No a les Llistes Obertes!!

Sembla que per fi el nostre Parlament s’ha decidit a crear una llei electoral per a Catalunya, després d’estar tres dècades sense, ja que CIU es negava a tocar un sistema caciquil heretat del franquisme, segons el qual, a les províncies on la federació conservadora té els seus feus electorals el vot val al quàdruple que a la metròpolis progressista, esgrimint com a coartada per a tal trampa, un suposat desequilibri territorial imaginari.

Un dels temes en boca de tothom son les “llistes obertes” presentades com la màgica solució a l’abstenció endèmica del nostre sistema democràtic, quan en realitat seria un veritable suïcidi polític.

Segons el meu punt de vista, si poguéssim escollir als candidats a diputat d’una llista, aquestes serien les desavantatges més importants:

1.- Bipartidisme absolut: Per triar un diputat concret vinculat a un territori caldria limitar molt les circumscripcions i tan sols les grans formacions polítiques podrien aconseguir que un dels seus líders fos escollit, per tant el parlament estaria format per CIU i PSC. A més, una campanya personalista sempre fomenta el bipartidisme.

2.- Es votarien persones, no idees: Amb la qual cosa la teoria política perdria encara més pes davant aspectes fútils com l’aspecte extern, la simpatia, la dialèctica en un debat, la participació en mitjans de comunicació…

3.- El Parlament seria ingovernable: Cada cop que el poder executiu hagués d’aprovar una llei, hauria de negociar amb els diputats un a un, ja que no existiria la unitat de vot al partit,doncs cada diputat tindria el seu propi programa. Un exemple d’això el trobem amb la difícil aprovació de la Sanitat pública a EUA, tot i la majoria absoluta demòcrata en ambdues càmeres.

4.- La campanya electoral seria infinitament més cara: cada diputat hauria de fer mítings i cartells pel seu compte! Suposaria unes 100 vegades més volum d’actes, cartells, anuncis… Òbviament això significa més poder per a lobbies que financen campanyes i volen rèdits econòmics i que, de nou, els partits petits queden marginats.

5- El transfuguisme seria la ordre del dia: Recordeu el cas de Rafael Simancas a Madrid i els trànsfugues que li van robar la presidència? Doncs imagineu que els diputats no haguessin de donar suport forçosament a un Govern i poguessin fer-li xantatge de càrrecs públics per tal de donar-li suport. Segur, però, que la dreta no té aquest problema!

6.- No augmentaria la participació: Els països amb mes abstenció d’Europa, com Suïssa o Finlandia, tenen llistes obertes.

7- No hi haurien mecanismes correctors de gènere: Es a dir, la Llei d’Igualtat que assegura un 50% d’homes i dones seria impossible d’aplicar, tornem doncs al Patriarcat polític.

8.- No s’acabaria amb el poder de la burocràcia dels partits: Els aparells seguirien decidint a qui podem votar i ja s’encarregarien d’eliminar dissidents de la tria. Simplement es farien sistemes de fidelitats polítiques a petita escala, com els que existeixen a nivell local, lligats als diputats amb més carisma.

Hi ha, però altres coses que la nova Llei Electoral SI hauria de regular:

-No a la llei d’Hont, una persona un vot. Votem els ciutadans, no els territoris. Perqué Arcàngelo, que viu a Lleida, té el quadruple de poder polític que jo? Si hem estudiat tots dos a la UAB!

-Transparència total del finançament dels partits, publicació de les llistes de donants.

-Eliminació del percentatge mínim per entrar al Parlament, si amb un 0,8% tens un diputat, tens dret a ser-hi. La pluralitat mai és perillosa.

DUBTAR DE LA CIÈNCIA MATA: La secta negacionista entre nosaltres.

Barcelona ha estat l’escenari triat per una de les sectes destructives més perilloses del mon, per reunir-se aquest cap de setmana i captar noves víctimes a qui eliminar de la forma més lenta i cruel imaginable.

Sota un innocent títol de “II Congrés de Ciència i Esperit” s’han donat cita el grupuscle dels “Negacionistes”, conegut en altres llocs del món com “teoria de la dissidència” o “The Perth Group”. A continuació us narraré de que son capaços aquests insaciables i embogits assassins, als quals porto molts anys seguint la pista:

LLUÏS BOTINAS

Aquest economista es sens dubte el Guru del grup a Catalunya i el més perillós. Bàsicament es dedica a fer creure a la gent desinformada que el VIH no existeix, que no s’emprin preservatius per evitar-lo, que el SIDA es una malaltia imaginària i psicosomàtica inventada per les farmacèutiques; aconsella als seropositius que no es mediquin i que morin lentament dels síndromes de les infeccions oportunistes.

