Archive for the ‘Economia i treball’ Category

h1

Conseqüències polítiques de la Crisi de la Masculinitat

Octubre 19, 2016

trump-gender10

Pot un candidat a la Casa Blanca d’un partit majoritari fer una campanya basada en odiar i menysprear a les dones, amb un llenguatge extremadament obscè i barroer? Doncs pel que sembla si. El candidat republicà Donald Trump ha defensat grapejar conys sense demanar permís, cosa que al menys hauria fet a 8 víctimes diferents. I això es només un petit exemple en una llarga llista de vexacions contra dones en els darrers 30 anys. A dia d’avui, segons els sondejos, el 41,4% de l’electorat americà el votaria i té la majoria absoluta assegurada en almenys 18 estats. Tot i que distingits membres de l’establishment republicà li han retirat el suport, com el President del Congrés Paul Ryan, segons un sondeig  només el 12% dels votants republicans creuen que Trump s’hauria de retirar de la cursa electoral per aquest motiu i el 74% creuen que el Partit Republicà li hauria de donar suport més entusiasta.

Com es possible? La resposta més fàcil es titllar als votants republicans de ximples, analfabets i fatxes sense més anàlisis, un error on sovint cauen molts demòcrates. Intentaré enfocar el tema amb més profunditat, anant a buscar les causes materials en l’estructura de producció i reproducció de la societat americana actual. Observem les estadístiques per entendre a quin tipus de votant aquest missatge extremadament masclista no li sembla un motiu com per deixar de votar-lo.

Aquestes eleccions estan provocant una polarització de gènere mai vista abans a la història. Quelcom que no es del tot nou, ja vaig parlar en un altre post de com els nous partits d’ultradreta a Europa tenen un suport extremadament masculinitzat. Segons les enquestes, així quedaria el mapa electoral americà si només votés un dels dos sexes:

trump-gender

Mapa electoral americà si només votessin les dones

trump-gender2

Mapa electoral americà si només votessin els homes

Certament des de Reagan hi ha hagut un cert biaix de gènere entre el Partit Demòcrata i el Republicà que s’ha anat ampliant amb el temps i que ara ha arribat a un extrem mai vist abans amb una diferència abismal de quasi 1/3 de l’electorat. Fins i tot hi ha qui compara als republicans amb la figura del pare i als demòcrates amb la de la mare.

gender-gap

Biaix de gènere entre Demòcrates i Republicans des de 1952 fins avui en eleccions presidencials

Però quina mena d’homes estan comprant aquest missatge misogin? Tots per igual? Doncs no. Mirem amb un xic més de detall les estadístiques electorals, tenint en compte les variables de gènere, edat, classe i ètnia, segons aquesta taula de  Pew Research Center i que estarien confirmades per un altre estudi de Gallup.

trump-gender4

Es a dir, la base sociològica on Donald Trump té el suport més sòlid es entre homes blancs, sense estudis universitaris, casats, majors de 50 anys, religiosos i heterosexuals. Uns votants que, a més, creuen que Amèrica actualment es massa tova i efeminada, on es castiga als homes per actuar “com a homes” de forma viril i dura, segons un estudi publicat a The Atlantic.

trump-gender7

Es la societat actual massa tova i efeminada?” Respostes de votants blancs de classe treballadora o amb estudis universitaris

trump-gender5

Es castiga als homes per actuar com a homes?” Respostes segons els votants de Trump i Clinton

Aquest perfil de votants, homes blancs treballadors manuals de més de 50 anys, son els que més s’ha vist afectats per la globalització i la transició d’un model capitalista industrial a un post-industrial de bens i serveis, com el que estem veient a tot Occident.  Es tracta de persones que van néixer en el baby boom de postguerra, en plena Era Daurada del Capitalisme (1945-1973) com l’anomena l’historiador Eric Hobsbawm. Un període de gran creixement econòmic industrial, d’augment sostingut dels salaris, del benestar social i de la capacitat adquisitiva de la classe treballadora. Un moment on milions d’americans van passar de no tindre res a ser propietaris de diversos bens materials com cotxe, casa, telèfon, electricitat o nevera.

En aquest mon industrial, la majoria de  famílies treballadores es mantenien amb l’únic salari d’un home que basava el seu estatus social en la seva força bruta de treball. Però la inflació que produeix aquest model econòmic keynesià va fer que amb un únic salari no n’hi hagués prou per mantindre el nivell adquisitiu i, progressivament, les dones es van incorporant al mercat laboral. Amb l’arribada del neoliberalisme als anys 80’s, les retallades en salaris i en benestar, així com l’auge de la inflació provocat per la Crisi del Petroli de 1973 i la fi del patró or, aquesta presencia femenina al mon del treball s’aguditza. Es segmenta el mercat laboral amb feines molt feminitzades i precaries relacionats amb els serveis, el comerç i l’atenció i cura a les persones.

trump-gender9

Incorporació de les dones casades blanques al mercat de treball a USA durant el segle XX. FONT: C. Goldin, Understanding the Gender Gap: An Economic History of American Women, table 2.1., 1990.

Tal com apunta l’antropòleg americà Marvin Harris al llibre “¿Porque nada funciona?“, aquesta entrada massiva de les dones al mercat laboral va lligada al descobriment i  generalització de diversos mètodes anticonceptius. L’efecte més visible d’aquesta entrada femenina al mon del treball i a la universitat serà l’endarreriment de l’edat de maternitat i la caiguda sostinguda de la natalitat, amb l’únic parèntesi del baby boom de 1947-1955 provocat per les subvencions a les famílies dels veterans de guerra. La cultura natalista  heteropatriarcal basada en una pressió social sobre les dones perquè tinguessin més fills i als homes perquè fossin més virils es començava a esquerdar a partir de finals dels 60′ i es passa a una cultura antinatanlista. Apareixien els moviments LGBT i el feminisme, així com una contracultura juvenil pacifista i hippy renegant dels valors que la masculinitat viril havia tingut fins al moment.

birth-rate-usa

Evolució de la tassa de natalitat a EUA entre 1909 i 2009. En vermell el baby boom de postguerra.

Actualment ens trobem amb un mon amb un alt empoderament de les dones, cada cop més emancipades econòmicament (especialment en classes mitjanes amb estudis universitaris) i amb un major control de la seva sexualitat, així com l’acceptació social de rols de gènere alternatius que ha suposat l’aprovació definitiva del Matrimoni Igualitari a tots els Estats Units. Per altre banda, aquell mon industrial masculinitzat està desapareixent progressivament amb el tancament de mines, la deslocalització de fàbriques i la crisi de la construcció. I, com ja he explicat al darrer post, la demonització de la classe obrera per part de la cultura de masses neoliberal ha fet que els treballadors no es sentin identificats amb un discurs de classe per part de l’esquerra de Bernie Sanders i es vegin cada cop més temptats per discursos populistes, xenòfobs, nacionalistes i emocionals que culpabilitzen de la seva situació a suposats col·lectius que “els hi han pres la feina” com les persones migrades, els afroamericans o les dones. La dreta vol una guerra entre pobres on el conflicte polític es vehiculi entre gèneres, ètnies i generacions en comptes de fer-ho contra els poderosos i els veritablement privilegiats.

Estem davant una veritable “Crisi de la Masculinitat” que afecta a una generació d’homes blancs, treballadors manuals no qualificats, majors de 50 anys, nostàlgica d’un mon viril, industrial i no-globalitzat que ja mai tornarà a Occident. Proletaris que no troben el seu lloc en un mercat laboral que cada cop requereix de menys força manual i més preparació acadèmica, especialització tècnica o un tractament efeminat i educat envers els clients o els pacients. Ara es veuen abocats a competir amb les persones migrades per les ajudes socials i els llocs de treball menys especialitzats i més precaris. Es a això al que es refereix Trump amb el seu lema “Make America Great Again” (fem Amèrica gran de nou), com si tingués una màquina del temps que permetés màgicament tornar a 1960, quan ells eren joves, tenien un futur econòmic sòlid i un estatus social inqüestionable com a pares de família, mentre les minories ètniques no tenien cap dret i la dona els esperava a casa cuidant als fills.

I, alerta! A Europa tenim un context econòmic i social que s’hi assembla bastant. Les eleccions americanes solen ser un laboratori d’idees per la política europea (quants partits i col·lectius han fet servir aquí variacions del “Yes We Can” d’Obama?) i, per tant, no seria d’estranyar que la dreta populista i nacionalista europea descobreixi que el ressentiment masclista sense complexos es una arma electoral a explotar.

h1

CAS APPLE: Més Sobirania Nacional, menys Benestar Social

Setembre 3, 2016

##### Bruja de Blancanieves

Aquesta passada setmana hem vist com la Comissió Europea ha donat un esperat cop de puny a la boca al Govern d’Irlanda, el qual va emprar el seu dret a decidir per arribar a un pacte fiscal amb l’empresa tecnològica Apple per tal que aquesta tributés tots els seus beneficis europeus a una misèrrima taxa del 0,005%, uns 50 euros per cada milió de beneficis.  Gràcies això els estats europeus han deixat de recaptar 13.000 milions d’euros per a polítiques socials en una dècada; més d’un terç del pressupost anual de la Generalitat i un 6% del PIB d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès va sortir immediatament després de conèixer la sentència a defensar la sobirania nacional irlandesa per arribar a tax rulings, es a dir, acords de privilegi fiscal entre un estat i una empresa per tal que aquesta pagui menys impostos si ho fa en un estat i no en un altre. Altres casos de vergonyosos acords fiscals amb multinacionals a Europa afectarien a MacDonalds, Amazon o Fiat.

Ens trobem davant un clar exemple de com l’extrema competència entre diferents sobiranies fiscals, dins d’una mateixa zona monetària i un mercat global desregularitzat, acaba incentivant devaluacions d’impostos als rics per tal que tributin al seu país (dumping fiscal), així com devaluacions dels salaris dels treballadors per atreure inversions de les empreses que vulguin produir més barat (dumping salarial). Es a dir, com més sobiranies petites competeixin dins un mateix mercat sense normes, millor per als rics i pitjor per als treballadors. La Sobirania Nacional perjudica greument la Sobirania Popular. Això amb una Hisenda Única Europea que centralitzés i regulés tots els impostos a nivell europeu, de forma federal, mai hauria succeït. Només des de macro-estructures supranacionals es pot regular a un mercat que no entén de fronteres.

Tal com va explicar el professor de política econòmica de Harvard Dani Rodrik al seu llibre “La paradoxa de la globalització” no pot existir una democràcia i un estat del benestar dins del marc polític d’un estat-nació i del marc econòmic d’un mercat hiperglobalitzat alhora. Es el seu famós Trilema de Rodrik: O bé optem per la Sobirania Nacional o bé per la Democràcia i el Benestar, però les dos coses alhora son impossibles de tindre mentre ens moguem en mercats internacionals d’intercanvi immediat de capital, mercaderies i treball. Com més fragmentades -i per tant debilitades- estiguin les sobiranies dels estats millor per als mercats.

Si apliquem aquest model a la zona euro tenim aquest esquema plantejat per Matthias Matthijs al seu llibre “The Future of the Euro“:

RODRIK EUROPA

 Segons l’autor Europa pot optar per un d’aquests tres camins diferents (però només un!)

1.- Mantenir l’euro i les sobiranies nacionals, renunciant a l’estat del benestar i la democràcia. Una Tecnocràcia Neoliberal, on Europa està al servei dels mercats i no de les persones. Aquest es el camí del TTIP i dels tracats de lliure comerç  pel qual aposta, de moment, l’actual statu quo de la Troika. Un poderós Mercat Global jugant a especular entre petites i fràgils sobiranies nacionals que competeixen entre elles.

2.- Sortir de l’euro, trencar el mercat comú, desconnectar-se de la globalització i mantindre la sobirania nacional i l’estat del benestar, però cada un dins de les seves fronteres i que sobrevisquin els més forts i la resta morin. Aquesta es la via del Replegament Nacionalista, l’aposta del Brexit, de la extrema dreta euroescèptica i dels partits “TAN” (Tradicionalistes, Autoritaris i Nacionalistes). Tornar a l’Europa dels estats i tancar fronteres a les mercaderies i als immigrants. Però es possible una autarquia nacionalista en ple segle XXI, en un món hiperconnectat a través de les xarxes, o es una mera quimera irracional de nostàlgics d’un passat perdut que ja mai tornarà? Be, igual alguns estat excedentaris i rics (sense una gran dependència de l’exportació) podrien arribar a sobreviure en autarquia, però els estats deficitaris i pobres del Sud d’Europa entrarien dins una espiral mortal d’hiperinflació, ja que les seves monedetes no tindrien cap valor. I, en el cas que la desconnexió de la globalització no fos total i completa, incrementaria fins a l’infinit el dumping fiscal i salarial, així com l’especulació mercantil amb la moneda i el deute nacional.

3.- Renunciar a les Sobiranies Nacionals mantenint l’Euro, construint un veritable i poderós Estat del Benestar Europeu amb una única Sobirania Popular que reguli estrictament el mercat. Es el camí del Federalisme Europeu  pel qual aposten la major part dels partits d’esquerres de l’Europa Occidental. Un federalisme que hauria de construir una sola Hisenda Europa que permetés la redistribució de la riquesa, el treball i el deute del Nord envers el Sud, impedint cap mena de dumping fiscal o salarial dins un mateix mercat i evitant l’especulació amb el deute dels estats pobres (que passaria a ser deute públic europeu).

Suposo que no cal que aclareixi per quina via aposto jo, oi?

h1

Nacionalisme: La falsa alternativa a la Globalització

Juliol 25, 2016

##aaaa Aaaa aRoto

Donald Trump vol posar un mur de 3.000 kilòmetres entre EEUU i Mèxic. El Brexit es basa en sortir de la Unió Europea amb un referèndum i creure que has abandonat al moment el mercat global i vius al marge de les seves normes. El Procés català proposa desconnectar de l’Estat Espanyol en 18 mesos, sense cap altre aliat que la “voluntat i els somriures”. Aquestes ocurrències populistes, proposades per diversos partits nacionalistes pertanyents a estats o regions excedentàries, son una alternativa màgica per trencar instantàniament amb la crisi global i la progressiva desaparició de la sobirania dels Estat-Nació. Algú creu realment que les desigualtats econòmiques mundials es solucionen d’una forma tan simple i fàcil?

L’únic estat en tot el globus terrestre que realment viu al marge dels fluxos planetaris de capital i força de treball (i que, per tant, té plena sobirania i dret a decidir sobre els seus recursos) es Corea del Nord, una ferotge tirania que protegeix les seves fronteres amb míssils nuclears i prohibeix qualsevol connexió per telecomunicacions amb l’exterior als seus ciutadans.

