h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

Anuncis
h1

#TarotArqueòleg Prediccions per 2018

gener 1, 2018

# a a Drag Queen tarot

PREGUNTES POLÍTIQUES

@etenfurecido Vull ser el primer jajajaja, tornarà Puchi?

-Puigdemont tractarà de canviar radicalment la seva estratègia i tindrà un fracàs estrepitós, fruit de la seva arrogància i presumptuositat. Acabarà cedint, no serà investit President, esdevindrà un destorb i un obstacle.

@caracola150 Hi haurà acord d’investidura? Qui serà president?

-Hi haurà un acord d’investidura, no hi haurà cap problema amb el projecte ideològic però un gran conflicte i endarreriment en trobar a la persona que ha de ser President.El proper President de la Generalitat em surt que serà una figura femenina, afable, elegant, molt fanàtica de les seves idees i amb intencions ocultes, propensa a prendre decisions precipitades.

@Ananaranja1 El procés acabarà algun dia? O es infinit com l’univers? Quants polítics/processistes entraran a la presó al 2018 ? Seguirem veient llaços grocs o cambiaran de color?

-El Procés entrarà en una fase d’estancament, amb importants obstacles, prenent decisions irracionals i precipitades. Cap a final d’any tindrà una nova iniciativa original que el tornarà a situar en el centre d’atenció. Cartes molt positives les presos procesistes en relació amb la justícia, es possible que o be surtin de la presó o que les sentencies siguin positives. El tarot no pot predir una cosa tan específica i concreta com el color d’una reivindicació. 

 maria Què passarà amb el procés? Tabarnia arribarà lluny?

–Com la primera pregunta ja està resposta a l’anterior, vaig directe a la segona.  No veig resistència al projecte de segregació de Tabarnia, tot i que la idea de fons d’una Catalunya dividida en dues comunitats ètniques tindrà una influència profunda i es mantindrà, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. 

Gaby Poblet- ¿Habrá otras elecciones autonómicas o generales en 2018? ¿Cómo le depara el futuro a la confluencia CatEncomú? ¿Seguirá siendo XD el líder o crecerán otros liderazgos?

-No veig unes noves eleccions a Catalunya, tot i que hi haurà una gran debilitat i inestabilitat en un Govern molt aïllat i amb dificultats per prendre decisions i avançar. Pel que fa a Catalunya en Comú haurà de treballar molt dur per superar les dificultats, el seu gran mal ve degut a preferir les il·lusions a la realitat material. Veig un important èxit polític de cara a finals d’any. En quant a Xavier Domenech resistirà com a líder, tot i que haurà de fer front a decisions errònies o precipitades i cert desgast, però veig cap canvi important ni transcendental.

@tonicantona- Bones, serà Xavier Trias els proper Síndic de Greuges del #RègimProcessista?

-Les cartes assenyalen a Xavier Trias amb bones noticies i projectes a curt plaç i un fracàs estrepitós cap a final d’any, que el deixaran aïllat.

@Kataphraktes – Acabarà fent el sorpasso C’s al PP a tot l’estat?

Ciutadans tindrà una important tendència a l’alça que sabrà mantenir, però no un sorpasso al PP

Trainspporter- La economia de Catalunya sofrirà un daltavall amb el procés?

– Veig a l’economia Catalana amb importants sotrecs i altibaixos produïts pel Procés, en general un lleuger debilitament i una forta inestabilitat

Dani- Es podrà materialitzar Catalunya En Comú… (¿) Podem (?) als territoris? Amb molts paracaidistas (“independent”) de caps de llista? Carme Forcadell tornarà a ser presidenta del Parlament?

-La primera pregunta ja està més o menys resposta en una anterior. Vaig a la 2a: Veig un canvi professional en Carme Forcadell, així que crec que no serà Presidenta del Parlament de nou. Aquest canvi serà envers una posició de major poder i influència, normalment ocupar per homes. Pot ser la Generalitat? Això lligaria amb la figura femenina que he vist abans…

 Lifespixels- Posarà el PSOE a Mariano Rajoy contra les cordes? Via moció de censura o oposició molt més ferma?

-Veig un PSOE molt insegur, debilitat i desorientat en la seva oposició al PP

Marquesa Indignada- podrem tenir aquest 2018 uns mitjans de comunicació públics professionals i decents? I en cas afirmatiu, em convertiré en una estrella mediàtica??

-No, de fet el sectarisme anirà a pitjor. 

Muse – S’avançarà a nivell internacional d’alguna manera en l’eliminació de les divises / tipus de canvi i el diner en metàl·lic? S’avançarà en algun projecte de limitació de moviments o tancament de fronteres a Europa a conseqüència d’atemptats, de problemes amb refugiats, etc.? 

