Indicadors objectius de la invenció del Nacionalisme al s. XIX
gener 19, 2014El nacionalisme i la concepció actual que tenim de les nacions ( la equació territori=ètnia/llengua=estat), son idees absolutament modernes sorgides amb posterioritat a la Revolució Francesa. Durant l’Antic Règim (no diguem ja a l’antiguitat) la legitimitat dels estats es basava exclusivament en el dret de conquesta i la propietat per part d’una el·lit aristocràtica, que transmetia via herència als seus descendents aquest poder; independentment de la llengua, religió o ètnia dels subordinats.
La principal característica de tots els nacionalismes, sorgits a partir del segle XIX, es la negació d’aquest fet històric i la re-invenció del passat, asseverant categòricament que les nacions, que s’acabaven d’inventar, eren mil·lenaries, confonent deliberadament la seva moderna visió ètnica de “nació” amb el concepte d'”estat“, sorgit a la prehistòria recent i que, com ja he explicat, res tenia a veure. Per tal de demostrar empírica i objectivament la veracitat d’aquest procés d’invenció del nacionalisme al segle XIX us deixo amb alguns indicadors asèptics que ho demostren sense lloc a dubte.
1) Definició de “Nación” pel Diccionario de las voces de las ciencias y artes y sus correspondientes (1787), editat per Estaban de Terrenos y Pando
Com podem veure en aquesta definició del segle XVIII la nació es un territori o un estat o un poble, o bé els habitants d’aquest. En cap cas s’estableix, encara, una relació amb la llengua, la ètnia, la història o la voluntat de ser.
2) Definició de “NACIÓN” pel Diccionario de la Real Academia Española (RAE)
–Abans de 1884: “colección de los habitantes en alguna provincia, país o reino”
–Any 1884: “conjunto de los habitantes de un país regido por un mismo gobierno viviendo bajo el mismo régimen o gobierno y teniendo una comunión de intereses; la colectividad de los habitantes de un territorio con tradiciones, aspiraciones e intereses comunes, y subordinados a un poder central que se encarga de mantener la unidad del grupo, el pueblo de un estado, excluyendo el poder gobernante”
–Any 1925: “conjunto de personas de un mismo origen étnico y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.
3) Percentatge d’ús del mot “nacionalismo” a la literatura espanyola i “nationalism” a la literatura anglesa entre 1800 i 2008, segons Google Books Ngram Viewer
Es a dir, fins ben entrat el segle XIX no trobem el menor indici de la teoria i els conceptes del nacionalisme, equiparant un estat a característiques ètniques, lingüístiques o religioses. En canvi, al segle XX la presència es dispara sense fre, especialment a partir de la II Guerra Mundial.
4) El Congrés Estadístic Internacional de 1860, alhora de decidir quines variables calia incloure en els censos, va considerar que els elements identitaris, com la llengua, no tenien cap importància i va deixar als estats llibertat per afegir, o no aquesta qüestió. En canvi en el Congres de 1873 es va determinar que la llengua si era un factor fonamental i, a partir d’aquell moment, tots els censos l’haurien d’incloure. Possiblement va influir molt que durant la dècada de 1860/70 l’estadístic Richard Bóckh va fer un seguit de publicacions afirmant que la llengua era el millor indici de nacionalitat, per tal de justificar la unificació d’Alemanya que s’estava produint aquell moment.
5) Intervenció de Bariere davant del Comitè de Salud Pública, el 1793. Un dels primers cops a la història en que s’associa la llengua a la identificació amb un estat, concretament als enemics de la Revolució Francesa.
6) Cita de Karl Renner, polític socialdemòcrata austríac, en el llibre Staat und Nation (Viena, 1899)
Segons aquest autor, el nacionalisme existia, però estava madurant en silenci i no van sortir a la llum fins 1789. Una explicació fantasiosa que tracta d’explicar la inexistència absoluta de nacionalismes al Antic Règim, tot i la suposada antiguitat mil·lenaria de les nacions.
Òbviament podeu seguir pensant que tot això es fals i que la nació Catalunya té 1.000 anys o la nació Espanya 3.000, tal com s’afirma en Tricentanaris i Simposis varis.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Es molt difícil desarrelar idees que li han adobat a un des que era xic, fentles passar com veritats inamovibles, per tant, la gent majoritariament reacciona refractariament a la veritat ximple i clara de que el nacionalísme es modern. A més, aquestes idees defensades per dretes i “esquerres” patriòtiques i partits com PP, ERC, CIU, CUP i d`altres, solen anar acompanyades d`una palla mental que fa que el nacionalísta cregui tenir més “seny” que els forasters, o quelcom d`envejable per foranis, així que ho tenim fomut, que ja pots explicar.ho mil vegades. No et voldrán creure.
S’explica la història, no sé fins a quin punt apòcrifa, d’un cavaller francès que, durant la fase més caòtica de la Revolució, es va veure obligat a viatjar pels perillosos camins rurals de l’època sense l’escorta que en aquells temps portaven d’habitud els senyors.
.
En un cert moment es va veure envoltat d’un nombrós grup de camperols brandant a tall d’arma estris agrícoles, com forques, dalles, falces, etc., que l’amenaçaven de matar-lo si no cridava amb ells “Vive la Nation!”. El noble, espantat davant la possibilitat de morir esquarterat per aquella massa esfebrida, va cridar a pulmó el que li demanaven.
.
Els pagesos, satisfets, van deixar el pas franc al cavaller, no sense abans preguntar-li amb humilitat: “Excusez nous, monsieur, qu’est-ce que c’est la Nation?”
Ostres, no la coneixia aquesta! molt bona
Em surten algunes preguntes: el sentiment de pertinença col·lectiu existeix? Les persones desenvolupen naturalment una tendència d’identificació grupal i el grup la reforça, o no, sempre ha estat quelcom artificial creat sempre des de la part dominant de la societat? És possible que aquesta elit no hagi creat aquest sentiment sinó que aquest fos preexistent i l’hagi utilitzat i moldejat per als seus fins?
I una última, desvinculada de les anteriors: és necessari reunir una sèrie de condicions sine qua non per poder ser membre de la comunitat X o hauria d’haver-hi prou amb la lliure voluntat de l’individu? És a dir, és català qui té cognom X, parla llengua tal, o adopta costums X o només qui lliurement vol? En aquest sentit, quina validesa té que alguns individus no ho vegin així, si uns altres individus validen aquesta “llibertat de culte”?
Gràcies!
Doncs mira: en les societats pre-estatals els grups es creen per lligams de sang i familiars (reals o imaginaris, com el cas dels llinatges totèmics). En els estats de l’antiguitat el faraó/emperador ES l’estat i la resta son súbdits. En el feudalisme aquest vassallatge es fragmenta en petits nobles a qui els pagesos obeeixen per poder tenir accés a la terra. No serà fins a la modernitat que es creen estats a partir de la identificació amb característiques ètniques/voluntaristes.
Sé que la idea de que no sempre tothom ha pensat exactement igual que nosaltres ara es dificil d’acceptar. Es diu etnocentrisme i es troba present en totes les cultures i en tots els moments: tothom pensa que la seva forma de veure el món es universal i ahistòrica.
Llavors hi ha quelcom que cohesiona les societats. Un llinatge totèmic t’identifica com a membre d’un grup. El fet de ser súbdit/serf d’un o altre també t’identifica com a membre d’un grup. Durant l’època medieval i moderna també s’identifiquen els estrangers com a membres de grups humans diferents al propi. El mateix concepte de foraster o estranger (o bàrbar, si reculem més) ve a confirmar que hi han grups. Jo no entraré a dir si són nacions o no, i quins interessos hi han al darrere de potenciar i mantenir això, però crec que no es pot pretendre que certes coses culturals mai van ser motiu d’associacions de grups humans més o menys extensos, encara que fos de manera nominal i no pràctica. Itàlia o Alemanya no existien, però els alemanys i els italians sí que existien, malgrat que fossin en realitat pisans o prussians. Entenc que el concepte actual de nació (la paraula com a tal ja és al llatí, i en la teva exposició no has buscat anàlisis de sinònims (i no t’ho retrec perquè ha de ser bastanta feina xD)) és evidentment modern, però no em convenç que pel fet de no existir com a tal prèviament no hi hagués cap tipus de sentiment col·lectiu. I ja has dit que n’hi ha, però ho has circumscrit directament a la lluita de classes, per dir-ho d’alguna manera. Si un grup X és el grup X per ser un grup de persones la majoria de les quals són súbdits d’un noble, el fet de que aquests súbdits posem pel cas aconsegueixin emancipar-se del noble i seguir vivint lliurement no fa que el grup X deixi de ser el grup X, simplement haurà canviat la seva estructura social, però no el fet de ser el grup X. En altres paraules, l’estructura social d’un grup humà en defineix la seva identitat? A vegades sí i a vegades no, ambdues coses poden mutar.
Passant als exemples, recordo que per exemple els romans identificaven a Indíbil i Mandoni com a líders de la tribu ibèrica dels ilergets, els quals segurament havien començat a desenvolupar eines d’estat rudimentàries i dinàmiques d’explotació social. Això ens especifica un grup humà, més o menys cohesionat. Era nacionalisme? No com l’entenem nosaltres avui dia (per començar, no hi havia lligam profund amb el territori ni definició de fronteres), però s’identificaven els ilergets a si mateixos com a ilergets, i alhora eren identificats pels romans i els altres ibers com a tals? Crec que sí, i crec que això ens demostra que existia quelcom que els cohesionava i identificava, amb més o menys força. Crec que si això no hagués existit, els romans no els haguessin identificat com a poble/tribu. Al mateix tamps, cal tenir en compte que els romans ho interpretaren sota el seu prisma, i potser el que identificaren com a ilergets fou una altra cosa, no ho sabem. Però el cas és que els roamns així ho van identificar, i si hagués sigut una cosa totalment diferent a la que ells van identificar, segurament no ho haurien deixat escrit així. Tot i que també podria ser xD.
Gràcies i perdona pel totxo U.U.
Ningú nega aquestes identificacions. La gran diferència amb el nacionalisme es que aquest vol crear estats i definir fronteres a partir d’aquests. Els feus no. Quina diferència cultural hi havia entre el ducat de Montblanc i el comptat de Besalú? Quants idiomes diferents es parlaven dins l’Imperi de Carles V?
Les cultures pre-estatals, òbviament no pretenien crear estats, ja que ni tan sols sabien que aquest concepte existia!!
Insisteixo: entenc que pensar realitats socials absolutament diferents a la nostre es complicat, però com a prehistoriador et puc assegurar que si, existeixen. La humanitat, per sort dels historiadors, ha canviat al llarg del temps i l’espai i la forma de pensar actual te 4 dies
Tranquil, entenc que hi han hagut realitats socials diferents a la nostra, és obvi. No és el mateix traduir al teu pensament el que veus en el passat que no traslladar el teu esquema actual al passat i tergiversar-ne el relat per fer-lo quadrar i justificar qui sap què. La visió actual de les realitats passades muta a mesura que aconsegueixes noves peces que afegir al trenca-closques, ja que reconeixes que no és com la actualitat.
Podríem entrar a discutir què és un estat, però crec que si una cultura pre-estatal té una elit extractiva trobo normal que aquesta cultura/societat desenvolupi mecanismes d’explotació social, que podrien acabar desembocant a eines estatals; que no són altra cosa que una codificació d’aquestes pràctiques de desigualtat social.
Agafant els teus exemples, diria que sí hi ha un lligam entre territori i feus, ja que la riquesa a repartir és el terreny agrícola. Un feu no té com a objectiu definir uns límits? Això no vol dir que ja sigui un estat (podria ser-ho en format minúscul i rudimentari en cas de ser un feu independent) però apunta a certes característiques.
Sobre la teoria de l’estat, no t’hi escarrassis ni un minut. Ja està tot estudiat, debatut i publicat aquí-> http://es.scribd.com/doc/57693996/Arqueologia-del-origen-del-estado
Sep. Recordo la seva assignatura xD. I diria que el tinc per casa…
Sep. Ha sigut baixar la pantalla del portàtil i veure’l a l’estanteria xD. Gràcies!
Imprescindible!
Al margen de la palabra que se utilice para describirlos, los sentimientos “nacionalistas”, localistas o tribales parecen haber existido durante mucho más tiempo que el uso de la palabra en si. De lo contrario no existiría el “nacionalismo” entre los pueblos del mundo que no hubiesen leido o recibido la influencia de los intelectuales europeos de los dos últimos siglos. Sin posibilidad de demostrar nada creo que resulta bastante intuitivo que una actitud solidaria con el miembro de un grupo relativamente endogámico (como una tribu) en detrimento del que es de fuera resultaría evolutivamente estable (de la misma manera o en menor medida que la solidaridad familiar es evolutivamente estable).
Aunque parece sobradamente demostrado más allá de este post tan interesante que los nacionalismos ibéricos son invento reciente que se puede datar con precisión, la tendencia innata a la xenofobia del ser humano parece también bastante demostrable urbi et orbe, y el nacionalismo no es más que el sentimiento complementario. Con esto quiero decir que debemos hacernos conscientes de que es parte casi necesaria de la sociedad en que vivimos, independientemente de los himnos y los blasones a los que se adhiera el personal, para enfrentarnos a ello de la forma más constructiva posible, más allá de demostrar objetiva que esta o aquella nación es un invento de esta o aquella fecha.
Como dice el comentario de arriba, a la gente que se cree una cosa es dificil convencerla de lo contrario por objetivos que sean tus argumentos.
Como ya he dicho anteriormente, lel nacionalismo (identificar un estado con las características étnicas de sus miembros, especialmente la lengua) es muy reciente. El colmo del etnocentrismo es confundir el nacionalsimo europeo con los sentimientos tribales en sociedades pre-industriales que se basan en linages y clanes
Por supuesto. A lo que me refiero es a que ese instinto tribal o de clan, que se desarrolla evolutivamente a una escala pequeña, donde hay multiples genes repetidos, no está basado en un análisis genético, sino en identificación de signos externos. ¿Cómo se identifican los miembros del clan? Supongo que por el aspecto similar, por la música que cantan el acento que tienen (más allá de la lengua). Qué signos externos se han utiizado una vez que el tamaño del grupo excede la capacidad del individuo para reconocerlos a todos ha variado probablemente a través de la historia. SI en Europa se han sustituido los linajes y la pertenencia territorial por la moderna idea de nación no quiere decir que antes de la existencia de lso estados modernos no existiesen multitud de elementos que constituían la identidad grupal y que a veces pudiesen estar en contradicción. (se me ocurren ejemplos interesantes como grecia, como el pueblo judío, las etnias integradas a medias en sociedades occidentales…)
Para mi la cuestión es cómo superar el concepto de tribu o de clan para llegar a una integración global, no necesariamente el negar su fundamento natural. Es decir, lo que subyace a la aparente necesidad de los individuos de pertenecer a un grupo que puedan definir. Me gustaria pensar que es una moda, un inento moderno, pero me temo que no es así, y que el ser humano está hecho para imponer los intereses de su grupo sobre los del otro valle, o los de más allá, porque la historia de la humanidad es esa. Unirse para destrozar al otro. Y esa estrategia funciona, pero solo hasta que el otro te puede destrozara a ti, y entonces es el momento de hacer las paces y arreglarse juntos… para destrozara un tercero y medrar a su costa… y así sucesivamente, hasta que la civilizacion es tal que no puedes tocar a nadie orque todo el mundo tiene armas nucleares y el fin de aprtida, y nuyestra convivencia se tiene que basra en el intelecto y no las pasiones que nos han hecho llegar hasta aquí.
Con que las naciones modernas, sea la española, la catalana o la madrileña que la esperancita se estaba intentando inventar con las celebraciones del puto 2 de mayo, hasta ahí 100% contigo, pero son conceptos que beben de la naturaleza humana más básica, creo.
Perdón por la diarrea verbal.
Éso es una partida de civilization xD. Si mal no recuerdo, tenemos miles de años de prehistoria sin conflictos, con pequeños clanes circulando por el territorio sin matarse. Más tarde con agricultura, sedentarismo y violencia institucionalizada es cuando aparecen los conflictos que siempre o casi siempre, obedecen a los intereses de la porción de la micro-sociedad que quiere más tierras para acumular más riqueza. Ergo, el cometido de toda sociedad humana no es depredar a los demás seres humanos y demás grupos humanos, si no que ése es el cometido de quienes ostentan una posición que permite explotar a los demás, que además de explotarlos a ellos quieren que hagan la guerra para explotar a otros. Lo que debemos superar es éso, los conflictos entre grupos étnicos, por decirlo de alguna manera, que sólo benefician a unos poco y perjudican a muchos.
Tens tota la raó, el nacionalisme neix de la Revolució Francesa i de la millora en les comunicacions per la Revolució industrial. Abans les llengües no configuraven territoris perquè senzillament aquests eren immensament més grans que ara, es tardava moltíssim en fer un viatge no exempt de perills, pel que millor dependre d’un senyor primer i després d’un rei. És cert que els nacionalismer reinventen la història com els convé però no és menys cert que el sentiment que molts catalans tenim és sincer! Et felicito per un post tan bo!
No he dubtat mai de la sinceritat dels sentiments. Tampoc la he afirmat. Fins que no es puguin mesurar científicament els sentiments, aquesta és una variable que no penso tenir en compte, gràcies
La paraula “nació” és antiquíssima; ens ve del llatí, i per això podem dir que de nacions n’hi ha hagut sempre, tant se val com les definim. El terme que s’ha creat no fa gaire (què són dos segles en la història humana?) és “nacionalisme”, i és el nacionalisme el que ha definit la paraula “nació” a la seva manera i ha imposat el seu discurs a la societat, fins al punt de fer-nos creure que quan en un text antic surt “nació” la paula té el significat actual. Però no: és només una il·lusió, una trampa semàntica.
Passa el mateix amb altres paraules relacionades, com ara “pàtria”, “estat” o “poble”, que el discurs nacionalista aspira a posar en relació unívoca amb la seva “nació”, per exemple, quan proclama que cada nació ha de tenir un Estat i només un, que ha de ser l’única pàtria d’un sol poble. I així hem arribat a confondre tots aquests conceptes que abans eren diversos.
Un experiment de relativisme cultural (si se’n pot dir així): agafeu la Viquipèdia en català i busqueu-hi “Nacionalisme” (també serveix en espanyol, en anglès o en qualsevol llengua en què el nacionalisme es digui d’una manera semblant); aneu a la columna de l’esquerra, on hi ha les altres llengües que tenen un article coincident per al concepte i cliqueu damunt “elliniká” (sí, és el grec modern): el vincle us portarà a un article intitulat “Ethnikismós”. I encara hi ha nacionalistes que s’ofenen quan els titllen d’etnicistes!
Us deixaré un altre punt de vista, tot i coincidir amb els arguments del post.