Al telenotícies de dissabte va sortir l’esfereïdor testimoni d’una mare que narrava com el seu fill estava amb un llit agonitzant després d’haver seguit els consells negacionistes i negar-se a prendre antirretrovirals.

Aquesta teoria ja va causar la mort al filòsof Michel Foucault i var ser seguida pel president de Sud-àfrica els anys 90’s, causant un augment exponencial de casos de SIDA al continent, així com una catàstrofe humanitària de proporcions abismals, provocant que la comunitat científica en ple firmés la Declaració de Durban, afirmant que no hi havia ni el més remot dubte empíric sobre l’existència i la relació VIH-SIDA.

Botinas segueix afirmant que el SIDA no existeix i que totes les morts son culpa de que la civilització actual ha oblidat la dimensió espiritual i la tradició.ES POT SER MÉS FILL DE PUTA???

TERESA FORCADES

Aquesta monja benedictina és la nova estrella de la Secta, després de fer-se famosa per You Tube, explicant exactament la mateixa teoria que Botinas… però aplicada a la Grip A, que està més de moda. De nou ens trobem els mateixos arguments irracionals, conspiranoics, idealistes i anticientífics:la pandèmia es un complot de les farmacèutiques i els governs mundials, i per tant recomana que no ens mediquem ni vacunem. Totes i cada una de els suposades proves que va presentar van ser fulminantment rebatudes en un article a El Pais

Es obvi que aquesta criatura sorgida dels antres del Vaticà es proposa eliminar la raó, la ciència i el progrés, per substituir-lo per l’obscurantisme medieval, esdevenint una icona del ciberespai. Si pel camí s’endu la vida d’uns quants innocents, no passa res!

Les teories de Forcades van ser aprofitades per un dels altres líders de la Secta, el Dr.Miquel Pros Casas, per vendre els seus remeis naturistes com alternativa a les vacunes. (La Secta ha vingut a fer negoci, que us pensaveu?)

Es evident que si tinguessin cap argument de pes acudirien a una revista professional o a un congrés de debò, però en comptes d’això el tandem genocida Botinas-Forcades va convidar al seu Congrés una llista de Freaks grillats ben peculiars, tot i que aquests no pretenien matar a ningú:

Alfred Webre: Expert en extraterrestres

Iris Aneas: Cantant que creu que pot curar invocant les esteles químiques del aire

Diana Castillo: Especialista en la conspiració del 11S

Gabriel Silva: Esotèric que busca la màgia de les piràmides egípcies.

Goto Iturriegui: L’aigua com a cura universal de tot.

Jordi Orus: La seva ponència va versar sobre l’existència d’una ànima col•lectiva

Xavier Pedro y Blanca: Fundadors de la secta “Triangulo Sagrado de Convergéncia Armónica”

Montserrat Gascón: Creu que la vida s’origina al Pericardi (múscul del cor)

Manel: Creu que la orientació sexual de la gent està sent manipulada amb productes químics llençats a l’atmosfera.

Jo no dic que la indústria farmacèutica sigui perfecte, és part del capitalisme i soc partidari de socialitzar-ne la producció i la distribució; però mai d’aconsellar a algú que es contagií voluntàriament d’una malaltia i no es mediqui fins a la mort!

I jo pregunto: no podrien dubtar de la Llei de la Gravetat de Newton i llençar-se tots daltabaix de les Torres Mafre?

DEPECHE MODE A BARCELONA: una crònica particular.

Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong”

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”, “It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.

El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.

Dialegs a peu d’obra

En mala hora se’m va passar pel cap la meravellosa idea d’iniciar una conversa amb el maquinista encarregat de conduir l’excavadora que jo controlo arqueològicament en el projecte que dirigeixo. No podia estar-me calladet, mirant els infinits i repetitius estrats de runa contemporània, no, havia d’obrir la meva “bocaxancla” iniciant una dialèctica condemnada al insondable dadaisme de la ment d’algú que creu que l’existència de l’Educació Secundària és una mera llegenda urbana.

-¿Tu aquin esajctamente que es lo q’haces, a aprte de miralnus?

- Busco restos materiales para documentar de forma objetiva la evolución cronológica de la sociedad humana.

- ¿Lo que?

-Investigo la historia. ¿Sabes lo que es?

