Reforma o Revolució: Un Debat Obsolet?

La principal línia divisòria ideològica de l’esquerra de tradició marxista durant tot el s. XX va ser entre reformistes i revolucionaris. La ruptura es produeix just ara fa un segle, el 1914, dins la II Internacional quan els reformistes decideixen donar suport al conflicte bèl·lic enduts per l’eufòria nacionalista; mentre que la corrent revolucionaria, pel contrari, es manté fidel al internacionalisme pacifista i s’escindeix fundant la III Internacional, que el 1919 es converteix en comunista arrel de la revolució russa, anomenant-se “Komintern“i provocant la divisió de tots els partits socialistes europeus en socialdemòcrates (reformistes) i comunistes (revolucionaris).

Però aquesta divisió té sentit un segle més tard? Avui dia els partits anomenats socialistes han renunciat a tota reforma, tret d’algun toc de maquillatge estètic en terrenys no econòmics, al abraçar el neoliberalisme i les institucions que regeixen les lleis del mercat a escala  global. Per altre banda, després de la caiguda del bloc soviètic, ni el partit comunista més arcaic i tronat es planteja tornar a una dictadura de partit únic, on un reduït i gerontocràtic grupuscle de buròcrates reunits en torn d’un fosc Comitè Central determina de quin color es portaran les camises la següent temporada, per enviar al gulag a qui se’n posi una d’un altre color.

Que vol dir avui Reforma? I Revolució? Es podrà repetir mai el context d’una revolta popular violenta que sigui capaç de derrocar un sistema, com el 1789 o el 1917? La Primavera Àrab ha aconseguit canviar amb profunditat alguna cosa? La Independència de Catalunya o la proclamació d’una III República Espanyola dins d’un lliure mercat, seria una reforma o una revolució? Bé, Grècia o Portugal ja son repúbliques suposadament independents i no sembla que els hi vagi gaire millor. Un govern que nacionalitzés bancs i sectors energètics sense tocar ni una coma de la Constitució (legalment es perfectament possible) seria més reformista o més revolucionari que un altre que realitzés un Procés Constituent amb referèndums, assemblees populars, càrrecs revocables o limitació de sous però amb els hospitals i escoles privatitzades per pagar deutes als bancs? Es pot adaptar el capitalisme a un rostre humà, democràtic i participatiu?

Quan parlem de ruptura en l’statu quo ens referim a canviar el marc legal o la relació entre capital i treball? Volem donar una aparença més ètica i participativa a una democràcia capitalista i liberal, o bé aconseguir que les persones visquin materialment millor, independentment del marc legal i territorial en el que es produeixi? Bé, aquest dilema no es precisament baladí, es just el debat entre la nova esquerra postmoderna post-15M i la antiga de tradició marxista i sindical. Òbviament la solució utòpica seria tindre-ho tot alhora, però el socialisme científic sempre ha alertat del perill de caure en puerils utopismes romàntics.

A voltes em dona la lleugera sensació que en el context polític actual s’ha sacralitzat la ruptura com un fetitxisme, convertint el trencament en una paraula màgica, un interruptor amb el qual només polsar-lo  tots els problemes es solucionaran de cop. Com ja he explicat, no existeix res més demagògic i populista que plantejar una lògica de pensament màgic on un canvi estètic en el marc transformarà en seu contingut, sense cap dificultat ni impediment, negant així la complexitat de la problemàtica socioeconòmica actual. Però al mateix temps, tampoc existeix una idea més temptadora i electoralment llaminera per mobilitzar les masses enfurismades envers un messianisme rupturista. 

Es necessària una tabula rasa i començar de zero sense comptar amb els aspectes positius de la realitat actual? Cal un foc purificador que elimini tot allò que faci la menor olor a antic com quan els revolucionaris francesos es van dedicar a canviar els noms dels mesos, els dies de les setmanes i el nombre de segons que tenia cada minut, simplement per una malaltissa obsessió adanista per la novetat? Cal una redifinició conceptual que ens aclareixi que vol dir avui revolució i reforma dins un sistema econòmic global i post-industrial?

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

Parèntesis Històrics

Avui dedicaré el meu post a repassar breument les biografies de quatre grans personatges històrics, injustament oblidats, que van intentar transformar radicalment la societat des de la cúspide del poder, peró  el mateix sistema que ells pretenien revolucionar els va acabar destruint i els seus canvis van caure dins les profunditats de l’oblid.

Son veritables Parèntesis Històrics, breus i efímers moments en els quals va semblar que tot era possible, peró desgraciadament tan sols eren miratges passatgers i la Història va tornar novament al seu curs. Que hauria passat si la seva gosadia revolucionaria hagués arribat a bon port??

Akenaton (as known as Neferjeperura Amenhotep )

Dècim Faraó de la dinastia XVIII (Imperi Mitjà, 1353-1336 a.C ), va impulsar una reforma radical a la estructura de l’Estat Egipci, donant lloc a un culte quasi monoteista al deu solar Atón, per tal de restar poder a tota la classe sacerdotal, que venerava a Amón. Va posar fi a la representació antròpica de la divinitat, proposant una abstracció del poder diví del qual ell n’era l’únic profeta; també canvia la capitalitat del estat a Amarna i trenca radicalment amb la idealització hieràtica de l’art, obrint les portes a un naturalisme realista sense antecedents. Els faraons de la dinastia XIX, abjuren de tots els seus canvis i impulsen una “damnatio memoriae”, per tal d’esborrar dels registres qualsevol referència al governador o els seus descendents, entre els quals estava Tutankhamon.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, l’arribada del pensament monoteista s’hauria anticipat gairebé un mil·lenni al judaisme.

Julià l’Apòstata (a.k.a. Flavio Claudio Juliano )

Emperador de Roma des de finals de l’any 361 al Juny del  363. Durant el seu efímer govern va intentar abjurar del cristianisme, al qual s’havia convertit tot l’Imperi, gràcies al edicte signat pel seu tiet Constantí, per tal de substituir-lo per una estranya corrent filosòfica neoplatònica basada en les supersticions endevinatòries. Desprestigiava al cristianisme per les seves contradiccions internes als evangelis, així com per la irresoluble paradoxa entre el Deu únic i la santíssima trinitat. Julià estava convençut que ell era fill del Sol i la reencarnació d’Alexandre Magne. Sota el seu govern es va retornar la llibertat de culte, eliminant la legislació repressiva dels seguidors de Jesús, reconstruint temples pagans, així com intentant organitzar una espècie d’Església Anticristiana de la qual ell n’era el màxim Pontífex. La seva postura es va anar radicalitzant cap a una nova persecució dels cristians i a l’expulsió dels bisbes més ultres. Mor en una batalla contra l’Imperi Sassànida, tot i que la tradició assegura que va ser un soldat cristià qui l’assassinà. El seu successor, Jovià, un oficial cristià, ordena la mort a tots els pagans i als que practiquin l’endevinació.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, els mil anys d’obscurantisme homòfob cristianofeixista que va suposar l’Edat Mitjana, mai haurien succeït.

Nikita Jrushchov

Màxim dirigent la la URSS entre 1953 i 1964, just després de la mort de Stalin. Durant el XX Congrés del Partit Comunista fa una duríssima crítica al culte a la personalitat i al dogmatisme marxista. En els anys posteriors expulsa del poder a tots els líders que havien col·laborat als crims de l’etapa anterior i condemna oficialment la figura de Stalin com un dictador genocida. Impulsa la teoria de la “coexistència pacífica” amb el capitalisme (tot i que tenen lloc diversos conflictes amb Kennedy, com el cas dels míssils cubans o el Mur de Berlín) i impulsa una reorganització racional de la burocràcia. El Politburó del Comité Central del PCURS el truca en mig de les seves vacances per obligar-lo a dimitir, suposadament per “mala salud” i posteriorment es expulsat del partit.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, és possible que la Guerra Freda hagués acabat d’una forma ben diferent.

Joan Pau I (a.k.a.  Albino Luciani )

Papa de Roma durant el més d’Agost de 1978. El seu brevíssim mandat pretenia fer gala de la humilitat, renunciant a ser coronat amb la tiara papal, incidint en les reformes iniciades per Joan XXIII, amb l’objectiu de donar transparència econòmica als comptes del Vaticà, acabant amb el blanqueig de diner negre i la evasió d’impostos en aquest minúscul estat. Va sofrir un inesperat infart, tot i la seva bona salut,, no es va fer cap mena d’autòpsia al seu cadàver per oposició familiar i la defunció no va ser certificada pel forense eclesiàstic sinó per un altre. Les estranyes circumstàncies en que una monja va trobar el cadàver, rodejat de vòmit, fan pensar clarament en una mort per enverinament amb vasodilatadors.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, avui dia l’Església Catòlica SA tindria molts menys recursos financers per escampar la seva verinosa ideologia basada en la homofòbia, el masclisme i les conductes irresponsables davant el VIH/SIDA pel planeta terra.

Serà el Govern Tripartit un nou parèntesi en un oceà convergent? Morirà Obama en estranyes circumstàncies? Quin mistèri!

EXTRA!! Courtney Love surt amb Hugo Chavez!!

Atenció!! Aquest blog es veu obligat a interrompre momentàniament la crítica del Festival de Sitges davant una noticia bomba de darrera hora que us ofereixo en exclusiva!!

Com podeu veure a la fotografia de sobre la meva ultradiva absoluta Courtney Love ha conegut al meu adorat líder revolucionari Hugo Chavez a Nova York, concretament a la presentació del film d’Oliver Stone sobre la gloriosa i triomfant Revolució Bolivariana!

I segons sembla han congeniat molt bé i la deessa del rock ha estat convidada a visitar Caracas en breu!! Estem davant del romanç del any? Acabarà Chavez amb un tret al cap com Kurt Cobain?

OH MY FUCKING GODDESS!

Ja em veig dintre de poc a la viudíssima del grunge convertida en una èmula veneçolana de Carla Bruni, assistint drogada a les convencions internacionals!! També podria tenir un espai pròpi al programa setmanal “Aló Presidente” i convencer al Suprem Lider Revolucionari que en comptes d’entonar rancheras, que ja cansa, podria fer-ho a ritme dels himnes de Hole (la banda de Courtney) “Violet” o “Celebrity Skin”!

Un imagineu a Chavez amb un look glamourós i kinderwhore? Seria quelcom així…

Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

Té futur Izquierda Unida?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Rivas Vaciamadrid la IX Assemblea Federal d’Izquierda Unida on, de nou, hem pogut presenciar les eternes lluites caïnites tan típiques de l’esquerra; però en aquest cas es dona la vergonyosa evidència que totes les corrents internes s’han posat d’acord en pactar unes línies ideològiques, però s’han tirat els plats pel cap a l’hora d’escollir qui seria l’encarregat de dur-les a terme.

Com a votant habitual d’aquest partit,no em puc deixar de sentir molt avergonyit per veure com les persones a les que jo he depositant el meu sufragi son tan absolutament inútils per deixar de banda les seves infantils disputes de pati de guarderia i posar-se a treballar, colze amb colze, per acabar amb les injustícies del capitalisme.

I, en un nou sarcasme de la història, resulta que és precisament ara, quan s’està demostrant que els principis teòrics del neoliberalisme radical han rebentat l’economia, que l’únic partit polític en tot l’estat que planteja una alternativa al sistema està a punt de desaparèixer llençant-se de cap a l’abisme extraparlamentari.

Però jo no em resigno a creure que les injustícies socials son inevitables, no puc acceptar la idea de que qui es pobre es perquè no treballa, no soc capaç de veure com l’especulació mercantil de l’aliment està matant de gana a Àfrica i quedar-me de braços plegats, no vull pensar que totes aquelles famílies escanyades per l’atur i les hipoteques mereixen la inanició i els bancs ajudes públiques, quan son aquests els culpables de la Crisi.

En poques paraules: no em conformo en viure en un sistema bipartidista on el PSOE sigui la opció més d’esquerres possible i, per tant, demano amb totes les meves forces que tots aquells que encara creiem que es pot construir una alternativa creïble, realista, democràtica i pacífica al sistema mercantil, que ens han venut com l’únic possible, ens unim de nou per ressorgir entre els cendres.

M’és igual el nom de les sigles i de les persones, però, ara més que mai, una  opció d’esquerres i anticapitalista, no és que sigui necessària, és que resulta imprescindible.

Diàlegs imaginaris entre un ateu i Jesucrist

 

– Hola benaventurat germà, saps qui soc?

– Ui, doncs amb aquesta melena, el tors musculós, la barbeta… no diguis més! Ets un hippie bohemi amb ganes de marxeta no?

– Soc Jesucrist

– Vaja, quina sort la meva! Un tio que se m’apropa i és un reprimit sexual! Però tu no t’havies mort ja?

– Soc una aparicció! He vingut a convertir-te!

– A convertir-me? En qué? Espero que no sigui en vi, que ja m’han parlat de la teva fama alchòlica! Diuen que per les venes et corre un Rioja de primera qualitat!

– No idiota! He vingut a convertir-te a la religió veritable!

– Ahajaj! Espera que m’ofego de riure! Religió a mi? Però tio! Que jo soc un arqueòleg prehistoriador, que sé perfectament que l’evolució es va produïr per selecció natural, no per creació divina! Que us he enxampat! Que tot és un miserable negoci per forrar-vos a  costa de les quatre iaies que temen la mort inminent !

– Si, però jo vaig ser una bona persona, si vens amb mi et salvaràs!

– A veure! Nem per pams! En primer lloc, dificilment sabrem mai que vas fer i que no realment, tenint en compte que els evangelis que fornem la bíblia es van escriure seleccionar quatre segles després de la teva mort i van passar pel filtre  i la censura del poder del Imperi Romà! I a més, si realment exitís el cel hi anirà Rita the Singer!! Tú et creus que jo em vull passar la resta de l’eternitat rodejat de beates, monges i freaks carrinclons que no han trencat mai un plat?? Prefereixo mil cops la luxúria infernal!! On vas a parar!

– Jo curarè la cegesa de la teva ànima!

– Però tio, quin puto plasta! Segur que Moisés, Sidharta, Mahoma o Confuci no es feien tan pesats! Mira, de veritat, que perds el temps, jo no tinc salvació possible! He trencat tots els pecats capitals, follo amb tios, no compleixo els manaments, no em confesso, he votat a partits comunistes, no vaig a missa i… soc fan de Marilyn Manson!!

– Ets una ovella descarriada, però encara ets a temps d’entrar al ramat i trobar el camí!

– Si, clar, ara em vindràs amb el cuento que els ateus no tenim ètica ni moral. Mira guapo, jo no necessito tèmer a cap càstig diví per actuar conforme a uns valors molt ferms, que començen i acaben en mi, recollint les influències dels principis de la solidaritat internacional contra la pobresa i la marginació o la lluita per la igualtat de gènere, raça, sexe, classe o llengua. No crec en cap mísere caritat per netejar la meva conciència davant un capellà, sinó en la lluita constant i diaria per un món més just i millor. Un món que, obviament, és aquest, no un suposat paradís que mai ningú ha vist.

– Saps que? Tinc una crisi de fé!! Crec que he deixat de creure en mi mateix!