h1

PRINCELANDIA: Un atemptat contra la Coeducació

novembre 17, 2014

5P1G4BSw.jpg small

Com que des de que vaig deixar de ser monitor d’Esplai visc absolutament desconnectat del món infantil, em vaig quedar bastant al·lucinat quan vaig visitar a una amiga que tenia una filla de pocs anys. A aquesta nena li havien regalat pel seu aniversari un vestit de Princesa, amb unes sabates de Ventafocs, una col·lecció de DVD amb tots els films de Princeses Disney acompanyats de contes i nines dels seus personatges. Segons la seva mare, ella no l’havia condicionat en absolut, i es limitava a regalar-li el que li demanava, assegurant que hauria fet el mateix si li demanés camions i tancs de joguina. Esperava que tan sols fos una moda passatgera.

Desconec si era un cas excepcional o tota la seva generació viu corpresa dins aquesta fal·lera histèrica d’idolatria envers els rols de gènere més casposos i patriarcals imaginables. No es tracta, en absolut, d’innocents rondalles neutrals sinó que son històries inspirades en contes tradicionals d’època medieval (alguns molt tergiversats), plens d’estereotips superats, i que transmeten de forma acrítica una quantitat de valors sexistes d’allò més qüestionables:

- La bellesa femenina com a única virtut de la dona. De fet no cal ni que obri un ull, com la Bella Durment, icona de la passivitat absoluta; amb que respiri ja n’hi ha prou.

- La única missió en la vida d’una fèmina es trobar un príncep blau i contraure un matrimoni heterosexual i monògam de per vida i tenir molts fills. Per tal d’aconseguir aquest objectiu s’ha de sotmetre a un home, esdevenint un objecte passiu, renunciant a tota la seva vida si cal (la Sirenita), aguantant submisa i callada totes les injustícies socials (Ventafocs) o realitzant les tasques domèstiques de la llar amb alegria (Blancaneus).

Tot i que Disney ha fet lleugers i tímids passos envers la modernització, introduint diversitat cultural i racial (amb l’afroamericana Tiana o l’asiàtica Mulan), l’essència heteropatriarcal del missatge es manté intacte. De fet, els únics personatges femenins intel·ligents i astuts dels films Disney son caracteritzats com malvades i cruels bruixes: Malèfica, la Madratstra, Cruela de Vil, la Reina de Cors o Úrsula, per exemple.

Per si tot això fos poc descobreixo bastant horroritzat que a Sabadell acaba d’obrir les portes una sucursal de “Princelandia“.  Es tracta d’un “spa” o centre de bellesa infantil, on nenes ( i només nenes!) de molt curta edat poden anar a maquillar-se i vestir-se de princeses, celebrar festes d’aniversari o comunions. També permeten que vagin acompanyades de la mare (mai del pare) si així ho desitgen. Aquí algunes imatges del HORROR:

local-princelandia

L’Infern de Rosa

princelandia

Cal?

Es a dir, estan transmetent uns valors estètics i un rols de gènere diferenciats a les nenes, respecte als nens; un atemptat contra la igualtat i al coeducació. Òbviament l’únic objectiu es que, un cop adults, homes i dones realitzin diferents tasques i rols en la societat, perpetuant una divisió sexual  del treball sobre la que s’ha fonamentat l’explotació de la dona com a mitjà reproductiu i transmissor de l’herència, durant mil·lenis en moltes cultures. Adoctrinar a les nenes de cinc anys (o menys) perqué esdevinguin “voluntàriament” un mer objecte sexual al servei d’un mascle, ja passa tota ratlla del que entenc com moralment acceptable. Quelcom similar al que veiem als concursos de bellesa americans que parodiava el film “Little Miss Sunshine“.

La bona notícia es que el col·lectiu feminista Projecte Ella ha iniciat una campanya contra aquest centre sota el hashtag #StopPrincelandia i que ja ha estat noticia en mitjans nacionals com la Vanguadia, Público o El Diari Ara, Televisió Espanyola així com internacionals com The Times. Els desitjo molta sort alhora d’enfrontar-se amb un empresari (home, faltaria més) sense escrúpols, capaç de convertir en mercaderia la dignitat de la dona. Al menys, espero que ajudi a obrir un debat públic sobre el sexisme en l’educació i les joguines.

h1

Els meus sentiments el 9N

novembre 9, 2014

Be Diferent

No recordo si era una final del Barça a la Eurocopa o de la Selecció Espanyola al Mundial. Pel cas, tan es. Estava jo en un bar, d’esquenes a la televisió, que tenia a tothom embadalit, quan de sobte va esclatar en un èxtasis massiu cridant “GOOOL”. Tothom estava molt feliç ja que “havíem” guanyat una títol, que era molt important, i “érem” els millors del món. Jo m’ho mirava amb una apàtica indiferència, incapaç d’entendre aquest contagi d’il·lusió i histèria, per un fet que res tenia a veure amb la meva vida real i jo, sens dubte, no em considerava part d’un col·lectiu que hagués guanyat res.

Quelcom semblant em passa avui. No comprenc res del que succeeix al meu voltant. Igual resulta que el materialisme històric i el mètode científic m’han moldejat en una persona freda i hieràtica, com un robot mecànic, però em resulta incomprensible estar rodejat de tanta gent que avui viurà tan apassionadament un simulacre de referèndum com si fos la presa de la Bastilla o l’assalt del Palau d’Hivern i a partir de demà visquéssim en un planeta diferent. Igual soc jo el que viu en una dimensió paral·lela i no me n’he adonat…

Jo ja he dit molts cops que estic a favor del dret a decidir, que em semblava bé fer un referèndum, però que exigia tan sols que es donessin unes mínimes condicions democràtiques. Ningú s’ha molestat no ja a contestar-me, sinó tan sols a guardar una mínimes aparences de pluralitat i neutralitat durant la campanya. La meva opció (el SI-NO) no ha tingut ni un acte, ni un cartell, ni un anunci, res. Es, doncs, un acte ritual, muntat per independentistes per a independentistes, per tal d’invocar un Nou País i fer un exorcisme col·lectiu de l’Espanya malèfica. No em sento, doncs, convocat a participar-hi.

Avui a Twitter una independentista deia que es sentia com un nen esperant els Reis Mags. Sincerament, no se’m podria haver ocorregut una millor metàfora, doncs la única campanya electoral que hi ha hagut (Ara es l’Hora) ha prescindit de cap programa raonat, ni de cap explicació objectiva dels pros i dels contres de la independència, per fer una espècie de pou dels desitjos, on tot era possible. Una Carta als Reis on hi tenia cabuda des d’acabar amb l’atur, els impostos, la corrupció fins a rebre gelats de postre cada dia. Realment fa enveja veure la seva càndida il·lusió, com la d’un vailet assistint a la cavalcada la nit del 5 de Gener. Quina pena saber que els reis son els pares…

Realment es entranyable aquesta fe en el pensament positiu i màgic; molt millor que l’odi o el ressentiment, sens dubte. O fins i tot preferible a l’escepticisme cínic i antropològic amb que jo m’ho miro, tot encuriosit. Em recorda, també, a quan vaig estar a Israel i veia persones plorant d’emoció, desmaiant-se esglaiada davant els llocs sagrats de Terra Santa. On jo veia unes restes arqueològiques del s.I dC (bastant vulgaretes, tot sigui dit), ells contemplaven el lloc sagrat on el seu messies havia nascut o l’havien crucificat i em miraven esparverats pel simple fet de no compartir el seu misticisme, mentre omplien garrafes d’aigua del riu Jordà.

Doncs res. Respecto que esteu tots tan feliços i espero que la jornada transcorri sense incidents i que els Reis us portin aquest meravellós país ple de virtuts i sense cap defecte que heu invocat amb tanta convicció. Tan sols us demano que respecteu la meva llibertat per decidir, de moment, mantindre’m al marge.

