Guia per a les Eleccions Municipals de L’Hospitalet de Llobregat 2019

Traicions, punyalades per l’esquena, maquinacions, lluita desapiadada pel poder, pactes en la foscor dels passadissos, intrigues, conspiracions, escissions… Es un episodi de Joc de Trons? Doncs no. Benvinguts a la campanya per les eleccions municipals a L’Hospitalet de Llobregat.

Si teniu la sort de votar en aquesta ciutat i l’immens plaer d’haver d’escollir una de les 16 candidatures que es presenten a les eleccions, us he fet un petit resum de tots el que haurieu de saber (i no sabeu) abans d’acudir a les urnes, destacant el millor i pitjor de cada llista des del meu punt de vista.

Patit dels Socialistes de Catalunya-PSC

 El partit que porta governant 40 anys de forma in-interrompuda la ciutat ho podrà seguir fent quatre anys més. La única incògnita de les eleccions es si la victòria de Marín serà per majoria absoluta o si haurà de pactar amb algú. Tot i que aquesta legislatura passada s’han ben lluït: Per començar han governat pactant amb regidors expulsats d’un partit fantasma anomenat “Ganemos” (que ara es tornen a presentar amb el nom “Izquierda en Positivo“). Els seus projectes estrella han passat amb més pena que glòria, com els Consells de Districte, la pista del Circ de Solei o el Districte Cultural  I, el pitjor, sens dubte, és el seu model de ciutat, basat en especulació pura i dura: Marín vol més hotels que mai, pretén construir 26 gratacels a Bellvitge, ha fet una tala massiva d’arbres per tota la ciutat, els hi ha costat horrors complir la llei de Patrimoni i posar arqueòlegs en obres afectades per possibles jaciments i ha provocat una massificació urbanística on alguns barris de la ciutat ja son els més densament poblats d’Europa. El PSC es presenta amb el suport de Lliures un partit de centre-dreta liberal que a Barcelona va a la llista de Manuel Valls.

• El millor: Marín aconseguit capejar prou bé el Tsunami del Procés sense despentinar-se, ni perdre vots per una banda ni per l’altre. S’ha de reconèixer que son uns bons gestors dels serveis socials i l’educació pública.
• El pitjor:  El seu model d’urbanisme es absolutament anti-ecològic i insostenible. Núria Marín es la única candidata que s’ha negat a participar en debats durant la campanya.

Ciutadans-C’s

El principal partit de la oposició s’ha destacat per convertir els plens de la ciutat en un circ, cridant i polemitzant amb tot i tothom en tot moment. Tot i que les seves propostes solen ser molt populistes (llibres de text gratis) o centrades en en procés (traduir les senyals de tràfic al castellà) cal dir que, per sorpresa de tots, han fet una oposició molt dura al PSC, tot i que el mateix Garcia es un ex-socialista. Per tal de fer més mal al PSC han fitxat al ex-alcalde hospitalenc Celstino Corbacho (PSC) per a la llista de Manuel Valls a Barcelona i també ha fet actes a la ciutat.

• El millor: Miguel Garcia es l’únic polític hiper-carismàtic de la ciutat. El partit està unit i no han tingut cap crisi coneguda.
• El pitjor: Miguel Garcia mai cedeix la paraula a la resta de membres del seu grup, ni tan sols a les seves regidores quan es parla de temes de feminisme. També cal dir que es el polític més ric de l’Ajuntament i difícilment pot representar a la majoria de persones treballadores de la ciutat