-Veig un entorn propici a la eliminació de divises i diner en metal·lic. Veig un estancament en les polítiques envers la supressió de fronteres i l’ajuda als refugiats.

Guillem Serrano Bosch – Està previst que Raúl Castro deixi la presidència de Cuba l’abril de l’any vinent. Sobreviurà gaire temps el castrisme sense cap Castro al poder després de gairebé 60 anys governant? Quina esperança de vida li augures al règim cubà?

-Molt bones cartes entorn a Cuba, tindrà un gran èxit i força sort, tot i que no aconseguirà acabar amb el seu aïllament. Hi haurà un canvi de lideratge amb la sortida de Raúl Castro. El nou líder serà una figura masculina amb un lideratge més dèbil,  però més culte, savi, generós i indulgent.

 Pakito – Creus que hi haurà impeachment a Donald Trump aquest 2018?

No veig un impeachment a Donald Trump però si greus problemes amb la justícia i problemes en relacions internacionals.

@DavidCfd 1- Veus aquest any al nacionalisme basc afegint-se a un altre “procés” aprofitant que han de tenir enllestida una proposta de nou Estatut? 2- En qualsevol cas, es poden obrir expectatives de diàleg i negociació seriosa sobre una reforma de la Constitució, amb la participació de tots els partits? O seguirem perdent el temps amb processisme català que Albert- es pot exportar a procesismo español per part del PP i Cs per anul·lar a l’esquerra

-No veig cap canvi destacat en el nacionalisme basc, tot i una tendencia cap a la radicalització d’alguna part. Veig un avanç important pel que fa a la reforma de la Constitució i la possibilitat d’un acord important de cara a finals d’any.

PREGUNTES PERSONALS

Ruru- Vull saber com anirà el meu projecte artístic, que va veure la llum a finals del 2017, al llarg de l’any vinent.

Veig un projecte molt sòlid que no tindrà tot l’èxit que tu esperes per culpa d’una decisió injusta (es possible que hi hagi un jurat o una crítica? Em surt una carta molt dolenta relacionada amb un judici). 

Aloma -i vida sentimental (que ja n’hi ha prou de tanta política)

Veig una temptació per part d’algú que et serà una influència negativa, la qual cosa et suposarà alguna discussió i maldecaps. 

Joan Luengo- Qui guanyarà RuPaul Drag Race All Star 3 ?

-La pregunta es massa concreta i no conec els concursants. Només puc dir que qui guanyarà serà algú presumit, superficial i vanidós.

Albert- Hi hauran canvis a la meva vida laboral, habitacional i familiar? 

-La feina la veig marcada per un canvi d’entorn positiu, però per arribar-hi hauràs de fer front a la teva inseguretat i indecisió. El teu entorn familiar el veig molt fort, tot i que hauran de fer front a un petit cop de mala sort.

elnoidelbarret- Què diuen les cartes de la meva parella actual? Seguirem junts durant molts anys? Què m’aconsellen les cartes, faig el màster de la UOC o vaig a alguna ciutat Europea? I podria això influir en l’anterior qüestió?

-La teva relació de parella la veig un tant desorientada i confosa, amb cert estancament i resignació. Tindràs molta sort amb una beca, tot i que primer hauràs de renunciar a una altre oportunitat

elmissatgerjurista- Hi ha una noia que m’agrada, però que em té a la seva “friendzone”. Que podré sortir d’aquesta zona per tal de convertir-me en la seva parella? abril d’aquest 2017 que és a punt d’acabar vaig fer el càsting per al “Pasapalabra”. Encara no m’han trucat per anar a gravar i voldria saber si aquest 2018 ho faran 

-No veig cap absolutament cap possibilitat amb aquesta noia. Lo de Pasapalabra ho veig complicat, hauràs de ser pacient. 

amparoland1- Hola, sóc la cansina de l’any passa’t. Em vas predir un any hogogós de feina i sí, vas encertar. Feina: què tal 2018. Estic treballant per que millori.

-El tema segueix molt complicat. Es possible que tinguis una mala relació amb algun superior? Si es així hauràs d’actuar amb paciència i prudència, evitant decisions irracionals i precipitades.

raymon- Soc el pesat que cada any pregunta per l’herencia de la meva avia encallada als jutjats, cada any sembla que es mou alguna cosa, i finalment s’atura. Veus si aquest 2018 es repartirá? Tambe et vull preguntar per la meva feina, veus algún canvi, algún increment de sou?

-El tema de l’herència el veig molt complicat a nivell judicial, però veig la possibilitat d’un acord satisfactori a mig termini. Veig una possibilitat bastant remota d’una millora professional, però per això hauràs de fer front a la teva timidesa i millorar la sociabilitat.

miquel- Voldria saber com aniré d’amors i amistats l’any vinent, a més a més de com m’anirá la feina actual.

-Uf, veig un any marcat per la calma, la tranquil·litat, l’aïllament i la soledat. Veig un canvi important a la teva feina marcat pel conflicte amb algú arribista i sense escrúpols.

parcerito- 1) com anira l’amor enguany? 2) terminare la marato de barcelona?

-Molta estabilitat i tranquil·litat en quant a amor. Les cartes no son gaire bones en quant a la marató, no ho veig impossible, però hauràs d’esforçar-te més del que ho estàs fent ara.

 

h1

Deixa les teves preguntes pel #TarotArqueoleg 2018

Desembre 27, 2017

# a a tarot drag

Un any més aquest blog posa a la disposició de tots els seus lectors una consulta gratuïta per conèixer que ens  durà el proper 2018.

Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?). Procureu que la pregunta no estigui repetida. Acceptaré qüestions preferentment als comentaris d’aquest post, al meu Facebook o Twitter (@arqueoleg) on també podeu emprar el hashtag #TarotArqueoleg

Si no hi han suficients preguntes me les inventaré jo i si n’hi han masses faré una selecció.  Teniu de temps fins les 00:00h del 31 de Desembre. Publicaré les prediccions a partir del dia 1 de Gener.

Principals prediccions que vaig fer per al el 2017 (llegiu-les totes AQUÍ)

-> El Govern de Sabadell tindrà una crisi, amb forta tensió interna. Finalment veig una solució diplomàtica de mans d’una persona sabia que agafarà el timó.

-> El Referèndum legal i acordat no es podrà fer i es buscarà una alternativa enginyosa i elegant que acabarà sent tot un fracàs. Veig un gran esforç de l’independentisme de cara a la justícia que aportarà alguna victòria important i també una derrota significativa.

-> La posició dels Comuns respecte al Procés estarà marcada per la desorientació, l’autoengany, el desitj de figurar, així com per un estancament en la manca d’oportunitats per donar una solució o relat alternatiu.

->  Veig el lideratge de Puigdemont molt reforçat tot i que haurà de fer front a una crisi, tindrà un cop de sort.

-> Albano Dante haurà de fer font a obstacles i un important canvi en un camí difícil que finalment acabarà amb èxit.

-> Podem farà front a una reestructuració plena de dificultats. Les cartes no son bones en general per al partit.

Deixeu les vostres preguntes! 

h1

Perquè Catalunya En Comú- Podem es el millor vot per acabar amb el Procés

Desembre 9, 2017

domenech

Com molt encertadament va assenyalar Pablo Iglesias, i com jo mateix explicava a l’anterior post, el Procés es retroalimenta amb un Anti-Procès nacionalista espanyol; ambdós es necessiten mútuament per seguir existint. Sense el Procès, Ciutadans seria un grupuscle extraparlamentari, com UPyD, i el PSOE no tindria cap excusa per fer una moció de censura a Rajoy.

Molta gent creu, erròniament des del meu punt de vista, que la única forma d’acabar amb el populisme identitari independentista es posar un govern nacionalista espanyol amb Arrimadas de Presidenta i amb el PSC i PP de crosses. ERROR.

Imaginem per un moment que succeiria amb un Govern Arrimadas. Es rendirien els processistes i acceptarien sense més la fi de la immersió lingüística o que TV3 tingués una programació en castellà? En absolut. A la oposició es radicalitzarien ad infinitum. Tindríem vagues lock outs patriòtics cada setmana, mobilitzacions nacionalistes permanents i un augment exponencial de l’enfrontament i la divisió social. El Procés estaria més viu que mai. Potser alguns mitjans de comunicació privats i entitats perdrien les subvencions de la Generalitat, però no us preocupeu que tenen donants milionaris i ajuntaments, diputacions i consells comarcals de sobres per suplir-ho.

Un Govern Arrimadas seria la coartada perfecta perquè els procesistes no hagin de complir cap promesa, ni donar cap explicació i, alhora, seguir plenament mobilitzats. Al Procès no se’l pot derrotar amb un Anti-Procès, això es com tractar d’apagar un incendi amb benzina.