El nacionalisme neix (com altres doctrines) de la necessitat d’una nova pastanaga alienant. Casualment surgeix quan el cristianisme (un altra bonica pastanaga), pateix una estocada per part de la ciència: Darwin els hi tira per terra el seu discurs, i per part de molts intel•lectuals, Nietsche sintetitza el que en Darwin ha demostrat amb un ‘Déu ha mort’.
Tens raó en el que dius, però això no treu que si una determinada comunitat humana, que se sent unida per les raons que sigui, decideix organitzar-se de forma autònoma, pugui fer-ho.
I per fer una consulta cal inventar-se històries i manipular el passat?
No veig que ens inventem històries ni manipulem el passat.
Celebrar el Tricentenari de nacions inventades fa 150 anys no es manipular. Que va!
Home, celebrar el Tricentenari de l’abolició d’unes institucions estatals no crec que sigui pas manipular. El Decret de Nova Planta és un fet objectiu xD. És evident que no eren unes institucions democràtiques com avui les entenem i ni tan sols sabem si eren les que Catalunya llavors necessitava, però eren les que hi havia. A més l’exili de la llengua catalana a les llars i la prohibició del seu ús a tot arreu (encara que anteriorment compartís ús amb el llatí a certs àmbits) també és un fet objectiu a partir de 1714.
És evident que anomenar-ho nació o no potser hauria de ser objecte d’estudi més aprofundit, però alguns fets són objectius. Invenció és la llegenda de Guifré i les 4 Barres, o bé la Barca Nona d’Hèrcules com a origen de Barcelona, però no la Guerra de Successió xD.
1) El llatí era la ÚNICA llengua oficial amb els austries. Dubto que ningu de la classe pagesa/treballadora se n’assabentés de que el castellà passava a ser la llengua de l’administració tenint en compte que l’analfabetisme era galopant. I tenint en compte que faltaven segles per la invenció del nacionalisme dubto que tampoc li importés a ningú.
2) El Decret de Nova Planta, com ja he explicat en aquest blog, posa fi als privilegis fiscals dels nobles amb unes institucions que bàsicament servien per recaptar impostos i enriquir l’aristocràcia, i posa per primer cop un sistema fiscal progressiu, el Reial Cadastre, que a aprtir de Carles III liberalitza el comerç amb Amèrica, afavoreix l’acumulació de riquesa a la burgesia mercantil catalana infinitament per sobre de la castella,a fet pel qual al s.XIX la industrialització es produeix aquí i no a Àvila, per exemple.
Mira, avui la Cospedal diu el mateix que tu.
Me n’alegro! Espero que ho digui també del nacionalisme espanyol.
El català, al costat de l’aragonès i el llatí eren les llengües oficials de la Reial Cancelleria creada al segle XIII i amb ple vigor durant el XV. És només una ullada de Wikipedia. Imagino que la castellanització de la cort reial durant l’Època dels Àustries restà pes al català, però que el llatí fos més o menys usat no treu que no s’usés el català, ni justifica la imposició a partir de llavors del castellà, ni treu que el català s’usés encara a alguns àmbits. Que per cert, he anat a mirar aquell post teu de la Guerra de Successió, però no sé d’on treus això del llatí com a llengua única oficial de la Corona d’Aragó sota els Àustries, no ho he vist referenciat
Les institucions de llavors no eren democràtiques, ja ho he dit, i el Reial Cadastre tampoc, el qual ni els nobles ni el clergat pagaven. Es més, probablement fou usat com una eina impositiva que carregà més la Catalunya de llavors, com demostra que la embrionària protoindústria tèxtil de les indianes es desenvolupà una o dues generacions més tard.
Per altra banda, em sembla simplista que opinis que totes les institucions medievals catalanes i de la Corona d’Aragó eren simplement el cortijo dels nobles catalans (vist així, tot estat preindustrial és el cortijo particular de la noblesa feudal local). Eren les institucions estatals que organitzaven un estat, no només un sistema impositiu. Hi havia tot un corpus jurídic, lleis, ordenacions, institucions, càrrecs, fins i tot la potestat de condicionar la governança del rei, com molt bé havia tastat Felip V, tota una reglamentació fruit dels sediments d’uns quants segles d’activitat pactista de la Corona d’Aragó. I després hi ha la contradicció amb l’any de setge de Barcelona de 1713-1714 i la teva visió de classes del conflicte. Tot l’artesanat barceloní es va enquadrar a la milícia, la qual cosa em diu que la burgesia de la que parles era més aviat poqueta (segurament la que detestava els gremis i altres institucions medievals), sumada a la noblesa pro-borbònica, que també n’hi havia.
Siusplau: quines competències tenia el Tribunal de Comptes o la Generalitat sinó recpatar impostos pels nobles? Que feia sino? Museus, escoles i biblioteques? Apa vinga!
Evidentment que tots els estats feudals son un cortijo pels nobles locals! Es que sembla que només els nacionalistes seguiu creient en el romanticisme dels contes de fades i princeses. O que us pensaveu? Que Rafel Casanova va ser escollit democràticament?
Jutges el passat amb els paradigmes sel present. Això no ho fa un bon historiador, no, no.
Radicalment al contrari: Qui jutja el passat amb anacronismes del present es qui creu que hi havia nacionalisme abans del s.XIX, simplement perqué es el debat de moda fa 2 anys
Una Cancelleria Reial que expedeix documents és una institució estatal i no té com a principal objectiu recaptar diners per la noblesa, com tampoc ho tindria el Consolat de Mar, per exemple. Pequem de simplisme, em sembla a mi. A ningú escapa que els estats feudals mimen i són usats per la noblesa en benefici seu, però governar no consisteix únicament a engreixar com un porc de granja xD. I la Corona d’Aragó va governar i legislar durant uns 5 o 6 segles, pel cap baix.
Intentes demostrar, de totes totes, que el millor és ser neutral en el debat, i això et fa perdre l’objectivitat.
No et pots creure coneixedor de la història de Catalunya si no l’has viscuda i les úniques referències que tens són les dels que la van escriure (que van ser els guanyadors).
Catalunya existeix des de fa més de mil anys? Sí. La nació (o comunitat) catalana es va formar fa milers d’anys?? La resposta és no, però SÍ que s’ha format durant aquests milers d’anys. Per tant… potser hauríem de preguntar-nos quina va ser la línia de sortida per a la formació d’aquesta nació i quan una comunitat esdevé nació.
La història per a Espanya és ben diferent, doncs segons el meu punt de vista la nació espanyola encara no existeix.
1) Soc objectiu ja que soc historiador i arqueòleg professional, profundament compromés amb el materialisme cultural i històric, que es basa en la objectivitat empírica i científica.
