h1

Psicologia Positiva i Pensament Màgic en Política

setembre 15, 2014

cc2e21e12bc8e4bd8b45a64872f8388e

Des de que al mes de Novembre de 2008 Barak Obama guanyés les eleccions a la Casa Blanca amb el lema “Yes We Can“, totes les campanyes electorals arreu del planeta ,així com la de molts moviments socials, s’han vist absolutament contaminades per una càndida positivitat provinent d’una magufa i irracional “Psicologia Positiva”.

Aquesta corrent psicològica, desenvolupada als anys 90’s per Martin Seligman, es basa en textos sobre la felicitat d’Aristòtil o Abraham Maslow, segons els quals l’optimisme de la voluntat es suficient per transformar la realitat. Ells creuen que un estat mental imbuït de bon rotllo es suficient per combatre terribles malalties com el càncer, per fer-se ric, trobar parella, feina o qualsevol cosa que ens proposem si ho desitgem molt fort, independentment de que es donin les condicions materials per tal de dur-ho a terme. Des d’aleshores s’ha desenvolupat una veritable indústria de la felicitat amb llibres d’auto-ajuda, coaching, teràpies, xerrades …

En política el seu impacte ha estat brutal: des del “Si se puede” de la PAH, al “Podemos” de Pablo Iglesias, passant per tot l’independentisme català que ha convertit el SI-SI en un fetitxe, segons el qual si ho desitgem molt fort Catalunya esdevindrà sobtadament un estat lliure amb superàvit i sense atur. De fet, ni els partidaris del NO a la independència es van atrevir a empar la negativitat en campanya i ho van substituir per un positiu “Mejor Unidos” (Ciutadans). Fins i tot partits neofeixistes, que basen totes les seves propostes en l’odi als estrangers, van emprar un jovial i alegre “Primer els de Casa” (PxC). Els moviments socials feministes han disfressat el seu desacord a la reforma de l’avortament de “Dret al propi cos“, els activistes anti-transvassament del Ebre ens diuen ara que “Lo riu es vida” i SOS Racisme que “Tots som de casa” per rebutjar la xenofòbia.

La negativitat ha quedat absolutament proscrita en el llenguatge polític. Avui una massiva mobilització entorn a un lema com “NO a la Guerra“, que va aplegar multitudinaries manifestacions als carrers de les nostres ciutats entre 2002 i 2003, seria impensable i de ben segur s’hauria substituït per un naïf “Si a la Pau“. Molta gent creu també, que les marxes socials i sindicals no han tingut l’èxit esperat per culpa de centrar-se en rebuig a les retallades dels serveis públics, en comptes de vendre un idílic projecte un projecte utòpic i fantasiós, embolcallat de felicitat i optimisme.

Aquesta psicologia positiva no es més que una versió moderna del pensament màgic, que alguns antropòlegs creuen que es la forma més primitiva de religió. Per exemple, els amerindis Cherokee, Potawatomi o Zuni s’embolcallaven amb plomes i feien una estupenda “Dansa de la Pluja” creient que amb aquell ritual podrien doblegar la meteorologia i provocar precipitacions. Perquè no fer una manifestació sota el lema “Volem Volar” demanant la fi de la Llei de la Gravetat de Newton? Qui s’ha pensat que es la física per aturar l’optimisme de la voluntat?

1330209696_0

Smile or Die

Aquesta psicologia tan irracional ha rebut dures crítiques, com la de la biòloga Barbara Ehrenreich al llibre “Sonrie o Muere; La trampa del pensamiento positivo“. Segons l’autora, quan va sofrir un càncer de mama en moltes webs de psicologia positiva afirmaven que la curació es basava en el seu estat d’ànim feliç i que, si no es curava, era per culpa de no haver-ho desitjat amb prou força. Ehrenreich adverteix també de les terribles consequències de reprimir sentiments com la ira o la por, forçant a mostrar una falsa alegria en tot moment.

En el fons aquesta burda irracionalitat en comptes d’aconseguir un empoderament de les persones marginades que més sofreixen (com en principi es la seva finalitat) està creant una culpabilització individualista i pot acabar creant una frustració més gran de la que tracta de combatre. Estas a l’atur i desnonat? El problema no es l’especulació del capitalisme, sinó que no ets prou feliç i no anheles  amb un somriure una feina i una casa. Es tracta, doncs, d’una relectura del darwinisme social més ultra-capitalista: els rics ho son perquè s’esforcen més i els pobres no tenen força de voluntat. Jo us puc ben assegurar que mai he vist tanta alegria com quan vaig estar de cooperant internacional a les faveles de Brasil, infants ballant tot el dia capoeira i samba mentre esnifaven cola, entre cases de cartrons, sense saber si podrien tornar a menjar o la policia els mataria d’un tret.  I com es que Palestina no es independent? Els activistes de Hamas no tenen prou motivació, força de voluntat o autoestima? Haurien de fer una V i una cadena humana cada cop que Israel els bombardegi?

Si renunciem a entendre científicament els mecanismes socio-econòmics segons els quals es produeixen les desigualtats, substituint-ho per infantils pensaments il·lusoris i supersticions, mai podrem aconseguir canvis reals, creient que tot el que hem de fer es somriure.

h1

Es el Nou Independentisme Català un Moviment Mil·lenarista?

setembre 9, 2014

milenarisme

Aquest estiu, entre les moltes i nombroses lectures que he tingut temps per realitzar, he deglutit “Rebeldes Primitivos” d’Eric Hobwsbam. Es tracta d’un clàssic de la historiografia marxista que aborda els moviments socials rupturistes més primitius, amb orígens remots en època medieval o moderna. Un dels que em va cridar més l’atenció eren els grupuscles anomenats “Mil·lenaristes“, que em varen recordar al que avui dia succeeix a Catalunya.

Aquest moviment es basa originàriament en una profecia de l’Apocalipsi, segons la qual, al cap de mil anys de la seva mort Jesucrist tornarà a la terra per fer el Judici Final, ressuscitaran els morts, expulsarà el mal de la terra i esdevindrà una Nova Jerusalem (“Vingui a tu el meu Regne“) on tots viurem en pau i felicitat per sempre més .Es a dir, es basa en la fe irracional en una data màgica, a la que estem inevitablement predestinats, a partir de la qual un messies ens portarà la ruptura absoluta amb tots els mals del món, dins un nou estat amb felicitat absoluta.

El problema arriba quan a la data no passa res, com a l’any 1.000. Lluny de desistir, però, Europa es va anar omplint de sectes revolucionaries mil·lenaristes: Els apostòlics de Gerardo Segarelli (finals s.XIII) o els dulcinites de Dulcino de Novara (s.XIII-XIV) que predicaven l’adveniment immediat d’una societat sense jerarquies ni privilegis feudals, basada en la ajuda mútua, la igualtat i la prosperitat  I sobretot l‘anabaptisme de Thomas Müntzer (s.XVI), el qual va organitzar un moviment revolucionari clandestí de pagesos que pretenien acabar amb la propietat feudal de la terra, basant-se en profecies apocalíptiques. Van inspirar les Guerres Pageses contra els Prínceps alemanys, que es van saldar amb més de 6.000 morts.

Segons Hobsbawm, en època contemporània, el mil·lenarisme es manifesta en moviments socials rurals. Ara ja son seculars,  però segueixen creient en un innocent idealisme utòpic i fantasiós basat en l’esdeveniment sobtat d’una societat nova i perfecte a partir d’un messies i una data. Els seguidors, en comptes d’organitzar una revolució estructurada i racional a partir de lluites obreres, realitzen un seguit de rituals simbòlics per evocar el nou ordre, l’arribada del qual es inevitable. L’autor cita com a exemples els lazaretistes de la Toscana meridional (sorgits el 1875), els pagesos sicilians (finals del s.XIX) o fins i tot l’anarquisme del camp andalús de començament de s. XX.

