Posts Tagged ‘burgesia’

h1

El “Petit Empresari” forma part de la classe treballadora?

Mai 28, 2012

Dins dels partits d’esquerres no sectaris sempre ha planejat un dubte sobre les petites empreses: aplicant el marxisme ortodox al peu de la lletra tan sols existixen dues classes socials en funció de si son propietaris o no dels mitjans de producció. Per tant, un quiosquer que es lleva a les 5:00 del matí i tanca a les 21:00 set dies a la setmana, guanyant 15 cèntims per diari venut, és un membre de la classe explotadora; mentre que un alt executiu de la banca com Rodrigo Rato (2,34 milions d’euros anuals de sou) seria un mer proletari.

Aquesta teoria donava una resposta absoluta a la realitat econòmica del segle XIX, on les grans indústries eren propietat de poques famílies burgeses que donaven feina a milers de persones que tan sols hi aportaven la seva força de treball manual. Avui dia ens trobem amb infinites realitats laborals que escapen d’aquest esquema maniqueu; les deslocalitzacions industrials han dut cap a països del tercer món els treballs productius on es requereix més ma d’obra, mentre que a Europa, un cop punxada la bombolla immobiliària, tan sols ens queden els serveis en mans d’autònoms i petites empreses.

Però no ens enganyem! No existeix res més convergent que un petit botiguer. Enemics declarats dels impostos, obsessionats en protegir el seu petit negoci com si fos la Coca Cola, explotadors dels seus dependents com si fossin mercaders d’esclaus i sempre a punt per queixar-se de l’intervencionisme administratiu.

Ho vaig poder comprovar a la darrera Vaga General quan fèiem la campanya de difusió prèvia amb els companys de l’Assemblea 15M del barri: Molts petits comerciants tenien un discurs que ni Emilio Botín. Mencionar els drets obrers o els sindicats davant seu era com invocar el diable; suggerir que tanquessin la porta un dia pel bé comú una veritable heretgia. Segons ells la culpa de tot la té el Tripartit que ha gastat massa en ximpleries com atur, jubilacions, hospitals i escoles.

No se’n adonen que si els proletaris no tenim un sou digne, la darrera cosa que farem serà anar de compres? Que sense una política fiscal re-distributiva que generi creixement, les primeres víctimes seran ells? Que l’austeritat econòmica que prediquen és la seva pròpia soga?

Suposo que, en el fons Marx tenia un xic de raó: la propietat et pot convertir en un explotador. Però no pel fet de posseir un miserable quiosquet, sinó per que la por a perdre les quatre engrunes que tens, t’acaba generant un complexe individualista d’odi a la col·lectivitat i als drets comuns, adorant la teva botiga com un fi suprem en si mateix, en comptes d’intentar posar remei a la teva explotació que no és gaire diferent a la d’un treballador de la SEAT.

h1

Guerra de Successió: un conflicte de classes socials?

Setembre 11, 2010


La visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, cert és que els antics territoris de la Corona d’Aragó van perdre les seus furs, exèrcits  i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el Llatí i no el català.

Però Catalunya no en absolut un estat independent abans dels borbons sinó que, dels dels Reis Catòlics (s.XV), formava part d’una sola monarquia que governava sobre  un conjunt de  territoris amb institucions pròpies, un sistema descentralitzat hereu de l’Edat Mitjana que beneficiava clarament a la noblesa, que tenia el control de les Corts, la Diputació General o les Juntes de Braços; sense que els diferents Reis Hasburgs aconseguissin centralitzar exèrcits i hisendes, tot i els diferents intents per part del Compte Duc d’Olivares.

Interessos econòmics de classe: noblesa vs burgesia

Felip V el dia 4 d’Octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven als terratinents.

Es evident que això va sulfurar a la temerosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del que havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra  dels borbons a les Corts i el Consell de Cent.

Dintre del bàndol català resulta molt curiós veure com el major partidari de la rendició a Felip V va ser el Conseller en Cap Rafael Casanova, d’origen burgés, que va proposar la claudicació catalana a la Junta de Braços el 1713 i posteriorment el 1714 al Duc de Berwick, cap de les tropes felipistes. Casanova va morir als 83 anys a Sant Boi, perdonat per Felip V, on va poder seguint exercint d’advocat, gaudint de la seva riquesa familiar que en cap cas va ser espoliada.

En canvi, el personatge que va lluitar més ferotgement en contra del Rei Felip V va ser el Marqués del Poal, protagonista de la Batalla de Talamanca, un noble que posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells, bens que SI van ser confiscats per la monarquia borbònica, quan ell es va exiliar a Viena.

Conseqüències econòmiques del Decret de Nova Planta

La imposició d’un model centralista, va assentar les bases del absolutisme monàrquic basat en la fisiocràcia racionalsita i un proto-despotisme il·lustrat, on la noblesa local perdia poder polític i militar al centralitzar-se les Corts a Madrid, però sobretot es va veure afectada de forma econòmica. El 1715 desapareixia la Generalitat (que tan sols es dedicava a recaptar impostos), la Tresoreria Reial, la Batllia General i el Tribunal del Mestre Racional (tots controlats per la noblesa catalana) essent substituïda pel Reial Cadastre, un sistema impositiu proporcional a les propietats de cases, bestiar, molins, forns i molt especialment terres agrícoles. Per primer cop la noblesa catalana passava de recaptar a pagar els impostos. Amb la qual cosa la noblesa va desaparèixer de facto com a classe social, això com totes les fonteres comercials entre feus o els impostos i privilegis aristocràtics, liberalitzant així el comerç intern.

Aquests sistema econòmic va catapultar també els beneficis astronòmics de la burgesia catalana. Progressivament es liberalitza el comerç d’esclaus i rom amb Amèrica creant una gran classe de burgesia mercantil (els quals acabarien sent coneguts com “indianos”), produint una gran acumulació primitiva de capital, que serà la base de la industrialització del s.XIX. La Guerra de Successió va posar les bases pel desenvolupament posterior d’una economia capitalista liberal, que acabarien culminant les desamortitzacions de Madoz i Mendizabal, eliminant les darreres reminiscències de l’Antic Règim.

No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista. I ara els mateixos burgesos ens venen la seva visió romàntica nacionalista… potser per amagar les seves vergonyes en aquell conflicte?