- ¡Poj claro neng! Primero stavan loj dinozaurio ¿no? Aluego po vinierong lo rumano…¡y Franco! Eh faci”

Es a dir, Juli Cèsar era l’evolució d’un Tiranosaurus Rex i Franco el darrer Emperador romà. Quantes mentides ens expliquen a la facultat!

- Y si zale argo antigu k’hacemo?

- El Patrimonio Histórico es propiedad de todos, por tanto todos los restos que aparezcan serán inventariados, publicados y depositados en un Museo público, donde estarán accesibles a qualquier estudio científico.

- ¡¡Pero que ice neng!¡¡ Si encuntramu un tezoro de joyos yo me fugo con el! ¿¿Museo?? ¿¿Siensia??? A mi me habla en critiano. Y ni setocurra para la obra que tengo q pagar do hipoteca, la farla, el carro y tre picina!

- ¡Pero bueno! La ley está para cumplirla ¿no?

- Lu que paza ej que lu pulisia son uno moña, si pillava yo al sesino de la Marilú esa y le metia de tiro hata cangsarme. Que yo fui paraca neng”

I ja em veieu a mi tractant d’explicar a aquell orangutà tatuat de dos metres les bondats dels drets humans, la injustícia de la pena de mort, les tortures policials, mentre el simi arquejava lentament la cella pensant “Menudo maricónazo”

Aquesta gent és carnaça d’ultradreta i de veritat que no sé com es va establir el mite segols el qual els treballadors de la construcció votaven a l’esquerra… si tots ells son una panda de masclistes que es poden tirar treballant 12h al dia de dilluns a diumenge sabent que quan arribin a casa la seva esclava els haurà netejat tot, fet el menjar i els esperarà amb les cames obertes.

Si Karl Marx hagués treballat un sol dia d’arqueòleg preventiu dins una obra hauria arribat ràpidament a la conclusió que la classe obrera no és que sigui revolucionaria, es una lacra social de la que cal mantenir-se’n ben allunyat!! No son el motor de la història,en son el seu llast!!

Llista Negre: JOSEP MIRÓ I ARDEVOL, el KKK convergent.

Avui aquest blog torna a treure les seves esmolades urpes per esbudellar vilment a un dels individus més sinistres de la política catalana,  sorgit de l’integrisme religiós convergent: es tracta de Josep Miró i Ardevol, líder de la secta ultra E-cristians i ex-conseller de Jordi Pujol.

Nascut a Barcelona el 1944, es va afiliar inicialment a Unió Democràtica, desprès fou conseller nacional de Convergència Democràtica,  diputat en el Parlament de Catalunya, i a la Generalitat ha estat director general d’Afers Interdepartamentals del Departament de la Presidència i conseller del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca en el Govern de Jordi Pujol, juntament amb els imputats per corrupció Prenafeta i Alavedra. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins el 2002, sempre per Convergència i Unió, partit que abandonà per fundar el grupuscle ultracatòlic E-cristians.

Cal assenyalar que, tot i que a l’actualitat ja no té un càrreg públic a CIU, Duran i Lleida assisteix habitualment als pèrfids actes rituals que convoca E-cristians.

Com l’odi i el menyspreu que sento cap a ell és tan intens, prefereixo no entrar en valoracions subjectives, no fos cas que es presenti amb el capirot i la creu en flames a casa meva, i m’he limitat a fer un petit recull de les seves peculiars opinions partir dels articles que publica de forma setmanal a La Vanguardia, El Mundo i a la web de la secta:

-Amenabar és el culpable del cas Millet, ja que els seus films on es defensa l’eutanàsia i s’ataca el cristianisme, han fet que la societat s’aparti de la veritat cristiana, oblidi la ètica i relativitzi la corrupció.

-El preservatiu té un marge d’error superior al 20% i la església és la institució que millor lluita contra el SIDA predicant l’abstinència.

-Es l’autor de la teoria (comentada amb detall al anterior post) segons la qual tan sols un 1% de la societat ha tingut algun cop relacions homosexuals i creu que, per tant, els gais i lesbianes no mereixen tenir la igualtat de drets.

- El matrimoni homosexual no forma part de la tradició humana ni de la cultura, tan sols consisteix en una estratagema per confondre els rols de gènere, previ pas a la destrucció de les institucions de la societat actual, la base de la qual és la família.

- La creu cristiana ha d’estar present a tots els col•legis i a la jura dels Ministres i Presidents de la mateixa forma que es troba a les monedes, banderes i escuts, sense que ningú es molesti. Més que un símbol religiós representa l’essència de la nació i la pàtria.

