Crònica del Concert de Madonna a Barcelona. Rebel Hearth Tour 2015

No havia vist mai tantes mesures de seguretat des de que vaig visitar l’Explanada de les Mesquites a Jerusalem. Carreteres tallades des de Plaça Espanya, dos escorcolls (amb magreig inclòs), registres de bosses amb llanterna… Es el preu que hem pagat els fans de Madonna, per la seva valenta gosadia de no cancel·lar cap dels seus shows de la gira a Europa, com si han fet molts altres artistes. Ni l’ISIS pot amb ella. Tot plegat va representar 1:15h d’endarreriment, això si, tot millor organitzat que quan em vaig colar a la zona VIP del seu concert a un pàrquing a Cheste, o a la seva darrera visita al Palau Sant Jordi.

Al públic poques novetats: noies i gais de 30 en amunt. Madonna porta una dècada sense un hit trenca-pistes (des de “Hung Up” el 2005) i ha desconnectat completament de les generacions joves (possiblement més afins a Lady Gaga, Rihanna o Kate Perry). Una injustícia doncs els seu darrer àlbum, “Rebel Heart” es una veritable joia que ha estat absolutament marginat de les radiofórmules pel simple fet de que ella ja té més de 50 anys.

Però Madonna està disposada a desafiar tots els límits de l’edat i ens va demostrat que als seus 57 anys segueix sent la millor performer de la història del pop. El seus concerts son molt més que simple música: es tracta d’un macro musical molt més proper a Broadway que al rock, una òpera wagneriana amb ritmes electrònics, on l’escenari, el vestuari i les coreografies canvien per complert de cançó a cançó i on la dansa eclipsa per complert als instruments. De fet resulta complexe centrar la vista en un sol punt i prestar atenció davant l’allau d’efectes, imatges i acrobàcies que es succeeixen a velocitat d’infart.

L’obertura de l’espectacle, tot i no ser tan sorprenent com en anteriors gires, va ser el gran moment àlgid: els ballarins vestits de samurais mentre ella baixava del sostre dins una gàbia disfressada de glamourosa ciber-gheisha al ritme de “Iconic“. Ràpidament l’espectacle va canviar a un convent, rodejat de monges eròtiques, on Madonna va demostrar la seva forma atlètica, fet una barra americana de cap per avall mentre cantava un mix de “Holy Water” i “Vogue“, que derivar en un irreverent Sant Sopar.

El seu setlist va alternar cançons del seu darrer àlbum amb hits i cançons força rebuscades de seva inabastable discografia a través de 35 anys de carrera. La gran sorpresa va ser escoltar la mítica “True Blue” per primer cop en directe des de 1987, un èxit que la Diva havia condemnat a l’ostracisme, ja que li recordava a la seva ruptura amb Sean Penn. També va rescatar joies oblidades en anteriors tours com “Material Girl“, “Deeper and deeper“, “Love doesn’t live here anymore”, “Don’t Tell Me“, “Candy Shop”, “Dress you up”, “Burning up”, “Lucky Star” o “Who’s that Girl“.

Madonna es va reivindicar no només com a performer i ballarina, sinó també com a cantant, davant els rumors d’algunes males llengües que l’acusen falsament de playback. Va interpretar diverses cançons a capela, o amb una guitarra o ukelele, entre elles una original versió de “Ma Vie en Rose” en francès.

El moment més petardo de l’espectacle va arribar amb “Living for love“, on va repetir l’actuació de la desafortunada caiguda als Britt Awards. Vestida de torero canyí amb capa i montera, l’escenari va derivar a un tablao flamenc, on va arrencar una “Isla Bonita” molt rumbera.

Cal destacar que, a diferència dels altres concerts que he vist, Madonna va interactuar molt amb el públic, amb bromes iròniques i picants, com quan va llençar un ram de núvia al públic per escollir marit i es va fer la sorpresa al veure que que el noi que el va agafar ja tenia xicot.

