Posts Tagged ‘crisi’

h1

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

desembre 10, 2012

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

GENERALITAT-PACTO

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

deute generalitat

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: El tripartit no va fer res

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4:Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

h1

Filtrada la conversa entre Rajoy i Obama!

agost 7, 2012

Hola bona tarda. Ha trucat a La Casa Blanca, l’atén Barack Obama. En què el puc servir?

-Bona tarda. Disculpi les molèsties. Soc Mariano Rajoy…

Miri, no estem interessats en cap promoció d’assegurances mèdiques, telèfons mòbils, pizzes, fregones ni cap altre oferta de telemàrketing, disculpi. Ja anem servits!

No! No! No! Que soc el president d’Espanya!

Espanya… Espanya… això no es una república bananera sud-americana?

Doncs no! jeje som una monarquia i estem a Europa. De bananers, però en som una estona. El trucava ja que no sé si coneix la dramàtica situació per la que estem passant…

– Alguna cosa havia sentit: han deixat de comprar els nostres productes oi? Quina colla de galifardeus entremaliats!

-Bé, de fet… no tan sols això. Tenim un atur galopant, la prima de risc desbocada, desnonaments hipotecaris, bancs en fallida, corrupció endèmica i jo vinga retallar serveis socials i apujar impostos, a veure si acaba de petar tot plegat.

– Oh quin crack! Bé, al gra que no tinc tot el matí per collonades! Que vol que hi faci jo? Que us aplaudeixi?

– Doncs bé, havia pensat que potser estaria interessat en apadrinar un infant espanyol, per tal que deixi de passar gana...

– Oh que tendre, que maco. Igual me’l podria endur aquí a la Casa Blanca per tal que les meves filles juguin amb ell!

– Quina bona idea! Jo havia pensat amb una nena que es diu Soraya. Es tota petitona i bufoneta! Un encant! Ni estudia ni treballa, la pobre, la viva imatge de la crisi. Si vol ara mateix li embolico per regal!

Miri, no se’n parli més. Cada cop que veig les esfereïdores imatges dels ni-nis espanyols al telenotícies se’m trenca el cor;  la meva consciència està negre i no puc ni aclucar un ull a la migdiada!

– Gràcies! No sap com d’apreciada serà la seva contribució pels ciutadans espanyols. Sempre estarem en deute amb vostè! Adéu i gràcies.

h1

El dret a la Frivolitat

maig 23, 2012

Jo ja he perdut el compte de la quantitat de col·lectius dels que formo part, rebo tans mails amb convocatòries d’assemblees que trigaria quatre vides per assistir a totes (ara mateix en tinc 239 per obrir), hi ha dies que ja no sé ni de que va la manifestació a la que assisteixo, he arribat a debatre de gestió macro-econòmica i alternatives a les retallades en els indrets més insospitats…

Recordeu com era el món abans de la crisi? Parlar de política era pràcticament un tabú, un hobby freak del qual tan sols n’érem partícips quatre iniciats en la matèria; encara recordo perfectament les constants crítiques d’amics meus sobre com d’avorrit era aquest blog quan versava sovint d’ideologies, partits i democràcia. I si ens referim a l’economia encara pitjor! En els anys de la bombolla immobiliària on tothom (que no es dediqués a l’arqueologia)  tenia un bon sou, adorava el capitalisme  i tan sols s’havia de preocupar de com invertir els seus guanys, conceptes com “prima de risc”, “inflació”, “retallades” o”corralito” eren indesxifrables mots esotèrics que no formaven part del nostre vocabulari habitual.

Aquells que en el millor moment de l’auge econòmic cobràvem 700 euros estant llicenciats, els que mai vam signar una hipoteca perqué teníem claríssim que això petaria, els que ja sortíem al carrer i participàvem en mogudes molt abans que Lehman Brothers  s’enfonsés a Wall Street, perqué la lluita contra la injustícia forma part del nostre ADN, ara ens hem vist absorbits en una espiral de ultra-politització fins a nivells un punt  esquizofrènics i mentalment esgotadors.

 Milan Kundera ja va expressar a “L’insuportable lleugeresa de l’ésser” que si creiem que un instant és irrepetible, negant així l’etern retorn de Nietzche, haurem de suportar sobre els nostres caps la fatigosa pesadesa de la responsabilitat d’actuar de forma absolutament correcta davant la trascentalitat única del moment viscut. I clar, diguéssim que els fets històrics que estem vivint ara mateix estan revestits d’aquesta sensació de ser un punt d’inflexió, una cruïlla de camins al vèrtex d’un precipici,  on una petita desviació ens pot precipitar a l’abisme o dur-nos a la glòria perduda.

És per això que reclamo el meu dret a la frivolitat com una necessitat urgent abans que el meu cap exploti. Necessito una dosi en vena de comedietes banals,  de pop desenfadat amb lletres absurdes o novel·letes d’aventures sense pretensions intel·lectuals. Exigeixo ser alienat televisivament, ballar música petarda tota la nit com si no hi hagués un demà, passar una tarda en un bar on els rumors i xafarderies siguin l’únic tema a debat. No demano tant, oi??

h1

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

setembre 7, 2011

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…

h1

LA CRISI A DEBAT: Rosa de Sang vs. Arqueòleg Glamurós

juliol 5, 2010

Dames i Cavallers, passin i vegin el combat més esperat dels segle! Per primer cop en aquest blog es batran en duel dialèctic les propostes sobre la política econòmica i la crisi dos pesos pesats de la xarxa digital en català: a la dretaRosa de Sang defensarà una visió més propera al liberalisme, mentre que a l’esquerra els eu arxienemic, l’Arqueòleg Glamurós, lluitarà amb unes armes discursives properes al socialisme democràtic. Banca, empresaris, reformes laborals, mercat… tots els temes seran emprats en aquesta sanguinària batalla sense cap resquill de pietat, amb un sol objectiu: generar una síntesi des de postures aparentment oposades per tal de generar noves propostes!

Preparats, llestos i… JA!

Arqueòleg Glamurós (AG)Qui és el culpable de la Crisi per tu: el terrorisme financer internacional, o bé els desmesurats drets dels treballadors? En coherència: qui n’hauria de sofrir les conseqüències?

Rosa de Sang (RS) La crisi actual és una crisi larvada fa molts anys quan vam descobrir que endeutar-nos era el camí fàcil per mantenir els nivells de vida, augmentar el consum més enllà de les nostres possibilitats o fins i tot, si ho sabíem fer bé, enriquir-nos. Les ganes de guanyar molt i de forma molt ràpida per part de grans grups financers, un sistema de retribució d’alts directius que primava els resultats a curt termini junt amb l’assumpció de riscs desorbitats, i el risc moral associat a un sector “too big to fall” va acabar de fer saltar l’invent pels aires. Però com dic més amunt el problema és anterior, perquè si bé és cert que es va fomentar (i es fomenta) el consum a qualsevol preu, la propietat immobiliària i el crèdit ràpid i fàcil, a mi ningú m’obliga a endeutar-me si no vull, i l’endeutament sobre la renda disponible a l’Estat Espanyol passa del 69% l’any 2000 al 130% l’any 2008. Hem viscut en una bombolla de crèdit que ens ha acabat explotant a la cara.

Rosa de Sang (RS)
Com entens el concepte de responsabilitat aplicada als següents sectors implicats en l’economia, govern, empresaris, treballadors i consumidors?

Arqueòleg Glamurós (AG) Els empresaris no han de buscar grans  plusvàlues a curt termini, ni competir a la baixa amb els països del tercer món retallant sous i preus, sinó invertir en I+D i en qualitat del producte. Els treballadors han de reciclar-se, adaptar-se als canvis del sistema i ser conscients dels seus drets i mobilitzant-se per defendre’ls, sempre dintre de la legalitat i sense violència, però sense abaixar la guàrdia. Els consumidors no han d’estirar més el braç que la màniga, ni deixar-se temptar per hipoteques i crèdits trampa. El Govern, t’ho responc a la següent pregunta!

AG L’especulació cerealística ha generat onades de fam a Àfrica, la bombolla immobiliària ha destruït irremeiablement el medi ambient a la costa mediterrània… ha de tenir algun límit el mercat? Hi ha alguna ètica al capitalisme, o bé l’obtenció de beneficis és un fi que justifica tots els mitjans?

RSL’Àfrica és per desgràcia un continent riquíssim en matèries primeres i metalls industrials i preciosos que es veu permanentment explotat. Ara l’explotador de torn és la primera potència comunista mundial, la Xina.Sobre l’especulació immobiliària tens raó, però pensa una cosa, sense demanda, o almenys sense demanda potencial, no hi ha oferta i al costat d’un constructor que destrossa un paratge o omple de ciment una platja hi ha milers de petits propietaris potencials que volen el seu apartament a primera línia de mar. Altra vegada, cada u ha d’assumir la seva responsabilitat. El capitalisme és un sistema econòmic i un sistema econòmic no pot ser ètic o no ètic, les que han de tenir un comportament ètic són les persones que se’n serveixen.Si l’ètica d’aquestes és la del treball, l’esforç, l’estalvi, la dedicació, l’excel.lència i l’esperit de superació, tenim un tipus de sistema capitalista; si les persones només aspiren al diner fàcil i ràpid, tenim un altre tipus de sistema capitalista. De nou apel.lo a la responsabilitat individual

RS Fins a quin punt creus necessària la intervenció del sector públic a l’hora de regular el funcionament econòmic en general i a l’hora d’aconseguir sortir d’aquesta crisi en particular? Per què?

AG- El Govern (és a dir, la democràcia) ha d’exercir d’àrbitre i motor de la recuperació econòmica reduint el dèficit en inversió i investigació militar, propaganda institucional, així com inversions  objectivament inútils; incentivant la contractació i no l’acomiadament; lluitant amb duresa contra la corrupció i la evasió d’impostos amb tots els instruments legals, judicials i policials que tingui al abast i dotant-se de nous efectius; intervenint activament en el mercat si aquest genera noves bombolles especulatives; creant noves infraestructures que generin riquesa a llarg plaç, captin la inversió estrangera i fomentin un medi ambient sostenible; incrementant la pressió fiscal a les SICAV i obligant als aturats de llarg temps a fer cursos de reciclatge, entre altres mesures.

AGHi han dues paradoxes del pensament liberal que mai he acabat d’entendre, a veure si me les pots aclarir: Com es pot reduir el dèficit baixant els impostos? I com es pot baixar l’atur subvencionant els acomiadaments?

RS- El primer és un tema que ha generat sempre molta polèmica. No se’n pot fer una categoria perquè al final hi acaben influint moltes més variables que les de blanc o negre que a tu t’apassionen tant, però teòricament menys impostos suposa més consum, més inversió i millor assignació dels recursos, per tant més creixement i un pastís més gros. Si el pastís és més gros, amb un tipus impositiu menor es pot obtenir una recaptació superior i per tant reduir el dèficit: 100×15% > 50×20%.Crec que subvencionar l’acomiadament és un pedaç, penso que les empreses, sobretot les petites i mitjanes haurien de poder acomiadar a un cost raonable si està en perill la seva supervivència present o futura o la seva capacitat de competir. Una empresa que acomiadi la meitat de la plantilla genera menys atur que una que ha de tancar. El “cost raonable” és un tema que donaria per un altre debat.

RS- Tenint en compte una situació com l’actual en la que els estats es troben en una situació d’endeutament explosiu i en unes economies  amb la demanda estancada (és a dir, la producció no es ven) què proposaries per evitar la destrucció de més ocupació i la seva creació a mitjà termini

AGLa única forma de generar consum és fomentant la contractació, és un peix que es mossega la cua! Un aturat consumeix molt menys que un treballador. Per tal que tothom pogués accedir a curt plaç al mercat laboral prohibiria les hores extra o les dobles contractacions, fomentaria els contractes a mitja jornada o per hores i subvencionaria la contractació, lligada a la condició de que no s’acomiadi a ningú de forma improcedent. Això generaria un augment immediat de la demanda i reactivaria l’economia.

AG- Molt s’està parlant darrerament d’un impost sobre la banca, que a mi em recorda bastant a la proposta de gravar les transaccions financeres internacionals que feia la organització d’esquerres ATTAC. Estàs a favor d’aquestes mesures? Donaries suport a una banca pública que gestionés els crèdits a les empreses? Creus que els bancs tenen alguna obligació respecte a l’Administració Pública, després de la ingent quantitat de diners rebuts del Govern?

RS Estic a favor d’un sistema de regulació bancaria que faci que si un banc és massa gran per permetre’n la fallida, aquest banc estigui sotmès a una estricta supervisió, fins al punt d’haver de finançar algun tipus de fons de rescats en funció dels riscs que decideixi assumir. Els diners que han rebut els bancs no són donacions a fons perdut, són préstecs que hauran de tornar com alguns ja han començat a fer. En alguns casos els diners que s’han injectat no només s’hauran de tornar sinó que permeten la presència de l’estat corresponent al Consell d’Administració del banc.L’obligació dels bancs després de rebre els diners que han rebut és el de gestionar el risc de tal manera que puguin tornar els diners que els han estat deixats per part dels estats el més aviat possible i que a través d’un sistema de supervisió com els que ja s’estan dissenyant no sigui necessari ajudar-los més.

RS- Quina és per tu la finalitat del sistema financer i com hauria de contribuir a la sortida de la crisi?

AG- Crec fermament en la creació d’una Banca Pública, en competència amb la Privada, per tal que el govern pugui fer arribar, sense mitjancers usurers, el flux de crèdit a les empreses, autònoms i consumidors, amb dificultats conjunturals per sortir del pas. Aquesta Banca estaria estrictament controlada per una comissió parlamentària, que vetllaria per la solvència i l’ètica de les seves inversions financeres. Aplicaria un impost sobre totes aquelles banques privades amb elevats beneficis, així com a les transaccions financeres internacionals, sempre i quan s’adoptés a nivell global. Crearia mecanismes reguladors de la Borsa per impedir moviments especulatius curtplacistes.

AG I per concloure: Per tu, en una democràcia, on recau la Sobirania Popular: al Parlament o a la Borsa? En coherència, qui hauria de regular a qui: l’Estat o el Mercat?

RS La sobirania popular recau en el poble i en els seus representants, però més enllà de la demagògia imperant aquests dies sobre aquest tema, el problema és un altre: si els fonaments del teu bloc de pisos estan podrits és igual qui mani a l’escala, cal arreglar els fonaments, perquè si hi ha un terratrèmol (fortuït o provocat) s’esfondrarà l’edifici. Podem posar-nos d’acord tots, fins i tot amb els representants de la resta d’edificis de la barriada que estan tots en la mateixa situació, podem sortir al carrer, fer vagues i manifestacions per aturar els terratrèmols que per alguna cosa som els dipositaris de la voluntat popular, però el problema no són els terratrèmols, són els fonaments.

RS Com arreglem els fonaments? Què fem a curt termini i què fem a llarg termini?

AG Quan un edifici té els fonaments podrits o mal construïts, els responsables van a la presó i l’empresa constructora n’ha de pagar una elevada multa. Doncs aquí es tracta del mateix: s’ha demostrat que la llibertat de mercat és la responsable d’aquest caos financer, hem d’avançar progressivament cap a un Govern Global que reguli els fluxos de diners planetaris, impedint que un broker de Nova York pugui enfonsar l’IBEX 35 en 20 minuts, que una agència de qualificació del deute redacti els Pressupostos públics o que les polítiques proteccionistes de l’agricultura del primer món sumeixin en la fam a Àfrica i Amèrica Llatina. La política s’ha d’imposar a l’economia creant un nou model econòmic, que no pot ser una ultra-planificació estalinista, però tampoc l’actual llei de la selva neoliberal. Un model econòmic basat en el sector serveis:  educació, cultura, investigació, turisme, sanitat, dependència i protecció del medi.

I ara us toca a vosaltres ficar-hi cullerada!

h1

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

juny 11, 2010

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

h1

ADEU ZAPATERO!

maig 13, 2010

Prenyades, minusvàlids, pensionistes i treballadors públics: aquests son els culpables de la crisi i els responsables de pagar-ne la factura, segons el criteri del Govern Central, que ahir va decidir claudicar i agenollar-se als interessos del terrorisme financer especulador internacional.

Ahir Espanya es va despertar amb Jonh Maynard Keynes i se’n va anar al llit amb Ronald Regan, en el gir copernicà més insòlit de la història del nostre estat en macroeconomia: de pactar amb els sindicats a passar per la dreta al PP en menys del que canta un gall, no fos cas que el Financial Times escrigui algun article dolentot del nostre dèficit, o els voltors de la Borsa es queixin per falta de carronya que dur-se al bec.

El PSOE s’ha suïcidat políticament, enviant la legislatura a fer punyetes i llençant per la borda en mitja hora tots els progressos socials acumulats en sis anys a la Moncloa. Es evident que aquest Decret no el votarà cap altre grup polític en ple ús de les seves facultats mentals, la Vaga General és ja un clamor inevitable i que Zapatero no aconseguirà aprovar els propers Pressupostos Generals ni mitjançant una intervenció divina.

Emulant a Sinead O’Connor avui trenco una foto de ZP: ves-te’n a fer punyetes! Per fer pagar la crisi a la classe obrera ja teníem al PP, gràcies! Que jo sàpiga a les darreres eleccions al majoria de la població es va expressar a favor d’una política progressista i social… clar que es veu que ara a Espanya mana el FMI, Standart & Poor, el Banc Mundial, l’Ecofin i el Financial Times, organismes molt més importants que els votants, on vas a parar!

Que si, que si, que hem de reduir la despesa i algú ha de pagar la crisi… peró calia que fossin els més desafavorits?? Perquè no ha optat abans per…

-Eliminar els 351.770.000 euros que destinem anualment a investigació militar.

-Retallar els 8.000.000 d’euros anuals a la Casa Reial

-Recuperar els impostos de successions i patrimoni per gravar als més rics.

-Apujar el miserable 1% amb que es grava a les SICAV, les societats amb que els multimilionaris evadeixen els seves fortunes del fisc.

-Retirar les tropes d’Afganistan, que ens costen 400.000.000 euros a l’any.

-Augmentar el control fiscal i les penalitzacions sobre el diner negre i la corupció.

Just ara que estàvem començant a sortir de la recessió, va aquest cap sigrany que tenim de President i dinamita la Pau Social i retalla poder adquisitiu a treballadors, pensionistes i minusvàlids, fet que ocasionarà un descens en el consum, desaccelerant la producció i augmentant encara més l’atur!

En fi, sort que sempre ens quedarà IU-ICV darrer baluard de la coherència, la intel·ligència i la defensa dels treballadors! A les properes eleccions catalanes, tranquil Montilla que ja et passarem a tu la factura de tot aquest sarau neoliberal!

PD: Una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista