h1

Fútbol, éxito y anticomunismo (by Scudetto)

Mai 7, 2018

Avui us deixo amb un excel·lent i interessant article que no he escrit jo, sinó que ho ha fet una persona a qui conec de twitter, El Scudetto (@scudettocalcio) que tenia fet aquest interessant article i no sabia on publicar-lo, així que li cedeixo el meu blog durant un post!  

Fútbol, éxito y anticomunismo. Así se vendía Berlusconi a los italianos

Antes de hacer perder a algún incauto que pueda caer por aquí su valioso tiempo debo avisaros de dos cosas, la primera es que no soy ningún experto ni en la materia ni en la figura de Silvio Berlusconi, así que no puedo garantizar que este artículo esté libre de errores. La segunda advertencia que os quiero hacer es que soy esa clase de persona que piensa que la quinoa esta buena, así que antes de valorar positivamente alguna de mis conclusiones tened en cuenta que mi criterio es una mierda, porque alguien que cree que la quinoa esta buena no puede tener buen criterio.

Silvio Berlusconi es famoso por tres cosas, por haber sido Presidente de Italia, por haber sido dueño del AC Milan y por sus músculos. Bueno, igual por esto último no, que Berlusconi es un tipo serio que no perdería su valioso con tiempo con banalidades como esas, cual populista que se hace fotos abrazando o alimentando a dulces corderitos, Silvio no es esa clase de persona. Que estamos hablando de un tipo serio, por favor, no de un populista random sudamericano, que Berlusconi es un empresario de éxito y no necesita rebajarse a eso.

 

Bueno, pongámonos serios, o al menos vamos a intentarlo, aunque con Silvio no sea precisamente un trabajo fácil. ¿Quién era Silvio Berlusconi antes de ganar las elecciones en 1994 y de ganar la Champions con el Milan en el 89? Era un empresario italiano de éxito y una de las mayores fortunas del país, había hecho fortuna en el negocio inmobiliario y era propietario de los primeros canales televisivos privados que habían logrado la hazaña de superar en audiencia a los públicos. Como propietario de grandes medios de masas era, por tanto, una de las personas con mayor capacidad de influencia de Italia, y sus propiedades e influencias se fueron ampliando, y para 1994 (cuando ganó las elecciones) era propietario de los canales de TV con más audiencia de Italia, el Grupo Editorial Mondadori, diarios, revistas, estudios, salas de cine etc.

Los negocios le iban realmente bien y en 1986, después de varios intentos, consiguió uno de sus objetivos, hacerse con la propiedad de un club de fútbol, el AC Milan en este caso. Silvio era una persona acostumbrada al éxito que no parecía concebir el fracaso y compro el club bajo grandes promesas hacía a los aficionados. El Milan era un club histórico en horas bajas al que Berlusconi prometía devolver “al lugar que se merecía”. Uno de sus frases como nuevo propietario del club fue la siguiente: “En mis actividades económicas suelo ser el número 1, estoy tan acostumbrado a ello que si en fútbol quedará en el número 2 me lo tomaría muy mal”. 

En el momento en el que Berlusconi compra el Milan faltan todavía 8 años para que veamos al político, pero ya deja entrever sus intereses. Estamos en 1989, el Milan ha ganado su primera Champions con Berlusconi de Presidente con un juego que ha asombrado e impactado a toda Europa, ese equipo decadente que era el Milan en el 86 es ahora la referencia de Europa y el mundo. Pero esa final no se la ganaron a cualquier rival, se la ganaron al Steaua de Bucarest, y Berlusconi declaro lo siguiente: “He rezado para que pierdan los comunistas”. Antes de entrar en política Silvio ya politizaba el fútbol y usaba los éxitos de su club con fines políticos.

Anticomunismo y éxito, ya teníamos los dos ingredientes políticos que utilizaría Berlusconi para ganar las elecciones de 1994, junto con la decadencia de los partidos tradicionales.

El nombre del partido con el que se presentó a las elecciones tampoco fue casual, Forza Italia es uno de los gritos más habituales que se utilizan para animar a la selección italiana (lo que en España a nivel de clubes sería el equivalente del Hala Madrid, el Força Barça, el Aupa Atleti o el Amunt Valencia). Un nombre muy bien elegido si lo analizamos desde el punto del visto del marketing, ya que es un nombre muy fácil de recordar y que además transmitía emociones positivas al grueso de los italianos. Era un punto de partida para la futbolización de la política, eso sí.

La estrategia electoral de campaña fue clara, venderse a sí mismo como un triunfador, como un hombre de éxito. La estrategia electoral de Berlusconi era ser el comercial de su propio éxito, quería venderle a los italianos que era un triunfador y que por eso era el adecuado para dirigir el país. Para entender esta estrategia también hay que entender que la sociología italiana no es idéntica a la española, allí en el imaginario colectivo la figura del triunfador, del que gana, tiene más importancia que aquí. Un ejemplo que refleja muy bien esta mentalidad es que mientras en España los grandes jugadores de fútbol son los cracks o estrellas en Italia a esos jugadores se les llaman campeones, allí Buffon no es un crack, Buffon es un campeón (Cosa que refleja la importancia que tiene en Italia el concepto de victoria).

Las bases ideológicas que sustentaban el proyecto de Forza Italia eran el tradicionalismo, el anticomunismo y a un liberalismo disfrazado de pragmatismo (“Hay que gestionar el Estado como si fuera una empresa”, que decía Berlusconi). Además de las promesas de que con él bajaría el paro y de luchar contra la corrupción (Sí, muy curioso esto último teniendo en cuenta que estamos hablando de nuestro amigo Silvio).

Y el mensaje llegaría a los italianos como Berlusconi quería que llegara ese mensaje, que para algo era el propietario de unos canales de TV que acaparaban más o menos el 50% de la audiencia italiana, además de radios y periódicos. Si te vendían que para que Italia fuera bien había que gestionarla como una empresa ¿Quién mejor que el empresario más exitoso de Italia?

Su estrategia política tuvo muchas similitudes a su estrategia para ganarse el favor del aficionado milanista cuando compró el club en el 86. En primer lugar, venderse a sí mismo como una persona de éxito que no concibe el fracaso, venderse como sinónimo de éxito y como la persona adecuada para lograr cualquier hazaña. En segundo lugar, las reminiscencias a un pasado exitoso que fuera capaz de emocionar y que fuera identificable para la gente, seguramente de ahí el “devolver al Milan al lugar que le corresponde” o el lema de las elecciones del 94 “Un nuevo milagro italiano”. 

Resultado de imagen de nuovo miracolo italiano

También fue clave la estrategia del miedo, Berlusconi trató de unificar entorno a su figura a todos aquellos que temían el comunismo pudiera triunfar en las elecciones. Berlusconi nos habló de la incompatibilidad entre cristianismo y comunismo, de los peligros que existían si ganaban ellos o de los crimines del comunismo. De hecho, bastantes años después Berlusconi todavía presumía de haber salvado a Italia del desastre comunista y de haber salvado, por tanto, la democracia y las libertades (hasta el minuto 1:50). LINK

Su mensaje era simple, sencillo y populista, fácil de entender y comprender para todos los públicos (Aunque no te hubiera interesado nunca la política el discurso de Berlusconi te hubiera sido muy fácil de comprender). Y tenía los medios adecuados para presentarlos de una manera amable, y para presentárselos a mucha gente en los momentos adecuados. Dos ejemplos en forma de 2 spots electorales para entender cuál era el mensaje simple y sencillo que transmitía Berlusconi: Video 1,  Video 2

Algunas de las estrategias seguidas por Berlusconi fueron permanentes durante toda su trayectoria política, como son la sencillez, el venderse a sí mismo como una persona de éxito y el anticomunismo.

Otra cosa muy común en Silvio Berlusconi era la de relacionar conceptos sobre los que el grueso de la población tiene una imagen negativa con la izquierda y el comunismo. Un ejemplo de esto lo podemos encontrar en uno de sus mítines durante las elecciones de 2006, donde aprovechó para relacionar el concepto de político profesional con el comunismo con la siguiente declaración: “Hagamos la siguiente reflexión, alguien que decide que su misión en la vida es dedicarse a la política como profesión. Y debe escoger entre el liberalismo, la libre iniciativa, el libre mercado, occidente y la libertad o , por otra parte, la filosofía de la economía planificada, del comunismo, del estatalismo, del dirigismo, del centralismo. ¿Que elección hace? Escoge la elección del comunismo (la que le da más poder).”

El comunismo fue durante décadas una fuerza política central en Italia, por lo que esta muy arraigada en el imaginario colectivo italiano, lo que permite a Berlusconi usar la “amenaza comunista” como arma política incluso muchos años después de que esta “amenaza” desapareciese. Incluso pasada la década desde la muerte del PCI italiano Berlusconi ha utilizado al comunismo movilizar a sus votantes, y para ello ha comparado al comunismo con un cirujano al que se le mueren todos los pacientes (el objetivo es claro, decir que allí donde se ha aplicado el comunismo ha fracasado) o hecho declaraciones como estas:

“El comunismo es la empresa más feroz, deshumana y criminal de la historia de la humanidad” 

“Se habla aún de comunismo porque el comunismo aún existe. En Italia tenemos a los partidos que todavía se llaman orgullosamente comunistas, los comunistas italianos, la Refundación Comunista etcétera. Y tenemos al PD (centroizquierda), que son la misma clase dirigente del PCI haciéndose pasar por liberales o socialdemócratas, y cualquiera diría que no han sido nunca comunistas. Pero tienen aún la forma mentis del comunismo, son comunistas sin comunismo.”

Esto último también es algo que hace mucho Berlusconi, el asimilar a toda la izquierda italiana (por moderada o centrada que sea) con la idea del comunismo. El hecho de que prácticamente toda la izquierda italiana provenga de la tradición comunista del PCI sin duda ha ayudado a Berlusconi a hacer esta asimilación. Un ejemplo de esto lo tenemos en estas declaraciones suyas de la campaña de 1996: “Refundación Comunista tiene el mérito de declararse comunista y de saludar con el puño alzado, al menos no se ponen la máscara de Prodi (el candidato del centroizquierda). A quién quiera votar a la izquierda le conviene votar a Refundación Comunista, porque todos los demás votos (a la izquierda) van a acabar allí.”

Antes hemos hablado de que Berlusconi solía identificar elementos de la sociedad sobre los que se tiene una imagen negativa con la izquierda o el comunismo, y también hace todo lo contrario. Aprovechando la importancia histórica que ha tenido la Iglesia sobre la sociedad italiana, Berlusconi contrapone en muchas ocasiones el cristianismo al comunismo. Veamos algunos ejemplos:

“El comunismo es una religión, pero no antitética al capitalismo, antitética al cristianismo. Son dos religiones contrapuestas, y no entiendo como esto no puede estar claro todavía.”

“El comunismo es una religión, antitesis del cristianismo. El cristianismo puede convivir con el capitalismo, pero no puede convivir con el comunismo. No lo decimos nosotros, lo dice la historia. En los países donde los comunistas han estado en el poder se ha combatido la religión católica, la iglesia católica y la escuela católica”.

“El horror del comunismo ha sido su visión distorsionada de la persona humana. El comunismo es una forma mental, una visión materialista de la vida y del mundo que niega al hombre una dimensión espiritual. El comunismo considera a la persona humana el accidente de un sistema que todo dirige y todo controla. El comunismo niega la moral, la historia y la tradición del occidente cristiano y liberal. El comunismo niega, por tanto, las bases de nuestra civilización.”

El discurso de Berlusconi no buscaba una gran elaboración, sino conectar con las emociones de los electores anticomunistas para movilizar ese voto a su favor, y Berlusconi como propietario de un club de fútbol de masas algo sabía de deporte y masas, y de cómo algunas consignas pueden levantar el ánimo de las masas. No creo que sea casualidad que en sus mítines se escuche “Chi non salta comunista è”, que a los que somos aficionados del Barça nos recuerda irremediablemente al futbolero cántico de “Boti, boti, boti madridista qui no boti”.

Tras ganas las elecciones de 1994 su acción Gobierno no fue fructífera y se vio involucrado en acusaciones por fraude fiscal y corrupción político, lo que llevo a perder el Gobierno en 1995 y a perder las elecciones en el 96. Pero no fue el fin de Berlusconi, que volvió a intentar el asalto a la Presidencia de Italia en 2001, con éxito de nuevo.

Durante la campaña el discurso de Berlusconi consistió en criticar a los políticos profesionales que nunca habían trabajado en la empresa privada y en prometer menos impuestos, menos paro, más pensiones y menos inmigrantes. Además de presumir de sus éxitos empresariales y deportivos, nuevamente Berlusconi vendía a Silvio Berlusconi como solución. Y para solucionar sus problemas con la Justicia alegó que era una víctima de un complot instigado por jueces de izquierdas a sueldo de comunistas. Y le valió para ganar las elecciones.

En 2001, ya después de las elecciones, fue declarado culpable de unos delitos de corrupción política, pero se dictaminó que esos delitos ya habían prescrito y no afectaron a Berlusconi. Así iniciaba Berlusconi una legislatura llena de escándalos y acusaciones, y que también tendría algún que otro escándalo por la proposición de leyes que casualmente coincidían con los intereses de los grupos empresariales de los que él era propietario. También se encontró con mucha oposición y huelgas ante sus políticas neoliberales referentes al mercado de trabajo o a la reforma de las pensiones, y por su apoyo a Bush en la Guerra de Irak.

En 2006 volvieron a haber elecciones, elecciones que Berlusconi perdió. Pero en un principio no aceptó los resultados alegando que se habían producido irregularidades, llegando a pedir incluso un recuento de votos. El siempre honrado y limpio Silvio Berlusconi estuvo a punto de crear una grave crisis política e institucional en Italia porque no aceptó su derrota electoral, aunque finalmente acabó aceptando su derrota.

Pero Silvio no se rindió, y en 2008 volvió a ganar las elecciones y mantuvo su Presidencia hasta 2013. A partir de aquí, y después de años de supervivencia, la decadencia de Berlusconi se convirtió en una realidad y toda esta estrategia que hasta ahora había funcionado se fue cayendo a pedazos.

Hasta ahora hemos hablado de como Silvio Berlusconi utilizó sus éxitos y su anticomunismo, pero aún no hemos hablado en profundidad de como utilizó el fútbol, una de sus grandes armas y el deporte que le alzó a la popularidad gracias a los éxitos del Milan de Sacchi primero, el de Capello después y el Ancelotti finalmente. El poder social del fútbol y de un equipo de masas como el AC Milan fue una de las grandes armas de Berlusconi para conseguir atesorar todo el poder que llegó a acaparar.

