Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934- DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936- UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937- DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997- DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Anteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia política “tot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

REAGRUPAMENT: Parasitant la Política Catalana

Ara que ERC ha abraçat sense complexes el discurs de CIU, on tot és culpa de Madrid i la lluita de classes no existeix, l’espai polític que representava Reagrupament o SI ha quedat totalment esvaït. El grupuscle marginal i anecdòtic que lidera l’ex-alcalde de Puigcerdà va néixer exclusivament per dinamitar el Tripartit, que ja no existeix, i per convertir a ERC en la dòcil minyona convergent: objectiu aconseguit. I ara?

Doncs bé, lluny de dissoldre’s i tancar el xiringuito aquesta colla de la pessigolla han seguit vagant com zombies, convertint-se en un paràsit polític: talment com si d’una puça o una paparra es tractés, van saltant de gos en gos buscant sang fresca sense aportar ni una sola idea interessant. Aquestes han estat les víctimes dels seus pactes i coalicions amb l’únic objectiu d’esgarrapar alguna parceleta de poder:

- A Girona, amb la CUP: Els Reagrupats es van adonar que la CUP era una força pujant a la capital gironina i els van enredar per que els donessin el nº4 de la llista, aconseguint la plaça per un sol vot en detriment d’ERC que va esdevindre extraparlamentària a la ciutat. El grup municipal ha acabat adoptant mocions ben curioses i la CUP, presumptament anticapitalsita, ha presentat una moció felicitant a la Patronal dels empresaris gironins pel seu patriotisme.

- A Madrid i a Barcelona amb ERC i Laporta: Com ja van començar a ensumar la remuntada republicana, aquests oportunistes van decidir tornar amb els seus antics companys de partit. Primer van participar en la coalició de dives i superegos a les municipals barcelonines on Laporta i Portabella van esdevindre regidors i gossets faldillers de Trias. A les generals van repetir l’experiment amb el mediocre escriptor i pitjor polític Alfred Bosch de cap de llista, ensarronant als republicans perquè els donessin el nº2 per Girona que afortunadament no va sortir.

- A la Generalitat amb CIU: Com van veure que els enquestes donaven un espectacular resultat a Artur Mas el paràsit va tornar a canviar de víctima per tal d’apostar per cavall guanyador. Tot i que Joan Carretero, lider de Reagrupament, poc abans havia assegurat que “qui és independentista i vota CIU es idiota” això no li va impedir anar a fer de Cheer Leader als mítings d’Artur Más, a veure si queia algún carreg després de els eleccions.

- A L’Hospitalet amb SI: Tot i les seves baralles èpiques amb Solidaritat per veure qui liderava l’independentisme freaki al Parlament, això no els va impedir de formar coalició electoral a les municipals de la segona ciutat catalana. Pràcticament no van fer campanya, més enllà de posar una llastimosa paradeta a la Rambla on donaven ganes de donar-los caritat, en comptes del vot. Van aconseguir un paupèrrim 0,4% de vot, esdevenint la segona llista menys votada.

- A Viladecavalls amb el PP: Aquesta es la darrera. Ara que ja han assumit plenament el seu paper de paràsit i que estan orgullosos de no tenir cap més ideal que buscar un carreg desesperadament al preu que sigui, han sumat el seu vot al PP i a CIU, amb dos imputats per malversament, per tal d’expulsar a un alcalde d’ICV que havia aconseguit netejar el caciquisme i la corrupció econòmica a la ciutat.

Reflexions Etològiques en un Partit de Futbol

He de fer una confessió: per primer cop a la meva vida he vist un partit de futbol… i dins del camp! Us preguntareu que hi feia algú tan glamurós i mariculte com jo entre les masses aborregades que assisteixen bavejant cervesa calenta a aquest ridícul ritual, que res té a veure amb l’esport. Doncs treballar! Resulta que durant els tres darrers partits de la Champions League he estat desenvolupant tasques de “staff” dins del camp.

En primer lloc he de dir que s’han vist complerts amb escreix tots els meus prejudicis previs envers aquest submón i tota la gentola que hi participa. Van ser tres tardes on vaig patir molta vergonya aliena de pertànyer a l’espècie humana, guanyant-me de valent el sou.  Us faig partícips de les reflexions etològiques que se’m passaven pel cap mentre pasturava ramats de hooligans beguts:

- El Camp Nou, per dins, es lleig i brut com un corral d’oques. Encofrats de ciment vist sense decoració alguna, vidres marrons que un dia van ser transparents amb tres dits de merda, lavabos que donaven arcades només d’apropar-se, les cadires del camp amb fang de la darrera pluja… En fi, es evident que ningú amb el menor criteri estètic havia entrat en aquell edifici abans que jo. I pensar que és el Museu més visitat de Catalunya… en fi!

- Al públic li agrada bramar i mugir consignes senzilletes i repetitives, udolant al uníson com goril·les en zel. Talment semblen reminiscències evolutives d’alguna etapa pre-homínida, possiblement  anterior al Australopitecus Afarensis; només faltava que es colpegessin amb els punys tancats al pit! Ara ja sé com es sent Jane Goodall.

- Passions portades al límit: Els espectadors teatralitzen i expressen les seves emocions amb una exageració sobreactuada, propera al patetisme: esclats d’odi en vers l’adversari, llàgrimes d’eufòria després d’un gol o dramatisme i frustració en les derrotes. Homes adults i aparentment seriosos, de cop i volta, semblaven embogir enduts per un deliri psicòtic, saltant i estirant-se dels cabells, gesticulant o esgargamellant-se com si acabessin de veure l’assassinat del seu fill o quelcom pitjor. Ni les fans adolescents de Justin Bieber ho viuen tan intensament; al seu costat la Nena de l’Exorcista era una autista hieràtica! I quan acabava el partit tornaven a ser persones normals i, au, cap a casa.

- Violència: Tota l’organització interna està pensada per tal que les dues aficions rivals en cap moment entrin en contacte entre elles ni abans, ni durant, ni després del partit. Tot i així cal un desplegament impressionant de vigilants privats i Mossos d’Esquadra per contindre la fúria de certs buscabregues embriagats que, tot i ser una minoria, les seves pintes macarrils feien molta por. He estat amb els seguidors del Milan, del Paris St Germain i del Bayern de Munich i puc assegurar que els més perillosos de lluny son els francesos: quan van marcar un gol van esclatar en una orgia de fúria, un Tsunami d’empentes, salts i cops de puny, tractant d’arrencar la xarxa i les reixes que els separaven dels seguidors blaugranes… encara no se com en vaig sortir il·lès.

- Alienació Massiva: Com pot ser que el carrer no hagi esclatat amb més de sis milions d’aturats? Doncs aquí en teniu la resposta: el “Panem et Circenses” dels romans, en ple s.XXI. Una vàlvula d’escapament de tota la frustració social acumulada envers uns símbols i uns codis que no tenen cap mena de significat fora d’aquell context. Aquesta gent viu completament immersa en una hiperrrealitat paral·lela que, per ells, és molt més verídica i intensa que la realitat social en si mateixa. Ara enteneu perqué s’hi mouen tants diners? Es evident que hi han sectors econòmics molt interessats en que la pastanaga segueixi servint de guia als ases perqué tirin del carro sense queixes.

- Nacionalisme: Individus que es desviuen per una bandereta de colorins inventada, que li riuen les gràcies a un grup de multimilionaris semi-analfabets que els representen i que canalitzen la seva ràbia en vers la gent que té una banderola amb coloraines diferents. Ara entenc perqué el nacionalisme gaudeix de tant èxit: té exactament el mateix esquema estructural de pensament  i  contingut intel·lectual que un partit de futbol.

PD: No vaig estar en cap moment amb els seguidors blaugranes, tan sols amb la grada més hooligan dels estrangers, així que es possible que la meva visió estigui bastant esbiaixada pel context.

Es l’Amor un Tabú pels activistes d’esquerres?

Quan era adolescent i freqüentava el Moviment Okupa de la meva ciutat (estem parlant de finals dels anys 90-principis dels 00), lligar o tenir parella estable era vist com un vici burgés, un passatemps per nenes riques; la dictadura estètica punk havia decretat de forma oficiosa a través de les seves pseudo-assemblees  que l’únic sentiment que es permetia era l’odi contra tot i tothom, sense més criteri. Era l’Era daurada del nihilisme grunge.

En aquell ambient asfixiant la homosexualitat era invisible, ja que directament no hi havia sexualitat (no diguem ja romanticisme). El nombre de persones amb parella reconeguda era una minoria escassa; era un tema del que amb prou feines es parlava obertament, doncs els plaers terrenals havien d’esperar a la revolució i les relacions a dos podien ser un incordi quan es primava la col·lectivitat com un tot indivisible.

Fugint d’aquella asexualitat presumptament llibertària vaig llençar-me de cap a l’Ambient Gai on alliberament i transgressió  implicaven follar cada dia amb algú diferent, sense cap vincle emocional més enllà de l’orgasme. Abans que Zapatero arribés a la Moncloa el Matrimoni Igualitari no es veia com una reivindicació gaire revolucionaria, sinó més aviat com una trampa de l’heteropatriarcat per assimilar-nos dins la monogàmia.

Posteriorment la confrontació amb la homofòbia del PP i l’esglesia catòlica va capgirar el discurs radicalment, però la institució matrimonial en sí encara es vista amb amb certes reticències pels sectors LGTB més transgressors que, sota el paraigües de la Teoria Queer, reivindiquen trencar amb les institucions tradicionals i reinventar les relacions a partir de la individualitat més freak, negant l’existència del binarisme home-dona o hetero-homo.

A la primera meitat dels ’00 les feministes de la diferència van començar a fer forat dins els Moviments Socials, al menys en els que jo freqüentava. Per primer cop escoltàvem a parlar de que la vida privada era pública, la diferència entre sexe i gènere, o que els dones no havien d’assimilar el model agressiu i racional dels homes dins la política. Però, de nou, l’amor romàntic era vist com quelcom conservador, un instrument per idiotitzar la dona i esclavitzar-la a un fal·lus o justificar maltractes i abusos de tota mena.

A tot això, al llarg d’aquest periple em debatia per una banda entre auto-reprimits amors impossibles i inconfessables cap a heroics activistes possiblement heteros (era impossible de saber ja que mai es parlava del tema), que incomprensiblement malgastaven la seva dionisíaca joventut en una ascètica comunió amb l’onanisme; i per l’altre, en una orgia permanent amb musculocas de tot a cent a qui enviava a passeig després de corre’m a la seva cara. Vaig esdevindre un veritable apòstol del racionalisme materialista, un profeta que proclamava la fi de l’amor i de la nyonyeria.

Tenir parella va suposar per mi una ruptura epistemològica, com diria el filòsof del marxisme estructuralista Louis Althusser. A partir d’aquell moment se’m va obrir davant meu un univers de metafísica romàntica, que ni Wagner en el seu apogeu. En aquesta deriva cap a la heterodoxia naïf i la felicitat idealista he aconseguit arribar a un consens entre cor i cap, lligant la meva praxis sexual amb el que sempre he sentit, però em trobo amb un buit teòric, doncs dins l’ampli marc de l’esquerra  mai ningú ha aconseguit donar una cobertura teòrica a l’Amor, que segueix sent un tabú.

Potser el pensament positiu postmodern i aquest neo-hippiesme bonrollista dels 60′s que ha renascut amb el 15M pot ser una bona ocasió per abordar-ho; tot i que de nou començo a veure patrons coneguts amb activistes que trenquen amb la parella per que no tenen prou temps per assistir a totes les comissions, així com un cert retorn a la ortodòxia col·lectivista (incipient encara) negant els sentiments individuals. Espero equivocar-me!

Alló que la premsa no ha explicat de la X Assemblea Nacional d’ICV

La dictadura mediàtica convergent, que domina i controla quasi tots els mitjans de comunicació en llengua catalana, ha venut una imatge absolutament esbiaixada, desdibuixada i distorsionada de la X Assemblea Nacional d’ICV. Qualsevol que llegeixi els titulars o vegi les noticies pensarà que ens hem passat tres dies parlant de la pàtria i la independència, quan resulta que aquest tema no ha durat ni un 1% del espai, no ha donat lloc a gaire crispació, hem dit el mateix que hem dit sempre (dret a decidir, punt de trobada entre federalistes i independentistes i quan sapiguem la consulta ja veurem que fem, crear un grup de treball per proposar una pregunta a la consulta, rebutjant independentisme màgic i tot identitarisme excloent) .

L’Assemblea s’ha realitzat a Viladecans per reivindicar la victòria sobre Eurovegas i Sheldon Adelson, així com el Baix Llobregat, el territori on més va punxar CIU a les darreres autonòmiques, demostrant que allí més que enlloc “Catalonia is not CIU“. I, tot i que tan sols ha durat tres dies, ha estat el fruit del treball de debats i fòrums oberts amb militants i ciutadans de més d’un any.

Aquests han estat els veritables punts on s’ha centrat el debat ideològic:

- Activisme: L’assemblea va començar amb una trobada oberta d’Herrera i Camats amb activistes dels moviments socials de tota mena. Allí es van posar en comú moltes experiències, explicant que cal anar a aquest espais de lluita amb la cara ben alta i al costat, sense ser avantguarda ni instrumentalitzar res, com fan altres.

- Valoració del Tripartit: Diferents intervencions van reivindicar les grans conquestes socials del Govern d’Entesa (tan de bo tinguéssim encara la Llei d’Expropiació de Pisos Buits!!)però també en va assenyalar les seves mancances, diferenciant entre tenir el govern i tenir el poder, la falta de relat comú o la impossibilitat de derrotar l’hegemonia mediàtica convergent. També es va afrontar la tensió interna que va provocar la gestió d’Interior.

-Comiat a Joan Saura: Saura s’acomiada definitivament com a President del partit i, tot i els seus errors que jo vaig ser el primer en criticar en el seu dia, es indubtable que ha estat l’artífex de la reunificació de l’esquerra, que va agafar un partit amb 5 diputats i el deixa amb 13 i que sense el seu esforç mai hauria estat possible desnonar a CIU de la Generalitat. Podeu veure aquí el vídeo d’homenatge que se li va fer

- Assemblearisme: Les Assemblees Nacionals han de estar composades per delegats de cada agrupació territorial i sectorial (com ara), o per tots els militants que ho desitgin? El vot a les comissions va ser molt generacional (com més joves més assemblearis) i finalment es va transaccionar amb una formula mixta: hi hauran delegats però tots els militants hi podran participar i votar tots els òrgans de direcció. També s’ha aprovat fer una Convenció Nacional cada 2 anys, que seria com una Assemblea però sense renovació de càrrecs, a menys que es rebutgi l’informe de gestió.

- Limitació de càrrecs i sous: No es podran acumular càrrecs a temps complert, amb excepcions justificades per pobles molt petits i es crea un grup de treball per establir un límit clar als sous dels càrrecs institucionals que haurà de presentar les conclusions en 3 mesos.

- Abandó de l’Euro?: Després de molt debat es va acordar que la nostre posició d’entrada seria la mateixa que Syriza (renegociar l’impagament del deute dins la UE i l’euro), però no es descarta haver de sortir en un futur i s’emplaça a fer un grup de treball per valorar les conseqüències de fer-ho.

- Anticapitalisme: Hi va haver cert debat sobre si volem una alternativa al neoliberalisme o al sistema capitalista en si, guanyant aquesta segona opció; tot i aprovar una resolució a favor de l’Economia  del Bé Comú, que planteja un model de capitalisme social alternatiu, però també molt interessant.

- Més coalició:En tot moment s’ha llençat un missatge d’unitat a EUiA, amb records cap a Miralles, intervencions de Nuet, de la direcció nacional d’IU i de l’ex-coordinador Llamazares (el més aplaudit) i coincidint amb la voluntat d’obrir la coalició a altres formacions. També s’ha convidat, però, a Equo, al Partit Verd Europeu i a Compromís, llençant un missatge d’unitat cap a les dues parts.

- Decreixement vs Keynesianisme: Com ja vaig anunciar aquest ha estat un dels debats més pol·lèmics, arran d’una resolució molt favorable al decreixement que ha aixecat suspicàcies entre feministes i sindicalistes, especialment per la idea de repartir el treball fent jornades partides, que es veu com un empobriment i amb el risc que siguin només les dones qui  ho duguin a terme.

- Procés Constituent: Arcadi Oliveres va intervindre al Plenari final, pujant a l’escenari de forma espontània (ningú tenia clar si realment estava convidat a parlar) i llençant una invitació a ICV a sumar-se a la seva proposta de candidatura unitària de l’esquerra amb el missatge de “Vosaltres i nosaltres som el mateix, doncs hem estat companys en totes les lluites” i acabant amb una aclaparadora ovació. Aquest també ha estat el missatge principal llençat per Herrera i Camats en el discurs de Cloenda. Tot i això, uns que porten la paraula “unitat” a les seves sigles son els únics que han declinat enviar delegació alguna a l’Assemblea, tot i estar convidats; comencem, doncs, amb mal peu.

-Unitat contra el Feixisme i el Racisme: Tant al document polític, com a les resolucions o al discurs final de Camats es va llençar un contundent missatge contra el racisme i la ultradreta, donant ple suport a UCFR i demanant el tancament de tots els Centres d’Internament d’Estrangers o la plena ciutadania per les persones migrants.

-Moviments Socials convidats: Després de les ja clàssiques intervencions dels sindicats de classe hem pogut escoltar als representants d’Aturem el Fracking, Aigua es Vida, Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), així com la Comissió Promotora de la ILP per la Renta Garantida de Ciutadania que va aixecar grans aplaudiments per la seva contundència dialèctica. Als debats previs d’alguna localitat, com a l’Hospitalet, també ha participat la PAH

-Intervencions d’altres partits: L’Assemblea ha comptat amb intervencions dels representants de EUiA i IU, Syriza (Grecia), Sinistra Ecologia Liberta (Itàlia), el Partit Verd Europeu, Equo, Compromís (València), Iniciativa Verds (Mallorca), Izquierda Abierta, Nueva Canaria (Canàries), Primavera Andaluza (Andalusia) el Partit dels Treballadors (Brasil), Alianza País (Equador), Frente Amplio (Uruguay),  Alternativa Galega d’Esquerda (Galícia), Aralar (Euskadi) i Chunta Aragonesista (Aragó).

Us deixo amb el vídeo de l’Assemblea, a veure si m’hi trobeu!

PD: Podeu llegir altres cròniques alternatives i blocaires de l’Assemblea AQUÍ i AQUÍ

Keynesianisme vs Decreixement

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30′s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80′s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV