives de l’estat, ensinistrades per obeir a la oligarquia tot i que aquesta ja no sigui qui li dona les ordres directament. Aquest es l’error més comú i freqüent. Com pot ser que Lluís Companys, Ministro de la Marina de la República d’Espanya, no s’adonés que un dels seus generals, Francisco Franco, era un colpista que en poc temps l’acabaria afusellant? Com es possible que Salvador Allende tingués plena confiança en el seu general Augusto Pinochet fins al darrer moment, quan aquest acabaria assaltant el Palau de la Moneda? Perquè  Joan Saura no es va atrevir a fer una neteja més a fons de la Conselleria d’Interior i va permetre que es produïssin incontrolades càrregues policials que van ser letals per la imatge d’ICV? En el cas de Barcelona, Ada Colau haurà de fer front a una Guàrdia Urbana que ve esquitxada de casos tan foscos i tèrbols, com les tortures i el posterior suïcidi del cas Ciutat Morta, l’advocat del qual sona per regidor de Seguretat. La direcció de la Guàrdia Urbana ja ha rebut el canvi de govern amb una dimissió anticipada, la qual cosa apunta a que aquest cos policial pot ser un Cavall de Troia incontrolable, disposat a dinamitar la imatge del l’Ajuntament, en una matèria molt sensible (com va passar amb el Tripartit). Espero que Jaume Asens sigui capaç de posar orde i fre a les males pràctiques, sense que això acabi repercutint en una sensació d’inseguretat ciutadana que la dreta aprofitaria per fer campanyes de populisme apocalíptic.

2) Desmobilitzar els Moviments Socials i deixar el carrer pels despatxos: Quan el PSUC i el PCE van entrar a governar molts ajuntaments democràtics, després de les eleccions municipals de 1979, van passar a gestionar l’estat contra el que portaven lluitant 40 anys, inclús amb les armes, en la fosca clandestinitat, patint tortures policials i sent empresonats. Aquest canvi de cultura política va produir una forta desmobilització de moltes persones pensant que la feina ja havia acabat i que podien tornar a casa, deixant la política en mans de professionals. Les contradiccions internes dins el PSUC van fer-lo esclatar pels aires en el seu Vé Congrés de 1981: els partidaris més ferms de la institucionalització van marxar al PSOE-PSC (la gran majoria) i els més revolucionaris van acabar en grupuscles extraparlamentaris. Que pot fer Barcelona en Comú per evitar que això es repeteixi? Doncs evitar que les seves bases es desmobilitzin, no deixar de trepitjar mai el carrer, ni comprar o vampiritzar via subvencions als moviments socials. Xerrades obertes a peu de carrer en cada barri i districte, una alcaldessa que estigui amb les lluites socials i no tancada dins un despatx. Però el canvi també ha de vindre per part de la mentalitat de la militància: Ara nosaltres som l’Estat, prou complexes adolescents a l’hora de defensar a capa i espasa l’obra de Govern, a les xarxes, al carrer o a on calgui. La primera oportunitat es aquest proper dissabte

3) Cedir l’Hegemonia Mediàtica-Cultural a l’oposició: Aquest va ser l’error més imperdonable del Tripartit: contemplar impassible com els mitjans de comunicació públics, subvencionats o privats creaven una hegemonia mediàtica on els descomunals avenços socials del Govern d’Esquerres quedaven ocultats darrere cada fotesa ridícula relacionada amb l’Estatut. El passat dilluns no havien passat ni 24 hores de la victòria d’Ada Colau que a les profunditats cavernàries de  TV3 es va realitzar una tertúlia on els 4 convidats eren uns indepes hiperventilats que es van dedicar a vomitar el seu odi contra els resultats democràtics, emprant els típics arguments racistes i etnicistes que sovint s’amaguen darrere del nacionalisme català més extremista:

Tweet d’un tertulià habitual de TV3

Disputar l’hegemonia cultural al relat oficial del populisme identitari del Règim, repetit ad nauseam pels palanganers del poder, es molt difícil. Ada Colau, afortunadament, disposarà d’un canal alliberat de la dictadura mediàtica convergent (BTV), on podrà donar veu als milions de ciutadans catalans que discrepem o tenim opinions diferents de les que dicta Artur Mas i que fins ara hem estat silenciats i invisibilitats pel poder. Per poc que pugui ha de respondre a les falòrnies que constantment inventen els mitjans de la dreta, per passar a l’ofensiva amb una dialèctica que substitueixi la lluita de pobles per la de classes. Cal explicar amb molta cura la nova forma de fer política, així com aquells projectes que suposin un canvi radical en les costums i formes de vida urbanes; a tall d’exemple, EH Bildu ha perdut l’alcaldia de Donosti i la Diputació Foral guipuscoana per culpa d’una recollida d’escombraries porta a porta molt impopular.