2) Soc especialista en prehistòria i, òbviament, no la he viscuda. Aquesta absurda, esperpéntica i falaç premisa significa que tan sols es podria fer periodisme i autobiografies, no història.
3) EL concepte de nació te 100 anys i escaig. El territori conegut actualment com Catalunya té ocupacions humanes des de fa, almenys 500.000 anys, ocupació de sapiens sapiens des de 29.000 anys i formacions estatals des de fa uns 3.000. El que té 1.000 anys és el català un dialecte del llatí, llengua estrangera imposada per les armes pels romans. L’única llengua pròpia de Catalunya es l’iber, que ningú parla des de fa 2.000 anys.
4) La nació espanyola existeix si hi ha algú que així ho creu, ja que nació es un concepte metafísic. I si, hi ha gent que ho creu, igual que la nació catalana.
1) A no ser que siguis un robot, dubto que puguis controlar tots els judicis de valor que puguin existir, em sembla que hauries de començar per no ser tant vanitós.
2) Fas moltes sentències quan la història ha estat narrada de maneres diferents. Està en les interpretacions on hi ha les majors discrepàncies i per tant, cadascú veu la història a la seva manera.
3) En cap moment he dit que la nació catalana existeixi des de fa 1.000 anys. El concepte “Catalunya”, igual que la seva llengua sí. I simplement em pregunto quan hi comença a haver una unitat cultural (és el que van fer el primers nacionalistes catalans amb els mitjans que disposaven, no em sembla que inventessin la història).
4) En això t’haig de donar la raó
Crec que el problema és de conceptes. Si viatgessim amb una màquina del temps i observessim que els catalans de fa 1.000 tenen uns trets culturals comuns i els comparessim amb algun altra territori a algú se li escaparia la paraula “nació”, tot i que evidentment sigui una ximpleria catalogar-ho amb una paraula que no té sentit fins uns segles més tard.
1-2) La ciència no es basa en opinions ni en judicis de valor sinó en dades mesurables i empíriques. El teu discurs ultrapostmodern comença a estar ja superadíssim. Als 70-90’s va tenir la seva gràcia, però fins i tot els màxims defensors estan tornant a creure en l’observació empírica objectiva. Jo com a materialista no puc eestar més a les antípodes del subjectivisme individualista irracional.
3) El concepte Catalunya no existia fa 1.000 anys: el que existia eren uns comptats feudals a la zona de Girona i part de Barcelona basats en el vassallatge militar i econòmic que parlaven un llatí evolucionat i s’identificaven amb el cristianisme, no amb cap llengua.
Segons wikipedia, Catalania i catalanenses apareix mencionat per primera vegada a un còdex pisà el 1117. El Principat de Catalunya dins la Corona d’aragó es forma el 1350. Wikipedia dixit xDD. No sé si alguna autoritat superior en sap alguna cosa.
A més, el comte (sense la p) de Barcelona apareix com a “princeps” el 1058. Segons la wiki també xD.
No hi ha llengua pròpia de cap territori, sinó de comunitats humanes. El que avui és Catalunya podria haver tingut mil llengües oblidades a la nit de la prehistòria. Crec recordar que algunes espècies homínides anteriors al sapiens ja podien parlar, així que l’ibèric no està pas més capacitada per ser llengua legítima del que avui és Catalunya (simplement és la més antiga documentada) que qualsevol altra, coneguda o no.
Òbviament em referia a llengües de les que en tinguem alguna constància. Efectivament es creu que el neandertal podia parlar igual que nosaltres a partir de la troballa de l’ós de la ioides a la necròpolis de Kebara (Israel, 90.000 ANE).
Els diferents títols nobiliaris i feudals tan sols indiquen que fa 1.000 anys hi havia una societat estructurada en vassallatge militar i econòmic no té absolutament res a veure amb el concepte de nació cultural inventat pels nacionalistes fa un segle i mig. Però contra la fè i la superstició nacionalista no hi ha coneixement empíric ni raó que ho pugui combatre…
Amb el segon paràgraf ja has anat més enllà xD. Jo no he dit pas el que dius, només que no comparteixo la teva idea expressada de que l’iber pugui ser considerada llengua pròpia del territori nord-est de la Península Ibèrica.
Em sorgeix una pregunta responent al teu segon paràgraf; és si la submissió estrictament militar i econòmica és suficient per mantenir l’estabilitat d’un estat, o com a mínim d’un grup humà amb trets culturals i lingüístics comuns i amb divisió social. En altres paraules, si alguna vegada ha estat possible la estabilitat d’un estat sense la façana que atorga el que avui dia anomenem nació, és a dir, un estat sustentat únicament per la força, sense legitimació addicional (em comencen a venir al cap exemples com els imperis plurinacionals o els regnes hel·lenístics, però no sé si són vàlids).
El que està clar és que fins fa 200 anys, en aquesta legitimació addicional en format cultura o llengua comunes, aquestes no tenien tant de pes com després amb la adopció de la nació. Imagino que la religió hi jugava un paper fonamental.
Quan Quevedo parla dels catalans, de qui parla? Bé hi devia haver algun tipus d’identitat col·lectiva.
A veure Biel, torna’t a llegir el post que igual alguna cosa no l’has acabat d’assimilar. El concepte territorial de poble i el polític d’estat son antiquíssims, el que es una innovació moderna es que la seva legitimitat i delimitació es basin en conceptes ètnics i no en vassallatges feudals o drets de conquesta
Discrepo amb el text, per parts:
1.
Matís perennalista a l’origen històric de les nacions:
Sempre els estats/protoestats s’han organitzat a partir d’una minoria social dominant. Això ha fet que sempre hagi existit una supremacia ètnica i lingüística, i una llengua vinculada al govern per tal de facilitar l’operàcia del domini. Així mateix les ètnies no han flotat migratòriament pel mapa sinó que han tendit a territorialitzar-se.
Alguns exemples premoderns d’ètnies fortament territorialitzades i amb alguns sentiments d’identitat compartida d’implicacions polítiques són el poble d’Israel abans de la diàspora (i després?), les polis gregues o el regne persa premusulmà. Tot i ser diferents del que actualment anomenem nació, entenc que sí que tenien en part els elements que assenyales.
Per altra banda, la formació de les nacions modernes és anterior a l’era contemporània i al liberalisme, si bé és amb aquests quan el sentiment nacional pren protagonisme en l’articulació política i estatal del cos social. Molt abans de la primavera de les nacions, sobretot en regions protocapitalistes com Holanda, Anglaterra o Catalunya, ja havia sorgit una consciència nacional, malgrat les limitacions en la seua extensió geogràfica i difusió social.
