Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

La dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial:

Guerra de Successió: un conflicte de classes socials?

La visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, cert és que els antics territoris de la Corona d’Aragó van perdre les seus furs, exèrcits  i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el Llatí i no el català.

Però Catalunya no en absolut un estat independent abans dels borbons sinó que, dels dels Reis Catòlics (s.XV), formava part d’una sola monarquia que governava sobre  un conjunt de  territoris amb institucions pròpies, un sistema descentralitzat hereu de l’Edat Mitjana que beneficiava clarament a la noblesa, que tenia el control de les Corts, la Diputació General o les Juntes de Braços; sense que els diferents Reis Hasburgs aconseguissin centralitzar exèrcits i hisendes, tot i els diferents intents per part del Compte Duc d’Olivares.

Interessos econòmics de classe: noblesa vs burgesia

Felip V el dia 4 d’Octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven als terratinents.

Es evident que això va sulfurar a la temerosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del que havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra  dels borbons a les Corts i el Consell de Cent.

Dintre del bàndol català resulta molt curiós veure com el major partidari de la rendició a Felip V va ser el Conseller en Cap Rafael Casanova, d’origen burgés, que va proposar la claudicació catalana a la Junta de Braços el 1713 i posteriorment el 1714 al Duc de Berwick, cap de les tropes felipistes. Casanova va morir als 83 anys a Sant Boi, perdonat per Felip V, on va poder seguint exercint d’advocat, gaudint de la seva riquesa familiar que en cap cas va ser espoliada.

En canvi, el personatge que va lluitar més ferotgement en contra del Rei Felip V va ser el Marqués del Poal, protagonista de la Batalla de Talamanca, un noble que posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells, bens que SI van ser confiscats per la monarquia borbònica, quan ell es va exiliar a Viena.

Conseqüències econòmiques del Decret de Nova Planta

La imposició d’un model centralista, va assentar les bases del absolutisme monàrquic basat en la fisiocràcia racionalsita i un proto-despotisme il·lustrat, on la noblesa local perdia poder polític i militar al centralitzar-se les Corts a Madrid, però sobretot es va veure afectada de forma econòmica. El 1715 desapareixia la Generalitat (que tan sols es dedicava a recaptar impostos), la Tresoreria Reial, la Batllia General i el Tribunal del Mestre Racional (tots controlats per la noblesa catalana) essent substituïda pel Reial Cadastre, un sistema impositiu proporcional a les propietats de cases, bestiar, molins, forns i molt especialment terres agrícoles. Per primer cop la noblesa catalana passava de recaptar a pagar els impostos. Amb la qual cosa la noblesa va desaparèixer de facto com a classe social, això com totes les fonteres comercials entre feus o els impostos i privilegis aristocràtics, liberalitzant així el comerç intern.

Aquests sistema econòmic va catapultar també els beneficis astronòmics de la burgesia catalana. Progressivament es liberalitza el comerç d’esclaus i rom amb Amèrica creant una gran classe de burgesia mercantil (els quals acabarien sent coneguts com “indianos”), produint una gran acumulació primitiva de capital, que serà la base de la industrialització del s.XIX. La Guerra de Successió va posar les bases pel desenvolupament posterior d’una economia capitalista liberal, que acabarien culminant les desamortitzacions de Madoz i Mendizabal, eliminant les darreres reminiscències de l’Antic Règim.

No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista. I ara els mateixos burgesos ens venen la seva visió romàntica nacionalista… potser per amagar les seves vergonyes en aquell conflicte?

Història Ficció: Que hauria passat si Catalunya hagues dirigit la colonització d’Amèrica?

Avui, en un exercici de ciència-ficció i continuant en la línia de posts iniciada arran de la meva immersió en el temari opositor, veurem com un  insignificant detall de la història podia haver canviat absolutament el devenir de la Humanitat!

Que hauria passat a la Edat Moderna del nostre estat si el procés de conquesta i colonització del continent americà, en comptes d’estar comandat i dirigit per la Corona de Castella ho hagués fet la d’Aragó?

-Els conqueridors haurien tingut noms com Serrallonga, en comptes de Pizarro o Cortés.

-El català seria una llegua amb 250 milions de parlants. Òbviament no dubto que el nostre imperialisme cultural no hauria diferit gaire del castellà en aquest aspecte!

-El flux del comerç de la plata no s’hauria invertit en les guerres contra la Lliga Esmarcalda (prínceps Luterans Alemanys), ni contra la independència de Flandes. L’esperit català garrepa del “peix al cove” i del federalisme  pactista hauria atorgat una gran autonomia als Paisos Baixos i a Alemanya, estalviant l’enorme despesa d’aquest car conflicte. La guerra dels 30 anys no succeeix mai, ni tampoc el Tractat dels Pirineus, per tant la Catalunya Nord continua sent catalana.

-La riquesa de la metròpoli catalana fa que durant el s. XVI en surti l’or per les orelles, convertint-nos en uns grans mecenes del Humanisme i el Renaixement. Barcelona i València eclipsen a Itàlia artísticament i els autors del Cuatroccento i el Cincueccento migren tots cap aquí, al estar més ben pagats i gaurdir d’una millor formació.

– Aquesta gran civilització i cultura fa que Felip II, que trasllada la cort a Barcelona, s’il•lustri d’idees humanistes i trenqui amb el Vaticà, creant una església nacional pròpia, amb la Santa Seu a Montserrat, de dimensions gegantines i pintada per Miquel Àngel. Les seves bases teològiques es centren en un culte desmesurat a la Moreneta, reconeguda com a veritable filla de Deu. Dintre de l’eucaristia es substitueix la hòstia sagrada pel pa amb tomàquet. La Corona d’Aragó s’estalvia també el cost de participar a la Croada contra l’Imperi otomà. La Inquisició despareix sobtadament.

-Al s. XVI, el “valido” del Rei Felip IV, Pau Claris, proclama la “Unitat d’Armes” (unió tributaria, per obtenir més recursos per als inmensos palaus barrocs catalans) amb la resta de territoris del Regne, cosa que provoca la revolta de Castella, liderada pel Compte-Duc d’Olivares, que intenta proclamar la independència castellana aliant-se amb els borbons francesos, sent fortament represaliat. Aquest fet es recordarà al Himne Nacional de Castella “Los segadores”.

– La Guerra de Successió es guanyada per Carles d’Austria, que  obviament compta amb molts més recursos econòmics, i governarà com Carles III. L’aliança de Castella i Navarra amb Felip de Borbó serà pagada amb el Decret de Nova Planta, amb el qual el català passa a ser l’únic idioma oficial de la Península, s’eliminen totes les corts i institucions forals fora de la Generalitat, que gaudirà d’àmplies competències legislatives a tot el territòri, i es passa a practicar una política de Despotisme il•lustrat amb un centralisme total a Barcelona.

I ja no entro a la Història contemporània!