h1

Les meves 15 Condicions Innegociables per participar al 9N

octubre 25, 2014

Estic disposat a reconsiderar la meva fòbia a la nova i dubtosa modalitat de participació al 9N, en el cas de que es donin aquestes 15 condicions que detallo a continuació. Cap d’elles es negociable, ja la democràcia no admet ombres de dubte; considero que son demandes d’estricte sentit comú, totes elles afecten a competències de la Generalitat, son perfectament legals i han estat presents en tots els processos democràtics previs celebrats a Catalunya.

##democracy

CONDICIÓ Nº1- La Comissió de Control serà plural i neutral.

Després de la dimissió de Quim Brugué (ICV-EUiA), davant la manca absoluta de garanties democràtiques, l’actual Comissió està formada exclusivament per membres de partits nacionalistes partidaris del SI-SI. Exigeixo que hi hagin membres de tots els partits i opcions, inclosos representants del NO, i del SI-NO, en igual nombre que del SI-SI. Les seves funcions es limitaran a vetllar pel respecte al compliment de les normes, per tal que cap de les opcions tingui avantatges sobre la resta. Aquesta Comissió tindrà accés directe al control de dades i xifres durant la jornada electoral i el recompte

CONDICIÓ Nº2- La Campanya Electoral garantirà la representació i la informació de totes les opcions.

La campanya electoral tindrà 15 dies, amb blocs electorals a les noticies i espots en els mitjans públics catalans amb un espai informatiu exactament idèntic a les 3 opcions SI-SI, SI-NO i NO. Els espais per fer actes polítics o per enganxar cartells als carrers es repartiran en una proporció estricte  de 1/3 per a cada opció o bé en proporció a la representació electoral dels partits polítics respecte a les eleccions autonòmiques de 2012. En cap cas hi haurà propaganda institucional per una opció concreta. Durant la Jornada de Reflexió no es podrà fer cap acte polític ni demanar el vot.

CONDICIÓ Nº3- TV3 i Catalunya Radio deixaran de fer apologia barroera  i propaganda sectària del SI-SI, per passar a donar informació plural, objectiva i mesurada.

No es possible ni sa que un debat com el Punt Cat tingui 6 tertulians independentistes d’un total 7, que s’emprin tots els programes a totes hores per fer propaganda nacionalista, que programes d’humor com Polònia es dediquin a ridiculitzar desproporcionadament només a aquells partits que no defensen el SI-SI o que el 3/24 emeti en directe cada acte de l’ANC i Omnium. Ja no demano que els mitjans subvencionats (Grup Godó, Ara, Punt/Avui…) segueixin criteris democràtics, que seria convenient. Només exigeixo que d’aquí al 9N els diferents mitjans públics donin informació plural, neutral, assessorada i realista de totes les opcions per igual.

CONDICIÓ Nº4-  Durant la campanya es faran debats entre membres de les diferents opcions

Obligatòriament s’hauran de fer debats en mitjans públics amb una representació equilibrada entre representants de les 3 opcions, amb un moderador neutral acceptat per unanimitat per tots els participants i s’emetrà en prime time per TV3 i Catalunya Ràdio.

CONDICIÓ Nº5- Els representants dels partits i moviments socials evitaran cap mena de linxament públic al dissident.

Els lamentables i repugnants espectacles que hem vist recentment, amb el Portaveu del Govern Quico Homs insultant a Joan Herrera i comparant-lo amb el PP, no es poden repetir mai més sota cap circumstància. La campanya electoral es durà a terme amb un espai de màxima cordialitat i respecte, al menys  entre representants públics de partits i moviments socials nacionalistes dels dos costats.

CONDICIÓ Nº6- El cens de persones que poden participar serà precís i inequívoc

La Vicepresidenta Joana Ortega va afirmar recentment que els cens Provisional del 9N estarà format per 5,4 milions de persones, però això no quadra per enlloc, ja que aquesta xifra és pràcticament idèntica  a la del cens a les recents eleccions europees a Catalunya (5.318.296 persones). Tenint en compte que en aquests comicis tenen dret a vot les persones migrades empadronades, així com els menors de 16 i 17 anys, estaríem parlant de 6,2 milions de persones, segons càlculs d’El Periòdico. En tot cas, caldria una xifra exacte, objectiva i acceptada per tothom sobre la qual es calcularà la participació i l’abstenció, que seran les dades més importants de la jornada.

CONDICIÓ Nº7- Cada persona només podrà votar un sol cop i en un sol lloc.

 Cada persona estarà informada del col·legi i mesa en el qual ha d’anar a votar i no es podrà canviar sota cap circumstància. Els ordinadors que facin el registre de votants estaran connectats en tot moment entre ells de forma virtual en temps real, per tal d’evitar cap possible duplicitat. Els ordinadors podran saber si aquella persona ha de votar en aquella mesa i, si no ho pot fer, impediran que es doni per vàlid el vot, alertant al sistema d’una possible tupinada.

CONDICIÓ Nº 8- Els col·legis electorals no tindran propaganda política de cap mena

Els llocs on es van dur a terme referèndums de mentideta de 2009-2011 estaven plens d’estelades, banderes i emblemes independentistes. En aquesta ocasió exigeixo una escrupolosa neutralitat, cap col·legi podrà tenir el menor símbol polític de cap mena, incloent la vestimenta dels voluntaris que participin a les meses.

CONDICIÓ Nº 9- Les meses electorals estaran controlades per interventors o apoderats de totes les opcions. Hi hauran observadors internacionals plurals.

Cada mesa electoral haurà de tindre apoderats o interventors de les tres opcions que estaran presents des de la constitució de la taula al recompte final i vetllaran per que cap voluntari o votant faci cap mena de trampa durant la jornada. Un interventor o apoderat podrà impugnar una urna davant la Comissió de Control en el cas que hi hagi el menor dubte d’una trampa. En el cas que hi hagin observadors internacionals, aquests no podran ser només de partits secessionistes d’arreu, sinó que hauran de tenir una representació equilibrada de les 3 opcions.

CONDICIÓ Nº 10- Es realitzaran actes de constitució, sessió i escrutini

S’aixecaran tres actes diferents per cada mesa: una de constitució, en el moment que s’obrin els col·legis, una de sessió que recollirà tots els possibles incidents de la jornada, i una d’escrutini, amb el recompte de vots i les dades de participació. Aquestes actes hauran d’anar signades per tots els voluntaris, interventors i apoderats presents al col·legi i s’entregarà còpia a tots ells. En el cas que una acta falti o no estigui correctament omplerta i signada, les urnes d’aquella mesa es declararan nul·les. Aquestes actes seran publiques i accessibles on line.

CONDICIÓ Nº 11- El sistema de recompte de les dues preguntes serà clar i consensuat

Un dels grans misteris del sistema amb dues preguntes es com comptar correctament els vots. Cal sumar el no a la segona pregunta al no de la primera? Jo crec que s’hauria d’establir una forma de comput clara i diàfana, no tendenciosa, que mostri clarament quanta gent hi ha partidària de cada una de les 3 opcions, evitant cap trampa al solitari.

CONDICIÓ Nº 12- El recompte de vots i les dades de participació es faran públics en temps real.

La web de la Generalitat donarà totes els dades a temps real de forma pública i accessible. El recompte provisional serà a temps real a mida que es validin les actes d’escrutini. També es faran públics tots els possibles incidents i intents de tupinada de la jornada.

CONDICIÓ Nº 13- Les votacions a posteriori i a l’estranger tindran les mateixes condicions que la resta.

Tant en les urnes que la Generalitat posarà arreu del món, com les que podran votar els 15 dies posteriors, en cas que duguin justificant mèdic, tindran exactament les mateixes condicions que la resta d’urnes. En cas que no es puguin garantir, les dades es donaran per separat i no es sumaran al còmput global.

CONDICIÓ Nº 14- Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana vetllaran per l’ordre i l’estricte compliment d’aquestes condicions

Les diferents forces de seguretat, nacional i local, tindran potestat per fer complir les condicions, podent expulsar a votants o voluntaris en cas de tupinada o d’incidents que pertorbin la jornada, podent tancar col·legis en el cas que no es doni una estricta neutralitat de l’espai. Podran actuar en qualsevol moment a iniciativa pròpia o a instància de la denuncia d’un interventor, apoderat o voluntari.

CONDICIÓ Nº 15- Ningú podrà ser coaccionat per participar o no participar

Cap funcionari, administratiu, director d’institut ni conserge podrà ser obligat a estar involucrats en aquesta jornada contra la seva voluntat, ja que podrien ser acusats de prevaricació en el probable cas que es demostri que aquest procés no té cap mena de base legal. A ningú se li podrà negar el dret a ser voluntari, si així ho desitja, sense cap restricció.

La democràcia no es basa en urnes i paparetes, es fonamenta en l’estricte respecte a la llibertat i igualtat dels ciutadans (que no de les nacions o altres conceptes metafísics irreals) en absoluta igualtat de de totes les opcions polítiques possibles. En el cas que algú tracti de prostituir el dret a decidir, canviant-lo per una burda imitació de segona mà, clarament estarà tractant de eradicar la pluralitat parlamentaria, canviant-la per un sistema cabdillista messiànic i populista, basat en l’adhesió incondicional de les masses enfurismades a un líder totalitari. Es per això que si les 15 condicions abans exposades no es compleixen escrupolosament i en la seva integritat literal, decidiré no participar en la votació del 9N i faré campanya activa per l’abstenció, ja que consideraré que es la millor forma de defensar el veritable Dret a Decidir.

h1

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

octubre 15, 2014

#Mas trilEr“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

h1

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

octubre 11, 2014

morrissey2

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

morrissey1

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

h1

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

setembre 27, 2014
#aaa

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era Viure Lliures” clar…

##aa

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…

h1

Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

setembre 15, 2014

cc2e21e12bc8e4bd8b45a64872f8388e

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

1330209696_0

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.

h1

Es el Nou Independentisme Català un Moviment Mil·lenarista?

setembre 9, 2014

milenarisme

Aquest estiu, entre les moltes i nombroses lectures que he tingut temps per realitzar, he deglutit “Rebeldes Primitivos” d’Eric Hobwsbam. Es tracta d’un clàssic de la historiografia marxista que aborda els moviments socials rupturistes més primitius, amb orígens remots en època medieval o moderna. Un dels que em va cridar més l’atenció eren els grupuscles anomenats “Mil·lenaristes“, que em varen recordar al que avui dia succeeix a Catalunya.

Aquest moviment es basa originàriament en una profecia de l’Apocalipsi, segons la qual, al cap de mil anys de la seva mort Jesucrist tornarà a la terra per fer el Judici Final, ressuscitaran els morts, expulsarà el mal de la terra i esdevindrà una Nova Jerusalem (“Vingui a tu el meu Regne“) on tots viurem en pau i felicitat per sempre més .Es a dir, es basa en la fe irracional en una data màgica, a la que estem inevitablement predestinats, a partir de la qual un messies ens portarà la ruptura absoluta amb tots els mals del món, dins un nou estat amb felicitat absoluta.

El problema arriba quan a la data no passa res, com a l’any 1.000. Lluny de desistir, però, Europa es va anar omplint de sectes revolucionaries mil·lenaristes: Els apostòlics de Gerardo Segarelli (finals s.XIII) o els dulcinites de Dulcino de Novara (s.XIII-XIV) que predicaven l’adveniment immediat d’una societat sense jerarquies ni privilegis feudals, basada en la ajuda mútua, la igualtat i la prosperitat  I sobretot l‘anabaptisme de Thomas Müntzer (s.XVI), el qual va organitzar un moviment revolucionari clandestí de pagesos que pretenien acabar amb la propietat feudal de la terra, basant-se en profecies apocalíptiques. Van inspirar les Guerres Pageses contra els Prínceps alemanys, que es van saldar amb més de 6.000 morts.

Segons Hobsbawm, en època contemporània, el mil·lenarisme es manifesta en moviments socials rurals. Ara ja son seculars,  però segueixen creient en un innocent idealisme utòpic i fantasiós basat en l’esdeveniment sobtat d’una societat nova i perfecte a partir d’un messies i una data. Els seguidors, en comptes d’organitzar una revolució estructurada i racional a partir de lluites obreres, realitzen un seguit de rituals simbòlics per evocar el nou ordre, l’arribada del qual es inevitable. L’autor cita com a exemples els lazaretistes de la Toscana meridional (sorgits el 1875), els pagesos sicilians (finals del s.XIX) o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX.

Compleix l’independentisme català actual aquestes característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes político-rituals:

- Una Data Màgica a partir de l’evocació a una pseudo-història sagrada basada en una fantasiosa relectura romàntica de la Guerra de Successió. El fet que aquest any es compleixin 300 anys de la fi del setge de Barcelona, ha provocat que molta gent cregui que inevitablement aquesta efemèride esdevindrà una apocalíptica profecia alliberadora. Segurament el fet que la Generalitat s’hagi gastat quasi 100 milions a commemorar la data, ha col·laborat en aquesta il·lusió col·lectiva.

- Messies: Clarament Artur Mas va dissenyar una campanya electoral a les autonòmiques de 2012 basada en l’evocació iconogràfica del Moisès bíblic. També ERC i l’ANC han construït uns forts lideratges basats en torn a Jonqueres i Forcadell.

- Nou Ordre Utòpic: Recentment Isona Passola ha estrenat un film de fantasia èpica i ciència ficció, anomenat “L’Endemà“, basat en una ucronia que ens presenta com serà Catalunya independent, sense cap opinió contraria o dubtosa. Aquesta cinta (generosament subvencionada per totes les administracions controlades per CIU) afirma, sense cap mena de rubor, que Catalunya tindrà superàvit energètic, una millor educació que Anglaterra i França, serà el territori amb menys conflictivitat social d’Europa i tindrà el millor nivell cultural del planeta.

- Morfologia i ritual: De la mateixa forma que els moviments mil·lenaris medievals, moderns i contemporanis, l’independentisme té un fort èxit en el mon rural (on CIU i ERC tenen els millors resultats) i defuig la lluita obrera urbana entre capital i treball (al contrari, pretén unir sindicats i patronal en una mateixa causa). Lluny de realitzar activitats racionals de cara a aconseguir aquest món meravellós al que albiren,  interpreten rituals simbòlics (escenificacions de lletres o banderes, cadenes humanes, ofrenes florals en indrets sagrats) en dates màgiques (11S), que evoquen sentiments de fe, il·lusió i passió, però que en cap cas transformen en absolut la realitat.

I que succeirà quan a la data màgica del 9N no es compleixin les profecies i es mantingui l’statu quo? Doncs si hem de fer cas als precedents històrics, lluny de fer una autocrítica a l’irracional utopisme fantasiós dels seus plantejaments i les seves accions, creuran que l’error ha estat a l’hora d’escollir data o messies i simplement en triaran uns altres.

h1

Es realment moderna “Modern Family”?

setembre 1, 2014

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

Modern Family

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

300.modern.cam.mitch.lr.120709

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent Looking. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.678 other followers