I ja podem trobar per exemple al segle XVI polítiques deliberades per part de la cort castellana per imposar la supremacia de la llengua de la cort sobre tot el territori com a instrument de domini i vinculació. I aquestes i altres polítiques generaven resistències i rèpliques, un conflicte que si es vol es pot anomenar protonacional.
2.
Primer de tot caldria acotar la definició que emprem de nacionalisme (que n’hi ha diverses) i parlar de nacionalismes en plural. Karl Renner és un nacionalista primordialista i ètnic, però hi ha altres “nacionalismes”.
Per exemple, el moviment bolivarià de Veneçuela és clarament patriota, i segurament no nega que Veneçuela és un invent de fa menys de 200 anys (i per part d’una oligarquia criolla esclavista, per cert). Això no li impedeix utilitzar el patriotisme com a instrument d’agregació i mobilització social, construcció socialista i defensa dels interessos de Veneçuela com a país perifèric-dependent en el sistema econòmic mundial.
3.
El terme nació, com la majoria de termes en política, ha tingut i té molts significats diferents. Sant Tomàs d’Aquino deia que per saber de quina nació era algú calia escoltar quina llengua parlava.
4.
Que no s’emprés el terme “nacionalisme” fins al XIX-XX en la literatura no vol dir que no existís. Més aviat que no s’estudiava i teoritzava, o que es definia amb altres paraules. És obvi que després de les Guerres mundials es dispari la teoria. De fet el fenòmen nacional no s’estudia sistemàticament en la historiografia i teoria política fins als anys 50′, 60′ i sobretot 70′ del segle XX.
5.
Les polítiques lingüicides de l’Estat o cort francesa són de les primeres de la història. Precisament França que se la considera bressol del “nacionalisme cívic”.
Respecte el text de Bariere, és molt lògic el que diu. Les llengües formen comunitats naturals de comunicació i intercanvi cultural (i a la vegada les llengües són conseqüència de vincles econòmics i històrics). Que una comunitat comunicacional-cultural esdevingui comunitat política és molt fàcil. D’aquí els interessos d’enginyeria lingüística dels Estats.
6.
No sé quin discurs feien al simposi Espanya contra Catalunya, segurament un de bastant qüestionable. En qualsevol cas, la Guerra de Successió no va ser una simple guerra entre dinasties europees.
Bé de nou l’absurda idea etnocèntica, anti-històrica i anacrònica de que la forma de pensar d’ara i aquí és la única possible i que les idees son immutables i iguals sempre i arreu. Si fos així ja podríem plegar tots els historiadors, arqueòlegs i antropòlegs!
Jo estic parlant de proves empíriques, no de perjudicis i conviccions eurocèntriques per legitimar el discurs polític actual. Si tu creus que els estats al feudalisme o l’antic règim es basaven en la homogeneitat cultural, la voluntat del poble, i no en el vassallatge militar i la fe religiosa i, que per tant la història no existeix, ja que sempre hem pensat igual arreu, doncs tens un problema greu de coneixement d’altres cultures i pensaments. No se… viatja! llegeix! I després m’expliques quina diferència ètnica hi havia entre el ducat de Montblanc i el comptat de Besalú que estic frisós per saber-ho
Crec que podem parlar més de tranquis. A més que aquest és un tema que sempre ha generat debats irresolts en l’esquerra.
Tant equivocat és pecar de primordialista com d’ultramodernista. No nego els canvis que van associats a la modernitat, però el que dic és que abans de les nacions contemporànies existien fenomens semblants, i que el procés de creació de les nacions va ser relativament gradual i no tant deliberat i conscient com planteges.
Les ètnies i les llengües no han estat variables excloses de l’equació política fins al segle XIX. Abans ja jugaven algun paper. He ficat l’exemple perennalista més clar: el poble jueu, l’exemple més clar de nació premoderna.
Els “estats” premoderns no es basaven en la homogeneïtat cultural ni la voluntat del poble, òbviament. M’estàs ficant paraules a la boca. Tanmateix m’agradaria saber quina explicació dones, per exemple, a l’expulsió dels jueus, musulmans i moriscos d’Espanya per part dels reis catòlics i Felip III segons la teua visió “antiètnica i històrica”.
I dale! El judaisme es una religió, que te a veure amb el nacionalisme lingüístic?? Igual pel tema de les expulsions: es religió, no llengua!!! La inquisició NO perseguia a qui parlava idiomes diferents sinó heretges RELIGIOSOS!
Les grans expulsions a Espanya (o com es vulgui dir) dels segles XVI i XVII venen donades per diverses questions: Religió, la monarquía hispánica volía ser l`estandard del catolicisme, piratería, un tema que afectava al comerç ultramarí i costaner (el comerç ultramarí era básic per a la corona),i bancari, ja que la corona necessitava diners a manta per finançar les guerres a Flandes. De retruc, una de les coses que dona ales als catalibans es la Guerra dels segadors, que venen com a patriòtica. La gran causa d`aquesta guerra va ser la Unión de Armas, per la qual el Conde Duque de Olivares volía fer participar a tots els regnes en les despeses militars i humanes. Els pagesos catalans no es revoltàren per pàtria, sino per les imposicions i les violacions d`uns soldats que no lluitaven per pàtries, ja que la majoría eren analfabets, i en gran part, antics delinquents. Qualsevol no es revolta contra haver de mantenir a casa seva aquestos violadors. Per una altra part, els comerciants de la COrona d`Aragò no volguèren enviar res de les seves despeses en unes guerres que no els beneficiaven. D`altra banda, no dubto que haguèssin participat gustosament.
De tot el mogollón hispànic dels segles XVI i XVII, la única cosa d`identitari era la religió. Lo demès, interessos de la Corona, la noblesa i les corporacions comercials.
El nacionalisme es nou de trinca al segle XVIII, no abans.
