Reflexions sobre el futur del treball
Mai 1, 2010
→ Reflexió nº1: Globalització del treball. Actualment, gràcies a la facilitat per transportar mercaderies, persones i dades a alta velocitat per tot el planeta, els sectors primari i secundari s’han deslocalitzat a països en vies de desenvolupament, on la ma d’obra és més barata, mentre que el Primer Món ha esdevingut una societat post-industrial, basada en els serveis i el consum individual, en comptes de la producció col·lectiva. Les classes socials es distribueixen de forma desigual en la geografia mundial, traslladant el gruix de la pagesia i el proletariat a Àsia, Àfrica i Hispanoamèrica.
-> Reflexió nº2: Segmentació del treball. Aquelles feines feixugues que no es poden deslocalitzar (construcció, neteja…) son desenvolupades dins la nostre societat sempre per immigrants. Encara que l’atur sigui molt elevat, els membres de la nostre classe treballadora es neguen a agafar aquests llocs de treball, per les seves dures condicions. La qual cosa significa que la taxa de nouvinguts mai deixarà de ser força alta, per dura que sigui la crisi. Els conflictes de caràcter xenòfob seran cada cop més habituals i la extrema dreta tindrà, amb tota seguretat, representació parlamentària.
-> Reflexió nº3: Pèrdua de la consciència de classe. Els treballadors, dins la nostre societat, han perdut totalment el sentiment d’identificació com a grup explotat laboralment al tenir propietats i deutes (hipoteca, cotxe…) i ser consumidors en potència, destruint els llaços socials resultants de la producció (sindicats). Aquest buit ha estat suplert per altres ens socialitzadors de sentiment col·lectiu, peró de caràcter alienant i idealista en comptes d’alliberador (nació, religió, club de futbol…).
->Reflexió nº4: Atur endèmic. Al deixar de ser un país productor a un consumidor, sobren llocs de treball, especialment els que requereixen d’una baixa formació i especialització. Això ha estat suplert durant els darrers 15 anys amb un boom de la construcció, que ja no es pot tornar a repetir. La nostre realitat laboral avança cap a un sistema bipolar on les persones que quedin enxampades dins un atur de llarga durada passaran a formar part d’una nova classe social de caràcter marginal, amb un elevat risc d’exclusió social.
-> Reflexió nº5:Jornada Laboral. La única solució per una repartició més justa del treball passaria per una dràstica reducció de els jornades laborals i dels treballs a temps complert, la qual cosa repercutiria en una pèrdua de capacitat adquisitiva per part dels treballadors. En comptes d’això ara mateix es tendeix a agradar l’escletxa bipolar entre treballadors i aturats, on les persones que tenim la sort d’estar cotitzant a la Seguretat Social tendim a fer cada cop més hores, per suplir les tasques d’aquells que han estat acomiadats.
->Reflexió nº6: Competitivitat en cutreria. Les empreses competeixen exclusivament en preus, en comptes de fer-ho en qualitat, entrant en una espiral de retallades de ma d’obra i sous, infravalorant la excel·lència del procés productiu: es igual si el resultat està mal fet, ho volem ràpid i barat. Els treballadors perden l’interès en la formació continuada. Els empresaris no s’adonen que sempre hi haurà algú que ho pot fer pitjor i més barat, especialment en un altre país on pugui contractar nens i fuetejar-los.
->Reflexió nº7: La tecnologia no ens ha alliberat. En contra del que pensaven alguns anarquistes del segle passat, el desenvolupament dels mitjans de producció, no ens ha premés arribar a la superació del treball, vivint en una societat d’oci, hedonisme i desenvolupament de la cultura, com somiava Oscar Wilde a la seva obra “L’ànima de l’home sota el socialisme”. En comptes d’això, l’increment de la productivitat tan sols ha permès un augment del consum, socialitzant la cultura, peró no la creativitat sinó la seva deglució per part de les masses.
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
He trobat molt interessant la reflexió 3. Tot plegat són les servituds del món creat a partir de la 2. Guerra Mundial i, sobretot, la caiguda del mur. Estic pensant de reconstruir-lo, i segons diverses enquestes, no sóc l’únic (“Un 25% voldria que el Mur tornés”).
reflexió nº1 – ok
reflexió nº2 – ok, és un peix que es mossega la cua.
reflexió nº3 – ok, però els sentiments “col.lectius socialitzadors” com ara: nació i religió existien abans que els de classe tal i com s’enten ara desde el segle XIX, i per cert com a grup i idea alliberar la nostra nació de les urpes d’un altre em sembla tan respectable com alliberar una classe esclavitzada per un altre, té la mateixa idea de base.
reflexió nº4 – ok, però si ens limitem a Europa et diré que fins al 1980 aprox. el creixement econòmic comportava reducció de l’atur però a partir d’aquesta data les inversions han sigut intenses en capital i un nou creixement no ha comportat una reducció de l’atur, excepte al personal altament qualificat.
reflexió nº5 – ok, però de solucions segurament ni ha més que la repartició de la jornada.
reflexió nº6 – ok, molt d’acord amb tú, però no crec que la gent no li importi la qualitat del que compra, tothom mira la relació qualitat/preu de qüasi tot i sovint l’excel·lència no es pot conseguir en països subdesenvolupats i/o “esclavitzats” per falta de mitjans. (p.e:tecnologia,infrastructura)
Depén però dels ingrsssos de cadascú ficar l’accent en la qualitat o en el preu, en temps de crisi és normal que la gent variï la seva compra pensant més en el preu, però és temporal.
reflexió nº7 – no estic d’accord, la tecnologia ens allibera temps i esforç, el fet que aquest no sigui aprofitat per la majoria en coses com ara la cultura és un problema d’educació i del sistema de “control” de les masses (mitjans) que no ho estimulen prou, més aviat ens aborreguen.
PD: més que contestar-te el post et volia passar un enllaç prou interessant, potser t’inspira…
Hola Arqueòleg,
Fa temps que no comento, però avui el teu post dóna per a molt. M’explico reflexió per reflexió:
1. No és només l’abaratiment dels costos de transport sinó l’aprofitament de l’avantatge comparativa de cada regió en el comerç mundial. L’especialització en allò en el que s’és més eficient produeix a curt termini deslocalitzacions i pèrdues de llocs de treball i després creixement. Com es distribueixi aquest creixement dóna per un altre post.
2. La classe treballadora local es nega a fer les feines dures no perquè siguin feixugues sinó perquè gaudeix d’una sèrie de beneficis que provenen bé de l’entorn familiar bé de l’estat que fan que no necessiti fer les feines feixugues. Els immigrants les fan perquè ho necessiten, els locals prefereixen viure del papà, sigui carnal o estatal.
3. D’acord. El que ja no sé és si avui en dia té cap sentit la consciència de classe amb interessos tan contraposats, per exemple, l’interès d’un empleat amb feina fixa és que la indemnització per acomiadament sigui el més alta possible, el d’un aturat és que no existeixi la indemnització perquè així se’l contractarà més fàcilment. Quan l’aturat sigui empleat fixe canviarà d’interès. No hi ha consciència de classe perquè no hi ha interès de classe.
4. Que sobrin llocs de treball no té res a veure amb passar de ser un país productor a un de consumidor, el país més consumidor del món és els Estats Units i tenen menys de la meitat de l’atur que l’Estat Espanyol. El problema és de productivitat, compara les xifres dels darrers deu anys en increments de la productivitat entre Espanya i Alemanya. Si no sóc productiu el meu producte no el vol ningú, per car o per dolent, i per tant la meva empresa acabarà o tancant o deslocalitzant.
5, Com s’ha demostrat a França la reducció de la jornada no serveix per a res. El que cal és produir d’una manera més eficient, em remeto al punt anterior.
6, Les empreses busquen el màxim benefici i quan poden competir en preus competeixen en preus i quan poden competir en qualitat competeixen en qualitat. A l’Estat Espanyol la inversió en R+D+i és petita, la inversió en capital humà ínfima, el sistema laboral desincentiva la formació. Una empresa ha d’utilitzar els factors que té més fàcilment a l’abast i si aquest no són de qualitat l’empresa no pot competir en qualitat.
7, El que pensava que la tecnologia ens alliberaria era un il·lús, i si la gent l’ha utilitzat per consumir ho ha fet perquè ha volgut. Ningú m’obliga a canviar 2 cops de mòbil cada any.
Gràcies pel comentari tan extens i per aportar el teu contraposat punt de vista al debat!
3.Home, interès de classe sí que n’hi ha, el que passa és que queda difós en un mar de conformisme, ignorància i incomunicació. És clar que els obrers voldrien no dependre tant del sistema, fer la seva amb empresa pròpia, un tracte laboral millor i un govern que es preocupés per ells. Però no crec que la majoria tingui consciència de tals problemes, que sàpiguen com solucionar-los ni que es comuniquin entre ells per donar-se força i comprensió.
5. Si aquesta mesura ve reforçada per una petita reforma moral de l’ocupació i la gestió del temps, pot ser molt efectiva.
7. Discerneixo que la gent tingui tanta llibertat per dues raons; a.Sovint la revolució tecnològica t’obliga al consum (els mòbils te’ls arregla algú si es fan malbé?) b.La esfera moral que t’imposa el consum existeix i no s’ha d’oblidar.
Iakk,
Gràcies per respondre.
No acabo d’estar d’acord amb tu, dius que l’interès de classe queda difós en un mar de conformisme, ignorància i incomunicació. Penso que si és conformista ho és perquè vol, ningú impedeix ningú de llençar-se al carrer i tanmateix la gent es queda a casa, es conforma i si ho fa ho fa perquè vol, per tant la “classe” obrera decideix per ella mateixa dimitir del seu ideal de classe. Ignorància. Per què? Perquè no es llença al carrer és ignorant? Potser té altres interessos i per això es conforma, no cal que sigui ignorant, simplement cal que no tingui ganes de moure’s potser perquè no vol o perquè dintre de la mateixa classe com he dit hi ha interessos ben comntraposats, creus que els sindicats representen els aturats? Jo no ho crec, és més crec que tenen interessos contraposats, llavors per què un aturat ha d’anar de mani al costat d’un sindicalista amb sou fix, feina fixa i alliberat? Incomunicació. Al segle XXI si algú està incomunicat és perquè vol, res més.
M’agrada que incorporis la discussió moral, però crec que no parles de moral, parles d’interessos. És moral que un empleat d’un país que es jubilarà als 67 anys pagui el rescat d’un país que es jubila als 61? És moral defensar un sistema d’acomiadament com l’actual que desincentiva la contractació permanent i la formació laboral? La moral no es pot basar en interessos contraposats, suposadament la moral hauria d’estar per damunt, tractar l’altre com un fi i no com un mitjà o estimar el veí més que a tu mateix i aquestes coses, la resta són interessos, legítims, però interessos al cap i la fi.
Gràcies a tu RS!
(per cert, és Lakk, no Iakk… xD)
Penso que són conformistes per un determinisme familiar, social i cultural (o moral) donat per unes condicions sociopolítiques que ells no van provocar (de fet els seus homòlegs històrics sí van intentar evitar-les) i que aquells que les haurien d’haver canviat (perquè podien) no van canviar perquè no els interessava.
I la por, pot ser un impediment per reivindicar coses o enfrontar-te al teu superior (sobretot si aquest té la capacitat d’amargar-te la vida o fins i tot acomiadar-te).
Són ignorants perquè no tenen un visió crítica de les coses que passen. Només escolten els mitjants oficials de comunicació i; o bé renguen sense sentit, o bé ho accepten empassant-s’ho tot. Aquesta ignorància no els fa veure que potser haurien d’estudiar i formar-se, que potser la empresa on treballen els està estafant (pot passar, i a vegades passa), que el lloc on treballen no els garanteix tota una vida de feina i prosperitat, que al món existeixen les deslocalitzacions de la producció i que també existeixen altres formes de guanyar-se la vida, que de vegades un experiència agradable és millor que un consum desenfrenat, que endeutar-se en una hipoteca és una bèstiesa (com ho és ampliar-la per comprar-se un cotxe), que el temps és or com per perdre’l treballant, estant al facebook, a l’ordinador…
Tot això és el que no saben perquè; 1.No se’n parla 2.La seva moral està preparada per desqualificar aquestes idees 3.Mai els hi ha explicat ningú ni han tingut la cultura per entendre-ho.
Per mi les interessos dels obrers haurien de ser entendre tot això. És obvi que un sindicalista professional no té els mateixos interessos que un obrer, però és que abans no parlàvem d’això! Parlàvem que els obrers, entre ells tenen interessos diferents. Doncs no ho crec. L’obrer aturat i l’ocupat que deies, tenen els mateixos interessos, que no són ni acomiadament lliure ni acomiadament costós, sinó que són enviar a la merda les empresses gegants en què són simples recursos i formar noves formes d’economia sostenible (no la del ZP) i humana.
El bo de la llibertat és que pots fer el que vols, és clar que per enviar a la merda qui sap qui, també has de ser prou madur i valent per fer-ho (i estar acompanyat). I pel que fa al tema de la comunicació, jo no t’he dit que no poguéssin estar comunicats. En absolut. T’he dit que no ho estàven, que és una altra cosa. Ho podrien estar, però precisament per aquest conformisme i aquesta ignorància, no ho estan. En aquest sentit s’hauria d’avançar, les empreses són transnacionals però els sindicats no (és clar que abans de ser transnacionals, els sindicats haurien de ser una mica decents…).
Amb el tema de la moral no ens hem entès. Per mi la moral són aquelles normes o idees que defineixen què està bé i malament, o què és favorable o desfavorable, què adequat o inadequat… Si la moral designés la ocupació o el treball com una activitat necessària per poder aconseguir allò que necessitem per viure, i que, de fet, com que són algunes hores al dia, és millor que sigui quelcom interessant per tu, si fos aquesta la definició perfecte. Ara la definició és: tots hem de treballar, perquè el treball dignifica i és el que toca, i com més treballis més tindràs, i has de tenir molt, per ser el millor, per ser algú en aquesta vida. La idea de treball s’ha de canviar si el que volem és felicitat i no estrés i decepció. Això anava pel punt 5.
Al punt 7 em referia que hi ha una moral del consum i el poder adquisitiu irracional i molt inadequada. És feliç aquell que té més, i el buit emocional que hi ha quan te n’adones de la pròpia falta de personalitat, s’ha d’omplir amb nyaps de consum. Em sap greu, però la gent no pot deixar de consumir i ja està, perquè la seva cultura, el seu hàbit, la seva “moral” com dic jo, justifica en molts casos la seva existència o gran part d’ella.
Lakk,
És que discrepo del teu punt de partida. Tu parteixes de la idea de que la gent és discapacitada i per tant se li ha de fer veure la llum. Se’ls ha d’instruir perquè siguin menys ignorants, se’ls ha d’ensenyar a que es mobilitzin i no es conformin i se’ls ha d’ensenyar a que es comuniquin per coordinar-se i moure’s millor.
Jo crec que la gent té unes necessitats que intenta satisfer i opta per les formes de fer-ho que li són més fàcils, més agradables o més gratificants, cada u ho fa com creu millor que ho ha de fer. Les necessitats de la gent són les que són, segur que no coincideixen ni amb les teves ni amb les meves, però que no hi coincideixin no vol dir que la gent sigui ignorant i se li hagi de fer veure la llum. El bo de la llibertat no és només que pots fer el que vols sinó que ets responsable, t’agradi o no, del que fas, per tant si t’equivoques has de rectificar i rectificar només depèn de tu, si no t’agrada el que fas has de canviar, si et sents maltractat t’has de rebel·lar, i si no fas res de tot això és que la situació de submissió i manca de llibertat ja t’està bé. No em val això de pobre gent és que no saben com és el món i se’ls ha de fer obrir els ulls, la gent té els ulls ben oberts i renuncia conscientment al que renuncia.
Sobre els interessos dels treballadors. Tu no els saps, els interpretes i dius que el que els interessa és carregar-se les empreses que els exploten i fer les seves. Això ho dius, ho penses, però no ho saps. Hi ha molta gent que en té prou amb un sou de merda o un subsidi ínfim mentre pugui pagar la lletra de la tele de plasma per veure el Barça pel Canal+. Aquest és el seu objectiu, si, si, aquest és el seu objectiu, i per tant no li parlis d’abatre empreses que et dirà que ets boig. L’únic que sabem és que la situació econòmica actual és cada vegada més inestable i que al pas que anem ho serà cada dia més i això vol dir més sous de merda, més aturats i més misèria i si ho volem canviar cal posar-nos mans a l’obra, no enderrocant empreses sinó aconseguint que les que hi ha siguin més eficients i competitives, no parlo d’explotació, parlo de formació, de recerca, d’estalvi, d’inversió i de treball.
Estic totalment d’acord amb tu en el punt 7 però discrepo en la forma d’abordar-lo, crec que ni tu ni jo som ningú per dir a la gent què ha de fer, la gent ha de ser lliure de decidir i responsable d’assumir les conseqüències últimes dels seus actes.
RS,
Parteixo de la idea de que la gent se la discapacita i per tant, és bo ajudar-la a que vegi la seva pròpia llum. Les necessitats és creen i es destrueixen amb una relativa facilitat. Sabent això, no és millor adoptar les necessitats que més bé vagin per el desenvolupament de les persones com a individus, i del poble com a col·lectiu? Resulta que els mitjants de comunicació tenen barra lliure per menjar-li el tarro a les persones, i que els altres, per no caure en el paternalisme (relacionat amb la religió i el comunisme) ens hem de callar i deixar fer. La llibertat real no existeix, cadascú és afectat pel seu entorn. Podríem intentar no afectar ningú, però això és impossible, i no només és impossible, sinó que a més cadascú intentar afectar, com més, millor, a tothom. Aquells que no han tingut temps per informar-se i crear un pensament crític, cauen de quatre potes en els gols que ens foten els que tallen el bacallà. La gent no va pel món amb els ulls oberts sabent a què renuncien i les conseqüències de les seves accions! Amb prou feines hi vaig jo esmerçant-m’hi molt…
Els interessos dels treballadors els sé, perquè veig com es manifesten quan els foten al carrer, els sé perquè veig com es queixen i com demostren la seva ràbia. El seu objectiu és ser feliços i estar bé, que és, per cert, l’objectiu de tothom. Cadascú, això sí, podríem dir que té els seus mitjans (i li agrada els seus mitjants) per aconseguir-ho. Però, ep! És on estàvem abans, els objectius són les necessitats, i les necessitats són transformables, i s’haurien de transformar perquè la gent pogués ser feliç.
I dic que hauríem de petar molt empreses perquè si una cosa és clara, és que la concentració de poder (que és el que passa quan van sorgint transnacionals) no és positiu, perquè és un poder que pot amb tot. També amb els treballadors, els governs i els individus. La formació, la recerca, els emprenedors… tot això està molt bé, però no canvia l’ordre de les coses, que és que uns segueixen manant, segueixen aprofitant-se de la ignorància i l’esforç d’uns altres, i que els que ho veiem ens costa fer-hi res.
Per mi és senzill: a un nen petit no li dónes buffet lliure, ni li deixes triar tot, ni consideres, per alguna raó, que és lliure de fer el que vulgui i de decidir (o tu ets una excepció, que també podria ser…). I ho fas perquè adoptes una actitud paternalista. És clar que hi ha els pares que agafen el nen i el posen a cataquèsi (s’escriu així?), el vesteixen molt ben mudat, i no el deixen relacionar-se amb qui sap quins pollossos hippies. També hi ha el qui assumeix aquest paternalisme portant el nen a fer mil activitats perquè després pugui triar, el fa relacionar-se amb tothom i que aprengui de les relacions que va tenint, i li fas criticar aquelles coses que li passen. Òbviament tampoc el porta a fer segons quines coses perquè les troba perjudicials, sí.
Això és ser totalitari? És posar-se en la vida dels altres? Doncs sí. I ho faig per una sanció personal: si la gent és crítica i participativa, jo estic millor, perquè em sento més comprès, i el poder està més repartit, i les coses funcionen millor.
Lakk,
No estàs fent res més que actuar de la mateixa manera que critiques. Si els mitjans ens renten el cap, tu pretens rentar-lo d’una altra manera. Assumeixes sense complexes que la teva postura és paternalista i totalitària, el problema però és que ningú et demana ni el teu paternalisme ni la teva autoritat. Si algú s’aprofita de la meva ignorància el meu problema el tinc jo com a ignorant i he de ser jo el que m’espavili i això ho veuré per les meves llums o perquè la meva qualitat de vida empitjorarà, si no actuo jo sóc responsable del que em passi, però no necessito que vingui ningú a agafar-me de la mà per portar-me a bon port. Jo sóc l’últim responsable de les meves decisions. Si sóc un consumidor compulsiu és un acte de mala fe acusar els mitjans de comunicació del meu excés de consum, si m’endeuto fins a límits inaudits és un acte de mala fe acusar la publicitat del banc, sempre puc dir això no ho compro o aquesta casa no la puc adquirir. O no?
Penso que quan parlem de moral hem de parar d’això, d’acceptar la responsabilitat que comporten totes i cada una de les decisions que prenem a cada segon de la nostra vida, i si fem això no només no ens podrà enganyar ningú sinó que viurem tal i com realment vulguem viure, escarxofats davant una televisió de plasma o fent la revolució.
Referent a l’última vinyeta que has col•locat, això del contracte de cinc minuts, doncs deixa`m dir que no és gens exagerat. No fa gaire van cridar a la meva mare, que està a l’atur, d’una empresa i li van fer un contracte d’un dia. Li van assegurar que era per qüestions de producció i que més endavant ja la tindrien en compte. Tot mentida.
Un post com aquest mereix debat i opinió, per tant:
1.Crec que la deslocalització va a menys, ara el que es porta és tenir ma d’obra a totes bandes a preus i condicions tercermundistes.
2.Avui els autòctons agafem la feina que sigui.Tinc amics molt ben preparats treballant a escorxadors, fires ambulants, neteja i el que calgui.
3. Jo més aviat diria èxit del individualisme salvatge.
4. Som i érem consumidors, el que cal veure és com es pot consumir igual amb menys de tot (feina, diners, perspectives…).
5. Anem directes cap a treballar més hores i més mal “colocades”.
6. Repetiré el que sempre dic, la productivitat i competitivitat son una trampa que ens porten cap al desastre i la deshumanització. He dedicat algun post a defendre la meva posició.
7. La tecnologia ens podria alliberar, però sempre es fa servir per esclavitzar-nos més i més.
Així veig jo les coses…
[…] This post was mentioned on Twitter by Arqueòleg Glamurós. Arqueòleg Glamurós said: El futur del treball: http://wp.me/paaYl-1h9 […]
1. La deslocalització de moment continuarà i anirà a més, ja que es vol produir barat, però si s’esgoten les energies fòssils tindrà un retrocés. Alguns economistes han predit que d’aquí 20-30 anys el transport s’encarirà tant fruït de l’exhauriment progressiu dels combustibles fòssils que tornarà a sortir a compte produir les coses “a prop”.
2. La gent no deixa de fer una feina només per la seva duresa sinó pel cost d’oportunitat que representa globalment. Lògicament si les feines dures són mal pagades, la gent que té un coixí familiar tirarà del coixí familiar fins que trobi una feina millor (i la gent que cobra el subsidi d’atur l’apurarà al màxim). En canvi, com ja s’ha dit, un immigrant que acaba d’arribar i no té cap mena de coixí familiar (al contrari, ha d’enviar diners a l’estranger) agafarà el que sigui al preu que sigui (i si és il·legal ja no parlem).
Per cert, a Suècia o UK els espanyols fan feines en el sector de l’hosteleria que aquí fan els marroquins o equatorians. Per tant, no és un tema de ser més o menys “fi” ja que per més diners als espanyols no se’ls cauen els anells de cuidar vells o canviar llits a hotels. És un tema de salaris, expectatives de salari i en gran part de condicions de treball (salarials, contractuals, ambient de treball) no només de les característiques en sí de la feina. Per exemple si vas al país basc, que té un PIB per càpita molt superior al català, veuràs pocs estrangers treballant a la restauració (perquè la majoria són petites empreses familiars, els cambrers i cuiners allà tenen contractes fixos i salaris més o menys bons i es competeix en qualitat no en preu, ja que el consumidor basc és molt exigent i consumeix molt en restauració per motius culturals). En canvi a BCN cada cop hi ha menys cambrers autòctons perquè d’altra banda a un bar de tapes no se li demana massa. En definitiva, quants immigrants es necessiten depèn de molts factors i fa de molt mal predir.
Els altres punts dels comento més tard!
Què fa incompatible al nacionalisme amb la lluita o consciència de classe(s)?
Prou demagògia, si-us-plau!
El nacionalisme és una idea hegueliana, burgesa, idealista e irracional que planteja dividir la societat segons els seus origens ètnics inventats i seguir cegament a líders mesiànics de la classe explotadora per lluitar contra proletaris de les tribus rivals.
una cosa està clara, tard o d’hora, hauràn de reduir les places de funcionaris…vaurem que passarà amb els sindicats,que ara per ara no volen treure gaire el cap…per cert, 2 cosetes: felicitats pel blog, per un costat,i per l’altre, dir-te que no estic gens d’acord(sempre des del respecte) amb l’entrada sobre els convergais.jo ho sóc, i no em sento estar recolzant una opcio pas repugnant 😉
I que et sembla que UDC voti en contra els teus drets? O que Duran Lleida acudeixi a mises ultracatòliques de l’homòfob radical i ex-conseller de CIU Miró i Ardèvol?
soc de cdc 😉 de tonto no en tens un pèl, ja m’entendràs 😉
[…] PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball” […]