h1

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

octubre 15, 2014

#Mas trilEr“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

h1

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

octubre 11, 2014

morrissey2

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

morrissey1

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

h1

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

setembre 27, 2014
#aaa

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era Viure Lliures” clar…

##aa

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…

h1

Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

setembre 15, 2014

cc2e21e12bc8e4bd8b45a64872f8388e

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

1330209696_0

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.

h1

Es el Nou Independentisme Català un Moviment Mil·lenarista?

setembre 9, 2014

milenarisme

Aquest estiu, entre les moltes i nombroses lectures que he tingut temps per realitzar, he deglutit “Rebeldes Primitivos” d’Eric Hobwsbam. Es tracta d’un clàssic de la historiografia marxista que aborda els moviments socials rupturistes més primitius, amb orígens remots en època medieval o moderna. Un dels que em va cridar més l’atenció eren els grupuscles anomenats “Mil·lenaristes“, que em varen recordar al que avui dia succeeix a Catalunya.

Aquest moviment es basa originàriament en una profecia de l’Apocalipsi, segons la qual, al cap de mil anys de la seva mort Jesucrist tornarà a la terra per fer el Judici Final, ressuscitaran els morts, expulsarà el mal de la terra i esdevindrà una Nova Jerusalem (“Vingui a tu el meu Regne“) on tots viurem en pau i felicitat per sempre més .Es a dir, es basa en la fe irracional en una data màgica, a la que estem inevitablement predestinats, a partir de la qual un messies ens portarà la ruptura absoluta amb tots els mals del món, dins un nou estat amb felicitat absoluta.

El problema arriba quan a la data no passa res, com a l’any 1.000. Lluny de desistir, però, Europa es va anar omplint de sectes revolucionaries mil·lenaristes: Els apostòlics de Gerardo Segarelli (finals s.XIII) o els dulcinites de Dulcino de Novara (s.XIII-XIV) que predicaven l’adveniment immediat d’una societat sense jerarquies ni privilegis feudals, basada en la ajuda mútua, la igualtat i la prosperitat  I sobretot l‘anabaptisme de Thomas Müntzer (s.XVI), el qual va organitzar un moviment revolucionari clandestí de pagesos que pretenien acabar amb la propietat feudal de la terra, basant-se en profecies apocalíptiques. Van inspirar les Guerres Pageses contra els Prínceps alemanys, que es van saldar amb més de 6.000 morts.

Segons Hobsbawm, en època contemporània, el mil·lenarisme es manifesta en moviments socials rurals. Ara ja son seculars,  però segueixen creient en un innocent idealisme utòpic i fantasiós basat en l’esdeveniment sobtat d’una societat nova i perfecte a partir d’un messies i una data. Els seguidors, en comptes d’organitzar una revolució estructurada i racional a partir de lluites obreres, realitzen un seguit de rituals simbòlics per evocar el nou ordre, l’arribada del qual es inevitable. L’autor cita com a exemples els lazaretistes de la Toscana meridional (sorgits el 1875), els pagesos sicilians (finals del s.XIX) o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX.

Compleix l’independentisme català actual aquestes característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes político-rituals:

- Una Data Màgica a partir de l’evocació a una pseudo-història sagrada basada en una fantasiosa relectura romàntica de la Guerra de Successió. El fet que aquest any es compleixin 300 anys de la fi del setge de Barcelona, ha provocat que molta gent cregui que inevitablement aquesta efemèride esdevindrà una apocalíptica profecia alliberadora. Segurament el fet que la Generalitat s’hagi gastat quasi 100 milions a commemorar la data, ha col·laborat en aquesta il·lusió col·lectiva.

- Messies: Clarament Artur Mas va dissenyar una campanya electoral a les autonòmiques de 2012 basada en l’evocació iconogràfica del Moisès bíblic. També ERC i l’ANC han construït uns forts lideratges basats en torn a Jonqueres i Forcadell.

- Nou Ordre Utòpic: Recentment Isona Passola ha estrenat un film de fantasia èpica i ciència ficció, anomenat “L’Endemà“, basat en una ucronia que ens presenta com serà Catalunya independent, sense cap opinió contraria o dubtosa. Aquesta cinta (generosament subvencionada per totes les administracions controlades per CIU) afirma, sense cap mena de rubor, que Catalunya tindrà superàvit energètic, una millor educació que Anglaterra i França, serà el territori amb menys conflictivitat social d’Europa i tindrà el millor nivell cultural del planeta.

- Morfologia i ritual: De la mateixa forma que els moviments mil·lenaris medievals, moderns i contemporanis, l’independentisme té un fort èxit en el mon rural (on CIU i ERC tenen els millors resultats) i defuig la lluita obrera urbana entre capital i treball (al contrari, pretén unir sindicats i patronal en una mateixa causa). Lluny de realitzar activitats racionals de cara a aconseguir aquest món meravellós al que albiren,  interpreten rituals simbòlics (escenificacions de lletres o banderes, cadenes humanes, ofrenes florals en indrets sagrats) en dates màgiques (11S), que evoquen sentiments de fe, il·lusió i passió, però que en cap cas transformen en absolut la realitat.

I que succeirà quan a la data màgica del 9N no es compleixin les profecies i es mantingui l’statu quo? Doncs si hem de fer cas als precedents històrics, lluny de fer una autocrítica a l’irracional utopisme fantasiós dels seus plantejaments i les seves accions, creuran que l’error ha estat a l’hora d’escollir data o messies i simplement en triaran uns altres.

h1

Es realment moderna “Modern Family”?

setembre 1, 2014

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

Modern Family

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

300.modern.cam.mitch.lr.120709

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent Looking. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

h1

Centerani de l’assassinat de Jean Jaurés

juliol 31, 2014

##jaures2

“El coratge es la recerca de la veritat
no es sotmetre la llei a una mentida triomfant,
als aplaudiments imbècils o les esbroncades fanàtiques”
Jean Jaurés

El 31 de Juliol de l’any 1914 el destacat dirigent polític Jean Jaurès estava molt cansat, després d’una complicada i esgotadora reunió  al Ministeri d’Assumptes Exteriors amb el Primer Ministre, Renè Viviani,  a la qual havia assistit com a representant del grup socialista.

Faltaven tres dies perqué comencés la I Guerra Mundial, la tensió es palpava a l’ambient i Jaurés s’havia pronunciat radicalment contrari al conflicte bèl·lic. Ell, com a socialista, era profundament internacionalsita; creia que els treballadors no havien de donar suport a un conflicte bèl·lic imperialista i que Europa havia d’estar unida, superant les diferències francoalemanyes propiciades pels interessos de les respectives oligarquies. Estava en contra del servei militar i plantejava una Vaga General per frenar la Guerra per part de la classe treballadora. Aquesta discussió va provocar una divisió moral a la Segona Internacional que acabaria produint la seva escissió definitiva.

Va arribar a la redacció del diari L’Humanité (que ell havia fundat) vers les vuit de la tarda. Va xerrar amb l’administrador del diari i un grups d’amics i es van dirigir a sopar al Cafè du Croissant situat a pocs metres de la seu del rotatiu. Possiblement encara ressonarien a les seves oïdes les enceses paraules, plenes de pacifisme i anti-nacionalisme, que Jaurés havia pronunciat en el seu darrer discurs públic cinc dies abans a les afores de Lió:

“I , ciutadans!, En la foscor que ens envolta, en la incertesa profunda en què estem sobre el que serà el demà, no vull pronunciar cap paraula temerària, espero encara malgrat tot que a causa mateix de la enormitat del desastre que ens amenaça, en l’últim minut, els governs es contindran i no haurem de estremir d’horror pensant en el cataclisme que implicaria avui per als homes una guerra europea”

Eren dos quarts de deu del vespre quan de sobte es van sentir dos trets que van sumir al cafè en un caos generalitzat. Els dispars s’havien realitzat a poca distància des de l’exterior del cafè, a través d’una finestra. Jaurés va caure fulminat, el seus companys el varen estirar sobre el divan  i van sortir a buscar a un farmacèutic que li va prendre el pols certificant la seva mort.

.

.

L’autor d’aquell homicidi era un jove de 28 anys, Raoul Villain,  estudiant d’arqueologia precisament, i militant d’un grupuscle ultranacionalista francès anomenat Ligue des jeunes amis de l’Alsace-Lorraine. Va ser detingut immediatament i va passar tota la guerra entre reixes, però un cop va arribar la pau el mateix 1919 va ser posat en llibertat després d’una vergonyosa resolució judicial carregada d’encegat patrioterisme que deia el següent: Si l’adversari de la guerra Jean Jaurès hagués tingut èxit, França no hauria pogut guanyar a Alemanya” i van fer pagar els costos judicials a la família Jaurés.

Anys després Villain moriria ell també víctima d’uns dispars en mig del començament d’una altre guerra. Exiliat a Eivissa, era assassinat el Setembre de 1936 per membres del sindicat anarquista CNT acusat de practicar espionatge pel bàndol franquista.

La mort de Jaurés era la culminació d’una llarga campanya  de difamació i odi per part de la premsa nacionalista  acusant-lo de traïdor a la pàtria,  d’indefinició nacional i d’enemic de França. Aquest assassinat va significar la derrota de la Pau i l’Internacionalisme, doncs finalment el Partit Socialista Francès va donar suport al govern d’Unitat Nacional i a la guerra.

Al cap de tres dies, multituds enfervorides en la follia l’odi nacionalista es congregaven a París sota el crit “A Berlín“, empenyent als seus governants per un precipici, on França va perdre 1,7 milions de vides de soldats i 570.000 de civils en aquella sanguinolenta orgia de  bombes, cadàvers i vísceres en nom de burdes banderes i imaginàries nacions. L’heroisme de la gerra empenyia a molts joves a esdevindre cadàvers davant un nou armament més sofisticat que matava a 100 herois per minut.  Durant els anys 20 França dedicava més de la meitat del seu pressupost públic a indemnitzacions a vídues, orfes  o mutilats. Europa entrava en un profund declivi econòmic en front els EEUU, del qual ja mai en sortiria, vet aquí el gran patrioterisme.

No tinc cap mena de dubte que avui, alguns, el tornarien a matar.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.628 other followers