Aveiam, arqueòleg, crec que hi ha una cosa i llampant: que el nacionalisme, així com l’entenem, és òbviament contemporani, una eina per a la construcció dels estats, i també producte de la construcció dels estats. Però tan cert com l’anterior és que el terme nació ja fou emprat durant l’edat mitjana i moderna amb significats i connotacions inequívocament identitaris. No era, certament, un terme unívoc, però entre els seus usos tenia aquest: remarcar la pertinença a una comunitat, que podia ser etnolingüística (i ja sabem que les nocions de passat i ascendència comuns són construccions ideoògiques, també), jurídicoadministrativa (un regne, per exemple) o al conjunt de territoris que pertanyien al mateix monarca (com la Corona d’Aragó). I a l’edat mitjana Catalunya podia ser descritat com una nació per ella mateixa (la nació de Catalunya), ser considerada part de la nació catalana (que comprenia també tots els altres cristians catalanoparlants), o ser considerada part de la nació del rei d’Aragó. Aquesta “nació”, fos quin fos el seu abast, només comprenia els cristians i era un concepte cultista, de circulació reduïda, però que conceptualitzava sentiments identitaris que, en el llenguatge col·loquial, eren descrits de manera molt més simple: ser català -de Catalunya-, ser català -de la nació catalana-, ser vassall o “sotmès” del rei d’Aragó. Les elits lletraferides parlaven de la nació, la resta de la gent emprava aquest altre vocabulari. Hi havia, per tant, nacions medievals, però se diferenciaven molt de les contemporànies perquè no eren incompatibles amb altres sentiments de pertànyer a d’altres nacions, perquè -almenys en el món ibèric- només comprenien els cristians (i en deixaven fora els jueus i els musulmans) i perquè aquestes elits no disposaven d’uns mecanismes de creació d’identitat tan potents com els estats-nació contemporanis, tot i que hi havia la voluntat -claríssima- de crear sentiments d’adhesió identitaris a partir d’aquests fets (l’origen, la llengua, la ciutadania jurídica). Ignorar-ho o menystenir-ho, com feia Hobsbawn, és també faltar a la veritat. Són els creadors dels estats-nació contemporanis qui s’apropien d’un mot -nació- i li canvien -tot i que no totalment- de significat. En resum: el nacionalisme és la ideologia identitària dels estats nació, i com a tal, és comtemporani, però tant cert com això és qui hagué ideologies de pertinença basades en major o menor mesura en elements (llengua, origen, mites, ciutadania) que també són part fonamental del nacionalisme. Cal llegir Hobsbawn, però també Smith, Bartlett, Geary i Hastings (per exemple). Si no, no entendrem, per exemple, com és que a 1392 els jurats de València escriguessin als de Mallorca “¿hon és la vigor de la nació cathalana, que fahia tributàries tota altres nacions circunvehines? E ara, hòmens de no-res e ineptes nos fan tants dans e oltratges, no sens vituperis de la tota nació e de tota christianitat… E proferir-mos a fer sobre açò, ensemps ab vós e ab Catalunya, tot ço que a nós sia.” Pel llenguatge, podríem pensar que es tracta d’un text nacionalista contemporani, però no és, ni això era nacionalisme: era un llenguatge identitari de pertinença a una nació, però a una nació medieval, que funcionava i tenia un abast semàntic diferent a l’actual. Per acabar, el nacionalisme és una ideologia contemporània, com també ho és la seva idea de nació. És evident. Tan evident com que abans hi havia nacions, uns altres tipus de nació, que els historiadors hem d’estudiar per elles mateixes i no en funció de les actuals.
Lo de la piratería ho dic perque la corona acusà els moriscos d`ajudar als pirates algerians per atacar les costes peninsulars.
Responc aquí:
Existeixen molts vincles entre religió i identitat nacional. Alguns autors (B. Anderson, Neil Davidson, …) apunten que amb la pèrdua d’importància de la religió i el desplegament del capitalisme, la identitat nacional serveix per cubrir una doble necessitat psicològica de masses: la identificació col·lectiva i la transcendència vital.
Per altra banda, el fenòmen nacional pren formes diverses al llarg de la història i del planeta. En alguns llocs, com a Irlanda, la religió esdevé un element fonamental de la definició nacional. En formacions socials on la religió té un pes important, aquesta s’imbrinca completament amb el sentiment nacional, i només cal veure el món musulmà i com algunes guerrilles antimperialistes són de marcat caràcter religiós.
Al llarg de la Baixa Edat Mitjana Europa viu un procés de desplegament del comerç i reforçament gradual de les monarquies, un procés que anirà posant en crisi el feudalisme i generant el sistema modern d’Estats i el capitalisme. Les monarquies pugnen contra poble i noblesa per consolidar i reforçar el seu poder gradualment. Aquest procés implica una ordenació i homogeneïtzació del cos social per tal de cohesionar-lo i identificar-lo amb l’Estat. I aquí s’expliquen no només la dissolució dels furs, sinó també els processos d’imposició religiosa així com lingüística.
Historiografia, literatura, teatre, jerarquia eclesiàstic, Corts, Inquisició, … són espais i instruments d’aquesta disputa. La importància de la política lingüística serà limitada fins als nacionalismes contemporanis, però ha existit des de sempre i també existia en el bressol de la modernitat. Algunes cites de tractadistes anteriors a la Guerra dels Segadors:
Tommaso Campanella (1568-1639), Aforismes polítics: “Per a conquistar, governar i mantenir els imperis existeixen tres instruments: la llengua, l’espasa i el tresor. (…) Qui exerciti només les armes i no l’enginy i la llengua per unir el domini, bé poc pot durar”.
Sobre la rebel·lió dels súbdits dels Països Baixos: “Seria convenient introduir i cultivar la llengua espanyola (…) a exemple dels romans, que introduïren la llengua llatina en els pobles que sotmetien.
Benito Arias Montano, arquebisbe assessor de Felip II, escrivia sobre Portugal i Països Baixos al 1570: “I després del fet de la religió, no hi ha cosa que més conciliï els ànims dels homes de diverses nacions en amistat i conversació, i que més els domestiqui i aficioni a imitar i seguir les costums dels que els regeixen, que la unitat i conformitat de la llengua, la ignorància de la qual els aliena i té en sospita als uns dels altres, tal com sords que sempre recelen i sospiten malament de les paraules que es parlen davant d’ells, que no entenen bé”.
Ambrosio de Morales, eclesiàstic i historiador, escrivia a Discurso sobre la lengua castellana: “A Roma quasi tots els nobles sabien la llengua grega; però quan anaven a governar a Àsia o Grècia, per llei se’ls vetava en públic que no parlessin sinó en llatí (…) només per tal efecte, com diu Valeri Màxim, que la dignitat i reputació de la llengua llatina s’extengués com a major autoritat per tot el món”.