L’Hospitalet en Comú-Podem

Aquesta candidatura es en realitat una coalició entre Esquerra Unida (EUiA) i Podem, sorgida després d’un polèmic procés de primàries (que ni es van arribar a celebrar) on la candidatura que resultava guanyadora, encara que fos per un sòl vot, s’enduia el 100% de llocs de la llista. Segons la versió de ICV-LH, les votacions s’havien de realitzar al local de EUiA, amb escrutini i metodologia fets per EUiA, sense complir el reglament (tot i que la direcció nacional del partit ho va avalar). Davant això ICV-L’H va decidir retirar el seu suport a l’espai, tot i que per responsabilitat no ha presentat una llista pròpia, com sí ha passat en molts altres municipis. Molta gent que va començar el projecte n’ha quedat al marge, sense que hi hagi cap diferència ideològica de fons; això ha repercutit a la campanya que només ha fet un acte amb unes 50 persones. Al 2015 van ser 500. Per acabar-ho de complicar: la nº1 i la nº3 de la llista son membres critiques de Comunistes, partit liderat pel diputat d’ERC Joan Josep Nuet, la ex-diputada al Congrés d’En Comú Podem Sònia Farrè està fent campanya per la candidatura Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet i un eurodiputat d’Izquierda Unida, Javier Couso es presenta per Izquierda en Positivo.

• El millor: El programa. Sens dubte es el millor i el més complert de tots els partits. El podeu llegir aquí. El projecte de fons i la ideologia son els més adients per la ciutat, sens dubte.
• El pitjor: No tinc la completa seguretat que tinguin la mateixa fermesa negociant amb el PSC que en l’anterior legislatura i no acabin pactant sense aconseguir cap canvi en el model d’urbanisme.

Partit Popular-PP

Durant la anterior legislatura el PP va començar amb 3 regidors i va acabar amb 1. El motiu? Dos regidors es van aliar per destituir del càrrec a la seva portaveu Sònia Esplugas quan aquesta estava de baixa maternal i poder repartir-se així el seu sou. Finalment la direcció nacional del partit va intervenir expulsant al grup mixt els dos regidors conspiradors, on s’han dedicat a pactar pressupostos amb el PSC. No sabem a canvi de què. Els regidors expulsats es presenten ara amb la llista “Fuerza Ciudadana” i un altre regidor popular d’una anterior legislatura també ha muntat una llista pròpia “Coalición por L’Hospitalet“.

• El millor: Després de tot el que ha hagut de patir la pobra Sònia Esplugas per part dels seus companys de grup municipal, un acaba empatitzant amb ella.
• El pitjor: A veure, es el PP. La seva ideologia es nefasta.

Esquerra Republicana de Catalunya

ERC va tindre una greu crisi interna a començaments de la legislatura passada. Les eleccions primàries a la executiva local els va guanyar Anna Bachs, rival interna del cap de llista i regidor Antoni Garcia. Això va provocar una ruptura entre el partit, controlat per Bachs, i el grup municipal de l’Ajuntament, en mans de Garcia. Finalment la direcció nacional va donar suport a Garcia i tots els membres de l’executiva local van dimitir i marxar del partit. Actualment Anna Bachs es presenta com la nº2 de la candidatura “Front per L’Hospitalet-Primaries“.

• El millor: Han fet la millor campanya, sens dubte, amb molts actes, paradetes, embustiades,  un vídeo espectacular i rutes històriques pel patrimoni de la ciutat.
• El pitjor: El seu cap de llista anteriorment ha anat a les llistes de ICV, EUIA i els Verds. ERC s’ha especialitzat en captar càrrecs d’altres partits i marginar els seus propis militants històrics.

Junts per L’Hospitalet (JxLH)

Aquest partit ha tingut una de les crisis més surrealistes que he vist mai. Després de ser escollit candidat per JxLH, el regidor convergent Jordi Monrós va decidir presentar-se també com a candidat per “Front per LH-Primaries“. Doncs bé, va arrasar a les votacions i va ser proclamat cap de llista. Però com podia ser cap de dos partits alhora? Qui pagaria la campanya? Com es repartirien les subvencions? Per quin partit nacional contarien els vots? Finalment aquestes qüestions, en principi menors, van fer provocar una crisi i JxC va decidir presentar-se pel seu compte, amb el suport de 13 de les 27 persones que havien d’anar amb FontxLH-Primaries, que es finalment es presenta per separat amb tots els que no han marxat a JxLH. Per altre banda, un sector més moderat de l’antiga CDC també s’ha escindit i presenta una llista pròpia anomenada “Convergents“.

• El millor: Es l’únic candidat que ha guanyat unes primàries obertes i competitives, encara que finament no es presenta amb el partit que les va organitzar.
• El pitjor: Tot i que ara fa veure que en renega, l’espai convergent ha estat un aliat al model especulatiu del PSC donant suport des de la Generalitat al PDU Gran Via.

Candidatura d’unitat Popular-Per la Ruptura (CUP)

 Una altre cisma sanguinolent es el que s’ha produït a l’interior de la CUP, que es presenta dividida en dues llistes: “CUP- Per la Ruptura” per una banda i “Alternativa d’Esquerres“, per l’altre.  Per entendre aquesta crisi ens hem de remuntar a 2015, on la CUP volia demostrar que estava tan oberta als moviments socials que va posar de cap de llista a un activista del 15M, Kristian Gimenez i, per sorpresa de tots, aquest va resultar escollir regidor. Durant aquests 4 anys, el regidor de la CUP ha demostrat que el Procés i la independència eren temes menors, fins al punt de ser l’únic regidor (junt amb els de Cs) que mai ha assistit als actes de l’11 de Setembre a la ciutat. Per altra banda, el grup d’activistes del 15M es sentien incòmodes amb les sigles CUP, pel suport d’aquests a Mas i Puigdemont. Segons la CUP, l’entorn del regidor es va fer amb el control del grup municipal, de l’assemblea i de tot el seu pressupost que el van invertir en subvencionar projectes socials afins, segons la versió que va explicar CUP en un comunicat. Així doncs van decidir presentar-se per separat, tot i que fins i tot les seves joventuts, Arran, donen suport a Alternativa d’Esquerres. La CUP a nivell nacional no s’ha pronunciat a favor de cap de les dues candidatures.

• El millor: Han fet un munt de taules participatives per debatre el seu programa.
• El pitjor: No hi ha ni una sola persona de la llista que em soni de res. No els he vist mai enlloc, a cap moviment social de cap mena. Res. Es com si haguessin arribat a la ciutat fa dues setmanes.

Alternativa d’Esquerres de L’Hospitalet-AELH

Aquesta es la candidatura dels escindits de la CUP, que es va quedar amb el control del seu grup municipal la passada legislatura. Està formada per activistes de tota mena de  moviments socials de L’Hospitalet i no es defineix explícitament com independentista (sí a favor del dret a l’autodeterminació i el 1 d’Octubre). La majoria d’ells van començar al 15M, però també hi ha membres de grups ecologistes, veïnals, juvenils, antifeixistes, de l’educació, LGBTI i un llarg etcètera. També tenen suport de les joventuts de la CUP (Arran), d’ex-dirigents locals de Podem i ICV i fins i tot d’una ex-diputada de En Comú Podem.

• El millor: Tinc l’absoluta seguretat de que no es vendran al PSC a canvi de càrrecs i faran una oposició dura, especialment en el tema d’urbanisme, doncs la seva cap de llista ve precisament del moviment “No més blocs“.
• El pitjor: La seva presència en els moviments socials es tan aclaparadora que podria acabar perjudicant la transversalitat i independència política d’aquestes associacions.

