Guerra de Successió: un conflicte de classes socials?
Setembre 11, 2010
La visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, cert és que els antics territoris de la Corona d’Aragó van perdre les seus furs, exèrcits i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el Llatí i no el català.
Però Catalunya no en absolut un estat independent abans dels borbons sinó que, dels dels Reis Catòlics (s.XV), formava part d’una sola monarquia que governava sobre un conjunt de territoris amb institucions pròpies, un sistema descentralitzat hereu de l’Edat Mitjana que beneficiava clarament a la noblesa, que tenia el control de les Corts, la Diputació General o les Juntes de Braços; sense que els diferents Reis Hasburgs aconseguissin centralitzar exèrcits i hisendes, tot i els diferents intents per part del Compte Duc d’Olivares.
Interessos econòmics de classe: noblesa vs burgesia
Felip V el dia 4 d’Octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven als terratinents.
Es evident que això va sulfurar a la temerosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del que havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra dels borbons a les Corts i el Consell de Cent.
Dintre del bàndol català resulta molt curiós veure com el major partidari de la rendició a Felip V va ser el Conseller en Cap Rafael Casanova, d’origen burgés, que va proposar la claudicació catalana a la Junta de Braços el 1713 i posteriorment el 1714 al Duc de Berwick, cap de les tropes felipistes. Casanova va morir als 83 anys a Sant Boi, perdonat per Felip V, on va poder seguint exercint d’advocat, gaudint de la seva riquesa familiar que en cap cas va ser espoliada.
En canvi, el personatge que va lluitar més ferotgement en contra del Rei Felip V va ser el Marqués del Poal, protagonista de la Batalla de Talamanca, un noble que posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells, bens que SI van ser confiscats per la monarquia borbònica, quan ell es va exiliar a Viena.
Conseqüències econòmiques del Decret de Nova Planta
La imposició d’un model centralista, va assentar les bases del absolutisme monàrquic basat en la fisiocràcia racionalsita i un proto-despotisme il·lustrat, on la noblesa local perdia poder polític i militar al centralitzar-se les Corts a Madrid, però sobretot es va veure afectada de forma econòmica. El 1715 desapareixia la Generalitat (que tan sols es dedicava a recaptar impostos), la Tresoreria Reial, la Batllia General i el Tribunal del Mestre Racional (tots controlats per la noblesa catalana) essent substituïda pel Reial Cadastre, un sistema impositiu proporcional a les propietats de cases, bestiar, molins, forns i molt especialment terres agrícoles. Per primer cop la noblesa catalana passava de recaptar a pagar els impostos. Amb la qual cosa la noblesa va desaparèixer de facto com a classe social, això com totes les fonteres comercials entre feus o els impostos i privilegis aristocràtics, liberalitzant així el comerç intern.
Aquests sistema econòmic va catapultar també els beneficis astronòmics de la burgesia catalana. Progressivament es liberalitza el comerç d’esclaus i rom amb Amèrica creant una gran classe de burgesia mercantil (els quals acabarien sent coneguts com “indianos”), produint una gran acumulació primitiva de capital, que serà la base de la industrialització del s.XIX. La Guerra de Successió va posar les bases pel desenvolupament posterior d’una economia capitalista liberal, que acabarien culminant les desamortitzacions de Madoz i Mendizabal, eliminant les darreres reminiscències de l’Antic Règim.
No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista. I ara els mateixos burgesos ens venen la seva visió romàntica nacionalista… potser per amagar les seves vergonyes en aquell conflicte?
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
No et discutiré res del que dius, però em xoca aquest paràgraf “No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista.”
Fins on jo sabia, pobra de mi! Andalusia i Extremadura han estat dins la teva admirada Espanya borbònica no? com s’entén doncs?
Llàstima, perquè fins aquí t’havia quedat d’allò més bé.
Estremadura i Andalusia van estar al bàndol guanyador de la Guerra de successió i la seva noblesa latifundista no es va veure perjudicada per cap decret de nova planta!
Totes les institucions forals d’origen medieval de Navarra es varen mantenir intactes fins a Isabel II.
aleshores encara entenc menys el teu text. Si totes les bondats estan del bàndol borbònic i Catalunya no és un país endarrerit, sense indústria i presa dels latifundistes gràcies a la “salvació” que ens va proporcionar el senyor Felip V, per què no estan tan de puta mare a Andalusia i Extremadura i per què els andalusos i extremenys estan tan emprenyats amb l’Espanya jacobina? Jo és que flipo en com vols ficar amb calçador tot allò que pensis, pugui ser o no.
A veure, a verue Clídice! Felip V va ser molt bó per a la burgesia catalana preexistent, al posar un sistema impositiu que els beneficiava.
NO va ser positiu per tota Catalunya, sinó per una classe social en concret que estava aliada amb ell. Felip V va castigar a la noblesa de la Corona d’Aragó que se li havia oposat, confiscant-li els bens i cobrant impostos per primer cop. A la resta de noblesa la va mantenir!
O es que ara em negaràs que Catalunya va tenir una Industrialització i la major època de creixement econòmic des del s.XIII sota el Règim borbònic? Igual ho he somiat jo!!!
estimat jo només intento transmetre’t que et perd la ideologia. tu en saps més que jo, no cal dir, al cap i a la fi no passo d’estudiant perpètua, però utilitzar els fets per fer-los “dir” allò que tu vols, tan si, com si, em sembla molt poc acadèmic.
Les dades econòmiques i polítiques que he exposat son OBJECTIVES i les conclusions subjectives, des del meu punt de vista polític, ja que no soc neutre ni ho he pretés ser mai, of course!
De hecho seria interesante el análisis pre-industrial de catalunya y su relación con el comercio ilegal de esclavos con 30.696 esclavos. ( con Joan Maristany i Galceran a la cabeza ) , así como el uso de las colonias españolas en las americas .
Estic d’acord amb Clidice sobre el desencert d’aquesta conclusió final, si bé també entenc que Andalusia i Extremadura són zones on el poder de la noblesa es va anar mantenint amb el temps. Tampoc crec que això anés en contra d’una posterior industrialització, ja que en el fons Catalunya està situada geogràficament en una zona que impulsa de per si gràcies al corredor del Mediterrani.
Sobre la Guerra de successió, crec que la visió de guerra d’independència queda relegada només per a les masses ignorants, ja que a poca història que s’hagi estudiat, tots els professors et deixen clar que ni la Revolta dels Segadors ni la Guerra de Successió van ser conflictes per la independència de Catalunya, i que de fet, en la segona, si Catalunya hi va intervenir va ser perquè volien ser part del regne d’Espanya però amb un altre rei. El que ha passat és que amb el temps, s’ha romantitzat tot plegat i s’ha convertit en un símbol degut al patiment que van provocar la guerra i els borbònics.
Ole. Per fi comença a haver-hi gent que parlem clar sobre l’11 de setembre i el seu mite. Et reconec que vaig voler fer un article com el teu, pero al final em vaig decantar per analitzar les promeses de la independencia. Et felicito pel teu.
La mitificació de l’11 de setembre cada any em sorprén més. Jo que vaig estudiar en un cole ‘nacional-catòlic’, al meu barri de Sabadell era l’única manera als 80 d’aprendre català, ens van inculcar que Catalunya era un estat ric i poderós fins al 1714, on els espanyols malvats ens van robar la llibertat.
Quan vaig creixer i vaig anar a un institut públic i on el profe més de dretes era del PSC, em vaig emportar un xoc darrera l’altre: Catalunya era un virregne dintre de la Corona d’Aragó, primer, i de la monarquia Hispànica després, que era un regne (aragó) miserable i arruinat en constant estat de guerra civil.
Ara, discrepo al 100% amb que Catalunya (¿Corona d’Aragó?) seria com Andalusia o Extremadura. No, perque a Catalunya predominava i predomina el minifundi i la burgesia urbana, al contrari que el sud. I Castella va ser la primera en perdre el dret foral a la revolta dels Comuneros del 1520, suprimint Carles V la Chancillería de Valladolid. Isabel II va reduïr la foralitat de Navarra a una mera descentralització parcial al 1871.
Crec que la Corona d’Aragó, d’haver-se mantingut independent (que ho hagués pogut fer no al 1714 sino al 1640 com Portugal) seria precisament com Portugal pero en pobre, un país desestructurat, sense comerç (la vitalitat economica de Catalunya és únicament causa del gran mercat espanyol) i on dificilment s’hagués donat lloc la revolució industrial, ja que el carbó que s’utilitzava a Catalunya provenia del nord d’Espanya, el carbó català era de baixa qualitat, el que explica les colònies industrials que aprofitaven la força dels rius per a crear electricitat.
Que no: que l’11 de setembre és un mite, una copia absurda del ’14 juliet’ amb la mateixa pressumpta càrrega militar (celebrar batalles). Un mite igual d’absurd i ridícul que el 12 d’octubre, sigui dit.
Ems… ¿quina parrafada, no?
Ah, el meu artícle sobre la independència:
Un futur de llet i mel http://wp.me/pXeSq-4D
Be, si, realment no seria com Andalusia i Extremadura, gràcies pel detall de la revolta dels Comuneros que havia oblidat!
De ben segur la burgesia catalana hauria trobat algun altre aliat amb qui destruir el règim foral i l’economia feudal i aconseguir el poder polític. Una revolta liberal? Una altre batalla? No tinc cap dubte que no s’haurien quedat de braços creuats pagant impostos a marquesos i comptes a una Generalitat feudal.
Que Catalunya era taaaan minifundista a l’antic règim és més discutible, buscaré bibliografia al respecte!
En tot cas gràcies pel teu extens i encertadíssim comentari que aporta molt al debat d’una història objectiva i material, allunyada de dogmes del nacionalcatolicisme català!
Nacionalcatolicisme català? Et confons de nacionalisme, noi!
El fet és que la centralització va tenir un caire d’homogenització/assimilació política i cultural ben clars, i que llavors comença una subordinació total a lleis i furs aliens. Això no treu que afavorís un canvi en l’estrucutura econòmica a millor, que en tot cas per inèrcia col·lectiva s’hauria donat més o menys tard – les anècdotes històriques poden accelerar o retrassar canvis, però és el tarannà col·lectiu el que els culmina. Un altre fet és que una revolució liberal pròpia que hagués establert el català com a llengua de les institucions (pel llatí s’hi hauria pogut ficar el català i no només l’espanyol), etc. hauria canviat molt les coses, en el sentit de ser un poble sobirà (i no es poden transportar pàtries al passat, el que antropològicament existeix és un poble català, nació cultural, que no ha tingut prou força per independtizar-se -a cada pas, repressió de l’Estat- ni un Estat prou fort com per assimilar-la).