Fernando de Herera, poeta, escrivia el 1580: “Sempre fou natural pretenció de les gents victorioses procurar extendre no menys l’ús de les seues llengües que els límits dels seus imperis”.
Aleshores el procés d’introducció del castellà en el sistema lingüístic dels Països Catalans no era una política ben orquestrada. Es limitava al seu ús en la cort virregnal i el tribunal de la Inquisició, així com a la seua promoció cultural i com a llengua d’ascens social i polític. Una altra via important de penetració del castellà fou per la col·locació de bisbes castellans en territori catalanoparlant (vulnerant els furs), en el context de la Contrareforma on política i religió anaven molt de la mà. Això generà resistències, debats i concilis on s’explicitaren plantejaments netament polítics.
El canonge Alexandre Ros, per exemple, en els concilis de la Tarraconense de 1640, defensava l’ús de la llengua castellana en els sermons encara que part de la població no l’entengués: “…per tal que hi hagi doctrina per a tots i no es prohibeixi en els púlpits el castellà que segueix la fortuna de l’Imperi (…) així que aquesta llengua substancialment és una en tota Espanya, amb diferents denominacions. La que és comuna a aquestes diferències accidentals és la castellana”.
El mateix Alexandre Ros, promonàrquic, escrivia en plena Guerra dels Segadors (una guerra d’independència, convé no oblidar-ho): “No era bo separar-se de la llengua de la monarquia que sempre havia estat comuna (…) perquè amb la familiaritat de la llengua s’introdueix l’amor de les nacions, i amb la separació de la castellana s’havien d’alienar els ànims, trobant-los més disposats per a les novetats que després han succeït” (en referència a la revolta).
En la mateixa línia, l’arquebisbe de Tarragona Antonio Pérez exposava: “Però veiem: suposant que Catalunya és Espanya, no menys que Castella, ¿Quina seria la seua llengua natural sinó la d’Espanya, que és la que aquí anomenen castellana? I així qui fos dels regnes que no la parlés, no el tenen per espanyol. (…) La llengua del Príncep sobirà, a on sigui que tingui els vassalls, és molt afavorida ara per agradar al Príncep, ara per confederar-se entre sí amb gràcia i amistat els vassalls, per ser vincle d’afició la comunió en la llengua”.
GTFO
Tot això assumint que no existia una política lingüística ben orquestrada, i que la imprempta i l’Edat d’Or de la literatura i les arts castellanes foren el principal mecanisme d’introducció del castellà (fenòmen no conscient i no deliberat). Assumint també que la vinculació entre llengua i identitat política era molt limitada encara.
Tot això canviaria amb les polítiques molt més ben orquestrades a partir de 1652 i 1714, quan, entre altres, es prohibiria l’edició en català i es destruiria el sistema universitari propi.
JM Artista plástico:
Dius que els Segadors no es van revoltar per la pàtria. És cert però matisable. Es van revoltar, com l’himne assenyala “a les armes, catalans, que el Rei ens declara guerra!” identificant-se com un subjecte col·lectiu, el poble català, enfront els greuges discriminatoris de la monarquia. La revolta destacà per la participació dels segadors, però hi participaren també les institucions de govern catalanes i barcelonines així com gremis i sectors nobiliaris agreujats per la monarquia.
Confluïren interessos diferents enfront un mateix problema: el desplegament de l’Estat centralista espanyol sobre Catalunya. Els segadors defensaven la seva dignitat i subsistència econòmica “talleu arran que la palla va cara!”, i el mecanisme que tenien a mà era unir-se a la Generalitat i el Consell de Cent en la seua pugna per defensar els furs i limitar el poder reial.
Els furs, per al poble català, representava una conquesta política històrica que limitava el poder de la Cort. Defensar la sobirania i les lleis era un mecanisme de defensar els seus interessos de classe. Igualment passa avui en dia amb l’auge de l’independentisme: l’estelada no és només opi. Si fos així no mobilitzaria tanta població. L’estelada és un projecte polític que il·lusiona, que serveix per escapar d’un règim espanyol en profunda crisi i que es relaciona amb una millora del benestar col·lectiu: fi de l’espoli fiscal, fi de polítiques recentralitzadores i espanyolistes, …
Plantejar la qüestió nacional al marge de la resta de sistema socioeconòmic és idealisme, és pecar del mateix error que “comet” el catalanisme burgès.
Ei en serio: la lletra dels Segadors es de 1899, deixa’t de fer trampes al solitari, merci
De 1897 és la versió actual de l’himne, no l’anterior.
Crec que he deixat prou clar per què les teues tesis ultramodernistes són incorrectes i el fenomen nacional és anterior a la Revolució francesa.
/fil
Ara saps més tu q Eric Hobsbawm, apa vinga!
T’he posa’t una sèrie d’argumentari que no m’has respòs.
No existeix consens dins del marxisme sobre el fenomen nacional. És un debat obert i Hobsbawn és una de les veus destacades però no representa el consens, bàsicament perquè no hi ha consens. Per altra banda, existeix un conflicte sobre termes i conceptes. Segons com acotem la definició de nació o nacionalisme, aquests apareixen a partir de la revolució francesa o abans.
[…] Una de les primeres coses que va fer l’executiu de la dreta nacionalista d’Artur Mas al arribar al poder va ser desmantellar aquest memorial, deixant-lo sense seu, personal ni pressupost. Per manca de recursos? En absolut. El populisme identitari havia ideat una història falsejada, un passat fictici que situa l’enemic en un conflicte horitzontal entre ètnies i no entre capital i treball. El nom d’aquesta astracanada es el “Tricentenari”, amb un lema que ens vol fer creure que sota el feudalisme la gent era lliure. Des d’aleshores ens han bombardejat amb tramposos simposis, jaciments a mig excavar que han costat una milionada, o d’altres que es basen en poesies i llegendes, biografies tergiversades de falsos herois d’una guerra d’interessos econòmics, disfressada d’un suposat conflicte de nacions, tot i que aquestes no s’havien ni tan sols inventat. […]
[…] la burgesia catalana, influïda pel romanticisme europeu (el que aquí es va anomenar Renaixença), s’inventa la nació i el nacionalisme catalans a la segona meitat del s.XIX necessita d’un passat majestuós que faci creure a tothom que la seva novedosa creació en […]
[…] burguesía catalana, influida por el romanticismo europeo (lo que aquí se llamó Renacimiento), se inventa la nación y el nacionalismo catalanes en la segunda mitad del siglo XIX necesita de un pasado majestuoso que haga creer a todos que su novedosa creación en realidad […]