Posts Tagged ‘atur’

h1

Diari de Campanya (5): L’Hospitalet en 15 Gràfics

Mai 7, 2015

Avui comença la campanya electoral, la meva primera com a candidat. Com son les persones que em podran votar el proper 24M? Que els preocupa? Quin son els seus problemes? Doncs bé, com soc un científic he tractat de buscar explicació a aquesta pregunta en 10 gràfics!

Piramide demogràfica

Piràmide demogràfica

Una ciutat envellida, amb pocs joves. Una base molt estreta de la piràmide causada per un baix índex de natalitat que ha reviscolat un xic els darrers 10 anys per la nova migració.La majoria de persones que aniran a les urnes el 24M tenen entre 30 i 55 anys.

evolucio demogràfica

Evolució Demogràfica 1950-2015

Una ciutat molt densament poblada, que va viure el seu gran boom de persones migrades als anys 60’s, arribant al cènit als 80’s. Des d’aleshores s’ha estabilitzat, tot i que molta població s’ha reemplaçat amb nova migració estrangera a la zona nord.

Barris

Densitat de població per barris, en h/km2

Una ciutat amb grans desequilibris demogràfics entre barris, on alguns llocs de la zona nord i sud arriben a tindre unes xifres rècord de densitats en habitants/km2 tan sols superades per Caltuta en tot el planeta. Segur que cal fer més pisos?

Habitatge

Tipus d’habitatge a la ciutat (IDESCAT)

Doncs bé, resulta que tenim més de 8.000 pisos buits. Habitatges que es podrien posar en lloguer i no caldria seguir edificant més i més fins al darrer racó de la ciutat.

Lloc de naixement

Lloc de naixement

Una ciutat oberta i integradora forjada per persones migrades de diferents llocs de Catalunya, Espanya i el món. Una ciutat multicultural, amb múltiples identitats i procedències.

Ultradreta

Evolució del vot a la ultradreta a L’H

Per desgràcia, però, alguns veïns de la ciutat creuen que aquesta pluralitat d’identitats es dolenta i que alguns migrants  (els que son culturalment més diferents) son els culpables de la crisi. Aquests veïns s’han deixat seduir per un metzinós discurs de l’odi i han votat partits nazis, tot i que la tendència va a la baixa.

Principal problema

De fet, al baròmetre municipal moltes persones expressen la seva preocupació per la immigració molt per sobre que l’atur. Inseguretat, incivisme i neteja son les preocupacions estrella.Carnassa de populisme.

afectacióPero quan el mateix baròmetre pregunta per quin problema li afecta realment a la seva família… sorpresa! Es l’atur i la crisi. Resulta que la immigració i la inseguretat son problemes de la ciutat que realment afecten molt menys. Una percepció distorsionada pels discursos populistes.

AturUn atur en xifres alarmants i escandaloses que es va disparar a partir de 2007 amb la crisi de la bombolla immobiliària i que sembla que comença a començar a baixar  tímidament. Però encara es troba amb xifres escandaloses, absolutament inacceptables. Aquesta, i no cap altre, ha de ser la prioritat dels candidats a l’alcaldia.

pob act

Població activa/Inactiva

Entre l’alt atur i el gran nombre de persones jubilades (així com també menors d’edat) ens trobem que un 39% de la població treballadora ha de fer front al manteniment del 61%. Una situació absolutament insostenible si no hi ha un fortíssim estat del benestar que garanteixi pensions, escoles, beques menjador i sanitat per tots i totes.

ideologiaUna ciutat molt d’esquerres, que no de centre-esquerra ni de extrema esquerra, on molta gent no té una ideologia definida i tan sols un 6,4% es defineix de dretes i un 3,8% de centredreta.

eix identitariUna ciutat on els sentiments identitaris es troben molt barrejats i on tan sols un 10,4% no es sent espanyol. Una ciutat oberta i cosmopolita on els discursos nacionalistes i excloents l’únic que provoquen es indiferència, llàstima i rebuig.

estudis

Nivell d’estudis finalitzats

Una de les claus de l’alt percentatge d’atur, sens dubte, es la falta de preparació acadèmica. Una educació de qualitat es imprescindible per sortir de la crisi amb millors oportunitats.

Català

Posició davant la llegua catalana

Un altre aspecte a tenir en compte es la diversitat lingüística a la ciutat. Ens trobem en un indret on la immersió lingüística a l’escola resulta fonamental per preservar la cohesió social i fonamentar que tothom tingui les mateixes oportunitats, però també cal fer servir el bilingüisme en els mitjans de comunicació o documents oficials, doncs encara tenim molta gent que no entén el català ja sigui escrit o parlat. Cal seguir treballant per la normalització lingüística, sense oblidar que el castellà així com altres llengües minoritàries com l’urdú o l’àrab son igual d’importants.

Acces a les xarxes socials

Accés a les xarxes socials a L’H per grups d’edat

Finalment una advertència aquells grups que pretenguin fer campanya només, o bàsicament, a través de les xarxes socials. En una ciutat tan envellida com l’Hospitalet es una idea suïcida, si tenim en compte aquest gràfic. Està bé tenir presencia a Twitter i Facebook, però cal fer carrer, carrer i carrer per arribar a aquesta gran massa de votants de 35-65 molt majoritàriament desconnectats d’Internet a la ciutat. Ah! I fer més Aules Omnia a la ciutat per tal que tothom tingui accés a la xarxa i pugui aprendre a fer-les servir

FONTS: Idescat, Baròmetre Municipal de 2014, Centre d’Estudis de l’Hospitalet

h1

Que deia el Programa de CIU el 2010 i que ha fet en realitat

Octubre 26, 2012

PROGRAMA La prioritat bàsica en matèria econòmica en aquest moment és garantir la viabilitat del major nombre possible d’empreses i mantenir el màxim nombre possible de llocs de treball.

REALITAT- El nombre d’aturats a Catalunya ha passat de 686.800 a 821.600 persones, s’han perdut 250 llocs de treball cada dia del Govern Mas. Han tancat 9.000 empreses.

PROGRAMA – Incrementarem els ajuts a les famílies amb infants, tant des del punt de vista de la quantitat de la prestació econòmica com dels anys durant els quals es té dret a percebre’ls.

REALITAT – S’ha retallat 160 milions d’euros en ajudes a les famílies

PROGRAMA – Transformarem la renda mínima d’inserció i donarem resposta a les situacions que hagin esdevingut cròniques.

REALITAT – El nombre de prestacions de la RMI ha disminuït de 6.119 a 4.155, tot i que les sol·licituds han augmentat de 6.000 a 10.000. La inversió s’ha retallat en 1.964 milions d’euros.

PROGRAMA – Promourem la creació d’activitat i de llocs de treball en sectors de present i futur, com ara la rehabilitació i gestió energètica dels edificis, l’eficiència energètica, la gestió del transport, la gestió dels residus, les energies renovables, el cotxe elèctric, la gestió dels boscos, etc.

REALITAT- Eurovegas

PROGRAMA –Es reduiran les llistes d’espera per a intervencions quirúrgiques, i s’establiran temps màxims per a cirurgia electiva 

REALITATBoi Ruiz va reconèixer obertament que les llistes d’espera a Catalunya han augmentat un 42% durant el seu mandat

PROGRAMAConvergència i Unió es compromet amb l’objectiu de fer sostenible el sistema sanitari català. Per aquest motiu, es garantirà, com a mínim, el manteniment en termes reals dels recursos econòmics destinats al sistema sanitari.

REALITAT- El pressupost en Sanitat s’ha retallat en 689 milions d’euros: 8.000 metges menys i 21.000 operacions menys. S’ha intrudiït el copagament i l’euro per recepta

PROGRAMA- Posarem l’escola i l’institut al centre del sistema educatiu i procurarem els instruments necessaris per a la seva qualitat. Aquest és l’element que pot contribuir més a millorar la igualtat d’oportunitats i ’equitat, i a assegurar l’ascensor social.

REALITAT El pressupost en educació ha disminuït en 283 milions d’euros. 3.000 professors menys amb 30.000 alumnes més. S’han reduït en 23 milions els ajuts en beques menjador. Les taxes universitàries han augmentat un 66%

PROGRAMA – En un moment en què hi ha qui qüestiona el futur de l’estat del benestar, o que pretén retallar-lo amb l’excusa dels riscos que comporta per a l’estabilitat econòmica, Convergència i Unió revalida la seva aposta per aplicar polítiques públiques que garanteixin el benestar de les persones, l’atenció sanitària i educativa.

REALITAT-  El govern ha preferit fer retallades draconianes en educació, sanitat i benestar, eliminant alhora impostos a els rendes més elevades i defensant l’amnistia fiscal als defraudadors, es a dir, privatitzant l’estat del benestar en mans de les empreses privades afins, prioritzant retallar a redistribuir.

Podeu consultar CLICANT AQUÍ el programa complert de Convergència i Unió a les eleccions autonòmiques de 2010

h1

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

febrer 19, 2012

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

h1

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

Juny 11, 2010

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

h1

Reflexions sobre el futur del treball

Mai 1, 2010

→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.

-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.

-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).

->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.

-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.

->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.

->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.

h1

Visca el MAL! Visca el CAPITAL!

febrer 5, 2010

Atur descontrolat, nou crack a la Borsa, el PP disparat a les enquestes, l’economia en recessió profunda, el Govern plantejant esbojarrades mesures neoliberals… s’apropa l’Apocalipsi? Analitzem-ho!

No a tothom li van malament les coses: ahir el Banc de Santander anunciava el seu segon millor resultat de la seva història: 8.943 milions d’euros, benefici que segurament ha aconseguit gràcies a les altes quotes que cobren als seus clients, tant a les targetes de crèdit com de dèbit: uns 6.800 milions, que suposen el 56% de totes les quotes cobrades al estat. La resta de plusvàlues cal buscar-les a la compra de deute que va realitzar l’Estat amb els nostres impostos.

Emilio Botín ha celebrat aquestes xifres afirmant que la reforma de les pensions i la jubilació als 67 es necessària; no ha especificat, peró, si es referia a una pensió com la de Francisco Gonzalez, president del BBVA, que cobrarà  80.000.000 euros.

Es evident doncs que, tot i les oscil·lacions als índex bursàtils, les classes explotadores, propietàries dels mitjans de producció, han deixat enrere qualsevol ombra de recessió mentre que nosaltres, els proletaris, els que tan sols tenim la força de treball, hem de carregar en exclusiva amb la pesada roca de la crisi. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

La dada macroeconòmica més preocupant és, sense cap lloc a dubte, es la del atur que ja supera les quatre milions al nostre estat. Per que? Quines son les causes estructurals? Analitzem-ho en detall!

L’atur per edats: Espanya té l’atur juvenil més alt de tot Europa, un 42,9%, cinc vegades més que Holanda. Segons el diari nord-americà The New York Times la clau d’això és que a la darrera dècada molts joves han deixat l’escola de forma prematura per ingressar al món de la construcció, on tenien un sou elevat, i ara es troben que no tenen cap preparació per fer rés més.

L’atur per zones geogràfiques: Les males dades del atur no es relacionen directament amb el partit que governa a cada Comunitat Autònoma, creix l’atur a Catalunya i Andalusia, peró també a Madrid i València. El Partit Popular no representa, doncs, cap alternativa a la crisi. L’únic lloc on es creen llocs de treball és a les Balears.

L’atur per sexes: Tot i que els homes son, per poques dècimes, els més afectats s’ha donat un canvi de tendència molt important en aquests darrers mesos i es destrueix el doble de llocs de treball femení que masculí, fet derivat de que s’ha tocat fons a l’atur a la construcció i s’ha disparat al sector serveis.

I que fem? Ja coneixem les propostes de la Patronal i de la dreta, sortides de la sacrosanta ortodòxia neoliberal, plantejades a les facultats d’Econòmiques com a dogmes inapel·lables: acomiadament lliure, reducció dels salaris, baixades d’impostos al capital etc.

Peró hi ha alguna proposta d’esquerres? De Celestino Corbacho no n’espero res, aquest home la única idea que ha tingut en tota la seva vida ha estat apunyalar per l’esquena al anterior alcalde hospitalenc per posar-s’hi ell. Així doncs no tinc més remei que ser jo qui llenci algunes suggerències per una reforma del marc laboral que s’està negociant:

-> Abolició de les hores extra: a les obres públiques impulsades pel Ministeri de Foment i la Conselleria d’Obres Públiques tots els obrers fan una jornada de 14 hores diàries de dilluns a dissabte, es a dir, ocupen dos llocs de treball. Si tothom fes un horari normal, tindria feina el doble de gent!

-> Reducció subvencionada per l’estat de la jornada laboral: Els treballadors emprarien el temps que guanyarien en formació per diversificar les seves aptituds. Aquesta mesura es va dur a terme amb molt d’èxit a Almanya, que ara mateix té un 9% d’atur, menys d’un terç que el nostre. PD: Bé, segons escolto a les noticies sembla que els trets van per aquí… a veure que passa!

-> Pre-jubilacions incentivades: Just al contrari del que proposa el Govern! A més gent jubilada, més aturats joves ocupant els seu lloc, que cotitzen a la Seguretat Social amb la que es paguen eles jubilacions d’avui i de demà.

I sobretot BANCA PÚBLICA JA!!!

En fi, sort que en mig d’aquesta orgia de malastrugança el CIS dona a IU-ICV el millor índex des de fa una dècada. Qui havia dit que Marx estava obsolet?

PD: Madebymiki també parla d’aquest mateix tema! Take a look

h1

Donar caritat és de dretes.

Juliol 23, 2009

5248218-md

La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.

La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.

Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:

– Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.

-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.

-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.

Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!

PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!

PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.