Posts Tagged ‘vaga’

h1

Apunts sobre la Vaga del Metro a Barcelona

febrer 25, 2016

## a2 metro

Hi ha una dreta que creu que les vagues sempre son injustificables i una esquerra que creu que els treballadors sempre tenen la raó. I cansen” @moragasai

En primer lloc dir que a mi, personalment, no se m’hi ha perdut res en aquesta vaga i que prou feina tinc amb la política municipal hospitalenca com per ficar el nas a la barcelonina. Però m’ha cridat l’atenció el típic conflicte d’interessos entre dos grups amb demandes justes, però contraposades: els treballadors volen una pujada de sou i els usuaris demanden un bitllet més barat. Un dilema shakespearià que perfectament podria servir per un capítol de la sèrie danesa Borgen.

Intentaré posar un xic de llum a l’assumpte, endreçant les dades objectives que he anat seguint per la premsa i defugint de tot maniqueisme dogmàtic.

1.- (Auto)crítica. Es evident que aquest conflicte ha posat de relleu els límits de la nova esquerra post-moderna davant el mon del treball i sindical. No passa res, precisament per això van confluir diverses cultures polítiques. Colau ja va reconèixer que va ser un error demanar que s’aturés la vaga abans de començar a negociar. Un altre error va ser dir que les vagues només poden ser defensives davant una retallada, o titllar-la de “desproporcionada”. També poden ser ofensives, faltaria més. Els treballadors de TMB tenen plena legitimitat d’emprar aquesta eina per reivindicar millores en el seu conveni. I durant MWC, quan té més repercussió, doncs perfecte d’això es tracta. La vaga es adient quan i com els treballadors ho considerin, punt. En tot cas podrem jutjar la idoneïtat de la demanda concreta, no de la vaga com a eina en si. I menys en un context de neoliberalisme autoritari on s’està qüestionant aquest dret. A l’entrevista de RAC1 d’aquest matí, el relat de Colau en aquest aspecte ha estat infinitament més encertat. Ho celebro. En quant al sou dels treballadors, ja eren públics molt abans de la vaga i no hi te res a veure. L’augment de serveis mínims els ha decidit la Generalitat, sense que l’Ajuntament hi hagi dit res. Per altre banda us recomano les encertades reflexions de Joan Coscubiela al seu blog, sobre la normalitat de la vaga i el perill que pot suposar enfrontar a treballadors entre si, o de culpar als funcionaris de la precarietat dels aturats.

2.- El problema de fons: El passat desembre va acabar el conveni del Metro i ara els seus treballadors, liderats pel sindicat majoritari CGT, demanden una pujada de sou del 3%. En cap cas s’està parlant de retallar res ni d’acomiadar ningú, en un col·lectiu que ni tan sols va perdre en el seu dia la paga extra. Quin es el problema? El Tribunal de Comptes només permet a les administracions públiques una pujada màxima de salaris de l’1%. La legislatura passada ja van decretar il·legal una pujada superior a aquest límit. TMB ha proposat a canvi complements salarials de productivitat, però CGT s’hi ha mostrat absolutament inflexible. Per altre banda TMB també està a punt de tancar el conveni a l’autobús (ja hi ha un preacord que dintre de poc han de votar els treballadors) i qualsevol millora pels operaris del metro, que no estigui recollida al conveni del bus, faria perillar el preacord ja que exigirien millores similars.

3.- D’on treure els diners? En el cas que fos legal la demanda del 3% d’augment de salari que demana CGT d’on sortiria el pressupost? Hi han diverses opcions: apujar el bitllet, eliminar inversions en maquinaria o bé amb partides d’altres llocs del pressupost municipal, ja sigui en retallades en rescat social o bé apujant impostos. Totes i cada una d’aquestes opcions repercuteixen directament sobre la ciutadania en general i fan pagar un augment de salari a les persones més desafavorides i que tenen unes condicions socials i econòmiques objectivament molt pitjors. A mi no em semblaria just, la veritat.

4.- Que deia el Programa de BeC al respecte? Barcelona en Comú es va posicionar al seu programa a favor de baixades tarifaries del transport públic a persones amb un atur superior als 3 mesos o amb un salari inferior al mínim interprofessional. Pel que fa als drets dels treballadors, tan sols proposava reduir la temporalitat i l’eventualitat. En cap cas es va comprometre amb una pujada de salaris i menys per sobre del límit de l’1% permès pel Tribunal de Comptes.

