Resultats de l’Enquesta al Blog!

En primer lloc agrair a les 330 persones que heu votat. No ha estat, ni de lluny, la participació més elevada. Sospito doncs que molts dels trolls hiperventilats que entraven en aquesta web i al meu twitter per assetjar-me i amenaçar-me durant la campanya del 27S s’han avorrit i han marxat. O, potser, es que l’electorat independentista es troba completament desmobilitzat i desmoralitzat. A saber!

Aquest es el resultat amb la intenció directe de vot:

I aquesta seria la repartició dels 47 diputats que s’escullen a Catalunya, en el cas que no existís la Llei d’Hont:

Un resultat que signaria ara mateix!! En tot cas demostra que, a diferència de els eleccions catalanes, tenim el nostre electorat molt convençut i engrescat, la qual cosa pinta prou bé!

6 anys de Blog i l’anunci d’un Nou Projecte.

Avui fa 6 anys ja que vaig publicar el primer post a WordPress! I com podeu veure a les gràfiques superiors, ha anat dismu¡inuïnt el nombre d’articles, però això no ha perjudicat l’audiència, al contrari: aquest ha estat el segon any amb més visites 114.000, ben a prop del curs passat amb 120.000 i superant àmpliament la simbòlica xifra del mig milió de visites.

L’experiència m’ha permès canviar quantitat per qualitat i el nombre de seguidors que acumulo per Twitter, Mail, Meneame o Facebook em permet assolir altes xifres d’audiència sense haver de deixar-me la pell fent difusió en altres blogs.

Els articles més llegits publicats aquest any han estat:

– MUSEUS CREACIONISTES: Fotografies de l’Horror Anticientífic (16.032 visites)

– El que TV3 no explicarà sobre Jaciment del Mercat del Born (7.608 visites)

– Una Valoració crítica del Concert per la Llibertat (3.368 visites)

Com que tant d’èxit i glamour comencen a ser massa grans per la petita pantalla, aquest 2014 tinc una gran sorpresa pels fidels seguidors d’aquest blog: les meves àcides reflexions potser fan un salt al paper. I fins aquí puc llegir, de moment. Mantingueu-vos atents!!

MIG MILIÓ DE VISITES

– 722 posts publicats

– 692,5 visites/article

– 15.165 comentaris

–21 comentaris/article

– 1 comentari cada 32 visites

– 5 anys i 10 mesos opinant

– 1 post cada 2,9 dies (la mitjana ha baixat en picat els darrers 2 anys)

-7,2 comentaris per dia

– 238 visites per dia

– 19 categories

– 3.458 tags

-174 seguidors per WordPress

– 1.974 seguidors per Twitter

– 775 seguidors per Facebook

-2.923 seguidors en total (molts d’ells repetits)

AND THE BEST IS YET TO COME

Coneixeu cap altre blog unipersonal en llengua catalana que hagi superat aquestes xifres? A veure si estaré jo batent un rècord guinees sense saber-ho…

5é Aniversari del Blog!

Doncs si, estimats lectors aquest blog compleix el seu cinquè aniversari a WordPress (no compto el meu anterior blog a La Coctelera, ja que era cutrerrim) i, com podeu observar als gràfics anteriors, es produeix un fenomen ben curiós: cada any escric menys articles, però la meva audiència es multiplica. Per que us feu una idea: els dos posts més llegits de 2012 sumen més visites que els 186 publicats el 2008.

Això es deu, crec jo, a que Internet s’ha transformat molt aquest darrer mig lustre. Amb l’aparició de Fotolog, Facebook o Twitter els blogs han perdut tot interès com a forma de comunicar-se amb els amics, o explicar el teu dia a dia, però han guanyat pes com a lloc on publicar articles d’investigació o reflexió més elaborats, que no cabrien en un estat de Facebook o en els 140 caràcters de Twitter.

La forma de difusió ja no és tant a partir d’un “fans” fidels que et visiten assíduament (tot i que alguns em queden, crec), sinó de la viralitat de les xarxes socials. Es a dir: dels 29.000 lectors que va tenir el meu article sobre la relació entre CIU i les autopistes d’Abertis, el 99,99% no ha llegit ni llegirà cap altre post ni els interessa remotament saber qui soc.

També jo he canviat molt des de 2008!! Ja no em dedico a l’arqueologia professional, he abandonat la promiscuïtat compulsiva per la monogàmia fidel, no visc a casa dels meus pares sinó que comparteixo pis i he canviat l’esplai per la militància en un partit polític, així com diversos moviments socials.

Com a blogger he perdut l’interès en els relats, la fotografia o la poesia, mentre que m’he adonat que m’encanta exercir d'”enfant terrible“, fent incendiaris articles en contra de la dreta en qualsevol de les seves manifestacions, fet que m’ha dut a penjar, per primer cop, una severa advertència als Trolls, a voltes nombrosos i agressius.

Doncs res, gràcies a les 120.056 visites que va tindre al meu blog l’any passat, que fan una mitjana de 328 diàries, xifres que ja comencen a donar vertigen. Aquest any em marco com objectiu arribar al mig milió, tot i que com cada gener també em proposo no obsessionar-me amb l’audiència i publicar simplement el que em vingui de gust, li agradi a 10 o a 10.000 persones.

Nou èxit blogger: La veritat com a acte revolucionari

Audiència del blog en les darreres setmanes

18.000 visites en 4 dies, 93 comentaris, portada al cèlebre portal de blogs Meneame (on va rebre 79 comentaris més i 1.375 “meneos” per destacar la notícia), 5.000 vegades compartit a Facebook i 3.500 a Twitter, article ressenyat i enllaçat des de  Kaosenlared, La Tafanera, Agència Sirius, La Xarxa Independentista, Eticpèdia,  al blog de  CCOO.Unidesa entre altres pàgines web. Fins i tot se’n van fer ressò a Foro Coches!

Si, m’estic referint al meu darrer post sobre com CIU, ABERTIS i La Caixa es financen i lucren gràcies als peatges de Catalunya i la resta d’Espanya, mentre fan creure als babaus barretinaires que la culpa és d’un imaginari i fantasiós xoc de nacions entre Catalunya i Madrid.

Però no només això. Al dia següent de la publicació del article, diferents partits polítics com Solidaritat per la Independència (SI), Ciutadans (C’s) i i sobretot Joan Herrera d’ICV-EUiA feien dures declaracions posant de relleu la connivència de CIU amb les concessionàries de els autopistes i La Caixa, mentre el caspós folletí ulptrapatriòtic subvencionat a fons perdut per ABERTIS (el diari AVUI/EL Punt), així com el Grup Godó, els portaveus convergents i les seves fidels minyones palanganERCeres seguien venent la moto que tot es culpa d’Espanya, no fos cas que se’ls desmuntés el xiringuito i el negoci.

Sens dubte trigaré molt temps a superar aquest rècord d’audiència que m’ha permès superar amb escreix les 300.000 visites i  ha pulveritzat de lluny els meus anteriors hits sobre les “Diferències entre ETA IRA” ( 9.356 visites) o les “Vagues que van canviar la Història” ( 7.537 visites).

Igual resulta que en un temps on la dictadura mediàtica ens ha fet creure que totes les nostres desgràcies son culpa dels immigrants o de suposats enemics de la pàtria, dir la veritat esdevé un acte revolucionari, una espurna de llum i foc en mig de la foscor i que,  al circular dins la multitud, sempre acaba cremant alguna barba.

El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

POST Nº 500

Com aquell qui no vol la cosa, aquest blog s’ha anat fent gran. Sense ni tan sols adonar-me’n he anat escrivint i escrivint, guanyant amics i seguidors, walpurguis i trolls, lectors i fans. En aquest llarg camí a alguns us he perdut el rastre sense més i altres heu pujat al tren darrerament, així doncs he optat per celebrar la efemèride fent una petita Antologia dels 20 posts que jo considero més significatius d’entre els cinc centenars que ja n’he escrit. Si ja els vàreu devorar al seu dia, potser avui us ve de gust revistar-los i, sinó, sempre és una bona ocasió per posar-vos al dia!

Espero que algun article d’aquest bon munt hagi servit per fer-vos passar una bona estona, arrencar-vos un somriure, us hagi fet reflexionar o replantejar alguna idea.  Si més no, aquest era el meu propòsit!

ANTOLOGIA DELS 20 POSTS MÉS SIGNIFICATIUS

– Diferències ETA – IRA (portada a Meneame)

– Vagues que han canviat la història (portada a Meneame)

– Blogs gais de dretes: sí, existèixen

– El Barça NO és Catalunya

–  A mi m’agrada que me l’endinyin *by Marujita*

–  JOAN CARRETERO I ROSA DÍEZ: Ànimes Bessones?

– La Sotana Marica (capítol 1, capítol 2, capítol 3)

– Un conte (inacabat) sota els estels

– EL CONSULTORI SEXUAL *by Lily & Debby*

– ENTREVISTA A LA VERGE DE MONTSERRAT

– COM VAIG SORTIR DEL ARMARI

– Instruccions per fer un referèndum a casa teva

– NO ES POT FER UN BLOG A GUST DE TOTHOM

–  És l’home dolent per naturalesa?

– LLISTA NEGRE: Curry Valenzuela

– LES PROPOSTES D’ARQUEOLOGIA I PATRIMONI DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

– Islamofòbia i etnocentrisme

– LA COL·LECCIONISTA DE POLLES

– COM SIMULAR SER HETERO (i no morir en l’intent)

– Fauna Universitària (en una facultat de lletres)

I ARA A PEL POST Nº 1000!!

Tipologia de comentaristes en un blog

Avesat a batre els meus propis rècords, em va passar completament per alt que aquest blog ha superat tranquil·lament la xifra de 10.000 comentaris aprovats, la qual cosa equivaldria perfectament a un llibre de mides considerables si mai, en un atac d’incontrolable  bogeria, em donés per imprimir-los tots.

Entre aquestes desenes de milers, resulta molt difícil recordar-ne un en particular, assenyalar amb el dit aquell que m’ha fet més il·lusió o, per contra, el que m’ha regirat les vísceres fent regurgitar, de pur fàstic, l’esmorzar del dia abans, així doncs he optat per celebrar la nova fita de la millor forma que sap fer un professional de l’arqueologia: classificant i etiquetant els diferents tipus segons el seu grau d’afecció/desafecció envers la meva persona. Com tot intent de crear un ordre dins el kaos peca de generalista i de poc, faltaria més!

TALIFAN: Cheer Leaders incondicionals que solen pomponejar les meves opinions, ampliar les meves dades, em recomanen al seu blog i twittejen els meus articles. És igual del que parli, per molt cutre que sigui el post, sempre em quedaran les seves aportacions per consolar-me. Les puc comptar amb els dits d’una ma, però son la meva darrera esperança quan em falla la inspiració i saben que jo també soc talifan de les seves webs!  GRÀCIES!

COMENTARISTA HABITUAL: Sol passar-se per aquí, encara que sigui a saludar, alguns cops coincidim amb un punt de vista i altres ens trencaríem la cara, però quan  no en noto la seva presència  em falta l’aire. Algunes ja portem anys i anys compartint punts de vista i fins i tot us he arribat a conèixer en persona. NO EM FALLEU!

LECTOR NO COMENTARISTA: Segons les dades estadístiques de WordPress, per cada persona que em comenta, 10 em llegeixen en l’anonimat de la xarxa sense deixar la menor petjada per pura timidesa. Sé que algunes sou més habituals que els talifans, però  dissortadament pel blog, ens priveu de participar en la discussió. UNA VERITABLE LLÀSTIMA!

COMENTARISTA OCASIONAL: En realitat ella estava buscant la recepta del suquet de peix a Google i, aprofitant la ben entesa diu la seva. BENVINGUDA!

LADY SPAMER: És una comentarista no lectora a qui li dona  igual si parles del darrer disc de Morrissey o de les eleccions al Pakistan, ella ha vingut a fer propaganda del seu dogma fabulós on tot comença i acaba. I PUNT!

MARIPEDANT: Lectora que ha confós el meu blog amb l’Enciclopèdia Diderot i creu que estic obligat moralment a fer una exhaustiva Tesi Doctoral per cada post; es posa histèrica davant el menor error de cita, comença a vomitar bilis si una data és incorrecta i el seu cap dona voltes quan veu un nom mal escrit. NO TENIU ALTRE FEINA?

WALPURGI: Aquella suposada amiga tan fabulosa i divina que el 2006 va prometre passar-se pel teu blog i no ho ha fet fins avui, deixant un comentari posant-te a parir de forma visceral, afirmant que tu abans molaves, que estas acabada, que et repeteixes més que Verano Azul i que l’únic que provoques son badalls. AMB AMIGUES AIXÍ, QUI VOL ENEMICS?

TROLL: Un comentarista habitual amb una  tendència ideològica oposada diametralment a la meva i que entra a provocar, polemitzant per cada detall, creant discussions estèrils, dubtant de les meves fonts i cercant faltes d’ortografia. He acceptat que formen una part imprescindible de la vida democràtica i de la salsa blogger, tot i sospitar que algunes estan a sou d’Artur Mas. GRÀCIES PER DONAR-ME VIDILLA!

ASSETJADOR: Un troll que ha perdut totalment els papers davant les meves provocacions i s’obsessiona amb la meva persona, bombardejant-me amb vomitives amenaces i comentaris  ultra-ofensius, intentant esbrinar dades personals meves i fent-se passar per altres comentaristes. AFORTUNADAMENT TOTES LES IP QUEDEN REGISTRADES!

Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!

150.000 Visites (dedicat amb amor als meus Trolls i Walpurgis)

Aquesta nit a les profunditats cavernaries del Regne dels Trolls i les Walpurgis…

-Ai nena, saps que? Aquella fastigosa mamarratxa insolent de l’Arqueòleg Glamurós ha superat ja les 150.000 visites en el seu pamflet sectari on es dedica a escampar la seva indecent apologia del mal gust per la xarxa!

-Segur que totes les visites les fa ell mateix entrant un cop i un altre a rellegir compulsivament els seus propis escrits. Deu ser una nova tècnica masturbatòria, la única que sacia la seva voraç egolatria narcisista.

-Ai si! Bé, també hi han aquells quatre morts de gana, palanganers de la insídia, que es dediquen a fer-li la gara-gara tot el dia, deixant-li comentaris per alimentar aquell despropòsit cibernètic “ui quin post més interessant Arqueòleg”, “tu si que en saps”… per mi que son tres maricones avorrides, com ell, cheer leaders frustrades que per fi han trobat on aixecar els seus pompons.

-I que me’n dius dels fotomuntatges tan irreverents, escandalosos, repugnants i pervertits que posa? Per favor! Per mi que si ho veu mai un psiquiatra l’interna en una masmorra sense sortida, es evident que sofreix alguna demència desconeguda encara per el món científic!

-Ajajaj oi tant! Saps que passa? Que aquell grandíssim fill de puta prepotent tan sols sap insultar! Per mi que és un amargat que descarrega la seva frustració en l’anonimat del seu blog, vomitant el seu odi contra tot aquell que gosi dur-li la contraria!

-Si fins i tot té una Llista Negre! Aquests comunistes son tots iguals, a la que algú discrepa ja l’envien al gulag o la cheka… aixó si no li claven un piolet com a Trosky!

-Vols dir que no es droga? Per mi que abans d’escriure cada post s’endrapa una cullerada de tripis, com si fossin sugus! És la única explicació que li trobo jo…

-Escolta… ja fa 15 minuts que no consultem el seu blog… haurà actualitzat amb alguna nova mostra de la seva torturada ment? Anem-ho a veure, corre!

“Quant en el món apareix un veritable geni es pot identificar amb aquest signe: tots els necis es conjuren contra ell”
Jonathan Swift