h1

Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Mai 30, 2016
### 1AaaaaEEdip

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.

Advertisements

17 comentaris

  1. Estic d’acord amb tu.
    Pero:
    1)cornella va tenir batalla campal amb el pati blau… Jo hi ere, la meva padrina viva al costat… Batalla d contenidors i foc.
    2)a nou barris hi ha la “noubarris cabrejada” esta bastan integrada a les associacions d veïns. La gent els acepta.
    3) els anarkas/okupes, quan se cansen d la ciutat, acaben al pallars…. Es la digievolucio dls adolescents crescuts… I aixo t’encantara: la majoria acaben vivint d projectes i subvencions varies. La kasa comuna, acaba sent territori d guerra entre ells, i se la sol quedar una parella okupa, on la seguent fase es reproduirse i tindre crios (amb totes les subvencions escolars posibles q es poden tindre a montanya). Molt pocs es queden a una kasa autogestionatse.


    • He buscat informació per internet sobre el desallotjament del Pati i tens raó, si que hi van haver enfrontaments violents amb la policia el 2004. Hi han poquíssimes imatges i amb prou feines va ser noticia, els enfrontaments violents van durar només un matí, i hi van participar unes 100 persones. En tot cas a nivell quantitatiu estaríem parlant de quelcom molt més light que Gràcia o Can Vies. Coma anècdota dir que jo hi vaig estar diverses vegades acompanyant una amiga que volia lligar amb un noi que sovintejava aquella casa i que era d’una molt bona família d’Esplugues (ignoro si era el cas majoritari i ja es impossible de saber). En tot cas si que es cert que Cornellà té (o tenia) uns moviments juvenils alternatius forts amb l’Ateneu Llibertari, les festes alternatives etc… No conec prou el cas per saber com es forma i a què respon.

      En quan a Nou Barris Cabrejada segons el que veig a la seva web té tota la pinta de ser un grup del 15M que participen activament en els plens de districte per demanar més recursos contra al pobresa. Res a veure amb cremar contenidors!

      Pel que fa al neoruralisme hippy em sembla un moviment molt interessant que no conec gaire, m’he baixat un estudi antropològic sobre el tema que llegiré quan pugui, si t’interessa te’l puc passar.


  2. Aquest llibre (http://www.miguelangelmartinez.net/IMG/pdf/2004_Donde_estan_las_llaves_Catarata.pdf) pot servir per complementar el post i per qui vulgui ampliar sobre la temàtica


  3. Si s’em permet algun comentari i des de el màxim respecte, hi han punts de l’escrit que m’han agradat i d’altres que al meu parer han pecat d’una reducció al simplisme excessivament científica (economia del raonament)

    Es clar que l’autor es un antropòleg però està parlant d’un fet que te grans connotacions sentimentals i sobre tot romàntiques.

    Jo he estic vinculat a cases Okupes i a moviments d’aquesta òrbita i soc, com molt altres companys d’ideologia, treballador assalariat, així que cap família ens ha mantingut o manté a la les nostre necessitats. Crec que el company Glamurós posa a tots al mateix sac (reducció sincretista)

    A diferència dels nostres pares, no hem abandonat aquesta lluita quan vam començar a cobrar les primeres nòmines i a tenir relacions estables conjugals, crear famílies? No hem caigut en els “topicazos” que ens repetien els membres de les famílies de classe acomodada, votants convergent Pujolistes, per cert ara amb amnèsia col·lectiva, quan repetien eslogans de “això ho dius ara que ets jove i no tens res, quan siguis madur i tinguis quelcom teu en propietat ja veuràs com pensaràs diferent”…. doncs el temps a donat i tret raons, nosaltres ara tenim pel voltants de 40 anys , qui més o menys, i seguim amb la nostre ideologia col·lectiva i el bé comú, social, en lloc de tenir com a meta a la vida comprar un TDI alemany o tenir un apartament a la platja o publicar fotografies nomenades selfies de “postureo” singular per l’autoconvenciment d’èxit personal…. crec que hem continuat lluitant d’una manera o altre, donant suport en tots els àmbits possibles a aquestes ideologies en major o menro grau. Això si no existeix la coherència a la vida al 100%

    El que succeeix a Gràcia (però siguem justos, a altres barris també) i com diu l’autor a Nou Barris no, no es degut al manteniment del jovent per part del nucli familiar, mantinguts, nens de papá. Els que hem viscut o mogut per gràcia hem experimentat aquell profund sentit d’indentitari que crea aquest barri, des de les seves botigues, a la seva gent gran i les seves històries, les seves places i evidentment la carrega històrica, ni el mateix Eixample amb tot el seu poder arquitectònic s’aproxima a la força del sentiment de barri. Només cal veure les seves festes o el sentit de poble dins de Barcelona. L’únic barri que te un ADN semblant i comparteix molts traus és Sants, un altre barri Guerrer per antonomàsia.

    Per altre banda recordar-li al Arqueòleg Glamurós que 5 anys és un espai de temps molt curt, antropológicament parlant, per canviar l’argumentació com ho ha fet, com podem veure al 2010 l’autor defenia una postura oposada a la d’avui…beneïda hemeroteca..

    ” a mitologia demagògica escampada per la classe propietària i especuladora ha arribat a afirmar que tots els okupes son nens de casa bona que van a fer l’indi una estona. Doncs bé, us puc ben assegurar que no es gens cert! Si fos així el gruix del moviment estaria a Sant Cugat i no al cinturó vermell ”

    https://glamboy69.wordpress.com/2010/03/16/moviment-okupa-llums-i-ombres/

    ¡Ara i sempre morí el mal govern!
    Sol els poble salva el Poble!!


    • Oh m’has fet una “maldita hemeroteca” que malvat!! ajaja
      Bé si, definitivament he evolucionat moltíssim des de llavors. De fet des de que he començat a llegir antropologia cultural en profunditat he canviat el meu punt de vista en infinitat de temes!


      • recorda amic que evolucionar no vol dir “millorar” simplement canvi de un estat a altre…no podreu fugir mai de la visió etnocentriste de les coses, està infiltrada a l’ADN del personal i sobre tot reafirmada cada dia per tot el que ens envolta… jutjar altres grups en relació a la cultura pròpia és típic dels euro-centristes i el seus vici de posar exónims pejoratius a tot el que no pertany al seu grup.


  4. És curiós que parles de Nou Barris perquè resulta que:

    http://www.btv.cat/btvnoticies/2016/05/26/tercera-nit-aldarulls-gracia-destrosses-ferits-mossos-contenidors-cremats-foam-porra/

    Encara que només fos una nit, és representatiu i podria ensorrar part de la teua tesi.
    Després està el fet, que el Banc Expropiat, a diferència de Can Vies no era tant un espai d’oci, sinó que les activitats a les que li donaven més importància (oficina d’Habitatge, el recent sindicat de barri, la xarxa d’aliments o el punt “d’intercanvi” de roba) podrien anar més lligades amb diguem-li “serveis socials”. No vull negar amb això el que expliques sobre la rebel·lia adolescent, però si que el punt de partida és una mica diferent, a més del fet que la mitjana d’edat de participació al banc era lleugerament superior al de altres espais ocupats. *Atenció no vull dir amb això que aquest fos millor o pitjor que altres*. Podriem dir-ne d’algun mode que el banc era un projecte d’aquelles persones que havien participat en processos de participació com els que comentes però volent fer un “pas més enllà”, i amb una anàlisi política pot ser més profunda o integral que la d’altres espais similars.

    Per últim em sembla absurd que introdueixis el mantra del lloguer al principi de l’article quan han estat 4 anys funcionant sense aquest i ells mateixos ho van fer públic i van exigir el cessament de seguida que es van adonar, però almenys no li dones més importància al llarg de l’article.

    Per la resta compartisc gran part de l’anàlisi, no sé si ja de les possibles conclusions que puguis extraure d’ell.


    • Els “disturbis” de nou barris semblen més obra d’un piròman avorrit aprofitant la benentesa que d’un conflicte social.
      I em pregunto: les persones que feien es projectes son les mateixes que s’enfronten amb la policia encaputxats?
      Merci pel comentari


  5. Com que Gràcia és un dels meus llocs preferits per perdre’n, conec bé l’indret i puc assegurar que des de fa molts anys, quan passo per la Travessera quasi davant el mercat, en fixo en aquell local que duu el rètol “Banc Expropiat”, on sembla que hi havia hagut una oficina bancària, però l’entitat la va abandonar i llavors van arribar els okupes. Dic que d’això ja fa molts anys, i sempre, fins la setmana passada, havia estat un lloc tranquil.

    Si en diuen “Banc Expropiat” és que ha tingut un propietari, però sembla que el propietari expropiat (per tant, l’expropietari) no tenia gaire pressa a recuperar el control del local. Ara s’ha sabut que en temps de l’alcalde Trias l’Ajuntament li pagava un lloguer. Per tant, els okupes devien ser, de fet, uns usufructuaris. Però tan se val el que fossin, el cas és que la situació es mantenia estable i no donaven problemes.

    Ara aquella cantonada ha esdevingut un focus d’aldarulls un dia rere l’altre. Gràcia, ciutat sense llei? Potser sí, en aquest moment, però els veïns diuen que els avalotadors no són del barri. És clar, com sempre, els problemes els crea la gent que ve de fora…


    • Jo ahir vaig anar al Verdi, al mateix temps que hi havia un nou desallotjament al Banc i es vivia amb absoluta normalitat i tranquilitat. Estava pensant inclús a que se li podria treure rendiment turístic rollo: “Radical Adventure trip in BCN”


  6. Bon article pero jo ja tinc 33 anys i he estat anant a totes les activitats del Banc expropiat, si que es cert que en general el moviment okupa es molt jove, crec que es una qualitat de l’estat espanyol a la resta d’ Europa pots trobar diferents moviment autogestionats on n’hi han gent gran aixo com gent jove. Jo crec que la.gent de nou barris no protesta d’eixa manera per una rao prou senzilla qui no gaudeix de l’estat de benestar no confía en que el Puga conseguir protestant d’eixa manera, el mateix pasa amb altres minories que están molt pitjor que en nou barris i protesten menys encara, aixo el.podem extrapolar als diferents paisos d’europa, un bon exemple ara mateix es com frança esta protestant per la reforma laboral. Crec que el que.ens hem de preguntar tots com.conseguir movilitzar i atraure a posicions de lluita a les clases mes populars.


  7. Bàsicament d’acord. Els aldarulls a les zones obreres no tenen res a veure amb el que es veu a Gràcia i similars. Per exemple la Intifada del Besòs era una lluita de supervivència dels veïns, de tot el rang d’edats però molts d’ells molt grans. Lluitaven majoritàriament per defensar el seu únic patrimoni, el seu pis, moltes vegades encara amb hipoteca. D’aquí la seva intransigència.


  8. Hola, company
    Bé, no sóc ningú per criticar res, és el teu punt de vista.
    Lo de “homes joves”, m’ha recordat al mantra anarquista home-jove-blanc, i una possible explicació a la testosterona.
    Altre punt, els okupes per necessitat, que han existit sempre, o també per màfies, que altre dia podries tractar.
    Moltes gràcies per ser-hi, continuare aprenent de tu.
    Petons!!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: