Anàlisi de la Conferència del PSOE: No han entés Res!

Aquest cap de setmana una de les meitats del sistema bipartidista, la que ara fa d’oposició, ha fet una conferència política per renovar (?) les seves idees. M’he llegit els documents polítics i us en faig un resum per tal que us feu una idea aproximada del que s’hi ha parlat

–  Més Tercera Via: La crisi ha estat una malèfica conspiració del neoliberalisme. No hi ha tingut res a veure la Tercera Via d’Anthony Giddens mitjançant la qual els socialistes europeus (amb Zapatero al capdavant) van assumir els principis econòmics de la des-regulació del mercat financer i immobiliari. El text aposta per “un nuevo modelo económico para sumar libertad de mercado y cohesión social” Nou? Però si aquest liberalisme progre de Blair i Schroeder es just el que ens ha dut fins aquí!

– Autocrítica Zero: Les dures mesures austericides de Zapatero entre 2010-2012 on es va carregar el pes de les retallades sobre les rentes del treball i no del capital eren necessàries per responsabilitat, però no es van saber explicar prou bé a la ciutadania. Ah clar! Dediquen 4 pg a explicar perqué era impossible preveure l’esclat de la bombolla immobiliària i bancaria abans de 2009 i dues línies a dir que “quizá faltaron medidas fiscales y persecución de responsabilidades en el ámbito financiero“. Amnistiar el diner negre i a banquers “quizá” tampoc va ser gaire bona idea. Ni mu.

– Amb el bipartidisme, contra el 15M: El text fa una defensa aferrissada de l’actual democràcia representativa titllant als nous moviments socials de “neopopulistas que se dedican a criticar el sistema sin dar soluciones que son inútiles en su anarquía“. Segons ells el millor model polític es el bipartidisme ja que “la fragmentación política no favorece la estabilidad econòmica“. I quines son les seves propostes responsables per retornar la confiança en les institucions? Reforma de les administracions públiques acordada amb el PP,que permetin una mica més de transparència, llistes obertes i primaries. Iupii!

– Monarquia (pseudo)Federal: Els socialistes volen modificar la Constitució per incloure tractats europeus i un model federal, basat en les actuals Comunitats Autònomes però amb un millor model de finançament, consensuat amb el PP. Amb això creuen que aturaran la crisi territorial amb Catalunya, si.. clar. En quant a la Monarquia, l’únic canvi seria igualar el dret de les dones per accedir al tron. Sincerament per aquests petits retocs, no cal embarcar-se en un canvi constituent.

– Unió Europea-> Syriza en el discurs, SPD en la praxi: La UE es ““el mejor modelo en dignidad laboral, protección social, igualdad de oportunidades y servicios públicos del mundo“. Tan sols passa que els tractats (que van fer ells) han quedat una mica obsolets, es dona massa pes als plantejaments tecnocràtics de Merkel i caldria fer un nou Tractat Constituent. Apunten (a bones hores!) cap algunes de les mesures econòmiques imprescindibles (unió bancària i fiscal, governança econòmica de l’euro i redistribució del deute). Llàstima que després donin suport a Martin Schulz com a candidat de la socialdemocràcia a la comissió europea, membre del SPD, partit que governarà amb Merkel a Alemanya. Credibilitat nul·la!

– Laïcisme si, Conconrdat amb el Vaticà, també: El text aposta per recuperar una Llei de Llibertat Religiosa que el PSOE va aparcar el 2008, treure els crucifixos d’alguns espais públics, tot reconeixent la gran aportació moral del cristianisme. El Concordat amb la Santa Seu no es derogarà sinó que s’actualitzarà i adaptarà a aquesta nova llei. Salto d’emoció!

– Decreixement? Ni en somnis: Proposen un creixement econòmic “sostenible” , però ni pensaments en redistribuir el treball, posar mesures d’economia del bé comú, o explorar models no basats en el creixement infinit de la producció. Algunes propostes de keynesiamisme en energies renovables i gràcies. El peak oil deu ser un rumor i de l’energia nuclear es proposa no allargar més de 40 anys el temps de vida de les centrals nuclears. Tot un detall!

– Migració: Reconeixement gradual del dret a vot per persones migrants, reagrupament familiar per cohesionar els ciutadans amb permís de residència vinculat al de treball. Aquesta és la única idea destacable. Els CIEs només cal regular-los, defensen les expulsions excepte en aquells casos que sigui “desproporcionada, injusta o impracticable“. A saber a criteri de qui.

CONCLUSIONS

Retocs cosmètics i suaus reformes per maquillar la pitjor crisi de la història. Una cosa es ser realista i l’altre es la por congènita als canvis, com si estiguessin més preocupats en impedir transformacions de gran envergadura que els acabin d’acorralar en l’ostracisme, que no en solucions estructurals de fons. Cap de les mesures d’aquesta Conferència impliquen un trencament amb la dinàmica que ens ha sumit en la crisi política, econòmica i territorial, son tan sols pedaços lampedusians perqué tot segueixi més menys com estava el 2007, amb petits retocs progressistes que mitiguin el sofriment, però sense atacar l’arrel dels diversos conflictes. No es estrany, doncs, que Bono prefereixi un pacte amb e PP que amb IU.

Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

La dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial:

Perquè es millor un President de la República de dretes a una Monarquia?

L’argument més absurd i hipòcrita amb que alguns suposats progressistes defensen la corcada institució monàrquica es la possibilitat que amb un règim republicà la Presidència recaigués en el PP i Aznar, per exemple, fos escollit en el carreg.

I jo em pregunto: No està la dreta governant ja a Europa, Espanya, Catalunya i a gairebé tots els Ajuntaments, excepte alguna vil·la gala com L’Hospitalet? No té la oligarquia financera el poder executiu, legislatiu, judicial i mediàtic al seu servei? I evidentment que em puc imaginar a Aznar al capdavant del Estat: exactament això mateix va ocórrer entre 1996 i 2004 i amb l’actual règim constitucional en vigor. Així doncs pitjor no ens podria anar!

Però la part més retorçada i escabrosa de l’argument es el raonament de fons: preferim una institució hereditària i vitalícia, medieval i pre-il·lustrada a acceptar un resultat desfavorable en unes eleccions lliures? Però quina merda de demòcrates estem fets?

Seguint aquest fil argumental podríem adduir que, davant la possibilitat que la dreta pugui guanyar eleccions municipals, autonòmiques o generals, seria millor re-establir un règim polític nobiliari i feudal en tot el seu esplendor alt-mitjeval. Retornem al segle X i substituïm alcaldes i diputats per marquesos, barons i comtes; els parlaments els transmutem pels furs i els drets humans dels ciutadans pel vassallatge dels territoris. De ben segur que els nacionalistes conservadors, que no deixen de ser una versió moderna del carlisme, saltarien d’alegria, doncs la seva utopia romàntica passa, precisament, per reinstaurar les fronteres i les institucions d’aleshores.

Sempre serà millor un President de la República de dretes, algú a qui se’l pot fer fora en els propers comicis, a un Rei que es propietari del càrrec fins a la seva mort o abdicació voluntària. Sempre serà preferible un polític antipàtic, a qui se’l pot seure davant un tribunal, a una figura que és inviolable davant qualsevol delicte que pugui cometre. Sempre serà una opció més òptima que hi hagi una rotació política al Cap d’Estat a que aquest títol passi de pares a fills, indistintament de la capacitat, preparació o ideologia de l’hereu.

Es necessari un àrbitre supra-partidista en el nostre sistema parlamentari? Home, doncs podria arribar a acceptar que en el convuls període de la Transició, en un moment on sortíem d’una dictadura feixista, amb els militars nerviosos, els comunistes com a gran força de la oposició i dues bandes terroristes molt actives (ETA i GRAPO), gran part de la població penses que un Rei apolític podria fer de balança entre els dues  Espanyes evitant un nou conflicte bèl·lic civil.

Afortunadament aquest context es història i ara ens trobem dins la voràgine d’una crisi on els Borbons no son solució sinó problema, mostrant obertament el que sempre ha estat aquesta família des dels temps de Lluís XVI: una casta parasitària de lladregots, amb les seves capacitats intel·lectuals obturades per dècades d’endogàmia matrimonial. I ara tan sols cal que ens indiquin si volen acabar els seus dies com Maria Antonieta o com Alfons XIII: guillotina o exili.

Es trenca el Tabú de la Monaquia?

La Transició espanyola es va basar en un pacte mitjançant el qual cada una de les dues espanyes acceptava un “tabú inqüestionable” de l’altre: mentre els partits de dretes (UCD i AP) s’empassaven una estructura democràtica de l’estat que, en allò fonamental, era idèntica a la II República; les dues formacions polítiques de l’esquerra (PCE-PSUC i PSOE) claudicaven davant la bandera bicolor i una monarquia “light” sense cap poder executiu. En aquell moment històric no es podia demanar més: s’havien de fer concessions davant l’estructura militar franquista, que es mantenia intacte i sempre a punt per fer un cop d’estat; acceptar una Família Reial com a figura ornamental va ser un mal menor.

Des d’aleshores es va imposar una “omertà” periodística entorn a tot allò referent a la Casa Reial; una mordassa de silenci que impedia parlar obertament en els mitjans de comunicació de temes com el fratricidi que va cometre l’actual Rei quan va assassinar al seu propi germà (i veritable hereu al tro), de quin va ser el veritable paper del monarca en el 23F, quines relacions van mantenir els Borbons amb sonats escàndols de corrupció com el cas Kio o Mario Conde ; la possible implicació de la monarquia en la creació del terrorisme d’estat (GAL), els rumors insistents sobre els que s’han emprat fons reservats de l’estat per pagar xantatges a les amants del monarca, els  caríssims regals que rep la Casa Reial per part de destacats empresaris i dirigents de la Patronal, o de com es gestionen les partides pressupostàries destinades a aquesta família (uns 8 milions d’euros anuals), entre molts altres exemples.

Des de la coronació de Juan Carlos I, s’han vist casos flagrants d’atemptats contra la llibertat d’expressió per tal de protegir aquest tòtem sagrat:

– 1994: Mikimoto apartat de TV3  per un divertit  monòleg sobre el treball de la monarquia  i s’anul·la el seu programa “Persones Humanes“. Vegeu el vídeo a continuació

– 1994: “El peor programa de la semana“, genial espai humorístic  de TVE dirigit per David Trueba i el Gran Wyoming, es cancel·lat per pressions de la Casa Reial després d’entrevistar a Quim Monzó i parlar obertament sobre “Persones Humanes” i la Infanta.

-2001: El jutge Baltasar Garzón ordena la clausura de la revista d’investigació Ardi Beltza, just després que publiqui el llibre  “Un Rey golpe a gople: biografia no autorizada de Juan Carlos de Borbón“. El seu director Pepe Rei (i autor del llibre) és acusat de formar part de l’entramat d’ETA. Cinc mesos més tard l’Audiència Nacional el deixa en llibertat per manca de proves.

-2007: L’Audiència Nacional prohibeix la venta d’un número de la revista satírica “El Jueves” després que aquest posés a la seva portada una caricatura del Príncep i Letícia follant.

-2010: El setmanari Època (del grup Intereconomia) es condemnat a pagar una indemnització milionària a Jaime de Marichalar per haver-lo acusat de consumir cocaïna.

-2010: Tv3 suspèn la emissió del documental “Monarquia o República”. Segons la directora  Mònica Terribas, calia donar-li un enfoc diferent; mai més se n’ha sabut res.

Doncs bé, sembla que finalment arran de la investigació del cas Palma Arena  ha posat al descobert la pútrida màfia corrupte que s’amaga al darrere d’aquesta casta de paràsits, que xuclen els nostres pressupostos sense mesura. Els periodistes, increïblement, s’han atrevit per fi a estirar d’aquest fil i no passa un dia sense que es descobreixin en tot tipus de mitjans (premsa seria i del cor, tant d’esquerres com de dretes) nous i foscos episodis sobre els negocis fraudulents d‘Iñaki Urdangarín. Sembla, doncs, que s’ha obert la veda, s’ha trencat el mite, s’ha desemmascarat el tabú.

En certa forma em recorda al conte infantil de “El Vestit de l’Emperador“, tothom sabia perfectament que el Rei anava despullat, però ningú s’atrevia a cridar-ho en públic.

PD: Per cert, avui és el 80é aniversari de la Constitució de la II República!

ENTREVISTA AL REI….(de Bastos)

Avui aquest blog té l’honor d’entrevistar a un monarca il·lustre: el Rei de Bastos, concretament el de la meva baralla de cartes! Qualsevol semblança que pogueu detectar amb altres Cases reials és, òbviament, fruït de la vostre depravació mental!

Arqueòleg Glamurós (AG)- Buenos dias Majestad…

Rei de Bastos (RB)- A mi parla’m en català nanu, que l’entenc perfectament! M’he tret el Nivell D fa poc!

AG- Oh genial! Li agrada ser Rei?

RB– La veritat és que jo preferiria ser una Reinona! Posar-me plataformes, perruques, boes de plomes, maquillatge, lluentons i desfilar sobre una carrossa cantant tot el repertori d’Isabel Pantoja!

AG- I per que de Bastos, i no Copes o Orus?

RB– Vols que em baixi la bragueta i t’ho ensenyi?

AG- No cal, gràcies! Be, i la família que tal?

RB– El meu ex-gendre es un cabronás de dalt a baix! Ja el planyo haver de follar amb la monstruositat pseudohumana que tinc com a filla, peró això no és excusa per passar-me una farlopa aduletrada amb Cola Cao! Així doncs l’he defenestrat!

AG- Vaja.. i la seva dona que fa?

RB– La veritat es que és una mica guarra la pobre! Ara li ha donat per enganxar les compreses sanguinolentes a la pantalla del ordinador i fer declaracions homofòbiques a periodistes del cor. Peró a part d’això, be.

AG– Eeecs! Que marrana! I a que dedica el seu temps lliure un Rei?

RB- El meu hobbie favorit es disparar contra ossos borratxos, peró ara estic explorant nous horitzons: arrencar el cap a mossegades a tortugues fumades o apagar cigarrets als ulls de gats tripats. Es molt divertit! Ho hauria de provar! Als meus nets petits els hi encanta!

AG– M’han dit que la Baralla Espanyola dedica gran part des seus pressupostos a mantienir-lo a vostè. En que s’ho gasta?

RB– Com soc una carta bàsicament m’ho patejo tot al Bingo en timbes de poker i vici. I el que em sobra ho dono a ONGs com ETA, Al-Qaeda o la Camorra que contribueixen a regular la demografia planetària. Soc tan bona persona!!! Jo pràcticament visc a la indigència

AG– I com sobreviu?

RB- Faig hores extra en una Sauna, un xic fosca… ehhmm… netejant tovalloles i abrillantant els bidets

AG– Majestat que li diria a les veus que l’acusen d’estar al darrere del intent de cop d’estat per part d’una Sota de Copes fa uns anys?

RB- Jo no en sé res! A mi un senyor em va donar uns carmelets i em va dur a un lloc fosc. Quan em vaig despertar duia una roba de militar i la boca pastosa. Es tot el que recordo.

AG– La monarquia és moderna?

RB- Per favor! Clar que si! Porto ulleres de pasta, escolto indie pop, vaig al Cine Verdi, tinc un Apple i voto ICV!

AG– I vostè també és inviolable?

RB- Oi tant! Mira que ho han provat cops eh! I no hi ha manera! Va, vinga, que t’en mores de ganes, prova-ho tu: VIOLA’M!!

Resultats de la meva enquesta: LLAMAZARES PRESIDENT!!

Atenció estimats lectors! Avui darrer dia legal per fer públiques enquestes electorals us anuncio els resultats de la meva, feta entre 41 lectors d’aquest blog, que donen un tomb radical a panorama polític!!

Amb un petit i insignificant marge d’error del 99,9%, la participació a les properes eleccions serà del 92%  dels votants i el proper President del Govern no serà ni ZP ni Rajoy sinó Gaspar Llamazares després de que la seva coalició IU-ICV pateixi un soprenent i inesperat augment electoral, passant del 5% al 31% i convertint-se en la primera força electoral. Sens dubte és obvi que a influència d’aquest blog ha estat més decisiva en la campanya que els debats cara a cara.

Els comunistes no tindrien gaires problemes en formar govern amb la segona força política espanyola, que augmenta encara de forma més increïble,  Esquerra Republicana passa del 2% al 29% en tota Espanya (es a dir, el voten fins i tot a Salamanca). Així doncs entre les dues forces polítiques sumarien suficients suports (60%) per modificar la constitució i proclamar la III República, aprovar el dret d’autodeterminació, acabar amb el concordat amb l’esglesia catòlica i, ja posats a fer, nacionalitzar la banca!

A la oposició queda el PSOE despres de patir una forta caiguda del 42% al 24% i que a més, veient el radicalisme esquerranista del Govern Llamazares-Ridao, deixa a Zapatero com a lider conservador. No seria d’extranyar que l’esglesia, l’exercit o la AVT s’acabin manifestant per demanar el seu retorn!

CIU té una lleugera pujada del 5 al 9% i es converteix  en la única força de dretes amb representacíó parlamentaria, la qual cosa  fa que  Duran  esdevingui  el que ha volgut sempre ser, el Lepen espanyol.

El gran derrotat a les urnes serà sens dubte el PP que perdrà tots els seus vots, passant del 37 al 0%, es a dir, no es votarà ni Rajoy a si mateix!

Al Senat, la coalició Entesa Catalana de Progrés (PSC+ERC+ICV) obtè un 85% del vot i pràcticament com a força unànime, tot i que el possible pacte IU-ERC que deixarà a Zapatero a la oposició pot canviar el panorama.  

Aixì doncs, estimats lectors, queda menys d’una setmana per viure a la República Socialista i Federal Espanyola!!