Una de las cosas más curiosas del ciclo Berlusconi es que antes de que él comprara el club tradicionalmente se había relacionado al Milan con la izquierda y a sus grandes rivales, el Inter, con la derecha. El Milan había sido tradicionalmente un equipo más popular entre las capas populares y el Inter entre las clases medias y altas, aunque con el paso de los años todas esas diferencias se han ido difuminando hasta ser prácticamente inexistentes. No obstante, Berlusconi acelero esa desidentificación del Milan con la izquierda e incluso acercó a la derecha a sectores de la afición milanista a través de su popular figura.

Como ejemplo de como utilizaba el fútbol para proyectar su imagen estas declaraciones del propio Berlusconi en 2006: “El fútbol es una metáfora de la vida: a partir de los éxitos de Milán, la gente ha entendido que la mía es una filosofía ganadora, que trabajando puedes lograr resultados ambiciosos”. ¿Qué mejor herramienta para transmitir la imagen que él quería transmitir de sí mismo que un deporte de masas como el fútbol?

Por cierto, en las elecciones de 2006 el candidato del centroizquierda italiano consigue el apoyo de Francesco Totti, leyenda de la AS Roma, para su candidatura. ¿A que nadie se imagina que hizo nuestro don escrupuloso Silvio Berlusconi? Criticar la instrumentalización que estaba haciendo su rival de Totti. Silvio Berlusconi indignado porque alguien estaba utilizando algo relacionado con el deporte para promocionarse, curioso cuanto menos. Incluso aprovechó para presumir de haber rechazado el apoyo de alguno de sus jugadores, así como para decir que su rival no había visto un partido de fútbol en su vida.

También hay muchos rumores acerca de los fichajes y las ventas de jugadores del Milan y su relación con las diferentes elecciones que se han ido sucediendo en Italia. Siempre se rumoreó que en 2009 Silvio intentó atrasar el máximo tiempo posible la venta de Kaka al Madrid porque tenía encuestas que decían que le podía hacer perder votos en las elecciones europeas. En su momento, incluso se llegaron a hacer estimaciones de los votos que podía ganar si acometía según que fichajes.

Daremos por hecho que no fue casualidad que en el mitín de cierre de campaña de 2008 nuestro amigo dijera lo siguiente: “Me ha llegado la bellísima noticia de que Ronaldinho ha declarado que, si el Barcelona lo vende, el único equipo al que quiere ir es al Milán”. Conociendo la figura de Berlusconi incluso podríamos que hay elementos para tener una muy ligera sospecha de que cabe la remota de posibilidad de que si dijo esto es porque tenía encuestas que le decían que el fichaje de Ronaldinho podía hacerle ganar votos (por cierto, ese verano Ronaldinho se fue al Milan y esta no fue una de las tantas promesas rotas por Berlusconi).

Prueba de la utilización de los fichajes de Berlusconi para movilizar a los suyos es que en 2009 a Berlusconi le hicieron una entrevista en la que dijo que “Durante la campaña electoral de 2008 mis simpatizantes aficionados del Milan me pedían dos cosas, que les librara de los comunistas y el fichaje de Ronaldinho. Yo les di las dos cosas”. Puro Silvio Berlusconi.

Incluso, en su momento Berlusconi se quejó de que el problema del Milan es que lo arbitraban árbitros de izquierdas. Bonita y original manera de calentar a los tifosi del Milan contra la izquierda ¿no?

Otra situación un tanto peculiar, elecciones municipales de 2011, mitin de Berlusconi en Napolés para apoyar al candidato de su partido. Hamsik, jugador del Napolés, es relacionado con el Milan, y Silvio Berlusconi promete en medio de un mitin que no va a fichar a Hamsik para el Milan. Movimiento tan fácil como populista para hacerse el simpático y conectar con las emociones de sus potenciales electores.

El fútbol es una herramienta recurrente para Berlusconi, ya que es el recurso más sencillo y seguramente el más efectivo que tenía para transmitir esa imagen de ganador que siempre trato de mantener. En los mítines políticos muchas veces ha usado este recurso como manera de levantar los ánimos de sus parroquianos o para transmitir la imagen de buen gestor y persona triunfadora que quería sobre sí mismo. Como podemos ver en este vídeo o cuando declaró que quería un “Gobierno ganador como el Milan”, Berlusconi consigue levantar los ánimos de sus parroquianos hablando sobre los éxitos y las victorias del Milan:

En definitiva, la estrategia comunicativa que utilizó Silvio Berlusconi para alzarse con el poder fueron varias. En primer lugar, el propio Silvio Berlusconi, Silvio Berlusconi vendía a los italianos, sobretodo, al propio Silvio Berlusconi, a su imagen de éxito, de persona ganadora y triunfadora. En segundo lugar, la futbolización de la política, la reducción de la racionalidad en los discursos políticos y el aumento de la emotividad en la misma, discursos sencillos y fáciles de entender y un enemigo claro, nítido e identificable, que en el caso de Berlusconi está claro que ha sido el comunismo. En tercer lugar, los medios de influencia de Silvio Berlusconi, que son, principalmente, sus medios de comunicación, claves para decidir como les llegaba la información a los italianos, y el AC Milan, clave para transmitir la imagen de persona triunfadora que él quería transmitir.

Si analizamos los datos de sus Gobiernos (cosa en la que no me voy a meter aquí) vemos como sus datos no fueron realmente positivos, sin embargo fue capaz de convencer a los italianos en el 1994, en el 2001 y en el 2008 de que era el candidato adecuado para presidir Italia, y ha tenido la hegemonía el control de la derecha italiana durante 24 años, que se dice pronto. La efectividad de su estrategia comunicativa creo que debe estar fuera de toda duda, al contrario que su acción de Gobierno.

h1

10 Recomanacions per Sant Jordi 2018

Abril 23, 2018

 

Homes i els dies– “Els homes i els dies“. David Vilaseca

Si només pogués recomanar un llibre de tots els que he llegit enguany seria aquest.  M’ha enganxat des de la primera pàgina i l’he devorat amb fruïció,  tot i que el gènere – diaris personals-  mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta de la vida real d’un professor universitari català de literatura resident a Londres, entre 1987 i 2008. Obertament homosexual, narra amb tot luxe de detalls morbosos la seva vida sexual, radicalment promíscua, en tota mena d’antres i racons londinencs, així com l’angoixa i depressió que li produeix aquesta addicció compulsiva al sexe anònim, tot vist des del seu prisma literari i lacanià-psicoanalític. Ens trobem davant un Marcel Proust de la literatura catalana que ha passat injustament molt desapercebut.

 

_lospacienteseldoctorgarciaalmudenagrandesportada_0c912d9c– “Los pacientes del Doctor Garcia“. Almudena Grandes

Quarta entrega de la saga (tot i que son històries que es poden llegir de forma independent) on Almudena Grandes repassa de forma novel·lada alguns dels episodis més desconeguts de la postguerra espanyola. En aquesta ocasió ens explica com funcionava la xarxa secreta mitjançant la qual nombrosos criminals de guerra nazis es van amagar a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la total complicitat del règim franquista, per després poder fugir a la Argentina peronista. De nou Grandes torna a barrejar història i política, amb sentiments i passions més terrenals.

