TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80’s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

UNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTIC:  Alexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.

Crònica del concert de MADONNA a Barcelona 2012

Per a un gai anar a un concert de Madonna és com per un musulmà visitar la Meca: quelcom que s’ha de fer per devoció al menys un cop a la vida, doncs es tracta de l’espectacle musical més impressionant mai vist. I aquesta ha estat la meva segona ocasió, després d’assistir el 2008 al surrealista concert en un pàrquing de Cheste (València), on vaig acabar colant-me a la zona VIP,  davant el caos absolut que regnava en l’organització.

Aquesta vegada amb menys cues i aglomeracions, vàrem poder entrar a la pista de seguida, rodejats com no, d’exèrcits de musculocas i reinones amb una mitjana d’edat ostensiblement superior a les fans de Lady Gaga i també bastant menys freaks i disfressades; mentre el Dj Martin Solveig amenitzava l’espera amb una sessió de dance força previsible.

Sa Majestat va aparèixer a l’escenari vestida de Verge Moreneta amb una metralleta, penjada dins un confessionari i en mig d’un decorat virtual que simulava una catedral gòtica, mentre els ballarins vestits de monjos i gàrgoles feien anar un “botafumeiro” per l’escenari, per convertir-se en pocs instants en travestis amb tacons mentre Madonna, ja de cuir, ballava el seu recent hit “Girls Gone Wild“. Una escena que semblava extreta d’ “Entre Tinieblas” d’Almodovar; ens dubte la barreja entre religió i sexe sempre se li ha donat genial.

Com ja es tradició en les seves gires, l’espectacle es divideix en blocs temàtics amb constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles, músics volant pel sostre i provocacions constants, com un streaptease on, a diferència de Roma i Turquia no va ensenyar res o  la versió de “Born This Way” de Lady Gaga intercalada amb “Express Yourself” (cançó a la que acusen a Gaga d’haver plagiat) i “She is not me“, una sanguinolenta punyalada de la Reina a la Princesa aspirant i un toc d’atenció a les seves imitadores.

El set-list alternava cançons del seu desconegut darrer àlbum, MDNA,  que ha passat amb més pena que glòria per les llistes d’èxits i de la època dels 80’s i començaments dels 90’s, amb molts números que semblaven plagiats del mític “Blond Ambition Tour” de 1991 (com “Voge”, “Papa don’t preach” “Like a Virgin” o “Like a Prayer”)o del “Girlie Show” amb un cabaret burlesque que alternava “Erotica” amb “Human Nature” i “Candy Shop”.

Es va atrevir, fins i tot, a cantar una cançó en euskera (“Sagarra Jo“) amb una glamurosa txapela, acompanyada d’una banda de folk tradicional del País Basc anomenada Kalakan, amb la que també va interpretar en acustic “Open Your Hearth” i “Masterpiece“, fent una coreografia inspirada en  l’Aurresku . També va tenir temps de cantar quelcom en hindú, en una espècie de numeret Hare Krishna, amb panderetes incluïdes o de ballar amb el seu fill Rocco disfressat de punk.

En l’interludi ens va delectar amb uns vídeos quasi millors que els seus videoclips i plens de missatges polítics, com la cara de Marine Le Pen amb una svastika al front o la del Papa al costat d’imatges d’adolescents gais que s’havien suïcidat pel bulling homòfob; fins i tot li vaig perdonar l’oblid total dels hits dels meus àlbums favorits “Music” i “Ray of Light”, mentre que del Confessions tan sols va tocar una raruna versió de “Hung Up” en mig d’un ritual Vudú.

El moment més apoteòsic va ser, sens dubte, “Like a Prayer” amb un cor gospel, tal com a la gira original d’aquest àlbum, corejat fins a l’afonia pel públic entregat fins al deliri, i un accelerat final amb el dance de “Celebration“. Queda demostrat definitivament, que la Diva inverteix molt més talent i ganes en la preparació dels seus espectacles que en la gavació dels àlbums. S’ha tornat una artista de directes?

MDNA: el calaix de sastre de Madonna

Durant les passades tres dècades, cada cop que Madonna publicava un nou disc, esdevenia un veritable esdeveniment mundial a la cultura Pop i al univers GLTB sencer. El seu primer senzill sempre era un deliri sorprenent que trencava tota dinàmica estètica present fins al moment i, com un cop de fuet d’una Dominàtrix, obligava a la resta d’artistes a doblegar-se a la nova tendència que Ella havia marcat. A la Història de l’Art hi ha hagut un abans i un després de “Like a Virgin”, “Live to Tell”, “Like a Prayer”, “Eròtica”, “Express Yourself”, “Frozen”, “Músic” o “Hung Up”; fins i tot els seus llançaments fracassats ens van deixar bocabadats amb “4 minutes” o “Américan Life”.

Bé, en el cas del darrer llançament “MDNA”, per primer cop en la carrera de la Diva, no ha estat així en absolut. “Give me all your luvin”, tot i ser una cançó força correcte i ballable amb un vídeo d’allò més divertit, no es cap Hit, no aporta especialment res d’innovador a l’escena musical actual i, de fet, ha obligat a la discogràfica a llençar el segon senzill abans de la publicació del àlbum sencer, fet absolutament impensable en els seus treballs anteriors.

Un cop escoltat l’àlbum, però, arriba el desconcert total: sembla talment que cada cançó vagi per lliure, sense leimotiv ni fil conductor, com un calaix de sastre on hi tot hi te cabuda: des de balades meloses a trencapistes bakales, des de duets hip hoperos a cors gospel. Es nota molt que Madonna ha treballat amb diferents productors (William Orbit, Martin Solveig i Benny Benassi) i cada un d’ells ha fet el que li ha donat la gana, sense preocupar-se gaire de la coherència interna i la homogeneïtat del treball final.

Això no vol dir que sigui un mal disc, al contrari: es boníssim! Simplement sembla que Madonna ens ha volgut sorprendre fent el darrer que s’esperava algú d’ella: que fes un disc poc sorprenent. Si no pots competir contra Lady Gaga en aquest camp, simplement passa de fer-ho!

Pràcticament tot “MDNA” ens deixa un regust de Deja Vu als fans que portem seguint els passos de Sa Majestat des de fa anys. “Beatifull Killer” s’assembla sospitosament a “Beautifull Stranger“;  “I’m a Sinner” té un rif de guitarra idèntic a “Ray of light”; a “Love Spent” sona de fons la melodia de “Hung Up“;  “Masterpice” sembla la segona part de “Take a Bow” i el vídeo de “Girl gone wild” un tribut a “Erotica“.

També cal dir que no és un disc fàcil, que entri a la primera escolta i que va guanyant amb el temps, descobrint els millors joies amagades en raconets, entre els bonus tracks de l’edició limitada.

Així doncs podríem concloure que Madonna s’ha fet un auto-homenatge, un tribut a la seva immaculada carrera amb un àlbum ple de picades d’ullet als seus fans tradicionals, però mancat de hits per guanyar-ne de nous. Tot i que, a aquestes alçades qui no la coneix ja, potser que s’ho faci mirar, doncs és una icona tan universal com Mickey Mouse.

En tot cas la seva espectacular posada en escena a la Super Bowl és del milloret que es recorda sobre un escenari en anys. Esperem, doncs, que a la gira de presentació posi tota la carn a la graella per fer l’espectacle del segle. Tinc entrades per Barcelona, així que ja us ho explicaré!