Cameo, cameo …*by Blanco Nuclear*

Heu de saber que aquest blog està d’enorabona. El motiu? Doncs en primer lloc perqué en una setmana he rebut dos premis: Jonkepa m’ha otorgat el Premi Goldenbird conforme soc un sels seus blogs favorits i Toni Hilton, des de la seva bitàcora, que ara s’anomena “Supermarica 2008“, m’ha concedit el galardó “Fabulous Blog“,que també m’ha fet molta ilu! I per si això fos poc avui he fet un cameo al blog del Eduard (EDP.cat), amb un relat titolat “Diàlegs imaginaris dins un laberint“, així que no estaria malament que us hi passeu i el llegiu!

I finalment és per mi un honor presentar un cameo del meu vell amic del esplai “Blanco Nuclear“, que  ens presenta un projecte molt interessant que porta entre mans i per el qual necesita col·laboració! Us animo a que us el llegiu i hi participeu!

Cameo, cameo

L’ Arqueòleg Glamurós m’ha donat la oportunitat de fer un cameo al seu blog, de perdre la virginat amb la blogosfera! M’ha donat la oportunitat de fer públic el que em passa i/però/per tan, primer em presento:  

Sóc jove, modern, interessat per la cultura i les noves tendències, a vegades també artista conceptual i, com a tal, a vegades perdó el cap.  Ja està. Bé, també tinc un blog  molt avorrit, res de l’altre món, el qual i sobretot, no recomano a ningú.

L’altre dia, vaig despertar-me creient-me que era en Pasqual Maragall… si! l’ex-alcalde de Barcelona i ex-president de Catalunya. El mateix que es va col·locar la corona d’espines al cap amb en Carod i el del 3% !!!

Al principi va ser una experiencia horrible però, per sort!, m’hi he acostumat i ara li començo a agafar el gust…nose que em passa, devem estar conectats d’alguna manera sinèrgica, però sóc capaç de llegir-li la ment………..

Sé del ben cert que està obsessionat amb Barcelona (ciutat…) i per això, quan sóc ell, nomès escric sobre ella al blog. Perqué té un blog! Ho sabeu? Bé, potser el tinc jo però m’haureu de perdonar perquè ja no se qui sóc i qui deixo de ser. l’adreça es la següent:

                   http://lamevabarcelona.blogspot.com

Direu que el nom, és mostra (una mica) d’egocentrisme però bé, bàsicament la he feta jo tal i com és i, per tan, és meva (seva).Al blog podreu llegir-hi parrafades avorrides sobre barcelona (amb algun detall bo de tan en tan) i veure-hi fotografies que faig de la ciutat. Com que sóc molt dolent amb la càmera, i en faig poquetes que valguin la pena, he pensat que els barcelonins podrien col·laborar-hi, ves!

No us espanteu per la serietat del blog. penseu que l’escriu el jo (nosaltres) més dominat per ell i clar, el bon parlar, el rotllo institucional blablabla, de moment he aconseguit que no sonin els segadors cada cop que s’hi entra.

Crec que m’estic excedint una mica amb la longitud del cameo, tot i que en ocasions s’agraeix…

En fi, salut i gràcies a l’Arqueòleg!!!

*by Blanco Nuclear*

Plumafòbia

L’altre dia estava mirant el reality show emblema de la ultrapetarderia més gore, “Supermodelo” com no, i em va cridar força l’atenció que en una de les proves del càsting, en la que una parella hetero havia de donar-se una abraçada a la platja per fer un anúnci de colònia, la professora no parava de repetir al noi “Tienes que ser más macho!“.

Es a dir: si el que vols és vendre un producte a través del sexe com a reclam aquí no ens valen models afeminats. Que bé! Seguim imposant a través dels mitjans de comunicació l’etern tópic noi=masculí / noia=femení, quan ja sabem de sobres per l’antropologia i la història que aixó és una construcció social, que no té res de biològic al darerre i que, per tant, es trasmet exclusivament mitjançant l’educació i no amb els gens.

El que jo em temo és que anem cap a una societat com la grecorromana, on la homosexualitat estigui ben vista, però hi segueixi havent un rebuig cap a la transgresió dels rols de gènere: gais si, pluma no (vegeu aquest post del Nemo per més informació sobre la homosexuat a l’Antiguitat clàssica).