 

 portada_fuego-y-furia_julio-hermoso-oliveras_201801161133Fuego y Fúria” Michael Wolff

Aquest llibre es una veritable fan-ta-si-a. Un brillant, acurat i documentadíssim repàs al primer any a la presidència de Donald Tump, amb testimonis de primera ma, per part d’un escriptor que va tindre accés directe a la Casa Blanca. El llibre no dona puntada sense fil; Wolff no es mossega la llengua per explicar la bogeria impulsiva que guia les decisions improvisades i absurdes de Trump, analitzant la seva personalitat esquizofrènica o la volàtil ideologia,  així com les conspiracions i guerres obertes entre els dos bàndols en que es va dividir el seu equip: els radicals populistes liderats per Bannon, i els moderats entorn la seva filla Ivanka.

 

trilogia-ciudad-blanca-eva-garcia-saenz-urturi“El silencio de la ciudad blanca” / “Los ritos del agua”. Eva G. Sáenz de Urturi

Recomanació doble dels dos primers llibres d’una trilogia, del qual encara no s’ha publicat el darrer volum. Es tracta d’una novel·la policíaca trepidant i addictiva, que us tindrà en tensió en tot moment. La peculiaritat de la trama es que els múltiples assassinats investigats sempre giren entorn a l’arqueologia, els jaciments, els monuments i la història de la ciutat de Vitòria i el seu entorn. La primera part es, també, una crítica visceral als arqueòlegs mediàtics, així com al sensacionalisme periodístic davant una tragèdia.

 

811aRPxj9PL-“Heavier than heaven”. Charles R. Cross

En trobem davant la biografia definitiva de Kurt Cobain. L’autor s’ha passat 5 anys fent entrevistes i buscant documentació exhaustiva per documentar fins al darrer detall de l’ascensió i posterior autodestrucció del mite del grunge. Resulta un llibre molt necessari, ja que entorn la vida de Cobain hi ha nombrosos falsos mites i rumors (alguns alimentats per ell mateix), així com pèrfides insídies masclistes contra la seva viuda Courtney Love. Cross es dedica a separar la veritat de la mitologia, explicant com els traumes d’infància i una tortuosa adolescència van crear unes inseguretats en la seva personalitat que van acabar esclatant amb el cocktail mortal de fama i droga.

 

critica-libro-llamame-por-tu-nombre-andre-aciman-1-“Llámame por tu nombre“. André Aciman

Com el film “Call me by your name” em va fascinar tant, no he resistit la temptació de devorar el llibre original del qual surt la història. La trama és la mateixa que a la pel·lícula: la tensió i posterior història d’amor homosexual entre un jove de 17 anys i un estudiant de doctorat de 24 mentre passen les vacances en un petit poblet de la Toscana. La novetat es que el llibre ens ho explica des del punt de vista subjectiu d’Elio, donant més rellevància als seus sentiments i  punts de vista. I també canvia el final de la història, amb nous episodis de retrobaments al cap dels anys.

 

9788416290482-“Música de mierda“. Carl Wilson.

Genial i divertit assaig sociològic sobre el classisme, l’elitisme i els prejudicis a la música pop. Wilson analitza com certs grups i cantants son dimonitzats com “horteres”, quan en realitat el que ens genera rebuig es que aquesta música l’escolta la gent de classe obrera. L’exemple escollit pel treball de camp es la cantant canadenca Celine Dión, provinent d’una família marginal quebequesa i sense cap estudi, a qui tothom horroritza confessar que li agrada, tot i que no obstant ven milions d’àlbums.

 

# aaa Coscu1“Empantanados”. Joan Coscubiela

Llibre absolutament fonamental per repassar detalladament la darrera fase del Procés independentista, comprendre les causes més profundes d’aquest moviment, així com plantejar-ne alternatives des de l’esquerra i el federalisme , de la ma d’aquest veterà diputat d’ICV i dirigent de CCOO.

Vaig escriure un post amb una extensa ressenya que PODEU LLEGIR CLICANT AQUÍ.

 

 

 

9788416354146La España Vacia“. Sergio del Molino

Imprescindible assaig on s’analitzen les causes (i conseqüències) històriques, econòmiques, socials i culturals de la despoblació a les províncies rurals que rodegen a la Comunitat de Madrid (Teruel, Càceres, Sòria, Valladolid…). Un espai pràcticament buit, amb una densitat d’habitants és inferior a les tundres de Lapònia i sense cap altre paral·lel a Europa.  Com es pot viure en un poble de 10 habitants, on les escoles, hospitals, les botigues o qualsevol servei públic o privat es troba a centenars de kilòmetres? Com ha succeït aquest desequilibri territorial tan bèstia? A qui li beneficia políticament? Com s’ha vist reflectit això en el nostre cinema o literatura?

 

9788483465738Todos los hombres del Führer“. Ferran Gallego

Ferran Gallego va ser professor meu a la UAB, en una assignatura sobre anàlisis històric i cultural del sorgiment del nazisme alemany. Recordo que les seves classes em van fascinar (tot i que no tenien res a veure amb la meva especialitat d’arqueologia prehistòrica) i em van permetre entendre amb claredat com un país tan culte i racional com Alemanya pot generar unes masses tan fanatitzades per un ressentiment nacionalista extrem, fins al punt de dur al món a una guerra mundial i un holocaust. En aquesta obra Gallego posa la lupa en la biografia d’aquells personatges que van rodejar a Hitler des dels seus inicis fins al seu suïcidi, i que de ben segur no son tan conegudes com les del Führer: Himmler, Göring, Rosenberg, Goebbels, Drexler, Strasser, Röhm o Speer, entre altres.

I VOSALTRES, QUE EM RECOMANEU?

h1

Entrevista a Radio Rebelde Republicana

Març 23, 2018

A Radio Rebelde Republicana m’han fet una entrevista de mitja hora, on parlo de federalisme global, extrema dreta o mites històrics entre altres. Take a look!

h1

Ressenya de “Empantanados” de Joan Coscubiela

Març 5, 2018

# coscubiela

Quan fa un més vaig coincidir amb Joan Coscubiela en una xerrada de Radio Rebelde Republicana i em va deixar fullejar l’esborrany del seu llibre “Empantanados: una alternativa federal al soviet carlista” amb un cop d’ull al índex ja em vaig adonar que estava davant d’una bomba que aixecaria molta polseguera. I, com una cheer leader adolescent qualsevol, vaig còrrer a les llibreries el primer dia que estava a la venta.

En primer lloc us adverteixo que ens trobem davant una “rara avis“, una obra que sembla una  marcianada vinguda d’un altre dimensió. En el pròleg Coscubiela ja ens avisa que aquest llibre es fill dels seus dubtes i incerteses. Algú confessant que dubta? Quin atreviment! Quina provocació! Resulta xocant i extemporani en aquest temps de fanatismes dogmàtics, principis inqüestionables, seguidisme acrític i blocs irreductibles.

Quelcom que fa mot singular aquesta obra es la seva visceral sinceritat, defugint el “benquedisme” políticament correcte amb que s’expressen molts polítics en actiu, que sovint et diuen una cosa en privat a Wassap i tot seguit publiquen la contraria a Twitter. Aquí hi han retrets i crítiques contundents i no només als adversaris ideològics – això seria massa fàcil- , sinó sobretot i en primer lloc a la direcció dels Comuns. Un “foc amic” ple de crítiques constructives que haurien de ser escoltades amb atenció. Que ningú hi busqui, però, xafarderies ni indiscrecions intranscendents. El text va al gra, no dona puntada sense fil i no hi ha ni un paràgraf de palla.