CANDIDATURES EXTRA-PARLAMENTARIES

• Izquierda en Positivo: Candidatura encapçalada pel regidor expulsat del partit fantasma Ganemos, Rafa Jimenez, que fins ara ha estat governant amb el PSC. El seu únic objectiu es poder seguir-ho fent 4 anys més. Ha rebut el suport del eurodiputat de Izquierda Unida, Javier Couso que ara es el seu cap de llista a les europees.
• Front per LH-Primaries: Llista formada pels perdedors de les seves pròpies primàries, després de que 13 candidats marxessin a la llista de JxLH. Tenen el suport de Demòcrates i Solidaritat i la seva nº2 es una ex-dirigent de ERC
• Fuerza Ciudadana: Escissió del PP formada pels regidors que van conspirar per treure el sou i el càrrec a la portaveu popular quan estava de baixa maternal.
• Coalición por L’Hospitalet: Una altre escissió del PP, en aquest cas del seu portaveu fins al 2015, Juan Carlos del Rio. El seu únic objectiu es poder tornar a ser regidor.
• VOX: La ultradreta es presenta amb Pablo Barranco Schnitzler. La seva mare era alemanya i va vindre a Espanya a començament dels anys 50’s. Barranco va ser Secretari General de la ja extinta Plataforma per Catalunya (PxC) de la qual es va escindir el 2010 fundant un nou partit ultra anomenat Via Democràtica del que n’era l’únic militant i amb el qual va resultar escollit regidor a Sant Just Desvern. Barranco sempre ha mantingut bona relació amb grups d’ultradreta alemanys. Si aconsegueixen retenir els 5.000 vots de les generals, amb una participació més baixa, podrien entrar.
• Convergents: Escissió moderada de la antiga CDC. Com a anècdota assenyalar que la presentació de la seva llista a L’Hospitalet es va realitzar en el municipi d’Esplugues de Llobregat.
• Proponemos por las Minorias: Candidatura formada per persones migrades de la ciutat. No tenen cap xarxa social i no es coneix que hagin fet cap acte.
• Democràcia Efectiva: Una candidatura populista anti-política muntada per l’entorn de Hartos.org. Només tenen un compte de twitter que encara no ha escrit cap missatge.

Aquest blog no es fa responsable de l’augment de l’abstenció, el vot nul i en blanc a les properes eleccions municipals de L’Hospitalet de Llobregat

Constitució del Regne Glamurós de L’Hospitalet

Com segurament recordareu, l’any 2009 vaig ser escollit per la voluntat del poble en un referèndum Monarca Absolut de l’Hospitalet. Finalment m’he decidit a redactar la Constitució del Regne!

Preàmbul

L’Hospitalet de Llobregat (municipi antigament conegut amb el nom de Provençana) es una nació mil·lenària, capital universal del Glamour, que durant segles ha estat oprimida i silenciada per un infecte suburbi d’extraradi anomenat Barcelona.

Així ho demostren, de forma indubtable, les majestuoses restes arqueològiques del cap de Medusa romà, amb uns 1.800 anys d’antiguitat, que actualment es troba espoliat pels nostres enemics nacionals, al Museu Arqueològic a Barcelona. També posa de manifest la gran antiguitat de la nostre nació, el document datat al 908 on es cita el terme de Provençana i que també es troba saquejat a l’arxiu episcopal de Vic.

Alguns dels principals personatges més destacats dins la història i la cultura de la Humanitat han nascut en aquesta glamurosa nació com “El Vaquilla”,  Carlos Navarro “El Yoyas”, Ferran Adrià, Paula Vazquez, José Corbacho o Amparo Moreno. Glòria i Honor!

Article 1 – La sobirania

1. L’Hospitalet es constitueix com a Regne Glamouros.
2. La sobirania recau de forma vitalícia en la més divina de totes, l’Arqueòleg Glamurós. D’ell emana el poder legislatiu, judicial i executiu. Montesquieu es tan de la temporada passada…

Article 2 – L’Estat Hospitalenc

1. La forma política i jurídica d’organització de l’Estat és la Monarquia Absoluta.
2. Amb l’objectiu de lluitar contra la vulgaritat, el mal gust, la caspa i les xancletes amb mitjons els principis que regeixen l’ordenament jurídic de l’Estat son:  el transvestisme, la homosexualitat, el glamour, el Pop, el punk, el cosmopolitisme, els tacons d’agulla i les perruques de colors.

Article 3 – Els símbols nacionals

1. La bandera de l’Hospitalet serà un fons rosa travessat amb un llamp amb purpurina platejada.
2. L’himne i el ball oficial de l’Hospitalet es el “Time Warp” del musical The Rocky Horror Picture Show
3. La Diada nacional es celebrarà cada cop que Almodovar publiqui un film o Fangoria un disc.

Article 4 – El marc territorial

1. L’Estat Hospitalenc es constitueix segons el territori emmarcat dins els límits municipals actuals, sense renunciar a reconquerir la Zona Franca. Aquestes terres varen ser expropiades per la potència invasora Barcelona a més de 500 pagesos hospitalencs entre 1927 i 1933 a canvi d’irrisòries quantitats econòmiques. Així doncs totes les indústries que formen part de la Zona Franca, especialment el Mercabarna, son part de l’Espai Vital Hospitalenc i son susceptibles de ser nacionalitzades, per la força de les armes si fos necessari.

Article 5- Les obligacions dels vassalls

1. Totes les persones humanes que visquin a l’Estat de l’Hospitalet son vassalls d’aquest i ho seran fins que morin.
2. Els vassalls homes i sexis estan sotmesos al “dret de cuixa“, en funció dels capricis sexuals de l’Arqueòleg Glamurós.
3. Els vassalls estan obligats a a transvestir-se en públic al menys un cop per setmana, preferentment els dijous.

Article 6- L’Hospitalet, nació glamourosa

1. L’Hospitalet és territori lliure de lletjor, mal gust i vulgaritat. Un exercit format per drag queens, estilistes, dissenyadors, cirurgians plàstics, dietistes, poetes, filòsofs, cuiners, enòlegs, perruquers, professors d’art, música i literatura vetllaran pel manteniment de la moda, el nivell cultural i l’estil  dels seus vassalls, especialment en les converses als bars.
2. Queden eradicades pràctiques inhumanes i monstruoses, costums estranyes importades de xusma barcelonina, com la cervesa, Cadena Dial, el Punt/Avui, els partits de futbol, Telecinco, la premsa esportiva, les rebequetes, les xancletes o el xandall.

Article 7 – El Feudalisme: Un nou (ejem!) sistema socioeconòmic

1. La monarquia hospitalenca considera un objectiu prioritari que totes les polítiques en l’àmbit social i econòmic es desenvolupin d’acord amb les darreres tendències de música, moda, art i literatura, expressades en els bolletins oficials de l’estat: Jenesaispop, Vogue o Babelia.
2. Per tal d’assolir-los, caldrà que valors barcelonins com la competitivitat, l’esforç o la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals siguin immediatament abolits i es canviïn pel feudalisme, on cada vassall entregui un delma a l’estat cada més, per tal de que aquest pugui construir nous cinemes, sales d’espectacles, museus, biblioteques, salons de bellesa o celebrar tertúlies literàries, passis de models i orgies subvencionades.
3. En aquest sentit, l’economia de mercat haurà de ser abolida per sempre més. Tots els mitjans de producció seran propietat de l’Estat. Els vassalls rebran a casa seva els productes que poden consumir, un cop siguin aprovats pel Comitè del Bon Gust.
4. La moneda pròpia de l’Hospitalet es el Dracma Queen, està encunyada pel Banc Central de L’Hospitalet i decorada amb imatges de la gran Divine i amb cites d’Oscar Wilde.

Article 8- El poder legislatiu

1. El poder legislatiu recau en l’Arqueòleg Glamurós. Les lleis seran redactades en poesia, concretament en sonets hendecasíl·labs de rima assonant, i seran musicats amb lires per part de bards i trobadors que s’encarregaran de la seva divulgació per la ciutat.

Article 9- El poder executiu

1. El poder executiu recau en l’Arqueòleg Glamurós, acompanyat pel seu Consell de Ministres. Per tal de complir amb els principis de la fama establerts per Andy Warhol, cada vassall tindrà dret als seus 15 minuts de ministeri, amb torns rotatius per ordre alfabètic.

Article 10- El poder judicial

1. El poder judicial recau en l’Arqueòleg Glamurós. La justícia s’administra en nom del caprici i el bon gust, pels estilistes i culturetes integrants del Poder judicial.
2. Les sentències podran condemnar algú per la seva falta d’estil, bellesa, glamour o nivell cultural i les condemnes es duran a terme en un gulag de reeducació per tal de convertir una xoni en una Diva en 15 dies.

Disposició Derogatòria

La publicació d’aquesta Constitució deroga, en el territori de l’Hospitalet, el mal gust, la vulgaritat, la Constitució del Regne d’Espanya, l’Estatut de Catalunya, així com tots els Tractats de la Unió Europea.

Crònica de l’Assemblea Oberta #CanviemLH

Com ja us vaig explicar fa uns dies, aquest passat dissabte vàrem celebrar a l’Hospitalet la posada de llarg del procés de confluència política i social de diferents col·lectius en una Assemblea Oberta, per tal de fer el diagnòstic de la ciutat; doncs es evident que abans de posar remei i solució als nostres problemes, primer hem de saber exactament quins son aquests.

Dijous, en un suburbi veí amb ínfules de metròpoli, s’havia posat en marxa un procés amb sospitoses semblances i regust a plagi que també va tindré un gran ressò, donant ànims al grup que fins ara n’hem estat els impulsors. Doncs bé, aquesta energia ens va servir divendres per fer-nos un fart de baixar cadires des de les aules de la segona planta del IES Eduard Fontseré a la Florida, fins al pati; així com penjar murals, repartir guies als dinamitzadors i repassar per enèsima vegada la metodologia del debat.

Registre de participants a l’entrada

La participació era la gran incògnita de la jornada. A l’esdeveniment de Facebook havien confirmat l’assistència 79 persones; s’havien penjat més de 2.500 cartells als 6 districtes de la ciutat i s’havia fet molta difusió a la xarxa, mail i fins i tot cartes en cas dels partits polítics. Nosaltres, presos d’un deliri de grandesa, havíem preparat l’espai per encabir-hi fins a 14 grups de 15 persones, tot i que els ubicats al gimnàs haurien mort ofegats d’asfíxia i calor, la qual cosa hauria estat un drama. Finalment vam ser uns 160 entre participants i organitzadors, una xifra molt bona i prou còmode per no ser massificada ni haver de treure cadàvers del gimnàs. Poca broma, però proporcionalment a la població, es un èxit similar al de Guanyem Barcelona.

Jo m’encarregava de fer la presentació de l’acte, que finalment vaig realitzar en solitari ja que el meu acompanyant va ser víctima d’un sobtat atac de pànic escènic. A mida que els participants varen anar seient al patí se’ls va anar repartint números aleatoris per dividir els grups; quelcom força senzill, però que inexplicablement va acabar derivant en un enrevessat kaos ja que el full amb els números 8 i 9  no es va repartir i de 7 n’hi havien el doble; res que no es pogués solucionar amb una ràpida re-ubicació del personal.

Un dels grups de debat

Cada grup tenia un dinamitzador i un relator que havien d’orientar el debat sobre cinc eixos principals: Atur i Treball, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació i Medi Ambient i Consum. El grup al qual em vaig incorporar jo estava dinamitzat per un membre de la CUP i un del 15M i format per 5 membres d‘ICV-EUiA, un de Pirates, un ex regidor del PSUC de l’any 1979, alguns activistes del Procés Constituent  i unes 8 persones sense cap filiació política coneguda. Les grans controvèrsies van girar sobre tot entre estatalisme o autogestió: l’Administració Pública havia de controlar l’economia? O pel contrari havia d’afavorir la creació de cooperatives amb principis del bé comú? Eren els “emprenedors” enemics o aliats?

També va resultar curiós veure com moltes de les propostes que sorgien, ja estaven aprovades i en marxa per part dels partits que ja estan al Govern Local (tot i estar-hi en minoria precària) com defensar Can Trabal o no treballar amb bancs que desnonin. Es a dir, no existeix cap contradicció, ni ningú la va veure, amb estar al Govern i en aquest espai alhora, com alguna retorçada ment podria elucubrar; al contrari, es un acte de pura coherència.

Plenari Final

Al cap d’un parell d’hores i mitja de debat ens reuníem de nou al pati, acompanyats per un copiós pica pica que hauria saciat al mateix Obèlix. I mentre ens afartàvem, com si no hi hagués demà, els relators o portaveus de cada grup varen anar desglossant les principals propostes que s’havien acordat. Totes les conclusions eren prou encertades, realistes, contundents i pragmàtiques, amb una excepció que va causar la perplexitat generalitzada: pressionar al Govern Central perqué cobrís les vies del tren, fent que l’Ajuntament tallés els rails o hi excavés sots per tal de boicotejar Rodalies.

I després de desmuntar, escombrar, recollir l’equip de só i els murals, deglutir el pica-pica i pujar de nou les 200 cadires a les seves aules, el sector gayer d’ICV-EUiA vàrem sortir en expedició cap al Orgull LGBT a acabar de donar-ho tot.

Fins i tot els companys més escèptics davant en procés em van reconèixer l’indubtable èxit de la jornada, tan qualitatiu com quantitatiu. Tan sols el gust amarg de que la immaduresa política del grup de Podemos els va dur a despenjar-se del projecte en el darrer moment per un malentès, tot i que molts dels seus membres van vindre a títol personal. Sens dubte cap partit o moviment social de la ciutat hauria pogut realitzar en solitari un acte d’aquesta envergadura. Ha quedat demostrat que, quan treballem junts (i alguns fa anys que ho fem als moviments socials) som capaços de deixar al marge les diferències per un objectiu comú.

Ara hem superat, no sense dificultats, aquesta primera etapa relativament senzilla i després de l’estiu ens encarem a la fase decisiva on cada reunió serà més controvertida, dramàtica i complexe que l’anterior. En serem capaços? Be, al menys ha quedat clara la bona predisposició per part de tots!

PD: No us perdeu l’excel·lent vídeo-resum que ha fet David Belzunce

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

Bellvitge, darrer baluard de la Resistència Anticonvergent!

Any 2012 d.C. Tota la Catalunya està agenollada al discurs hegemònic de la dreta convergent… Tota, però? No! Un poblet d’obrers irreductibles resisteix ara i sempre a l’invasor.

Es tracta de Bellvitge, un barri hospitalenc creat l’any 1964 per la constructora Inmobiliaria Ciudad Condal S.A. per tal d’acollir milers persones migrades de la resta de la península  que venien en busca d’un treball i a qui certs etnicistes xenòfobs encara consideren uns “colons“. Aquest indret es va forjar en la lluita veïnal davant les mancances que es va trobar des del primer dia: no tenien aigua, voreres, escoles, zones verdes ni cap mena de comunicacions amb Barcelona.

La gran primera victòria va arribar l’any 1980, quan una sentència del Tribunal Suprem va frenar la bombolla immobiliària que havia catapultat la densitat d’habitants per metres quadrats en uns index tan sols superats per Calcuta, impedint que s’hi poguessin edificar més blocs. I la darrera lluita, la varen viure fa poc, quan van crear el moviment “iaioflauta” per ocupar un ambulatori, tancat per Boi Ruiz, durant més de 200 nits fent multitudinàries manifestacions per arreu dia rere dia.

Així doncs no resulta gens estrany que la visita del torturador policial Felip Puig a les Festes del barri el passat dijous amb prou feines durés 10 minuts escassos, desfermant un veritable acte de Sobirania Nacional al Barri, el Dret a Decidir… que allí no hi volen xusma convergent!

Podreu tenir el suport de tota la premsa subvencionada, publireportatges diaris a TV3, podreu guanyar les properes eleccions per majoria absoluta reforçada; podreu subjugar l’oposició,  domesticar l’opinió pública i conquerir l’hegemonia cultural, esborrant tot eix social del debat polític…

… PERÒ MAI CONQUERIREU BELLVITGE!