Ara és un bon moment per anar cap a la independència: tenim la raó i la força és innecessària. L’onze de setembre més que celebrar es commemora que malgrat els segles d’intents assimilacionistes ni ens han esborrat ni ho aconseguiran mentre hi siguem. I que per a això últim i moltes coses més ens cal l’Estat propi.
Salut i bona diada!
És curiós l’altre idealització: la de la llengua.
Us recomano a TOTS la sèrie de documentals històrics radiofònics de RNE 1 ‘Documentos’ (disponible en PodCast), i especialment ‘El archivo de la Corona de aragón’ de Març de 2010.
Allà es pot fer un seguiment de com la llengua de la corona d’aragó passà de ser el català al castellà cap al final del segle XVI. El català va quedar arraconat com una llengua, malauradament, de segona, quedant reduïda als pirineus i les zones agrícoles de Lleida i Girona. A Barcelona el castellà es va convertir ja al segle XVII en la llengua de comunicació. ¿La raó? Els comerciants comerciaven majoritariament amb castella, simplement. Fixem-nos que el primer diari de la península va ser el Diario de Barcelona, fundat al 1792. La correspondència interna de l’administració de la Corona es practicament tota en castellà ja al 1650 i el català, com a llengua literaria, va practicament desapareixer.
D’altra banda, a vegades oblidem que el terme ‘nació’, sigui cultural, sentimental o figurada (tant se val) neix amb la revolució americana (1779). La nació era el poble i no el rei sobirà. Qualsevol intent de pressuposar una ‘nació’ abans de la independència de les 12 colònies és una reinterpretació política del passat. Per exemple: al 1640 la revolució dels segadors no va ser per cap causa nacional o política, simplement per la gana que passaven les zones agrícoles de Catalunya que es van revelar contra les taxes abusives que pagàven als nobles, en aquell moment alineats amb la dinastia dels Àustries. Portugal, en canvi, sí es va ‘independitzar’, ja que tenia un imperi d’ultramar propi i hi comerciava.
El nacionalcatolicisme és la suma dels valors nacionals (sense que ningú expliqui què recollons vol dir això) d’una nació amb o sense estat i la obsessió malaltíssa per la religió, en aquest cas amb l’escència catòlica de la nació catalana. No té res a veure amb Franco ni amb ESpanya. I sí: el nacionalisme català dels 80 i el que practica avui CiU, SCI o Reagrupament és nacional-catòlic.
És ben sabut el tema de com el català va perdre pes institucional enfront del castellà amb el pas del temps, però també és cert que a nivell particular/familiar, hi havia gent amb desconeixement total (o gairebé) del castellà degut a que tota la vida la feien en català. Així fins la Renaixença, en què es va associar la llengua a la nació, segurament pel concepte germano-romàntic de nació = llengua+cultura+sentiment unitari.
Meeeccc… els arxius parroquials (partides de batejos, matrimonis, defuncions) estan en català fins ben entrada la segona meitat del segle XIX. Si més no els que he consultat jo amb els meus propis ulls a la zona de Baix Llobregat-Bages-Anoia. QUe no és precisament “zones rurals de Lleida i Girona i els Pirineus”.
Els arxius civils sí estaven en castellà des del decret de nova planta, clar, això no ho discuteix ningú. De fet es va imposar una nova classe funcionarial enviant funcionaris nascuts a Castella. Ara bé, durant la invasió napoleònica es va tornar al català en els bans (trilingües català-castellà-francès, i novament, ho dic perquè he tocat els documents amb les meves mans).
Ein? El català va ser engolit pel castellà en els àmbits formals-institucionals-culturals per pura pressió de Castella, però va ser la llengua majoritària del poble (com ho pot ser el castellà a Castella o el portuguès a Portugal, normalitat, vaja) fins fa històricament quatre dies.
I de fet l’economia “productivista” amb un model urbà és genuïnament catalana (a la majoria d’Espanya imperava el model agrari-rural), que al segle XX la immigració espanyola als nuclis industrials hagi minoritzat els catalans a les zones urbanes i l’ús social de la llengua s’hagi mantingut més als pobles i altres zones apartades de l’activitat econòmica “central” no vol dir que hagi estat així des de sempre, o “fa segles” (insisteixo en el fet que és un fenomen del segle XX). I la vàlua rau en crear/canviar l’estrucutra social, si uns elements la fan créixer i en modifiquen aspectes no en tenen pas el mèrit, l’alimenten, però bàsicament se’n serveixen (la immigració no és una fita col·lectiva -més aviat un fracàs-, un canvi d’estructura, sí).
La fita col·lectiva catalana, la industrialització, va ajuntar-se amb el fracàs socio-econòmic castellà i la seua riuada demogràfica arribada en condicions ALTAMENT contràries al català. Sinó la majoria estarien integrats, com gran part de la meva família, per exemple.
Resulta que, paradoxalment, la llengua “de ciutat” és genuïnament el català, l’oriental si es vol (la Catalunya nova va anar a remolc i va der la funció de “zona agrària del país industrial que emet emigració camp-ciutat, no equiparable a l’espanyola en número, per desgràcia), però català al cap i a la fi.
Però a aquests nivells de reflexió socio-històrica no hi arribeu els progres mitjans. Per a què pensar si es pot prejutjar o fer servir tòpics que fingeixen profunditat o móns interiors “complexos”?
Fum!
Perejp que el nacionalcatolicisme no té res a veure amb Franco, apaga y vámonos. Em sembla una falta de respecte impressionant als represaliats polítics per no seguir la moral catòlica durant el franquisme (entre els quals ens trobem els homosexuals…).
M’encanta que es critiqui el nacionalisme català, però quan no es fa el mateix amb l’espanyol (que té curiosament els mateixos punts criticables), no sé, em sembla tendenciós i descompensat.
Si el nacionalisme català ha crescut els darrers 10 anys és ni més ni menys per què el nacionalisme espanyol ha crescut en la mateixa mesura.
…i viceversa és clar.
La diferència està en que a IU no se li passaria pel cap celebrar el 12 d’Octubre ni anar a posar flors a Hernan Cortés!El nacionalisme espanyol es exclusiu de la dreta, mentre que el català sembla intocable.
Jo crec que el que volia dir Pere es que el nacionalcatolicisme és molt més que Franco i que aquest existeix a Catalunya exactament igual que a la resta de l’estat.
Home, si el PP té quasi la majoria absoluta assegurada en les properes eleccions de 2012 si no canvien massa les coses, vol dir que el nacionalisme espanyol està molt en auge, més que el nacionalisme català i tot!
I CIU no tindrà majoria absoluta a Catalunya?? I els referèndums, manifestacions, municipis exclosos de la Constitució, sorgiment d’un moviment independentista neocón???
Quan l’independentisme eren Maulets i ERC i s’organitzaven en Cases okupes encara em feien gràcia i m’hi podia sentir identificat, però des de que son empresaris corruptes que somien amb exèrcits catalans i races pures va a ser que no!
CiU retroalimenta al PP i Ciutadans-UPyD als indepes ultres de Laporta-Carretero! Seria taaan feliç si al proper Parlament Albert Ribera i Laporta o Carretero haguessin de compartir el Grup Mixt i el mateix despatx!!
Son tal para cual Pascual! Tenen una relació dialèctica retroalimentativa. Quan l’esquerra està al poder la dreta s’agafa a la bandera amb totes les seves forces, doncs és el seu únic argument!
M’és igual l’explicació. La realitat és que el nacionalcatolicisme espanyol existeix, és molt potent i guanyarà les properes eleccions per majoria absoluta, amb la diferència que prendrà poder sobre un estat real amb poders reals d’estat (Espanya), no com el nacionalisme català de CiU que com a molt governarà una mísera comunitat autònoma.
CiU juga molt al tema nació i sobiranisme però en el fons la dreta nacionalista catalana sap perfectament per molta soflama i simbologia que en realitat aspira a gestionar una macrodiputació anomenada “generalitat de catalunya”. La dreta nacionalista espanyola en canvi, aspira a governar un estat de veritat, amb poders reals d’estat, Espanya.
Tinc molt clar, a igualtat d’itenció de vot entre CiU a Catalunya i PP al conjunt d’Espanya, que donada l’estructura institucional i els poders de cada institució (Estat i Generalitat), el nacionalisme espanyol representat pel PP és molt més poderós.
EL darrer cop que CIU va Governar la Generalitat i el PP més ultra l’estat es van entendre divinament!!
Do you remember Majéstic? Si eren tan terribles, com pot ser que aquell pacte es signés?
Doncs jo no crec que tingui a veure tant amb les dretes, trobo que aqui coincideixen dues coses per separat:
1.- El desgast de l’esquerra a nivell europeu així com (per tant) l’augment de la dreta més conservadora. En el cas català aquests quatre anys de tripartit han estat com a mínim controvertits i per una cosa o una altra, el PSC sembla que perdrà bastants vots per aquest motiu (així com ERC).
2.- L’augment del nacionalisme, així com de l’independentisme nivell català, degut a l’augment del nacionalisme espanyol i l’alta esperança de vot que té el PP ara mateix. Si bé l’antiga línia dura del PP (Acebes, Zaplana…) han desaparegut i ja “només” queda el sector Espe, la pressió constant els hi ha donat resultats i a Catalunya sembla ser que mantenen els mateixos fidels al seu voltant. Gràcies a que la línia catalanista del PSC s’ha desmarcat de la candidatura, el més probable és que aquests vots vagin a CiU, i en el cas de l’independentisme, les escissions fan mal a ERC, si bé no sembla que el suficient com per a tenir representació parlamentària.
Així doncs, crec que CiU ara mateix es beneficia de dues situacions separades que li donen vots (i no, no sóc pro-CiU).
El 12O és una festa nacional molt fatxa, molt friki, molt militar, molt horrorosa. Patrimoni exclusiu de la dreta reaccionaria espanyola, que vol patrimonitzar el que és Espanya i traçar linies divisories entre ‘bons’ i ‘mals’ espanyols.
Pero de veritat ningú veu que el nacionalisme català fa el mateix, fil per randa, que el nacionalisme espanyol?
PEr parts:
Rafel:
Clar que el nacionalisme espanyol existeix! Què et penses, ¿que no el critico? Tu espera’t al 12O. I tant, tots els nacionalismes són criticables i execrables perque diuen a la gent com ha de sentir la pertenyença a la nació. No donen peu a que la gent pugui encaixar com vulgui. Per ser català s’ha de ser així, així i aíxi. ¡Pero si tenim a en Joan Laporta passejant-se per les ràdios i teles dient que no és català qui no és independentista! I en Mas dient a la fel·lació de llibre que li va fer la RAhola que ‘Els convers tenim l’ADN català, no és català qui no vota a convergència’.
El problema, sota el meu punt de vista, és que el nacionalisme espanyol està molt més estigmatitzat i, per tant, és més identificable. Hi ha la visió de ‘el facha’ que va amb una ‘rojigualda’ i que vota al PP. En el nostre nacionalisme aquesta imatge no existeix i encara es té certa simpatia amb personatges que són ‘fatxes’ igual pero, ah, com diuen ‘Catalunya independent’ en lloc de ‘una y no cincuentayuna’ doncs els hi riem les gràcies o ens empassem que són d’esquerres o els hi acceptem que vinguin a traçar linies entre ‘bons’ i ‘mals’ catalans.
Sobre el nacionalcatolicisme insisteixo que és una manera de definir un nacionalisme que, en la meva opinió, es practica des de la dreta catalana i que copia al ‘movimiento nacional’ de Falange. ¿És una falta de respecte als represaliats polítics? Sí, i també a tots els ciutadans d’Espanya que van ser castrats per un sistema repressor i dictatorial, pero no m’ho diguis a mi, diga-li a en Duran Lleida, a en Puig, al Mas, al Laporta o a en Carretero. És una falta de respecte que tornem a parlar de ‘escències nacionals’, en aquest debat eteeeeern sobre la pàtria, i ens portin al Papa de Roma per a ajudar-los amb la campanya electoral, com si això fos Polònia, no la de la tele, si no la de veritat.
CHAPEAU!
Doncs que vols que et digui, comparar un moviment totalitari i antidemòcrata amb qualsevol partit polític democràtic actual ho trobo excessiu ni que sigui pel tema patriòtic. De nacionalistes n’hi ha a cada racó del món i no crec que tots siguin plagiadors de la Falange, ni tan sols els que són de dretes.
Trobo que l’altre problema que hi ha i al qual encara no s’hi ha fet menció és l’estigmatització de les dretes per part d’un ampli sector de les esquerres. I en el fons, són idees la mar de vàlides també, per més que s’empri sempre la retòrica aquesta dels burgesos i empresaris malvats que només volen oprimir a l’obrer.
Trobo que és una demostració de salut democràtica que hi hagi partits en ambdúes direccions.
Em sembla que no m’estic explicant prou bé.
No comparo en cap moment el Franquisme amb Convergència o ERC o SCI. Clar que són partits democràtics dintre d’un sistema garantista i de dret!
Critico les actituds que no em semblen democràtiques, i la obsessió nacionalista no m’ho sembla gens. Sigui la de Sarkozy a França, la de Weenders a Holanda, la del Tea Party als EEUU o la de dreta a Catalunya o Espanya.
Totes busquen el mateix: segregar la societat buscant definicions del que és i no és pertànyer a la nació que defensen. La dreta holandesa cada cop diu més que els ‘musulmans no són holandesos’, el mateix diu el moviment del Tea Party als USA (veiem l’incident amb el Pastor Friki de la Florida dels darrers dies), les expulsions de gitanos a França o els incidents periòdics a les Banlieux (¿s’escriu així?) de majoria musulmana.
Segregar la societat estigmatitzant la manera de ser, la religió, el color de la pell o el sentiment nacional ¿és democràtic? ¿Té cabuda en una democràcia un partit que diu qui és digne de ser membre d’aquella nació que diu representar i qui no? És democratic que en Mas o Laporta digui qui pot ser o no pot ser català? ¿Per què només ho denunciem si ho fan els frikis d’Intereconomia o la COPE pero hem de guardar rigurós respecte si ho fa eNoticies o RAC1?
Home, què vols que et digui, em sembla que a Catalunya en general hem estat bastant oberts de mires pel que fa a la gent “forana” i no s’ha caigut excessivament en discursos de fer fora a determinada gent. Bé, a nivell de populisme si (per exemple amb els andalusos el segle passat), però s’ha superat bastant bé i no hi ha hagut massa problemes pel que fa a considerar-los catalans igualment.
Bé, en definitiva, que no estic d’acord amb que la obsessió dels nacionalismes sigui decidir qui forma part de la seva pàtria com a essència del seu moviment.
Home, com a marxista, homosexual i proletari entendràs que li tingui un xic de tírria a la dreta no?
En tot cas soc absolutament demòcrata o no tinc cap problema amb l’existència de partits de dretes. Simplement exerceixo el meu dret a combatre pacíficament el seu discurs de Deu, Exèrcit, Família, Empresa i Pàtria!
I subscric el darrer coment de Pere!
Jo tampoc comparteixo la majoria del discurs de les dretes, però trobo que de vegades se’ls criminalitza tant que es cau gairebé en una persecució d’allò que és o sembla de dretes.
Per cert i tornant al tema original del post, que ja ens estem anant per les branques, llegiu aquí la desmitificació històrica i objectiva de la representació romàntica del monàrquic espanyolista Rafael Casanova, publicada ahir a El País:
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Casanova/caballo/bandera/elpepiespcat/20100911elpcat_11/Tes
De totes formes, tot i ser pro-Borbó segons dius, va plantar cara i va fer el que s’esperava d’ell com a Conseller en Cap i coronel, no?
En quant a la mitificació, és evident que sempre, tant guanyadors com perdedors, mitifiquen al màxim els seus personatges per tal de donar una raó de ser a la seva causa (com per exemple la llegenda de Guifré el pilós i la creació de la senyera).
El problema sorgeix quan el mite es confon amb la història!
I la història esdevé dogma.
“No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia”.
Gaire “objectiva” no és, la conclusió. Ni objectiva ni excessivament empírica.
Salut.
Com seria una Catalunya amb el poder en mans de la noblesa rural i sense industrialització ni desamortitzacions liberals?
Igual igual que Andalusia no seria, però de ben segur que molt més semblant del que és avui si!
I m’agradaria saber que hauria passat amb les immenses possessions eclesiàstiques sense els ministres borbònics Madoz i Mendizabal! A Barcelona els terrenys dels convents ocupaven un 40% del territori el segle XVIII!
M’encanta la història ficció, Arqueòleg, t’ho dic de debò, però no serveix per traslladar-la als nostres dies. De totes formes, el post és molt interessant.
Collons quin munt de comentaris!!,no se com t’ho fas. Apa, vinga un més:
He gaudit molt amb els comentaris,queda ben clar el nivell dels que llegim aquest blog (je, je ,je), no en se gaire d’història, però el que és ben clar és que la guerra no es va fer en benefici del poble, això no ha passat mai. Els interessos segur que anaven per un altre banda, com sempre ha passat i sempre passarà.
El gran problema de catalunya la burgesia catalana, 100% dacord
Cada 11-setembre em sorprens més. Sempre va bé que hi hagi hom que ens expliqui certes coses que durant tota la nostra edat escolar s’han obviat. Si que ens deien lo del decret de nova planta, però no com afectava a les classes socials.
He tornat… (a voltes les portes entreobertes, es poden tornar a obrir.)
Moltes gràcies per la teua explicació -clara i sense dogmatismes. Quins t’agraden menys la burguesia barcelonina o el independentistes radicals??
Peró si son els mateixos!!!
Tot i que la conclusió la trobo radical i desencertada (els “nas-de-cleopatra” fan molt mal), et felicito per la indiscutible bona voluntat del text. Tot i que em considero independentista, no suporto els mites romàntics nacionalistes de cap mena. L’espanyolisme que vanagloria els conqueridors és igual de patètic que el catalanisme que posa reis en un pedestal i considera que la guerra de successió va ser una brutal batalla entre els espanyols centralistes i els pobres catalanets reprimits. Jaume I era un bàrbar, Serrallonga un espavilat i Carles d’Àustria no era més que un altre monarca poderós. Com tota nació, Catalunya necessita una Diada, i no em fa res que sigui l’11 de Setembre; m’està molt bé que un dia a l’any es reivindiqui l’orgull de ser d’on has nascut, com es fa a tots els països. Però tampoc cal tergiversar res.
Home!! Per fi un independentista racional i materialista!! Quina “rara avis”
No, ni els catalans ni d’altres s’han de sentir orgullosos del que són sense més, perquè és quelcom que els hi ha vingut donat i no ha suposat cap esforç. Et pots sentir orgullós de treballar (de mil formes diferents) pel bé comú dels catalans i/o conciutadans, però no pel fet de “ser-ho” i prou, no té sentit.
Em quedo amb la visió objectiva-materialista de la Història, i crec que idealitzacions, ofrenes a Casanoves i altres contes a la vora del foc sobren. Ara bé, en gènesi CREC que l’11-S es commemora una cosa ben certa: des de llavors l’interès en crear un Estat-Nació unificat a la castellana on els catalans sobrem (fet nacional/diferencial/no som castellans ves què hi farem) ha sigut clar, amb intents repetits i demostrats d’assimilacionisme etnocida. Però no se n’han sortit i cal insistir en què aquell projecte, encara en marxa, NO ha de ser culminat. La plena sobirania és, per a mi, l’única garantia consistent en contra d’un model d’Estat, assimilacionista-homegenitzador, encara vigent. Com a simpatitzant de l’EI, indestriable de la lluita social (- perquè el fet “nacional”, socio-històric de fet, HI és i HI SERÀ, malgrat no vulguem entendre que els espanyol són, davant de tot, espanyolistes).
De regal, no és meu però és curiós com a document:
http://calqueneixinflors.blogspot.com/2010/09/evidencies-duna-colonitzacio-i-de-la.html#more
Si es fan ofrenes i coses d’aquest estil és perquè la gent viu dels símbols, són tan importants, que moltes coses ideològiques/religioses no tindrien pas gaire sentit sense tota la simbologia que hi ha al darrere.
Extrapolant-ho una mica a un altre camp, tot i que sense comparar, és el cas dels pro-taurins, que volen mantenir els toros perquè sempre s’ha fet. És la potència de les tradicions i dels símbols.
[…] data històrica amb forces ombres i dubtes sobre el que realment es celebra: Tal com ja vaig exposar, la Guerra de Successió va enriquir enormement a la burgesia catalana, enfront a la noblesa i, per altre banda, Rafael Casanova té forces números per ser un talp o un […]
Gran post. Ja va siguent hora de posar les coses al seu lloc.