La primera part del llibre es una acurada i subjectiva revisió al Tsunami de fets polítics que van sacsejar Catalunya entre els mesos de Setembre i Octubre del passat any. Sembla que hagi passat una dècada, però va ser fa tan sols 5 mesos d’aquell deliri col·lectiu, on vam patir una sobredosi tan gran de girs sorprenents de guió en poc temps, que resulten difícils de digerir i, no diguem ja, d’entendre. Una sacsejada emocional on semblava que tot es precipitava cap a l’abisme i on al final, com sempre, pràcticament no va succeir res realment rellevant, fora del relat endogàmic i mediàtic processita.

# aaa Coscu1Aquí Coscubiela ens explica les seves contradiccions, dubtes i assumeix errades, de com va haver de fer uns malabarismes impossibles entre els seus principis ideològics i els equilibris tàctics per tal d’evitar el trencament del grup o per no entrar en un enfrontament obert amb la direcció dels Comuns.

En aquesta part el protagonisme l’assumeix la anomenada “Patrulla Nipona” un escaient sobrenom, referit als diputats d’ICV i independents (Lluís Rabell i Gemma Lienas) dins del grup parlamentari de Catalunya Si Que Es Pot, els quals es van quedar ben sols criticant desacomplexadament tan al Procés com al 155 des d’una preservativa d’esquerres. La metàfora fa referència als soldats japonesos que durant la IIGM van ser enviats a missions suïcides en ignotes illes del Pacífic i que, abandonats per l’exercit imperial, ningú els va comunicar que la guerra havia acabat ni es van molestar en anar-los a rescatar. Doncs aquest grup es va sentir així, en respecte a Ada Colau i la resta de la direcció dels Comuns, que no els reconeixia com a referents (tot i que a la inversa si) i amb els que no hi havia cap coordinació en quant als missatges polítics. Pel que fa a la resta de diputats de CSQP ni tan sols es molesta a esmentar la seva existència. A la presentació del llibre ja va dir que l’únic Dante que li sonava era el de “La Divina Comèdia”.

En la segona part, “Empantanados” aborda quelcom tan metafísic i sentimental com el Procés des d’un punt de vista racional, realista i materialista, combinant el rigor acadèmic amb la ironia mordaç. En cert punt, em recorda a un antropòleg estudiant científicament els rituals i les rares costums d’un poble ignot, amb la divertida coincidència de que aquest poble es el seu i que els rites estudiats semblen escapar a qualsevol lògica empírica. Cites a intel·lectuals marxistes, metàfores històriques i referències bibliogràfiques arreu; una solidesa argumental que sembla impròpia a la post-modernitat estètica que ens rodeja, on tot es postureig superficial sense cap contingut més enllà dels “zascas” a Twitter i les gracietes als memes.

El llibre acaba fent quelcom encara més difícil: una proposta en positiu per sortir de l’empantanament. I aquí es on en Coscu sona encara més marcià. Les seves propostes federalistes no son una solució màgica ni instantània, no té una fórmula adanista on en una data màgica es produirà una ruptura amb tota la realitat coneguda, posant fi a tots els problemes socials i, en un obrir i tancar d’ulls, despertarem en un país de fantasia i mel a les fonts. Al contrari.  El llibre esbossa diferents propostes prou realistes de reforma federal per fer front a una globalització sense normes, tant a nivell espanyol com europeu, sense defugir de les dificultats que comporta dur-les a terme. I es que, com queda prou clar al text, el federalisme pot ser una proposta equidistant, però en cap cas ambigua o indefinida.

En definitiva, “Empantanados” s’ha publicat en un moment ideal per a ser tingut en compte, on les astúcies unilaterals ja no donen per més i el 155 no ha arreglat cap problema de fons. Potser va sent hora de tendir ponts entre els dos blocs i tractar d’apostar per síntesis dialèctiques raonables, realistes i factibles. No sé, dic jo, vaja.

h1

Breu Història del Conflicte entre la Catalunya Rural i Urbana

febrer 3, 2018

Molt s’ha bromejat darrerament sobre la possibilitat de fragmentar Catalunya en dues realitats polítiques en funció del seu sentiment identitari, doncs sembla ser que el populisme sobiranista català es omnipresent a les comarques rurals, mentre que al mon urbà tendeix més a ideologies socialistes o liberals més cosmopolites i obertes a la realitat global. Però té això alguna base històrica? Anem per parts!

A part de la lluita de classes, possiblement l’eix que més ha determinat la composició social i política catalana actual es l’evolució històrica i geogràfica de dues realitats culturals paral·leles, que sovint han entrat en conflicte: les societats urbanes contra les rurals que conviuen i cohabiten dins el territori actualment conegut com Catalunya (i que anteriorment havia rebut altres noms, com els de les tribus iberes, Tarraconensis, Marca Hispànica o Comptat de Barcelona, entre altres)

Anem a fer un breu repàs històric!

1- Neolític: la creació de la Catalunya rural

# 0000 La Draga

Jaciment lacustre de “La Draga” (Banyoles) 5.000 aC, un dels primers poblats agrícoles catalans.

Durant un milió d’anys els humans que poblaven la Península van viure sota un mode de producció caçador-recol·lector, fins la Revolució Neolítica, al voltant del V mil·lenni aC. No existeix un consens científic sobre si aquesta transició es va produir per una evolució dels caçadors mesolítics (hipòtesis autoctonista) o per una colonització de grups agrícoles provinents de Pròxim Orient (hipòtesis difusionista). Aquesta revolució implica l’aparició d’una economia productiva i no depredadora, així com un sedentarisme en un mateix espai, donant lloc als primers nuclis poblacionals estables.

Tota la prehistòria recent catalana s’estructura al voltant de petits poblats rurals agrícoles i ramaders més o menys igualitaris. En cap cas trobarem una centralització de la població en grans espais urbans, com en altres cultures prehistòriques del sud de la Península Ibèrica (El Argar o Los Millares). No trobarem poblats de gran mida que poden ser considerats com proto-urbans, fins a finals de l’Edat del Ferro, com Ullastret o Empúries (per contacte amb altres cultures, com grecs i fenicis). Tot i això, els ibers son una societat extremadament rural, dividida en grups tribals que viuen en poblats dispersos situats majoritàriament en altiplans on controlen el territori .

2.- Romans urbans contra Ibers rurals.

# 0000 Calafell

Recreació d’una batalla entre ibers i romans al poblat ibèric de Calafell (via Ibercalafell)

L’arribada dels romans a la Península es dona en primer lloc per Empúries l’any 218 aC, per tal de lluitar contra Cartago a la II Guerra Púnica. Posteriorment això dona lloc a la conquesta i colonització de tot el territori peninsular, que esdevé un guerra contra les tribus iberes i acaba originant una total reestructuració de tot l’ordenament geogràfic respecte a la cultura ibèrica: la creació d’un món completament urbà i urbanitzat, d’una forma racional i reticular a imatge i semblança de la mateixa Roma, amb carrers ortogonals que culminen en un Fòrum central.

A partir del s.II aC comença la fundació de municipis i colònies, entorn un nucli urbà on el camp passa a ser el “territorium” una mera zona d’explotació agrícola circumdant amb la única finalitat de proveir  subsistència a la urbs i explotat per viles, que podrien arribar a tindre grans dimensions. La majoria de les grans ciutats actuals catalanes ja son fundades pels romans: Barcino, Tarraco, Ilerda, Gerunda, Baetulo o Egara, entre altres.

Els antics poblats ibers son cremats, destruïts o abandonats i el poc que queda del mon rural s’estructura entorn a viles d’explotació agrícola.

3.- Feudalisme rural contra Islam urbanita

conquesta_mallorcaFG003259

Pintura del s.XIII que recrea l’exèrcit de Jaume I durant la sanguinària conquesta de Mallorca

A partir del s.VIII-IX Catalunya queda dividida en dues realitats polítiques, culturals i religioses completament diferents i enfrontades militarment entre elles.

Per una banda, la Catalunya que queda sota domini cristià es desenvoluparà el mode de producció feudal, caracteritzat per la desaparició d’una autoritat política central i la fragmentació de la sobirania política, judicial i econòmica en milers de petites estructures rurals depenent de les relacions de vassallatge polític-militar dels nobles als quals pertanyien. Els aristòcrates s’apropien del buit de poder existent després de la caiguda del regne visigòtic i creen una societat absolutament rural dividida en petits feus interdependents entre ells.

Per altre banda, de nou trobem una realitat urbanita que, com la romana, es producte d’una invasió estrangera: el mon musulmà d’Al Andalús. Els musulmans practiquen una continuïtat, i no una ruptura, entorn la realitat urbana romana, ocupant sovint ciutats pre-existents i re-definint-les amb la construcció de mesquites (poder religiós) i alcassabes (poder polític-militar). La seva agricultura es bàsicament intensiva, entorn els nuclis urbans. Al-Andalus s’estructura en torn a xarxes urbanes denses i jerarquitzades.

Un exemple seria la ciutat de Tortosa. En època romana era un nucli urbà anomenat Dertosa, al s. VIII es conquerida pels musulmans i passa a anomenar-se Turtuixa. Al s.IX viu el seu màxim esplendor urbanístic quan Abd-ar-Rahman III hi construeix una drassana emmurallada amb 17 torres, una mesquita de cinc naus, una alcassaba, i un mercat públic. Al 1035 es converteix en la capital d’un Regne de Taifes.

La Catalunya feudal cristiana va guanyar la guerra, imposant la realitat rural nobiliària on les ciutats no recobrarien una mínima importància fins al s.XIV-XV, gràcies al comerç pel Mediterrani.

El nacionalisme català, ideologia inventada al s.XIX, considera Catalunya tan sols a la part cristiana i situa el naixement  mitològic de la nació i de la llengua (essència única de la seva identitat) en el triomf del feudalisme rural cristià contra l’urbanisme musulmà. Fins i tot cert ultranacionalisme radical reivindica un expansionisme colonial format per suposats “Països Catalans” que englobarien els territoris conquerits per la Corona Aragó durant el s.XIII. La Catalunya musulmana ha caigut en un oblit obscurantista absolut, com si aquesta part de la història mai hagués succeït.

4.- Carlins rurals contra Liberals urbans

576_1336922761_074_Fira_Matiners_Avinyo_2012

Fira dels Matiners a Avinyó (Bages) on cada any es reivindica el carlisme com una “revolta popular”

Com a conseqüència de la victòria de Felip V el 1714 i del Decret de Nova Planta, l’aristocràcia catalana deixa de recaptar tributs a través d’estructures feudals, com la Generalitat, i passa a pagar impostos. Això marca un declivi del poder rural, que ve acompanyat per un auge d’una nova classe social: la burgesia urbana. Aquesta s’enriqueix al s.XVIII gràcies a la liberalització borbònica del comerç amb Amèrica. Gràcies a aquesta acumulació de capital serà possible el gran desenvolupament d’una Revolució Industrial catalana al s.XIX que suposarà l’auge de nou del mon urbà.

Aquest mon urbà burgés, que ja té el poder econòmic, demanda també el poder polític desenvolupant les seves demandes entorn a la ideologia liberal democràtica, sorgida a la il·lustració i la Revolució Francesa. Això aixeca reticències a la Catalunya rural que veu la industrialització capitalista i la democràcia liberal com una amenaça al seu mode de vida tradicional, religiós i comunitari agrícola.

Podrien considerar (amb certes reticències) que la primera lluita armada de la Catalunya rural contra la modernitat liberal es la Guerra del Francés (1808-1814), on es viuen nombrosos aixecaments populars de guerrillers, com la batalla del Bruc, la crema del paper segellat a Manresa, o la creació d’una Junta de Defensa a Lleida, així com sanguinàries batalles a Girona, Valls i Reus. De nou, l’arribada de la modernitat urbanita es producte d’una invasió estrangera que atempta contra les nostres essències tradicionals rurals.

Tot i que les tropes napoleòniques son derrotades i l’Antic Règim es restaurat amb Ferran VII, amb l’arribada al tro de la seva filla Isabel II, finalment el liberalisme democràtic i el capitalisme industrial urbanita arriba al poder. Això provoca un aixecament militar guerriller de la Catalunya rural, en defensa de la monarquia espanyola més tradicional, la religió i les essències feudals donant lloc a tres Guerres Carlines.

Iguerracarlina

Mapa de les zones de domini carlista durant la Primera Guerra Carlina

A la Catalunya rural es crea la figura del “trabucaire”, un guerriller pagès armat amb un trabuc, com a símbol de revolta popular rural contra les mesures dels governs liberals centrals i en defensa de l’Antic Règim.

La burgesia catalana es un pilar clau i fonamental en la construcció de l’estat liberal democràtic espanyol, lluitant 3 guerres civils contra el carlisme. Però un cop te la victòria, a finals del s.XIX, vol la seva part del pastís. L’estat liberal parteix del jacobinisme francés amb un centralisme estricte, enfront a la fragmentació de la sobirania pròpia del feudalisme. Es llavors quan la burgesia  inventa el nacionalisme català, la Renaixença i els Jocs Florals, idealitzant el món rural que havia combatut en 3 guerres civils consecutives, i reivindicant les “institucions pròpies” catalanes, estructures del poder feudal que ells mateixos havien derrocat.

5.- Socialistes urbans contra Convergents rurals

puma

Pasqual Maragall i Jordi Pujol, símbols de l’equilibri polític entre la Catalunya urbana i rural dels anys 80-90’s

Tot i que Franco presumeix de ser un defensor de les essències de l’Espanya rural, contra les ciutats obreres i comunistes contra qui va lluitar la Guerra Civil, la veritat es que el franquisme va afavorir exclusivament el desenvolupament de les grans ciutats derrotades a la guerra (Madrid-Barcelona-Bilbao). El”desarrollismo” dels anys 60’s estarà basat en el turisme de masses i la concentració industrial al voltant de les grans urbs. Això produeix un desequilibri territorial brutal amb migracions massives de Galicia, Extremadura, Andalusia i Aragó entorn a les àrees metropolitanes de Madrid, Bilbao i Barcelona.