La part final de l’espectacle estava ambientada en el cabaret, amb una camaleònica versió swing-electònica de “Music” i que va acabar amb la sorprenent aparició sobre l’escenari del supermodel Jon Kortajarena, qui ja havia aparegut en els videoclips de “Girl gone wild” i “Bitch I’m Madonna” i amb qui es va acabar menjant una poma a mitges.

Tal com imaginava, a falta d’un hit recent, el concert va tancar amb el seu primer èxit “Holiday“, com a la seva mítica gira “Blonde Ambition Tour” en la seva primera visita a Barcelona el 1991, a l’Estadi Olímpic, una cançó que es va publicar poc després del meu naixement.

Sens dubte Madonna ha estat (i és) una de les bandes sonores de la meva vida i associo cada una de les seves camaleòniques transformacions a les diverses fases  de la meva existència. Difícilment podrem trobar cap altre artista en  amb una capacitat de crear tants himnes mítics durant quatre dècades seguides.  Tan sols lamentar l’absència de cançons de “Ray of light“, l’àlbum amb que em vaig convertir amb talifan seu.

Abans de  començar el concert molts ens preguntàvem si seria aquesta la darrera gira de Madonna, quan va acabar estavem del tot convençuts que a Sa Majestat la Reina del Pop encara li queda corda per rato i segueix estant molt més en forma que cap de els seves efímeres imitadores de vitn-i-tants, oferint una posada en escena infinitament més espectacular que cap cantant que coroni les actuals llistes de ventes entre adolescents.

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

Crònica del concert de MADONNA a Barcelona 2012

Per a un gai anar a un concert de Madonna és com per un musulmà visitar la Meca: quelcom que s’ha de fer per devoció al menys un cop a la vida, doncs es tracta de l’espectacle musical més impressionant mai vist. I aquesta ha estat la meva segona ocasió, després d’assistir el 2008 al surrealista concert en un pàrquing de Cheste (València), on vaig acabar colant-me a la zona VIP,  davant el caos absolut que regnava en l’organització.

Aquesta vegada amb menys cues i aglomeracions, vàrem poder entrar a la pista de seguida, rodejats com no, d’exèrcits de musculocas i reinones amb una mitjana d’edat ostensiblement superior a les fans de Lady Gaga i també bastant menys freaks i disfressades; mentre el Dj Martin Solveig amenitzava l’espera amb una sessió de dance força previsible.

Sa Majestat va aparèixer a l’escenari vestida de Verge Moreneta amb una metralleta, penjada dins un confessionari i en mig d’un decorat virtual que simulava una catedral gòtica, mentre els ballarins vestits de monjos i gàrgoles feien anar un “botafumeiro” per l’escenari, per convertir-se en pocs instants en travestis amb tacons mentre Madonna, ja de cuir, ballava el seu recent hit “Girls Gone Wild“. Una escena que semblava extreta d’ “Entre Tinieblas” d’Almodovar; ens dubte la barreja entre religió i sexe sempre se li ha donat genial.

Com ja es tradició en les seves gires, l’espectacle es divideix en blocs temàtics amb constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles, músics volant pel sostre i provocacions constants, com un streaptease on, a diferència de Roma i Turquia no va ensenyar res o  la versió de “Born This Way” de Lady Gaga intercalada amb “Express Yourself” (cançó a la que acusen a Gaga d’haver plagiat) i “She is not me“, una sanguinolenta punyalada de la Reina a la Princesa aspirant i un toc d’atenció a les seves imitadores.

El set-list alternava cançons del seu desconegut darrer àlbum, MDNA,  que ha passat amb més pena que glòria per les llistes d’èxits i de la època dels 80’s i començaments dels 90’s, amb molts números que semblaven plagiats del mític “Blond Ambition Tour” de 1991 (com “Voge”, “Papa don’t preach” “Like a Virgin” o “Like a Prayer”)o del “Girlie Show” amb un cabaret burlesque que alternava “Erotica” amb “Human Nature” i “Candy Shop”.

Es va atrevir, fins i tot, a cantar una cançó en euskera (“Sagarra Jo“) amb una glamurosa txapela, acompanyada d’una banda de folk tradicional del País Basc anomenada Kalakan, amb la que també va interpretar en acustic “Open Your Hearth” i “Masterpiece“, fent una coreografia inspirada en  l’Aurresku . També va tenir temps de cantar quelcom en hindú, en una espècie de numeret Hare Krishna, amb panderetes incluïdes o de ballar amb el seu fill Rocco disfressat de punk.

En l’interludi ens va delectar amb uns vídeos quasi millors que els seus videoclips i plens de missatges polítics, com la cara de Marine Le Pen amb una svastika al front o la del Papa al costat d’imatges d’adolescents gais que s’havien suïcidat pel bulling homòfob; fins i tot li vaig perdonar l’oblid total dels hits dels meus àlbums favorits “Music” i “Ray of Light”, mentre que del Confessions tan sols va tocar una raruna versió de “Hung Up” en mig d’un ritual Vudú.

El moment més apoteòsic va ser, sens dubte, “Like a Prayer” amb un cor gospel, tal com a la gira original d’aquest àlbum, corejat fins a l’afonia pel públic entregat fins al deliri, i un accelerat final amb el dance de “Celebration“. Queda demostrat definitivament, que la Diva inverteix molt més talent i ganes en la preparació dels seus espectacles que en la gavació dels àlbums. S’ha tornat una artista de directes?

Crònica del concert de ROXETTE a Barcelona

En plena la jornada de reflexió no vaig trobar millor forma de desconnectar del tsunami polític que acudir a un veritable túnel del temps musical, un indescriptible revival pop de la meva adolescència: el concert de Roxette a Barcelona.

Jo tenia l’entrada des de feia mesos i em va sobtar que el recinte es canvies del St Jordi Club al Palau Sant Jordi: realment encara quedaven tants fans d’aquest mític duo, que fa quasi 15 anys que no treu cap hit? Doncs deu n’hi do! Tot i que no van omplir pas totes les grades i van tapar el final de l’estadi amb un llençol enorme per dissimular,, es sorprenent la quantitat de seguidors amb ganes d’escoltar d’aquesta mítica banda que, entre 1988 i 1996 va arrasar totes les llistes de vendes, per després anar caient progressivament en l’oblid.

Fent cua sota la pluja, amb el meu xicot, ja es veia que la mitjana d’edat corresponia a persones que vam descobrir la música a mitjans dels 90’s; molts grups de gais i parelles heteros, però ni rastre de cap jovencell, òbviament.

Asseguts còmodament a les grades vam explotar d’èxtasi amb l’obertura del show: “Dressed for Succes” i “Sleeping in my car”, dos himnes pop incombustibles que el públic va corejar fins a l’afonia, completament entregat a aquelles tonades que van marcar la transició entre el barroquisme hortera dels 80’s al pop rock dels 90’s.

El que més sobtava a primera vista és que la cantant Marie Fredikson, que recentment ha superat un càncer de cervell, no és ni una ombra del que havia estat en el seu temps: tot i que la seva excel·lent veu es manté intacte, amb prou feines es movia per l’escenari i quasi que l’havien d’ajudar a caminar per abandonar el concert. Ni rastre d’aquella bestia que saltava sense parar i es menjava el públic.

El set-list va anar desgranant tots i cada un dels seus imprescindibles himnes, interpretant tan sols dues cançons del seu darrer àlbum, que tampoc està malament, però que pràcticament ningú coneixia. Com sempre van anar alternant les seves caçons més roqueres com “How do you dou” o “Dangerous”, amb les meloses balades “Perfect Day” o “Things will never be the same”, destacant per sobre de totes, com no, la mítica “It must have been love”, popularitzada pel film “Pretty Woman” que va ser corejada a capella pel públic en un moment molt emotiu.

Per Gessel es va guanyar al públic dient unes paraules en català, el guitarrista va tocar l’himne del Barça i Marie va sortir amb la samarreta de Messi durant la mítica “Joyride“, que va tancar la primera part del concert, entre una pluja de globus gegants. De nou van reaparèixer per fer dos bisos on van recuperar la canço que els va llençar a la fama internacional “The Look“, tancant l’espectacle amb la imprescindible balada “Listen to you hearth” i una divertida versió acústica de “Church of your hearth” amb tota la banda disfressada amb perruques i cascs de viquings, posant fi a una divertídissima vetllada.

Realment va ser un concert amb un notable regust de comiat definitiu; dubto molt que els tornem a veure en directe ni que escalin una llista de vendes mai més, però me n’alegro moltíssim d’haver complert un somni que tenia pendent des de feia dècades! Ara ja només em falta veure a Hole, Bowie, Blondie o Pulp!

Crònica del concert de LADY GAGA a Barcelona

Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.

Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de “Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.

La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.

Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.

Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.

Entre els seves conversions en  ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i  freda

Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80’s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.

El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama  warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest  insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.

DEPECHE MODE A BARCELONA: una crònica particular.

Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong”

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”, “It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.

El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.

He tocat a Patrick Wolf!!

Ja tinc una altre moment únic per afegir la meva col•lecció d’experiències glamouroses, junt a quan em vaig colar a la zona VIP del concert de Madonna a València, quan vaig conèixer al director de cinema Darren Aronofsky (Pi, Requiem por un sueño, The Fountain…) al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges o quan Morrissey em va llençar una pua de guitarra a Madrid: he tocat a Patrick Wolf!

Wolf és una mica com el Mozart de la música pop independent anglesa: amb 11 anys composava cançons amb instruments que ell fabricava, amb 14 tenia una banda i amb 18 es va gravar i auto-produir el seu primer disc, “Licantropy” aclamat i considerat per la crítica un dels millors de la present dècada, així com tots els seus successius àlbums, on ha barrejat amb una professionalitat magistral la electrònica, el folk celta, el glam, el rock i el pop més amanerat. I per postres al darrer àlbum, l’imprescindible “The Bachelor” es va produïr i distribuir completament al marge de la indústria musical, tan sols amb aportacions dels fans.

I ja em veieu a mi a primera fila de l’espectacle que aquest geni va oferir gratis a la barcelonina Plaça Reial, amb motiu de les festes de la Mercè, contemplant extasiat com l’infinit talent d’aquesta estrella és encara més incommensurable en directe i a dos metres de distància.

El millor dels concerts és, per a mi, que pots alliberar la vena més petarda, locaza, talifan i ultrafreak, comportant-te com una veritable pija teenager al seu primer concert dels Jona’s Brothers, sense que els teus amics s’avergonyeixin de tu! I com ja haureu intuït, els que em llegiu sovint, soc una persona de passions i odis molt intensos envers a les persones famoses que admiro/detesto.

Patrick va irrompre al escenari, vestit amb l’estrafolaria roba que el caracteritza, i va obrir foc amb la mística balada “Who will?”, per deixar anar, tot seguit, una apretada llista de superhits, ja que en el breu temps del show no donava temps a profunditzar en la seva intensa discografia.

Va tocar el violí amb “Damaris” (VIDEO), la guitarra acústica amb “The Libertine”, la elèctrica a “Hard Times”, el piano amb “The Magic Position” i fins i tot es va atrevir a versionar “Hyperballad” de Björk i el “Like a Virgin” (VIDEO AQUÍ) de Madonna, tot acompanyat amb una performance sublim pròpia d’una diva de Hollywood, maquilladíssim, tirant-se per terra, fent posturetes, canviant-se de roba i pentinat o llençant-se al públic amb la oda leather“Vulture”, moment el que les meves mans varen entrar en contacte amb la seva materialitat corporal, concretament amb el seu colze dret!

Touch me, touch me, touch me! I wanna be dirty!

Doncs, res, tan sols recomanar-vos que correu a Spotify o Emule per assaborir la seves orgiàstiques melodies, si es que teniu la poca vergonya de no haver-ho fet encara! Jo em quedo amb la frase que una noia del meu costat li va etzibar…

“PERÒ PATRICK… A TU QUI ET COMPRA LA ROBA???”

.

.

PD: Totes les fotos fetes i editades per mi. Els videos es corresponen a aquesta gira, encara que no al concert de Barcelona!

PPD: Del concert de Barna hi ha el video de quan es tira el públic, aquí