h1

Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

juliol 22, 2014

#reforev

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

h1

Sionisme i Nazisme: Crònica d’una llarga amistat

juliol 16, 2014

#nazionisme3

Aquests dies estem veient com el sionisme, una ideologia racista i ultra-nacionalsita que defensa un estat d’Israel pels jueus racialment pur, ja que creuen que la legitimitat de l’estat surt de la sang (la teoria Sang i Terra) , està cometent una neteja ètnica i sistemàtica, un calculat genocidi sobre els palestins. Quelcom força similar al nazisme que tans milers de jueus va exterminar però canviant el nom de les races superiors i inferiors.

Cal dir que no tots els jueus son sionsites, ni molt menys! Cal no confondre sionisme i semitisme; existeix una Xarxa Mundial de Jueus Antisionistes que no comparteixen el fanatisme nacionalista “una raça-un estat”, així com els Shministim , joves objectors de consciència, o els Refusenik, soldats reservistes que es neguen a formar part de l’extermini de palestins, tot i que estan disposats a defensar Israel.

El Sionisme ha tingut diversos punts en comú amb la untradreta nazi que m’agradaria recordar:

- Theodor Hezrl, fundador del Sionisme, va escriure en el seu diari el 1895, quan estava a Paris, que entenia perfectament les causes del anti-semitisme ; creia que era una ideologia que no s’havia de combatre, al contrari, ja que evitaria que els jueus s’integressin a Europa i els animaria a crear un estat.

- Chaim Weizmann, líder sionista i primer President d’Israel va afirmar als anys 20 «Cada país pot absorbir només un nombre limitat de jueus, si no vol desordres en el seu estómac. Alemanya té ara massa jueus ». Ell era absolutament contrari a la diàspora i a que els jueus visquessin dispersos pel món i considerava que els jueus no-sionistes (la majoria) eren uns traïdors

- El 1917 el diari Hazomer Hatzair, òrgan de la Organització Juvenil Sionista publica un text on caricaturitza als jueus asimilacionistes i no-nacionalistes, assegurant que els jueus mai es podran integrar en lloc, ja que els jueus no son sers humans normals i no poden sotmetre’s a cap llei gentil. Aquest text serà emprat per la propaganda antisemita nazi.

- L’any 1923 la Organització Sionista Mundial té una escissió ultradretana anomenada “revisionista”, liderada per Vladimir Zeev Jabotinsky. L’any 1933 els revisionistes es radicalitzen en el seu anti-comunisme, ultranacionalista i messiànic agafant com a màxima inspiració a Benito Mussolini. El principal diari revisionista va aplaudir amb entusiasme la pujada al poder d’Adolf Hitler, a qui es refereix com un alliberador d’Alemanya del marxisme. El Partit Revisionista es l’antecedent polític del Likud d’Ariel Sharon.

- El sionisme  (corrent molt minoritària entre els jueus amb anterioritat a la II Guerra Mundial) considera la pujada al poder de Hitler la prova del fracàs de l’assimilacionisme dels jueus a Europa i decideixen lluir l’estrella groga amb orgull per poder-se diferenciar dels gentils. Creuen que els plans per deixar a Alemanya neta de jueus serà una magnífica ocasió per augmentar l’èxode cap a Palestina, on crear un estat racialment pur.

#nazionisme- Aquesta medalla nazi porta la creu gamada i l’estrella de David;  Goebbels la va manar encunyar el 1934, per commemorar el viatge del baró Leopold Itz Edler von Mildenstein a Palestina

- Acord de Haavara: Acord signat entre la Federació Sionista Alemanya, La Banca Leuvi (jueva palestina) i el III Reich d’Adolf Hitler. L’acord pretenia ajudar a facilitar l’emigració dels jueus alemanys a Palestina, deixant la major part de les seves possessions a Alemanya abans de marxar. Es va estipular, però, que les mateixes podrien recuperar transferint a Palestina com a béns d’exportació alemanys. Aproximadament, 60.000 jueus van emigrar a Palestina sota aquest acord, portant-se amb ells $ 100 milions de dòlars (gairebé $ 1.7 bilions en dòlars de 2009) . El principal proponent de l’Acord va ser Haim Arlosoroff, dirigent sionista ucraïnès qui es va encaregar de negociar amb els nazis.