I el que és encara molt pitjor, aquesta plumafòbia s’està extenent ràpidament dintre del ambient gai: cada cop em resulta més freqüent llegir perfils a pàgines de contactes GLTB on deixen palés el seu rebuig cap a nois amb ploma i demanen que només els escrigui “gent normal“. Fins i tot s’ha creat un pàgina de contàctes exclusiva per gais garrulos i masulins (vegeu-la aqui).

I no és que em sembli malament, eh! Cada escú és com és i li agrada el que li agrada, però a vegades em dona la lleugera sensació que per aconseguir els nostres drets hem d’acabar moldejant el nostre comportament per heterosexualitzar-nos i formar així part de la Norma  i no entenc perquè, la veritat.

 

El Reialme del Silènci

El Gerard acudeix religosament cada tarda a la piscina municipal del seu barri, just poc abants que tanquin; el metge li ha recomanat que practiqui intensivament natació si no vol que la escoliosi que li vàren diagnosticar el curs passat, poc després de complir els 13 anys, li acabi derivant en una columna vertebral desviada.

En el fons agraeix tindre una estona i un lloc per ell on, sota l’aigua, poder disfrutar breument d’un bé tan preuat com el silènci; doncs en un minuscul pis que ha de compartir amb els seus germans petits, els seus progenitors, dos gossos i tres hamsters, dificilment gaudirà mai d’un minut sencer de calma, sense crits, estrés, bronques histèriques, plors o lladrucs.

Al començament sentia una barreja de por i vergonya, ell mai havia tingut la oportunitat d’apendre a nedar correctament i estava convençut que tothom el miraria i s’en riuria… com al institut, on havia entrat l’any passat i encara no havia passat una setmana sense que inxplicablent acabés ficat en algun embolic o alguna baralla.

Així doncs va decidir vindre a darrera hora, un moment en el que queda ben poca gent a l’aigua: quatre iaies avorrides, alguns jugadors del equip local de waterpolo i aquell inmòbil socorrista que contempla impassible  l’esdevenir dels darrers moments de la seva jornda laboral.

Mentre observa com una armònica filera de bombolles viatja acompasadament des de la seva boca fins a la superfície, el Gerard fantaseja durant uns segons amb que un dia aquell escultural socorrista abandonarà la seva hieràtica postura per llençar-se a l’aigua amb ell al seu particular Reialme del Silènci i l’abraçarà tan fort que aconseguirà que oblidi per sempre l’asfixiant violència que respira a casa, a l’escola o al seu interior.

Ell ja no es tan jove ni innocent com per no adonar-se que aquella obsesiva fantasia no és un deliri trivial sense més importància, sent que allò no està bé, no és el correcte, el que li han ensenyat,el que tothom espera d’ell…   

I s’esforça un dia rere altre per apartar del seu cap aquella temptadora imatge, desitja que el plàcid silènci que l’envolta penetri per la seva orella, inundi l’interior del seu cervell i esborri aquella bogeria sense sentit.

Cada tarda es jura a si mateix que quan surti de l’aigua no es girarà per mirar al socorrista, que no apartarà la mirada del terra als vestuaris i quan arribi a casa mentirà un cop més a tothom, assegurant que els seus ulls vermells com espurnes són exclusivament fruït del clor de la piscina.

 Les imatges son de la genial fotògrafa Zena Holloway. (web  AQUI).

PD: En el primer borrador d’aquest conte el Gerard s’acabava suicidant ofegat a la piscina, on el socorrista trovaba el seu cos inert, però he considerat oportú eliminar aquesta part tan tràgica, ja que podia donar una visió excessivament negativa i pessimista, no trobeu?

Les millors entrevistes musicals de la història

Un músic no només ho ha de donar tot sobre un escenari: una veritble estrella ha de tenir una personalitat original, transgresora i fascinant que ens captivi l’atenció més enllà d’una simple cançoneta! I avui us ofereixo en exclusiva mundial les entrevistes a músics que més m’han cridat la atenció:

1.- Almodovar i Mcnamara a “La edad de Oro“
Hi va haver una breu època en la història de la televisió pública a Espanya en la que realment es feia un servei públic de qualitat, amb programes musicals alternatius de primera línia com aquest! I realment l’entrevista és impagable: quin personatge aquest McNamara i com ha canviat Almodovar eh!

