Posts Tagged ‘lacan’

h1

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Mai 30, 2016
### 1AaaaaEEdip

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

h1

La diferència entre Reforma, Revolució i Ruptura

Novembre 2, 2015

Darrerament hem escoltat com molts moviments polítics i socials repeteixen els conceptes “Ruptura“, “Revolució” o “Reforma” com si fossin paraules màgiques que invoquessin sobtadament l’arribada d’un nou mon que solucionaria de cop tots els problemes derivats de la crisi. Tot plegat te una forta càrrega d’infantil utopisme idealista, pensament màgic irracional i adanisme mil·lenarista i molt poc (per no dir gens) de concreció detallada en la realitat material. Com sabem que aquests conceptes no son tan sols buits eslògans o “significants flotants” ? Com podem diferenciar-los entre ells? On es el límit?

A continuació la meva proposta teòrica:

#aaestructuralisme1

Esquema sobre la relació entre l’estructura social i els conceptes de canvi

La societats i les cultures humanes es troben en un procés de canvi constant des del Paleolític Inferior. Algunes transformacions son extremadament lentes i paulatines i d’altres son sobtades i insospitades. Jo no soc partidari, però, de mesurar les variacions en funció de la seva velocitat en implementar-se, ja que tal cosa es troba en funció de la capacitat de transmetre informació en l’espai i el temps, independentment de la profunditat de la revolució en si mateixa, així com de la capacitat de resistència que tingui l’estatu quo. Per exemple: el Neolític va trigar uns dos mil·lenis des del seu sorgiment a Pròxim Orient fins que es va generalitzar a tota Europa.

Tampoc crec que les diferències entre “revolució”, “reforma” i “ruptura” es puguin establir segons la seva trascendència de forma subjectiva, en base a l’autoritat de qui ho formuli, sino que s’haurien de relacionar objectivament en funció en quina part de la societat es troba situada la metamorfosi.

Des d’un punt de vista estructuralista, marxista i lacanià, podem afirmar que totes les cultures i societats es troben dividides en tres parts clarament diferenciades: superestructura (o part morfològica), estructura i part mítica. Els tres blocs es relacionen entre ells de forma dialèctica i la variació en un d’ells pot transformar als altres. Tornant al mateix exemple, el Neolític provoca una transformació estructural en el mode de producció de la caça-recol·lecció a la agricultura-ramaderia, però també genera el sorgiment de la ceràmica, l’excedent, la pedra polida, el sedentarisme, un important canvi de rols de gènere, una gran expansió demogràfica i, finalment, acabarà cristal·litzant també en noves formes de cosmologia i rituals funeraris, com el megal·litisme.

Superestructura

Es refereix a la part més visible i morfològica d’una cultura. Alló que primer cridaria l’atenció a un turista d’una altre part del món: vestuari, moneda, costums, cuina, idioma, art o el desenvolupament tecnològic. També inclouria, però, les seves lleis, institucions, fronteres, així com la forma d’estat (monarquia, república, dictadura…).

Aquesta es la part de la societat on es donen més canvis de forma constant i proposo que s’anomenin Reforma. Podem destacar com a exemples importants: el luteranisme, el Barroc, la música rock, l’art avantguardista, l’aparició del cinema, la proclamació de la II República, un canvi de Govern, la reunificació d’Alemanya, la declaració d’independència des EE.UU.,  Internet, l’adopció de l’euro o la minifaldilla.

Estructura

Son les condicions objectives i materials que donen lloc a l’existència d’una societat humana: la producció i la reproducció. Entenent com a producció el conjunt de les relacions econòmiques, l’estructura de classes socials, la divisió social del treball, la propietat, les lleis de mercat i la generació de plusvàlues o excedents. I entenem com a reproducció les relacions entre homes i dones, els rols de gènere, la pressió demogràfica, la divisió sexual del treball o l’estructura familiar/clànica.

