Una visita crítica al Museu de les Cultures del Mon

Aquest passat diumenge vaig aprofitar per visitar el nou Museu de les Cultures del Món a Barcelona, que es troba situat dins de dos falsificats palauets neogòtics (Palau Nadal i del Marques de Llió). Acompanyat pel meu xicot i dos amics, entre els quals l’antropòloga @pilar_salma, varem sortir esglaiats i corpresos d’aquest presumpte complexe cultural. Comparteixo amb vosaltres les reflexions col·lectives que vam fer al respecte.

Fa uns mesos, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar que renovaria per complert l’antic i obsolet Museu Etnològic, situat a Montjuïc, per tal de perpetrar el “Museu de la Identitat Catalana“, una un atemptat etnocèntric i una aberració ultranacionalista que demostra un cop més la por que té la dreta convergent a la interculturalitat urbana i l’avantguardisme cosmopolita, substituint-lo per una bombolla de caspa provinciana i folklòrica, en la que pretenen refugiar-se de la globalització i la modernitat. Entre les peces anunciades destaca el cap de la Grossa o una urna de cartró del 9N. Ja salivejo bilis només de pensar en el post que faré quan el visiti.

Mentre acaben de construir aquest temple del calçot i la barretina, l’Ajuntament ha decidit treure rendiment econòmic al fons de la col·lecció de l’antic Etnogràfic fent un nou espai divulgatiu. Així doncs tindrem dos museus: un “dels de casa” i un “dels altres” que en cap moment es barrejaran entre si, no fos cas que tinguéssim un aterridor connat de dialèctica intercultural i es diluís la puresa de la nostre essència identitària davant l’alteritat.

.

Aprofitant que el Museu d’Art Precolombí Barbier Muller va tancar les portes el 2012 deixant un espai buit, Trias s’ha gastat 4,1 milions d’euros en fer una nova atracció pel turisme, just davant del Museu Picasso, per tal de seguir potenciant la Marca Barcelona, al servei exclusiu dels lobbies hotelers i d’esquenes als veïns. De fet, algunes de les peces exposades provenen de la col·lecció privada de Joan Clos, director de la cadena hotelera Derby Hotels.

El gran problema del MCM es que tan sols ha canviat el marc, però no el discurs. Ens trobem de nou amb les mateixes obres de l’Etnològic, però amb un embolcall millor il·luminat i amb estants més avantguardistes. Passegem per d’un seguit de sales, ordenades per continents, països, religions, zones culturals o etno-lingüístiques, on trobem un incomprensible poti poti, sense criteri aparent, de màscares, tòtems, culleres, urnes funeràries, canoes, bols ceràmics, titelles, joies, pintures, llibres, teixits o escultures. El mateix concepte decimonònic de col·leccionisme burgés del Museu Darder de Banyoles o la Fundació Frederic Marès, que tan en boga estava fa uns 100 anys, però que resulta poc justificable al 2015. Peces arqueològiques de fa segles barrejades incomprensiblement amb obres recents d’us quotidià, com si les altres cultures no tinguessin història.

Màscares africanes

La gran majoria d’aquest fons prové de les expedicions de l’etnògraf aficionat Albert Folch durant la dictadura franquista amb el “Museo Etnológico y Colonial de Barcelona” entre 1952 i 1976, que tenia com a única finalitat l’exaltació de l‘imperialisme cultural espanyol. Bàsicament anava pels poblats i s’enduia aquells pintorescos souvenirs folklòrics que li semblaven més macos i exòtics. Altres peces les va adquirir directament en subhastes de galeries d’art i la seva procedència i autenticitat resulta força dubtosa; de fet, no seria estrany que algunes de les obres exposades siguin falsificacions.

Salta a la vista, per cert, la misteriosa desaparició de l’enorme part de la col·lecció magribina que tenia l’Etnogràfic, possiblement la part més gran i rellevant del fons. Ens trobem davant una censura islamòfoba?

Quina idea treu un visitant? Doncs que al món hi han cultures variades que fan coses maques. Poc més. Contemplació estètica de peces absolutament aïllades de les seves condicions materials, socials i històriques en que varen ser produïdes. Ni rastre dels grans debats actuals de l’antropologia: el postcolonialisme, la subalternitat, els rols de gènere, les estructures de parentesc, els rituals religiosos, la màgia i la bruixeria, la organització política i econòmica, el repartiment del treball… res! No ens interessa pensar, només entretindre turistes. Una visió de la cultura que difereix ben poc de les botigues que venen barrets de mexicà, braus i nines flamenques.

Per acabar-ho de rematar, es tracta d’un “Museu Ikea”, es a dir, que l’itinerari està marcat en línia recte i no el pots alterar al teu gust. La finalitat? Acabar sortint forçosament per la botiga, subcontractada a “Altair”, on bàsicament trobem guies turístiques i llibres de viatges amb una tímida estanteria dedicada a l’antropologia, des d’on Marvin Harris i Levi Strauss s’esgarrifen de tot plegat.

Un despropòsit absolut i una pèrdua de temps on l’únic entretingut es estirar-se dels cabells contemplant la degeneració absoluta en la mediocritat i el patetisme de la política cultural d’aquest polític decadent i acabat que es Xavier Trias. Estic segur que si el dirigís un alumne de Batxillerat podria haver-hi tret molt més suc.