2.- Michael Moore entrevistant a Marilyn Manson a “Bowling for Columbine“
Davant la matança de Columbine en un institut, la ultradreta americana va intentar desviar l’atenció acusant a la influència satànica de Marilyn Manson de la tragèdia, per evitar que la gent no qüestionés la seva política armamentística, i el cineasta Michel Moore va anar a entrevistar a Manson en aquest genial film-documental, demostrant que és una persona molt més racional que cap alte polític dels EUA.

 

3.- Courtney Love llençant una sabata pel cap a Madonna en mig d’una gala de la MTV
Madonna estava sent tan feliçment entrevistada al backstage d’una gala de la popular cadena musical MTV quan de sobte (vegeu el video al minut 2:40) una sabata li cau a cara. Qui havia de ser?: doncs la seva archienemiga, diva del grunge i  viudissima dels 90’s, Courtney Love; finalment acaben les dues tirades per terra discutint sobre qui té les millors sabates. El video només està en anglés, però les imatges no tenen desperdici!

 

Les feines més extranyes que he tingut

Avui, 1r de Maig dia del treballador, resulta una efemèride més que oportuna per relatar-vos el meu trist passat laboral, en un temps afortunadement remot, abants de que l’arqueologia absorvís el 100% del meu currículum! 

Quan tens entre 16 i 23 anys, estas estudiant una carrera i no tens gaire temps, acceptes qualsevol cosa que et pugui reportar pasta ràpida, sense ser gaire conscient de les teves limitacions personals…

Aquí alguns exemples!

·Depenent en un videoclub porno: De fet no era exclusivament pornogràfic, hi havien algunes cintes ultradesfassades (en plan españolades del Alfredo Landa i tal) per dissimular una mica, peró el 99% de clients es decantaven per títols com “Fuí a por trabajo y me comieron lo de abajo”, “Abierta hasta el amanecer”, “Ensalada de pepino en el colegio femenino” o “En boca cerrada no entran moscas, pero entran pollas como roscas”. El treball no era gaire dificil, però els clients em posaven constantment en evidencia demanant-me consell, i clar, com els hi explicava jo que a mi em tirava més el Rocco Sifredi que la Pamela Anderson?  

·Monitor d’esquí d’un nen coix:  Vale, en principi m’ho van vendre com una feina molt senzilla, tot i que jo ja vaig advertir que el meu sentit del equilibri era nul i que en la vida m’havia calçat uns esquís; però em van assegurar que en sabria més que un nano al que li faltava una cama i portava una pròtesi… doncs no! Al condemnat se li donava millor que a mi!!! Si em descuido es posa a fer salts artístics mentre jo no parava de caure i aixó que tan sols vàrem arrivar a caminar uns 10m per un camí planer! Que trist!.

·Depenent en un quiosc/tenda de Primitives i Quinielas:   El meu pare va tenir la meravellosa idea de montar aquest negoci i, de pas, obligar-me a mi a treballar-hi tot l’estiu per pur amor a la familia (es a dir a canvi de res). Jo ODIAVA  als clients d’una forma desmesurada, desitjava que no entrés ningú, els atenia amb despreci i desgana, m’inventava el preu dels productes i assegurava que la màquina de fotocòpies s’ens havia espatllat sobtadament. I ells per venjar-se em posaven davant de els situacions més compromeses:  Que si teniem un bloc de fulls blancs, quadriculats, amb 8 forats i el marge de color blau a l’esquerra; que si sabia de memòria els resultats del Valladolid-Betis per la quiniela, que si els podia fer 5.000 fotocòpies a doble cara… aaaaggghhh!

· Professor d’història en un institut marginal: Estava fent el CAP i oh sorpresa! Em va tocar fer les pràctiques en un institut on en la darrera década tan sols dues persones havien aprovat a la selectivitat! Jo havia d’exlicar el franquisme a uns 15 nanos de 16 anys, que venien un dia de cada 4, gairebé no sabien llegir, no tenien ni la més remota idea de situar Espanya en un mapa d’Europa, eren incapaços de dir-me la diferència entre democràcia i dictadura o monarquia i república i el nom de Franco no els hi deia res. El primer dia una mare ja em va dir: “Pues mi hijo estudia muxo que se ha sacao la licencia de armas a la primera!” El més increïble és que amb aquest panorama tots els nanos de la classe van sortir amb una idea aproximada de la Guerra Civil i el franquisme! Vaig donar un tema amb un trimestre, quan n’hauria d’haver fet uns 20, però com a mínim aquell el van entendre!

Espero que la feina d’arquòleg em duri, perqué com hagi de tornar a buscar-me la vida ho porto clar! 

 

Fauna Universiaria (en una facultat de lletres)

La Qualche em va proposar dies enrere un repte: fer un post sobre les diferets tipologies socials d’estudiants que podem trobar en una universitat. Jo obviament vaig acceptar encantat: heu de saber que m’apassionen desesuradament les proposicions bloggers tan originals com aquesta.

Però us he d’advertir que la facultat en la que jo vaig estar és un pel… com ho diria jo… peculiar? Si, digem-ho així! 

Estudiar Història a la UAB era com viatjar a una dimensió paralela en la que l’únic debat polític possible era entre anarquistes i marxistes, on els laboratoris estaven decorats amb imatges del Che i de Marx, on tot es decidia assembleariament i on cada setmana hi havien motius sobrats per convocar una manifestacio o, perqué no, una vaga general revolucionaria anticapitalista.

 I en aquest ecosistema tan particular, obviament la fauna era d’allò més rara avis:

- Els Gurús: Per ells la facultat és una mera excusa  per fer la revolució i demolir el capitalisme. Només van a classe per fer propaganda dels actes solidaris amb les causes més rocambolesques imaginables.Ells dirigeixen les assemblees  i, obviament, duen les pancartes i els megafons a les manis. Portar-lis la contraria en el menor detall sigifica ser un traïdor a la causa, un esquirol i un talp del sistema. Temps aproximat per acabar carrera: 8/9 anys  

- Les pijes perdudes: Elles volien fer periodisme però no els hi arribava la nota, així que, sense saber on cony s’estaven ficant, van marcar la casella d’Història a la UAB. Un cop allí no triguen en adonar-se que els seus tacons i el seu maquillatge no lliguen gens ni amb les rastes o le crestes omnipresents i tenen molt clar que els seus modelets no es refregaran pel fang d’un excavació arqueològica. Temps aproximat en abandonar la carrera despavorides: 1/2 anys.

-Les “morcillas del averno”: Un grup, tot i que reduït, força dificil d’oblidar! Eren unes 7 o 8 gòtiques supergordes i embotides en corsés de làtex que mai parlaven amb ningú que no anés més maquillat que Marilyn Mason.  Eren fanàtiques de la Història Medieval i corrien tot tipus de fosques llegendes i extranys rumors sobre elles. Temps aproximat en fugir corrents quan te les trobes a les fosques en un passadís del departament: 2-3 segons.

- Els superfreaks: Ells ho saben tot, no hi ha detall succeït entre l’aparicció dels primers homínds i ahir per la tarda, per insignificant que sigui, que s’els hi hagi passat per alt. Els hi encanta interrompre classe per fer les preguntes més rebusqcades imaginables i posar en un compromís al professor. Ente classe i classe van a la biblioteca a refrescar el seus coneixements, no fos cas que en la darrera mitja hora s’hagués publicat alguna novetat. Mitjana aproximada del seu expedient: 9,9; èxit laboral:0% (us els imagineu picant en un jaciment al Agost? ahajaja).

-Els ultrahippies: Per ells la facultat comença al bar i acava a la gespa del davant, no coneixen un altre temari que el de liar-se porros i el seu màxim esforç es basa en tocar els bongos. Amb prou feines poden recordar el nom de la carrera en la que en un temps remot es van matricular. Es guanyen la vida amb coses tant curioses com retornar les ampolles de cervesa buides que troben pel bar (et donen 10 cèntims) o bé traficant amb tabac, ja que la legislació en va prohibir la venta en tota la UAB. Temps aproximat en acabar la carrera: encara estic esperant que algú d’ells ho faci!

- Els motivats: O sigui jo, entre molts d’altres. Ens encantava l’arqueologia: realment per nosaltes més que una carrera era una passió i un hobbie; tots estavem ficats en un grup d’investigació, teniem una taula pròpia al laboratòri des de 1r, anàvem de voluntaris a excavacions del juny al septembre, tractavem de col·legues als professors del departament i realment no ens importava malgastar el notre temps lliure ajudant-los a classificar caixes i caixes d’ossos i pedres mentre el reste d’alumnes estaven al bar. Temps aproximat en trobar feina un cop acabada la carrera: 1/2 mesos.

 

La teoria del imago

L’altre dia vaig llegir un una revista de psicologia lacantiana una fascinant teoria segons al qual cada cop que ens enamorem no ho fem d’una persona sinó que en realitat el que busquem és un concepte o prototip abstracte que descansa en el nostre inconscient des de la infància, anomenat imago.

 

Immediatament em va assaltar el dubte: quin és el meu imago? Quina característica oculta posseeixen en comú totes les persones de les que m’he enamorat?

 

 

A veure repassem: en tota la meva vida he estat veritablement penjat només de cinc persones, la primera als 12 anys i la darrera fa tan sols pocs mesos.

 

I que tenen en comú? La bellesa física? Home… alguns eren musculosos Adonis, però la resta no especialment… i si mal no recordo el seu caracter els feia absolutament diferents entre ells, alguns molt carismàtics, altres força tímids, uns amb personalitat molt forta d’altres mancats completament d’estil propi i, sense lloc a dubte, el seu nivell cultural o interessos tampoc tenien rés a veure. 

 

Després de donar-li voltes ho he descobert: el meu imago és… la inaccessibilitat: els cinc nois dels que he estat enamorat en secret tenen tots ells alguna característica inevitable gràcies a la qual ells mai em podrien correspondre. 

 

Així doncs sempre m’he pogut permetre el luxe de sortir i follar amb qui m’ha vingut de gust, sabent que mai sofriria ni un instant per amor, ja que les persones que realment m’importaven estaven degudament protegides en un altar de frívol silenci on, envoltades d’un obscur secretisme, els he pogut contemplar des de la distància que m’ha protegit d’abandons, crisis o desenganys.

 

Resulta encisadorament frívol observar com les meves amistats sofreixen per amor o es rebolquen en el barroquisme de la nyonyeria  sabent que si bé jo mai el podré aconseguir a qui anhelo, tampoc malgastaré una llàgrima perquè el darrer novio/aperitiu m’hagi deixat.

 

I a vegades, en les fosques nits de soledat m’envaeix un absurd deliri de grandesa i petulància i em pregunto, durant un instant, si mai algú no haurà estat també en secret enamorat de mi… però no, jo soc massa realista per caure en aquesta ridícula trampa egòlatra.

 

I vosaltres sabeu quin és el vostre Imago? 

 

“HARD CANDY” cançó a cançó

I per fi tenim aquí el nou àlbum sencer de la incombustible MADONNA en el que s’ha entregat de plé al sò hip-pop tan cararacerístic del seu productor Timbaland  e una aventura musical  més pensada per al mercat nordamericà que l’europeu.  

Quan escoltem un disc de la DIVA no ens hem de pregutar si és bo o dolent, sino que hem de questionar-nos si estem preparats per assimilar el missate diví d’aquesta deeesa del pop.

Dit aixó passaré a destripar cançó a cançó del disc.

 

Abants de res advertir que no és un disc tan accessible com “Confessions on a Dancefloor“, sinó que requereix de paciència per digerir-lo, especialment si no estem familiaitzats amb sonoritats “negres” com el rap o el funk.

1.- Candy Shop:  El disc s’obre amb aquesta senzilla cançó, un mitj temps acompanyat per un repetitiu ritme hip-pop de fons i una veu en falset a la tornada. No està gens malament i podria ser perfectament un single, tot i que es fa un xic llarga i i sobra completament el troç del rapero del final.

2.- 4 Minutes: (video aquí) Bé, aquesta ja la coneixiem i ja n’haviem parlat; un duo amb Timberlake, amb una cançó molt represetativa del só global de tot el disc. El primer cop que la vaig escoltar em va deixar un regust agredolç, però al cap de 4 o 5 vegades ja no me la podia treure del cap! No us perdeu el clip basat en “La històra Interminable“!! 

3.- Give it 2 me: I aquí comença la canya, una cançó ultrballable amb un tímid ritme bakala de fons, vocoders, funky, falset… vaja, un claríssim hit trencapistes i una de les millors cançons del disc!

4.- Hearthbeat:  Un mitj temps molt semblant a Candy Shop però amb un só un xic més proper a technopop, una tornada molt correcte i una melodia enganxosa, però no destaca especialment entre la resta de temes… simplement és una més!   

5.- Miles Away:  I per fi escoltem una guitarra acústica! Un tema rodó i deliciós que t’enganxa completament i ens recorda lleugerament a alguns temes del “Music“, com Don’t tell me. Potser no es gaire ballable, però com a cançó pop és perfecte per escalar a la cima de tots els Tops del planeta.

6.- She’s not me:Una tema raro, raro: comença amb un só molt semblant al que ja haviem escoltat a Candy Shop i Hearthbeat i de sobte, sense previ avis comença a accelerar, torna a parar, canta Timberlake, torna accelerar i acaba amb el só d’uns violins. No està malament pero tans canvis sobtats de ritme costen de digerir, sembla talment com si hagués agafat dues cançons diferents i les hagués ajuntat.

7.- Incredible: Una altre peça extranya, llarga i adictiva. Un tema que al inici sona molt senzill i groovy  , amb una tornada molt bona i que va submergint-se en una sonoritat cada cop més barroca, afengint ritmes i veus. Tot i que potser amb un minut menys ja hauriem fet… calia allargar-la tant?  

 8.- Beat goes on: Se n’havia filrat la demo per internet i Madonna ha decidit canviar-la de dalt a baix i no li ha quedat gens malament. Un tema clàssic de pop ballable, amb tecnopop, hip-pop, funky…vaja una de les cançons fortes del àlbum, però em segueix sobrant el troç del raper.

9.- Dance 2night: Un baix omnipresent i una sonoriat molt funky 70’s a lo “Saturday night fever“, pero li manca ritme, es masa slow tempo per poder-la ballar. De nou escoltem un tímid só bakala de fons, sense que vingui gaire a cuento, però bueno… queda bé…

10.- Spanish Lesson: L’enessim intent de Madonna de guanyar-se al públic llatí; si amb “Isla Bonita” o la BSO d’Evita no n’haviem tingut prou, ara ens ataca amb aquesta extranya barreja de hiphop i flamenc cantat amb spanglish. Es mooolt enganxosa i si l’escolteu dos cops no us la podreu treure del cap, ja esteu avisats!

11.- Devil woldn’t recognize you: I per fi una balada! Després d’uns quans anys sense fer-ne cap, ja tocava! No mata gaire la veritat, però tampoc cau en la nyonyeria empalagosa d’algunes de els seves balades dels 80’s, com “Crazy for you“, “Oh father” o “This used to be my playground“, que ja és d’agrair! Jo em quedo amb la mitica “The power of goodbye“, insuperable!!

12.- Voices: “Who is the master and who is th slave ?“, amb aquesta incitació al sadomasoquisme comença una de les perles que Madonna ha reservat per tencar aquest disc. Una excitant barreja de tot el que hem escoltat fins ara, però amb una melodia molt ben treballada sobre uns llunyans pianos i violins que queden de meravella.   

 Dit aixó: no és el millor àlbum de la Deesa, però està prou bé. Donarà de parlar, aconseguirà uns quans nº1 (per variar), tindrà els seus talifans, així com una legió de nostàlgiques demanant un retorn al dance.

Jo tan sols espero que la gira PASSI PER BARCELONA!! Que ens té oblidats des de que va iniciar “Drowned World Tour” al Palau Sant Jordi, ja fa 7 anys!!

DECISIONS…. *by Kas*

I avui per tancar aquesta setmana fantàstica de la literatura en la que s’ha vist inmers aquest humil blog us ofereixo un cameo molt especial d’un dels poc amics, per no dir l’ùnic, que conservo des de la adolescència: el Kas….! Bé ell és…. un aventurer nómada, un supevivent a les catàstrofes de la mundanitat, un amant del nihilisme més apocalíptic i avui ens obsequia amb un misterios text fruït dels seus deliris més profunds.

Un animo a que en doneu la vostre opinió o que, guiats per el dadaisme inconscient delibereu sobre el sentit de la vostre existència i de les vostres decisions!

DECISIONS

L’espai és un lloc molt vast; vastissim, tan fotudament gran que ni una lògia oculta de cervells freaks de la astrofísica i la astrogonía  és capaç albirar la puta punta d ‘iceberg. Es perden en conceptes empírics… tant que hom pensaria que no té principi ni fi. Per ventura pot algú recordar un sol segon d’inexistència?Una esfera es presenta com la imatge més perfecta de l’univers, una esfera lovecraftiana, d’aquestes que contenen angles absurds i línies no possibles. Puagh! però que merdes estic parlant. JO estava aquí per a altra cosa… i no record que, potser la culpa la tingui un excés de fluor en les meves genives, o de la ingesta accidental de massa  E-323.

A si…JO…ajajajaja. Estúpida paraula. “Ego sum lux mundi”…”Ego absolvo ab homines pecatis vestris”. Ególatra, Egocentrisme, Egoisme, Egoína… Conceptes, si és que es perden en conceptes!

-J(*Eg)o em considero - diu el maldestre alumne- em considero un Pànfil,tot m’esta be i res no m’agrada.

Que li preguntin quin grau de pánfila posseiria en el moment que tres esvalotats clavessin els seus peus a terra amb claus roents. Ei! el metall crema…molt…ho dic per totes aquelles mans toves i delicades que mai acolliran un eina de llaurança.

Pànfil i Misomiséfil, caminen tranquils sota els arbres daurats. Llavors esclata un obús prop dels seus caps. Les aus aquàtiques prenen el vol magistrament i abandonen l’estany que acompanya al camí arbrat. Una papallona  planeja prop d’un roser silvestre en el qual estan espargides  part de les neurones den Pànfil. Un poc mes allà les sempre  disposades formigues, treballadores inefables de la major empresa mundial, “Formica & Queen”, comencen el procés de selecció i reciclatge de les vísceres  pudulentes  havien compost segons abans el cos d’aquell gros i asilvestrat alumne

.

Misomisefil s’ha llançat al sòl i apunta com un boig en totes adreces, incapaç de veure el franctirador que aquesta apostat a un munt de metres. Plof!!!L’univers és tan vast…tant, que recórrer els metres necessaris per a netejar la muntanya de merda que s’acumula en el Zulo són més que suficients com per a replantejar l’estratègia a qualsevol.

.

Conceptes, tan irracionals com el temps.

.

“El  Caminante”, sap que recorrerà el mateix espai que l’avesat conductor, però es pregunta: “Val la pena en veritat aprofitar tant el temps? Estar en tres mons distints en un mateix dia, serà sa? Oficina, Bar, Llar. *Agghh!!! Que va, el temps no és or. Ni de bon tros, maleïts semitas antisemitas. El temps és pura percepció camarades.”

Hem caminat durant gairebé un milió d’anys…. que passa?, creieu que el nostre cervell aquesta adaptat a la *highlife…?

Un cotxe, “ronroneante de fenómenos”, passa fregant a “El Caminante” i deixa després de si un  espès núvol de pols que cega i fa tossir.

…

 

 

-Fill de puta!!! Si tingués aquí una moto t’anava a donar el teu merescut… cabró!!!  Concepte, escolta’m, si és que es perden en conceptes!!!

Materialista cerca amb urgencia algú que li expliqui aquest  “zum-zum” sord que s’allotja en el seu fetge.

El franctirador somriu: un altre més. És el puto rei de la selva, un tigre de bengala invisible, sigilós, fort i mortal. Ningú podrà enxampar-lo mai, ho sap i per això aposta fort. Llàstima d’aquest lleig detall de Déu, llàstima d’aquest error en la naturalesa de les coses que el llança del seu arbre embolicat en flames i amb el cos destrossat. Llàstima que aquest avió hagi aparegut de cop i volta amb intenció de convertir aquest espès bosc en un mar de Napalm.

Conceptes, si és que….

Si ja ho has dit pessat, conceptes si és que es perden en conceptes, vols tancar el bec.

Conceptes…si és que són pures faules!!! , Idiota!

Fill de puta, a  mi no em crides això  al carrer… vine!

Que et fotin…vine tu i prova els meus punys.

 

*by Kas*

 

 

 

Eii! Que he publicat un relat a la web de Dos Manzanas!!

Doncs si estimats lectors, jo també faig cameos en altres webs i és per mi un honor indescriptible col·laborar en la pàgina d’internet que més treballa contra la homofòbia dia a dia: Dos Manzanas, que avui han publicat una història meva dintre del concurs de Microrrelats de temàtica GLTB del dia de St jordi!

HO PODEU LLEGIR AQUÍ