Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

 

L’Hospitalet pel Dret a Decidir: AIXÍ SI!

Sense corejar cap mena d’himne a l’uníson, sense estelades ni mosaics nord-coreans, sense Núria Feliu ni rastres de folklore caspós, vam presentar el Pacte Democràtic de L’Hospitalet pel Dret a Decidir, en el qual jo n’he estat impulsor i el vaig signar en representació de les joventuts del partit del qual formo part.

Un esdeveniment no monopolitzat per l‘ANC, organització molt sospitosa de ser corretja de transmissió dels interessos conjunturals de l’actual Govern de la Generalitat, així com d’acumular sospites de corrupció i manca de democràcia interna en poc temps. Per contra, el protagonisme va recaure en distingides personalitats locals amb una destacada trajectòria esquerrana i de compromís amb la lluita obrera o els moviments socials. Entre els signants forces sindicals, associacions de famílies pakistaneses o federacions de pares i mestres.

Que dir del Manifest! Ni un esment a 1714, aquesta fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com dimonis hi pot haver nacionalisme al s.XVIII si tal ideologia no s’origina fins al s.XIX?? La pèrdua de llibertats nacionals, com bé diu el text, va ser el 1939

En comptes d’aquesta tergiversació, el document parla de la lluita antifranquista; dels drets socials i retallades en habitatge, treball, sanitat i educació; de cohesió social i diàleg davant la diversitat d’opinions i sensibilitats. Un manifest que s’inspira en un catalanisme cívic, basat en la democràcia pura i dura i en drets dels ciutadans, no en ètnies, ni en suposats espolis fiscals, ni presumptes colonitzacions o fantasioses ocupacions militars. La paraula Independència no apareix ni una sola vegada en tot el text; tampoc es fan volar coloms, en fútils futurismes esotèrics, sobre com de meravellosa serà la República Catalana amb mel brollant de les fonts, sense corrupció ni atur.

L’acte originalment va ser pactat amb destacats responsables municipals del PSC, però les bases locals d’aquest partit van decidir posteriorment desmarcar-se’n. Els socialistes hospitalencs viuen absolutament acomplexats i aterrits per la pujança de Ciutadans, que ha fitxat al mediàtic i populista president del Futbol Hospitalet i habitual de les tertúlies d’Intereconomia; així com d’una recent escissió d’un ex-regidor seu cap a les files d’UPyD.

Aquests atacs de pànic han fet que el partit que lidera Núria Marín doni un estrany gir envers el nacionalisme espanyolista, votant mocions surrealistes contra el dret a decidir, al costat de la ultradreta feixista de PxC, al mateix temps que fan una campanya demanant el “NO” en el referèndum que volen prohibir. En que quedem?

En fi! Quina diferència amb la resta d’actes que hem viscut aquest darrer any! Ai si aquest esperit cívic de pluralitat democràtica s’imposés al romanticisme idealista i l’exaltació patriòtica!! Però molt em temo que, un cop més, la raó quedarà marginada pel sentimentalisme folklòric i aquest acte serà, tan sols,  una anècdota local.

PD: Finalment a dia 20/09/2013 aquest text s’ha aprovat al Ple Municipal amb els vots de ICV-EUiA, CIU i PSC. Tan sols hi ha votat en contra el PP i PxC, qui ha rebutjat la condemna del franquisme i ha amenaçat que està disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar la consulta.

Es possible una Política Policial i de Seguretat d’Esquerres?

El debat sobre la política policial i de seguretat tot sovint es troba fortament polaritzat i intoxicat per dos verinosos populismes, ambdós igual de perillosos si s’apliquessin a la realitat:

– Per una banda la dreta creu que l’home és un llop per l’home i que és imprescindible una policia amb ma dura i impunitat total per reprimir sense fre, com a solució simple i ràpida a tot conflicte o delicte. Es força comú que el PP o certs grupuscles d’ultradreta treguin molt bons resultats en barris obrers, on la manca de treball, les retallades i la competència pels recursos escassos porta a situacions de conflicte costant i, en comptes de buscar com millorar el benestar social i redistribuir la riquesa, es llencen en mans del primer Garcia Albiol que retransmet en directe com entra a registrar en persona un pis patera.

– Per altre banda trobem els reductes de  l’anarquisme nihilista (o anarco-capitalisme, de fet), que creu que tota la policia és dolenta, que la seva única feina és espiar-los a ells (en ambients okupes sovintegen els deliris paranoics i les manies persecutòries) i que, per tant, seria desitjable eliminar-la tota, sense més. Es a dir, els rics protegirien la seva propietat amb vigilància privada, o matons a sou, i la classe obrera hauria de muntar patrulles veïnals armades per solucionar amb les seves mans qualsevol conflicte social. La llei de la selva, on el més fort imposa el seu criteri i els vulnerables es sotmeten, o simplement moren esclafats. Ara, que un punki de 14 anys defensi això, mentre glopeja el seu primer kalimotxo, es adorable… ¿qui no ha estat mai adolescent?

A vegades sembla que l’esquerra materialista i racional hagi viscut acomplexada per aquests dos sensacionalismes idealistes i mai hagi estat capaç d’articular un discurs coherent i sensat, defensant uns cossos de seguretat públics, transparents i absolutament democràtics, al servei de la ciutadania i dels sectors més desafavorits fent compatible, per exemple, el dret del descans i de l’oci nocturn. ¿Perquè regalar el vot dels barris populars i humils a la dreta, acotant el cap als seus udols sanguinaris de ma dura i porra, com a recepta universal? ¿Perquè no ens atrevim a dir, alt i clar, que la Policia és necessària i imprescindible per vetllar pels drets dels més febles, no només per protegir la propietat, però que això no l’eximeix de complir la llei amb escrupolosa ètica?

Afortunadament a Catalunya tant el Govern d’Entesa com els dos grups d’esquerres amb representació al Parlament actual (ICV-EUiA i CUP-AE) tenen idees i propostes que van en aquesta línia, tot i que mai n’hagin fet bandera obertament, per culpa dels complexes abans citats:

– Mesures que va adoptar el Govern d’Entesa, amb Joan Saura 2006-2010: El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials. Entre les principals mesures que proposava hi figuraven: donar exemple d’ètica i respecte amb la dignitat humana, eradicar tota forma de tortura policial (amb una extensa i detallada regulació), vetllar per la vida i dignitat dels detinguts, combatre les discriminacions i reunir-se amb organitzacions de col·lectius vulnerables o donar explicacions a la ciutadania de les seves actuacions.  Per altre banda, en aquest període es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) i la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries. Totes aquestes mesures van ser eliminades amb l’arribada de Felip uig el 2010.

– Propostes que duia ICV-EUiA al seu programa el 2012 (link): Recuperar el Codi Ètic Policial i el Comitè d’Ètica; que el número d’identificació policial sempre estigui visible;  no indultar policies condemnats per tortures; posar càmeres a totes les comissaries; prioritzar el diàleg i la mediació enfront la repressió, abandonar tota política de delació ciutadana; prohibir els “somatents” (patrulles veïnals armades); crear sinergies entre Mossos i policia local, gestionant les polítiques des del territori o que la seguretat privada estigui regulada i normativitzada per la pública. Es plategen  plans específics per a col·lectius vulnerables com: infants, víctimes de la violència domèstica, de la homofòbia o del racisme; així com accions contra el creixement del feixisme i la xenofòbia.  Es proposa un ràtio de 4,3 policies/1.000 habitants.

– Propostes que duia CUP-AE al seu programa el 2012 (link): Que tots els cossos tinguin caràcter civil, amb regulació exhaustiva i control per part d’una entitat cívica-institucional; Codi Ètic Policial; desmilitarització i depuració de responsabilitats en cossos implicats en repressió política; dissolució dels cossos policials d’obediència espanyola (Policia Nacional i Guàrdia Civil), transferint tot el poder a la Conselleria d’Interior i als Mossos d’Esquadra.

En altres indrets també trobem propostes interessants des de l’esquerra per crear una policia social i democràtica:

– Propostes d’Izquierda Unida per a l’actual Govern d’Andalusia (link): Parteix de l’evidència que que el nombre de detinguts a les presons no fa disminuir els delictes i proposa plans polítics destinats a la prevenció, la inclusió social i la reducció dels factors de risc. Proposa un ratio policial de 4,5 policies/1.000 habitants amb un cos policial autonòmic, així com destinar més esforços a la persecució dels grans crims econòmics i financers, així com a les màfies internacionals.

– Propostes de EH Bildu al seu programa de 2012 per Euskadi (link): Vol que les forces policials espanyoles transfereixin totes les seves competències a la Ertzaintza; estableix la policia no s’ha de regir per principis polítics sinó judicials, desmilitaritzant-se i rebutjant a la repressió violenta amb fins polítics; l’Ertzaintza ha de ser de proximitat, col·laborant amb la policia local, al servei dels veïns, respectant la seva pluralitat ideològica, social i cultural. Proposa un detallat pla per eradicar la tortura, evitant tota incomunicació o aïllament dels detinguts. Planteja una política policial orientada a la prevenció del delicte abans que a la seva persecució; així com demanen que es tinguin en compte factors socio-econòmics a l’hora de valorar un robatori.

– Recomanacions d’Amnistia Internacional (link): La ONG anti-represiva aconsella en una campanya internacional que, per tal de tindre una seguretat compatible amb els drets humans, caldria acabar amb les detencions il·legals, exigint transparència i responsabilitats als Governs i que s’investiguin esclareixin tots els abusos policials contra drets civils.

Es a dir, idees, propostes i recomanacions provinents des de les diferents sensibilitats de l’esquerra n’hi han de sobra; el problema es la manca de voluntat política amb fermesa, coratge, i determinació per enfrontar-se als demagogs dels dos extrems, callant els renills amb idees sensates i coherents, com les anteriorment exposades.

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

ENQUESTA: A qui votarás en 25N?

Els processos electorals tenen les seves tradicions: que si l’enganxada de cartells, que si els debats, que si els anuncis… i l’enquesta glamurosa del meu blog!!  Ja fa temps que la realitzo i la seva gràcia és que els resultats mai tenen resa a veure amb els reals i, sovint la opció que més ràbia em fa, acaba sent la guanyadora, derrotant al darrer moment la candidatura per la qual jo demano el vot.

Un passatemps al que no em puc resistir! Doncs res, ja podeu començar a votar, fins al darrer dia en que sigui legal publicar enquestes, on publicaré com quedarà la composició del Parlament amb aquests resultats. A mostra d’exemple recupero el gràfic del resultat de les passades catalanes del 2010:

RESULTATS ENQUESTA ELECCIONS AL PARLAMENT 2010

En el cas que no sapigueu a qui votar, la web HORIZONTE CATALUNYA s’ofereix a fer-vos un test ideològic i comparar-lo amb els diferents partits existents

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.

30 Dubtes sobre la Independència de Catalunya

Estimats amics independentistes:

No calia un sarau tan gran! Us podíeu estalviar marxes de torxes nocturnes, banderes gegants, referèndums de mentideta, marxes a Montserrat, macro-manis liderades per consellers de dretes, publireportatges a TV3 de Núria de Gispert i  altres performances varies. Que si, que us queden precioses i ningú ho nega!

Però si el que desitgeu es que una persona progressista, pragmàtica, racional, de mentalitat científica, amb fòbia als identitarismes ètnics i excloents i extremadament materialista com jo pugi al vostre carro, en comptes de titllar-me de traïdor a la pàtria us podríeu molestar en detallar-me exactament com serà la Catalunya independent, per tal de que jo em pugui pronunciar sobre si m’interessa viure en aquest país o si, pel contrari, em vaig exiliant ja a Marinaleda.

No em val l’independentisme asèptic i apolític d’ERC, SI i CIU de “primer independència i després ja veurem” que no estic jo per anar regalant xecs en blanc a un Govern corrupte i neoliberal. Així que em feu el favor de respondre aquestes qüestions de forma raonada, justificada i comprensible o, pel contrari, seguiré pensant que tot plegat no ha estat més que una desfermada orgia d’identitarisme folklòric davant de la crisi global per tal de tapar les retallades.

Ja no em fico en lleis molt específiques, ja que això dependria del Govern de torn, sinó en aspectes purament constitucionals, sobre  l’estructura de l’estat en si i del procés independentista com a tal:

UNA CATALUNYA INDEPENDENT….

1) tindria un sistema econòmic neoliberal, socialdemòcrata, socialista o feixista?

2) tindria un règim polític parlamentari o presidencialista?

3) seria una monarquia o una república?

4) estaria dintre de la UE? En cas afirmatiu: com s’aconseguiria que Espanya n’aprovés l’entrada (condició sinequanon) ?

5) estaria dintre de l’euro? En cas negatiu: quina seria la moneda alternativa i quin cost tindria pels nostres estalvis el canvi de moneda? I per l’economia en general?

6) estaria dintre de l’OTAN?

7) tindria un exèrcit propi? com es pagaria?

