Posts Tagged ‘neoliberalisme’

h1

Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Mai 13, 2013

ecosocialismeAnteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia políticatot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

Anuncis
h1

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

febrer 19, 2012

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

h1

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

febrer 13, 2012

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

h1

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

Setembre 7, 2011

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…

h1

VOTAR: Un acte revolucionari contra la dictadura de la indiferència

Novembre 15, 2010

Tal com apunta Josep Ramoneda al seu darrer llibre, “Contra la indiferència”, la crisi econòmica a casa nostre ha induït un procés de desprestigi brutal de la política parlamentària, per tal de  desvincular a la ciutadania de la democràcia, creant un sistema on la població esdevé una mera comparsa de la gestió administrativa per part d’una oligarquia político-mediàtica.

Com desactivar a una població afectada per la crisi i potencialment revolucionària? Convertint als ciutadans en ramat,  negant la seva emancipació ideològica, usurpant el poder de pensar i decidir per si mateixos, fent que dimiteixin dels seus drets, tan àrduament conquerits, esdevenint així uns esclaus voluntaris del no res, uns serfs de la indiferència. Sens dubte la pitjor de les ideologies és l’absència total d’aquesta. No volen votants actius i crítics, tan sols consumidors passius i mesells.

El poder econòmic ha llençat als seus mitjans d’alienació massiva contra els sindicats, les ONG i ara el Parlament.. L’estat del benestar és una nosa pels voltors del neoliberalisme i cal destruir-lo a tota costa, substituint tota estructura o ideologia col·lectiva per demagògia, circ, patrioterisme, individualisme egòlatra,xenofòbia i altres secrecions populistes de tot a cent.

L’abstencionisme, doncs, és el resultat més visible d’aquesta estratègia reaccionaria de reemplaçament de la democràcia pel mercat, desviant el centre de poder del Parlament a la Borsa, de la ciutadania a la oligarquia, de la ideologia al nihilisme,  dels partits als bancs,de la emancipació intel·lectual al consumisme compulsiu, del crit revolucionari al silenci còmplice.

Ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i anar a votar en massa, de donar una altíssima participació que ofegui en la seva bilis als diversos populistes  d’ultradreta que pretenen assaltar les institucions, per convertir-les en una burda casa de barrets inútil. Votar, ara més que mai, és més que un dret, una obligació de demostrar que les idees, els parlaments i els partits segueixen sent millors que els mercats, la indiferència i la demagògia.

h1

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

Juny 11, 2010

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

h1

La definició d’Economia i altres eufemismes capitalistes

Abril 7, 2010

Desconec en quin moment de la història recent un grup de voltors ultres sense cap escrúpol van assaltar les facultats de Ciències Econòmiques del nostre estat per convertir-les en criadors de depravats carronyers àvids d’astronòmics beneficis, disposats a qualsevol atrocitat per tal de generar guanys.

Una cosa és ben segura: han aconseguit imposar el seu model teòric a tots els mitjans de comunicació i, en conseqüència, el seu discurs i el seu vocabulari ha estat assumit sense cap mena de crítica per part del gruix de la societat. Sort que encara quedem alguns científics socials que, des de les trinxeres de les facultats de lletres, hem tingut accés a altres fonts del coneixement.

Per començar, la definició mateixa del terme “Economia”. Els gurus del capitalisme ens han venut la versió subjectiva, idealista i capitalista de l’Escola Marginalista de Lionel Robbins:

“La economia es la ciència que s’encarrega de l’estudi de la satisfacció de les necessitats humanes individuals mitjançant bens que son escassos, optimitzant els recursos”


Es a dir, l’ésser humà és una criatura egoista per naturalesa que sempre ha buscat el màxim benefici individual, amb el menor esforç. Us sona oi? Si, clar, és el que sempre ens han venut, com a veritat immutable.

Peró resulta que aquesta definició tan sols és vàlida per explicar el funcionament del mercat en les societats capitalistes contemporànies. El prestigiós antropòleg de l’economia, el vienès Karl Polanyi, va demostrar que en totes les societats pre-capitalistes aquesta definició no es correcte i que existeixen centenars d’estructures comunitàries i cooperatives enfocades a la solidaritat col·lectiva (al Paleolític i al Neolític TOTA la economia és col·lectiva) . I jo afegiria que inclús en el capitalisme més ferotge, aquestes estructures segueixen existint: ONG, associacions de voluntariat, esglésies…

Quina és doncs la definició objectiva del mot “Economia”. Doncs la que havia estat vigent des del segle XIX a totes les ciències socials, fins que van arribar els voltors neoliberals, la versió de l’escola de la Economia Política, plantejada per Friederich Engels:

“L’economia es la ciència que estudia les lleis que regeixen la producció, la distribució, la circulació i el consum dels bens materials que sacien les necessitats humanes.”.

I, de la mateixa forma que han aconseguit pervertir i tergiversar la mateixa definició del mot, ens han anat venent un seguit de termes, que no son més que una ridícula llista d’eufemismes ben sonants per tal de que la seva maldat avariciosa no soni com en realitat és i seguir així imposant la seva inqüestionable visió de la economia.

Aquí un petit diccionari d’aquests eufemismes:

flexibilitzar el mercat laboral” = aprovar l’acomiadament lliure; una mesura que tan sols serviria per  augmentar encara més l’atur, creant un clima psicòtic d’inseguretat laboral total.

reformar les pensions”= endarrerir l’edat de jubilació als 67, o als 70, basant-se en previsions demogràfiques falsejades i anti-científiques, per tal de beneficiar als plans de jubilació privats i impedir el relleu generacional.

internacionalitzar l’economia”= deslocalitzar la producció a un país del tercer món, on els salaris siguin miserables i les condicions del treball infrahumanes.

externalitzar un servei” = privatitzar una de les funcions de l’administració pública, per tal que els diners del contribuent vagin a parar a les butxaques d’un empresari i el treballador rebi una quarta part del sou d’un funcionari.

regulació de plantilla”= acomiadar massivament als treballadors d’una indústria, ja que els astronòmics beneficis de la patronal han baixat unes dècimes.

reajustament de personal”= vegeu “regulació de plantilla

EN SABEU CAP ALTRE?