Contradiccións entre Ecologia Política i Capitalisme Neoliberal

Anteriorment en aquest blog ja vaig reflexionar entre la relació dialèctica que, segons el meu punt de vista, hauria de mantindre el socialisme i l’ecologia, amb l’ecosocialisme com a síntesi. Avui reflexionaré sobre les contradiccions que planteja el sistema capitalista actual amb l’ecologia política, a partir d’unes lectures recents que he fet sobre el tema, amb textos de John Bellamy Foster.

1) Ecosistema vs Mercat: Segons l’ecologia política “tot està connectat entre si” doncs la societat viu dins un ecosistema complexe, amb centenars de variables interconnectades, amb dinàmiques internes auto-compensatòries, com les catàstrofes que regulen la pressió demogràfica; les societats humanes, doncs, haurien de fer el possible per no alterar o descompensar les lleis de la natura, doncs un sobreescalfament del planeta pot acabar generant Tsunamis a Indonèsia o l’augment de la desertització a Sahel, per exemple, les principals víctimes dels quals son els humans. Per contra el capitalisme neoliberal creu que l’únic factor que connecta les societats humanes es l’intercanvi de diner dins un mercat lliure, i que la única llei que ha d’imperar és la busca del màxim benefici individual, negant en tot moment l’existència de canvis climàtics, en contra de l’evidència científica.

2) Economia circular o lineal: L’ecologia planteja un sistema econòmic de forma circular i basat en les lleis de la termodinàmica, on la matèria i l’energia ni es creen ni es destrueixen sinó que es transformen, on cada procés productiu dona lloc a un producte que, un cop consumit, es recicla en un nou procés. Els plantejaments capitalistes, en canvi, plantegen un sistema lineal on hi ha un principi (l’adquisició de matèria prima i força de treball) i un final, amb la transformació del producte acabat en benefici econòmic.

3) La teoria del valor: Com ja sabem per Marx, el sistema capitalista ha universalitzat el “valor de canvi” dels productes, es a dir: la relació entre oferta i  demanda en un mercat autorregulat es el que marca el valor (o preu) tan dels artefactes com dels objectes de treball. Per tant en la teoria neoliberal qualsevol espai o element natural és una matèria prima en potència, en cas que n’hi hagi demanda. Per l’ecologia política, en canvi, com es creu que la natura es regula de forma termodinàmica, el valor recauria en el cost ecològic i energètic que tindria apropiar-se d’una matèria prima per convertir-la en un producte de consum (quelcom força similar a la teoria del valor original de l’economia política clàssica, per cert), doncs explotar la natura sempre tindria un cost.

Vistes aquestes contradiccions queda força clar que l’ecologia política és i ha de ser un plantejament emancipador que ha de buscar superar el mode de producció capitalista. I si és possible abans que es destrueixi definitivament el planeta millor!

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 – Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

– Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

– Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

– Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

–National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…

VOTAR: Un acte revolucionari contra la dictadura de la indiferència

Tal com apunta Josep Ramoneda al seu darrer llibre, “Contra la indiferència”, la crisi econòmica a casa nostre ha induït un procés de desprestigi brutal de la política parlamentària, per tal de  desvincular a la ciutadania de la democràcia, creant un sistema on la població esdevé una mera comparsa de la gestió administrativa per part d’una oligarquia político-mediàtica.

Com desactivar a una població afectada per la crisi i potencialment revolucionària? Convertint als ciutadans en ramat,  negant la seva emancipació ideològica, usurpant el poder de pensar i decidir per si mateixos, fent que dimiteixin dels seus drets, tan àrduament conquerits, esdevenint així uns esclaus voluntaris del no res, uns serfs de la indiferència. Sens dubte la pitjor de les ideologies és l’absència total d’aquesta. No volen votants actius i crítics, tan sols consumidors passius i mesells.

El poder econòmic ha llençat als seus mitjans d’alienació massiva contra els sindicats, les ONG i ara el Parlament.. L’estat del benestar és una nosa pels voltors del neoliberalisme i cal destruir-lo a tota costa, substituint tota estructura o ideologia col·lectiva per demagògia, circ, patrioterisme, individualisme egòlatra,xenofòbia i altres secrecions populistes de tot a cent.

L’abstencionisme, doncs, és el resultat més visible d’aquesta estratègia reaccionaria de reemplaçament de la democràcia pel mercat, desviant el centre de poder del Parlament a la Borsa, de la ciutadania a la oligarquia, de la ideologia al nihilisme,  dels partits als bancs,de la emancipació intel·lectual al consumisme compulsiu, del crit revolucionari al silenci còmplice.

Ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i anar a votar en massa, de donar una altíssima participació que ofegui en la seva bilis als diversos populistes  d’ultradreta que pretenen assaltar les institucions, per convertir-les en una burda casa de barrets inútil. Votar, ara més que mai, és més que un dret, una obligació de demostrar que les idees, els parlaments i els partits segueixen sent millors que els mercats, la indiferència i la demagògia.

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

La definició d’Economia i altres eufemismes capitalistes

Desconec en quin moment de la història recent un grup de voltors ultres sense cap escrúpol van assaltar les facultats de Ciències Econòmiques del nostre estat per convertir-les en criadors de depravats carronyers àvids d’astronòmics beneficis, disposats a qualsevol atrocitat per tal de generar guanys.

Una cosa és ben segura: han aconseguit imposar el seu model teòric a tots els mitjans de comunicació i, en conseqüència, el seu discurs i el seu vocabulari ha estat assumit sense cap mena de crítica per part del gruix de la societat. Sort que encara quedem alguns científics socials que, des de les trinxeres de les facultats de lletres, hem tingut accés a altres fonts del coneixement.

Per començar, la definició mateixa del terme “Economia”. Els gurus del capitalisme ens han venut la versió subjectiva, idealista i capitalista de l’Escola Marginalista de Lionel Robbins:

“La economia es la ciència que s’encarrega de l’estudi de la satisfacció de les necessitats humanes individuals mitjançant bens que son escassos, optimitzant els recursos”

Es a dir, l’ésser humà és una criatura egoista per naturalesa que sempre ha buscat el màxim benefici individual, amb el menor esforç. Us sona oi? Si, clar, és el que sempre ens han venut, com a veritat immutable.

Peró resulta que aquesta definició tan sols és vàlida per explicar el funcionament del mercat en les societats capitalistes contemporànies. El prestigiós antropòleg de l’economia, el vienès Karl Polanyi, va demostrar que en totes les societats pre-capitalistes aquesta definició no es correcte i que existeixen centenars d’estructures comunitàries i cooperatives enfocades a la solidaritat col·lectiva (al Paleolític i al Neolític TOTA la economia és col·lectiva) . I jo afegiria que inclús en el capitalisme més ferotge, aquestes estructures segueixen existint: ONG, associacions de voluntariat, esglésies…

Quina és doncs la definició objectiva del mot “Economia”. Doncs la que havia estat vigent des del segle XIX a totes les ciències socials, fins que van arribar els voltors neoliberals, la versió de l’escola de la Economia Política, plantejada per Friederich Engels:

“L’economia es la ciència que estudia les lleis que regeixen la producció, la distribució, la circulació i el consum dels bens materials que sacien les necessitats humanes.”.

I, de la mateixa forma que han aconseguit pervertir i tergiversar la mateixa definició del mot, ens han anat venent un seguit de termes, que no son més que una ridícula llista d’eufemismes ben sonants per tal de que la seva maldat avariciosa no soni com en realitat és i seguir així imposant la seva inqüestionable visió de la economia.

Aquí un petit diccionari d’aquests eufemismes:

“flexibilitzar el mercat laboral” = aprovar l’acomiadament lliure; una mesura que tan sols serviria per  augmentar encara més l’atur, creant un clima psicòtic d’inseguretat laboral total.

“reformar les pensions”= endarrerir l’edat de jubilació als 67, o als 70, basant-se en previsions demogràfiques falsejades i anti-científiques, per tal de beneficiar als plans de jubilació privats i impedir el relleu generacional.

“internacionalitzar l’economia”= deslocalitzar la producció a un país del tercer món, on els salaris siguin miserables i les condicions del treball infrahumanes.

“externalitzar un servei” = privatitzar una de les funcions de l’administració pública, per tal que els diners del contribuent vagin a parar a les butxaques d’un empresari i el treballador rebi una quarta part del sou d’un funcionari.

“regulació de plantilla”= acomiadar massivament als treballadors d’una indústria, ja que els astronòmics beneficis de la patronal han baixat unes dècimes.

“reajustament de personal”= vegeu “regulació de plantilla”

EN SABEU CAP ALTRE?

Donar caritat és de dretes.

La moral judeo-cristiana ens va fer creure a les classes de catequesis que la millor forma d’acabar amb la pobresa era que les burgeses endiumenjades obrissin el seu bolso de Louis Vuitton al sortir de missa i donessin un centimets al pobre desdentegat que estava assegut a l’escala. Doncs bé, com diria Pujol al APM “Aixó no serveix per res!!!” o, en tot cas tan sols per rentar males conciències.

La lluita contra la pobresa no pot dependre d’un factor tan aleatori com és la bona voluntat i generositat de les persones benestants, sinó que és LA obligació del Estat, com a ent col•lectiu. I aquest té en els impostos una perfecta eina per recaptar els diners necessaris de qui més en té, de forma obligatoria, igualitaria i proporcional a la renta de cada persona física.

Però tampoc caiguem en la simplesa de creure que tot es soluciona regalant billets a la creixent borsa de persones sense recursos, ja que això, a part de ser una mesura neoliberal (deixem que la gent faci el que vulgui amb els seus diners) és un pedaç que no transforma estructuralment la macroeconomia ni impulsa el treball o la creació de riquesa i, a més, crea relacions de dependència parasitària cap al estat.

L’Administració Pública ha d’invertir recursos per crear uns organismes públics que cobreixin els necessitats bàsiques de la població necessitada de forma gratuïta i eficient (sanitat, educació, serveis socials, alimentació i vivenda), però a més ha de potenciar les capacitats i l’esforç d’aquelles persones que reben els recursos de els següents formes, per exemple:

– Beques: Diners a canvi de que aquella persona es formi per tal de poder accedir a llocs de treball més qualificats.

-Microcrèdits: Es tractaria que l’estat deixés diners a gent sense recursos amb un interès molt baix, per tal que aquests creessin una petita empresa o negoci que donaria feina a més gent. La gràcia estaria en que cap banc privat intervingués en el procés i que tot estigués regulat amb transparència. A la India s’ha dut a terme amb gran èxit, inclús el projecte del Graneen Bank va rebre el Premi Nobel de la Pau i a Veneçuela el Govern Chavista ha ajudat a crear un gran nombre de cooperatives.

-Plans estratègics: Vindria a ser una New Deal o com el Plan E però ben fet: l’estat invertiria una gran quantitat de diners en crear estructures que generin riquesa a llarg plaç i siguin necessàries per impulsar el teixit econòmic (depuradores, energies alternatives, industries competents i de qualitat…) , contractant a persones pobres i aturats, que es formarien per tal que el seu lloc de feina fos definitiu; de la ma de la industria privada que cofinanciaria els projectes i es beneficiaria dels fruïts del treball.

Però per això calen recursos en mans del Estat (a part d’un Govern eficaç i competent amb una administració àgil i menys burocratitzada que ja es demanar la Lluna), així doncs, si el que voleu és acabar amb al pobresa no doneu diners a romaneses pidolaires amb fills de mentida, controlades per màfies: PAGUEU MÉS IMPOSTOS!

PD:Es mu triste de pedir, peró más triste es hacer un blog!

PPD: Un exemple de parasitisme fruït de els ajudes a fons perdut del estat és el PAR o subvencions a pagesos a Andalusia i Extremadura que han creat una situació de paràlisi econòmica extrema i estructural que devora els pressuposts públics.

Té futur Izquierda Unida?

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Rivas Vaciamadrid la IX Assemblea Federal d’Izquierda Unida on, de nou, hem pogut presenciar les eternes lluites caïnites tan típiques de l’esquerra; però en aquest cas es dona la vergonyosa evidència que totes les corrents internes s’han posat d’acord en pactar unes línies ideològiques, però s’han tirat els plats pel cap a l’hora d’escollir qui seria l’encarregat de dur-les a terme.

Com a votant habitual d’aquest partit,no em puc deixar de sentir molt avergonyit per veure com les persones a les que jo he depositant el meu sufragi son tan absolutament inútils per deixar de banda les seves infantils disputes de pati de guarderia i posar-se a treballar, colze amb colze, per acabar amb les injustícies del capitalisme.

I, en un nou sarcasme de la història, resulta que és precisament ara, quan s’està demostrant que els principis teòrics del neoliberalisme radical han rebentat l’economia, que l’únic partit polític en tot l’estat que planteja una alternativa al sistema està a punt de desaparèixer llençant-se de cap a l’abisme extraparlamentari.

Però jo no em resigno a creure que les injustícies socials son inevitables, no puc acceptar la idea de que qui es pobre es perquè no treballa, no soc capaç de veure com l’especulació mercantil de l’aliment està matant de gana a Àfrica i quedar-me de braços plegats, no vull pensar que totes aquelles famílies escanyades per l’atur i les hipoteques mereixen la inanició i els bancs ajudes públiques, quan son aquests els culpables de la Crisi.

En poques paraules: no em conformo en viure en un sistema bipartidista on el PSOE sigui la opció més d’esquerres possible i, per tant, demano amb totes les meves forces que tots aquells que encara creiem que es pot construir una alternativa creïble, realista, democràtica i pacífica al sistema mercantil, que ens han venut com l’únic possible, ens unim de nou per ressorgir entre els cendres.

M’és igual el nom de les sigles i de les persones, però, ara més que mai, una  opció d’esquerres i anticapitalista, no és que sigui necessària, és que resulta imprescindible.

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària