Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!
Juny 11, 2010
La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.
Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.
Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.
De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.
Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.
I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.
La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?
I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.
Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.
PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
El “Plan E” va ser una puta merda també, i ens ha ajudat a ser on ara som. Recuperar receptes de’n Keynes no pot funcionar en ple segle XXI, avui els recursos s’estan esgotant, i no podem créixer més.
Naturalment la “recepta” neocon tampoc ens porta cap el bon camí, per tant caldria assumir que la solució és el decreixement, treballar menys, consumir menys, passar d’una societat competitiva i individual a una de solidaria i cooperativa.
Si algú te alguna idea millor, fantàstic, s’accepten propostes.
Salut!!!
El problema del Plan E va ser la seva improvisació precipitada. Si en comptes d’aixecar 10 cops el mateix carrer s’hagués invertit en infraestructures i equipaments, un altre gall cantaria.
Me’n oblidava, tens més aliats amb dades clares que recolzen les teves afirmacions, fes una ullada a:
http://porantonomasia.wordpress.com/2010/04/23/costes-laborales-bajos-no-implican-tasa-bajas-de-desempleo/
Quina alternativa proposes doncs? No, espera, no contestis. Demano alternatives, no grans definicions ideològiques, no em cal allò d'”una política clarament socialdemòcrata”, o una “política econòmica que afavoreixi els febles”, tot això està molt bé, però després de carregar contra qualsevol que proposa, encertadament o desencertada, alternatives a aquesta crisi, la meva pregunta és, quines mesures concretes proposes tu?
Molt fàcil RS:
En comptes de subvencionar l’acomiadament, subvencionar LA CONTRACTACIÓ. En comptes de pagar diners als empresaris pq els surti més barat acomiadar, pagaria l’IRPF per cada treballador nou, durant un any, sempre i quan l’empresa beneficiada no hagués acomiadat a ningú de forma improcedent en els darrers dos anys.
El que realment costa diners a un empresari és contractar no acomiadar (per això sempre hi han excuses, trampes i argúcies)
Wooooow! Quina alternativa més revolucionària eh! Una utopia idealista e irrealitzable, com pots observar. Costaria exactament el mateix i no he hagut de contractar els 600 assessors de ZP!
El problema és que a Espanya ja existeix l’acomiadament lliure: treballadors amb contracte temporal i per obra i servei. Per això els empresaris els costa tant fer contractes fixos als que tenen menys de 35 anys i tenim les taxes de temporalitat i atur juvenil més altes de tots els països desenvolupats.
Primer s’ha d’arreglar la dualitat tan perjudicial del sistema laboral espanyol, que no ha fet sinó obrir una bretxa intergeneracional entre treballadors fixos i treballadors temporals.
Caldria per tant imposar progressivament un únic contracte per tothom, basat en els principis de flexiseguretat i copagament de les contingències entre treballador, empresari i administració (en diferents proporcions segons cada cas particular), tal i com ja es fa amb la seguretat social.
Sobre el tema acomiadaments hi ha molta demagògia per ambdues parts, sindicats i patronal. No és el mateix ni s’ha de penalitzar igual acomiadar perquè és l’única alternativa que tens perquè sinó l’empresa hauria de tancar que acomiadar perquè vols augmentar beneficis. No és el mateix acomiadar un treballador que ha incomplert la seva part del contracte repetidament que acomiadar un treballador responsable i complidor. La distinció entre procedent/improcedent és insuficient i costa molt temps i tràmits judicials. Caldria implantar un sistema de judicis ràpids en cas de discrepàncies entre empresa i treballador i filar més prim tota la gamma de grisos que pot haver entre “procedent” i “improcedent”. La meva proposta és que en cadascuna de les diferents casuístiques hauria de variar qui paga la indemnització, en quina quantitat i proporció i de quina manera (un pagament de cop o una mena de “complement” de la prestació d’atur)…
Molt bona aquesta, subvencionar l’ocupació. O sigui, una empresa (segurament petita o mitjana, encara que sigui per pura probabilitat) que no té demanda, que no ven i a qui molt probablement li han tallat les vies de finançament, se li subvenciona l’ocupació. Per a fer què? Productes que es quedin a l’inventari? I llavors subvencionem l’inventari? I després subvencionem la demanda? I és clar, tot això qui ho paga? Ah, els rics clar, que són uns lladres, no?
En una cosa tens raó, la teva alternativa és molt fàcil, el que no entenc és perquè cap dels governs europeus no t’han contractat per posar-ho en marxa. O millor encara, has pensat a patentar-ho, potser et faries ric i podries ser encara més solidari! O no.
PERÓ SI AIXÓ JA S’HA FET!!
AL 2006-2007 es va subvencionar la contractació indefinida, rebaixant les cotitzacions i abonant les empreses que convertien contractes d’obra i servei en indefinits.
I bonificar fiscalment empreses que agafen treballadors de l’atur s’ha fet en temps de creixement (que no calia) i ara, que és quant més convé, van i fan just el contrari bonificar l’acomiadament, per tal que els empresaris acomiadin per gust i per vici.
No crec que sigui una solució en cap moment, però en temps de creixement la producció normalment es ven i un empleat que ocupa un lloc de treball subvencionat produeix alguna cosa que comprarà algú. Ara aquesta cosa s’haurà de quedar a l’inventari, el problema de fons de l’empresa no s’ha resolt i només endarrereixes el fatal desenllaç.
Home,
Això succeiria tan sols si l’empresari contractes a treballadors que no son necessaris per tal de tenir una subvenció.
El que està passant ara és que si has d’acomiadar algú perquè sinó l’empresa tanca és que comences fent fora tots els temporals i després vas començant pels fixos de menor antiguitat. Ara mateix prima un concepte edatista de quins treballadors han de pagar la crisi.
Si s’establís, NOMÉS en cas d’acomiadaments per motiu de supervivència de l’empresa, un sistema similar al de les baixes o al de la prestació d’atur, els de més antiguitat seguirien cobrant més en cas d’acomiadament, els empresaris també haurien pagat més (en retrospectiva) pels de més antiguitat ja que hi hauria una cotització mensual per les contigències d’acomiadament, PERÒ a l’hora de decidir qui acomiadar en un moment donat, econòmicament no es veurien condicionats a fer pagar els plats trencats SEMPRE al més jove, encara que sigui un crack, suposi el triple de productivitat que altres treballadors i tingui molt potencial dins aquella empresa i tinguis a algú que no produeix que sap que en funció del sistema d’indemnitzacions serà l’últim a ser acomiadat amb independència de la seva productivitat i per tant, per a què esforçar-se…
Ara mateix el sistema d’acomiadaments està penalitzant aspectes com la formació continuada, la temporalitat i l’atur juvenil. Aspectes en que som no només a la cua d’europa sinó a la cua de tot el món desenvolupat.
Rafel,
Tens tota la raó en el diagnòstic, però discrepo d’un punt. Els ingredients de temporalitat es van introduir justament per fer el mercat de treball més flexible, és a dir, es buscava intencionadament que quan l’empresa tingués problemes pogués reduir plantilla d’una forma poc costosa (això se suposa que hauria d’incentivar la contractació en periodes de bonança). Si des del principi s’hagués abaratit l’acomiadament enlloc d’introduir aquesta plèiade de contractes temporals s’hauria assolit l’objectiu buscat, no s’hauria creat aquest mercat dual, els treballadors de dintre i de fora del sistema seguirien formant part de la mateixa “classe” i els incentius de l’empresa per formar els empleats serien més grans.
D’acord en fer un contracte únic. A mi no em ve de 10 dies de finiquito (si total mai el cobro, que més dona? FOGASA em deu 4 sous des de fa 2 anys!)
Peró el que no m’empassaré mai és que l’estat pagui amb els meus diners a un empresari perquè em faci fora!!!
No parlo d’un contracte únic, un contracte per obra i servei és necessari i un contracte a temps parcial també. El que no pot ser és utilitzar aquest contractes per donar flexibilitat a la contractació. Cal arbitrar alternatives per compatibilitzar flexibilitat i seguretat.
estic d’acord amb tú i és injust…però penso en els pobres homes de 50 anys als que acomiadarien i em sap greu…ells ho tenen molt més difícil que nosaltres, els joves, per trobar feina (obviament ho dic perquè tinc feina actualment, ho sé)
Facilitar l’acomiadament signigica de “facto”:
Si no vols fer hores extra en negre,al carrer.
Si et trenques una cama, al carrer (i no em digueu que no que a la meva parella amb un contracte d’obra i servei li ha passat).
Si no t’agafes vacances quan a l’empresari li convé, al carrer.
Si et sindiques, al carrer.
Si estàs fent una tasca que correspon a una categoria i un sou superior i reclames que legitimament et pugin de categoria, al carrer.
Si tens fills i no et va bé treballar els dissabtes i diumenges, al carrer.
Per cert això que les empreses puguin despedir quan van malament, només cal un bon gestor que te maquilli els comptes de manera que sembli que tens perdues (i arqueoleg tu i jo coneixem casos).
Aquesta reforma només servirà per a que els traballadors visquem sota la por de l’acomiadament i per tant estiguin condicionats a acceptar qualsevol cosa.
La gent que traballem al mon de l’arqueologia sabem molt d’això perque gairebé tothom treballa amb contrates d’obra i servei. Una gran empresa davant una setmana de plujes durant la qual segurament seria impossible treballar a camp, va fer fora a la gent un dimecres per tornar-la a contractar el dilluns següent. Aixi s’estalviaven tres dies de pagar a la gent, tothom va acceptar perque tal i com estan les coses era triar o cobrar tres dies menys o l’atur.
Completa i absolutament d’acord! Es nota que venim del sector més precari de tot el mercat laboral, que en plena voràgine de plusvàlues i creixement exponencial dels beneficis, amb prou feines arribàvem als 800e nets, estant llicenciats.
Per cert, he afegit una enquesta sobre si esteu a favor d’una vaga general, o no!
Falta un punt: No, en un moment tan crític com aquest l’últim que falta és un vaga general.
Vaga general??, de que servirà?, cal alguna cosa més imaginativa… potser una “vaga de fer vaga” contra els sindicats venuts i resistència no violenta contra l’estat.
No em demaneu més, ho tinc en estudi…
Venuts? Per una vegada que planten cara i no signen res!!
M’ha semblat molt interessant els comentaris de l’rs, encara que per molta retòrica que li vulguis posar, el més normal que passi si incentives l’acomiadament és que la gent acomiadi, cosa que per definició és contraria a contractar. Desprès diràs alguna cosa com que així l’empresa es sanejarà i tornarà a contractar més gent, cosa que em creuria si no fos perquè els immorals beneficis que han obtingut els bancs en plena crisi, gràcies a les ajudes de l’estat i la imbecil·litat de gran part de la societat, han anat directament a les butxaques dels seus els directius, per posar un exemple. D’altra banda en el remot cas en que potenciés el contractament, passaria com comentava l’Eva, les condicions serien encara més precàries ja que hi hauria si no l’agafes tu, l’agafarà un altre.
En fi, jo tot el que demano es un poc de sinceritat, voler tenir molts quartos es normal, es quelcom inherent a l’espècie humana. No siguem hipòcrites, sí, volem ser rics, encara que això impliqui una gran manca d’empatia i humanitat!
Estic totalemnt d’acord amb el que has plantejat, Arqueòleg. Em voldria equivocar, però molt em temo que abans que acabi l’any, arribarem als cinc milions d’aturats. I el pitjor és que, a la gent de la meva edat que tot just entrem a la universitat, ens entra un desanim i un desencís enorme.
Eva ho ha dit perfecte:
Facilitar l’acomiadament signigica de “facto”:
Si no vols fer hores extra en negre,al carrer.
Si et trenques una cama, al carrer (i no em digueu que no que a la meva parella amb un contracte d’obra i servei li ha passat).
Si no t’agafes vacances quan a l’empresari li convé, al carrer.
Si et sindiques, al carrer.
Si estàs fent una tasca que correspon a una categoria i un sou superior i reclames que legitimament et pugin de categoria, al carrer.
Si tens fills i no et va bé treballar els dissabtes i diumenges, al carrer.
no em vull ni imaginar el què diríes ara mateix si governés CIU…tremolo de només pensar-ho…de totes maneres,tot i la rebaixa, els funcionaris estan més guapos calladets, o sinó que li preguntin a l’autònom que ha hagut de tancar per falta de clientela
No saps les ganes que tinc de que guanyi Mas per poder deixar anar l’artilleria pesada!
Anyway, com hauràs vist als darrers posts de política econòmica no es que Zapatero i Corbacho (la meva bèstia negra, a qui vaig sofrir com alcalde) surtin gaire ben parats, precisament!
[…] https://glamboy69.wordpress.com/2010/06/11/abaratir-lacomiadament-no-crea-ocupacio/ […]
[…] dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de […]