Compleix l’independentisme català actual aquestes característiques? Sens dubte la part més novedosa d’aquest, si. Ja vaig analitzar-ne les causes socioeconòmiques estructurals i ara ho faré amb les facetes político-rituals:

- Una Data Màgica a partir de l’evocació a una pseudo-història sagrada basada en una fantasiosa relectura romàntica de la Guerra de Successió. El fet que aquest any es compleixin 300 anys de la fi del setge de Barcelona, ha provocat que molta gent cregui que inevitablement aquesta efemèride esdevindrà una apocalíptica profecia alliberadora. Segurament el fet que la Generalitat s’hagi gastat quasi 100 milions a commemorar la data, ha col·laborat en aquesta il·lusió col·lectiva.

- Messies: Clarament Artur Mas va dissenyar una campanya electoral a les autonòmiques de 2012 basada en l’evocació iconogràfica del Moisès bíblic. També ERC i l’ANC han construït uns forts lideratges basats en torn a Jonqueres i Forcadell.

- Nou Ordre Utòpic: Recentment Isona Passola ha estrenat un film de fantasia èpica i ciència ficció, anomenat “L’Endemà“, basat en una ucronia que ens presenta com serà Catalunya independent, sense cap opinió contraria o dubtosa. Aquesta cinta (generosament subvencionada per totes les administracions controlades per CIU) afirma, sense cap mena de rubor, que Catalunya tindrà superàvit energètic, una millor educació que Anglaterra i França, serà el territori amb menys conflictivitat social d’Europa i tindrà el millor nivell cultural del planeta.

- Morfologia i ritual: De la mateixa forma que els moviments mil·lenaris medievals, moderns i contemporanis, l’independentisme té un fort èxit en el mon rural (on CIU i ERC tenen els millors resultats) i defuig la lluita obrera urbana entre capital i treball (al contrari, pretén unir sindicats i patronal en una mateixa causa). Lluny de realitzar activitats racionals de cara a aconseguir aquest món meravellós al que albiren,  interpreten rituals simbòlics (escenificacions de lletres o banderes, cadenes humanes, ofrenes florals en indrets sagrats) en dates màgiques (11S), que evoquen sentiments de fe, il·lusió i passió, però que en cap cas transformen en absolut la realitat.

I que succeirà quan a la data màgica del 9N no es compleixin les profecies i es mantingui l’statu quo? Doncs si hem de fer cas als precedents històrics, lluny de fer una autocrítica a l’irracional utopisme fantasiós dels seus plantejaments i les seves accions, creuran que l’error ha estat a l’hora d’escollir data o messies i simplement en triaran uns altres.

h1

Es realment moderna “Modern Family”?

setembre 1, 2014

Aquest estiu, mentre dormitejava migdiades al sofà veient Neox  abans de baixar a la platja, vaig parar-me a pensar com de moderna i transgressora es realment “Modern Family”, sèrie de la que en soc molt fan i que, recentment ha recollit el seu cinqué premi EMI com a millor comèdia.

Modern Family

A mode de fals documental, aquesta ficció ens explica les peripècies entorn a tres models de família que -aparentment- s’allunyen dels clàssics rols de gènere heteropatriarcals que dominaven l’Amèrica conservadora fins als anys 50’s. Aquí ens trobem amb gais que adopten nenes, matrimonis interracials o famílies on l’autoritat paterna l’exerceix la mare.

Els EUA han viscut diverses transformacions socioeconòmiques durant al segona meitat del s.XX que han canviat profundament les estructures de parentesc i les relacions de reproducció: el pas d’una economia industrial a una d’informació i serveis, la plena incorporació de la dona al mon del treball, la globalització planetària del mercats, l’augment de les corrents migratòries Sud->Nord, l’alliberament i la lluita per la plena igualtat d’homosexuals, dones i minories ètniques o l’augment de les desigualtats econòmiques,  entre molts d’altres. Com ho reflexa Modern Family?

