10 Recomanacions per Sant Jordi 2018

 

– “Els homes i els dies“. David Vilaseca

Si només pogués recomanar un llibre de tots els que he llegit enguany seria aquest.  M’ha enganxat des de la primera pàgina i l’he devorat amb fruïció,  tot i que el gènere – diaris personals-  mai m’havia cridat l’atenció. Es tracta de la vida real d’un professor universitari català de literatura resident a Londres, entre 1987 i 2008. Obertament homosexual, narra amb tot luxe de detalls morbosos la seva vida sexual, radicalment promíscua, en tota mena d’antres i racons londinencs, així com l’angoixa i depressió que li produeix aquesta addicció compulsiva al sexe anònim, tot vist des del seu prisma literari i lacanià-psicoanalític. Ens trobem davant un Marcel Proust de la literatura catalana que ha passat injustament molt desapercebut.

 

– “Los pacientes del Doctor Garcia“. Almudena Grandes

Quarta entrega de la saga (tot i que son històries que es poden llegir de forma independent) on Almudena Grandes repassa de forma novel·lada alguns dels episodis més desconeguts de la postguerra espanyola. En aquesta ocasió ens explica com funcionava la xarxa secreta mitjançant la qual nombrosos criminals de guerra nazis es van amagar a Espanya després de la Segona Guerra Mundial, amb la total complicitat del règim franquista, per després poder fugir a la Argentina peronista. De nou Grandes torna a barrejar història i política, amb sentiments i passions més terrenals.

 

 –“Fuego y Fúria” Michael Wolff

Aquest llibre es una veritable fan-ta-si-a. Un brillant, acurat i documentadíssim repàs al primer any a la presidència de Donald Tump, amb testimonis de primera ma, per part d’un escriptor que va tindre accés directe a la Casa Blanca. El llibre no dona puntada sense fil; Wolff no es mossega la llengua per explicar la bogeria impulsiva que guia les decisions improvisades i absurdes de Trump, analitzant la seva personalitat esquizofrènica o la volàtil ideologia,  així com les conspiracions i guerres obertes entre els dos bàndols en que es va dividir el seu equip: els radicals populistes liderats per Bannon, i els moderats entorn la seva filla Ivanka.

 

–“El silencio de la ciudad blanca” / “Los ritos del agua”. Eva G. Sáenz de Urturi

Recomanació doble dels dos primers llibres d’una trilogia, del qual encara no s’ha publicat el darrer volum. Es tracta d’una novel·la policíaca trepidant i addictiva, que us tindrà en tensió en tot moment. La peculiaritat de la trama es que els múltiples assassinats investigats sempre giren entorn a l’arqueologia, els jaciments, els monuments i la història de la ciutat de Vitòria i el seu entorn. La primera part es, també, una crítica visceral als arqueòlegs mediàtics, així com al sensacionalisme periodístic davant una tragèdia.

 

-“Heavier than heaven”. Charles R. Cross

En trobem davant la biografia definitiva de Kurt Cobain. L’autor s’ha passat 5 anys fent entrevistes i buscant documentació exhaustiva per documentar fins al darrer detall de l’ascensió i posterior autodestrucció del mite del grunge. Resulta un llibre molt necessari, ja que entorn la vida de Cobain hi ha nombrosos falsos mites i rumors (alguns alimentats per ell mateix), així com pèrfides insídies masclistes contra la seva viuda Courtney Love. Cross es dedica a separar la veritat de la mitologia, explicant com els traumes d’infància i una tortuosa adolescència van crear unes inseguretats en la seva personalitat que van acabar esclatant amb el cocktail mortal de fama i droga.

 

-“Llámame por tu nombre“. André Aciman

Com el film “Call me by your name” em va fascinar tant, no he resistit la temptació de devorar el llibre original del qual surt la història. La trama és la mateixa que a la pel·lícula: la tensió i posterior història d’amor homosexual entre un jove de 17 anys i un estudiant de doctorat de 24 mentre passen les vacances en un petit poblet de la Toscana. La novetat es que el llibre ens ho explica des del punt de vista subjectiu d’Elio, donant més rellevància als seus sentiments i  punts de vista. I també canvia el final de la història, amb nous episodis de retrobaments al cap dels anys.

 

-“Música de mierda“. Carl Wilson.

