h1

ENQUESTA: A qui votaries de President de la Comissió Europea?

abril 7, 2014

Imaginem per un moment que la Unió Europea es una veritable democràcia integrada i no dividida per obsoletes fronteres d’anacrònics estats i, com ja succeeix als EUA, tenim la oportunitat de votar directament al President de la Comissió Europea. Bé, com aquesta possibilitat encara no es factible, us facilito la possibilitat de  fer-ne una simulació votant en una enquesta al Blog. Teniu un més per participar i votar al vostre candidat o candidata favorit!

VOTEU A L’ENQUESTA DE LA COLUMNA DRETA—>

###UE1

.

Jean-Claude Juncker (Partit Popular Europeu-PPE)

Ex-President de Luxemburg, el país més ric de tota la UE, està acostumat a dirigir i governar un Pressupost equivalent al de la ciutat de l’Hospitalet.  durant la seva presidència de l’Eurogrup va ser el màxim impulsor de les polítiques d’austeritat i retallades en vers els països del sud d’Europa. Els rumors diuen que té problemes d’alcoholisme. A Catalunya té el suport de PP i UDC

A Favor: Té una gran fama de treballador i un caràcter dur que podria posar al seu lloc als caps d’Estat que li xulegin

En Contra: Son les mateixes receptes neoliberals de seguidisme de la Troika que tenim avui i ens han dut fins a la crisi

###UE2

.

Martin Schultz (Partit Socialista Europeu -PSE)

Alemany membre del SPD, llibreter de professió, actual President de l’Eurocàmbra, s’ha enfrontat a Silvio Berlusconi, ha criticat l’excés d’austeritat i ha situat l’atur juvenil com a principal problema. A Catalunya té el suport del PSC

A Favor: Es l’únic candidat progressista amb possibilitats reals de ser escollit

En Contra: Tot i les seves crítiques a l’austeritat ha avalat totes i cada una de les polítiques neoliberals i, de fet, el seu partit SPD governa amb Merkel a Alemanys

###UE3

.

Guy Verhofstadt (Liberal-Demòcrates- ALDE)

Ex-Primer Ministre de Bèlgica, les seves polítiques radicals en retallades i privatitzacions li van valdre el sobrenom de “Baby Teacher“. Es va oposar amb fermesa a la Guerra d’Irak, ha escrit un llibre “Estats units d’Europa” on apunta cap a postures federalistes europees, de major integració i menys sobirania pels estats. A Catalunya té el suport de CDC.

A Favor: Se suposa que va donar suport a la consulta del 9N, però després va resultar que era mentida

En Contra: Es una versió juvenil de Merkel i poc més

###UE5

.

Alexis Tsipiras (Partit de l’Esquerra Europea- PEE)

Lider de la oposició a Grècia per Syriza, es la única persona que ha fet tremolar a la Troika davant la possibilitat de guanyar els comicis i plantejar una re-negociació del deute dins de l’Euro. Segueix les teories de l’economista Iannis Varoufakis, segons la qual la única forma de sortir de la crisi de l’euro es una unió bancaria, fiscal, la governança democràtica de l’euro la mutualització del deute mitjançant eurobons. A Catalunya té el suport explicit de EUIA i implícit de ICV

A Favor: La seva victòria suposaria una ruptura total i la fi de les polítiques austeritaries de la Troika d’una forma radical i diàfana. Es un líder jove i il·lusionant

En Contra: Potser li manca certa capacitat de teixir aliances amb la resta de grups d’esquerres, imprescindible per aprovar lleis i mesures.

###UE4

.

Ska Keller i José Bové (Partit Verd Europeu- PVE)

Els únics candidats escollits per primaries obertes on podia participar tots els ciutadans majors de 16 anys per Internet. Bové es un activista francès, fundador d’ATTAC, conegut per les seves movilitzacions antiglobalització, per una agricultura sostenible o la no-violència. Keller es una jove alemanya, especialista en temes de migració i anti-racisme va visitar el CIE de Zona Franca per demanar el seu tancament. A Catalunya té el suport d’ICV

A Favor: Candidatura paritària, escollida en primaries i que ha donat suport en persona a la consulta catalana del 9N. Representen el sector més d’esquerres del Partit Verd i comparteixen clarament les principals receptes d’unió fiscal, bancaria i eurobons amb el PIE.

En Contra: Però tots sabem que dins el PVE hi han poderosos sectors eco-liberals que no acaben de tindre clar del tot la aposta per redistribuir la riquesa.

###UE6

.

Marine Le Pen i Geert Wilders (Ultradreta Euroescèptica)

Ells no son realment candidats a Presidir el Consell, ja que el seu únic propòsit es rebentar Europa i l’Euro, per tancar fronteres als migrants i a les importacions, tractant d’impedir la globalització amb insolidaritat i anacròniques fronteres. Son racistes, homòfobs, ultranacionalistes i demagogs, volen un conflicte horitzontal entre pobres, creuen que l’enemic es l’Islam i que sortint de l’euro tots es solucionarà màgicament (sense mesurar les catastròfiques conseqüències per la classe treballadora de devaluar sous i estalvis, fugues de capitals, autarquia, fi de els exportacions..). A Catalunya tenen el suport de PxC que, per sort, no es presenta

A Favor: ajaja es broma no?

En Contra: Per desgràcia la darrera metzina del feixisme, el populisme euroescèptic, està calant fins i tot en certs ambients de la extrema-esquerra.

VOTEU A L’ENQUESTA DE LA COLUMNA DRETA—>

h1

Perquè he escollit Can Riera per presentar #Patrimonicidi ?

març 31, 2014
zzz Can Riera Patrimonicidi

Can Riera

Com suposo que tots ja sabreu el proper dijous 3 d’Abril presentaré públicament el meu primer llibre “Patrimonicidi” a la meva ciutat L’Hospitalet de Llobregat. El lloc escollit, la masia Can Riera  no ha estat en absolut una tria casual o atzarosa. Més enllà de la proximitat física amb el meu domicili, o política amb l’actual Govern Municipal, el valor simbòlic d’aquest edifici es el que m’ha fet decantar.

En primer lloc dir que es un molt bon exemple de com superar la contradicció entre  el progrés urbanístic i el manteniment físic del patrimoni històric. Aquesta masia del s.XVIII, testimoni d’una època rural i agrícola de la nostre ciutat, s’ha adaptat a la realitat post-industrial de la macro-urbs actual esdevenint un centre d’interpretació històrica sobre antifranquisme. Una transformació del seu ús, amb una propietat pública, que ha permès que els ciutadans s’empoderin del seu passat  local, a través d’exposicions, cinefòrums o rutes guiades.

En segon lloc, aquest espai es va poder restaurar i adaptar gràcies a l’esforç que va fer des del Govern d’Esquerres Joan Saura (ex-regidor hospitalenc, per cert) mitjançant el Memorial Democràtic. Durant l’injuriat Tripartit es va apostar per recuperar la dignitat de la lluita antifranquista, una guerra de classes que va unir treballadors de diferents llengües i procedències en contra del feixisme i per la recuperació de l’autogovern de Catalunya.

Una de les primeres coses que va fer l’executiu de la dreta nacionalista d’Artur Mas  al arribar al poder va ser desmantellar aquest memorial, deixant-lo sense seu, personal ni pressupost, obviant descaradament que aquest any es commemora el 75é aniversari del exili republicà.  Per manca de recursos? En absolut. El populisme identitari  havia ideat una història falsejada, un passat fictici  que situa l’enemic en un conflicte horitzontal entre ètnies i no entre capital i treball. El nom d’aquesta astracanada es el “Tricentenari”, amb un lema que ens vol fer creure que sota l’obscurantisme feudal de l’Antic Règim la gent era lliure.  Des d’aleshores ens han bombardejat amb tramposos simposis, jaciments a mig excavar que han costat una milionada, o d’altres que es basen en poesies i llegendes,  biografies tergiversades de falsos herois d’una guerra d’interessos econòmics, disfressada d’un suposat conflicte de nacions, tot i que aquestes no s’havien ni tan sols inventat.

Una visió de la història determinista que pressuposa que el nostre passat està guiat per una força metafísica (La voluntat del poble) envers un destí inevitable (convertir-se en estat). No es tracta d’un relat neutral, doncs es fruit d’interessos ideològics espuris, que han imposat un discurs romàntic anti-científic i hegelià del passat on el relat poètic s’imposa a les evidències empíriques,  els sentiments substitueixen la raó il·lustrada i els esperits de les nacions esborren a les persones, simples mortals davant la immensitat de les pàtries i els messies. Una forma d’entendre la història que no té res a veure amb un debat racional sobre si es convenient o no que Catalunya sigui un estat.

Tot el contrari del que significa Can Riera, sens dubte! Fins Dijous!

h1

Era possible una Revolució a la Transició?

març 26, 2014
zz pactos moncloa

Pactes de la Moncloa

Aprofitant el panegíric i les lloances fúnebres a la sobrevaloradíssima figura d‘Adolfo Suarez entro en un debat històric que, recentment, torna a estar de moda. Davant l’actual crisi econòmica i política que ha posat en dubte els marcs institucionals de la Transició,certs tramposos han comés la típicafal·lacia de l’historiador” o prejudici de la retrospectiva“, es a dir, acusar als actors d’un fet passat de no saber  amb exactitud les conseqüències futures dels seus fets, que nosaltres si coneixem pel simple fet de viure en aquest futur.

Es a dir, molta gent s’ha dedicat a acusar al PCE, al PSUC i a CCOO i a tot l’entorn de l’esquerra antifranquista d’haver renunciat a fer una Revolució Socialista l’any 1976, per signar els Pactes de la Moncloa, la Constitució i acusar-los, poc menys, de la crisi que estem vivent avui dia. Però això té algún fonament? Es donaven les condicions objectives per fer una ruptura amb el règim anterior en aquell moment?

 1) Les Condicions per exercir la Violència: El PCE i el PSUC havien abandonat l’estratègia violenta de les guerrilles després del fracàs de la invasió de la Vall d’Aran . L’any 1948 en una reunió a Moscou entre les direccions del PCUS i del PCE s’acorda renunciar a tota via violenta i optar per reorganitzar la classe obrera mitjançant l’entrisme dins el sindicat vertical, el que acabaria esdevenint CCOO. Sobreviuran petits grups de maquis fins que al 1952 s’evacuen els darrers combatents. Altres organitzacions més petites, com ETA, GRAPO o el MIL mantenen viva la violència mitjançant actes terroristes que provoquen majors onades de repressió per part del règim, com la mort de Puigantich o la matança de Vitòria, creant pànic a la població i provocant respostes violentes per part de la ultradreta, com els assassinats dels advocats d’Atocha. Per altre banda, el perill d’un cop d’estat va estar en tot moment sobre la taula.

2) Les Condicions Econòmiques: Les erràtiques polítiques keynesianes de “desarrollismo” del tardofranquisme generen un alt creixement sostingut de l’economia espanyola entre 1964 i 1973,  amb tres plans consecutius de desenvolupament que provoquen una alça del PIB d’entre el 8,5 i el 5% interanual, junt amb una inflació i augment del deute públic. La bonança del context europeu genera alts beneficis en turisme i exportacions i el 1965 s’arriba a la menor taxa d’atur estimada de la història (menys del 4%). Això provoca que la gent es senti còmoda, segura i estable, amb por als canvis i a la inestabilitat, s’inicia el procés de transformació de proletaris en propietaris mitjançant el deute; tothom volia tenir un cotxe i una segona residència. Tot això es posa en risc sobtadament amb la Crisi del Petroli de 1973-4 que just coincideix amb la mort de Franco: es dispara la inflació fins al 45%, augmenta l’atur amb 900.000 aturats més, el deute públic supera els 12.000 milions de dòlars, tanquen moltíssimes industries i s’albira un crash bancari. Es a dir, la gent veu amb por la democràcia, com una inestabilitat que els pot fer perdre la poca bonança aconseguida fins al moment

3) Context Polític Internacional: Des de que s’inicia la Guerra Freda el 1945, queda meridianament clar que els Aliats no pensen moure ni un dit per ajudar a la causa republicana, davant el risc d’una victòria comunista. Espanya passa a ser un aliat dels EUA, entra en el Pla Marshall a canvi d’instal·lar bases militars a la Península. EUA seguirà molt de prop tot el procés de la Transició, finançant al PSOE, la UGT i als mitjans afins per aconseguir que els socialdemòcrates tinguin l’hegemonia de l’esquerra. Per altre banda, es de 1968, amb el Maig francès o la invasió de Praga i la posterior d’Afganistan, havia provocat un irreversible distanciament entre el comunisme europeu i el model dictatorial soviètic, el que s’anomenarà “eurocomunisme“, que suposava la clara acceptació de la democràcia pluripartidista i la llibertat d’expressió per part dels partits comunistes. Finalment dir que a Portugal la ruptura havia vingut d’un alçament militar, no popular, fet que aquí es considera impensable.

4) Condicions Polítiques Interiors: Ara sembla que tothom va ser antifranquista i revolucionari als anys 70′s, però no va ser així ni de lluny. En el moment més àlgid i eufòric del comunisme català, el IV Congrés del PSUC  celebrat el 1977, tenia 40.000 militants, una xifra bestial en comparació a la militància de qualsevol partit polític avui dia, però que era tan sols un 0,8% de la població catalana d’aleshores. El termes electorals el PSUC representava el 20% de vot, concentrat sobretot a les grans ciutats, però que no va evitar una victòria de la dreta convergent a Catalunya, ni del post-franquisme de la UCD a Espanya. No hi havia doncs, una majoria revolucionaria ni una correspondència entre el pes de la lluita antifranquista en la clandestinitat amb la representació en vots d’aquesta. El comunisme polític va haver de lluitar per l’amnistia dels seus presos polítics i sobretot per la seva legalització abans de les primeres eleccions, o de ben segur el PSOE hauria engolit tot el seu vot de cop.

Es a dir, resulta molt fàcil avui donar les culpes als lluitadors antifranquistes per no haver enderrocat el règim i haver-se limitat a participar com actors secundaris en una reforma del franquisme, dirigida des de els el·lits del règim.  Però no va ser un problema de voluntat ni d’idees, com creuen els hegelians idealistes, ja que la història està determinada per les condicions materials i objectives. La realitat política, social i econòmica, el context nacional i internacional d’aquell moment van modular en tot moment les estratègies i les accions, dintre d’un marc de possibilisme on la alternativa no va ser en cap moment una revolució, sinó la perpetuació de la dictadura.

El model de la Transició està esgotat i, per primer cop en 40 anys, ara si que tenim suficients elements com plantejar una ruptura amb el règim. En comptes de ploriquejar buscant falsos culpables entre la pols del passat, plantegem com encarar en el futur un nou Procés Constituent que ens permeti abordar un nou sistema polític i econòmic sense tutela de les oligarquies.

h1

Un matí Antifeixista al Parlament

març 21, 2014

##UCFRParlament 2

Aquest matí he tingut la oportunitat de formar part de la delegació d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme que ha comparegut a la Comissió d’Exteriors del Parlament de Catalunya, per parlar sobre l’auge de l’extrema dreta a Europa i a Catalunya i les formes com la podem combatre.

No es la primera vegada que entro en aquest palauet neoclàssic, construït per Felip V per tal d’ubicar-hi el polvorí i l’arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, que a començaments de s.XX es va reconvertir en un museu d’art amb nombroses restes arqueològiques exposades; però si que era el primer cop que ho feia en una Comissió.  Després d’identificar-nos ens han fet passar a una glamourosa sala amb butaques folrades de vellut vermell, on ens esperava l’imputat per corrupció Oriol Pujol, tot i que a una distància prudencial que, per sort, ha impedit a aquest afaneta manllevar-nos la cartera. Jo, que soc un amant de la democràcia representativa i sento fascinació per la litúrgia institucional, crec que veure-ho des del backstage li fa perdre molta màgia, la veritat.

La intervenció ha anat a càrrec de David Karvala que ha fet una brillant exposició sobre la naturalesa de la ultradreta i de les diferents formes que empra per créixer al carrer i a les urnes dins un context de crisi social, amb nombrosos exemples, així com de les diferents actituds que es poden adoptar per fer-hi front, especialment des de les institucions, demanant més contundència contra el centre neonazi Casal Tramuntana, entre altres. Si voleu saber més sobre el tema us recomano un extens article meu sobre el tema per la Revista Jovent.

Les intervencions de ERC i PSC han estat molt correctes i oportunes, incidint en el mal que ha causat en la convivència als barris el sorgiment de PxC i de com el populisme es sempre un falsa drecera per sortir de la crisi. Lorena Vicioso per part de ICV-EUiA ha estat la més contundent assenyalant la complicitat de la dreta presumptament moderada amb els discursos de l’odi. Cap diputat de la CUP ha participat de la comissió, ja que de ben segur tenien coses molt més interessants a fer.

Per part de la dreta, el jove diputat del PP Juan Millan (qui estèticament semblava un universitari progre) ha fet unes declaracions delirants i surrealistes, atacant directament a Karvala, citant textos anticapitalistes del seu blog personal, afirmant que l’antifeixisme es una idea radical i tan perillosa com el nazisme; que el 15M era la base del creixement de l’extrema dreta, ja que qüestiona les bases de la democràcia parlamentaria o asseverant que Marine Le Pen ha crescut a base de trotskistes. Karvala li ha contestat recordant l‘homenatge a la División Azul de la Delegació del Govern, l’ús del discurs xenòfob per part de Garcia Albiol per tal de guanyar vots, o les fotos de membres de Noves Generacions amb imatges i salutacions falangistes, tot i deixar clar que el PP no es feixisme.

CiU ha fet un discurs molt ambigu, buit de contingut, ple de retòrica facilona, llocs comuns i frases tòpiques a favor de la convivència, sense pronunciar-se clarament en res. Però mentrestant, un altre diputat seu Roger Montañola , feia un tuit en la línia del PP, banalitzant el feixisme i equiparant-lo amb l’esquerra. Si que els ha durat poc la memòria del atac que van patir a la Blanquerna.

##UCFRParlament 1

Ciutadans, si bé s’ha compromès en lluitar per combatre i il·legalitzar la ultradreta, ha recordat que ells reben atacs a les seves seus par part d’altres totalitarismes. Ep! Aquí mai ningú ha dit que no hi hagin feixistes dins l’independentisme, més aviat al contrari, UCFR ha estat el primer en denunciar-ho.

Doncs res! Una entretinguda experiència i un bon exemple de com els moviments socials han d’interactuar amb les institucions parlamentaries!

h1

Qui hi ha enterrat al Fossar de les Moreres? Mite vs Arqueologia

març 17, 2014

Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així? Quines evidències empíriques tenim?

#fosar1Acte nacionalista al Fossar de les Moreres, 1978

Sabem que en aquest indret hi ha un cementiri ja des d’època tardoantiga, relacionat amb la Basílica on llegendariament varen aparèixer les restes de Santa Eulalia. Posteriorment en època medieval s’empra com a fosa comuna de l’Església de Santa Maria de les Arenes. De fet, era el “fossat menor” ja que el principal (o major) estava a la porta principal de l’esglesia. Aquest cementiri es deixa d’utilitzar per motius de salut pública i pressions veïnals, definitivament el 1806.

Segons el cronista de la època Francesc de Castellví durant el setge hi van haver 5.458 baixes, xifra que pujaria fins a 7.069 si fem cas a les fonts franceses. Es a dir, estaríem parlant d’uns 200 cadàvers per metre quadrat, atenent a les dimensions del fossar. I quin sentit tindria posar-los tots en un mateix indret, amb la quantitat de foses parroquials que hi havien? El mateix Albert Balcells (catedràtic d’història de la UAB), en la seva obra “Llocs de memòria dels catalans” (2008) reconeix que no hi ha cap font documental que apunti a que tal fet va ocórrer, més enllà de “la tradició oral”.

Invenció del Mite Romàntic

A finals del s.XIX el dramaturg Frederic Soler i Hubert (conegut com “Pitarra”), d’ideologia catalanista conservadora (era partidari de la restauració de la monarquia) va guanyar els Jocs Florals de 1882 amb una bonica poesia on inventa una preciosa i fantasiosa història (llegiu-la aquí) sobre com un fosser i el seu net son els encarregats d’enterrar a totes les víctimes de 1714 al Fossar de les Moreres i es neguen a donar sepultura a un soldat borbònic, ja que allí no hi volien a cap traïdor. Quan es va publicar ningú va creure que la ficció fos certa, òbviament.

#fosar2Anys més tard, el 1913, un grup juvenil nacionalista anomenat “Els Nets dels Almogàvers“, va col·locar una placa a l’indret amb els primers versos de la poesia de Pitarra i van decidir celebrar allí actes en conmemoració del 11 de Setembre creient que la poesia feia referencia a fets verídics i que allí hi havia una gran fosa amb tots els morts d’aquella guerra. La placa es torna a col·locar el 1977; poc després, el 1983, l’Ajuntament de Barcelona pretén remodelar l’indret, entrant en conflicte amb grups nacionalistes que ho consideren “terra sagrada“. Finalment l’any 1989 l’arquitecta Carme Fiol remodela la plaça amb totxana vermella, representant la sang dels soldats morts. Posteriorment s’hi afegeix un peveter amb una flama el 2001.

La realitat arqueològica

Segons un document de 1938 a començaments de segle XX es van fer excavacions a la Plaça on varen aparèixer tan sols tombes d’època romana i tardoantiga, segurament relacionades amb la basílica paleocristiana. Als anys 60′s, arrel d’obres a l’església, es fan noves excavacions on es troben tombes dels segles IV-V. Ni rastre de la fosa de 1714.

La primera (i única) excavació amb metodologia i publicació científica realitzada al Fossar fins a dia d’avui, la va realitzar l’arqueòloga Daria Calpena, l’any 2005, de l’empresa Atics SL, arran del seguiment arqueològic de les obres realitzades en el subsòl de la Plaça. En aquesta intervenció, es varen realitzar diversos sondejos i rases on es van trobar 24 enterraments d’època tardoantiga (s.IV-VI) i quatre tombes d’època alt medieval (s.IX-X). També va localitzar un estrat amb un conjunt d’ossos humans sense connexió anatòmica que l’arqueòloga va creure que formaven part de la mítica fossa de 1714.

#fosar perfilImatge del perfil de la suposada fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

A partir de la lectura i anàlisis de la memòria científica i de la comparació empírica amb el registre d’altres foses de guerres modernes trobades a la ciutat, com la localitzada a la Rambla Prim de Sant Andreu, corresponent a la Guerra dels Segadors, a mi em sorgeixen molts dubtes respecte a que aquest estrat es correspongui realment a 1714:

1) Connexió Anatòmica: Si els cadàvers es van dipositar de cop en un mateix moment com pot ser que els ossos estiguin remenats? Segons l’autora, podria ser que els cossos s’haguessin recollit en avançat estat de descomposició. Igualment hi hauria algún nivell de connexió anatòmica entre els ossos, això no quadra per enlloc.

2) Nombre d’Individus: L’estudi ha calculat el Nombre Mínim d’individus (NMI) a partir del recompte de les epífisis proximals dels fèmurs i l’ha determinat en 13 persones en 4 metres quadrats. Com ja he dit, si realment hi fossin tots els defensors de la ciutat la densitat de cadàvers hauria de ser d’uns 200 per cada metre quadrat, 57 vegades més.

3) Datació Relativa: Segons explica l’autora, en la fossa es va trobar ceràmica amb decoracions de blava catalana, verd i manganès i reflexos metàl·lics, això apunta a un marc cronològic força ampli que cobriria des de finals de la baixa edat mitjana fins al s.XVIII, en cap cas te pinta d’un context històric puntual i tancat.

4) Estratigrafia: Com l’excavació s’ha fet per sondejos i rases i no en extensió, dificulta enormement diferenciar si realment hi ha un retall negatiu corresponent  a una fosa excavada, o bé es tracta d’un estrat remenat d’una ossera, caldria doncs ampliar la superfície d’excavació en planta.

#fosar estudiRestes antropològiques de la fossa. Font: Memòria de Daria Calpena (amb Creative Commons)

5) Tafonomia: Tal com es va veure a les diferents fosses excavades a la Rambla Prim, quan hi ha una inhumació massiva simultània els ossos no estan fracturats i no hi ha pràcticament sediment entre ells. Aquí passa just el contrari, els ossos llargs presenten fracturacions a les diàfisis medials, inexplicables si no hi han processos postdeposicionals de remoció, fet que apunta a diversos enterraments successius i no un de simultani.

6) Sexe i Edat: Al jaciment de Rambla Prim es veu clarament com pràcticament tots els esquelets corresponents a un context de conflicte bèl·lic en època moderna presenten una edat adulta i un sexe masculí. Aquí directament aquestes dues variables ni es van determinar. Seria un detall força esclaridor.

Conclusions

Les proves que disposem a dia d’avui em fan pensar en una ossera formada per enterraments successius al llarg del temps, provocant una desarticulació i remoció dels esquelets anteriors, amb unes característiques antropològiques similars a les que vaig poder documentar al excavar la ossera de l’Església de Sant Just i Sant Pastor. De fet, que al Fossar de les Moreres s’hi enterra gent des d’època medieval es l’únic que sabem del cert pels documents.

Si simplement es volia retre un homenatge simbòlic als morts em sembla perfecte però, com explico a Patrimonicidi, l’arqueologia no pot renunciar a la seva base científica en funció d’interessos romàntics o polítics. Per altre banda, tan sols recordar que al llarg de la geografia catalana encara hi han centenars de fosses comunes amb morts reals de la Guerra Civil que van morir a mans del feixisme donant la seva vida per la defensa de la democràcia, la lluita de classes i l’autogovern de Catalunya, sense que ningú els hi posi una trista flor. Potser que ens ho féssim mirar, no?

h1

#PATRIMONICIDI: El meu primer Llibre ja a la venta!

març 10, 2014

titolJust abans de l’estiu l’Edicions Les Llums, es va posar en contacte amb mi doncs els hi havia agradat molt el meu blog i em van proposar convertir-lo en en un format físic. La seva idea original era fer un recopilatori de posts, però a mi de seguida em va semblar que fer un refregit d’articles ja coneguts per tots no tenia gaire gràcia i em va entusiasmar una idea molt més ambiciosa: fer un llibre sencer amb material totalment inèdit, compilant reflexions i experiències meves amb un fil conductor: l’Arqueologia.

Portada DEFINITIVAIdees, dubtes i qüestions que m’han rondat pel cap durant els anys que m’he passat picant i palejant estrats, enfrontant-me a constructors que volien destruir jaciments  o fent eterns inventaris d’ossos, pedres i ceràmica, a canvi d’un míser sou. Quin sentit tenia tot allò? Li importava realment a algú el que estàvem fent? Tenia tan clar el que volia dir que, aprofitant un estiu sense feina ni viatges en poques setmanes vaig recollir tota la bibliografia necessària i el fruit resultant el teniu aquí.

Sé que moltes coses de les que dic en aquest llibre no son agradables de llegir per tots; a molts “patrimonicides” els hauria agradat que aquesta obra mai veiés la llum i, es molt possible que la meva carrera professional sigui la primera víctima de la seva publicació. Però algú havia de trencar el silenci.

Patrimonicidi. Resum Index Patrimonicidi. Comprar Online#web3#web5

h1

La Diferència entre Populisme i Pedagogia

març 6, 2014

populismo

Fart estic de discutir amb persones que suposadament s’auto-ubiquen en alguns racons extrems de l’esquerra, sobre perqué el populisme es patrimoni de la dreta i com aquells que busquem una alternativa real que vagi a l’arrel de les desigualtats socials no podem caure en aquesta trampa de deixar-nos seduir pels metzinosos cants de sirena del simplisme polític.

En una situació de desesperació social es molt temptador fer creure a la massa enfurismada que ho està passant malament que existeix una drecera immediata per sortir de la crisi, un botó màgic que només de polsar-lo tindrem treball i brollarà mel de les fonts mentre cavalquem entre unicorns. M’és igual si aquesta tecla meravellosa s’anomena “Independència”, “Expulsar els Migrants”, “Sortir de l’euro” o “Baixar el sou dels polítics”, son diferents màscares per amagar una demagògia de mercadillo, uns eslògans buits de debat realista amb la única finalitat d’enredar votants, com si d’un triler de les Rambles es tractés.

Perquè el relat d’aquesta estafa intel·lectual sigui creïble, hem de buscar un personatge que interpreti el rol de malvat culpable que ens impedeix fer servir la vareta màgica (els espanyols, la casta política, la democràcia…). Un element extern per vehicular el conflicte social de forma horitzontal, evitant que la veritable arrel del problema (les desigualtats econòmiques del neoliberalisme) acabin fent esclatar una lluita de classes veritablement emancipadora.

La realitat socioeconòmica del mon global es summament complexe, la crisi estructural a la que ens enfrontem requereix d’uns elevats coneixements empírics dels quals la majoria de la societat no polititzada (especialment les classes populars) no disposa. Davant això l’esquerra no pot ser tan idiota de jugar al joc de la farsa, sabedora de l’engany. Fer comprensibles i digeribles arguments complexes a persones no iniciades es possible, se’n diu pedagogia. No cal mentir ni fer trampes al solitari.

Si, ja sé que entendre com funciona la política europea es molt complexe i que es molt llaminer pensar que sortir de l’euro pot ser el remei a tots els mals, però abordar aquest argument sense considerar els costos de transició monetària (devaluació de salaris i estalvis, hiperinflació, competència en precarietat laboral, fuga de capitals, taxes a l’exportació… es a dir austeritarisme en vers les classes populars elevat a l’enèsima potència) es una impostura. Això si, com a eslògan electoral es simple, clar i entenedor. Molt millor que explicar el llarg i pedregós camí vers el control democràtic de l’euro la unió bancaria, els eurobons, la mutualització del deute o la redistribució fiscal de la riquesa.

El mateix succeeix amb la trampa de la Declaració Unilateral d’Independència (aka DUI): pensar que la creació d’un estat requereix tan sols de l’aprovació d’un paper en el Parlament, amagant que altres pseudoestats fallits ho han provat amb anterioritat i ha estat un absolut fracàs, al no rebre reconeixement internacional: Sahara, Palestina, Osetia del Sud, Xipre del Nord, Somalilandia, Transinistria, Nagorno Karabaj o Abjasia, entre altres. Sense un acord amb Espanya una DUI es paper mullat, i no ho dic jo, ho diu Àlex Salmond, líder dels independentistes escocesos. De moment només tenim el suport de la ultradretana Lliga Nord

I no entro en l’antipolítica o la xenofòbia, que son dos temes que ja he trillat molt en aquest blog. No hi han dreceres, ni camins curts que no portin a un abisme de frustració col·lectiva i no es pot plantejar cap alternativa al model actual que no tingui en compte la complexitat internacional d’un mon globalitzat: l’economia, les migracions, els estats i el mercat no son realitats comarcals o provincianes, son fenòmens a escala planetària i serà així per sempre més: amagar el cap sota fronteres imaginaries i monedetes de mentideta no serveix absolutament per res. La globalització ha vingut per quedar-se i cap màquina del temps ens tornarà a 2006, a 1917 ni a 1714.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 3.688 other followers