8) estaria dintre del Tractat de Shenguen? que passaria amb les fronteres amb Espanya? donaria la nacionalitat a tots els nouvinguts que ja viuen a Catalunya, tot i que avui no tinguin papers?

9) en cas que algun ciutadà ho desitgés podria mantenir la doble nacionalitat amb Espanya?

10) tindria el català com a única llengua oficial? s’ensenyaria castellà a l’escola?

11) que faria amb les infraestructures que comparteix inexorablement amb la Península (AVE, RENFE i Autopistes)?

12) acomiadaria als funcionaris de l’estat espanyol que treballen a Catalunya? Com els hi pagaria el sou?

13) pagaria les pensions als jubilats? D’on trauria els diners, tenint en compte que els fons son a Espanya i que no tenim un duro?

14) pagaria als aturats i a les persones que cobren els 400 euros?D’on trauria els diners, tenint en compte que els fons son a Espanya i que no tenim un duro?

15) assumiria part del deute públic de l’estat Espanyol? com pagaria el seu deute propi?

16) acceptaria que es convoqués un referèndum per a la federació o con-federació amb Espanya?

17) acceptaria un règim democràtic més participatiu amb democràcia directa o seguiria sent estrictament representatiu?

18) tindria una llei electoral equitativa o mantindria la Llei d’Hont que sobre-representa les zones rurals sobre els urbanes?

19) mantindria el dret a la propietat per sobre del de l’habitatge?

20) retornaria els diners del Rescat que acaba de demanar a Espanya o faria un simpa?

21) mantindria l’obligació constitucional de dèficit zero i de primar pagar els deutes als mercats per sobre de l’Estat del Benestar?

22) mantindria el Concordat amb el Vaticà?

23) seria un estat laic, religiós, aconfessional o ateu?

25) obriria ambaixades a tots els països del món? amb quins diners? que passaria amb els ciutadans catalans d’arreu del món que visquessin en països on encara no hi hagués una ambaixada catalana?

26) mantindria els convenis col·lectius i drets dels treballadors adquirits dins l’estat espanyol? i les reformes laborals?

27) les lleis espanyoles seguirien vigents? hi hauria un buit legal? com afectaria als processos judicials en marxa?

28) tindria serveis secrets policials o militars, rollo CNI? i Audiència Nacional? aplicaríem la llei Antiterrorista? existiria l’Habeas Corpus?

29) tindria un sistema fiscal tipu Andorra (sense impostos ni serveis públics) o de tipus nord-europeu (alts impostos a rics i Estat del Benestar fort) ? Concretament: que passaria amb IVA i IRPF?

30) tindria partits nacionalistes? o es dissoldrien en un eix ideològic normal esquerra-dreta?

Doncs res, quan m’hagueu contestat jo decideixo si per aquest viatge calien tantes alforges o “virgencita que me quede como estoy”!

Que és una “Nació”?

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

Pot Josep Anglada entrar al Parlament de Catalunya?

Ja està aquiiii….

Aquest dissabte, el lider del feixisme islamofòbic català, Josep Anglada, va abandonar el seu cubil a les profunditats barretinaires d‘Ausch-VIC, el seu feu electoral, per tal d’escampar el seu verinós odi xenòfob al meu barri, en ple Cinturó Roig. I clar, com jo soc una persona que encara no ha aprés a quedar-se de braços creuats, no vaig tenir més remei que passar el matí arrencant alguns dels centenars de cartells que contaminaven les parets dels carrers hospitalencs.

Posteriorment em vaig dirigir a una concentració que, sota el lema “Fora Feixisme de l’Hospitalet” aplegava a diverses ONG, entitats i partits (ICV-EUiA i ERC) on es va llegir el “Manifest de l’Acollidora” en contra de la intolerància xenòfoba. I ja per la tarda no vaig resistir la temptació de passejar-me, agafat de la ma del meu xicot of course, just per davant de la porta de l’acte. Protegits per unes 10 furgones dels mossos i suportant els crits d’un centenar de joves antifeixistes, alguns d’ells ex-nanos meus d’esplai, desfilaven cap a l’interior un seguit de skin heads i vells que semblaven sorgits d’una màquina del temps. Segons he vist al pamflet populista E-Noticies, l’auditori estava a rebentar i fins i tot hi havia gent de peu.

Sense cap lloc a dubte és la major ofensiva electoral d’un partit neonazi a Catalunya des de la Transició. I la pregunta és: poden entrar al parlament? Davant aixó hem de tindre en compte algunes dades preocupants:

– A les darreres eleccions municipals es va fer una enquesta electoral a Vic on PxC no obtenia representació. Doncs bé,  finalment van aconseguir 2.847 vots, el 18,53%, i 4 regidors esdevenint la 2a força política viguetana. Això vol dir que tot el seu vot és ocult i que les enquestes no ens serveixen per preveure el sue impacte real.

-L’augment estadístic del vot a la ciutat de Vic va passar del 7,48% al 18,53% entre 2003 i 2007, es a dir creixen a un ritme del 25% anual, dins aquesta mostra.

– Per obtenir representació a Catalunya cal superar el 3% de vot emès en una província. Donat el Nº de diputats que es trien a cada territori, al província de Barcelona és la que resulta electoralment més rentable (a Lleida cal més d’un 5% per aconseguir un dels pocs diputats que s’hi escullen). Si obtens representació a Barcelona entres directament amb 3 diputats (com li va passar a Ciutadans)

Amb aquestes dades i veient el resultat a les darreres municipals he calculat que amb una participació del 45,6% tindrien alguna probabilitat d’entrar al parlament (un 15-20%), que aniria incrementant, com més alta fos l’abstenció a Barcelona. Amb una assistència a les urnes similar a la de els eleccions europees (37%), estaísticament la seva entrada estaria pràcticament assegurada.

I us preguntareu… perquè?? Doncs molt senzill! He recuperat els apunts d’una assignatura on vàrem analitzar els factors de l’ascensió de Hitler al poder entre 1929 i 1933 i es donen quasi totes les mateixes circumstàncies socials, econòmiques i polítiques que en aquell moment:

1.- Una crisi econòmica amb l’esquerra al poder: Amb la crisi de 1929 a Alemanya governaven es socialistes (SPD) dins la República de Weimar, un període de gran progressisme polític i artístic, que va posar a la defensiva al mon rural i conservador.

2.-Un sentiment ultranacionalsita ferit i humiliat: els alemanys nazis es sentien traïts per que els socialistes havien proclamar la República i acceptat el tractat de Versalles, de la mateixa forma que els independentistes, molts d’ells de Vic, es senten humiliats per les retallades del Estatut. Els nacionalistes es veuen constantment com una comunitat tradicional amenaçada pels canvis, en aquest cas persones d’altres cultures; és el caldo de cultiu ideal!

3.- Un context social propici a la indiferència davant l’odi xenòfob: Igual que a Alemanya es va començar tolerant petites agressions a jueus i es va acabar amb forns crematoris, a Catalunya l’ajuntament de Vic (CIU+PSC+ERC) va aprovar l’expulsió dels immigrants de l’educació i la sanitat pública i el PP ha atiat l’odi contra els gitanos a Badalona.  A això cal sumar els articles de Pilar Rahola a La Vanguardia, per exemple, on es crea constantment una injustificada alarma davant un suposat integrisme islàmic imaginari que tan sols ella és capaç de percebre.

4.- Desconfiança envers la democràcia parlamentària: El 1933 la política alemanya estava completament desprestigiada per  la incapacitat per resoldre una inflació econòmica que feia valdre un ou a 5.000.000 de marcs. A Catalunya, cal sumar el desprestigi parlamentari pels casos de corrupció protagonitzats per CIU, PP, PSC i Laporta.

5.- Factors psicològics: Quan algú pateix una frustració per estar a l’atur de forma indefinida, té una tendència patològica a buscar culpables per sota seu, per tal de sentir-se superior a algú. Per tant canalitzen el seu odi cap als elements inferiors de la societat (immigrants), en comptes de fer-ho contra els més poderosos, que en son els veritables culpables. L’analfabetisme funcional de bona part de la societat catalana, fa propici que cali millor un discurs xenòfob que no una explicació sobre macroeconomia.

El 28N….Els deixarem passar?

