Guerra de Successió: un conflicte de classes socials?

La visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, cert és que els antics territoris de la Corona d’Aragó van perdre les seus furs, exèrcits  i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el Llatí i no el català.

Però Catalunya no en absolut un estat independent abans dels borbons sinó que, dels dels Reis Catòlics (s.XV), formava part d’una sola monarquia que governava sobre  un conjunt de  territoris amb institucions pròpies, un sistema descentralitzat hereu de l’Edat Mitjana que beneficiava clarament a la noblesa, que tenia el control de les Corts, la Diputació General o les Juntes de Braços; sense que els diferents Reis Hasburgs aconseguissin centralitzar exèrcits i hisendes, tot i els diferents intents per part del Compte Duc d’Olivares.

Interessos econòmics de classe: noblesa vs burgesia

Felip V el dia 4 d’Octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven als terratinents.

Es evident que això va sulfurar a la temerosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del que havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra  dels borbons a les Corts i el Consell de Cent.

Dintre del bàndol català resulta molt curiós veure com el major partidari de la rendició a Felip V va ser el Conseller en Cap Rafael Casanova, d’origen burgés, que va proposar la claudicació catalana a la Junta de Braços el 1713 i posteriorment el 1714 al Duc de Berwick, cap de les tropes felipistes. Casanova va morir als 83 anys a Sant Boi, perdonat per Felip V, on va poder seguint exercint d’advocat, gaudint de la seva riquesa familiar que en cap cas va ser espoliada.

En canvi, el personatge que va lluitar més ferotgement en contra del Rei Felip V va ser el Marqués del Poal, protagonista de la Batalla de Talamanca, un noble que posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells, bens que SI van ser confiscats per la monarquia borbònica, quan ell es va exiliar a Viena.

Conseqüències econòmiques del Decret de Nova Planta

La imposició d’un model centralista, va assentar les bases del absolutisme monàrquic basat en la fisiocràcia racionalsita i un proto-despotisme il·lustrat, on la noblesa local perdia poder polític i militar al centralitzar-se les Corts a Madrid, però sobretot es va veure afectada de forma econòmica. El 1715 desapareixia la Generalitat (que tan sols es dedicava a recaptar impostos), la Tresoreria Reial, la Batllia General i el Tribunal del Mestre Racional (tots controlats per la noblesa catalana) essent substituïda pel Reial Cadastre, un sistema impositiu proporcional a les propietats de cases, bestiar, molins, forns i molt especialment terres agrícoles. Per primer cop la noblesa catalana passava de recaptar a pagar els impostos. Amb la qual cosa la noblesa va desaparèixer de facto com a classe social, això com totes les fonteres comercials entre feus o els impostos i privilegis aristocràtics, liberalitzant així el comerç intern.

Aquests sistema econòmic va catapultar també els beneficis astronòmics de la burgesia catalana. Progressivament es liberalitza el comerç d’esclaus i rom amb Amèrica creant una gran classe de burgesia mercantil (els quals acabarien sent coneguts com “indianos”), produint una gran acumulació primitiva de capital, que serà la base de la industrialització del s.XIX. La Guerra de Successió va posar les bases pel desenvolupament posterior d’una economia capitalista liberal, que acabarien culminant les desamortitzacions de Madoz i Mendizabal, eliminant les darreres reminiscències de l’Antic Règim.

No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista. I ara els mateixos burgesos ens venen la seva visió romàntica nacionalista… potser per amagar les seves vergonyes en aquell conflicte?

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta del centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

CAPITOL 2 CLICANT AQUÍ