Com es va solucionar la Crisi de 1929?
Setembre 7, 2011
El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.
Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0”.
Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!
L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.
El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:
Mesures per incentivar el consum i la ocupació
– Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.
-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques
– Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental, finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.
Reforma del Sistema Bancari
– Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors
– Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.
– Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.
Mesures a Indústria i Agricultura
– Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).
–National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.
– Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.
L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .
Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies neoliberals de l’Escola de Chicago, segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
Jo no se qui ha ficat a la ment dels polítics lo del “déficit zero”. Si per definició, el mateix Estat comporta un gast de funcionament a la seva població… perquè ens obstinem a que tingui beneficis? El manteniment de la població d’un país HA de ser una càrrega per la mateixa població, agradi o no, perquè la economia no és un cercle tancat sinó un sistema obert, i és això justament el que provoca la inestabilitat actual: intentar actuar com un sistema tancat quan el sistema te moltes fuites. D’aquesta manera els països, per voler tapar el seu forat, en creen de nous i torna a començar fins el col.lapse total.
El problema és que ningú vol comprar dèficit espanyol ara mateix, així que ja em diràs com nassos es financia aquest new deal.
I a més no podem devaluar per ser més competitius.
I, acabo, si la “Unió Europa” fos quelcom més que una entel·lequia, ara mateix gran part d’aquests parats estarien emigrant cap a a Alemanya.
No m’estranya que ningú vulgui comprar dèficit, si estem posant les condicions econòmiques i legals per disminuir el consum i augmentar l’atur! Es evident que no podrem tronar els crèdits!
Si al UE fos quelcom més que una entel·lequia, tindríem un govern polític, amb poder real, independent del govern dels estats i emanat del Parlament Europeu amb capacitat per impulsar una planificació econòmica continental.
Exacte, el Jeffrey l’ha clavat… el problema d’Espanya no és el dèficit públic (no és excessiu en comparació amb altres països) sinó el FINANÇAMENT d’aquest dèficit, que està xungo xungo. Com que ningú vol comprar deute espanyol per això s’ha de pagar un interès tan alt (més del triple que Alemanya).
Per tant, no ens queda altra que reduir el dèficit públic. No som Alemanya o Estats Units, que sí es poden permetre un “New Deal” i polítiques d’estímul de la demanda a costa de dèficit públic ja que paguen uns interessos molt més baixos i a més tenen control sobre la política monetària (l’euro, de facto, el controlen els alemanys).
Per altra banda,la comptabilitat de qualsevol país és:
(Exportacions – Importacions) = (Impostos – Despesa Pública)+(Estalvi privat – Inversió Privada).
Si el dèficit públic es redueix, i com que no es massa previsible que hi hagi un superàvit comercial, voldrà dir que serà a costa d’un encara major endeutament del sector privat, que ja és molt preocupant…
Conclusió: O torna la pesseta i es fa una superdevaluació (com es va fer a Espanya per sortir de la crisi del petroli i la crisi del 93), o de cop i volta els productes espanyols arrassen igual que els productes xinesos o… seguim tenint problema de dèficit.
El problema del dèficit privat (que és molt més greu que el del dèficit públic) s’explica molt bé aquí: http://www.socialdemocracia.org/articulos-de-fondo/67-estado-del-bienestar/2838-el-problema-no-son-las-deudas-publicas-sino-las-privadas-un-vision-panoramica-de-la-economia-de-espana.html
Mentre la política monetària es decideixi a Berlín, abans ens expulsen del Euro que devaluar una dècima!
Amb el tàndem PP-PSOE-Merkel-Sarkozy-CEOE-FMI estem ben dats pel sac.
Estic d’acord amb la major part de l’article, però la interpretació dels fets és lliure. Igual que els keynesians defensem que el New Deal va salvar l’economia, els liberals tenen dret a pensar que ens en vam sortir tot i aquelles mesures.
Per què al final el que va passar és que la Segona Guerra Mundial (valoracions polítiques a banda, si us plau) va fer un reset brutal a l’economia: augment de la demanda als EUA, plena ocupació (gràcies a la mobilització aquest concepte ja no era només masculí) i, després de la guerra, un munt d’obra i consum europeu per atendre.
Mode irònic on
De fet, és com històricament s’han resolt les recessions: una bona guerra, fas que els aturats desapareixin al camp de batalla, generes demanda, … Llàstima que la tecnologia hagi canviat tant les guerres que ara això ja no funcioni 🙂
Fi de la ironia
Salutacions,
Ivan.
MMMMm….. Les mesures Keynesianes van tenir cert efecte per una crisi, la del 1929, de SUPERPRODUCCIÓ.
La de 2008/09 va ser una crisi immobiliària que arrosegà al sector financer i bancari. Els països s’endeudaven i les garanties per tornar el deute no eren gaire galdoses, pel que ha generat el problema de les primes de risc.
El problema de fons és l’estructura financera i bancària i les sevs ganes d’especular amb el deute sobirà (factor que mai, ni al 73 ni al 29 havia passat). Dit d’un altre manera, l’especulació financera ofega, a la carta, a determinats sectors econòmics o estatals per tal de treure’n benefici i rendibilitat.
La solució doncs, no crec que passi per invertir diners públics en autopistes i carreteres, si no per una reforma integral del sistema financer internacional i la creació d’un fons internacional pel finançament del deute sobirà en paràmetres raonables. Keynes fliparia amb els circuits econòmics del segle XXI (sobretot quan és Xina, un estat en teoria “marxista” la que ha comprat més deute sobirà d’occident per especular).
Ah! I aquest divendres, ja t’avanço que el FROP intervindrà a tres entitats bancàries i financeres. Amb diners de qui? Amb diners prestats pels creditors internacionals i que desprès la classe obrera haurà de tornar amb interessos amb la suor de la seva front i les retallades en els seus drets socials.
A un pas d’emigrar.
Una altra bona solució de la crisis del 29 va ser llençar-se per la finestra
Jo propose una guerra civil i ja! No crec que els nostres polítics proposen un “New Deal” perquè harien de sentar-se a treballar i això, tots sabem, no ho faràn mai!
Bon post, però lla veritat, no crec que les mesures que es van aplicar a la crisi del 29 siguin aplicables avui. Hi ha mil coses que han canviat, però la principal és que avui hi ha massa gent i poques matèries primes a la nostra disposició, no podem superar això creixent, de fet no crec que el Món ens permeti créixer més.
Amb això no vull dir que les mesures que fins ara s’han aplicat siguin les correctes, més aviat han resultat desastroses.
Potser ens podríem anar plantejant de manera seriosa obrir els ulls i adonar-nos de que ens agradi o no més capitalisme, consumisme i creixement tan sols ens portaran al col•lapse total.
Obama va anunciar ahir el llançament d’un pla econòmic per crear ocupació, per valor de 325.000 milions d’euros.
Segur que retallar el dèficit és la solució i que ambdues crisis no tenen res a veure?
A Espanya ens comprarien el deute públic si presentéssim un pla seriós per crear treball, no per retallar prestacions socials, fent disminuir el consum i impulsant la contracció del mercat econòmic.
No sé si comprarien més deute espanyol si es decidís una planificació basada en incrementar el nivell de deute públic per impulsar l’economia productiva. No ho tinc clar. No crec que el crèdit internacional d’Espanya sigui massa sòlid.
Voldria apuntar que tenim una altra llosa important a sobre nostre. La del deute privat, que priva moltes persones de poder incrementar el seu nivell de consum, la qual cosa faria que l’economia revifés una mica.
Vaja doncs ara si que m’has pillat perquè em pensava que es va solucionar amb una guerra que te cagas, que és la manera que té el sistema de tornar a creixer després d’una crisi de superproducció. Però no deu tenir res a veure…
Lídia, molt abans de la guerra ja s’estaven prenent totes les mesures que cito per acabar amb la crisi als EUA. La NEw deal va començar 6 anys abans del inici de la IIGM.
A Alemanya, Itàlia i Japó per contra, van decidir que la millor manera d’acabar amb la crisi era envaint la resta del planeta, fet que va originar la IIGM
Que es prenguéssin abans les mesures no vol dir que siguéssin la solució a la crisi. Estas insinuant que Alemanya, Itàlia i Japó són poténcies imperialistes a diferéncia d’EEUU?
No! Estic dient que la IIGM la va començar Hitler, no Roosvelt.
No soc un expert, però tinc entés que la Segona Guerra Mundial va ajudar molt a que acabés la crisi del 29. Necessitem una altra guerra mundial?
[…] i dicten les polítiques econòmiques que han d’aplicar. La retirada del referèndum a Grècia per ordre dels mercats és un exemple ben clar que tenen una por autèntica a que el poble pugui decidir. Tot això no es […]
Gràcies per aquesta informació, ja que tinc que fer un projecte de treball i la informació que has posat m’ajudarà a fer el treball. Moltes gràcies