Els nacionalistes volen una màquina del temps que els porti màgicament a un enyorat  passat que ja mai tornarà: els daurats anys del capitalisme industrial de postguerra (1945-1973), on l’economia estava des-globalitzada i els estats tenien capacitat real de decidir sobiranament entre models econòmics alternatius. Llavors les decisions es prenien als Parlaments nacionals, plenament sobirans, i les negociacions econòmiques es feien entre els seus sindicats i patronals locals. Una època de gran creixement a Occident, basat en l’impuls per part de l’estat mitjançant el dèficit i el deute, el creixement del sector públic i un repartiment de la riquesa força equitatiu entre capital i treball, amb l’objectiu d’aturar la temptació del comunisme. Es el major creixement de la riquesa de la història, on molts treballadors passen de no tindre absolutament res a posseir casa, cotxe, aigua corrent, llum, vacances pagades, atur, jubilació o educació i sanitat públiques.

Però aquest riquesa “sobirana” es va concentrar bàsicament a Europa i EUA, creant àmplies desigualtats a escala planetària que a la llarga son insostenibles. Aquests desequilibris acaben provocant el sorgiment de corrents migratòries de les zones pobres a les riques del planeta, així com un conflicte identitari de ressentiment contra Occident, que en alguns indrets empobrits ha acabat agafant la forma de fonamentalisme radical i terrorisme.

La Globalització Neoliberal proposa que sigui el lliure mercat desregulat el que solucioni aquest problema mitjançant acords de lliure comerç, com el TTIP, on els estats perden sobirania  en mans de les empreses (i no d’entitats democràtiques supranacionals reguladores, com seria lògic). Un model, però, que no contempla la lliure circulació de treballadors, per tal de mantenir un model dual deslocalitzat de producció industrial en països pobres amb salaris baixos i un capitalisme postindustrial de consum amb preus assequibles als països rics. Una forma d’economia que, com ja hem vist, tendeix a la híper-especulació financera i la destrucció de l’estat del benestar, mitjançant una dictadura de l’austeritat, concentrant la riquesa en un 1% privilegiat de la població mundial.

Quina alternativa ofereix  el nacionalisme i el proteccionisme? Posar murs als immigrants i negar-se a pagar impostos que redistribueixin la riquesa a les zones pobres, agreujant així encara més les desigualtats planetàries. Es la resposta simple i estomacal d’una dreta identitària, reaccionaria i racista, espantada davant els canvis globals, que pretén protegir el seus privilegis regionals com una estruç esporuguida amagant el cap sota l’ala. Un enfrontament horitzontal basat en odiar al veí (Mèxic, Espanya, la UE, l’Islam…), en comptes de fer front comú amb ell per una distribució de la riquesa més justa per tots. Aquest nacionalisme es el cant agònic d’un dinosaure moribund abans de la seva extinció, incapaç d’entendre que els Estats-Nació han mort en un mon global hiper-connectat .

Es absurd i vergonyós que certa esquerra, suposadament anticapitalista com la CUP, estigui situada en els esquemes mentals d’aquest caspós model nacionalista, insolidari i populista. Plantegen una República Catalana al marge de la Unió Europea i del mercat global que (en la seva fantasia utòpica) viuria màgicament en una justícia social idíl·lica, sense fluxos transnacionals migratoris ni financers, mentre la resta del planeta s’ofegaria en l’austeritat capitalista. La Corea del Nord del Mediterrani, vaja. Haurien de prendre nota del fracàs de Tsipras: es impossible oposar-se a la Troika des d’un Estat-Nació, cal una lluita global.

Només existeix una alternativa real per l’esquerra: el Federalisme Global. Posar mecanismes democràtics a escala mundial i supra-estatal per regular els mercats i evitar l’especulació o els desequilibris geogràfics entre capital i treball. Hem de renunciar a la sobirania nacional per tal de guanyar més democràcia i justícia social real per tots.

Tot i que sembli molt revolucionari, no es res gaire innovador, per cert. A tall d’exemple:  El 1944, a la conferència de Bretton Woods, l’economista britànic John Maynard Keynes va proposar les bases d’un model alteratiu de globalització que hauria d’evitar el sorgiment de noves crisis econòmiques i posaria les bases d’una justícia social global. El seu plantejament es basava en la creació d’una institució supranacional anomenada “International Clearing Union” que tindria una moneda mundial anomenada “Bancor” i que serviria per transferir equilibrar la balança comercial dels estats rics envers els pobres, controlant els excessos mercantils de les economies excedentàries amb les deficitaris. EUA, però, va rebutjar aquest model i en aquella conferència va crear el FMI i el Banc Mundial, que son els pilars del model actual de globalització i la moneda de referència mundial amb patró or va esdevindre el dolar (fins que es va abandonar el model als anys 70’s, obrint les portes al neoliberalisme).

No dic que les alternatives alter-globalitzadores que proposa l’esquerra siguin fàcils o factibles a un plaç curt. Es un camí llarg i dur, no exempt de perills. Proposem solucions reals a problemes complexes que requereixen uns canvis estructurals molt profunds. Nosaltres no fem populisme, ni venem fum amb solucions màgiques que s’apliquen immediatament després d’un referèndum, aixecant un mur o desconnectant en 18 mesos. Nosaltres fem política, no màgia.

h1

Apunts sobre la Vaga del Metro a Barcelona

febrer 25, 2016

## a2 metro

Hi ha una dreta que creu que les vagues sempre son injustificables i una esquerra que creu que els treballadors sempre tenen la raó. I cansen” @moragasai

En primer lloc dir que a mi, personalment, no se m’hi ha perdut res en aquesta vaga i que prou feina tinc amb la política municipal hospitalenca com per ficar el nas a la barcelonina. Però m’ha cridat l’atenció el típic conflicte d’interessos entre dos grups amb demandes justes, però contraposades: els treballadors volen una pujada de sou i els usuaris demanden un bitllet més barat. Un dilema shakespearià que perfectament podria servir per un capítol de la sèrie danesa Borgen.

Intentaré posar un xic de llum a l’assumpte, endreçant les dades objectives que he anat seguint per la premsa i defugint de tot maniqueisme dogmàtic.

1.- (Auto)crítica. Es evident que aquest conflicte ha posat de relleu els límits de la nova esquerra post-moderna davant el mon del treball i sindical. No passa res, precisament per això van confluir diverses cultures polítiques. Colau ja va reconèixer que va ser un error demanar que s’aturés la vaga abans de començar a negociar. Un altre error va ser dir que les vagues només poden ser defensives davant una retallada, o titllar-la de “desproporcionada”. També poden ser ofensives, faltaria més. Els treballadors de TMB tenen plena legitimitat d’emprar aquesta eina per reivindicar millores en el seu conveni. I durant MWC, quan té més repercussió, doncs perfecte d’això es tracta. La vaga es adient quan i com els treballadors ho considerin, punt. En tot cas podrem jutjar la idoneïtat de la demanda concreta, no de la vaga com a eina en si. I menys en un context de neoliberalisme autoritari on s’està qüestionant aquest dret. A l’entrevista de RAC1 d’aquest matí, el relat de Colau en aquest aspecte ha estat infinitament més encertat. Ho celebro. En quant al sou dels treballadors, ja eren públics molt abans de la vaga i no hi te res a veure. L’augment de serveis mínims els ha decidit la Generalitat, sense que l’Ajuntament hi hagi dit res. Per altre banda us recomano les encertades reflexions de Joan Coscubiela al seu blog, sobre la normalitat de la vaga i el perill que pot suposar enfrontar a treballadors entre si, o de culpar als funcionaris de la precarietat dels aturats.

2.- El problema de fons: El passat desembre va acabar el conveni del Metro i ara els seus treballadors, liderats pel sindicat majoritari CGT, demanden una pujada de sou del 3%. En cap cas s’està parlant de retallar res ni d’acomiadar ningú, en un col·lectiu que ni tan sols va perdre en el seu dia la paga extra. Quin es el problema? El Tribunal de Comptes només permet a les administracions públiques una pujada màxima de salaris de l’1%. La legislatura passada ja van decretar il·legal una pujada superior a aquest límit. TMB ha proposat a canvi complements salarials de productivitat, però CGT s’hi ha mostrat absolutament inflexible. Per altre banda TMB també està a punt de tancar el conveni a l’autobús (ja hi ha un preacord que dintre de poc han de votar els treballadors) i qualsevol millora pels operaris del metro, que no estigui recollida al conveni del bus, faria perillar el preacord ja que exigirien millores similars.

3.- D’on treure els diners? En el cas que fos legal la demanda del 3% d’augment de salari que demana CGT d’on sortiria el pressupost? Hi han diverses opcions: apujar el bitllet, eliminar inversions en maquinaria o bé amb partides d’altres llocs del pressupost municipal, ja sigui en retallades en rescat social o bé apujant impostos. Totes i cada una d’aquestes opcions repercuteixen directament sobre la ciutadania en general i fan pagar un augment de salari a les persones més desafavorides i que tenen unes condicions socials i econòmiques objectivament molt pitjors. A mi no em semblaria just, la veritat.

4.- Que deia el Programa de BeC al respecte? Barcelona en Comú es va posicionar al seu programa a favor de baixades tarifaries del transport públic a persones amb un atur superior als 3 mesos o amb un salari inferior al mínim interprofessional. Pel que fa als drets dels treballadors, tan sols proposava reduir la temporalitat i l’eventualitat. En cap cas es va comprometre amb una pujada de salaris i menys per sobre del límit de l’1% permès pel Tribunal de Comptes.

5.- Els sous dels alts càrrecs: Tot i que em consta que aquest tema pràcticament NO s’ha posat en sobre la taula de negociació, si que s’ha emprat de cara a la comunicació política de la vaga per part de la CUP. Es cert, TMB te alts càrrecs amb sous elevats. Des de fa uns 20 anys, amb uns contractes blindats i clàusules de confidencialitat que impedeixen fins i tot divulgar el que cobren. L’únic alt càrrec al qual se li pot modificar el sou (el gerent) se li ha retallat un 40%. Des de l’entrada de Barcelona en Comú a TMB no s’ha apujat ni un cèntim a cap d’aquests directius. Qualsevol mesura al respecte s’hauria de prendre al plenari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el PSC té una àmplia majoria, així com la Vicepresidència. I, com sospitareu, no té la menor intenció de fer fora als seus endollats. Es un problema que cal afrontar políticament, no amb una vaga. De moment s’està posant en marxa una agència de transparència on es publicaran els sous dels directius, sense que afecti la confidencialitat o la protecció de dades. No es pot exigir que en 8 mesos es faci el que no s’ha fet en 20 anys.

5.- En quina guerra està batallant CGT-COS de TMB? Perquè aquesta inusitada bel·ligerància sobtada contra un Govern d’esquerres? Perquè no van fer vaga als passats Movile, quan hi havien exactament els mateixos alts càrrecs i el mateix conveni però un alcalde de CIU? Perquè ara aquesta inflexibilitat tan extremadament intransigent a l’hora de negociar? Cal recordar que aquests sindicats tenen una trajectòria força curiosa: El 7 de novembre de 2010 van convocar una Vaga contra la visita del Papa Benet XVI a Barcleona, causa molt justa però que res té a veure amb els drets dels treballadors. El 2012 es van negar a secundar la Vaga General, fent d’esquirols escortats pels mossos i enfrontant-se violentament amb els piquets de CCOO a les cotxeres de TMB. Llavors tenien de portaveu a Josep Garganté i Closa, el qual avui dia es regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i treballador a temps parcial a TMB busos alhora. Resulta molt temptador preguntar-se si realment CGT i COS estan defensant els seus treballadors o simplement es limiten a fer de corretja de transmissió d’ordres polítiques de la CUP, en el marc d’una estratègia per desgastar la única oposició real al Govern de dretes de la Generalitat, al qual ells donen suport. Es un dubte molt inquietant, la veritat. També aprofito per condemnar els arguments masclistes i completament fora de lloc que CGT ha fet servir a les xarxes per atacar a la regidora Merche Vidal; així com que Garganté s’hagi referit a Colau com “la patronal” la qual cosa evidencia un analfabetisme total sobre les relacions laborals en una empresa pública, doncs es evident que l’alcaldessa no es queda la plusvàlua de ningú, sinó que té una nòmina com un treballador més. I finalment, no deixa de ser paradoxal que la CUP sortís de la confluència amb BeC pel sou “elevat” dels polítics al seu codi ètic, que es molt més baix del que ara ells mateixos defensen en el conveni del metro.

Dit això, espero que s’arribi ben aviat a un acord que sigui legal i satisfactori pels treballadors, sense que aquest repercuteixi de forma negativa en el preu del bitllet o la qualitat del servei.

h1

GRÈCIA: Més Democràcia es menys Sobirania Fiscal.

Juny 30, 2015

Supporters of Alexis Tsipras, leader of Greece's Syriza left-wing main opposition party attend his pre-election speech at Omonia Square in Athens Thursday, Jan. 22, 2015. Prime Minister Antonis Samaras' New Democracy party has failed so far to overcome a gap in opinion polls with the anti-bailout Syriza party ahead of the Jan. 25 general election. (AP Photo/Lefteris Pitarakis)

Grècia es un estat independent des de 1821 i es plenament reconegut per la resta del món des de 1830. Segons el populisme identitari català, haurien de viure extasiats gaudint de les mels de la seva sobirania i riquesa il·limitada, recollint els fruits de els seves estructures d’estat. Així doncs que cony ha fallat? Perquè s’han de doblegar a la voluntat d’Alemanya i a les condicions draconianes de la Troika? Si us limiteu a llegir l’Avui/Cavall Fort o a mirar Tv3 no entendreu absolutament res; anem, doncs, a obrir un xic la perspectiva.

L’estat de Califòrnia, un dels motors econòmics dels EUA, té un deute públic de 617.000 milions de dòlars, aproximadament el doble que el de Grècia. Ambdós estats no tenen moneda pròpia i no poden “crear diner”, es a dir, devaluar la divisa i generar inflació per tal de pagar els seus crèdits més barats. Així doncs, perquè a Grècia hi ha un “corralito” i a Los Àngeles no? A part de que el PIB de Califòrnia es molt més elevat que l’hel·lè, la subtil diferència es que als Estats Units existeix una entitat público/privada anomenada “Reserva Federal” que es dedica a comprar deute públic com una boja; uns 45.000 milions de dòlars cada més i a un preu pràcticament regalat. Quin invent més inútil el federalisme, eh?

A diferència d’EUA, a Europa no existeix cap mena de mecanisme fiscal de caire federal que vetlli per la redistribució del deute i la riquesa. El Banc Central Europeu es troba completament controlat per Alemanya, un país ric i aportador net completament contrari a les devaluacions monetàries o a la solidaritat fiscal. El problema, doncs, no es que Grècia no té prou sobirania, es que Alemanya en té massa. Si existís una Hisenda Única Europea, o en el seu defecte un sistema potent d’eurobons, podríem obligar a Alemanya a comprar deute grec, ja que no existiria un “deute grec” en si mateix, sinó que tot el deute seria europeu. La construcció actual de la UE es una unió monetària sense unió fiscal, on els estats rics i els creditors imposen els límits d’inflació i les polítiques econòmiques als països deutors; es a dir, una dictadura dels rics sobre els pobres.