Genial i divertit assaig sociològic sobre el classisme, l’elitisme i els prejudicis a la música pop. Wilson analitza com certs grups i cantants son dimonitzats com “horteres”, quan en realitat el que ens genera rebuig es que aquesta música l’escolta la gent de classe obrera. L’exemple escollit pel treball de camp es la cantant canadenca Celine Dión, provinent d’una família marginal quebequesa i sense cap estudi, a qui tothom horroritza confessar que li agrada, tot i que no obstant ven milions d’àlbums.

 

–“Empantanados”. Joan Coscubiela

Llibre absolutament fonamental per repassar detalladament la darrera fase del Procés independentista, comprendre les causes més profundes d’aquest moviment, així com plantejar-ne alternatives des de l’esquerra i el federalisme , de la ma d’aquest veterà diputat d’ICV i dirigent de CCOO.

Vaig escriure un post amb una extensa ressenya que PODEU LLEGIR CLICANT AQUÍ.

 

 

 

–“La España Vacia“. Sergio del Molino

Imprescindible assaig on s’analitzen les causes (i conseqüències) històriques, econòmiques, socials i culturals de la despoblació a les províncies rurals que rodegen a la Comunitat de Madrid (Teruel, Càceres, Sòria, Valladolid…). Un espai pràcticament buit, amb una densitat d’habitants és inferior a les tundres de Lapònia i sense cap altre paral·lel a Europa.  Com es pot viure en un poble de 10 habitants, on les escoles, hospitals, les botigues o qualsevol servei públic o privat es troba a centenars de kilòmetres? Com ha succeït aquest desequilibri territorial tan bèstia? A qui li beneficia políticament? Com s’ha vist reflectit això en el nostre cinema o literatura?

 

–“Todos los hombres del Führer“. Ferran Gallego

Ferran Gallego va ser professor meu a la UAB, en una assignatura sobre anàlisis històric i cultural del sorgiment del nazisme alemany. Recordo que les seves classes em van fascinar (tot i que no tenien res a veure amb la meva especialitat d’arqueologia prehistòrica) i em van permetre entendre amb claredat com un país tan culte i racional com Alemanya pot generar unes masses tan fanatitzades per un ressentiment nacionalista extrem, fins al punt de dur al món a una guerra mundial i un holocaust. En aquesta obra Gallego posa la lupa en la biografia d’aquells personatges que van rodejar a Hitler des dels seus inicis fins al seu suïcidi, i que de ben segur no son tan conegudes com les del Führer: Himmler, Göring, Rosenberg, Goebbels, Drexler, Strasser, Röhm o Speer, entre altres.

I VOSALTRES, QUE EM RECOMANEU?

Es “Submissió” de Houellebecq un llibre islamòfob?

Darrerament he tingut el plaer de devorar la darrera creació del provocador escriptor francès Michel Houellebecq, el controvertit “Submissió“.

La novel·la ha estat marcada per l’estigma de la islamofòbia des de l’instant en que es va conèixer que la seva trama versava entorn una distopia on un partit islamista guanyava les eleccions presidencials al 2017, derrotant al Front Nacional a la 2a volta amb l’ajuda de la resta de partits. El presentador Ali Baddou va dir que el llibre era vomitiu;  Laurent Joffrin director del diari progressista “Libertation” el va acusar de fer campanya per Marine Le Pen i el President de la República, François Hollande, va demanar als lectors que no es deixessin endur per la por i l’angoixa que el llibre reflexa.

La polèmica va incrementar al coincidir la seva publicació amb els atemptats al setmanari satíric de “Charlie Hebdó“. Houellebecq va suspendre la promoció editorial davant la mort a l’atemptat del seu amic, l’economista d’esquerres Bernand Maris. De fet, al darrer número de Hebdo abans de l’atac hi havia un acudit sobre ell que deia “Escàndol! Al·là ha creat a Houellebecq a la seva pròpia imatge! “.

Però es realment “Submissió” una apologia de l’odi contra l’islam? La resposta es molt més complexe que un si o un no. He decidit llegir-me el llibre i poder formar-me una opinió pròpia, al marge dels prejudicis i crítiques pre-existents. Aquí algunes reflexions que m’han sorgit al respecte.

