Per què esclaten disturbis violents a Gràcia (i no en barris obrers) ? .

Edip matant al seu pare Laios.

Com a científic social la violència no em sembla ni bona ni dolenta, les justificacions ètiques, la correcció política i la moralina beata les deixo per capellans i tertulians. M’interessen molt més les causes socials, econòmiques, psicològiques o culturals que porten a que la violència social esclati en un moment i un lloc determinat i no en un altre. En aquest article – ja aviso – defugiré qualsevol visió romàntica idealista, així com terrorífica i apocalíptica sobre el tema. Només busco entendre un fenomen de la forma més científica i objectiva possible.

Davant dels disturbis ocorreguts recentment a Gràcia, l’explicació més fàcil i simple seria pensar que aquests aldarulls son un producte de la crisis econòmica. Però, si aquesta correlació entre crisi i violència es certa, perquè els fets es produeixen en un barri de classe mitja alta i no a un districte obrer com Nou Barris? Gràcia te una Renta Familiar Disponible per càpita de 20.983 euros, mentre que Nou Barris, en té just la meitat (10.378 e), segons dades de 2014. La taxa d’atur a Gràcia es del 7,4%, la meitat que a Nou Barris (14%), i molt més baix que a la mitjana de tota Catalunya (17%). El preu del metre quadrat a Gràcia es de 3.079 e/m2, més de mil euros de diferència amb Nou Barris (2.019 e/m2). A les passades eleccions municipals a Gràcia hi va guanyar Trias (CiU) i a Nou Barris Ada Colau (BComu).

Per què no hi han disturbis violents a Nou Barris, doncs, si dupliquen tots els índex estadístics d’afectació per la crisi respecte a Gràcia? Motius en tenen de sobres. De fet, a Nou Barris de desnonaments n’hi han molts. Moltíssims. Al 2014 anaven a un ritme d’uns 10 al dia. No tinc constància que s’hagi cremat ni una paperera. Al contrari, en els barris proletaris més humils els efectes violents de la crisi son autodestructius: a Espanya s’han documentat uns 40 suïcidis relacionats amb desnonaments hipotecaris entre 2010 i 2016. La PAH ha actuat de plataforma de suport mutu i empoderament d’aquestes persones abatudes anímicament. El neoliberalisme hegemònic a la nostre societat ha destruït els llaços de solidaritat col·lectiva i la consciència de classe obrera, mentre que ha individualitzat la culpa del fracàs econòmic. Si t’has quedat a l’atur i no pots pagat la hipoteca es culpa teva per no esforçar-te prou i viure per sobre de les teves possibilitats.

Per anar a les arrels estructurals dels fets de Gràcia primer hem d’entendre la naturalesa antropològica del Moviment Okupa que hi ha al darrere. Tal com proposa l’antropòleg Claudio Millan Leiva a la seva tesi doctoral “Juventud y Tribus Urbanas. La casa okupa La Marraketa” (Universitat de Barcelona, 2012), els okupes son un moviment de socialització juvenil que actua com un ritual de pas de l’adolescència a la joventut, mitjançant la creació d’una identitat contracultural que es antitètica a la hegemònica en el sistema, es a dir a la pròpia de la generació dels seus pares.

Quan jo tenia 15 anys vaig entrar a una casa okupa per primer cop, el CSO La Vakeria, de L’Hospitalet. Em va semblar que entrava al paradís. Allí es podia fer tot allò que els meus pares odiaven, els escandalitzava o em tenien estrictament prohibit: porros, alcohol, concerts punk on deien moltes paraulotes, crestes, rastes, pírcings, tatuatges, promiscuïtat, grafitis…  Només pel fet d’entrar ja tenia la sensació d’estar creuant un llindar en la meva maduresa i transgredint un gran tabú familiar i cultural. Aquell dia, el pare d’un amic meu ens va vindre a buscar, va entrar dins la casa i quasi li dona un atac de cor al pobre. Va ser molt divertit.

Tampoc es res gaire original de la nostre cultura, en els rituals de pas a la joventut de moltes societats pre-industrials d’Àfrica, Mesoamèrica o Oceania es prenen drogues, es fan danses, es posen collarets, es perforen el nas, es pinten els cabells i la pell, es fan tatuatges, es trenquen tabús culturals entrant a llocs prohibits i esotèrics…

Quelcom similar ha succeït anteriorment amb qualsevol contracultura juvenil com els mods, els rockers, els hippies, els punks, els rapers, els skins, els gòtics o els heavies, entre moltes altres. De fet, a les cases okupes hi solem trobar una variada amalgama d’aquestes diferents tribus, com reflectia la mítica sèrie “The Young Ones” (Els Joves). La joventut existeix com una categoria social plenament emancipada des dels anys 50’s, quan l’auge del benestar econòmic i social de postguerra permet endarrerir l’edat d’entrada al món del treball i allargar el període d’estudis. Es en aquest moment quan sorgeixen les subcultures juvenils com una forma de socialització i enfrontament edípic envers la “cultura hegemònica” de la generació dels seus propis progenitors.

El moviment okupa sorgeix a Barcelona als anys 90’s subvertint el principal valor cultural hegemònic en aquell moment: la propietat privada immobiliària. Esdevé un moviment juvenil subversiu que reprèn (i reinterpreta) la rica tradició anarquista barcelonina, presumptament assassinada durant la Transició per la generació dels seus pares. El fet de tindre espais propis genera dinàmiques de socialització cultural i política juvenil, al marge de cap control per part de persones adultes de la generació anterior, on es creen els seus propis símbols i referents estètics. Aquest moviment té èxit especialment a barris de classe mitjana i mitjana-alta com Gràcia, on les famílies benestants es poden permetre el luxe de mantindre els seus fills durant l’etapa estudiantil sense haver de treballar, amb la qual cosa poden invertir una gran quantitat de temps lliure a l’activisme social, que si haguessin d’anar a la feina o cuidar als seus fills (com segurament succeeix en famílies de classe obrera no qualificada, en indrets més humils com Nou Barris). Un anècdota molt revelador i significatiu al respecte es que Ignasi Clos, fill de Joan Clos, va participar al moviment okupa del barri de Gràcia mentre el seu propi pare era alcalde de la ciutat. Més edípic impossible.

En aquest moviment es produeix una identificació simbòlica inconscient de l’Estat (especialment dels cossos policials) amb la pròpia família nuclear heteropatriarcal, concretament amb el control d’un pare castrador i repressor, que instaura l’ordre legal, ètic i simbòlic contra el qual es volen rebel·lar.  Aquest sincretisme família-poder polític es quelcom molt present en el folklore popular català, com vaig exposar al post sobre Gegants i Capgrossos. Es el que Jaques Lacan anomena una “metàfora paterna”. El mateix Lacan va criticar del Maig del 68 que era un moviment juvenil que no volia canviar les estructures del sistema, sinó tan sols matar al seu pare-estat per substituir una dominació generacional per la següent. Els hi va etzibar: “Com a revolucionaris, sou uns histèrics a la recerca d’un nou amo. I el tindreu“.

Una característica d’aquest procés edípic es el concepte “Objet petit A“: volem assassinar al pare, però en realitat no arribem mai a fer-ho ja que en el fons l’estimem. De la mateixa forma que els joves accepten el finançament familiar que els permet dedicar-se a l’activisme, els okupes tenien el lloguer i totes les tasses pagades per l’Ajuntament. Quelcom similar succeeix a les relacions polítiques entre CUP/CDC, Ciutadans/PP o Podem/PSOE, partits que responen a votants d’un perfil socioeconòmic similar, però de generacions oposades. S’odien molt, però molt cops s’acaben entenent.

En quant a la violència urbana relacionada amb desallotjaments okupes no es res d’innovador ni tampoc té cap correlació amb la crisi econòmica. Trobem exemples des del desnonament del Cinema Princesa l’any 1996 i s’han anat reproduint de forma cíclica, independentment si hi havia bonança econòmica o atur galopant. Curiosament en els desallotjaments de cases okupes en barris obrers de l’extraradi de Barcelona (L’Hospitalet, Cornellà, El Prat…) s’ha optat per tàctiques de resistència pacífica i pràcticament mai hi han hagut cap tipus d’incidents violents per part dels okupants. Segons observo a les imatges de les xarxes socials, en els disturbis hi participen majoritàriament homes joves i, a nivell hipotètic, plantejo la possibilitat de que es pugui tractar d’una forma de demostració de valor, en una iniciació ritual en la identitat masculina i viril (de forma similar al cas dels hooligans en el futbol), enfrontant-se edípicament amb l’autoritat que identifiquen simbòlicament amb el seu pare castrador. També es pot tractar d’una subversió dels conceptes de civisme, ordre, pau i legalitat imperants en la cultura hegemònica.

Res del que s’ha fet fins ara des de les institucions ha servit per reconduir aquests disturbis en quelcom més pacífic i social, ni per integrar al Moviment Okupa dins el sistema. Ni la criminalització mediàtica, ni la brutalitat policial desmesurada, ni tampoc donar espais municipals als joves perquè hi facin activitats. L’Espai Jove de Gràcia es un espai molt ampli i gestionat per entitats juvenils, però al estar integrat dins la legalitat del sistema, no compleix la funció ritual d’enfrontament edípic amb el pare-estat.

També crida l’atenció la gran acceptació social que té la PAH, amb més d’un 90% de suport social a les enquestes, i amb la seva ex-portaveu d’alcaldessa d’una gran ciutat, mentre que el Moviment Okupa es profundament rebutjat per la opinió pública, sempre que es pregunta al respecte. Tot i que ambdós moviments es dediquen a aturar desnonaments, son producte d’unes realitats econòmiques, socials i culturals radicalment diferents i així ho percep la població.