PD:Heu de saber que a l’enquesta anònima realitzada al portal digital independentista de dretes E-NOTICIES, PXC és el partit més votat

Perquè no assistiré a la Desfilada Convergent

Aquest proper dissabte el tentacle pujolista Omnium Cultural ha convocat un Akelarre de planyideres folklòriques per tal de tergiversar la realitat,  fent creure als ciutadans que la catalanisssima sentència amb la que el Tribunal Constitucional ha salvat la quasi totalitat del text estatutari és l’encarnació del diable, que els catalans som un poble escollit i que estem per sobre de la legalitat democràtica vigent, imposant els furs medievals al seu lloc. Vaja, la cara B de la concentració de Mariano Rajoy en contra de l’Estatut català quan aquest es va aprovar

Es tracta d’un mer acte electoral de CIU, sectari i excloent fins a la medul·la,  que res té a veure amb l’esperit unitari de les manifestacions a favor de l’Estatut dels anys 70. Aquestes son les raons per les quals jo NO assistiré en aquesta nova batalla de les Guerres Carlines:

1.-Perquè és una manifestació ANTICATALANA: Només algú que deprecii profundament a Catalunya, els seus símbols i les seves institucions pot gosar amagar la senyera en un segon terme i menysprear al  President de la Generalitat situant-lo per darrere de la Pancarta que, ves quina casualitat, la durà Artur Mas. Tenint en compte que Omniun Cultural viu exclusivament de les sucoses subvencions que li regala el Govern Tripartit a cabassos ben plens, és un nou acte de coherència.  I, per si fos poc, un altre grupuscle satèl·lit de CIU, la Plataforma per la Sobirania, pretén xiular i rodejar al nostre President d’estelades, per acabar d’humiliar del tot a les nostres institucions, a les que tan insulten quan no son ells els qui manen. Li haurien fet això a Pujol? No, clar, ell té els dos cognoms ben catalans…

2.- Perquè el lema supura proselitisme convergent pels quatre cantons: Una pancarta més ajustada a la realitat objectiva i que propiciaria la meva assistència seria “Els ciutadans de la única nació veritable, la Humanitat, que vivim i treballem al territori anomenat a l’actualitat Catalunya, demanem que les quatre minúcies que han quedat excloses de la fantàstica sentència del Tribunal Constitucional, siguin incorporades en futures reformes democràtiques del text constituent. Especialment les competències exclusives amb les que el Síndic de Greuges Rafael Ribó lluita contra la màfia convergent. PD: Artur Más, lladre, torna la pasta del Palau!”. Si, ja sé que queda un xic barroca, però el Passeig de Gràcia és ample!

3.- Perquè no he vist cap d’aquests catalans tan emprenyats per simbologies metafísiques moure un sol dit contra la reforma del mercat laboral, la retallada del 5% dels sous dels funcionaris, l’ampliació de l’edat de jubilació, l’aturada de les obres públiques, l’augment desproporcionat de l’atur, la congelació de les pensions, la retirada d’ajuts a embarassades, el salvament bancari amb els nostres impostos, la corrupció endèmica de bona part de la classe política i empresarial… No serà que la burgesia nacionalista vol aprofitar aquest acte per ofegar la Vaga General i la conflictivitat social?

4.- Perquè és una manifestació  EN CONTRA de l’Estatut: Tot i la presència d’alguns membres del PSC i ICV, obligats a sortir a la foto davant la imminència electoral, estic absolutament convençut que esdevindrà una bacanal d’embogits independentistes,  un akelarre de boixos nois i violentes àvies èmules de Marta Ferrussola armades fins les dents. Segons podem llegir a fòrums ultranacionalistes, s’està començant a preparar una emboscada contra qualsevol cosa que faci ferum a progressisme, socialisme o tripartit i ja es poden alar calçant els membres del govern si volen sortir-ne amb vida.

5.- Perquè hi van partits polítics d’extrema dreta, com Unitat Nacional Catalana, partit que té com a símbol la xifra 33 (Catalunya Catalana), emulant així el 88 (Hail Hitler). Aquest partit es troba format per grupuscles de violents Skin Heads i Boixos Nois que fan desfilades paramilitars. Això per no parlar d’homòfobs com Duran Lleida, messies corruptes com Laporta o racistes confessos com Heribert Barrera.

6.- Perquè després d’assistir als actes de l’Orgull GLTB se’m faria sosa una manifestació sense dragqueens, carrosses, travestis i torsos  musculosos. Clar que si el meu estimat eurodiputat Raül Romeva sortís en tanga de lluentons sobre  una majestuosa plataforma podria reconsiderar la meva postura…

I aconsello a totes les persones que innocentment acudeixin a aquest despropòsit, vagin en molt de compte amb les carteres (amb tant convergent assedegat de 3% mai se sap) i portin una armilla anti-bales, doncs la cosa té pinta d’acabar com el Rosari de l’Aurora