Així doncs, la lluita de Syriza es a favor de la democràcia i contra la sobirania nacional. Es a dir, la única forma de defensar el poder del poble, dins un mercat globalitzat, es aconseguint unes hisendes fiscals el més grans possibles. El capitalisme no coneix cap frontera ni paga cap transacció per moure els seus capitals d’un indret a un altre, però els estats només poden recaptar el capital que es troba dins les fronteres de la seva hisenda; impostos amb el quals ha de pagar el seu deute públic als mercats globals, que especulen amb ells per tal d’obtenir els majors interessos possibles. Com menys fronteres existeixin i més grans siguin les hisendes menys panadissos fiscals, menys fuga de capitals, menys especulació amb els interessos del deute, menys desigualtats territorials i més redistribució de la riquesa entre classes socials, acabant així amb l’austeritat i blindant un estat del benestar per moltíssima més gent. Només un Federalisme Global pot plantar cara a un Capitalsime Global, doncs estaran lluitant en igualtat de condicions.

El gran osbtacle a batre es la insolidaritat dels rics, aquesta rèmora altrament coneguda com “nacionalisme“. Es tracta d’una onada de replegament identitari de les classes mitges/altes contra la redistribució de la seva riquesa via impostos per subvencionar als territoris més empobrits. Alló que a casa nostre es diu Artur Mas, a França Marine Le Pen, a Anglaterra UKIP, a Itàlia Lliga Nord, i a Alemanya Merkel o Alternative Fur Deutchland. Aquests son els veritables enemics de la democràcia i l’estat del benestar; els que volen aconseguir o mantenir anacrònics privilegis fiscals reclosos dins petits feus, creient, com porucs nens malcriats, que d’aquesta forma poden evitar els efectes de la globalització del capital i que a ells no els afectarà una crisis ni necessitaran mai un rescat.

h1

Diari de Campanya (5): L’Hospitalet en 15 Gràfics

Mai 7, 2015

Avui comença la campanya electoral, la meva primera com a candidat. Com son les persones que em podran votar el proper 24M? Que els preocupa? Quin son els seus problemes? Doncs bé, com soc un científic he tractat de buscar explicació a aquesta pregunta en 10 gràfics!

Piramide demogràfica

Piràmide demogràfica

Una ciutat envellida, amb pocs joves. Una base molt estreta de la piràmide causada per un baix índex de natalitat que ha reviscolat un xic els darrers 10 anys per la nova migració.La majoria de persones que aniran a les urnes el 24M tenen entre 30 i 55 anys.

evolucio demogràfica

Evolució Demogràfica 1950-2015

Una ciutat molt densament poblada, que va viure el seu gran boom de persones migrades als anys 60’s, arribant al cènit als 80’s. Des d’aleshores s’ha estabilitzat, tot i que molta població s’ha reemplaçat amb nova migració estrangera a la zona nord.

Barris

Densitat de població per barris, en h/km2

Una ciutat amb grans desequilibris demogràfics entre barris, on alguns llocs de la zona nord i sud arriben a tindre unes xifres rècord de densitats en habitants/km2 tan sols superades per Caltuta en tot el planeta. Segur que cal fer més pisos?

Habitatge

Tipus d’habitatge a la ciutat (IDESCAT)

Doncs bé, resulta que tenim més de 8.000 pisos buits. Habitatges que es podrien posar en lloguer i no caldria seguir edificant més i més fins al darrer racó de la ciutat.

Lloc de naixement

Lloc de naixement

Una ciutat oberta i integradora forjada per persones migrades de diferents llocs de Catalunya, Espanya i el món. Una ciutat multicultural, amb múltiples identitats i procedències.

Ultradreta

Evolució del vot a la ultradreta a L’H

Per desgràcia, però, alguns veïns de la ciutat creuen que aquesta pluralitat d’identitats es dolenta i que alguns migrants  (els que son culturalment més diferents) son els culpables de la crisi. Aquests veïns s’han deixat seduir per un metzinós discurs de l’odi i han votat partits nazis, tot i que la tendència va a la baixa.

Principal problema

De fet, al baròmetre municipal moltes persones expressen la seva preocupació per la immigració molt per sobre que l’atur. Inseguretat, incivisme i neteja son les preocupacions estrella.Carnassa de populisme.

afectacióPero quan el mateix baròmetre pregunta per quin problema li afecta realment a la seva família… sorpresa! Es l’atur i la crisi. Resulta que la immigració i la inseguretat son problemes de la ciutat que realment afecten molt menys. Una percepció distorsionada pels discursos populistes.

AturUn atur en xifres alarmants i escandaloses que es va disparar a partir de 2007 amb la crisi de la bombolla immobiliària i que sembla que comença a començar a baixar  tímidament. Però encara es troba amb xifres escandaloses, absolutament inacceptables. Aquesta, i no cap altre, ha de ser la prioritat dels candidats a l’alcaldia.

pob act

Població activa/Inactiva

Entre l’alt atur i el gran nombre de persones jubilades (així com també menors d’edat) ens trobem que un 39% de la població treballadora ha de fer front al manteniment del 61%. Una situació absolutament insostenible si no hi ha un fortíssim estat del benestar que garanteixi pensions, escoles, beques menjador i sanitat per tots i totes.

ideologiaUna ciutat molt d’esquerres, que no de centre-esquerra ni de extrema esquerra, on molta gent no té una ideologia definida i tan sols un 6,4% es defineix de dretes i un 3,8% de centredreta.

eix identitariUna ciutat on els sentiments identitaris es troben molt barrejats i on tan sols un 10,4% no es sent espanyol. Una ciutat oberta i cosmopolita on els discursos nacionalistes i excloents l’únic que provoquen es indiferència, llàstima i rebuig.

estudis

Nivell d’estudis finalitzats

Una de les claus de l’alt percentatge d’atur, sens dubte, es la falta de preparació acadèmica. Una educació de qualitat es imprescindible per sortir de la crisi amb millors oportunitats.

Català

Posició davant la llegua catalana

Un altre aspecte a tenir en compte es la diversitat lingüística a la ciutat. Ens trobem en un indret on la immersió lingüística a l’escola resulta fonamental per preservar la cohesió social i fonamentar que tothom tingui les mateixes oportunitats, però també cal fer servir el bilingüisme en els mitjans de comunicació o documents oficials, doncs encara tenim molta gent que no entén el català ja sigui escrit o parlat. Cal seguir treballant per la normalització lingüística, sense oblidar que el castellà així com altres llengües minoritàries com l’urdú o l’àrab son igual d’importants.

Acces a les xarxes socials

Accés a les xarxes socials a L’H per grups d’edat

Finalment una advertència aquells grups que pretenguin fer campanya només, o bàsicament, a través de les xarxes socials. En una ciutat tan envellida com l’Hospitalet es una idea suïcida, si tenim en compte aquest gràfic. Està bé tenir presencia a Twitter i Facebook, però cal fer carrer, carrer i carrer per arribar a aquesta gran massa de votants de 35-65 molt majoritàriament desconnectats d’Internet a la ciutat. Ah! I fer més Aules Omnia a la ciutat per tal que tothom tingui accés a la xarxa i pugui aprendre a fer-les servir

FONTS: Idescat, Baròmetre Municipal de 2014, Centre d’Estudis de l’Hospitalet

h1

#MWC15 Crònica personal del Mobile World Congress 2015

Març 6, 2015

MWC1

Treballar per tercer cop al Movile World Congress es com visitar Disneylandia tres anys consecutius (llegiu aquí les meves cròniques de les diferents edicions passades). Ja no em sorprèn res. Els mateixos estands en el mateix lloc. Alguns, com el de Catalunya, eren quasi idèntics a la edició de 2014. Un cop més es tracta d’una competició en fer lluminosos lemes sorgits de la combinació entre els mots “Future”, “Innovation”, “Revolution” i “Technology” . Es com Las Vegas, però canviant les màquines escurabutxaques per tablets.