Abans d’estudiar historia antiga varem fer un xic d’epistemologia. He buscat la mica de treball que vaig fer i he trobat això que aquí ve molt al cas:
“El corrent ideològic que creu que la historia és una ciència pura i per tant objectiva i que el passat és quelcom real s’anomena positivisme realista i avui en dia esta en fase de superació. Contràriament, per l’anomenat relativisme-nominalista , el passat ja no existeix i encara que el present n’és la conseqüència, els esdeveniments que ens han precedit ja no són reals. Aquesta aproximació nominalista relativa té en compte el fet que l’historiador esta condicionat per moltíssims factors, primer per aquest mateix present que l’hi ha tocat viure, segon per les seves pròpies vivències personals i desprès per la tria de fonts i mètodes. Una vegada acceptada aquesta subjectivitat com un fet, hem de tenir en compte que l’historiador construeix la seva interpretació del passat dins els límits que l’imposa l’evidencia acadèmica de les fonts històriques, i del mètode escollit. A partir d’aquesta fonamentació, construeix el seu propi discurs, la seva interpretació que com diu George Duby no serà real però si veraç. Vist des d’aquesta perspectiva, l’historia és gairebé, una subjectivitat científica, una ficció fonamentada en les evidencies. En això rau el seu atractiu, és ciència en quant les fonts, el mètode i els resultats passen pel sedàs acadèmic, però la interpretació esta condicionada per multiplicitat de subjectivitats tan personals, cronològiques com de l’entorn”
La conclusió d’això és que la historia és gairebé un gènere literari, però atenció!! Un gènere literari amb una bastida factual. La interpretació que dona l’autor d’aquest bloc és economicista i de lluita de classes, és una aproximació legitima i seriosa encara que no l’única. La que no és permissible des de cap punt de vista és la que instrumentalitza el nacionalisme, ja que no honora aquesta bastida factual sinó que usa la historia de la mateixa manera que usa el llenguatge, l’esport o la protecció als animals per dir alguna cosa, això es: com instruments per objectius polítics. Entenc que entre fets i fets històrics hi ha grans llacunes que l’historiador omple i prova d’interpretar, segons el seu sentir i la seva ideologia, però el nacionalisme directament reinventa els fets (com quan jo era petitet amb puto Franco) o en el millor dels casos els hi assigna una funció que ja no és historia sinó pura ficció, aquesta ficció la gent se l’empassa. Si un no és historiador és molt difícil de veure o està el truc! De fet cada cop és més difícil veure les construccions intel•lectuals de l’autoritarisme del segle XXI, i la gent cada vegada estem mes alienats i sense recursos per contrarestar tot això
Com que veig que esteu tots molt polititzats, i si en teniu ganes us puc donar la meva visió apolítica, no en aquest tema específicament sinó en general
Penso que les coses començaran a canviar de veritat no per l’acció política, sinó per la revisió en les concepcions arrelades a la psique humana que son les que generen ideologia. No vull dir que la política no sigui necessària, ho és, i molt, però només pot aspirar – en el millor dels casos i si és honesta – a apedaçar. Si no es canvien les concepcions sempre es construirà una realitat esperpèntica, ja que les que fonamenta la nostra cultura així ho són
Hi ha dues àrees a treballar molt complexes i extenses, que tinc el convenciment són les argolles principals de la cadena del pensament occidental, qualsevol cosa que es diu aquí està relacionada amb aquests dos móns, sense remei ,i a desgrat que algú l’hi pesi…. i quan dic tot vull dir tot (politica, idees, sexualitat, art, economia etc…)
1)La filosofia androcèntrica grega d’arrel indoeuropea (filosofia Jònia) creadora del discurs lògic racional com a única ontologia valida
2)El monoteisme patriarcal autoritari semita
Les dues estan interconnectades, treballen juntes i ens tenen esclaus. Si es modifiquessin aquests substrats la realitat canviaria radicalment.
Ja fa anys que hi penso, i llegeixo coses aquí i allà… i el vostre blog desvergonyit i sexuat m’ho ha recordat, voldria treballar sobre això, plantejar qüestions i mirar que gent intel•ligent i formada hi participi, ( a mi em falta molta preparació) no sé, però sento que és una qüestió important, molt important, les concepcions són les que generen els fets mentre que l’acció política treballa sobre fets ja consumats donant pals de cec la majoria de les vegades!! Si em decideixo ja us ho faré saber, mentre bones vacances pels que pugueu i els que no paciència!!
molt d’acord en el segon punt, gens amb el 1r. Soc absolutament materialista, racional i científic. El relativisme em sembla bruixeria, xamanisme i obscurantisme pre-il·lustrat
D’això ja me’n adonat. En rigor si ets demòcrata, t’has d’arrelar en el discurs lògic grec ja que la democràcia és la conseqüència política d’aquest discurs, de la mateixa manera que la monarquia ho és del discurs religiós monoteista. La il•lustració forma part de l’evolució del discurs racional grec, també la idea d’estat, de jurisprudència, d’urbanisme que no és res més que el discurs grec posat a la practica pels romans ….també ho és l’era industrial i posiblement el desastre dels ecosistemes, ja que el discurs racional considera el món sensible, el món que que ens envolta, com a objectes i no subjectes, ergo: en pots fer l’ús que vulguis. No tot el que ha aportat la ilustració és meravellós …. hi ha una errada ontològica, una errada fatal en el discurs racional tant greu com la que hi ha en el discurs autoritari monarquic, i això s’anirá manifestant cada dia amb més claredat
No tot l’irracional és obscurantista, ni xamanic, només ho és l’irracional que pretén presentar-se com a racional. Tota expressió irracional que utilitza la dialèctica per expressar-se, és en essència un frau, ja que pren una gramàtica que no és la seva . No hi ha frau en un poema on l’expressió no és només en una direcció sinó en moltes, i que a més es contradiuen entre elles, tampoc n’hi ha en la majoria de manifestacions artístiques que encara que usin estructura, són en essència discurs mític, simbòlic. Tampoc n’hi ha en el món dels somnis, del subconscient …. el discurs lògic científic és utilitari, ens permet sobreviure i és molt valuós però NO és una posició ontològica vàlida; és una part del cervell que dona estructura, aprehensió, on es materialitza, categoritza i on és prova de donar forma a la intuïció i als instints. Hi ha, però, un món subjacent molt poderós , que ultrapassa la capacitat estructurant del raciocini i s’ha de materialitzar en forma simbòlica, l’art està immers en aquest món irracional. La gramàtica prosaica és lògica, causal i lineal, la gramàtica del discurs mític està formada de símbols i no només té una direcció sinó que és un missatge polièdric. No podem donar l’esquena a aixó, de la mateixa manera que no només podem viure de dia i obviar que existeix la nit. Una presa de consciencia d’això estic segur que conté un gran potencial de canvi! I es manifestaría en la vida publica i social …
Enfi que aquest és el teu blog!! Els temes els proposes tu!! Ja muntaré alguna cosa …
[…] fal·làcia anacrònica que pretén donar connotacions nacionalistes a la Guerra de Successió, un conflicte internacional i econòmic que va beneficiar enormement a la burgesia catalana (enriquida gràcies a la fi de les institucions fiscals feudals com la Generalitat). Però com […]
[…] de Successió, entre partidaris de la família Habsburg i dels Borbons, on la noblesa catalana, fruit dels seus interessos econòmics, va empènyer a les seves institucions feudals a donar suport a la fracassada candidatura […]
[…] Ah i aquí ja no em fico sobre la versió que es ven de la nostre història, sobre la versió mítica de Rafael Casanova (un covard o bé un traïdor) ni de si la Guerra de Successió va ser un conflicte entre Catalunya i Espanya o entre la noblesa tradicionalist… […]
Perdoneu, però la burgesia catalana, sorgida dels cabalers o dels fills que no heretaven a pagès i que anaven a ciutat (burg) a invertir, són la base de la industrialització.
Confondre aristocràcia latifundista amb burgesia és un error important en l’interpretació de la història de Catalunya.
Que després la burgesia hagi pres el lloc a una aristocràcia que ha ant emigrant a altres llocs d’Espanya, i ara siguin els que remenen les cireres, són figues d’un altre paner.
Per la resta, l’article mereix cinc estrelles. Tots els nacionalismes manipulen la història per tal que els quadri amb els seus interesos. I com a poble, com a treballadors oprimits que som, hem de lluitar contra això.
Oriol, jo la burgesia l’entenc en el sentit marxista com aquella classe social que es propietària dels mitjans de producció, primer gremials i mercantils a l’edat moderna durant el capitalisme comercial i després industrials a partir del s.XIX.
En cap moment l’he confós amb la noblesa latifundista, classe social vinculada a un mode de producció molt diferent: el feudal
Doncs per l’última frase i per alguns comentaris m’ha semblat entendre-ho així.
Jo també entenc la burgesia així, ja que els propietaris de la terra tenen un altre nom.
[…] merament dinàstic, Espanya passa d’un model confederal a un centralista i racional que acabaria beneficiant molt a la burgesia catalana, alliberada dels impostos nobiliaris i amb un lliure comerç d’esclaus amb Amèrica a partir […]
[…] Cada 11 de Setembre diversos grups nacionalistes fan ofrenes i actes polítics al Fossar de les Moreres, seguint la creença llegendària de que allí hi han enterrats tots els defensors de la ciutat del setge de 1714, durant el conflicte dinàstic i de classes socials conegut com Guerra de Successió. Però es realment així?… […]
[…] que es basen en poesies i llegendes, biografies tergiversades de falsos herois d’una guerra d’interessos econòmics, disfressada d’un suposat conflicte de nacions, tot i que aquestes no s’havien ni tan […]
[…] o menor mesura, amb la conmemoració d’una Guerra que, en la meva opinió, va ser un mer conflicte dinàstic espanyol que va enfrontar els interessos econòmics de l’aristocràcia feu…. En canvi el Govern de Mas ho va interpretar com un conflicte ètnic i nacional, esdevenint la […]
Muy bueno, gracias. Podrías recomendar algúnos libros o artículos que desarrollan esta interpretación en más detalle?
[…] pròpies de cada territori, feudals i nobiliàries. La Guerra de Successió es un conflicte entre estats, classes socials, formes de govern i entre dinasties, però totes elles per governar una Espanya que existia des de feia 200 anys. Catalunya va perdre les […]
[…] relectura esbiaixada de la Guerra de Successió com si fos un conflicte de Catalunya contra Espanya (quan en realitat era una lluita dinàstica i un conflicte d’interessos econòmics entre l… Van triar com a heroi nacional Rafael Casanova, a qui van fer una estàtua molt maca (tot i que […]
[…] català, on qualsevol element simbòlic profà o impur per la Mitologia Llegendària de 1714 (que res té a veure amb la història científica) es interpretat com una heretgia i pot acabar degenerant en una fúria iconoclasta, com si fos el […]
[…] en Cap de Barcelona, un càrrec equivalent al d’alcalde, durant la Guerra de Successió, un conflicte dinàstic, econòmic i de classes socials que enfronta als partidaris d’una Espanya Absolutista amb els d’una Espanya Confederal. […]