El primer que crida l’atenció es que les tres unitats domèstiques pertanyen a una classe mitja-alta, amb espectaculars cases californianes amb piscina, luxosos cotxes tot terreny i constants viatges de plaer arreu del planeta. Pel que fa a la divisió sexual del treball, observem com els masculins caps de família tenen professions liberals molt ben remunerades, com advocat, empresari o comercial d’una immobiliaria. En canvi, es seves respectives parelles (dones o gais efeminats) es dediquen a cuidar els fills i la casa o tenen feines irrellevants, més per no avorrir-se que per guanyar diners, com decoradora, mestre de música o pallasso de festes infantils.

Els personatges femenins, Glòria i Claire, construeixen la seva identitat en torn al matrimoni, la maternitat o el treball domèstic; el personatge de Jay representa la reminiscència patriarcal conservadora amenaçada pels canvis al seu voltant, mentre que Phil interpreta el nou paper de la masculinitat, immadura i jovial, incapaç de marcar una autoritat davant els seus fills.

300.modern.cam.mitch.lr.120709

Mitch i Cam

Pel que fa al tractament de la homosexualitat, Mitch i Cam son una parella estrictament fidel i monògama, que tenen com a finalitat a la vida casar-se i cuidar la seva filla. Mitchell adopta un rol actiu-masculí i Cameron un passiu-efeminat. Son els únics personatges que mai es fan petons a la boca, no parlen de sexe, quasi mai surten per locals d’ambient, no s’esmenta mai el cruising, les saunes, els cuartos oscuros, les musculoques, l’hedonisme ni molt menys el VIH. Els únics conflictes d’homofòbia o intolerància que es troben son irrellevants anècdotes i trivials malentesos. Res a veure amb la mítica “Queer as Folk” o la més recent Looking. I, ep, no dic que aquest model de gais sigui irreal, ni molt menys; de fet, els meus amics sempre fan broma sobre com ens hi assemblem jo i el meu xicot.

En quant a la immigració, veiem com Glòria compleix tots els tòpics, perjudicis i estereotips que els americans han projectat envers la dona llatina: morena, exuberant, apassionada, mare possessiva i cridanera, disposada a seduir homes rics i madurs utilitzant el sexe i el matrimoni com a via per aconseguir els drets de ciutadania i un ascensor social cap al luxe. El xoc intercultural es veu reduït a tenir peculiars costums culinàries o un curiós accent. Que fàcil i senzill es migrar, oi?

 Conclusions

Modern Family presenta les transformacions de les relacions de parentesc, com un divertit canvi estètic i superficial dels valors estructurals de la família tradicional, que en cap cas posen en risc la divisió sexual del treball o dels rols de gènere, ni molt menys el mode de producció en un context de capitalisme neoliberal. Es tracta d’una forma amable i edulcorada per treure les pors d’una Amèrica conservadora i reaccionaria; com un publireportatge liberal i postmaterialista del Partit Demòcrata per aconseguir una hegemonia cultural davant els fanàtics rednecks del Tea Party  a les profunditats rurals d’Arkansas o Texas, la qual cosa ja està prou bé.

h1

Centerani de l’assassinat de Jean Jaurés

juliol 31, 2014

##jaures2

“El coratge es la recerca de la veritat
no es sotmetre la llei a una mentida triomfant,
als aplaudiments imbècils o les esbroncades fanàtiques”
Jean Jaurés

El 31 de Juliol de l’any 1914 el destacat dirigent polític Jean Jaurès estava molt cansat, després d’una complicada i esgotadora reunió  al Ministeri d’Assumptes Exteriors amb el Primer Ministre, Renè Viviani,  a la qual havia assistit com a representant del grup socialista.

Faltaven tres dies perqué comencés la I Guerra Mundial, la tensió es palpava a l’ambient i Jaurés s’havia pronunciat radicalment contrari al conflicte bèl·lic. Ell, com a socialista, era profundament internacionalsita; creia que els treballadors no havien de donar suport a un conflicte bèl·lic imperialista i que Europa havia d’estar unida, superant les diferències francoalemanyes propiciades pels interessos de les respectives oligarquies. Estava en contra del servei militar i plantejava una Vaga General per frenar la Guerra per part de la classe treballadora. Aquesta discussió va provocar una divisió moral a la Segona Internacional que acabaria produint la seva escissió definitiva.

Va arribar a la redacció del diari L’Humanité (que ell havia fundat) vers les vuit de la tarda. Va xerrar amb l’administrador del diari i un grups d’amics i es van dirigir a sopar al Cafè du Croissant situat a pocs metres de la seu del rotatiu. Possiblement encara ressonarien a les seves oïdes les enceses paraules, plenes de pacifisme i anti-nacionalisme, que Jaurés havia pronunciat en el seu darrer discurs públic cinc dies abans a les afores de Lió:

“I , ciutadans!, En la foscor que ens envolta, en la incertesa profunda en què estem sobre el que serà el demà, no vull pronunciar cap paraula temerària, espero encara malgrat tot que a causa mateix de la enormitat del desastre que ens amenaça, en l’últim minut, els governs es contindran i no haurem de estremir d’horror pensant en el cataclisme que implicaria avui per als homes una guerra europea”

Eren dos quarts de deu del vespre quan de sobte es van sentir dos trets que van sumir al cafè en un caos generalitzat. Els dispars s’havien realitzat a poca distància des de l’exterior del cafè, a través d’una finestra. Jaurés va caure fulminat, el seus companys el varen estirar sobre el divan  i van sortir a buscar a un farmacèutic que li va prendre el pols certificant la seva mort.

.

.

L’autor d’aquell homicidi era un jove de 28 anys, Raoul Villain,  estudiant d’arqueologia precisament, i militant d’un grupuscle ultranacionalista francès anomenat Ligue des jeunes amis de l’Alsace-Lorraine. Va ser detingut immediatament i va passar tota la guerra entre reixes, però un cop va arribar la pau el mateix 1919 va ser posat en llibertat després d’una vergonyosa resolució judicial carregada d’encegat patrioterisme que deia el següent: Si l’adversari de la guerra Jean Jaurès hagués tingut èxit, França no hauria pogut guanyar a Alemanya” i van fer pagar els costos judicials a la família Jaurés.

Anys després Villain moriria ell també víctima d’uns dispars en mig del començament d’una altre guerra. Exiliat a Eivissa, era assassinat el Setembre de 1936 per membres del sindicat anarquista CNT acusat de practicar espionatge pel bàndol franquista.

La mort de Jaurés era la culminació d’una llarga campanya  de difamació i odi per part de la premsa nacionalista  acusant-lo de traïdor a la pàtria,  d’indefinició nacional i d’enemic de França. Aquest assassinat va significar la derrota de la Pau i l’Internacionalisme, doncs finalment el Partit Socialista Francès va donar suport al govern d’Unitat Nacional i a la guerra.

Al cap de tres dies, multituds enfervorides en la follia l’odi nacionalista es congregaven a París sota el crit “A Berlín“, empenyent als seus governants per un precipici, on França va perdre 1,7 milions de vides de soldats i 570.000 de civils en aquella sanguinolenta orgia de  bombes, cadàvers i vísceres en nom de burdes banderes i imaginàries nacions. L’heroisme de la gerra empenyia a molts joves a esdevindre cadàvers davant un nou armament més sofisticat que matava a 100 herois per minut.  Durant els anys 20 França dedicava més de la meitat del seu pressupost públic a indemnitzacions a vídues, orfes  o mutilats. Europa entrava en un profund declivi econòmic en front els EEUU, del qual ja mai en sortiria, vet aquí el gran patrioterisme.

No tinc cap mena de dubte que avui, alguns, el tornarien a matar.

h1

La Confessió de Pujol i la Màfia Convergent

juliol 28, 2014

##pujol

El 31 de Maig de 1984 una embogida massa enfurismada formada per Consellers, Regidors o simples Cacics, així com simpatitzats de la seva crossa i fidel palangana ERC, es van manifestar des de Plaça Sant Jaume fins al Parlament per demanar que la justícia no investigués i deixés impune la corrupció del patriarca nacionalista Jordi Pujol, pel cas Banca Catalana, on havien desaparegut centenars de milions de pessetes. Es van dedicar a escridassar i agredir amb insòlita violència a diputats del PSC i del PSUC. Ningú va ser detingut, a diferència del Setge al Parlament de 2011. Pujol es va dirigir a la massa de lobotomitzats seguidors que esperaven assedegats les paraules del seu Messies, com si fos un Bukake,  amb aquests mots:

“Som una nació, som un poble i amb un poble no s’hi juga. A partir d’ara quan algú parli d’ètica i moral serem nosaltres”

##pujol2

El Padrí

El Clan Pujol havia aconseguit que els seus mesquins i corruptes interessos particulars s’identifiquessin amb els d’un suposat poble-nació, embolcallant-se d’una mística màgico-religiosa plena de romanticisme decimonònic. Segons aquesta irracional lògica pre-il·lustrada (inspirada en el sionisme), som un poble escollit, suposadament ocupat, i el messies (Pujol, llavors, Mas ara) que ens ha de dur a la terra promesa està per sobre de la llei i la justícia, ja que atacar-lo a ell es atacar al conjunt del poble.

Excepte en els 7 anys d’honradesa i decència que va durar el Gloriós Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria, Catalunya ha estat en mans d’una màfia que bàsicament operava de la forma següent:

1) Xarxa Caciquil: Convergència va reciclar el caciquisme rural de la dictadura franquista, rehabilitant en democràcia a molts alcaldes de Franco. Un cas molt exemplar seria el del alcalde de Montblanc, Josep Gomis, qui va ser  batlle amb la Falange el 1966 i ho va continuar sent amb CIU fins al 1988, quan va ser designat per Pujol Conseller de Governació, des d’on dirigia el tràfic de favors i inversions a canvi de vots, amb la resta de cacics rurals. CIU a dia d’avui té una tupida estructura de poder en 433 petites alcaldies. En la majoria és la única llista que es presenta als comicis, en mans de les mateixes famílies i clans que han manegat el poder ininterrompudament des de la fi de la Guerra Civil. Aquesta forma de treballar seria similar a la Cosa Nostra siciliana, una estructura amb una forta base rural,  per tal d’aconseguir favors a canvi de garantir una bossa de votants fidels.

2) Trama de Concessions Públiques: A nivell urbà funciona un xic diferent. El “Sector Negocis” de CIU bàsicament opera des dels despatxos de les Conselleries de la Generalitat, on donen concessions a determinades empreses a canvi de comissions irregulars (Trama ITV, Cas Turisme, Cas Treball, Cas Palau), condonar deutes al partit (Trama ABERTIS- Peatges) o blanquejar diner negre provinent de la especulació (Cas Pretòria). Aquí ens trobaríem amb una forma de treballar ja estaria més a prop de l’actual Camorra napolitana, casos similars son descrits per Roberto Saviano al llibre “Gomorra”, on es difícil separar que es estat, que empresa i que màfia. Es per aquest motiu que quan el Tripartit va pujar al poder, Marta Ferrussola va dir que es sentia com si li entressin a robar a casa: la Primera Dama havia perdut completament la noció del límit entre Família-Partit-Generalitat-Nació.

La base de que tot aquest entramat criminal funcioni, a part de tota la litúrgia nacionalista que aliena a la població, es la Omertà. Es tracta d’una Llei del Silenci o Codi d’Honor sicilià que impedeix denunciar públicament aquests crims encara que n’hagis estat testimoni, si no vols rebre conseqüències. A Catalunya funciona un conglomerat de mitjans de comunicació públics o subvencionats per la trama mafiosa que ni informen, ni investiguen ni denuncien cap d’aquestes pràctiques, sinó que les justifiquen i aplaudeixen amb entusiasme. Així com tota una cort de paràsits apoltronats i mesells bufons que, davant el temor de ser apartats de la mamella, corren a mostrar la seva adhesió al règim, com el cas d’aquesta paparra agraïda:

##Pasola RataI quan un professional o mitjà s’atreveix  a trencar aquesta Llei del Silenci, a part de veure’s privat de tota subvenció pública, immediatament  se l’acusa de ser un traïdor a la pàtria (es a dir al Clan que l’ha convertit en el seu negoci), sobreactuant un lacrimogen i penós discurset victimista. Això per no parlar dels atacs i pressions envers la Justícia, de la que en poden donar fe Carlos Jimenez Vilalrejo o Jose Maria Mena fiscals del Cas Banca Catalana.

Es per això que ha causat tan rebombori que el mateix Patriarca, el fundador de la trama, s’hagi atrevit a trencar la seva pròpia Omertà. Suposadament per regularitzar una herència del seu pare (mentida, els herències no declarades prescriuen en 5 anys, no en 35) que en realitat es una minúscula part del botí que es va endur de Banca Catalana, del “Correo catalán”, del Cas Casinos o ves a saber de quina constructora o empresa depenent de la Generalitat i que ha deixat en herència a les seves cries, un cop el delicte ha prescrit.

Sento molta vergonya de tot plegat. Una Vergonya en majúscules, concretament amb una “V” molt gran, enorme i que em distancia, amb més força encara, de tot aquest submón de pàtries, banderes i himnes que no son més que un atrezzo d’aquesta pudenta claveguera mafiosa que algún dia trobarà la seva llosa de marbre per sempre més.

h1

Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

juliol 22, 2014

#reforev

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

h1

Sionisme i Nazisme: Crònica d’una llarga amistat

juliol 16, 2014

#nazionisme3

Aquests dies estem veient com el sionisme, una ideologia racista i ultra-nacionalsita que defensa un estat d’Israel pels jueus racialment pur, ja que creuen que la legitimitat de l’estat surt de la sang (la teoria Sang i Terra) , està cometent una neteja ètnica i sistemàtica, un calculat genocidi sobre els palestins. Quelcom força similar al nazisme que tans milers de jueus va exterminar però canviant el nom de les races superiors i inferiors.

Cal dir que no tots els jueus son sionsites, ni molt menys! Cal no confondre sionisme i semitisme; existeix una Xarxa Mundial de Jueus Antisionistes que no comparteixen el fanatisme nacionalista “una raça-un estat”, així com els Shministim , joves objectors de consciència, o els Refusenik, soldats reservistes que es neguen a formar part de l’extermini de palestins, tot i que estan disposats a defensar Israel.

El Sionisme ha tingut diversos punts en comú amb la untradreta nazi que m’agradaria recordar:

- Theodor Hezrl, fundador del Sionisme, va escriure en el seu diari el 1895, quan estava a Paris, que entenia perfectament les causes del anti-semitisme ; creia que era una ideologia que no s’havia de combatre, al contrari, ja que evitaria que els jueus s’integressin a Europa i els animaria a crear un estat.

- Chaim Weizmann, líder sionista i primer President d’Israel va afirmar als anys 20 «Cada país pot absorbir només un nombre limitat de jueus, si no vol desordres en el seu estómac. Alemanya té ara massa jueus ». Ell era absolutament contrari a la diàspora i a que els jueus visquessin dispersos pel món i considerava que els jueus no-sionistes (la majoria) eren uns traïdors

- El 1917 el diari Hazomer Hatzair, òrgan de la Organització Juvenil Sionista publica un text on caricaturitza als jueus asimilacionistes i no-nacionalistes, assegurant que els jueus mai es podran integrar en lloc, ja que els jueus no son sers humans normals i no poden sotmetre’s a cap llei gentil. Aquest text serà emprat per la propaganda antisemita nazi.

- L’any 1923 la Organització Sionista Mundial té una escissió ultradretana anomenada “revisionista”, liderada per Vladimir Zeev Jabotinsky. L’any 1933 els revisionistes es radicalitzen en el seu anti-comunisme, ultranacionalista i messiànic agafant com a màxima inspiració a Benito Mussolini. El principal diari revisionista va aplaudir amb entusiasme la pujada al poder d’Adolf Hitler, a qui es refereix com un alliberador d’Alemanya del marxisme. El Partit Revisionista es l’antecedent polític del Likud d’Ariel Sharon.

- El sionisme  (corrent molt minoritària entre els jueus amb anterioritat a la II Guerra Mundial) considera la pujada al poder de Hitler la prova del fracàs de l’assimilacionisme dels jueus a Europa i decideixen lluir l’estrella groga amb orgull per poder-se diferenciar dels gentils. Creuen que els plans per deixar a Alemanya neta de jueus serà una magnífica ocasió per augmentar l’èxode cap a Palestina, on crear un estat racialment pur.

#nazionisme- Aquesta medalla nazi porta la creu gamada i l’estrella de David;  Goebbels la va manar encunyar el 1934, per commemorar el viatge del baró Leopold Itz Edler von Mildenstein a Palestina

- Acord de Haavara: Acord signat entre la Federació Sionista Alemanya, La Banca Leuvi (jueva palestina) i el III Reich d’Adolf Hitler. L’acord pretenia ajudar a facilitar l’emigració dels jueus alemanys a Palestina, deixant la major part de les seves possessions a Alemanya abans de marxar. Es va estipular, però, que les mateixes podrien recuperar transferint a Palestina com a béns d’exportació alemanys. Aproximadament, 60.000 jueus van emigrar a Palestina sota aquest acord, portant-se amb ells $ 100 milions de dòlars (gairebé $ 1.7 bilions en dòlars de 2009) . El principal proponent de l’Acord va ser Haim Arlosoroff, dirigent sionista ucraïnès qui es va encaregar de negociar amb els nazis.

- Georg Kareski, fundador del Partit del Poble Jueu i Sionista Revisionista, va ser un dels principals col·laboradors amb la GESTAPO i el Ministeri de Propaganda del III Reich organitzant l’èxode de jueus sionistes a Israel. Un cop acaba la II Guerra Mundial s’exilia a Israel, on va morir plàcidament.

- Durant tot el III Reich els Rabins del Consell Jueu van col·laborar activament amb el nazisme i en la realització de l’Holocaust. En tot moment la policia dels guetos jueus era jueva, dirigida per aquesta èl·lit amb connivència amb les SS. Posteriorment van col·laborar en subornar a funcionaris alemanys per que els famílies més importants tinguessin privilegis a l’hora d’abandonar el país abans. Finalment aquests Consells s’encarregaven de mantenir l’odre i la submissió dins els camps d’extermini, assenyalant als nazis els més subversius per tal que fossin els primers de ser gasejats. L’escriptora jueva Hanna Arendt va denunciar aquest fet amb contundència en el seu pol·lèmic llibre “Eichmann a Jerusalem” i fins i tot alguns dels membres d’aquests Consells han estat jutjats per col·laboracionisme amb l’Holocaust.

Si alguns Sionistes van ser capaços de pactar amb Hitler, entregant a milions de jueus no-sionistes als forns crematoris, per tal de poder marxar a crear un Estat… Que no seran capaços de fer amb els palestins per tal de mantenir-lo?

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.434 other followers