En el fons, molts independentistes tenen fantasies masoquistes sobre com de bé s’ho passarien mobilitzant-se contra un Govern espanyolista. Tindrien la seva dosi de victimisme assegurada cada dia, matí, tarda i nit. De fet, en aquesta campanya  tan ERC com JxS tenen com a únic argument aturar l’auge de Ciutadans, sense exposar cap mes idea o projecte. La fantasia aterridora d’un executiu espanyolista es l’únic que els cal per mobilitzar les seves bases.

I doncs, quina es l’alternativa? Estem condemnats a viure eternament en mig de dos blocs identitaris que impedeixen fer política social que tingui algun impacte real en la vides de les persones, més enllà d’excitar els seus sentiments més primaris?

Doncs si, podem fer quelcom revolucionari: canviar de tema. Deixar de polaritzar la política entorn la identitat ètnico-lingüística i fer-ho en torn la classe social i les propostes sobre com redistribuir la riquesa entre capital i treball. I això no es pot fer amb una llista intoxicada amb sinistres personatges ultraconservadors i democristians procedents de la caverna de corrupció que va ser Unió Democràtica, com si ho fan tan PSC com ERC.

Només la llista encapçalada per Xavier Domenech pot trencar els murs de l’odi nacionalista i establir pots amb els elements progressistes que hi ha en ambdós costats, obligant-los a empassar-se els seus prejudicis, aparcar les seves fantasies mil·lenaristes i fer un govern transversal d’esquerres. Es necessari el diàleg, la síntesi i la comprensió mútua entre els elements menys reaccionaris i radicals de cada bloc.

En quan comencem a debatre sobre subvencions a escoles d’elit, impostos als rics, o millores en sanitat, l’odi identitari anirà agonitzant fins a quedar reduït en una cantonada marginal de la història, esperant a que la propera crisi econòmica li proporcioni prou frustració per tornar a créixer. Només Govern d’esquerres a Catalunya i Espanya aconseguirà avenços reals i progressius en autogovern, com ja va fer el Tripartit, sense caure en deliris surrealistes de ruptura amb la realitat material.

Es per això que m’adreço a la nombrosa bossa d’indecisos d’esquerres, federalistes i de classe obrera que dubten entre el PSC i Catalunya en Comú-Podem: no poseu el vostre vot a la catifa d’un Govern Arrimadas que tan sols servirà per alimentar el Procés fins a proporcions delirants i no farà cap política social. Si, hem comés errors, ho reconec. Participar al 1O o trencar amb el PSC a Barcelona han estat cagades importants que va cometre una part de la militància per un estret marge, però mai, mai, mai ens hem equivocat d’enemic. Som espai polític que mai ha votat la investidura d’un president de dretes o d’un partit corrupte, ni per activa ni per passiva. I les nostres mancances poc es poden comparar amb facilitar governs de Puigdemont o Rajoy o aprovar la DUI o el 155.

Com més força tinguin els ponts, més dèbils seran els murs. Per això cal que cap bloc sumi i l’únic espai que té capacitat de dialogar i apropar postures entre ambdues bandes, Catalunya En Comú- Podem, tingui la clau i la major força possible.

h1

Ha provocat el Procés un Tsunami de Nacionalisme Espanyol?

Novembre 11, 2017

# SCC

L’espanyolisme està vivent un veritable “15M” un Anti-Procés, que és la nèmesis  del que va passar a l’independentisme el 2012. Una efervescència organitzativa de banderes rojigualdes mai vista a Catalunya fins al moment. Ni sota el franquisme. El pseudoreferèndum del 1O ha estat el detonant que ha provocat el “click” que els ha fet despertar i sortir al carrer. Tindrà conseqüències electorals? Es un misteri, de moment.

Fins fa un parell de mesos, les concentracions de Societat Civil Catalana (SCC) amb prou feines aplegaven a un grapat de iaios cada 12 d’Octubre. De sobte, però, la capacitat de convocatòria d’aquesta entitat sembla haver-se disparat sense control, amb dues mega-manifestacions de 900.000 persones i constants concentracions locals en nombrosos municipis. Per posar un exemple: ahir a Sabadell 3.000 persones van omplir la Plaça de l’Ajuntament per demanar que l’alcalde (de la CUP) torni a penjar la bandera espanyola. I no només a l’àrea metropolitana, veig que avui hi havia una concentració a Reus i demà hi ha una marxa a Manresa en suport a la Guàrdia Civil. Van a acte diari.

Els procecistes, mentre es repeteixen a si mateixos que “els carrers son nostres“, han inventat un relat fantasiós per tal d’encaixar amb una explicació coherent aquesta realitat sobtada en el seu fantasiós discurs on només ells son “El Poble Català“: son tot hordes feixistes que venen des de Madrid amb autocars a colonitzar-nos. No es pas cert; aquesta gent ve amb metro i tren des dels barris perifèrics metropolitans. Els he vist omplir els vagons. Son els mateixos que van donar la victòria a Ciutadans a L’Hospitalet el 27S.

I, afortunadament, la immensa majoria de manifestants no son feixistes. Us imagineu que tinguéssim realment una ultradreta amb 900.000 votants? Si, es cert que als actes espanyolistes hi han ultres, son violents, fan por i caldria que SCC els aïllés i expulsés amb més contundència dels seus actes. Però el gruix de la massa son persones demòcrates, l’objectiu polític de les quals es mantenir l’estatu quo en una monarquia parlamentària i un capitalisme liberal o socialdemòcrata; en cap cas fer una contrarevolució racista i dictatorial.

Ambdós nacionalismes es retro-alimenten mútuament i, de fet, SCC no deixa de ser una mala còpia en negatiu de l’ANC, amb tots els seus defectes i poques de les seves virtuts. El més perillós, però, es que aquesta relació entre populismes identitaris es basa en una dialèctica sado-masoquista: els processistes s’alimenten d’un victimisme franciscà, per tal de demostrar la seva bondat i superioritat moral en la derrota, mentre que els espanyolistes gaudeixen, com garrins en un fangar, justificant l’ús de la força policial i judicial.

El gruix dels processistes son bàsicament classes mitges urbanes i població rural que mai han trencat un plat i tenen una retòrica cursi, infantilista i naïf, que sembla ideada per Ned Flanders i Tinki Winki, on tot son somriures abraçades i petons. El nacionalsime espanyol, en canvi, es nodreix de classes populars de la perifèria urbana fascinades per tot el que tingui a veure amb porres, plaques, presons, jutges i uniformes militars o policials; es a dir, amb la violència legal i institucional de l’estat. En el fons, però, els uneix una defensa dels interessos particulars d’un Govern de dretes, ja sigui de Rajoy o el de Puigdemont.

Diu un proverbi xinès que és millor no despertar a un drac si després no saps com alimentar-lo. El discurs supremacista del Procés, on els catalans representem l’essència de la democràcia i el bé i els espanyols son corruptes i autoritaris per naturalesa genètica, ha acabat en un efecte boomerang, empoderant a molta gent que s’ha sentit terriblement ofesa, marginada i exclosa per aquesta retòrica. Especialment classes treballadores, de famílies migrades de la resta de l’estat, que viuen en barris perifèrics, afectats per les retallades convergents, que han canalitzat el seu malestar social entorn a una bandera. Res de nou, es el que va passar amb el Procés i es el que està passant a tot  Occident com a conseqüència de la crisi global.

Aquesta dinàmica polaritzadora en blocs identitaris es letal i, com ja hem vist a Irlanda del Nord, Euskadi o a Iugoslavia, pot acabar degenerant en situacions de violència. La solució, crec jo, es trencar aquest relat buscant ponts entre els blocs, espais polítics intermitjos que rebutgin els extrems i, sobretot, canviar els relats etnicistes per discursos socials que tensin la política en torn a idees socio-econòmiques i no envers sentiments identitaris. Aquesta es la feina, imprescindible, que ha de fer l’esquerra abans no sigui massa tard.

h1

Pot haver-hi una Guerra a Catalunya?

Octubre 17, 2017

L’escalada de tensió política a Catalunya pot donar lloc a un conflicte violent? Es quelcom descabellat plantejar aquest escenari? Segons sembla la mateixa Conselleria d’Economia  de Junqueras té documents on ja es planteja la resposta davant una escalada bèl·lica. Fins ara, els processistes s’han limitat a titllar de “discurs de la por” a tots aquells que advertíem que no existeix una “independència low cost”. De moment ja hem vist com les empreses més importants han començat a deslocalitzar les seves seus, cosa que ens van dir que mai succeiria.

# Guerra Frances

Gravat sobre la Guerra del Francès a Tarragona

Som els catalans un poble pacífic?

Catalunya no es “un poble pacífic”. Aquest tòpic etnicista i romàntic, respon a una visió idealitzada i kumbayà de la història que tenen les classes mitges catalanes, que mai han trencat un plat. Son els mateixos que han vist amb sorpresa i esglai a un policia pegant per primer cop a la seva vida, ja que mai havien presenciat als mossos desallotjant al 15M, desnonant famílies amb nens o dissolent manifestacions i vagues amb brutalitat. Als seus barris aquestes coses no passen. O, millor dit, no passaven.