4) No fer front a la pinça entre l’extrema esquerra i la dreta: El 1939 mitjançant el “Golpe de Casado” la CNT s’alia amb l’exèrcit i el PSOE per entregar vilment Madrid a Franco, traint al PCE i deixant a milers de guerrillers i brigadistes a les presons per tal que fossin torturats i afusellats pel feixisme. Molts cops l’extrema esquerra està tan obsessionada en destruir a l’esquerra quan està al poder que fins i tot corre a abraçar-se amb la dreta, com quan alguns trotskistes van celebrar la caiguda del Mur de Berlín al costat dels deixebles de Reagan i Thatcher. Tot sembla indicar que els tres regidors de la CUP a Barcelona han vingut a l’Ajuntament no a canviar la realitat ni a transformar la ciutat, sinó a veure complerts els seus perjudicis contra Barcelona En Comú, esperant pacients a que cometin un error per llençar-se a la jugular. Si això succeeix, l’únic que passarà es que l’alcaldia tornarà a la dreta i a la oligarquia, mentre que ells potser guanyen un regidor més i ja. El seu dogmatisme ètic (o més aviat postureig estètic), més semblant al d’una ordre de franciscans que a cap idea derivada del materialisme històric, els ha dut a entregar amb alegria les alcaldies de Vic o Blanes (i veurem que passa a Sabadell) al statu quo o la dreta, abans que contaminar-se governant amb una altres partits que no siguin tan purs com ells. (Nota: per governar amb CIU a Arenys de Munt o Sant Pere de Ribes, mai van tindre cap escrúpol i ni tan sols es va exigir complir cap mena de codi ètic. En ambdós casos CUP ha perdut l’alcaldia a les urnes). L’actitud que hauria d’adoptar BeC al respecte la CUP ha de ser en primer lloc de ma estesa en tot moment, per tal que quedi sempre en evidència que els sectaris son ells; en segon lloc no tindre mai cap mena de complexe en fer front a la seva arrogant superioritat moral de qui no ha trencat mai un plat, perqué li fa por rentar-los i embrutar-se les seves delicades mans.

PD: Si algú té algún dubte de fins a quin grau de trastorn paranoide arriba l’odi sectari i fanàtic de la CUP contra Ada Colau, que doni un cop d’ull a aquest blog, si es que pot aguantar 10sg sense vomitar de fastig

5) Generar falses expectatives irrealitzables: Com ja he dit molts cops, el “wishful thinking”, l’infantil voluntarisme del pensament positiu del “si se puede”, ha portat a un empoderament ciutadà, que està molt bé, però es basa en una fal·làcia: creure que la realitat es transforma mitjançant la voluntat i no a través d’unes condicions objectives que ho permetin. Tot el que es prometi i s’anuncii s’ha d’haver estudiat amb una memòria econòmica que avali que es possible fer-ho. I aquells projectes que no es puguin dur a terme per culpa d’altres institucions s’han de poder denunciar, com Obama davant el bloqueig republicà de les cambres legislatives, o Tsipras davant les pressions de la Troika. Colau hauria de calendaritzar el seu programa per tal de que el canvi sigui un degoteig constant, factible, tangible i realitzable foragitant qualsevol ombra d’utopia quimèrica.

6) Donar una imatge d’inestabilitat: Aquest es el gran argument amb el que sol basar la dreta la seva oposició contra coalicions d’esquerres. Son grups diferents que només saben que barallar-se entre ells, mentre que la dreta representa l’ordre, l’estabilitat, la jerarquia i el lider amb ma de ferro. El Tripartit sovint era caricaturitzat com un “Dragon Khan”, quelcom que no ha passat amb Artur Mas, tot i que els ensurts, la incertesa o els canvis radicals d’opinió han estat molt més freqüents amb l’actual govern. La gran sort de Barcelona en Comú es que, a diferència d’anteriors precedents, no s’ha gestat com una suma de marques on hom busca sobresortir per damunt els altres, sinó amb un de nou que els engloba a tots, amb un hiperlideratge reconegut i indiscutit. Cal retornar, en certa mesura, a la lleialtat del centralisme democràtic leninista: les critiques a porta tancada i de cara al públic unitat i fermesa.

Doncs res, molta sort al nou Govern Municipal de Barcelona. Passi el que passi aquest blog estarà al seu costat.