Quan es produeix una mutació en aquesta part sol ser molt profunda, canvia dràsticament la vida de les persones i s’anomenaria Revolució. En serien exemples: el sorgiment de l’heteropatriarcat, el neolític, l’origen del estat, el feudalisme, la revolució industrial, la revolució francesa, la revolució russa, l’abolició de l’esclavisme, el feminisme o el moviment LGBT.

Part Mítica

Es la part “inconscient”, la més profunda i invisible d’una cultura, on es troben tots els mites, rituals i tabús, les creences més arrelades, la visió del món, del temps o l’espai, la cosmologia o l’origen de l’univers. Qualsevol canvi en aquesta part suposa una transformació radical en la forma en que una cultura concep la realitat i s’anomenaria “Ruptura”.

Alguns exemples de ruptura serien: l’aparició de l’animisme xamànic al paleolític superior i els primers rituals funeraris, les primeres religions organitzades de l’antiguitat,  la romanització, l’Edicte de Milà, l’expansió de l’Islam, el Renaixement i l’Humanisme, la Il·lustració, el darwinisme o la psicoanàlisi.

Per tant, podem concloure que un petita variació dins la part mítica o estructural pot resultar molt més trascendent que una gran mutació a la superestructura. També es cert que una suma de canvis en la superestructura poden acabar comportant metamorfosis més profundes i radicals a la resta de blocs.

Doncs res! Espero que aquest post ajudi a obrir un debat sobre una necessària objectivació terminològica.

h1

Una tarda amb Alfons López Tena

Agost 11, 2015

Alfons Lopez Tena2

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

# AAquim Arrufat

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

h1

La teoria del imago

Abril 27, 2008

love banskyL’altre dia vaig llegir un una revista de psicologia lacantiana una fascinant teoria segons al qual cada cop que ens enamorem no ho fem d’una persona sinó que en realitat el que busquem és un concepte o prototip abstracte que descansa en el nostre inconscient des de la infància, anomenat imago.

 

Immediatament em va assaltar el dubte: quin és el meu imago? Quina característica oculta posseeixen en comú totes les persones de les que m’he enamorat?

 

 

A veure repassem: en tota la meva vida he estat veritablement penjat només de cinc persones, la primera als 12 anys i la darrera fa tan sols pocs mesos.

 

I que tenen en comú? La bellesa física? Home… alguns eren musculosos Adonis, però la resta no especialment… i si mal no recordo el seu caracter els feia absolutament diferents entre ells, alguns molt carismàtics, altres força tímids, uns amb personalitat molt forta d’altres mancats completament d’estil propi i, sense lloc a dubte, el seu nivell cultural o interessos tampoc tenien rés a veure. 

 

Després de donar-li voltes ho he descobert: el meu imago és… la inaccessibilitat: els cinc nois dels que he estat enamorat en secret tenen tots ells alguna característica inevitable gràcies a la qual ells mai em podrien correspondre. 

 

Així doncs sempre m’he pogut permetre el luxe de sortir i follar amb qui m’ha vingut de gust, sabent que mai sofriria ni un instant per amor, ja que les persones que realment m’importaven estaven degudament protegides en un altar de frívol silenci on, envoltades d’un obscur secretisme, els he pogut contemplar des de la distància que m’ha protegit d’abandons, crisis o desenganys.

 

Resulta encisadorament frívol observar com les meves amistats sofreixen per amor o es rebolquen en el barroquisme de la nyonyeria  sabent que si bé jo mai el podré aconseguir a qui anhelo, tampoc malgastaré una llàgrima perquè el darrer novio/aperitiu m’hagi deixat.

 

I a vegades, en les fosques nits de soledat m’envaeix un absurd deliri de grandesa i petulància i em pregunto, durant un instant, si mai algú no haurà estat també en secret enamorat de mi… però no, jo soc massa realista per caure en aquesta ridícula trampa egòlatra.

 

I vosaltres sabeu quin és el vostre Imago?