La història de Catalunya s’ha forjat a sang i foc, com la de tots els pobles d’Espanya, d’Europa i, molt em temo, del món sencer. En el territori actualment conegut com Catalunya trobem evidències de massacres violentes des del Calcolític (2.500 aC), com ho demostren els 200 cadàvers assassinats de forma violenta (infants i dones inclosos) al jaciment de la cova sepulcral de Costa de Can Martorell a Dos Rius. Els ibers d’Ullastret travessaven el crani dels seus enemics amb claus de ferro, després de fer decapitacions rituals, com a mesura d’advertència als seus enemics.

Des de 1209 fins avui hi han hagut 23 guerres a Catalunya. Un conflicte bèl·lic cada 35 anys. Ara ja fa 78 anys que a Catalunya no es viu una guerra, la meitat dels quals els hem passat sota una dictadura feixista. L’anterior parèntesis pacífic va durar 60 anys, entre la fi de la Guerra dels Matiners de 1876 i l’inici de la Guerra Civil, el 1936.  El període sense conflictes bèl·lics més llarg que han viscut els catalans des de la caiguda de l’Imperi Romà  son els 79 anys que van passar entre la Guerra de Successió el 1714 i la Guerra del Rosselló el 1793. Estem tan sols a un any de superar-ho.

De fet, l’himne nacional de Catalunya, “Els Segadors“, fa referència a una guerra, on els pagesos es van aixecar contra els privilegis feudals de l’aristocràcia catalana. I, si heu escoltat la lletra, sabreu que està plena de referències violentes (“Que tremoli l’enemic“, “Bon cop de falç“).

Això sense tindre en compte els conflictes violents que no han arribat a donar lloc a guerres, especialment vinculats a la lluita de classes, com La Setmana Tràgica (1909), la bullangues, el pistolerisme, els Fets de Maig (1937), vagues generals, els maquis, la invasió antifranquista de la Vall d’Aran (1945), la Caputxinada (1966) o les mobilitzacions antiglobalització entre molts d’altres. De fet, Barcelona es coneguda com “La Rosa de Foc” per la seva propensió al conflicte.

Hi pot haver Guerra si Catalunya no té exercit?.

Catalunya no té exercit propi des de que el Decret de Nova Planta de 1715 va suprimir les estructures feudals i militars en mans de l’aristocràcia catalana i va unificar les tropes en una estructura estatal centralista. Des d’aleshores, però, hem viscut 10 conflictes bèl·lics, 6 dels quals s’han realitzat al marge o en contra de l’exèrcit espanyol.

Quin exèrcit tenien els catalans a la Guerra del Francès, a la Guerra dels Malcontents, a les 3 Guerres Carlines o a la Guerra Civil? Cap. Van improvisar guerrilles o exèrcits populars. Quin exèrcit hi havia a les diferents repúbliques iugoslaves quan van proclamar la DUI? Cap. Es van improvisar a partir de la policia, hooligans de futbol i guerrilles populars.

Com reaccionarem els catalans a una supressió total de l’autonomia, l’empresonament dels tots els nostres dirigents o a un estat de setge? Segurament una part molt important es quedaria a casa, però tinc dubtes de fins a quan la resposta independentista serà simplement fer concentracions, cassolades, maratons nocturns de parxís, o tweets molt indignats. Bé, es una resposta molt digna, però en cap cas atura els tancs o les sentencies judicials. D’acord, els processistes més exaltats majoritàriament son classes mitges amb molt a perdre, així com jubilats i estudiants. Però en una situació extrema seguiran amb la retòrica naïf i kumbayà d’agafar-se les mans i somriure molt fort? Es un misteri.

Per altre banda, no oblidem que tenim els mossos d’esquadra, a qui el Govern català ja ha provat de comprar arsenal militar, 850 fusells i subfusells d’assalt i 5,4 milions de cartutxos. Suposo que no serien per fer una cassolada…

Es la DUI es una declaració de guerra?.

Davant d’una declaració d’independència l’estat del qual es vol separar només pot reaccionar de dues formes: amb ignorància, si es quelcom esperpèntic com la DUI de Padània el 1996 per part de la ultradretana Lliga Nord, o amb violència i guerra com es el cas, per desgràcia, més habitual.

Els únics casos de DUIs pacífiques conegudes recentment son exclusivament les provocades per la descomposició de la URSS, que no era un estat sinó una confederació d’estats, quelcom similar a la Unió Europea avui. I tampoc es que fos del tot pacífica, doncs va donar lloc a alguns conflictes armats on no estaven clares les fronteres de divisió, com els casos d’Osetia, Abjasia, o Transinistria, entre altres.