5.- Els sous dels alts càrrecs: Tot i que em consta que aquest tema pràcticament NO s’ha posat en sobre la taula de negociació, si que s’ha emprat de cara a la comunicació política de la vaga per part de la CUP. Es cert, TMB te alts càrrecs amb sous elevats. Des de fa uns 20 anys, amb uns contractes blindats i clàusules de confidencialitat que impedeixen fins i tot divulgar el que cobren. L’únic alt càrrec al qual se li pot modificar el sou (el gerent) se li ha retallat un 40%. Des de l’entrada de Barcelona en Comú a TMB no s’ha apujat ni un cèntim a cap d’aquests directius. Qualsevol mesura al respecte s’hauria de prendre al plenari de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, on el PSC té una àmplia majoria, així com la Vicepresidència. I, com sospitareu, no té la menor intenció de fer fora als seus endollats. Es un problema que cal afrontar políticament, no amb una vaga. De moment s’està posant en marxa una agència de transparència on es publicaran els sous dels directius, sense que afecti la confidencialitat o la protecció de dades. No es pot exigir que en 8 mesos es faci el que no s’ha fet en 20 anys.

5.- En quina guerra està batallant CGT-COS de TMB? Perquè aquesta inusitada bel·ligerància sobtada contra un Govern d’esquerres? Perquè no van fer vaga als passats Movile, quan hi havien exactament els mateixos alts càrrecs i el mateix conveni però un alcalde de CIU? Perquè ara aquesta inflexibilitat tan extremadament intransigent a l’hora de negociar? Cal recordar que aquests sindicats tenen una trajectòria força curiosa: El 7 de novembre de 2010 van convocar una Vaga contra la visita del Papa Benet XVI a Barcleona, causa molt justa però que res té a veure amb els drets dels treballadors. El 2012 es van negar a secundar la Vaga General, fent d’esquirols escortats pels mossos i enfrontant-se violentament amb els piquets de CCOO a les cotxeres de TMB. Llavors tenien de portaveu a Josep Garganté i Closa, el qual avui dia es regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona i treballador a temps parcial a TMB busos alhora. Resulta molt temptador preguntar-se si realment CGT i COS estan defensant els seus treballadors o simplement es limiten a fer de corretja de transmissió d’ordres polítiques de la CUP, en el marc d’una estratègia per desgastar la única oposició real al Govern de dretes de la Generalitat, al qual ells donen suport. Es un dubte molt inquietant, la veritat. També aprofito per condemnar els arguments masclistes i completament fora de lloc que CGT ha fet servir a les xarxes per atacar a la regidora Merche Vidal; així com que Garganté s’hagi referit a Colau com “la patronal” la qual cosa evidencia un analfabetisme total sobre les relacions laborals en una empresa pública, doncs es evident que l’alcaldessa no es queda la plusvàlua de ningú, sinó que té una nòmina com un treballador més. I finalment, no deixa de ser paradoxal que la CUP sortís de la confluència amb BeC pel sou “elevat” dels polítics al seu codi ètic, que es molt més baix del que ara ells mateixos defensen en el conveni del metro.

Dit això, espero que s’arribi ben aviat a un acord que sigui legal i satisfactori pels treballadors, sense que aquest repercuteixi de forma negativa en el preu del bitllet o la qualitat del servei.

h1

14N: Una Vaga que va girar una Campanya

Novembre 15, 2012

Tv3 i el Grup Godó no van convocar a la gent a la Vaga, fent-ne difusió 24h al dia durant mesos; els Ajuntaments convergents no van posar autobusos i trens especials perqué la gent pogués anar a la manifestació; Tv3 no va donar cobertura en directe als piquets; a la marxa no hi havia cap membre del Govern;  Núria de Gispert no va rebre entre abraçades als sindicalistes al Parlament i avui Artur Mas no assumirà com a propi el full de ruta contra l’austeritat i les retallades.

Aquesta no era una performance a major glòria de la burgesia local, sinó un acte internacionalista on la classe obrera de tot Europa del Sud es va ajuntar, més enllà de tota absurda frontera que ens pretengui dividir o enfrontar, per plantar cara a la dreta global que ens ha dut fins aquest abisme d’austericidi, privatitzacions, atur i desnonaments.

 Milers de persones ahir van secundar la vaga més massiva de les 3 en les que he participat activament com a piquet. A Hospitalet vaig tenir la oportunitat de secundar el piquet clàssic de CCOO-ICV-EUiA (amb algun espontani d’UGT i una única persona d’ERC) que es va deturar a aturar un desnonament; el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que anava empaperant els bancs amb cartells de “culpables”; així com el dels Indignats del 15M, on vaig intervenir al final explicant a cop de megàfon la campanya d’Unitat contra el Feixisme per impedir que PxC entri al parlament.

I per la tarda una Manifestació massiva i pacífica, portant aquest magnífic cartell de “Reta-Lladres” que va encapçalar el bloc massiu d’ICV-EUiA! Aquest cop ni els policies infiltrats de Puig han pogut rebentar la jornada cremant quatre contenidors; deurien estar massa enfeinats apallissant nens de 13 anys.

La manifestació també ens van deixar amb les esperpèntiques declaracions de la tòtila Marta Rovira, Secretària General d’ERC, assegurant que volia un nou estat per no haver de fer més manifestacions i vagues. No sabem si es que en la Catalunya independent que somien serà una dictadura totalitària sense drets civils, o es que la molt burra s’ha cregut el seu propi programa on s’assegura que després de la secessió viurem en una Arcàdia feliç  entre unicorns i fades, sense treballar.

En fi, desconec si la Vaga servirà per posar punt i final les polítiques suïcides de desnonaments i retallades per satisfer els desitjos dels mercats, però el que és ben segur es que hem aconseguit aixecar les banderes de la dreta per ensenyar les retallades que s’hi amaguen a sota; aquesta campanya està girant vertiginosament cap a l’eix social i a la seu de CIU comença la suor freda.

h1

Carta a un Esquirol

Març 21, 2012

Portada de La Vanguardia 15/12/1988

Estimat o estimada amic/a que el proper dia 29 de Març pretens anar treballar:

En primer lloc, vull pensar que tu no ets una criatura malvada, que no ets un esser malèfic que gaudeixes de la traïció als teus companys, que t’excita delatar, com un vulgar espieta, al company que arriba 10 minuts tard, esperant que algun dia el teu amo premii amb un augment de sou aquesta mesquina falta de solidaritat. No, tu no ets així.

Tampoc vull creure que ets un avar cobdiciós, una rata mesquina que prefereix replegar els quatre centimets que cobrarà aquell dia, acceptant de bon grat que al matí següent et puguin acomiadar sense motiu aparent ni compensació econòmica.No tu no faries res semblant.

Imagino, doncs, que et mou la covardia, la por a enfrontar-te al teu cap i ser el següent que passarà a engruixir la llista de l’atur. Si tu ets l’únic que pensa així a la teva empresa es normal, ara bé, t’asseguro que si tota la plantilla decideix secundar la convocatòria, l’empresari no tancarà la paradeta només per fotre. En tot cas, tranquil, per això estem els piquets “informatius”: per impedir que puguis arribar al teu lloc de treball  en cap mena de transport públic ni per carretera i, que si la teva empresa finalment aixeca la persiana, no sigui per gaire estona. Som la teva coartada. I t’asseguro que aquest cop no tindrem complexos a l’actuar.

O, potser, es la teva desinformació, ignorància i desconeixement el que t’ha dut a l’error de pensar que les vagues no serveixen per res. Òbviament tu no has llegit el meu celebèrrim article “Vagues que han canviat la Història” (que fins i tot una revista troskista m’ha plagiat by the face) on s’explica com, gràcies a Vagues generals es va aconseguir la jornada de 40h, la legalització dels sindicats, la dimissió de Governs sencers, els convenis col·lectius o aturar tota mena de lleis regressives. Una Vaga General és la màxima expressió de la lluita de classes, aquell dia es poden perdre milers de milions i aixo és l’únic que té repercussió a la butxaca del capital.

També podria ser que el teu nihilisme catastròfic t‘impulsi a pensar que res pot canviar o que en un sobtat atac de neoliberalisme, puguis pensar que estem condemnats a treballar 60h per 100e/mes per tal de ser competitius i poder produir més barat que la Xina. Segurament no saps que a Islàndia, Finlàndia o EUA estan fent reformes per apujar sou als treballadors i augmentar així la capacitat adquisitiva i el consum.

I finalment, en el cas que visquis a Mart i no t’hagis assabentat correctament del que representa la Reforma Laboral, aquí t’ho explica un vídeo d’Acció Jove-CCOO, que ha fet un amic meu:

h1

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

Març 17, 2012

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!

h1

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

febrer 19, 2012

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

h1

La meva primera Vaga General

Setembre 30, 2010

Per a un marxista una Vaga General, és com per a un cristià la seva Primera Comunió: un baptisme de foc en la coherència i un ineludible pas de la teoria a la praxi.

La mobilització, doncs, era obligatòria i més sabent  que les persones d’esquerres que quedem a Catalunya som cada cop menys i ens enfrontem a enemics tan poderosos com l’FMI, les forces de repressió,  la Patronal, els mitjans de comunicació de la dreta i l’ultradeta, el populisme demagògic i sobretot el NO-RES: aquest buit ideològic basat en el passotisme nihilista, que avança inexorablement devorant tot el que troba al seu pas, com si d’un capítol de la Història Interminable es tractés.