A mi personalment aquest mon tan friki-nerd de megapixels, apps i pantalles tàctils em fa més fred que calor, que voleu que us digui. Per mi com si el congrés tracta de rentadores i torradores. Si, m’encanta que gràcies a les telecomunicacions jo pugui escriure el que em doni la gana en aquest blog i algú a Austràlia pugui llegir-lo mentre camina pels carrers de Sidney, però no es quelcom que em desperti un gran entusiasme. Em sentiria molt més còmode en un museu mirant peces prehistòriques i estudiant com els pobres neandertals tallaven un ganivet a partir d’una pedra.

Tot plegat em donava molta sensació de deja-vu. Fins i tot van repetir la màxima estrella de les conferències, el CEO de Facebook Mark Zuckerberg, tot i que aixecant molta menys expectativa: no es va retransmetre en cap sala en streaming, ni per cap pantalla gegant exterior i molt poca gent preguntava per la ubicació de l’esdeveniment, en comparació a l’histerisme i els col·lapses del passat any. Clar que trobar una altre estrella en aquest camp deu ser complicat, tenint en compte que l’elitista Apple segueix fent el buit a aquest esdeveniment (el deu trobar vulgar i ordinari?). Paradoxalment, però, quasi tothom portava mòbils i tablets d’aquesta marca.

Per acabar-ho d’adobar dimecres al mig dia va caure un aiguat i divendres al matí vam tindre una bona ventada. Senyors de GSMA no sé si s’hauran adonat que en els països de clima Mediterrani al Febrer-Març aquestes coses passen. Tan complicat seria posar una carpa d’aixopluc a les zones exteriors? Si Ericsson pot fer un bosc lluminós per 2.000 persones dins el seu pavelló, no crec que això sigui tan complicat.

Les úniques novetats destacables que vaig poder veure, mentre treballava a la sala més morta i avorrida de tota la Fira, va ser que els jardins de la zona centrals estaven ambientats en la Rambla de Barcelona, amb estàtues humanes, reproduccions de la font de Caneletes o decorats del Liceu. També m’he assabentat que hi ha una sala multiconfessional per anar a resar (com algún error en l’horari barregi a jueus i àrabs pot haver estat molt divertit). I finalment celebrar que la ONG Nutrició Sense Fronteres redistribueixi el menjar que sobra de Gastrofira, proporcionant 4000 àpats diaris.

Un any més tanquem sense cap menció a les condicions d’esclavisme en les que s’extreu el Coltan a Àfrica i amb la exagerada divisió sexual del treball, on el 90% d’executius son homes vells i lletjos i el 90% d’hostesses noies joves i tan primes que fan angúnia de mirar. I la inquietant noticia publicada per La Directa sobre que els mossos havien obligat a acomiadar treballadors pel simple fet de tenir-los identificats en manifestacions; desconec que li hagi passat a ningú, però em semblaria un escàndol antidemocràtic, la veritat. Estaria bé que la oposició investigués al respecte, estic convençut que la seguretat es perfectament compatible amb els drets laborals.

MWC

.

Per passar l’avorriment de les llargues jornades estajanovistes m’he dedicat a fer treball de camp en etnografia de la cultura japonesa. Realment em tenen fascinat la seva curiosa forma de saludar-se, fent reverències i intercanviant targetes com si fessin una cerimònia ancestral. Això per no mencionar la seva curiositat extrema i la mania de ficar-se als llocs sense preguntar; de sobte et trobaves un japonès remenant entre els abrics del guarda-roba buscant l’estand de Samsung. M’han vingut moltes ganes de llegir quelcom d’antropologia japonesa, igual començo amb “El crisantem i l’espasa“.

He de confessar que després de 3 anys encara no he entès exactament que ve a fer la gent en aquesta fira. Cal aquest espectacle per fer un negoci? No estarien més tranquils en una sala tancada? Val la pena deixar 4000 euros en el passe golden per entrar a veure conferències del CEO de Telefònica? Els surt a compte muntar els caríssims estands, simplement per presentar la darrera novetat? Bé, suposo que si ets una multinacional de les telecomunicacions deu ser com anar al cine per algú de la meva classe. Jo els animo a que segueixin venint, gastant forces diners que permetin crear molts llocs de treball. Que si, que son feines molt efímeres, però jo l’espero com aigua de maig, ja que em permet sobreviure una bona temporada.

h1

Quant hauria de cobrar un Polític?

Desembre 1, 2014

##aaasous

Perquè aquest debat ara?

Mai abans aquest tema havia tingut la menor importància dins el debat públic, fins ara. Però davant les retallades draconianes que apliquen, o han aplicat, PP, PSOE i CIU, la opinió majoritària creu que el primer a rebaixar son els seus privilegis no els de la resta.

A això hi hem de sumar l’auge del populsime antipolític, una ideologia sorgida a les fundacions d’extrema dreta del Partit Republicà als anys 80’s, i que pregona acabar amb les ideologies i la lluita de classes i substituir-les per un individualisme absolut. La manca de consciència de classe i el declivi del socialisme científic ha impedit fer una lectura correcte de l’origen de les desigualtats socials, situant el problema en la democràcia i no en la relació capital-treball.

Que representa el sou d’un polític dins dels Pressupostos Públics?

Mariano Rajoy,  78.185 e/any, 0,00002% de 382.000.000.000 euros de tot el pressupost estatal de 2013.

– Artur Mas 144.030 e/any, 0,00038% dels 37.024.000.000 pressupost de la Generalitat per 2012.

– Xavier Trias 143.000 e/any, 0,006% dels 2.328.000.000 del pressupost de l’Ajuntament de Barcelona per 2013.

Es a dir, es tracta d’un tema ètic sense cap mena de repercussió pressupostaria mínimament rellevant. La xocolata del lloro, una minúcia ínfima sense la menor importància objectiva a nivell macroeconòmic. Podríem eliminar el 100% del sou de tots els polítics i l’austeritat o la crisi del deute seguirien exactament igual, ja que no tenen res de res a veure amb aquest debat.

Realment beneficia en res al contribuent que un polític s’abaixi el sou?

Cap diputat pot decidir de forma individual baixar-se el sou, ja que aquest va marcat per llei segons el seu carreg. El que fan es decidir quina part de la quantitat que reben va a parar directament a la seva butxaca i quina donen al partit o a altres causes, com porten fent totes les formacions des de fa dècades. Per exemple:

– David Fernandez (CUP) cobra cada més una nòmina de 5.802,68 euros, però ell ha decidit lliurement donar 4.402 euros al seu partit (el 76,1%) i quedar-se tan sols 1.400.

– Pablo Iglesias (Podemos) ingressa cada més 8.020 euros (sense comptar els 4.300 euros en despeses d’oficina), dels quals es queda 1.930 euros i en dóna 6.090 (el 75,9%) a diverses causes, com per exemple a finançar la seva pròpia empresa audiovisual, La Tuerka.

Al contribuent li es igual que els diners vagin al diputat, al partit, a una ONG o que se’l gastin en droga i putes. La qüestió es que li costa exactament el mateix mantindre un diputat de CUP, PP, Podemos o CIU. Però això no impedeix la temptació populista de fer postureig amb el tema, presumint de qui cobra menys. A Guanyem L’Hospitalet una persona va arribar a proposar un mètode per fer primaries basat en una subhasta personal, on cada candidat deia quant volia cobrar i la llista s’ordenava de menys a més. El neoliberalisme salvatge en estat pur. Us imagineu per un moment que això ho fes un empresari amb el sou dels obrers?

Quin salari ha de cobrar un gestor públic?

En els albors de la democràcia contemporània, els polítics no cobraven i per això tan sols s’hi podien dedicar els burgesos i nobles que podien viure de rentes; la política remunerada es una victòria de la classe obrera. Un polític es un gestor d’una empresa pública amb un alt grau de responsabilitat. Per fer-nos una idea comparem amb altres sous amb responsabilitat dins l’administració:

– Director d’institut molt gran: 3.371 e./mes
– Inspector del cos de bombers: 3.450 e./mes
– Director gerent d’un hospital públic tipu A: 4.737 e/mes
– Comissari Tipu C Mossos d’Esquadra: 5.562 e/mes
– Catedràtic de departament universitari amb antiguitat: 5.714 e/mes

I quan es cobra dirigint una empresa privada? Segons les estadístiques publicades per la web de feina Laboris, avui dia a Espanya, les mitjanes son les següents:

– Director d’una empresa petita (<30M de facturació): 5.583 e/mes
– Director d’una empresa mitjana (>30M i <500M ): 9.000 e/mes
– Director d’una empresa gran (>500M): 14.250 e/mes

Doncs bé, després de moltes assemblees i reunions, l’espai de confluència municipal Guanyem, va proposar que l’Alcalde d’una ciutat com Barcelona, on hi viuen 1.621.000 persones i gestiona un pressupost de més de 2.000.000.000 euros, ha de cobrar una xifra tan extremadament austera i moderada de 2.200 e/mes, 130 euros menys del que cobra un professor de secundària sense antiguitat. La CUP de Barcelona, que proposava la insultant i demagògica xifra de 1.400 e/mes, va trencar les negociacions i un dels seus hooligans més exaltats va dir això a les xarxes socials:

cupevegenciaQualsevol gestor públic o privat amb una responsabilitat mínimament destacada en direcció d’empreses que vulgui saltar a la política, es veu forçat a renunciar a la seva carrera professional i a gran part del seu sou. Ens trobem davant d’una meritocràcia inversa que desincentiva i fagocita l’experiència. Això es bo pels ciutadans? Per altre banda, uns sous tan baixos en persones que gestionen pressupostos tan elevats, afavoreix l’aparició de corrupteles i comportaments delictius. Entenc, però, que en una situació tan extrema i excepcional com l’actual es necessari un ajust dur en les retribucions polítiques però sense caure mai en la burda apologia de la precarietat salarial, com han fet alguns.

El finançament dels partits: el veritable debat de fons

En realitat aquest debat es tan sols la punteta del iceberg d’un tema molt més complexe i espinós que absolutament ningú s’atreveix a tocar: com es financen els partits polítics. Com ja hem vist, fins i tot els partits més radicals i alternatius necessiten desesperadament el finançament que reben indirectament a través dels seus càrrecs públics per poder pagar campanyes i locals. De fet, la immensa majoria d’escàndols de corrupció recents tenen el seu origen en el finançament dels partits, com el cas de les dietes a la Federació de Municipis o la Trama Gürtel. Partint de l’evidència que es impossible tenir un sistema democràtic sense partits i que deixar-los en mans del finançament privat, degeneraria en un sistema de lobbismes (com als EUA), serem capaços d’augmentar dràsticament les aportacions públiques als partits, per tal de separar-ho clarament dels sous i dietes personals?

h1

Desmuntant el Populisme Euroescèptic

Mai 19, 2014
##le pen

Míting del partit feixista Front Nacional

“No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació
de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d’interès nacional
i l’abandonament estèril a l’escepticisme envers al projecte europeu”
Giorgio Napolitano

1.- La Unió Europea la van construir els mercats, no hi ha cap idea progressista al darrere

IDEE_ventotene

.

Mentida. Molt abans de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, amb el Tractat de Roma de 1957, es va signar a Itàlia el Manifest de Ventotene (1941) per part de dos lluitadors de la resistència antifeixista com Alterio Spinelli (PCI) i Ernesto Rossi (socialista republicà). En aquest manifest es fa una crida a construir un federalisme europeu, abolint tots els nacionalismes (origen de la crisi de la civilització i del imperialisme capitalista, segons ells), eradicant els estats nacionals i les fronteres internes del continent, derivant cap a una revolució socialista amb la nacionalització dels mitjans de producció. El manifest va donar lloc al Moviment Federalista Europeu, creat a Milà el 1943, que va inspirar el 1944 el comitè francès per la cooperació europea i posteriorment al Congrés de la Haia de 1947. Spinelli va estar molt implicat en la construcció de la Unió Europea, esdevenint membre de la Comissió Europea (1970), diputat al Parlament Europeu (1979) i participant en la redacció del Tractat de la Unió Europea (1984).

2.- Com les polítiques que ha fet la Unió Europea son molt de dretes, el millor que podríem fer es sortir-ne

Amb aquest argument, hauríem de sortir també de Catalunya o de tots els ajuntaments, districtes, consells de barri i comunitats de veïns governats per la dreta; el problema, doncs, no es el marc sinó les polítiques que s’hi realitzen. Si la UE estigués governada per Alexis Tsipras, Ska Keller o José Bové les polítiques que es durien a terme serien exactament les contraries, per tant el que cal fer no es trencar la baralla, es votar als partits d’esquerres.

El culpable de l’austeritat no es el Parlament Europeu, sinó la Troika. Aquesta institució, que actua al marge de qualsevol mandat democràtic, està formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el FMI i ha estat l’encarregada d’imposar draconianes condicions de dèficit zero, austeritat salvatge i neoliberalisme en vena a canvi de rescats a països afectats per la crisi del deute de la zona euro.

3.- Ser esquerres a Europa es defensar sortir de la Unió Europea

Mentida. Tant el Partit Verd Europeu (manifest electoral) com el Partit de l’Esquerra Europea (document IV congrés)  així com tots i cada un dels  membres d’aquestes dues formacions (Die Linke, Front de Gauche, Syriza, IU, ICV, Equo, Europe Ecologie, Die Grünhe, Sinistra Ecologia i Libertà…) han rebutjat, sense la menor ombra de dubte, qualsevol temptació nacionalista euroescèptica. Tan sols l’estalinista, homòfob i sectari KKE grec (que compta, tan sols, amb 2 eurodiputats de 736) es partidari de trencar amb Europa; també comparteix aquesta posició la nacionalista CUP, qui no es presenta als comicis però va estar valorant fer coalició amb els partits europeistes EH Bildu i BNG. Podemos va coquetejar amb el populisme euroescèptic, però finalment ho ha rebutjat en el seu programa, com vaig explicar en un altre post.

Els partits que si han defensat aferrissadament que sortir d’Europa solucionarà màgicament la crisi son populistes d’extrema dreta, o directament feixistes, com el Front Nacional a França, Alba Daurada a Grècia, UKIP a Anglaterra, Alternative für Deuchland a Alemanya, el FPÖ a Àustria, VVD a Holanda, Lliga Nord i M5S a Itàlia o PxC, MSR, España 2000, Democrácia Nacional i España en Marcha al nostre estat. Per aquests partits un replegament identitari nacionalista permetrà combatre la globalització tancant fronteres a l’entrada de immigrants, que es la seva veritable i única obsessió.

4.- Sortir del euro seria molt positiu per la sobirania nacional, l’economia i la classe treballadora

Durant la crisi de la zona euro de 2012, el simple rumor de que alguns països del sud d’Europa podrien abandonar la eurozona, va provocar una fuga massiva de capitals a l’estranger; es calcula que entre juliol de 2011 i maig de 2012 van sortir d’Espanya 128.000 milions d’euros. Es evident doncs que si algú plantegés aquesta hipòtesi seriosament la fuga seria infinitament major, provocant un col·lapse bancari, un “corralito” on ningú podria treure els seus estalvis del banc. Això significaria que cap treballador cobraria el seu sou, cap aturat la seva prestació, ni cap jubilat la seva pensió; les empreses no podrien pagar clients ni proveïdors i s’aturaria completament el consum durant un temps d’incerta i fatídica durada.

En el cas que canviéssim de moneda,  la nova divisa tindria una automàtica hiperdevaluació, però mantenint el deute públic i privat en euros, la qual cosa multiplicaria la seva quantia a retornar; augmentaria en picat el preu de la factura energètica (som un país que produeix molta menys energia de la que consumeix) i les exportacions haurien de passar a pagar taxes frontereres.

Els Costos de Transició Monetària bàsicament recaurien sobre les classes mitges i treballadores: es devaluarien els salaris i els estalvis i els estats iniciarien una competència davant els mercats per produir més barat a costa d’eliminar drets als treballadors, així com en condicions fiscals favorables al gran capital, esdevenint petits paradisos financers, oberts de cames al diner negre.

##trilemmaSeriem, doncs, petits estats amb una sobirania de joguina, impotents davant els grans especuladors en un mercat hiperglobalitzat del qual dependríem totalment per tal que la nostre monedeta misèrrima tingués algún valor de canvi; estaríem tancats dins una camisa de força daurada, tal com va explicar l’economista turc Dany Rodrik en la seva teoria “Trilema Polític de l’Economia Mundial“.

I així doncs… quina alternativa sensata i realista hi ha a la Troika dins la UE?

El plantejament més acceptat per l’esquerra europea actualment es la teoria anomenada “Modest Proposal“, formulada pels economistes Yanis Varoufakis (assessor de Syriza), Stuart Holland i James K. Galbraith  (els quals estaran donant suport a la campanya Ernest Urtasun a Barcelona). La proposta modesta ens convida a convertir el deute públic en bons del Banc Central Europeu, facilitant el finançament dels estats sense que afecti la prima de risc; aquests bons s’emprarien per finançar nous sectors econòmics a les zones perifèriques, recuperant l’economia i creant llocs de treball, redistribuint la riquesa i acabant amb les desigualtats entre el centre i els perifèries. Es crearia així una fons públic europeu que actuaria per tal d’equilibrar els moviments especulatius del capital.

A això li hauríem de sumar el control democràtic de l’euro i del BCE, una auditoria del deute amb l’impagament del que resultés il·legítim, una hisenda única europea i la supeditació econòmica dels estats al Parlament Europeu en matèria econòmica.

h1

Crònica del Mobile World Congress 2014 des del Backstage

febrer 28, 2014

Per segon any consecutiu, he tingut la oportunitat de treballar en la organització d’aquest macro-esdeveniment anomenat Mobile World Congress. No espereu que narri les innovacions tecnològiques o que expliqui les darreres novetats del mercat audiovisual, doncs la veritat es que m’interessen zero i no he tingut ni un segon per fixar-m’hi.  Per mi ha estat, tan sols, un creuer en mig d’un Tsunami de caos i estres, tot i que enguany ja venia mentalitzat de casa.

#mwc2014

No entraré a valorar de nou els nombrosos pros i contres que aquest congrés aporta a la ciutadania, doncs ja ho vaig fer l’any passat, però deixeu-me que desmenteixi dues clamoroses falsedats virals:

1) L’esdeveniment no s’ha pagat amb 100 milions d’euros per part de l’Administració com va afirmar David Fernàndez (CUP) al Parlament. Qui ha posat fins al darrer cèntim es l’associació GSMA formada exclusivament per empreses operadores privades de mòbils i que ha deixat 350 milions en impacte econòmic i 7.500 llocs de treball directe (sense comptar als muntadors dels 1.800 stands)  sent el gran esdeveniment mundial més compromès en impacte ecologic (30 persones treballen certificant el reciclatge de materials). Els 100 milions als que es referia el diputat son de la fundació Mobile World Capital Barcelona (dedicada a l’emprenadoria tecnològica) que no té res a veure amb l’organització del Congrés.

2) Es una burda badomia que el Govern hagi regalat bitllets de metro gratis als participants de l’esdeveniment. Es GSMA qui ha pagat 400.000 euros a la Generalitat, per tal de no saturar les taquilles del metro cada dia a la sortida. La majoria dels bitllets ni s’han fet servir ja que molts d’ells ha preferit viatjar en taxi.

L’única crítica documentada que he llegit enguany es de elDiario.es sobre la exagerada divisió sexual del treball, que l’autor quantifica en 90% de dones hostesses pel 9% d’intervinents en conferències. En dono fé i afegiria que la marginació de la dona també es dona entre els obrers que munten els stands i que algunes hostesses tenen unes talles impossibles d’aconseguir sense una anorèxia forçada.

Anecdotari

-> No sabeu la feinada que va donar la xerradeta de la diva Mark Zukerberg a la organització: que si munta sales en streaming, que si pantalles gegants, que si els passadissos es bloquejaven per que la gent s’amorrava a les pantalles i es formaven aglomeracions… Ni que hagués revelat el sentit de la vida! Va ser graciós que es presentés en texans i samarreta, trencant l’estricte dress-code masculí d’americana i corbata, sacsejant aquest encorsetat món dels negocis. En canvi, la conferència de la CEO d’IBM va passar totalment desapercebuda, eclipsada per l’estrella de les xarxes socials.

#mwc2014 españa-> L’estand d’España era un horrible atemptat estètic, cutre, folklòric, ultranacionalista i provincià. Per si fos poc que les columnes s¡il·luminessin amb la bandera nacional, les hostesses anaven vestides amb els colors de la rojigualda, hi sonava flamenc i feien conferències actors de Telecinco. Només faltava Kiko Rivera de DJ o que regalessin barrets de mexicà, tapes de paella i xupitos de sangria. Com desentonava en mig de tant progrés cosmopolita! El pavelló de la Generalitat també era molt lleig (semblava un corral a mig fer), però al menys no feia tanta vergonya aliena.

-> En un dels Halls vam viure un petit conflicte ètnic als lavabos: Els jueus ortodoxes no volien pixar en un lavabo que haguéssim netejat dones, mentre que alguns àrabs no volien entrar per la mateixa porta que les fémines. Només ens faltava haver-nos de preocupar per tenir lavabos kosher! Vam optar per tancar-los i que anessin a pixar a l’hotel abans que s’ens presentés el Mossad.

-> De nou els capricis dels expositors ens han fet anar de cul. Una dona volia que lloguéssim una grua per tal de comprovar si al sostre hi havien nius de coloms ja que tenia una minúscula cagada d’ocell al seu estand. Al darrer dia, a poques hores d’obrir al públic, hi havia que descobria que al seu mostrador hi feia corrent d’aire no no hi tocava el sol. En fi…

-> Per tal d’evitar que cap periodista publiqués imatges dels estands el dia abans de la inauguració (quan ja es podien acreditar) es van cobrir els passadissos de teles opaques i una empresa alemanya de màxima seguretat comprovava que cap persona amb un passi de premsa accedís a l’interior dels pavellons.

-> D’entre les 900 persones contractades per les dues empreses d’hostesos/es, un centenar d’ells van treballar aguantant un cartellet que indicava al camí fins al metro. D’altres feines un tant originals, hi havien els que anaven disfressats de mascotes de Firefox o d’Android, per tal que la gent s’hi fes fotos com si fos EuroDisney.

Doncs res! Jo personalment m’enduc una molt bona experiència. El millor de tot, conèixer a companys amb qui treballar ha estat una delícia; gràcies per fer que eternes jornades estajanovistes passessin volant i que cada petit problema esdevingués un divertit anècdota, fins a fer-nos plorar de riure, mentre cruspíem les restes de canapès que els estands ens donaven com a mostra de caritat.

Fins l’any vinent? Qui sap!