Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

La dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial:

Perquè es millor un President de la República de dretes a una Monarquia?

L’argument més absurd i hipòcrita amb que alguns suposats progressistes defensen la corcada institució monàrquica es la possibilitat que amb un règim republicà la Presidència recaigués en el PP i Aznar, per exemple, fos escollit en el carreg.

I jo em pregunto: No està la dreta governant ja a Europa, Espanya, Catalunya i a gairebé tots els Ajuntaments, excepte alguna vil·la gala com L’Hospitalet? No té la oligarquia financera el poder executiu, legislatiu, judicial i mediàtic al seu servei? I evidentment que em puc imaginar a Aznar al capdavant del Estat: exactament això mateix va ocórrer entre 1996 i 2004 i amb l’actual règim constitucional en vigor. Així doncs pitjor no ens podria anar!

Però la part més retorçada i escabrosa de l’argument es el raonament de fons: preferim una institució hereditària i vitalícia, medieval i pre-il·lustrada a acceptar un resultat desfavorable en unes eleccions lliures? Però quina merda de demòcrates estem fets?

Seguint aquest fil argumental podríem adduir que, davant la possibilitat que la dreta pugui guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals, seria millor re-establir un règim polític nobiliari i feudal en tot el seu esplendor alt-mitjeval. Retornem al segle X i substituïm alcaldes i diputats per marquesos, barons i comtes; els parlaments els transmutem pels furs i els drets humans dels ciutadans pel vassallatge dels territoris. De ben segur que els nacionalistes conservadors, que no deixen de ser una versió moderna del carlisme, saltarien d’alegria, doncs la seva utopia romàntica passa, precisament, per reinstaurar les fronteres i les institucions d’aleshores.

Sempre serà millor un President de la República de dretes, algú a qui se’l pot fer fora en els propers comicis, a un Rei que es propietari del càrrec fins a la seva mort o abdicació voluntària. Sempre serà preferible un polític antipàtic, a qui se’l pot seure davant un tribunal, a una figura que és inviolable davant qualsevol delicte que pugui cometre. Sempre serà una opció més òptima que hi hagi una rotació política al Cap d’Estat a que aquest títol passi de pares a fills, indistintament de la capacitat, preparació o ideologia de l’hereu.

Es necessari un àrbitre supra-partidista en el nostre sistema parlamentari? Home, doncs podria arribar a acceptar que en el convuls període de la Transició, en un moment on sortíem d’una dictadura feixista, amb els militars nerviosos, els comunistes com a gran força de la oposició i dues bandes terroristes molt actives (ETA i GRAPO), gran part de la població penses que un Rei apolític podria fer de balança entre els dues  Espanyes evitant un nou conflicte bèl·lic civil.

Afortunadament aquest context es història i ara ens trobem dins la voràgine d’una crisi on els Borbons no son solució sinó problema, mostrant obertament el que sempre ha estat aquesta família des dels temps de Lluís XVI: una casta parasitària de lladregots, amb les seves capacitats intel·lectuals obturades per dècades d’endogàmia matrimonial. I ara tan sols cal que ens indiquin si volen acabar els seus dies com Maria Antonieta o com Alfons XIII: guillotina o exili.