- Georg Kareski, fundador del Partit del Poble Jueu i Sionista Revisionista, va ser un dels principals col·laboradors amb la GESTAPO i el Ministeri de Propaganda del III Reich organitzant l’èxode de jueus sionistes a Israel. Un cop acaba la II Guerra Mundial s’exilia a Israel, on va morir plàcidament.

- Durant tot el III Reich els Rabins del Consell Jueu van col·laborar activament amb el nazisme i en la realització de l’Holocaust. En tot moment la policia dels guetos jueus era jueva, dirigida per aquesta èl·lit amb connivència amb les SS. Posteriorment van col·laborar en subornar a funcionaris alemanys per que els famílies més importants tinguessin privilegis a l’hora d’abandonar el país abans. Finalment aquests Consells s’encarregaven de mantenir l’odre i la submissió dins els camps d’extermini, assenyalant als nazis els més subversius per tal que fossin els primers de ser gasejats. L’escriptora jueva Hanna Arendt va denunciar aquest fet amb contundència en el seu pol·lèmic llibre “Eichmann a Jerusalem” i fins i tot alguns dels membres d’aquests Consells han estat jutjats per col·laboracionisme amb l’Holocaust.

Si alguns Sionistes van ser capaços de pactar amb Hitler, entregant a milions de jueus no-sionistes als forns crematoris, per tal de poder marxar a crear un Estat… Que no seran capaços de fer amb els palestins per tal de mantenir-lo?

h1

Feudalisme i Vassallatge Universitari

juliol 10, 2014

feudalismo5

Molt s’està parlant darrerament de l’endogàmia i privilegis d’una suposada “casta” política. Precisament alguns dels udols més barroers, rancuniosos, sectaris i excloents provenen d’un altre món que en alguns casos ha arribat a ser molt més tancat, antidemocràtic i aïllat de la realitat laboral: els departaments universitaris. En la meva trajectòria política mai he vist tanta enveja, travetes, punyalades, caïnitisme o ferotges lluites per aconseguir poder i diner com en algunes facultats.

No dic que sigui la norma ni molt menys, però en certs departaments he arribat a presenciar una rèplica exacte del sistema de vassallatges i fidelitats que es vivia a Europa durant el feudalisme medieval. Una piràmide jeràrquica on els catedràtics, amb sous exorbitants i poques hores de docència, ocupen el vèrtex de poder; per sota tenen als diferents professors titulars, aquests, el seu temps tenen una cort de retallables professors precaris, i just per sota els més pringats de tots: els becaris de tercer cicle.

Un sistema de poder que en ocasions permet atorgar beques als vassalls més fidels, tot i que les seves notes potser no siguin les més brillants, que converteixen les oposicions per places fixes en un fals teatre on el designat a dit aconsegueix sempre la plaça, tot i tenir un currículum pitjor que els competidors desafectes. I ai del pobre del que gosi desafiar aquest sistema! He vist doctorands ser expulsats d’un projecte, simplement per tenir amistat amb estudiants d’un grup d’investigació rival.

Que augmenten les privatitzacions i el preu de les matricules? Que hi ha precarietat absoluta en el món laboral d’una disciplina?  I que? Que els importa a certs catedràtics i titulars que tenen la seva vida resolta i mai han conegut l’atur? En comptes d’unir-se per fer front a la misèria, les retallades han incentivat la ferocitat de les punyalades fratricides i la velocitat en que es destrueixen les ments més brillants que gosen fer ombra a una vaca sagrada. Algunes Dives dels Departaments sempre secundaran, amb rimbombant retòrica revolucionaria, tota vaga que els permeti donar encara menys docència per tal de poder dedicar més temps a ordir i tramar conspiracions per aconseguir un nou microscopi, emprant becaris com a mers peons en el seu particular joc de trons.

A vegades em pregunto si certs personatges recorden que l’estat els paga per crear coneixement útil i públic, doncs el fosc secretisme amb que guarden els resultats de els seves investigacions fa pensar el contrari. Per ells tota cautela es poca davant els grupuscles conspiradors dels equips rivals; la socialització de la ciència i les humanitats es el de menys, un fútil passatemps prescindible. I clar, com han de preparar ells als estudiants per al món laboral real si mai l’han conegut? Viuen tan obsessionats en perpetuar el seu punt de vista sobre una matèria, una veritat que han imposat com a absoluta amb l’únic pes del seu càrrec i poder, que només els preocupa trobar ments joves i dòcils a qui domesticar per tal que repliquin la seva teoria un cop ells ja no hi siguin. I això en l’afortunat cas que investiguin i no es limitin simplement a llegir esgrogueïdes fotocòpies amb caduca bibliografia dels anys 50′s, clar.

I no, en cap cas estic defensant cap mena de liberalització o privatització del ensenyament, al contrari. Es perqué m’estimo la universitat pública que em sap tan greu veure com persisteix en el seu interior un sistema de feus i castes, allunyada de la meritocràcia i d’una democràcia real, que amb prou feines si es dona entre els alumnes.

h1

Cal retornar les peces arqueològiques espoliades als països d’origen?

juliol 5, 2014
marbles460

Frisos del Partenó, al British Museum

Durant el s.XIX les diferents potències imperialistes europees es van dedicar a saquejar amb total impunitat el patrimoni històric i arqueològic dels països que envaïen i colonitzaven, per tal d’omplir les colossals sales dels seus faraònics museus, la única funció dels quals era enlluernar als visitants fent una teatralitzada demostració de poder nacionalista.

Així s’explica com la Pedra Rosseta, fonamental per desxifrar els jeroglífics egipcis, es trobi al British Museum i no al Caire; el Codi de Hammurabi, antiquíssim text legal que ens explica l’origen del estat sumeri, està en una de les vitrines del parisenc Museu del Louvre i no a Bagdad; o com l’Altar de Zeus a Pergam, amb els seus deliciosos relleus escultòrics explicant el mite de la gigantomàquia, es troba a Berlín i no en la ciutat turca d’on es original. Fins i tot els catalans vàrem voler contribuir en aquesta fal·lera saquejadora i a les vitrines del Museu Nacional d’Arqueologia, situat a Montjuïc, hi trobem exposades desenes de peces ceràmiques de la Cultura Talaiòtica que, com tothom sap -o hauria de saber-, pertanyen a Mallorca i Menorca, no a cap indret del Principat.

Actualment, en la era del capitalisme post-industrial, aquestes peces han esdevingut un mer reclam turístic i molts governs dels estats espoliats han reclamat a les antigues potències colonials la devolució dels seus tresors, per tal de poder lucrar-se també dels potencials visitants. Per exemple, al desembre de 2010 el Ministre de Cultura de de Grècia va oferir un pacte al British Museum pels frisos del Partenó: renunciava a reclamar-ne els drets de propietat, a canvi d’un préstec a llarg termini. Aquests marbres varen ser desmuntats per un oficial britànic durant la ocupació otomana d’Atenes i els va vendre al Parlament Britànic al 1816, evitant així que fossin destruïts per la Guerra de la Independència de Grècia (1821-1823) com la resta de l’edifici.

Però, ai las, resulta que poc després Grècia va entrar en l’espiral de la crisi del deute. El 2012, el diari hel·lè Kathimerini alertava de que, davant la manca de recursos de l’estat per protegir els seus jaciments o garantir la seguretat dels seus museus, havien augmentat exponencialment els saquejos arqueològics per part de màfies de tràfic d’antiguitats o mers buscadors de monedes. Quelcom similar va passar a Irak durant el seu recent conflicte bel·lic, on es rumoreja que el saqueig va ser directament organitzat de forma sistemàtica pel mateix exèrcit nord-americà en col·laboració amb societats de multimilionaris col·leccionistes. També a Egipte va succeir un fenòmen semblant durant la Primavera Àrab: en la primera setmana d’enfrontaments als carrers, varen ser furtades 1.040 de les 1.089 peces exposades al Museu de Malawi, quan els partidaris del president derrocat Mohammed Morsi varen entrar en estampida a l’edifici.

Entenc perfectament les justes reclamacions post-colonials dels estats explotats durant segles però… ¿es troben aquests països en condicions polítiques, socials i econòmiques per garantir la total seguretat i conservació de les peces que reclamen? S’haurien pogut mantenir en mans públiques, sota acurat control científic i accessibles a la ciutadania, en cas de no haver estat saquejades en el seu moment per les potències europees? Pot fer front a les poderosíssimes màfies i traficants d’antiguitats un govern fallit i sense capacitat per mantenir un mínim estat del benestar? I si un executiu corrupte decideix privatitzar i regalar a un mafiós el seu patrimoni cultural, per fer front als interessos del deute? Que és més important per l’arqueologia: la justícia internacional i l’orgull nacionalista o bé l’estudi, conservació i divulgació del passat sota control científic, independentment de l’indret on es realitzi?

El debat està servit! Que n’opineu?

h1

Crònica de l’Assemblea Oberta #CanviemLH

juny 30, 2014

BrM1cDhCcAIQAOS

Com ja us vaig explicar fa uns dies, aquest passat dissabte vàrem celebrar a l’Hospitalet la posada de llarg del procés de confluència política i social de diferents col·lectius en una Assemblea Oberta, per tal de fer el diagnòstic de la ciutat; doncs es evident que abans de posar remei i solució als nostres problemes, primer hem de saber exactament quins son aquests.

Dijous, en un suburbi veí amb ínfules de metròpoli, s’havia posat en marxa un procés amb sospitoses semblances i regust a plagi que també va tindré un gran ressò, donant ànims al grup que fins ara n’hem estat els impulsors. Doncs bé, aquesta energia ens va servir divendres per fer-nos un fart de baixar cadires des de les aules de la segona planta del IES Eduard Fontseré a la Florida, fins al pati; així com penjar murals, repartir guies als dinamitzadors i repassar per enèsima vegada la metodologia del debat.

BrM4ufmIMAEMBWV

Registre de participants a l’entrada

La participació era la gran incògnita de la jornada. A l’esdeveniment de Facebook havien confirmat l’assistència 79 persones; s’havien penjat més de 2.500 cartells als 6 districtes de la ciutat i s’havia fet molta difusió a la xarxa, mail i fins i tot cartes en cas dels partits polítics. Nosaltres, presos d’un deliri de grandesa, havíem preparat l’espai per encabir-hi fins a 14 grups de 15 persones, tot i que els ubicats al gimnàs haurien mort ofegats d’asfíxia i calor, la qual cosa hauria estat un drama. Finalment vam ser uns 160 entre participants i organitzadors, una xifra molt bona i prou còmode per no ser massificada ni haver de treure cadàvers del gimnàs. Poca broma, però proporcionalment a la població, es un èxit similar al de Guanyem Barcelona.

Jo m’encarregava de fer la presentació de l’acte, que finalment vaig realitzar en solitari ja que el meu acompanyant va ser víctima d’un sobtat atac de pànic escènic. A mida que els participants varen anar seient al patí se’ls va anar repartint números aleatoris per dividir els grups; quelcom força senzill, però que inexplicablement va acabar derivant en un enrevessat kaos ja que el full amb els números 8 i 9  no es va repartir i de 7 n’hi havien el doble; res que no es pogués solucionar amb una ràpida re-ubicació del personal.

10402671_10204262992035233_5352764387684801832_n

Un dels grups de debat

Cada grup tenia un dinamitzador i un relator que havien d’orientar el debat sobre cinc eixos principals: Atur i Treball, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació i Medi Ambient i Consum. El grup al qual em vaig incorporar jo estava dinamitzat per un membre de la CUP i un del 15M i format per 5 membres dICV-EUiA, un de Pirates, un ex regidor del PSUC de l’any 1979, alguns activistes del Procés Constituent  i unes 8 persones sense cap filiació política coneguda. Les grans controvèrsies van girar sobre tot entre estatalisme o autogestió: l’Administració Pública havia de controlar l’economia? O pel contrari havia d’afavorir la creació de cooperatives amb principis del bé comú? Eren els “emprenedors” enemics o aliats?

També va resultar curiós veure com moltes de les propostes que sorgien, ja estaven aprovades i en marxa per part dels partits que ja estan al Govern Local (tot i estar-hi en minoria precària) com defensar Can Trabal o no treballar amb bancs que desnonin. Es a dir, no existeix cap contradicció, ni ningú la va veure, amb estar al Govern i en aquest espai alhora, com alguna retorçada ment podria elucubrar; al contrari, es un acte de pura coherència.

BrNvP23IIAAZf92

Plenari Final

Al cap d’un parell d’hores i mitja de debat ens reuníem de nou al pati, acompanyats per un copiós pica pica que hauria saciat al mateix Obèlix. I mentre ens afartàvem, com si no hi hagués demà, els relators o portaveus de cada grup varen anar desglossant les principals propostes que s’havien acordat. Totes les conclusions eren prou encertades, realistes, contundents i pragmàtiques, amb una excepció que va causar la perplexitat generalitzada: pressionar al Govern Central perqué cobrís les vies del tren, fent que l’Ajuntament tallés els rails o hi excavés sots per tal de boicotejar Rodalies.

I després de desmuntar, escombrar, recollir l’equip de só i els murals, deglutir el pica-pica i pujar de nou les 200 cadires a les seves aules, el sector gayer d’ICV-EUiA vàrem sortir en expedició cap al Orgull LGBT a acabar de donar-ho tot.

Fins i tot els companys més escèptics davant en procés em van reconèixer l’indubtable èxit de la jornada, tan qualitatiu com quantitatiu. Tan sols el gust amarg de que la immaduresa política del grup de Podemos els va dur a despenjar-se del projecte en el darrer moment per un malentès, tot i que molts dels seus membres van vindre a títol personal. Sens dubte cap partit o moviment social de la ciutat hauria pogut realitzar en solitari un acte d’aquesta envergadura. Ha quedat demostrat que, quan treballem junts (i alguns fa anys que ho fem als moviments socials) som capaços de deixar al marge les diferències per un objectiu comú.

Ara hem superat, no sense dificultats, aquesta primera etapa relativament senzilla i després de l’estiu ens encarem a la fase decisiva on cada reunió serà més controvertida, dramàtica i complexe que l’anterior. En serem capaços? Be, al menys ha quedat clara la bona predisposició per part de tots!

PD: No us perdeu l’excel·lent vídeo-resum que ha fet David Belzunce

h1

Per què la Homofòbia augmenta en uns països i disminueix en altres?

juny 25, 2014

En motiu de la setmana del Orgull LGBT he decidit fer un breu estudi sociològic-geogràfic tractant de respondre a un dubte que m’inquieta força: perqué en alguns països els drets de les persones homosexuals augmenten cap a una igualtat total mentre que en altres es dona un increment brutal de la repressió homòfoba?

La metodologia que he seguit ha estat fer una base de dades amb el programa estadístic SPSS recollint les dades de la tolerància a la homosexualitat per estats de l’enquesta realitzada per Pew Research Center el 2007 i el 2013 i ho he creuat  amb diferents variables geogràfiques, demogràfiques o econòmiques de cada país segons les completes bases de dades de la web del Banc Mundial. El resultat es el següent:

HIPOTESIS 1: La Homofòbia depèn del Continent

Tolerància a la Homosexualitat per Continents i Diferència entre 2007 i 2013

Efectivament tenim importants diferències per aquesta variable: els països situats en els continents de l’anomenat “Occident” (Europa i  Nord Amèrica) son els que tenen major tolerància i on aquesta creix més, Àfrica i Pròxim Orient es troben a l’extrem oposat, mentre que Àsia i Amèrica Llatina queden entre mig. Cas a part es Europa del Est una zona on, tot i tenir certa tolerància, és on la homofòbia està creixent de forma més alarmant en els darrers anys.

Veient aquests gràfics hom podria arribar a una conclusió “determinista geogràfica”, creient que el fet d’estar a la part occidental de l’hemisferi nord ens pressuposa per ser “gayfriendly”. Doncs bé, segurament si haguéssim fet aquesta enquesta amb anterioritat a les colonitzacions imperialistes, els resultats haurien estat just a la inversa, ja que la majoria de cultures indígenes pre-industrials tenien molt poca homofòbia i en moltes d’elles els homosexuals eren xamans o sers divins (com als amerindis o els esquimals siberians) o bé la homosexualitat era una pràctica militar pròpia de guerrers (com els azande   de centre-Àfrica) o de rituals d’iniciació a l’edat adulta. Pel contrari, a l’Europa de la Inquisició la sodomia era un pecat condemnat a tortures i a amb la mort.

HIPÒTESIS 2: La Homofòbia depèn de la Religió/Ateisme de cada estat

TolHom x Religió3

Tolerància a la Homosexualitat segons la Religió majoritària al 2013 i Diferència respecte a 2007

 Aquests gràfics ens mostren com dins de les tres corrents de cristianisme trobem una gran variabilitat, per exemple tant el país més homòfob del món (Uganda) com el que té major tolerància LGTB (Espanya) son catòlics; si bé es cert el preocupant auge homòfob als països cristians ortodoxes. Una bona noticia es l’espectacular auge de la tolerància gayer que s’està donant recentment dins els estats budistes i una dolenta es que els països islàmics segueixen concentrant els índex més alarmants d’homofòbia i que, a més està en auge.

Aquesta es una dada que ens podria dur a creure que l’Islam es una religió intrínsecament homòfoba, a diferència de la resta de cultes monoteistes. De nou ens equivocaríem: l’Islam medieval era profundament respectuós amb l’amor entre homes  i a l‘Al-Andalus fins i tot hi havia un popular gènere de poesia homoeròtica , practicada inclús entre monarques com Al-Mu’tamid de Sevilla o Yusuf III de Granada;  pel contrari les primeres normatives homòfobes apareixen entre els jueus de l’antiguitat i les primeres persecucions homòfobes al cristianisme medieval. . Es possible que avui dia a l’Islam s’estigui intensificant la homofòbia com un tret identitari cultural envers Occident, cosa que podria passar també en el cristianisme Ortodox o en certs estats catòlics i protestants d’Àfrica.

Tol2013 x Ateisme2

Index de Correlació: 0,09

No hi ha cap mena de correlació entre ateisme i tolerància a la homosexualitat. Si be es cert que els quatre estats més extremadament homòfobs son també els menys ateus, això no es dona al contrari. Els estats més tolerants tenen uns índex d’ateisme força baixos i en estats molt ateus (especialment en dictadures o ex-dictadures comunistes) el grau d’homofòbia es alarmant.

HIPÒTESIS 3: La Homofòbia depèn de la pressió demogràfica

Tol Hom2013 x Natalitat

Index de Correlació = 0,41

Tol Hom2013 x Demografia

Index de Correlació= 0,36

Index de Correlació = 0,44

Index de Correlació = 0,44

 Ja als anys 70′s alguns antropòlegs, com D. Werner, es van adonar que aquelles societats pre-industrials que tenien una pressió demogràfica molt elevada, com a estratègia de supervivència, tendien a ser homòfobes, mentre que aquelles que tenien uns recursos escassos a repartir entre molts, tendien a afavorir la tolerància a la homosexualitat, per tal de reduir la demografia.

Si mirem les tres gràfiques superiors veiem com existeix una certa correlació important: aquells estats on tenir molts fills implica tenir més possibilitats de sobreviure econòmicament (ja que s’incorporen molts joves al treball) tenen una alta natalitat, creixement demogràfic i hi ha molta pressió social perqué els dones tinguin fills sent molt joves; en aquestes societats la homosexualitat estaria mal vista, ja que es percep com una conducta anti-reproductiva que va contra la seva lògica econòmica. Pel contrari als estats on tenir fills surt molt car i on s’incorporen més tard al mercat laboral, solen tenir una menor pressió patriarcal sobre la reproducció femenina i també una major tolerància a la homosexualitat i a les conductes anti-reproductives en general, com ja va veure l’antropòleg Marvin Harris.

HIPÒTESIS 4: La Homofòbia depèn del desenvolupament econòmic

Tol Hom2013 x Desenvolupament

Index de Correlació = 0,41

 

Index de Correlació= 0,52

Index de Correlació= 0,52

 

Tol Hom2013 x Agri

Index de Correlació = 0,55

Com a materialista històric no m’he pogut resistir a buscar causes economicistes a la homofòbia i, tal com sospitava, es el camp on es donen les correlacions més fortes. Els estats on es concentren els índex d’homofòbia més alts son els més pobres i menys desenvolupats, on hi ha una menor capacitat de poder adquisitiu i on es dona una major dependència de l’agricultura. Això té molt a veure amb el que hem comentat abans amb la demografia: la única forma que tenen aquestes societats de sobreviure es tenint molts fills i que aquests es posin a treballar des de ben xics al camp; per tant existeix una alta pressió social contra les conductes no reproductives. Pel contrari, en els estats més desenvolupats , amb economies post-industrials (serveis i informació), els fills no treballen fins que son molt grans, surt molt car mantenir-los i, per tant, la pressió contra les conductes no-reproductives s’ha relaxat molt.

CONCLUSIONS

No existeix un únic factor que expliqui les causes de la homofòbia o l’alliberament LGTB. Es cert que alguns països islàmics i cristians ortodoxes (també en alguns catòlics o protestants africans) actualment estan virant vers conductes homòfobes per motius identitaris, ja que associen homosexualitat a un vici occidental.

Però fonamentalment cal buscar les causes en l’estructura social i en les relacions de producció i reproducció: aquelles societats més pobres, desiguals i menys desenvolupades, on la seva supervivència depèn de tenir una natalitat molt elevada per tal que els nens s’incorporin als treballs agrícoles,  tenen una cultura patriarcal que desenvolupa una elevada pressió social sobre els dones per tal que es casin i tinguin fills de ben joves, però també sobre els homes, per tal que no desenvolupin conductes sexuals no-reproductives. Per contra, aquelles societats occidentals amb economies post-industrials de serveis i informació, on tenir fills surt molt car i la dona es va incorporar massivament al mercat laboral als anys 60′s, han canviat ràpidament els seus valors culturals amb l’aparició de moviments socials d’alliberament i visibilitat tant feminista com LGBT, afavorits per una societat on la natalitat queia en picat i, per tant, desapareixia la pressió social per casar-se jove i tenir fills.

De cara al futur que ens espera? Es difícil de saber, ja que les corrents migratòries, la multiculturalitat, l’auge de la transmissió d’informació (tant en velocitat com en quantitat), i la persistència de la crisi econòmica en alguns estats post-industrials, junt amb el desenvolupament d’altres com Índia, Brasil o Xina, així com les potencialitats d’Àfrica, poden fer canviar profundament aquests index, espero que per bé.

h1

#CanviemLH : Una Assemblea Oberta per unir l’esquerra i canviar l’Hospitalet

juny 20, 2014

Espai Unitari Cartell Definitiu

Sang, suor, llàgrimes, hores i hores de reunions inesgotables, amb successives esmenes de les posteriors rectificacions  sobre els canvis previs. Arribar a materialitzar el cartell que veieu sobre aquestes ratlles ha estat un tortuós calvari ple de petits dilemes, drames i dubtes de tota mena. Si governar una coalició entre dos partits, completament sòlida i assentada , es sovint complexe i ple de subtileses, fer-ho en un espai nou, entre més de sis formacions polítiques i moviment socials, que porten a les esquenes anys de recels mutus, no podia ser tampoc gens fàcil. Però aquí està el cartell, concretament la versió nº16 del mateix, si no m’he descomptat. Després de tant teoritzar sobre que si la Syriza, que si un Procés Constituent, que si un Nou Espai, si un Front d’Esquerres... per fi comencem a tocar exemples reals.

Com hem arribat fins aquí?

1901513_243442469160469_468291844_n

Cartell de la primera Xerrada-Debat

En un futur es ben possible que algún historiador local estigui ben encuriosit de saber com s’ha gestat tot aquest procés, així que altruistament li avançaré un xic la feina. Tot va començar el passat 22 de Febrer, amb una xerrada a la cooperativa Espai Brotes, on membres de ICV, EUiA, CUP, Els Verds i En Lluita varen fer un debat sota el títol: “Cal una candidatura unitària d’esquerres a L’Hospitalet?“. Jo no hi vaig anar, ja que en aquells dies em trobava fent les jornades maratonianes d’organització al World Mobile Congress, però es comenta que la resposta a la pregunta del títol va ser unànime en que si, que calia, almenys, plantejar-ho.

Aquella xerrada va servir sobretot per trencar el gel i fer un primer reconeixement mutu entre persones que ja ens coneixíem d’haver coincidit en infinites lluites al carrer. A diferència d’anteriors debats  que tan sols havien servit per excloure, confrontar i dividir, aquest cop es començava amb molt millor peu.

A partir d’aquí es varen fer un seguit de reunions mensuals amb militants de base on es van deixar aparcades les presses polítiques, per centrar-nos en crear un clima de mínima confiança que resultava obvi que no existia. En aquestes reunions s’han anat sumant (i restant) altres formacions fluctuants com Pirates, Podemos, Lluita Internacionalista, Procés Constituent o Solidaritat.

Però: on posar el límit? podia participar tothom en aquesta assemblea, sense cap mena de filtre? Per tal de superar aquest escull es va realitzar una curiosa dinàmica esplaiera on els participants a l’assemblea ens havíem de situar físicament en una banda o altre de la sala segons si volíem prioritzar molt o poc un principi ideològic o un altre. Coses molt bàsiques i quasi de sentit comú per a qualsevol progressista, com l’anti-racisme, els serveis públics o la participació democràtica.

Per tal de poder conèixer casos similars que ens poguessin servir d’exemple vàrem fer també una  nova xerrada, aquest cop amb diverses experiències de confluència política municipal (Mollet, Figaró, Les Franqueses o Badia del Vallés), en poblacions infinitament més petites que l’Hospitalet i que ens varen deixar un xic moixos davant els successius fracassos als que molts havien acabat abocats.  Però, per altre banda, l’esperançador resultat de les eleccions europees o el procés molt similar que naixia a Barcelona de la ma d’Ada Colau (Guanyem Barcelona) ens indicaven que, potser, aquest cop el context era tan diferent a qualsevol anterior que els errors passats no tenien perqué repetir-se.

I que farem el dia 28?

El mateix dia del Orgull LGBT a les 9:30h matí ens trobarem al IES Fontseré de la Florida (merci al Regidor d’Educació per fer-ho possible) on ens dividirem en grups, seguint una metodologia basada en l’Ara es Demà, per debatre en cinc eixos: Ocupació, Serveis Públics i Habitatge, Convivència, Participació Democràtica i Medi Ambient i Consum, a partir de els dades objectives de la realitat actual i les accions i polítiques que ja s’han fet tant des dels moviments socials,  com dels dels partits. Jo estic a la comissió de metodologia i m’encarregaré de fer la presentació de l’acte i twittejar l’esdeveniment.

L’objectiu no es fer un programa, ni una llista, ni dissenyar una campanya. Tan sols es tracta de fer un diagnòstic compartit, una reflexió col·lectiva dels principals problemes de la ciutat i fer un lleuger esbos de les estratègies que hem de seguir per solucionar-los des de l’administració local, evitant caure en idealismes utòpics o particularismes personalistes. L’important es trencar el gel i crear sinergies per tal de seguir avançant junts, treballar plegats i deixar de veure’ns com  diferents grupuscles competint i recelant, per ser un espai de cooperació per una causa comuna.

Doncs res, tan sols em queda convidar-vos a vindre!

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.146 other followers