Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

– La xenofòbia, o “socialisme dels ximples“: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

–La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

–La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.