A Catalunya això es tradueix amb una accentuació de les diferències culturals pre-existents entre el mon urbà i rural. A l’àrea metropolitana augmenta en picat la densitat demogràfica, donant lloc a grans ciutats seran mestisses, proletàries, xarneges i plurals, metre que la Catalunya rural mantindrà una major homogeneïtat ètnico-lingüística, en petits nuclis de baixa densitat. Per que us feu a la idea, el barri de la Florida, a L’Hospitalet de Llobregat té una densitat de 74.205 hab/km2 i el Pallars Jussà 10 hab/km2,  una diferència del 7.400%. Es impossible que amb unes condicions materials tan diametralment oposades no es doni lloc a realitats socials i culturals de caire molt diferent

En democràcia això genera dues realitats polítiques paral·leles, on el poder polític queda repartit en un equilibri aparentment immutable, on els ajuntaments de les grans ciutats queden en mans del PSC-PSUC/ICV mentre que la Generalitat i els ajuntaments petits de la Catalunya rural son governats per CDC-ERC. Pujol acaba amb el govern de l’Àrea Metropolitana per evitar que l’esquerra urbana concentrés més poder. Aquest equilibri sagrat es manté fins avui, amb petits parèntesi com el Tripartit o el breu pas de Trias per l’alcaldia de Barcelona.

Quelcom similar passa amb el nacionalisme basc, d’una arrel tambè molt carlista, que va arribar a posar la seva capital a la rural Vitória, en comptes de la urbana i industrial Bilbao, que hagués estat el més lògic.

CONCLUSIONS

Cada cop que hi ha un canvi de mode de producció (agrícola primitiu-> esclavisme -> feudal-> capitalisme industrial -> capitalisme postindustrial) han esclatat tensions entre el mon rural i urbà. Cert nacionalisme català ens presenta el mon rural com la veritable essència pura de Catalunya, mentre que la realitat urbana seria construïda per l’arribada d’elements aliens o colonitzadors vinguts de cultures foranies que pertorben la nostre essència rural tradicional com grecs, romans,  musulmans, els francesos o els migrats de la resta de la península. D’aquesta forma es presenta a la cultura i la nació com uns ens eterns i immutables en el temps, incapaços d’evolucionar o modernitzar-se, on tots els canvis son quelcom negatiu i pertorbador, producte de xocs amb altres civilitzacions estrangeres i invasores.

És el Procés la darrera batalla d’aquest conflicte? En bona part si. El processisme ha calat molt bé en algunes zones rurals que, com ja havia passat abans amb els guerrers ibers, els senyors feudals i els trabucaires carlins, veuen amb por els canvis socioeconòmics i volen refugiar-se en la tradició, la identitat i la sobirania. També es cert que té cert suport (molt més baix) a les zones urbanes, bàsicament en classes mitges empobrides per la crisi.

Res d’estrany ni de particular: passa exactament el mateix a les zones rurals de Castella i Galícia amb el PP, a EUA amb Trump, a França amb Le Pen, a Austria amb el FPÖ i a UK amb el Brexit. Les úniques societats rurals amb certa tradició progressista son aquelles que tenen una agricultura latifundista (Andalusia, Extremadura i bona part de Llatinoamèrica, per exemple).

El pas del capitalisme industrial al capitalisme global postindustrial de bens i serveis ha generat un replegament identitari i un fort xoc cultural entre les realitats socials més o menys propenses a obrir la seva economia als fluxos globals de treballadors, mercaderies i capital. Sembla, doncs que la política del s.XXI s’ha instal·lat en un eix globalització/proteccionisme, que divideix i tensiona les societats occidentals entre camp i ciutat, en comptes de fer-ho entre classes socials. Es una moda passatgera o serà el nou paisatge polític d’ara endavant?  Veurem!

h1

#TarotArqueòleg Prediccions per 2018

gener 1, 2018

# a a Drag Queen tarot

PREGUNTES POLÍTIQUES

@etenfurecido Vull ser el primer jajajaja, tornarà Puchi?

-Puigdemont tractarà de canviar radicalment la seva estratègia i tindrà un fracàs estrepitós, fruit de la seva arrogància i presumptuositat. Acabarà cedint, no serà investit President, esdevindrà un destorb i un obstacle.

@caracola150 Hi haurà acord d’investidura? Qui serà president?

-Hi haurà un acord d’investidura, no hi haurà cap problema amb el projecte ideològic però un gran conflicte i endarreriment en trobar a la persona que ha de ser President.El proper President de la Generalitat em surt que serà una figura femenina, afable, elegant, molt fanàtica de les seves idees i amb intencions ocultes, propensa a prendre decisions precipitades.

@Ananaranja1 El procés acabarà algun dia? O es infinit com l’univers? Quants polítics/processistes entraran a la presó al 2018 ? Seguirem veient llaços grocs o cambiaran de color?

-El Procés entrarà en una fase d’estancament, amb importants obstacles, prenent decisions irracionals i precipitades. Cap a final d’any tindrà una nova iniciativa original que el tornarà a situar en el centre d’atenció. Cartes molt positives les presos procesistes en relació amb la justícia, es possible que o be surtin de la presó o que les sentencies siguin positives. El tarot no pot predir una cosa tan específica i concreta com el color d’una reivindicació. 

 maria Què passarà amb el procés? Tabarnia arribarà lluny?

–Com la primera pregunta ja està resposta a l’anterior, vaig directe a la segona.  No veig resistència al projecte de segregació de Tabarnia, tot i que la idea de fons d’una Catalunya dividida en dues comunitats ètniques tindrà una influència profunda i es mantindrà, tant a Catalunya com a la resta de l’estat. 

Gaby Poblet- ¿Habrá otras elecciones autonómicas o generales en 2018? ¿Cómo le depara el futuro a la confluencia CatEncomú? ¿Seguirá siendo XD el líder o crecerán otros liderazgos?

-No veig unes noves eleccions a Catalunya, tot i que hi haurà una gran debilitat i inestabilitat en un Govern molt aïllat i amb dificultats per prendre decisions i avançar. Pel que fa a Catalunya en Comú haurà de treballar molt dur per superar les dificultats, el seu gran mal ve degut a preferir les il·lusions a la realitat material. Veig un important èxit polític de cara a finals d’any. En quant a Xavier Domenech resistirà com a líder, tot i que haurà de fer front a decisions errònies o precipitades i cert desgast, però veig cap canvi important ni transcendental.

@tonicantona- Bones, serà Xavier Trias els proper Síndic de Greuges del #RègimProcessista?

-Les cartes assenyalen a Xavier Trias amb bones noticies i projectes a curt plaç i un fracàs estrepitós cap a final d’any, que el deixaran aïllat.

@Kataphraktes – Acabarà fent el sorpasso C’s al PP a tot l’estat?

Ciutadans tindrà una important tendència a l’alça que sabrà mantenir, però no un sorpasso al PP

Trainspporter- La economia de Catalunya sofrirà un daltavall amb el procés?

– Veig a l’economia Catalana amb importants sotrecs i altibaixos produïts pel Procés, en general un lleuger debilitament i una forta inestabilitat

Dani- Es podrà materialitzar Catalunya En Comú… (¿) Podem (?) als territoris? Amb molts paracaidistas (“independent”) de caps de llista? Carme Forcadell tornarà a ser presidenta del Parlament?

-La primera pregunta ja està més o menys resposta en una anterior. Vaig a la 2a: Veig un canvi professional en Carme Forcadell, així que crec que no serà Presidenta del Parlament de nou. Aquest canvi serà envers una posició de major poder i influència, normalment ocupar per homes. Pot ser la Generalitat? Això lligaria amb la figura femenina que he vist abans…

 Lifespixels- Posarà el PSOE a Mariano Rajoy contra les cordes? Via moció de censura o oposició molt més ferma?

-Veig un PSOE molt insegur, debilitat i desorientat en la seva oposició al PP

Marquesa Indignada- podrem tenir aquest 2018 uns mitjans de comunicació públics professionals i decents? I en cas afirmatiu, em convertiré en una estrella mediàtica??

-No, de fet el sectarisme anirà a pitjor. 

Muse – S’avançarà a nivell internacional d’alguna manera en l’eliminació de les divises / tipus de canvi i el diner en metàl·lic? S’avançarà en algun projecte de limitació de moviments o tancament de fronteres a Europa a conseqüència d’atemptats, de problemes amb refugiats, etc.? 

-Veig un entorn propici a la eliminació de divises i diner en metal·lic. Veig un estancament en les polítiques envers la supressió de fronteres i l’ajuda als refugiats.

Guillem Serrano Bosch – Està previst que Raúl Castro deixi la presidència de Cuba l’abril de l’any vinent. Sobreviurà gaire temps el castrisme sense cap Castro al poder després de gairebé 60 anys governant? Quina esperança de vida li augures al règim cubà?

-Molt bones cartes entorn a Cuba, tindrà un gran èxit i força sort, tot i que no aconseguirà acabar amb el seu aïllament. Hi haurà un canvi de lideratge amb la sortida de Raúl Castro. El nou líder serà una figura masculina amb un lideratge més dèbil,  però més culte, savi, generós i indulgent.

 Pakito – Creus que hi haurà impeachment a Donald Trump aquest 2018?

No veig un impeachment a Donald Trump però si greus problemes amb la justícia i problemes en relacions internacionals.

@DavidCfd 1- Veus aquest any al nacionalisme basc afegint-se a un altre “procés” aprofitant que han de tenir enllestida una proposta de nou Estatut? 2- En qualsevol cas, es poden obrir expectatives de diàleg i negociació seriosa sobre una reforma de la Constitució, amb la participació de tots els partits? O seguirem perdent el temps amb processisme català que Albert- es pot exportar a procesismo español per part del PP i Cs per anul·lar a l’esquerra

-No veig cap canvi destacat en el nacionalisme basc, tot i una tendencia cap a la radicalització d’alguna part. Veig un avanç important pel que fa a la reforma de la Constitució i la possibilitat d’un acord important de cara a finals d’any.

PREGUNTES PERSONALS

Ruru- Vull saber com anirà el meu projecte artístic, que va veure la llum a finals del 2017, al llarg de l’any vinent.

Veig un projecte molt sòlid que no tindrà tot l’èxit que tu esperes per culpa d’una decisió injusta (es possible que hi hagi un jurat o una crítica? Em surt una carta molt dolenta relacionada amb un judici). 

Aloma -i vida sentimental (que ja n’hi ha prou de tanta política)

Veig una temptació per part d’algú que et serà una influència negativa, la qual cosa et suposarà alguna discussió i maldecaps. 

Joan Luengo- Qui guanyarà RuPaul Drag Race All Star 3 ?

-La pregunta es massa concreta i no conec els concursants. Només puc dir que qui guanyarà serà algú presumit, superficial i vanidós.

Albert- Hi hauran canvis a la meva vida laboral, habitacional i familiar? 

-La feina la veig marcada per un canvi d’entorn positiu, però per arribar-hi hauràs de fer front a la teva inseguretat i indecisió. El teu entorn familiar el veig molt fort, tot i que hauran de fer front a un petit cop de mala sort.

elnoidelbarret- Què diuen les cartes de la meva parella actual? Seguirem junts durant molts anys? Què m’aconsellen les cartes, faig el màster de la UOC o vaig a alguna ciutat Europea? I podria això influir en l’anterior qüestió?

-La teva relació de parella la veig un tant desorientada i confosa, amb cert estancament i resignació. Tindràs molta sort amb una beca, tot i que primer hauràs de renunciar a una altre oportunitat

elmissatgerjurista- Hi ha una noia que m’agrada, però que em té a la seva “friendzone”. Que podré sortir d’aquesta zona per tal de convertir-me en la seva parella? abril d’aquest 2017 que és a punt d’acabar vaig fer el càsting per al “Pasapalabra”. Encara no m’han trucat per anar a gravar i voldria saber si aquest 2018 ho faran 

-No veig cap absolutament cap possibilitat amb aquesta noia. Lo de Pasapalabra ho veig complicat, hauràs de ser pacient. 

amparoland1- Hola, sóc la cansina de l’any passa’t. Em vas predir un any hogogós de feina i sí, vas encertar. Feina: què tal 2018. Estic treballant per que millori.

-El tema segueix molt complicat. Es possible que tinguis una mala relació amb algun superior? Si es així hauràs d’actuar amb paciència i prudència, evitant decisions irracionals i precipitades.

raymon- Soc el pesat que cada any pregunta per l’herencia de la meva avia encallada als jutjats, cada any sembla que es mou alguna cosa, i finalment s’atura. Veus si aquest 2018 es repartirá? Tambe et vull preguntar per la meva feina, veus algún canvi, algún increment de sou?

-El tema de l’herència el veig molt complicat a nivell judicial, però veig la possibilitat d’un acord satisfactori a mig termini. Veig una possibilitat bastant remota d’una millora professional, però per això hauràs de fer front a la teva timidesa i millorar la sociabilitat.

miquel- Voldria saber com aniré d’amors i amistats l’any vinent, a més a més de com m’anirá la feina actual.

-Uf, veig un any marcat per la calma, la tranquil·litat, l’aïllament i la soledat. Veig un canvi important a la teva feina marcat pel conflicte amb algú arribista i sense escrúpols.

parcerito- 1) com anira l’amor enguany? 2) terminare la marato de barcelona?

-Molta estabilitat i tranquil·litat en quant a amor. Les cartes no son gaire bones en quant a la marató, no ho veig impossible, però hauràs d’esforçar-te més del que ho estàs fent ara.

 

h1

Deixa les teves preguntes pel #TarotArqueoleg 2018

Desembre 27, 2017

# a a tarot drag

Un any més aquest blog posa a la disposició de tots els seus lectors una consulta gratuïta per conèixer que ens  durà el proper 2018.

Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?). Procureu que la pregunta no estigui repetida. Acceptaré qüestions preferentment als comentaris d’aquest post, al meu Facebook o Twitter (@arqueoleg) on també podeu emprar el hashtag #TarotArqueoleg

Si no hi han suficients preguntes me les inventaré jo i si n’hi han masses faré una selecció.  Teniu de temps fins les 00:00h del 31 de Desembre. Publicaré les prediccions a partir del dia 1 de Gener.

Principals prediccions que vaig fer per al el 2017 (llegiu-les totes AQUÍ)

-> El Govern de Sabadell tindrà una crisi, amb forta tensió interna. Finalment veig una solució diplomàtica de mans d’una persona sabia que agafarà el timó.

-> El Referèndum legal i acordat no es podrà fer i es buscarà una alternativa enginyosa i elegant que acabarà sent tot un fracàs. Veig un gran esforç de l’independentisme de cara a la justícia que aportarà alguna victòria important i també una derrota significativa.

-> La posició dels Comuns respecte al Procés estarà marcada per la desorientació, l’autoengany, el desitj de figurar, així com per un estancament en la manca d’oportunitats per donar una solució o relat alternatiu.

->  Veig el lideratge de Puigdemont molt reforçat tot i que haurà de fer front a una crisi, tindrà un cop de sort.

-> Albano Dante haurà de fer font a obstacles i un important canvi en un camí difícil que finalment acabarà amb èxit.

-> Podem farà front a una reestructuració plena de dificultats. Les cartes no son bones en general per al partit.

Deixeu les vostres preguntes!