Posts Tagged ‘identitat’

h1

Federalisme Global: La fi de les fronteres i la superació de tota Identitat Nacional

Març 19, 2016

Us deixo amb algunes reflexions que m’han sorgit recentment, des de la més profunda indignació, contemplant la dramàtica situació dels refugiats siris, el paper de la Unió Europea i l’auge de la ultradreta nacionalista arreu d’Europa i Amèrica.

# aaRefugees

Tota Identitat Nacional es opressió, nega l’individu i anul·la l’esser: El nacionalisme pretén anular la identitat de cada persona per homogeneïtzar la massa dins un ramat de xais clònics i obedients, peces d’un gran puzle, membres d’un projecte patriòtic incommensurable que transcendeix la història i s’encarna en la geografia. Només des de la reivindicació de la subjectivitat, la diferència i la individualitat particular ens podem emancipar d’aquesta violenta opressió que ens anul·la com a essers amb racionalitat pròpia. La identitat nacional no es més que la performativitat simbòlica de les relacions d’obediència i jerarquia de la oligarquia envers el poble, negant i esborrant tot conflicte social intern.

Cap a una Identitat Multidimensional: L’emancipació de l’individu passa per  desconstruir i esclafar les identitats hegemòniques dels relats nacionals, negant els mites i llegendes pseudohistòriques i rebutjant tota  emoció catàrtica destinada a subjugar la raó i negar l’esser, enfront una histèria col·lectiva. Les identitats mai poden ser monolítiques envers una sola variable. Cal reivindicar el dret a la diferència, a no formar part de l’eixam. Cal construir una identitat heterogènia i autoconstruïda entorn a múltiples variables: classe, gènere, sexe, orientació, religió, llengua, gustos musicals… Una lesbiana proletària marroquí de Badalona pot compartir la mateixa identitat amb un cacic convergent blanc i catòlic d’un poblet del Pirineu, simplement per haver nascut dins un mateix marc geogràfic? Una identitat multidimensional que, a més, ha de ser integradora i no excloent, on algú es pugui sentir català, espanyol, senegalès i europeu alhora.

Les fronteres son un estat mental: En un mercat globalitzat, on les xarxes socials, la gastronomia, l’intercanvi de mercaderies i les migracions son d’escala planetària, les fronteres no delimiten en cap cas realitats culturals o nacionals homogènies. Son tan sols línies imaginaries que serveixen per excloure i negar l’alteritat de la persona migrada. No existeix cap mena de correlació entre la realitat geogràfica i lingüística, cultural o identitària. Si l’economia es una relació dialèctica entre treball i capital, quin sentit té que el capital es mogui sense cap trava arreu del planeta i els treballadors no puguin sortir d’una geografia delimitada per guanyar-se millor la vida o fugir d’una guerra?

Les nacions han mort: La globalització ha assassinat a les nacions, aquests ens imaginaris inventats per la burgesia al s.XIX per legitimar la construcció dels estats liberals. Els nacionalismes identitaris actuals no son més que reaccions irracionals d’una classe mitja espantada, un refugi enfront la crisi econòmica que ens presenta un futur inestable i  insegur. Ideologies messiàniques i mil·lenaristes que ens fan creure que hem d’estimar als nostres opressors, pel simple fet de compartir una identitat, interioritzant les regles de poder i obediència jeràrquica  envers una elit nacional.

Tota Identitat Nacional parteix del rebuig l’alteritat: Els populismes identitaris es basen en la negació de l’altre, de la construcció d’un enemic de la Pàtria a qui donar les culpes de tots els mals, negant tota responsabilitat dels propis errors. A partir d’estereotips, perjudicis i rumors es crea una imatge deformada de l’altre, a qui excloure,  odiar i negar el dret a la ciutadania, un privilegi exclusiu per aquells que comparteixin una mateixa identitat. Com afirmava Hanna Arendt, els nacionalismes democràtics tenen elements que poden degenerar en violència contra apàtrides, migrants i minories ètniques. Tot populisme identitari porta dins seu una llavor de l’odi que, portat a un extrem, deriva inexorablement al totalitarisme.

Cap a un Federalisme Global on menys sobirania és més benestar: Per fer front al poder del capitalisme mundial basat en un sol mercat únic, els estats han de deixar de competir entre ells, cooperar i unir-se  cedint sobirania a grans hisendes úniques a escala continental que permetin acabar amb els paradisos fiscals, redistribueixin la riquesa i el deute, permetent mantenir un mateix benestar i drets socials per a la major quantitat possible de persones. Només una moneda única mundial pot aturar l’especulació financera de divises; només una sola hisenda pot impedir el dúmping fiscal; només una lluita global pels drets del treball, pot evitar el dúmping salarial i la desindustrialització del primer al tercer món, buscant salaris més baixos.

Anuncis
h1

Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Març 17, 2015

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

MuseodelMon3Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

MuseodelMon

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

MuseodelMon1

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.

h1

Que és una “Nació”?

Setembre 11, 2011

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.