PD- Acabo amb una cita de Hanna Arendt “Es verdad. Yo no amo al pueblo judío. Yo no amo a ningún pueblo. Yo amo a mi familia, a mis amigos, a mis alumnos, a mis compañeros filósofos, a los que me escriben cartas. Yo siempre amo a personas. Nunca a pueblos”.

h1

Voràgine i Democràcia no son compatibles

novembre 3, 2014

la-esc-de-aristoteles

Tenim pressa, diuen. Però no es possible prendre decisions de forma democràtica amb un ritme tan vertiginós i kaòtic dels esdeveniments, en un món tan efímer i mutant com una actualització de Twitter. Ens trobem davant d’un escenari polític efervescent i imprevisible, on resolucions d’extrema transcendència pel futur col·lectiu es prenen en cimeres secretes, sense rodes de premsa, d’esquenes de la ciutadania i en nom d’un procés presumptament popular. Canvis, però, estètics que no varien en res les condicions objectives de la misèria popular, com una politja boja que fa molt soroll però no es mou del lloc.

Tenim pressa, diuen. Però de tant reclamar una Democràcia Real hem caigut just a les antípodes, on ni el més assembleari dels partits es pren la lleugera molèstia de sotmetre a un debat calmat, serè i tranquil les decisions que pren. Ens fem un fart d’anunciar l’arribada imminent d’una Nova Política i de moment només veig un replegament dels vicis més vells, antics i foscos que recordo. Una democràcia fast food de baixa qualitat, no apte per les digestions calmades. Es normal que m’hagi d’assabentar dels canvis constants de criteri i opinió del partit en el qual milito a través dels titulars de la premsa?

Tenim pressa, diuen. Però la propaganda ha substituït la informació objectiva i la visceralitat gutural de la massa enfurismada, a qui la histèria ha convocat, arracona tota possibilitat d’una dialèctica basada en l’intercanvi d’arguments i no d’escopinades de bilis. El buit que ha deixat la racionalitat s’omple de dogmes infal·libles,  no hi ha lloc pel dubte o pel matís, i els dissidents que tenim el vici de qüestionar-ho tot som arraconats per hooligans del maniqueisme que somnien en blanc i negre.

Tenim pressa, diuen. Però els que de debò tenen pressa, perqué no tenen feina, menjar o casa han d’esperar. Els problemes reals de la classe obrera no son prou interessants com per destorbar al relat mediàtic, al servei d’unes classes mitges i altes que no tenen res més a fer que barallar-se per les essències de la seva identitat. La xusma proletària d’extraradi i les seves misèries de desnutrició i atur desllueixen alegres actes plens d’il·lusió i somriures. En el mateix moment que es publicarà aquest article estan programats 16 desnonaments només a Nou Barris.

Tenim pressa, diuen. Igual resulta que ens hem cregut la profecia mil·lenarista segons la qual en el moment que el comptador de Plaça Sant Jaume arribi a la seva fi, s’obriran els cels i esdevindrà un Apocalipsi regenerador. I total, perqué? Si ja sabem tots que fins que no hi arribin les Eleccions Generals no hi haurà el menor canvi ni el remot trencament de l’statu quo. O igual per aquest motiu alguns tenen tanta pressa, no fos cas que desaparegui Rajoy – el malvat enemic necessari, sobre el qual descansa el mite de la malèfica Espanya intolerant amb la qual és impossible dialogar-  i arribi una veritable Revolució que posi en perill els privilegis de la casta nacionalista catalana.

h1

Les meves 15 Condicions Innegociables per participar al 9N

octubre 25, 2014

Estic disposat a reconsiderar la meva fòbia a la nova i dubtosa modalitat de participació al 9N, en el cas de que es donin aquestes 15 condicions que detallo a continuació. Cap d’elles es negociable, ja la democràcia no admet ombres de dubte; considero que son demandes d’estricte sentit comú, totes elles afecten a competències de la Generalitat, son perfectament legals i han estat presents en tots els processos democràtics previs celebrats a Catalunya.

##democracy

CONDICIÓ Nº1- La Comissió de Control serà plural i neutral.

Després de la dimissió de Quim Brugué (ICV-EUiA), davant la manca absoluta de garanties democràtiques, l’actual Comissió està formada exclusivament per membres de partits nacionalistes partidaris del SI-SI. Exigeixo que hi hagin membres de tots els partits i opcions, inclosos representants del NO, i del SI-NO, en igual nombre que del SI-SI. Les seves funcions es limitaran a vetllar pel respecte al compliment de les normes, per tal que cap de les opcions tingui avantatges sobre la resta. Aquesta Comissió tindrà accés directe al control de dades i xifres durant la jornada electoral i el recompte

CONDICIÓ Nº2- La Campanya Electoral garantirà la representació i la informació de totes les opcions.

La campanya electoral tindrà 15 dies, amb blocs electorals a les noticies i espots en els mitjans públics catalans amb un espai informatiu exactament idèntic a les 3 opcions SI-SI, SI-NO i NO. Els espais per fer actes polítics o per enganxar cartells als carrers es repartiran en una proporció estricte  de 1/3 per a cada opció o bé en proporció a la representació electoral dels partits polítics respecte a les eleccions autonòmiques de 2012. En cap cas hi haurà propaganda institucional per una opció concreta. Durant la Jornada de Reflexió no es podrà fer cap acte polític ni demanar el vot.

CONDICIÓ Nº3- TV3 i Catalunya Radio deixaran de fer apologia barroera  i propaganda sectària del SI-SI, per passar a donar informació plural, objectiva i mesurada.

No es possible ni sa que un debat com el Punt Cat tingui 6 tertulians independentistes d’un total 7, que s’emprin tots els programes a totes hores per fer propaganda nacionalista, que programes d’humor com Polònia es dediquin a ridiculitzar desproporcionadament només a aquells partits que no defensen el SI-SI o que el 3/24 emeti en directe cada acte de l’ANC i Omnium. Ja no demano que els mitjans subvencionats (Grup Godó, Ara, Punt/Avui…) segueixin criteris democràtics, que seria convenient. Només exigeixo que d’aquí al 9N els diferents mitjans públics donin informació plural, neutral, assessorada i realista de totes les opcions per igual.

CONDICIÓ Nº4-  Durant la campanya es faran debats entre membres de les diferents opcions

Obligatòriament s’hauran de fer debats en mitjans públics amb una representació equilibrada entre representants de les 3 opcions, amb un moderador neutral acceptat per unanimitat per tots els participants i s’emetrà en prime time per TV3 i Catalunya Ràdio.

CONDICIÓ Nº5- Els representants dels partits i moviments socials evitaran cap mena de linxament públic al dissident.

Els lamentables i repugnants espectacles que hem vist recentment, amb el Portaveu del Govern Quico Homs insultant a Joan Herrera i comparant-lo amb el PP, no es poden repetir mai més sota cap circumstància. La campanya electoral es durà a terme amb un espai de màxima cordialitat i respecte, al menys  entre representants públics de partits i moviments socials nacionalistes dels dos costats.

CONDICIÓ Nº6- El cens de persones que poden participar serà precís i inequívoc

La Vicepresidenta Joana Ortega va afirmar recentment que els cens Provisional del 9N estarà format per 5,4 milions de persones, però això no quadra per enlloc, ja que aquesta xifra és pràcticament idèntica  a la del cens a les recents eleccions europees a Catalunya (5.318.296 persones). Tenint en compte que en aquests comicis tenen dret a vot les persones migrades empadronades, així com els menors de 16 i 17 anys, estaríem parlant de 6,2 milions de persones, segons càlculs d’El Periòdico. En tot cas, caldria una xifra exacte, objectiva i acceptada per tothom sobre la qual es calcularà la participació i l’abstenció, que seran les dades més importants de la jornada.

CONDICIÓ Nº7- Cada persona només podrà votar un sol cop i en un sol lloc.

 Cada persona estarà informada del col·legi i mesa en el qual ha d’anar a votar i no es podrà canviar sota cap circumstància. Els ordinadors que facin el registre de votants estaran connectats en tot moment entre ells de forma virtual en temps real, per tal d’evitar cap possible duplicitat. Els ordinadors podran saber si aquella persona ha de votar en aquella mesa i, si no ho pot fer, impediran que es doni per vàlid el vot, alertant al sistema d’una possible tupinada.

CONDICIÓ Nº 8- Els col·legis electorals no tindran propaganda política de cap mena

Els llocs on es van dur a terme referèndums de mentideta de 2009-2011 estaven plens d’estelades, banderes i emblemes independentistes. En aquesta ocasió exigeixo una escrupolosa neutralitat, cap col·legi podrà tenir el menor símbol polític de cap mena, incloent la vestimenta dels voluntaris que participin a les meses.

CONDICIÓ Nº 9- Les meses electorals estaran controlades per interventors o apoderats de totes les opcions. Hi hauran observadors internacionals plurals.

Cada mesa electoral haurà de tindre apoderats o interventors de les tres opcions que estaran presents des de la constitució de la taula al recompte final i vetllaran per que cap voluntari o votant faci cap mena de trampa durant la jornada. Un interventor o apoderat podrà impugnar una urna davant la Comissió de Control en el cas que hi hagi el menor dubte d’una trampa. En el cas que hi hagin observadors internacionals, aquests no podran ser només de partits secessionistes d’arreu, sinó que hauran de tenir una representació equilibrada de les 3 opcions.

CONDICIÓ Nº 10- Es realitzaran actes de constitució, sessió i escrutini

S’aixecaran tres actes diferents per cada mesa: una de constitució, en el moment que s’obrin els col·legis, una de sessió que recollirà tots els possibles incidents de la jornada, i una d’escrutini, amb el recompte de vots i les dades de participació. Aquestes actes hauran d’anar signades per tots els voluntaris, interventors i apoderats presents al col·legi i s’entregarà còpia a tots ells. En el cas que una acta falti o no estigui correctament omplerta i signada, les urnes d’aquella mesa es declararan nul·les. Aquestes actes seran publiques i accessibles on line.

CONDICIÓ Nº 11- El sistema de recompte de les dues preguntes serà clar i consensuat

Un dels grans misteris del sistema amb dues preguntes es com comptar correctament els vots. Cal sumar el no a la segona pregunta al no de la primera? Jo crec que s’hauria d’establir una forma de comput clara i diàfana, no tendenciosa, que mostri clarament quanta gent hi ha partidària de cada una de les 3 opcions, evitant cap trampa al solitari.

CONDICIÓ Nº 12- El recompte de vots i les dades de participació es faran públics en temps real.

La web de la Generalitat donarà totes els dades a temps real de forma pública i accessible. El recompte provisional serà a temps real a mida que es validin les actes d’escrutini. També es faran públics tots els possibles incidents i intents de tupinada de la jornada.

CONDICIÓ Nº 13- Les votacions a posteriori i a l’estranger tindran les mateixes condicions que la resta.

Tant en les urnes que la Generalitat posarà arreu del món, com les que podran votar els 15 dies posteriors, en cas que duguin justificant mèdic, tindran exactament les mateixes condicions que la resta d’urnes. En cas que no es puguin garantir, les dades es donaran per separat i no es sumaran al còmput global.

CONDICIÓ Nº 14- Els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Urbana vetllaran per l’ordre i l’estricte compliment d’aquestes condicions

Les diferents forces de seguretat, nacional i local, tindran potestat per fer complir les condicions, podent expulsar a votants o voluntaris en cas de tupinada o d’incidents que pertorbin la jornada, podent tancar col·legis en el cas que no es doni una estricta neutralitat de l’espai. Podran actuar en qualsevol moment a iniciativa pròpia o a instància de la denuncia d’un interventor, apoderat o voluntari.

CONDICIÓ Nº 15- Ningú podrà ser coaccionat per participar o no participar

Cap funcionari, administratiu, director d’institut ni conserge podrà ser obligat a estar involucrats en aquesta jornada contra la seva voluntat, ja que podrien ser acusats de prevaricació en el probable cas que es demostri que aquest procés no té cap mena de base legal. A ningú se li podrà negar el dret a ser voluntari, si així ho desitja, sense cap restricció.

La democràcia no es basa en urnes i paparetes, es fonamenta en l’estricte respecte a la llibertat i igualtat dels ciutadans (que no de les nacions o altres conceptes metafísics irreals) en absoluta igualtat de de totes les opcions polítiques possibles. En el cas que algú tracti de prostituir el dret a decidir, canviant-lo per una burda imitació de segona mà, clarament estarà tractant de eradicar la pluralitat parlamentaria, canviant-la per un sistema cabdillista messiànic i populista, basat en l’adhesió incondicional de les masses enfurismades a un líder totalitari. Es per això que si les 15 condicions abans exposades no es compleixen escrupolosament i en la seva integritat literal, decidiré no participar en la votació del 9N i faré campanya activa per l’abstenció, ja que consideraré que es la millor forma de defensar el veritable Dret a Decidir.

h1

9N: La Gran Estafa arriba a la seva FI

octubre 15, 2014

#Mas trilEr“En política es pot fer de tot, menys el ridícul”

Josep Tarradellas

Artur Mas és el Gran Estafador, el tril·ler que va fer creure a la massa enfurismada per la crisi que crear del no-res un País sense atur, ni impostos (o gelat per postres cada dia) era possible mentre per sota la taula retallava i aniquilava l’Estat del Benestar en un silenciós genocidi social  (perfecte exemple Doctrina del Xoc, de la que parla Naomi Klein). Ara ha confessat que tot plegat era un frau sagnant, s’ha agenollat davant la legalitat espanyola i pretén canviar la democràcia per un simulacre de paròdia de farsa; una pantomima similar a la que vaig fer jo a casa meva el 2009 on vaig ser proclamat Monarca Absolut de l’Hospitalet de Llobregat, recollint un suport similar al que tindria una Declaració Unilateral d’Independència a Catalunya.

Milers de persones encara tornaran a seguir aquest messies fins a l’Abisme del ridícul com zombies moribunds, entre ells potser  Ex-querra i CUPvergència així com els diversos tentacles convergents (ANC, Omnium, AMI…). La il·lusió i la fe son unes drogues psicotròpiques que donen sentit a moltes vides mediocres, i quan s’acaba la dosi sobtadament aquests ionkis del positivisme màgic suplicaran i somicaran esglaiats una nova dosi abans que arribi el síndrome d’abstinència i els faci obrir els ulls en la seva trista i pútrida realitat. Necessiten creure per viure.

La ploma amb la qual va signar el Decret i el comptador de Plaça Sant Jaume han esdevingut restes arqueològiques de la demència messiànica i monuments a la vergonya aliena. El Tricentenari ha acabat com l’esgrogueït record d’una broma de mal gust, la rendició de l’Administració pública a la pseudohistòria romàntica de pa sucat amb oli i a l’Antic Règim feudal. Totes les fotos històriques serviran per il·lustrar un complert estudi psiquiàtric sobre l’alienació col·lectiva i el fanatisme de masses.

No em penedeixo d’haver donat suport al Dret a Decidir. M’encantaria que el nostre país hagués pogut realitzar una Consulta democràtica i poder haver fet una campanya, calmada, neta i lliure pel SI-NO. Però des del minut zero ja sabia perfectament que aquí la democràcia era el de menys: tot plegat es tractava d’una visceral reacció identitària a la crisi  (com la que s’està vivint arreu d’Europa) i d’un moviment populista absolutament irracional que barreja alegrement mil·lenarisme amb pensament màgic i positiu, creient cegament en l’arribada imminent  d’un Nou Món de càndida perfecció, si ho desitgem molt fort. Estic segur que quan les esquerres manin a Catalunya i Espanya es podrà fer un referèndum, legal, acordat i racional sense fanatismes, trampes al solitari o linxaments al dissident.

Em sap greu per totes aquelles persones de bona fé que van creure que tot plegat anava de debò. Potser si llegíssiu aquest blog més assíduament sabríeu que el 5/11/2013 vaig predir exactament el que està passant ara mateix. No calia ser endeví, tan sols avantposar la raó al sentiment, tenir un xic de sentit comú i no deixar-se entabanar pel primer venedor de fum que passa per davant, per molt emocionant que sigui el fum que ven.

h1

Crònica del Concert de Morrissey a Barcelona

octubre 11, 2014

morrissey2

Després  de 30 anys de l’únic concert dels Smiths a Catalunya, finalment Morrissey s’ha dignat a visitar Barcelona en solitari i, òbviament, com a bon i fidel talifan no podria perdre la oportunitat de retre culte i pleitesia a aquest messies del pop i el glamour, sorgit de la classe obrera més humil de Manchester, sis anys després de viatjar a Madrid per veure’l acompanyat de Siouxie i Mika.

Com ens trobem en un país amb una misèrrima i lamentable cultura musical (i no musical, també), aquest esdeveniment històric va quedar relegat al Sant Jordi Club, disponible tan sols per la selecta èl·lit capaç de paladejar  aquest sofisticat nèctar auditiu, mentre el Palau Sant Jordi s’omplia d’una vulgar massa que acudia a veure (voluntariament!!) a una cosa anomenada “Malú“. Impossible confondre les cues de de nenes-preadolescents i les seves mares quarentones oients de la Cadena Dial, amb la  dels romàntics sinistres i barrocs hiptsers, separats per pocs metres de distància.

En comptes de dur teloners, Morrissey ens va fer passar l’espera amb la projecció de videoclips dels seus artistes favorits: des dels Ramones a les New York Dolls, passant per Nico o Azabour, així com imatges de la mort de Margaret Tatcher mentre sonava de fons “The Witch is Dead” de la BSO del Mag d’Oz.

Morrissey es va guanyar des del primer moment la simpatia del públic, amb una banda que duia samarretes amb la frase “Lonely in Barcelona” (una estrofa del seu darrer disc) i entrant a l’escenari amb un clàssic dels Smiths “The Queen is Dead”, per passar ràpidament al seu recent hit “Bullfighter Dies” amenitzat amb divertides imatges de braus matant toreros.

El Setlist (consulteu-lo sencer aquí) va molt estar molt centrat en el seu darrer àlbum “World Peace is non of your Business“, combinat amb clàssics dels Smiths (“How soon is now”, “Certain People I Know”, “Meat is murder”, “Asleep“) així com delicioses joies de la seva carrera en solitari, que per mi van ser els dos moments culminants del show: “Trouble Loves Me” i “Speedway“. Els grans absents van ser els seus tres anteriors treballs, tan sols va deixar caure “I’m throwing my arms around Paris“; sens dubte es van trobar a faltar temes del seu celebèrrim “You are the Quarry” que el va tornar a la fama i amb el qual molts el vàrem descobrir. S’ha cansat ja del seu hit “First of the gang to die“? Una pena, doncs crec que és el primer concert en una dècada que no toca aquest tema, en fi…

morrissey1

Bullfighter Dies

El concert va esdevindre, en certa forma, un míting a favor del animalisme i el veganisme (causes que no m’aixequen una gran passió, que diguem): a part de les simpàtiques imatges contra la tauromàquia (“the shame of Spain” segons ell), durant la interpretació de “Meat is murder” va projectar un esgarrifós documental gore on es veien matances de porcs i màquines de degollar pollets. Però a mi em van provocar just l’efecte contrari, em van obrir la gana i tan sols sortir del concert vaig anar a sopar… a un Burger King!

Tot i que se’l veu gran i fins i tot un xic cansat (ja té 56 anys!!) , ho va donar en cada instant de l’espectacle, demostrant que domina a la perfecció el virtuosisme musical i la perfomativitat interpretativa, plena de l’histrinosme amanerat i plumífer que tan el caracteritza. Va dedicar àcids i sarcàstics comentaris sobre l’Ebola o que Green Day (i no els Smiths) hagin entrat al Rock and Roll Hall Of Fame, recentment. Tan sols li va fallar la veu durant un instant, just a la tornada de “Kick the Bride Down the Aisle“, possiblement el tema més irrellevant del concert. Però a ell li perdono tot!

La gran sorpresa de l’espectacle se la va guardar pel bis, el molt punyetero. Just quan ja no esperàvem que deixés caure cap altre dels seus grans hits ens va regalar la mítica “Every Day is Like Sunday” que va desfermar l’entusiasme histèric, deixant-nos la gola corejant cada síl·laba d’aquest himne contra la vulgaritat i l’avorriment. Crec que aquest es el millor vídeo del moment:

Doncs res! Un ritual de bon gust que espero poder repetir!

h1

Artur Mas: Mite, Rite i Culte a l’Emperador

setembre 27, 2014
#aaa

Ego Sum Lux Mundi

Aquest matí hem assistit a un nou ritual d’aquest curiós moviment mil·lenarista, el Nou Independentisme català. Un acte purament administratiu com la signatura de la  Convocatòria d’una Consulta, del qual ja m’he manifestat molts cops a favor, ha esdevingut una recarregada performance on les masses exaltades adoraven al Messies, com si fos Moisès baixant del Sinaí amb les Taules de la Llei.

Era necessari aquest barroquisme histriònic? Sospito que si. Emile Durkheim defensa que tota religió es un conjunt de mites i rites i que, per tant, no pot existir un moviment basat en la fè que no reuneixi als seus fidels en congregacions on socialitzar les seves creences, perpetuar els seus mites i projectar una catarsi col·lectiva plena d’emocions viscerals que alienen de la realitat objectiva. Cal disfressar-ho tot de cerimònies solemnes, marxes de torxes, fotografies lacrimògenes, coreografies de masses i declaracions sentimentals plenes de frases rimbombants. No fos cas que algú recordi durant massa temps les retallades, l’atur o  la compareixença del criminal corrupte i mafiós Jordi Pujol ahir al Parlament. Aquí un sobiranisme cívic, progressista, racional i calmat com el d’Escòcia, no té lloc.

Aquells que defensem la Consulta simplement per radicalitat democràtica, sense participar del cerimonial d’aquesta religió laica, estem passant per una incòmode vergonya aliena i es d’agrair que ICV-EUiA avui s’hagin abstingut de participar-hi.

Artur Mas no s’ha estat de regalar-nos una nova ridícula superstició numerològica. Després de la malaltissa fixació per la xifra de 1714, que vorejava el Trastorn Obsessiu Compulsiu, ara ha signat el Decret número 129, ja que ell suposadament és el president nº129 de la Generalitat. Un cop més ens trobem davant l’absurda idealització de l’Antic Règim, com si la Generalitat feudal del s.XIV fos remotament una institució democràtica. En absolut! El primer President fou el bisbe de Girona, Berenguer de Cruïlles, un ferm defensor de la Inquisició, el qual no es presentà a cap elecció sinó que fou escollit a dit pel braç eclesiàstic. Segons  la mitologia inventada del Tricentenari, això era Viure Lliures” clar…

##aa

Temple Romà d’August a Barcino

Posats a trobar reminiscències històriques en les efemèrides al dia d’avui, a mi m’ha vingut al cap que l’actual Palau de la Generalitat es troba edificat sobre el Fòrum romà de l’antiga Barcino, just sobre el Temple d’August (del qual encara es conserven quatre columnes en un edifici proper) del qui aquest any es compleixen 2.000 anys de la seva mort. Un edifici on les masses podien retre culte religiós a un líder polític que era venerat com un Deu i que va servir per mantenir subjugat i alienat tot el Mediterrani, sota un mode de producció esclavista, durant quatre segles. No m’ha deixat mai de fascinar com un punt geogràfic tan concret ha pogut concentrar aquest poder político-religiós, dos mil anys després. Tindria August les seves cheerleaders com Carme Forcadell?

Doncs res, ja falta poc perqué vegem si la Profecia del Nou Ordre que ha d’arribar el 9N es compleix o si, d’un cop més, el mil·lenarisme ha errat de data i messies. Jo, per la meva part, no m’estaré de donar la meva àcida opinió, sempre lliure i rebel, li molesti a qui li molesti.

PD: Per cert, el Decret s’ha signat a la Sala Verge de Montserrat, divinitat romànica adorada pel nacionalisme català conservador com a tòtem tribal, amb una imatge de Sant Jordi, patró de Catalunya de fons. El boligraf usat per Mas ha esdevingut ja un “fetiche” sagrat i serà exposat al Museu Nacional d’Història de Catalunya. En fi…

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.907 other followers