Les Declaracions Unilaterals d’Independència que han provocat conflictes bèl·lics en les darreres dècades son: República Àrab Saharahui Democràtica (1976), República Turca de Xipre del Nord (1983), Palestina (1988) Transinistria o República Moldava Pridnestroviana (1990), República de Somalilandia (1991), República de Nagorno Karabaj (1991), República d’Osetia del Sud (1991), República d’Abjasia (1991), República d’Eslovènia (1991), República de Croàcia (1991), Bòsnia i Hezergovina (1992), Antiga República Iugoslava de Macedònia (2002), República Democràtica de Timor Oriental (2002), República de Kosovo (2008), República de Sudan del Sud (2011) i República de Crimea (2014). Diria que no me’n deixo cap.

Alguns (pocs) d’aquests estats han acabat sent plenament reconeguts per la ONU, però en la majoria d’exemples han acabat en pseudoestats fallits no reconeguts, on la seva llei, govern, moneda o passaport no té cap validesa fora de les seves fronteres. Tot depèn dels interessos econòmics i aliances internacionals.

Hi pot haver una Guerra dins la UE?. Europa ens ajudarà?

Al 1648 França ens va deixar tirats. El 1714 Anglaterra i Austria ens van abandonar en plena guerra a la nostre sort. El 1936 Europa va mirar cap a una altre banda i ho va seguir fent durant 40 anys de feixisme. Perquè ara hauria de ser diferent?

La Unió Europea ha permès, sense moure una pestanya, que es suspengués l’autonomia d’Irlanda del Nord fins a 4 vegades en 4 anys (1998-2002). La Unió Europea va intervindre al conflicte de la divisió de Xipre l’any 1999, quan duien en conflicte les dues meitats de la illa des del 1974 i la seva medicació no va solucionar absolutament res. Xipre es membre de la Unió Europea des de l’any 2004, tot i no haver solucionat encara definitivament la divisió de la illa.

Europa ha permès el GAL, on es van enterrar en cal viva a dissidents polítics bascos. Europa no va moure un dit amb diverses matances contra moviments independentistes com la Massacre de París de 1961 contra argelins (200 morts) o el Bloody Sunday amb 13 morts a Irlanda del Nord el 1972. Per no parlar de la limitació o suspensió de drets civils i democràtics a Hongria i Polònia, recentment.

I, quan han intervingut, la seva ajuda tampoc ha estat per llençar coets precisament. Recordem, per exemple, com les tropes holandeses de la ONU (uns 400 cascos blaus) van estar prenent cerveses amb les tropes serbobòsnies a Srebrenica, el juliol de 1995, poques hores abans que aquests matessin a 8.500 civils bosnians desarmats i els llencessin a una fosa comú.

Hi ha alternativa a la Guerra?

L’escalada de tensió sembla abocar-nos  inevitablement a un conflicte bèl·lic, o a algun tipus de repressió violenta. No dubto que alguna ment malaltissa pot pensar que això seria una bona noticia i que “quan pitjor millor” Aquesta forma de pensament, la mateixa que tenien per exemple els comunistes alemanys davant la pujada al poder de Hitler, mai s’ha complert en cap moment de la història, i menys encara a Catalunya, on cada conflicte bèl·lic ens ha dut a dècades o segles de repressió.  Una guerra no soluciona res, tan sols agreuja exponencialment un conflicte i causa víctimes innocents en ambdós bàndols.

Les alternatives a la guerra son dues:

1.) Tornar al bucle infinit del processisme: Es a dir, convocar eleccions autonòmiques, ara segurament anomenades “constituents”,  amb la promesa de proclamar la DUI poc després. Com ja sabem, això seria tan sols una excusa per aprovar els pressupostos i poc després es convocaria un Referèndum sense garanties. I així eternament. Aquesta es la opció d’Artur Mas i Marta Pascal. No solucionaria absolutament res, simplement aniria postposant el conflicte, mantenint als processistes al poder. Tot i això, sempre seria millor la farsa que la guerra.

2.) Obrir un procés de diàleg i arribar a una solució consensuada: Aquest seria el millor escenari per tothom i sembla ser la opció per la que hauria apostat Puigdemont (en contra del criteri dels elements més radicals del processisme, que aposten pel conflicte). El problema es que, amb Rajoy al capdavant, sembla ara mateix molt difícil i el PSOE encara no troba que hi hagin prou motiu per una moció de censura, al contrari, sembla haver-se plegat a donar suport acrític al Govern del PP. Tot i això, el fet que les mobilitzacions pel diàleg hagin estat massives a tot l’estat em dona un bri d’esperança. Cal seguir pressionant per aconseguir obrir una via dialogada per arribar a una solució de consens, on les dues parts hagin de cedir.

Soc terriblement pessimista, no ho puc evitar, es la meva forma de ser. Tan de bó m’equivoqui, però cada dia sembla que la cosa està pitjor. Veurem…

PD:  Destacats militants de la CUP ja aposten obertament per la guerra

# Llonch

 

h1

#ProcesChallenge Aguantar sense twitterjar sobre el Procés fins passat el 1O

Setembre 9, 2017

#ProcesCallenge

M’he proposat un veritable “challenge” a mi mateix: Aguantar fins passat el dia 1 d’Octubre sense twittejar res sobre el Procés. Sense comptar retweets eh! Que el repte ha de ser assolible! I us hi convido a participar! Es el #ProcesChallenge

Els motius:

-Ja he hagut de bloquejar a dues persones que jo considerava amics pels greus atacs i insults que m’estaven llençant. Em nego a perdre més amistats per un tema tan banal que en un parell de mesos serà un anècdota irrellevant, com ho va ser el 9N en el seu dia.

-Es impossible establir un diàleg raonat amb aquest nivell de fanatisme, visceralitat i hiperventilació. Hi han mil·lenaristes que creuen estar vivent l’arribada d’un Nou Mon guiats per un Messies, on tot aquell que es posi per davant es tan sols un pal a les rodes i, per tant, està perfectament justificat passar-li per sobre. Respecto la fé, però jo soc ateu i escèptic. I no tinc voluntat de màrtir.

-En mig de tant soroll no hi ha res més revolucionari que el Silenci. Que us voleu matar entre vosaltres per una bandera? Amb mi no compteu. Jo m’ho miraré tranquil·lament des del meu sofà, amb unes crispetes. Passo de tot. Me la sua. Me la rebufa. No es la meva lluita. Ja us ho fareu. Em rento les mans.

-En un temps de blancs i negres no hi ha lloc pels infinits matisos del gris. Entre tant maniqueisme de certeses absolutes i dogmàtiques, els dubtosos sobrem. I jo de dubtes en tinc molts, moltíssims. I si, soc equidistant. Molt. Cada cop em sento més allunyat de dos bàndols que semblen competir en una cursa envers la bogeria kafkiana. Jo aquí no hi pinto res. Es com si tractés d’opinar sobre un Barça-Madrid enmig d’una grada hooligan, quan jo no entenc un borrall de futbol ni mai n’he vist un partit.

-Els historiadors necessitem un xic de temps i perspectiva per analitzar els fets. Opinar d’un succés al vertiginós ritme al qual es precipiten els fets implica el risc de sobrevalorar un anècdota irrellevant o de menysvalorar una dada fonamental.

-Com estic absolutament convençut que tot plegat acabarà igual que el 9N i el 27S, en una fase més del Procés al no res, no cal fer cap campanya. Es impossible que aquest despropòsit acabi solucionant el conflicte entre sobiranies. El 2 d’Octube estarem exactament igual, donant voltes a la roda de hàmster fins que no hi hagi un canvi als governs d’Espanya i/o Catalunya. No cal fer campanya en contra de quelcom que es impossible que passi.  El temps em donarà la raó, com me la va donar el 2014.

-Hi han temes infinitament més interessants en els qual val la pena gastar esforços.

-Rés farà més ràbia als que volen monopolitzar la opinió pública amb el monotema que els ignorem com si res estigués passant. Catalunya està tan polititzada fins a la nàusea que frenar uns dies es com sortir a respirar aire net en mig d’aquest huracà de fums tòxics.

-Es, doncs, un Silenci que diu moltes coses. Una vaga d’opinió en contra d’aquells que no ens deixen fer un referèndum legal i acordat i tambè contra aquells que volen fer-nos creure que es possible votar sense garanties, passant per sobre de les minories i assetjant als dissidents.

I en el cas que us agafi el mono sobre la meva opinió sempre podeu rellegir el que vaig escriure sobre el 9N, les meves opinions de llavors segueixen plenament vigents. Es la gràcia que té viure dins un bucle temporal! O podeu mirar els retweets que faré d’aquells que tenen coses més interessants que jo a dir.

Prometo trencar el silènci passat el 1O, on poder analitzar-ho tot plegat amb calma i la racionalitat que el moment mereix!

Us sumeu al repte?

PD: El 93% dels meus followers de twitter no tenen gaire fe en que ho assoleixi, però de moment ja porto 5 dies

# a ProcesChallange