1) En primer lloc cal recordar que ens trobem davant una novel·la, no d’un assaig. La posició del narrador es bastant neutral i asèptica, no així la dels seus personatges, que ens poden recordar a una decadent caricatura autoparòdica d’ell mateix. Els seus mordaços comentaris irònics carreguen a esquerra i dreta, cristianisme, laïcisme i islam. Però no oblidem que en tot moment ens trobem en el camp de la ficció, no de cap apologia política.

2) El seu argument no es cap novetat a la obra de Houellebecq. Ja a “La posibilidad de una isla” ens presenta l’auge mundial d’una secta religiosa al aconseguir perllongar la vida humana gràcies a la criogenització. En aquella obra les mofes contra totes les religions i cultures arriba a ser molt més punyents; recordo un terrorista palestí que es recicla a estrella del porno on roda “Cómeme la Franja de Gaza“. Llavors, però, no va despertar cap mena de controvèrsia pública.

3) “Submissió” es, abans que res, un llibre molt ben escrit, ple de referències polítiques i a la literatura francesa contemporània. I, a dir veritat, la seva principal crítica gira entorn al funcionament endogàmic de la universitat francesa, no de cap religió o ideologia.

4) Es cert que el seu argument ens situa a l’escenari favorit per la ultradreta islamòfoba europea. Només cal recordar el desagradable vídeo de PxC on dues nenes en un parc saltaven a la corda vestides amb un burka. Això si, l’escenari futur que presenta Houellebecq dista de ser tan extremadament terrorífic: la victòria islamista salva l’estat del benestar gràcies als petrodolars, les dones porten les faldilles una mica més llargues, moltes d’elles son subvencionades per que abandonin el món laboral i tornin a casa, mentre que es fan dues línies universitaries paral·leles una laica i una altre islàmica. Vaja, que ens recorda a un escenari molt més proper a l’actual Turquia que no a Afganistan.

5) La part més islamòfoba de la obra, des del meu punt de vista, és que es presenti la possibilitat de que un sol partit polític pugui representar a tots els musulmans. L’argument ens situa davant un context polític que anul·la la diversitat i heterogeneïtat de les múltiples cultures que tenen l’islam com a religió, esborrant les diferències polítiques entre els seus membres, on pakistanesos, xiites, wahabites i sunnites son el mateix. Imagineu fonamentalista talibà i un islamista moderat consensuant un programa i un lideratge polític? Jo no. Aquesta uniformització simplista es el caldo de cultiu de l’estereotip del musulmà terrorista i integrista. Es tan absurd com pensar que podria existir un “partit de les dones” que inclogués des d’Esperanza Aguirre a Ada Colau.

6) No existeix ni la més remota possibilitat ni probabilitat que un partit islàmic arribi a ocupar cap mena de poder institucional a Europa, per petit que sigui, en un futur imminent. Ni una trista regidoria a un poblet de mala mort. De fet, el gran problema que ens trobem els militants polítics es l’apatia i absoluta despolitització de les persones migrades; tan de bo tinguessin un xic més d’interès en els partits o moviments socials, doncs molts cops les organitzacions antiracistes estan formades en exclusiva per gent autòctona. Afortunadament les persones migrades, les poques que hem aconseguit empoderar políticament, han entrat dins de partits d’esquerres per lluitar pels seus drets, des del respecte absolut a la llibertat, la laïcitat i la interculturalitat. En canvi, el gran perill real per a la convivència política a França es diu Front Nacional. De fet, estic segur que si s’arribés mai a produir un combat electoral com el que ens presenta el llibre, Marine Le Pen seria escollida per una esclafant majoria, por molt laic, contingut i moderat que fos el seu oponent islamista. El llibre seria molt més terrorífic i esfereïdor amb l’escenari d’un govern neofeixista, ja que aquesta si es una possibilitat realista.

7) No fem cap favor a la convivència ni a la interculturalitat si generem una controvèrsia mediàtica cada cop que algú fa humor o una crítica sobre l’islam. Aquest llibre es molt més suau que la esbojarrada caricatura d’un convent de monges del film “Entre Tinieblas” d’Almodovar. Qui pot limitar la llibertat d’un artista? Hem de tindre la capacitat com a societat de poder normalitzar la crítica raonada i han de ser els mateixos musulmans els que han de reivindicar una igualtat en drets i deures que passi per una acceptació i normalització de l’humor. De la mateixa forma, nosaltres hem de fer també un esforç de visualitzar en positiu l’islam dins occident, sense que s’aixequin polèmiques sensacionalistes cada cop que s’obri un oratori o mesquita als nostres barris. Cal una dialèctica intercultural que ens permeti superar l’odi i la por a l’altre, superant perjudicis i tòpics.

8) Cal combatre la islamofòbia, faltaria més! Però no crec que la literatura de ficció sigui el lloc on aquest discurs es produeix ni reprodueix. Us puc assegurar que entre els lectors d’aquesta novel·la, presumiblement amb estudis universitaris, no es troba el target del populisme identitari. Es el sensacionalisme de la informació periodística i els discursos incendiaris de molts líders polítics el que inflama l’odi racista islamòfob, escampant tota mena de rumors i estereotips per generar odi i confrontació. Es infinitament més perillós un sol segon de l’odi incendiari de Pilar Rahola a la televisió, premsa o ràdio que 50 llibres com aquest.

9) El llibre, al menys, ha servit per trencar els tabús i silencis de certa esquerra progre-liberal post-materialista de classe mitja que pretén solucionar els conflictes identitaris eludint-los mitjançant el sentimentalisme compassiu. Aquesta s’ha demostrat una via fallida davant la crisi econòmica del capitalisme global, on les retallades de l’estat del benestar han obert una guerra amb tints identitaris entre pobres pels recursos cada cop més escassos, que no es pot solucionar amb caritat ni compassió. Resulta urgent la recuperació d’una dialèctica de classes socials, reprenent l’essència del conflicte fonamental  entre capital i treball. Ens hem d’empoderar tots com a precaris membres de la classe treballadora. La millor forma d’integració i de diàleg intercultural es  dins  una lluita comuna com a víctimes d’un espoli continuat per part de la oligarquia econòmica, sense que ningú hagi de ser assimilat ni renunciar a la seva identitat, però sense que aquesta sigui el seu principal eix de politització. Les persones migrades no han de lluitar per imposar la seva visió etnocèntrica de la societat, sinó per aconseguir la plena ciutadania i per una justícia social universal que no atengui a cap discriminació, sense que per això sigui necessària (ni desitjable) una renuncia als seus valors no occidentals.  Òbviament això no ho diu Houellebecq sinó jo.

En tot cas us recomano que no feu cas de cap crítica, tampoc d’aquesta, i us formeu la vostre pròpia opinió llegint el llibre!.

NOVEL·LA HISTÒRICA: La difícil dialèctica entre literatura i història.

Al ser historiador i arqueòleg molts amics i familiars creuen que estic predestinat a llegir convulsivament novel·la històrica i tiren d’aquest recurs quan em volen fer un regal. Així que, sense jo planejar-ho, he esdevingut un petit expert en aquest gènere literari.

El problema d’aquest estil es que parteix d’una contradicció paradoxal aparentment irresoluble: com introduir una ficció dins un passat històric, sense falsejar la veritat del que va succeir. Els autors tenen la seva creativitat limitada pels paràmetres que marca la ciència i tan sols poden omplir de literatura els buits que les dades ens deixen del passat. Com solucionar aquesta dialèctica entre realitat i fantasia?

A mi, personalment, em molesta molt trobar anacronismes en novel·les històriques. Recordo l’enrabiada que em va agafar quan vaig vaig començar a llegir “Els Refugis de Pedra“, de la saga “El Clan de l’Ós Cavernari” de Jean M. Auel.  Un personatge, ara no recordo si cromanyó o neandertal, creuava Europa cavalcant a cavall a finals del Paleolític Mitjà, quan els èquids no es domestiquen fins a l’Edat del Ferro, uns 20.000 anys més tard. No puc entendre com una obra tan minuciosament documentada va poder cometre una patinada d’aquest calibre. Necessitats del guió? Doncs, sincerament, posats a inventar i falsejar el passat, quasi que prefereixo una obra de fantasia èpica o ciència ficció on, des de la primera pàgina, sabem que tot es mentida.

Altres autors cauen en l’extrem contrari i necessiten demostrar-nos constantment, en cada pàgina i paràgraf, que ells s’han documentat molt bé sobre el període que ens estan narrant. Es el cas d’Ildefonso Falcones i la seva sobrevalorada “Catedral del Mar”. Si, molt bé Sr. Falcones, vostè coneix la Barcelona del s.XIV com la palma de la seva ma, ho sabem, no cal que cada cop que un personatge surti de casa ens descrigui cada rajola d’aquell carrer! Un barroquisme detallsita que no aconsegueix, però, ocultar la poca versemblança d’algunes situacions i personatges. Algú es creu que un pagès pròfug pugui esdevindre un ric mercader en ple feudalsime baixmedieval?

Sobre el problema de no separar amb claredat realitat històrica i ficció literària ens en parla l’excel·lent darrera publicació del gironí Javier Cercas, “El Impostor“, on la trama versa sobre la dificultat que troba l’autor per destriar veritat i mentida en la biografia d’Enric Marcó, qui va falsificar el seu pas per un camp d’extermini. Emprar la fantasia per falsejar la realitat sense cap límit ètic pot acabar portant greus problemes als historiadors i a tota la societat en general. Clar que Marcó no es un personatge literari, sinó una persona real que va arribar a engalipar a tot un país al introduir literatura dins la seva pròpia història.

Un altre handicap d’aquest estil es conèixer d’avançat el final d’una trama, la qual cosa li pot treure molta emoció. Es el que creia que em passaria amb Ken Follet, de qui acabo de devorar les dues primeres entregues de la saga “The Century“, on explica la truculenta evolució política del segle XX. No ha estat així doncs la àgilitat narrativa, plena d’acció bèl·lica i romanços impossibles, m’ha fet accelerar el cor davant successos dels quals ja en sabia el final. El problema de credibilitat que li he trobat es que uns mateixos personatges sempre es trobin just a l’ull de l’huracà, protagonitzant tots els esdeveniments fonamentals, des de l’assalt al Palau d’Hivern a Pearl Harbour.

El gran repte de la novel·la històrica, des del meu punt de vista, es aconseguir donar ànima i sentiment a les fredes xifres i dades que ens ofereix l’assaig, sense faltar en cap cas al rigor empíric i científic que requereix l’estudi del passat. Es possible conjugar alta literatura i història, sense avorrir ni cometre la menor errada?. Doncs si! Ho ha aconseguit Almudena Grandes i la seva magistral saga “Episodios de una Guerra Interminable”, sobre aquells espanyols que varen seguir combatent el franquisme un cop acabada la Guerra Civil, de la qual no en puc ser més fan i n’espero cada nova entrega com una adolescent histèrica. Sincerament, em sembla la culminació absoluta del gènere. He plorat d’emoció amb cada mort i he aplaudit a rabiar la seva capacitat per documentar fets desconegudíssims i deliberadament ocultats per la història més oficial.

Discussió amb Pseudohistoriadors de l’Institut Nova Histèria

“Un nacionalista pot ser un gran filòsof o un gran químic, però difícilment serà un gran historiador“

Eric Hobsbawm (1)

Aquest Sant Jordi he estat per primer cop a la vida signant el meu llibre a la Rambla de Barcelona, on he desvirtualitzat, per fi, a molts  amics de Twitter i d’aquest blog. Un plaer descobrir que sou reals! M’ha fet molta il·lusió i només per això ja ha valgut la pena fer el llibre.

L’anècdota freak de la jornada va ser la discussió amb membres del Institut Nova Història de Jordi Bilbeny, un filòleg i pseudohistoriador aficionat expulsat de la UB quan cursava un doctorat, ex-membre també del Centre d’Estudis Colombins i  de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya (FEHC). La seva hipòtesis es que Cristòfor Colom, La Celestina, Cervantes, el Lazarillo de Tormes, Leonardo Da Vinci, Erasme de Roterdam, Bartomé de las Casas, Francisco Pizarro o el Pare Noél eren catalans, però existeix una conspiració mundial orquestrada per Espanya per amagar-ne totes les proves i només ell les pot veure. Per desgràcia TV3 dona constantment ressò a aquesta magufada anticientífica, Ajuntaments de la CUP li han pagat conferències amb diner públic ( a canvi ell va demanar el vot per la CUP) i ERC li ha atorgat un premi.

Unes teories conspiranoiques i relativistes com les que hem vist anteriorment en aquest blog amb Generación Alien i Erich Von Daniken, la Operació Rapa Nui o als dels defensors de la “Terra Plana”.

Jo en cap moment vaig ser conscient de amb qui estava parlant, creia que era un llibreter anònim, que tenia un estand al costat del meu, si no aquesta conversa MAI hauria tingut lloc. Aquí la transcripció de la discussió, tal com la recordo:

AMIGA – Ui mira, si al estand d’aquí al costat tenen “El Lazarillo“… en català? No sabia que s’havia traduït!

JO- Ai calla… però si el traductor es Jordi Bilbeny! El pallasso aquell que diu que la Celestina era catalana!

SENYOR X- Perdona, però aquestes teories estan molt estudiades eh!

JO- Que va!! Si aquest Bilbeny es un friki! El van expulsar de la UB per exposar infumables teories paranoiques. Per mi que pren tripis o  té  brots psicòtics …

SENYOR X- Això es perqué les universitats estan dominades per Espanya! Qui paga a les universitats? Espanya!

AMIGA- Però que diu home!! Com han de ser la UB o la UAB espanyolistes i formar part d’un complot!!! Quina bojeria!!

JO- Si va dir fins i tot que el Pare Noel era català aquell pirat! ajajaj Com es pot ser tan ridícul? Que serà el proper Mickey Mouse?

SENYOR X – Si es veu clarament! El Quixot està ple de catalanades! Aquesta obra la llegia un castellà de la època i no la podia entendre pas.

AMIGA- Però com ho pot saber? Això es una visió que tenim ara des del present, però segur que la gent de la època ho entenia perfectament…

JO- Es que son dues llengües romàniques que s’assemblen molt i estem parlant d’un moment en que les normes ortogràfiques tampoc estaven molt fixades

SENYOR X (amb la cara envermellida i la mirada perduda)– Si que ho estaven! Siii! Ho estaveeen! I vosaltres no sabeu que Tirant lo Blanc estava considerat una obra en llegua castellana fins que un estudiós va trobar una còpia en català al s.XIX? Llavors es va saber la veritat! En la resta de casos no s’ha tengut tanta sort…

JO- Bé, això és una prova empírica. En tenen cap ells per afirmar les seves bestieses?

AMIGA- El que no es pot fer es anar escampant rumors sense cap base. Que el cas de Tirant Lo Blanc fos cert, si ho es, no prova que la Celestina o el Quixot fossin catalans! Clar, de tan dir tantes xorrades algún dia se n’encerta alguna…

SENYOR X- Qui demostra que es fals eh? Tampoc es pot saber! A més, com deia Goebbels, si cal inventar una mentida, que sigui ben grossa…

JO- Això de Goebbels ho deu dir per la manipulació de Bilbeny no? Pio Moa i ell, son com dues gotes d’aigua! Es comença així i s’acaba negant l’Holocaust.

AMIGA- Home això igual no, però a veure, la història té un mètode científic avalat per l’acadèmia. Hi ha un rigor..

SENYOR X- (completament fora de si)– L’acadèmia la paga Espanya! La història la fan els estats! I nosaltres no tenim estat!! Eh!! No en tenim cap!! A més, com voleu que un poble degenerat de quatre pagesos morts de gana que malvivien entre matolls fes el Siglo de Oro eh??

(aquí veiem la veritable naturalesa etnicista en que es basa aquesta teoria delirant, com els Protocols dels Savis de Sió, una falsedat conspiranoica en la que es va fonamentar l’antiseminisme del s.XX)

Vam deixar la conversa perqué havia de signar més exemplars de Patrimonicidi i poc després m’adono que absolutament tots els llibres de la paradeta eren de Bilbeny, ja que aquell era el estand oficial del INH i, per tant el Senyor X, amb qui havíem discutit, era Jordi Bilbeny o bé un deixeble seu que se li assemblava. Li havia dit ionki, pallasso, friki, nazi, psicòtic i mentider a la cara i m’havia quedat tan ample. Quina probabilitat hi havia de tal remota coincidència de hora i lloc, en una ciutat com Barcelona??

Tan difícil es d’entendre que aquells que defensem el dret a decidir, com es el meu cas, ho fem perquè volem canviar el futur i no el passat?

 Si voleu saber la llista de personalitats que donen suport a aquests deliris podeu veure-la aquí:

Llista de suports a Institut Nova Histèria

PD: Alfons Lopez Tena m’ha aclarit per Twitter que la seva adhesió es falsa i que se la va inventar el INH. No m’estranyaria que altres també ho fossin

(1) Gràcies per la cita Miguel Rosa! Ja sabia jo que no trigaria en trobar el post idoni per incloure-la!

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

“La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

“Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.