Els nervis del dia abans

Fabulosos descomptes en pancartes!

Esperonat per l’inusitat èxit del meu post sobre les “Vagues que han canviat la Història”, que va ser portada de les  populars revistes digitals de blogs Meneame i La Tafanera (8.000 visites en dos dies!!), vaig esperar fins a mitja nit fent el comte enrere per Twitter i Facebook i linkant per aquestes xarxes socials totes les noticies que m’anaven arribant: l’èxit a la paralització dels mercats centrals, als torns de nit de la indústria, així com l’atropellament salvatge de diversos sindicalistes a mans d’esquadrons de salvatges esquirols. Vaig anar a  dormir amb els nervis d’un infant esperant als Reis Mags.

Matí de piquets

Manifestació i piquets davant el meu Ajuntament

De bon matí vaig sortir de casa contemplant esperançat com el mercat de davant de casa meva i la majoria de comerços i quioscos havien secundat la jornada de lluita i em vaig sumar amb una amiga a una Manifestació-Piquet organitzat per CCOO on, entre 200 persones d’edats diverses, hi havia el líder local d’ERC, dos regidors d’ICV-EUiA, així com un alt carreg de la Generalitat, de llarga trajectòria revolucionària i sindical al barri.

La nostre tasca va consistir en manifestar-nos davant l’Ajuntament, parar davant els pocs comerços i bars oberts, xiulant davant la porta fins que baixaven la persiana. Va ser un ambient pacífic, festiu i alegre, on a tots els establiments on el depenent no era el propietari ens agraïen haver-los donat una excusa per poder-se sumar a la convocatòria sindical. Anàvem escortats per un fort desplegament dels mossos d’esquadra  i tan sols hi va haver una petita batussa dialèctica en un forn, on un client ens va insultar i provocar mostrant-nos un diari d’ultradreta. Afortunadament la cosa no va anar a més, el local no va tancar i nosaltres vam seguir fins a un centre comercial proper on vàrem aconseguir un èxit rotund!

L’anècdota graciós del dia el va marcar una perruqueria on assegurava en un cartell estar de “serveis mínims. Per si a algú se li obrien les puntes sobtadament?

Tarda de manifestació

Banderes roges davant la Borsa

Arribar a Passeig de Gràcia va ser una veritable odissea! El metro i la renfe no paraven a Pça Catalunya, així doncs vàrem haver de baixar a Pça Universitat, contemplant esmaperduts les restes d’un camp de batalla desolador, bastant semblant al que deurien veure els obrers que van participar a les vagues de començaments de segle XX. Igual ara que volen que tornem a tindre els drets dels proletaris decimonònics, haurem de recuperar els seus mètodes de lluita? Espero que no, doncs córrer davant la policia no és pas el meu fort.

La manifestació oficial va estar prou concorreguda, tenint en compte els conflictius incidents que la rodejaven pels 4 cantons, formada per un gran amalgama de sindicats minoritaris, dels que mai havia sentit a parlar i que estaven terriblement enfrontats entre ells. Fantàstic! Pocs i dividits! Quan la capçalera oficial dels sindicats majoritaris va aconseguir arribar a l’escenari, molt abans del que es preveia, el cantant hippi-nyonyo Gerard Quintana va llegir un manifest, entre crits, xiulets i aplaudiments dels diferents grups. Realment no podien haver trobat ningú amb una mica més de sang a les venes?

De retorn al metro vam creuar el camp de batalla, veient com els mossos havien cuirassat el Banc desallotjat: un símbol perfecte de la crisi, doncs en els darrers anys ha canviat 5 cops de mans, encarint un 200% el seu valor sense que cap dels seus propietaris n’hagi fet cap ús real.

Una gran veritat!

En fi! No sé si aquesta Vaga ha estat un èxit, com ho han estat  quasi totes les celebrades des de 1855, el temps ho dirà! El que està clar és que el PSOE s’ha precipitat en una ruptura total amb els treballadors, de difícil retorn. En tot cas jo estic ben satisfet d’haver participat en la Història Obrera, tot i que no sé si en el seu darrer episodi abans de lApocalipsi Neoliberal. Tinc la consciència tranquil·la d’haver  fet tot el que estava a les meves mans i no pas per mi, sinó per tots els que van lluitar per que jo tingui uns drets i, sobretot, pels que vindran. Doncs si, encara quedem materialistes resistents que creiem que els drets socials col·lectius son  quelcom més important que la llibertat individualista i egòlatra!

h1

Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Setembre 13, 2010

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

La xenofòbia, o “socialisme dels ximples: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.