- La joventut actual és decadent i ha perdut els valors del respecte i l’esforç, per culpa del divorci, la precocitat sexual, la pèrdua d’un sentit de la “Veritat Suprema”i el “Bé Absolut”, el multiculturalisme,la busca de plaer, l’avortament, la falta de sentit de la bellesa (WTF?!!?) i sobretot l’ateisme.

PD: Ell està divorciat i amb fills pel mig!! (Gràcies per la dada Salvador Adrián i Rafa)

- El problema de la Universitat pública és la reforma que va fer l’emperador Frederic II de Sicília al s.XIII, al separar la Universitat de l’església i supeditar-la al Estat. Ell proposa, òbviament, tornar al s.XII.

- Els pilars de la civilització occidental son el dret romà, la teologia cristiana i la filosofia ètica kantiana. Tot el que surti d’aquestes fons és un atemptat contra la civilització i posa com a exemples l’avortament i el matrimoni homosexual.

- ICV es un partit terrorista, ja que Joan Herrera va demanar al Congrés de diputats que condemnes les paraules del Papa contra el preservatiu, i Raül Romeva el va calificar de criminal Assegura que son uns jacobins que han canviat la guillotina per la paraula, una arma que, segons sembla, fa molta por a Ardevol. (Nota: Ha quedat clar ja quin partit és l’antítesi del cristianofeixisme???)

Per fí estem començant a descobrir quina mena de personatges van dirigir catalunya durant la fosca i llarga nit del pujolisme!

PD: Ah si!! També és creacionista i nega l’evolució darwiniana (La Vanguardia, 15-1-2007); estic buscant si afirma que la prehistòria no existeix, peró crec que no s’ha atrevit a publicar quelcom semblant… encara!

Quans homosexuals hi ha a la societat?

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

Ciència, cultura i mercat

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!

Vaga al Futbol…?¿¡¡!?

La setmana passada l’actualitat ens va sorprendre amb una desconcertant noticia: gràcies a l’esmena als Pressupostos Generals del Estat introduïda pels dos heroics diputats d’IU-ICV, els futbolistes d’elit estrangers passaran a pagar el doble d’impostos, es a dir, el mateix que els seus compatriotes nacionals. S’ha acabat l’exempció fiscal per aquestes paparres!

El millor de tot va ser la reacció del Sindicat de Paràsits, la FIFA (1), amenaçant amb una vaga general de futbolistes multimilionaris…. com diria l’APM “yo es que me desorino”!!!

Clar que…. mirant-ho bé, ens hauríem de posar en el lloc d’aquests soferts esportistes que amb un trist sou de 90.000.000 euros han de mantenir moltes boques de prostitutes que passen gana dia rere dia i han de sufragar mansions, tràfic de drogues, així com luxes varis de tota mena. Ells que amb el seu gran esforç intel•lectual quasi van aprovar P4, no mereixen tamany espoli per part d’un avar estat que s’ho malgasta tot en hospitals i escoles!

Així doncs aquest blog, embriagat per l’esperit de solidaritat cap aquest col•lectiu damnificat i marginat per la història, us suggereix un seguit de mesures revolucionaries contra aquest atracament a ma armada per part de la hidra roja:

-Acció directe: Proposo que els “hooligans” futbolers en ple síndrome d’abstinència assaltin museus, cremin biblioteques i destorcin escoles públiques. L’estat s’ho pensarà dos cops abans de no donar una morfina alienadora a aquestes feres!

-Vaga a lo “France Telecom”: a França els treballadors de la telefonia pública es suïcidaven davant l’estrès que els provocava els abusos de l’empresa, forçant a Sarkozy a cedir a totes les seves pressions. Així doncs proposo un suïcidi col•lectiu de futbolistes: Laporta com a bon Messies Salvapàtries es podria llençar daltabaix de Montserrat!!

-Que en comptes de filmar els partits gravin els vestuaris. Aconseguirien escandalitzar a mig país, però a canvi s’assoliria un miracle encara més gran: que jo em fes cheer leader incondicional d’aquest esport!

-Fer una gran ONG per pagar la part que l’estat es queda del seu sou, eliminant ajudes a altres organitzacions inútils que es solidaritzen amb malats terminals, dones maltractades o el tercer món. La pobresa no dona audiència, ni omple revistes intel·lectuals com l’Sport, Marca o As!

Ajudem-los!!! Ells mai ho farien!!

(1): La FIFA deu 645 milions d’euros a Hisenda, segons el diari El Pais.

Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann