Una tarda amb Alfons López Tena

Ahir dilluns per la tarda el Pere Jurado (membre d’ICV Barcelona i blogger de “Al fons a l’esquerra“) i jo vàrem quedar amb l’ex-líder i diputat de Solidaritat Alfons López Tena per fer una cervesa. Com a activistes molt crítics amb el poder convergent que som, no ens volíem perdre una xerrada cordial amb un dels pocs independentistes (potser l’únic?) que s’ha mostrat oberta i radicalment contrari amb el Procés, l’ANC i Artur Mas. I sens dubte ha complert les nostres expectatives amb escreix.

Hem quedat a la porta del Centre Cultural del Born, el caríssim jaciment a mig excavar de fa 3 segles, convertit en el lloc místic i sagrat pel nacionalisme, on pixar a prop ha esdevingut una heretgia als suposats màrtirs de la pàtria. El contuberni, però, ha tingut lloc en un fosc bar argentí ple d’estranys transvestits i delicioses empanadilles de carn. Jo i en Pere pràcticament ens hem limitat a badar i fer preguntes, davant l’allau d’informació, dades, anècdotes i reflexions de López Tena. Ens ha donat una visió i un relat del Procés independentista completament diferent i alternatiu de la que veiem en els mitjans del Règim Convergent.

No duia una gravadora ni he agafat apunts, però m’he quedat amb aquestes reflexions seves, que no son literals en cap cas, sinó allò que recordo i he entès o interpretat:

– El Procés no va sorgir el 2012, sinó a la segona meitat del s.XIX amb la Renaixença. Tota la història del catalanisme es basa amb la mateixa lògica: mostrar una actitud de desafiament cap a Madrid sense obtindre cap resultat tangible al respecte, tan sols la demostració d’una voluntat, l’escenificació simbòlica d’una demanda condemnada al no res. L’únic element variable que ha canviat al llarg del temps es el pretext circumstancial: les Bases de Manresa, la Mancomunitat, un Estatut, el Pacte Fiscal, un Referèndum…

– El Procés es basa en buscar el plaer dins la derrota. Som l’únic país del món que ha muntat una concentració per aclamar a un President un cop torna de Madrid després de fracassar estrepitosament en una negociació política. Es el que Lacan anomena “Objet Petit“, l’objecte de desig inabastable, allò que desitgem tindre, però que realment no volem aconseguir (com el mite d’Edip, ningú vol realment matar al seu pare, tot i desitjar-ho). El mateix relat que els jueus no sionistes de la 1a meitat del s.XX, que prometien tornar a Terra Santa a l’any següent, però mai hi anaven. No es un simple victimisme masoquista, com molta gent creu, sinó que es la consumació del gaudi dins superioritat moral de la víctima, per la qual cosa es imprescindible la droga del fracàs previ. Una herència del pensament catòlic franciscà que es transversal dins el catalanisme de Pujol a Forcades, passant per David Fernàndez o Junqueres. Existeix una espècie de “maçoneria catòlica” que permet als polítics creients donar-se suport, independentment del partit, i arribar als llocs més influents.

– L’únic moment recent en el que l’independentisme ha estat realment espontani i independent del poder és amb les consultes independentistes, realitzades en alguns municipis entre 2009 i 2010. Artur Mas munta i teledirigeix l’ANC per tal de domesticar i controlar aquell moviment abans que se li escapés de les mans i esdevingues veritablement independentista i no processita. De l’esperit d’aquelles consultes neix Reagrupament i Solidaritat, que fracassen a les eleccions de 2010, amb un 4% de vots. El control de l’ANC per part de Mas  arriba fins al punt de manipular les votacions del Secretariat Nacional de l’ANC per tal que el nou portaveu fos Jordi Sanchez i no la guanyadora en vots de les bases, Liz Castro.

– López Tena s’adona que tot el processisme es una farsa i un  muntatge dominat per les elits arrel de la campanya contra els peatges “No vull pagar“. L’èxit de la campanya (muntada per Solidaritat) es redueix a un parell de dies puntuals on la gent els salta els peatges i prou; els catalans es limiten a la gestualitat efímera, condemnada al fracàs. Ningú demanarà comptes a les ovelles del ramat pel seu postureig estètic, de la mateixa forma que ells no demanen comptes als pastors després de 150 anys fent bullir l’olla sense resultats tangibles. Arrel d’aquella campanya Abertis i La Caixa demanen a tots els mitjans de comunicació nacionalistes que vetin i boicotegin a SI, cosa que fan de forma obedient i submisa, per por a perdre les subvencions i crèdits que necessiten per sobreviure.

– Tenim un Parlament de fireta que no ha fet cap llei destacada en 30 anys. Mas té un Govern sense una oposició visceral (com la que podem veure a Madrid, per exemple), on ha teixit una màfia de repartició de prebendes, càrrecs i espais mediàtics a la resta de partits nacionalistes a canvi de la seva dòcil complicitat, que quasi cap mitjà de comunicació català investiga mai. Els dirigents polítics catalans viuen dins una multirealitat paral·lela i bipolar: la “realpolític” dels lobbies, les màfies i els càrrecs; per l’altre banda una altre de la il·lusió i la fe romàntica en el Procés.  Tan ERC con CUP s’han venut molt barats a aquest joc; Junqueres a canvi d’amor i David Fernàndez d’ego, validant el Procés a canvi d’entrevistes en mitjans afins i càrrecs en entitats independentistes. Mas, com abans Pujol, està obsessionat en crear el Partit Nacionalista Únic (“la casa gran del catalanisme” “el pal de paller“), de la mateixa forma que Escòcia i Quebec només tenen un sol partit nacionalista. Per primer cop, està a punt d’aconseguir-ho.

– Junqueres només ha tingut un efímer moment de dignitat en tota la seva carrera política, quan va rebel·lar-se contra el referèndum farsa del 9N, rectificant en menys de 24 hores. La CUP ha estat el partit que més ràpidament ha entrat dins la xarxa clientelar de càrrecs i favors mediàtics del nacionalisme; de fet es l’únic partit en la història del Parlament que ha tingut dos portaveus amb sou màxim, amb tan sols 3 diputats. També varem comentar les sospites generalitzades que va ser CIU qui va facilitar el finançament de la campanya de la CUP el 2012, com han aconseguit alguns càrrecs remunerats dins Omnium, o com Jordi Pujol es va reunir al seu despatx amb David Fernàndez perqué li expliqués de que anava el 15M el 2011 (poc després Fernàndez esdevé diputat).

La CUP o l’essència més pura del processisme.

– El Procés és un ase caminant en vers una pastanaga inassequible, que permet perpetuar el mateix statu quo econòmic i polític que domina Catalunya des de fa 150 anys, on les grans oligarquies, empreses i bancs estan encantades. Els següents passos que es donaran (independentment de de Junts x Si té o no majoria absoluta), es fer una nova declaració simbòlica (que serà impugnada per Espanya), una Constitució catalana sense cap valor jurídic, un nou referèndum de mentideta per validar-la i unes noves eleccions que, de nou, perpetuaran Mas al Poder. I així fins l’infinit. Després del 27S no passarà absolutament res de nou o rellevant.

– Madrid no té cap mena de por al Procés. Ho veuen com un conflicte de províncies i saben perfectament que es pur postureig, sense cap amenaça real darrere. Els jutges madrilenys han començat una veritable croada contra la corrupció dels polítics, com una resposta per tal de recuperar el poder que van cedir  durant els anys de lluita contra ETA, on havien de fer la vista grossa davant els excessos policials. El poder judicial, però, ni tan sols te interès en destapar escàndols convergents, doncs ho veuen com caça menor i prefereixen anar a per ministres o infantes.

– Solidaritat es va constituir com el partit independentista no-processista, però al matí següent de els eleccions de 2010 Joan Laporta ja estava entregat a Convergència. Al diputat de Girona Toni Strubell l’havien de vigilar a cada ple del Parlament perqué no es fugues a CIU i el que queda de SI (bàsicament Uriel Beltran) ha acabat per demanar el vot per Junts x SI. Així doncs López Tena ha abandonat SI i ara mateix es troba orfe de cap partit i no creu que hi hagi cap espai ni esperança per l’independentisme autèntic al marge del Procés.

– Unió Democràtica serà la gran sorpresa a les eleccions del 27S, doncs té un gran vot ocult a classes conservadores rurals que voten el PP a les generals i a CIU a les municipals. Això va donar lloc a una polèmica on  Pere també hi va estar d’acord i jo no ho acabava de veure gens clar ja que no conec ningú que hagi pensat mai votar-los, tot i que he de reconèixer que el meu cercle d’amistats es troba a anys llum del target d’Unió.

Fins i tot va tindre ocasió per comentar divertits anècdotes o per caure en la frivolitat misògina, comentant les recents operacions de cirurgia estètica de Carme Forcadell. No dic que estigui d’acord amb tots els seus punts de vista, però realment m’ha fet reflexionar moltíssim i qüestionar-me algunes de les meves premisses, que es del que es tractava. Espero que puguem repetir la xerrada doncs varen quedar moltes coses en el tinter!

Monàrquics per la Independència: si, existeixen!

Era previsible que un moviment ideològicament tan transversal com l’independentisme, que aglutina dels de la ultradreta de IdCat, fins a anarquistes i que, a més, ha idealitzat l’Antic Règim feudal anterior a 1714 com si fos un sistema democràtic, no trigaria a generar una corrent que reivindiqués un estat monàrquic per Catalunya.

Es tracta del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya que, de moment compta amb 114 seguidors i ja planegen crear una sectorial a l’ANC; tot i que en algún moment el President de la Generalitat Artur Más , Duran i Lleida d’Unió Democràtica o el líder del desaparegut partit Solidaritat, Alfons López Tena han fet declaracions en les que no descarten un Rei en el futur estat català. Aquests freaks proposen com a líder a Vila d’Abadal, alcalde de Vic, ja que va rebutjar una moció contra la monarquia en aquest ajuntament

La dinastia pròpiament catalana, de la Corona d’Aragó, finalitza el 1410 amb la mort sense descendència directe de Martí l’Humà. Amb el Compromís de Casp s’introdueix una nova família reial d’origen castellà, els Trastàmara. A partir del tractat conegut com “Concòrdia de Segovia” (1475), es fusionen voluntàriament Castella i Aragó en una sola casa reial, amb el matrimoni dels Reis Catòlics, l’origen de l’Espanya moderna. Un nou conflicte dinàstic apareix el s.XVIII amb la Guerra de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura austriacista. Al s.XIX esclata una guerra entre carlins i isabelins, dividint així als monàrquics borbònics entre liberals i absolutistes.

Aixi doncs, si avui volguéssim restituir la monarquia catalana en mans de qui estaria?

-> Mantenir la mateixa casa real borbònica o una nova branca de l’actual: Opció defensada per López Tena. Segons ell això faria més probable que Espanya acceptés la secessió i ens donaria visibilitat internacional. No proposa noms per la “branca catalana borbònica”, però tenint en compte quina infanta es va casar a Barcelona, treballa a La Caixa i té casa a Pedralbes, el més probable es que tinguéssim a Urdangarín I de Catalunya. Una opció d’allò més engrescadora.

-> Ser un nou estat de la Commonwelth britànica: Aprofitant el conflicte de Gibraltar els monàrquics defensen que seria una bona idea entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer projectaria a les revistes del cor la marca Catalunya amb eficàcia i extensió.

-> Hans-Adam II de Liechestein: Segons sembla, el primer Príncep de Liechtenstein Antón Florian, fou lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i fou nombrat Monarca de Liechtenstein per l’Arxiduc Carles. Aquesta seria bona una forma de lligar el nou estat català amb el feudalisme medieval pre-il·lustrat.

->Carles d’Habsburg-Lorena: polític austríac, actual cap de la Casa Imperial i Reial d’Habsburg, descendent directe de l’Arxiduc Carles i Gran Mestre de l’Orde del Toisó d’Or. Segons el genealogista Armand de Fluvià aquest seria el candidat amb més legitimitat per esdevenir Rei dels catalans. Es membre del partit d’ultradreta Unió Internacional Paneuropea, que té com objectiu “una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i l’immoral consumisme”.

-> Francesco Nicola Roberto Paternó Castello e Guttadauro Ayerbe Aragona: descendent directe de Pere d’Ayerbe (1259? – ?), Fill bord de Jaume I d’Aragó i de la seva amant Teresa Gil de Vidaure. S’ha autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó i cada any el 3 de Febrer, festa de Sant Blai, dóna inici a la Festa de Santa Àgueda a Catània, formant part important de la processó al costat d’altres Ordres de Cavalleria , les autoritats civils i al Clergat, per oferir a la Santa la cera que serà cremada en honor seu, durant tot l’any.

->Domenec d’Habsburg: Candidat proposat pel senador del PNV Iñaki Anasagasti. Segons ell es tractaria del darrer descendent del Regne de Navarra i, d’aquesta forma, Catalunya i Euskadi podrien compartir Rei, rivalitzant amb els borbons espanyols.

-> Astrid de Bèlgica: La Unió Reformista Nacional d’Andorra (URNA), proposa a la princesa Àstrid, filla del rei Albert de Bèlgica com a Reina d’Andorra i dels Països Catalans, ja que es descendent d’Enric IV de França i III de Navarra, que va ser rei de Navar­ra, comte de Foix, comte de Bigorra i vescomte de Bearn i Marsan, rei de França i Copríncep d’Andorra entre el 1562 i el 1610, segons expliquen.

Aquí podeu veure el vídeo de presentació dels Monàrquics per la Independència, reclamant que l’ANC els deixi crear una sectorial: